Algú que m'ho expliqui

Sempre que parlo de tribunals de justícia i sentències judicials comento que hi ha moltes coses que no entenc i que necessito que algú me les expliqui. Puc estar més o menys d'acord amb les decisions dels diferents jutges, però sempre em falta informació suficient i si pot ser objectiva millor. Una altra cosa és que critiqui la lentitud dels judicis. No pot ser que es triguin tants anys a sentenciar, sigui per absoldre o per condemnar.

També he posat en dubte l'objectivitat d'alguns jutges i d'algun tribunal de justícia a l'hora de dictar sentència i fins i tot a l'hora d'alentir un procediment que no els agrada. Crec que sense necessitat d'entendre de lleis, hi ha coses que queden molt clares i evidents. El cas de la no aplicació de la llei d'amnistia crec que és el més clar de tots en aquests moments.

Després de la sentència del TJUE em fa l'efecte que el Tribunal Suprem té plantejada una estratègia per evitar acceptar la derrota i aplicar l'amnistia. L'estratègia consistiria a anar amnistiant a poc a poc les causes menys impactants. Aquelles que afecten polítics i alts càrrecs de segona fila, deixant al calaix, de moment, els principals protagonistes que tothom coneix i n'espera el veredicte.

M'imagino que a la llarga tothom serà amnistiat, però l'orgull dels jutges que han fet mans i mànigues per mantenir imputats i a l'exili a uns quants, no els permet acceptar de cop la derrota. Ells no ho voldrien, i ha quedat palès des del començament, però cada vegada tenen menys excuses. D'arguments fa temps que no en tenen. Són només excuses i estratègies confuses que els mortals no coneixem ni entenem.

És una llàstima tot plegat perquè al final qui hi surt perdent és tot el sistema judicial i la mateixa democràcia. La desconfiança és total. Ja no creiem en l'objectivitat de la Justícia al nostre país, i això és molt negatiu en molts sentits, i un d'ells la convivència en un món divers i plural.

Desconfiança

Avui s'ha iniciat el judici a la família Pujol, amb l'expresident com a figura emblemàtica, encara que no sigui qui se'n pugui emportar la pitjor part. Al nostre país hi ha hagut molta corrupció i encara n'hi ha, i és bo que tot s'aclareixi perquè puguem confiar en la gent i que no estiguin sempre sota sospita. El problema que tenim, però, és que fa temps que hem perdut la confiança en la Justícia. La frase diplomàtica que empren alguns és que accepten el veredicte, però no el comparteixen.

Crec que no m'equivoco si afirmo que no tothom és castigat de la mateixa manera. Hi ha polítics que els empara la seva ideologia, molt propera a la dels jutges encarregats de dirimir les situacions més polèmiques. Es pot dir que no, quan no interessa acceptar que juguen a favor teu, però hi ha proves evidents que demostren que els veredictes no són els mateixos en funció de qui és l'acusat.

És ben curiós, i això ja ho he comentat altres vegades, que siguin jutges jubilats els que afirmin amb més contundència que els tribunals de justícia actuals no són independents. La seva ideologia predomina i orienta les sentències sense cap mena d'escrúpols. 

M'ha cridat l'atenció que, malgrat els informes mèdics sobre la salut de l'expresident Jordi Pujol, l'Audiència Nacional decideixi que està capacitat per a ser jutjat i prescindeixi dels informes. Considero que és una demostració palpable de l'interès dels jutges per condemnar-lo. I amb això no li dispenso els delictes o irregularitats que hagi pogut cometre l'expresident. Simplement, poso de manifest un fet que en altres circumstàncies, i amb altres protagonistes, segur que hauria estat diferent.

No hi sé veure futur en les institucions judicials d'aquest país. Se m'escapa imaginar-me què pot acabar passant, ja que considero que a mesura que avança el temps, s'intensifica aquest sectarisme. Probablement, amb un canvi de govern, a favor de la dreta i l'extrema dreta, els jutges respiraran tranquils i consideraran que ja no els cal intervenir. És greu, però no se m'acut res més.

Pendents del judici

És força lògic, després dels esdeveniments dels dos darrers anys, que Catalunya estigui molt pendent del judici als presos polítics. El resultat o veredicte final condicionarà el futur del país i també de l'Estat. No ens podem perdre detalls de tot el que passa dia rere dia, sobretot davant la certesa que els jutges tenen tots el números per no actuar de manera imparcial. Han passat massa coses com per imaginar-nos que els jutges no estan condicionats per decretar una sentència condemnatòria. Només el control que es pugui fer des d'Europa podrà dissimular la seva actitud, i no ho podran fer de manera barroera, com és el seu estil, sinó que s'hi hauran d'esmerçar.

El principal problema que tenen els jutges és el punt de partida, amb uns polítics a l'exili que no han pogut extradir perquè no s'ha acceptat els delictes de rebel·lió i sedició. Resultarà molt complicat, això espero, que puguin acusar els polítics jutjats d'aquests dos delictes i defensar-ho als ulls d'Europa. L'acusació ha de poder demostrar que Europa s'equivoca i que ells tenen raó quan han considerat que els actes del darrer trimestre de 2017 varen ser uns actes clarament de rebel·lió i sedició.

