Decebuts d'allò que és públic

Avui llegia l'article de la Montserrat Tura al diari ARA, i també els comentaris dels lectors, i he pensat que fer públic els teus pensaments comporta un risc que probablement no valorem prou bé. La crítica fàcil, amb arguments que no s'aguanten per enlloc, o fins i tot sense arguments, poden tirar per terra un escrit que, sense que l'hagis de subscriure del tot, segur que hi ha algun pensament o idea que et fa reflexionar.

Entenc que una persona que ha tingut càrrecs públics serà sempre criticada per una part de la població, perquè no sempre encertes en les decisions, i sempre hi ha qui pensa diferent i t'ho rebat, amb més o menys gràcia. Valoro, doncs, la seva valentia i em quedo amb una frase del començament del darrer paràgraf: "La principal tasca dels que volen guanyar l'extrema dreta és recuperar el prestigi del que és públic...".

Ara no se'n parla tant, però tots hem sentit a dir allò del cordó sanitari, és a dir, bloquejar qualsevol mena d'acord amb partits d'extrema dreta, partits antisistema, partits que prediquen un discurs populista que queda molt bé, però que no aporten cap garantia que, arribats al poder, puguin resoldre els nostres problemes. No en parlem tant, però cada dia llegeixes comentaris i notícies referides a partits d'extrema dreta que van entrant al cap de més gent, i això espanta, si més no a aquelles persones que hem conegut la dictadura franquista, encara que fos a les acaballes.

Realment, la gent decebuda amb el funcionament de la cosa pública és la primera que s'apunta al discurs populista que promet solucions gratuïtes, com si tot fos bufar i fer ampolles. Segurament, els partits tradicionals no han fet prou per evitar situacions com les que vivim ara, amb greus problemes d'accés a l'habitatge, un servei de Rodalies molt deficient i greus problemes a l'ensenyament o la sanitat, per posar alguns exemples. 

Si no som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans, els partits polítics d'extrema dreta tenen les de guanyar, però hem de tenir molt clar que ells no ens resoldran res. Aquí, cadascú ha d'aprendre la lliçó i actuar amb conseqüència. Potser encara hi som a temps, però no s'hi val a badar!

Es confirma la pèrdua de confiança al president

Avui s'ha confirmat la pèrdua de confiança del Parlament de Catalunya al president de la Generalitat i el seu govern . Només es tractava que la CUP no votés en contra de la moció que presentava el PSC perquè aritmèticament els partits polítics que donen suport al govern català sumessin menys que la resta. És qüestió d'aritmètica, però no podem menystenir la situació perquè, com ja deia abans d'ahir, el fet no és casual. Són molts els independentistes que estan decebuts amb l'actual govern, i sobretot amb el president.

La misèria s'ha allargat més del compte i ha anat creixent el distanciament entre la població sobiranista i el govern. Alguns li recriminen que no sigui més bel·ligerant i deixi d'acatar les decisions del Poder Judicial, d'altres perquè s'ha oblidat de fer política i els problemes socials es van fent grossos. Sigui com sigui, la suma dels descontents de ben segur que supera als fidels al govern.

Avançar les eleccions, tal com reclama la CUP i els partits de l'oposició no és garantia de res, perquè està demostrat que la societat està molt dispersa, però mantenir aquest govern aturat tampoc és una bona opció. Si el que persegueixen és guanyar temps per tornar a investir Puigdemont estan molt equivocats, però si aquest no és el pretext, no s'entén un govern paralitzat que ni fa ni deixa fer. Tant en un cas com en l'altre probablement la millor sortida és avançar les eleccions, però esperant que hi ha millors candidats per presentar-s'hi.

Les visites als mercats en campanya electoral

Encara no ha començat la campanya electoral i ja veiem com els partits polítics, amb els seus candidats al davant, comencen a visitar els mercats municipals per trobar-se amb la ciutadania, potser la silenciosa, i engegar-los el reguitzell de promeses que acostumen a no complir.

Avui és el PSC, però demà ho faran els altres. Es tracta de trobar-se amb les persones que van a comprar el dinar i no haver de passejar-se casa per casa, com s'acostumava a fer i potser encara algun partit ho practica. És un ritual que té la seva gràcia i et porta a preguntar-te quina efectivitat pot tenir. Crec que la majoria de persones saben de què va i on rau l'interès per saludar-los. Encara hi ha algú que li fa gràcia poder veure en persona aquell polític que surt a la tele.

Aquesta campanya electoral no destacarà tant com a avorrida perquè arriba després de molts mesos de tensió política i d'estar enganxats a la televisió i els diaris per anar seguir com anava aquest procés que s'ha aturat de manera sobtada per la imposició de l'article 155 de la Constitució. N'estem cansats, també indignats, i el pitjor de tot, desencisats, decebuts i entristits. Qui aconseguirà recuperar-nos políticament i social? 

De què parlaran els polítics que visitin els mercats? Probablement del mateix que hem anat escoltant des de fa mesos, amb promeses d'acabar-ho, però com? Hi ha cap garantia que des de la Constitució, reformada o no, trobem una solució per a l'encaix de Catalunya a Espanya? Qui ho defensarà? El PP i C's? Tinc molt clar que si s'arriba a modificar la Constitució, serà per anar en contra dels pocs drets que ens va deixar el Tribunal Constitucional. Gairebé que us dic: millor que no la toquin!