Paral·lelament ens anuncien eleccions generals el mes d'abril. Si això es confirma, la campanya electoral coincidirà en el temps amb el judici, la qual cosa no hi ha cap mena de dubte que tindrà una repercussió directa. Els dos esdeveniments tindran una influència mútua que els pot condicionar i provocar, en el cas del judici, que no siguin les millors condicions per aconseguir un judici just.

Primer dia del judici a la democràcia

Si des de fa mesos no fem més que parlar dels presos polítics i els jutges del Tribunal Suprem, avui més que mai agafa protagonisme per ser l'inici d'un judici que per a molts ja té la sentència escrita i per a d'altres s'espera que sigui un càstig a la insolència d'uns independentistes que es varen saltar les normes escrites, amb la intenció de trencar amb Espanya, la santa unió espanyola.

Tindrem dies per anar parlant de tot el que passa al Tribunal Suprem. Els vespres els mitjans d'informació ens faran el resum del dia, i ens adonarem de les diferents interpretacions que s'oferiran en funció de la ideologia de cada mitjà.

És molt poca la confiança que dipositem en els jutges encarregats de decidir la culpabilitat o no dels acusats, i en tot cas l'única incògnita que tenim és la de saber com actuaran tenint en compte els observadors internacionals i el recorregut europeu de l'acusació de rebel·lió i sedició. Ens trobem davant del dubte de si els jutges seguiran el seu tarannà espanyolista de creure's que són els millors del món i els únics que tenen la raó, o bé tindran en compte l'opinió d'Europa sobre la idoneïtat de les acusacions de rebel·lió i sedició.

La defensa, que no penso que hi confiï gaire, haurà de fer un esforç per intentar convèncer els magistrats que els arguments de l'acusació no se sostenen, o si més no, que els observadors internacionals se n'adonin de la parcialitat dels jutges. 

Tal com han manifestat els nostres polítics empresonats, tenen molta confiança en la repercussió del judici, molta més que en el veredicte que n'obtindran.

Anem a teatre, però no al TC

Començo l'escrit d'avui de la mateixa manera que acabava el d'ahir, esperant el veredicte del Tribunal Constitucional. Encara que la lògica portaria a no acceptar el recurs del govern de Rajoy, coneixent el panorama i els seus protagonistes, qualsevol cosa és possible. De ganes en tenen prou, l'altra cosa és que vulguin fer bé la seva feina, cosa que han posat en dubte en més d'una ocasió.

Veig que l'alternativa al TEDH de Pérez de los Cobos, la catedràtica Maria Elósegui, també va mentir en el seu currículum. Sembla ser una cosa habitual al nostre país, potser en altres països això també passa, però allà, una vegada descoberts, dimiteixen.

El panorama polític i judicial de l'Estat espanyol és esperpèntic i només s'aguanta per c... No hi ha drets, ni lleis que valguin, sinó que tot s'ha de fer segons la voluntat de qui ostenta el govern que, malauradament és el PP i ho continuarà essent per molts anys, a no ser que anem a pitjor i la ultradreta de C's els guanyi.

Avui, però anirem a teatre, a la nostra vila. És una oportunitat que s'ha d'aprofitar: poder gaudir del teatre a cent metres de casa. Les adaptacions d'en Jordi Pons i la interpretació dels actors i actrius que escull sempre són un encert, o gairebé sempre. Només recordo una ocasió en què vaig sortir del Teatre Principal decebut. Estic segur que en aquesta ocasió no em passarà.

D'entrada, i a diferència d'aquella ocasió, el text és bo i en Jordi ho sap treballar bé, en treu bon suc, del text, però també de la interpretació. A veure si ens oblidem, encara que només sigui per un parell d'hores, d'aquesta situació desagradable d'ofec a les nostres institucions i els nostres líders. 

Una cosa ha quedat clara: el govern espanyol no li ha agradat que els catalans votéssim lliurement segons la nostra voluntat, i fa tot el possible judicialment per canviar els resultats. Que algú m'expliqui on és la democràcia en tot aquest joc.

Un conseller contrabandista

Aquests dies s'està jutjant Jordi Ausàs, que havia estat Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya. Se l'acusa de fer contraban amb tabac i avui s'ha conegut que aquesta activitat l'hauria fet mentre exercia de conseller.

Hem d'esperar el veredicte i respectar la presumpció d'innocència, però d'entrada la notícia fa mal i perjudica la classe política, el govern català i ERC. Tot això coincideix amb la publicació de l'informe d'Hisenda en què s'acusa Iñaki Urdangarin de frau, d'haver-ho ideat amb la intenció de enganyar el fisc per estalviar-se impostos.

Em diuen que això abans ja passava, però no es coneixia. Probablement tenen raó, però també haig de dir que les contínues notícies de frau i corrupció de càrrecs públics, provoquen una pressió excessiva sobre la ciutadania, que ja no només provoca desafecció política, sinó rebuig i odi a tota la cosa pública, un greu error, però que s'entén.

Pensant en Jordi Ausàs em ve a la memòria el dia que li vaig estrènyer la mà, en un acte protocol·lari de lliurament del conveni entre la seva conselleria i l'ajuntament a qui jo representava. Hi era present l'actual alcalde d'Arenys de Munt, del seu mateix partit polític i en aquells moments càrrec directiu de la seva conselleria. Jo em puc sentir traït, però també l'alcalde d'Arenys de Munt, que treballava amb un presumpte contrabandista.