Espanya, territori judicial

Està vist i comprovat que Espanya és territori judicial. Són els jutges i els seus tribunals els que marquen l'itinerari a seguir per sobre de qualsevol altre poder establert. I això no és nou d'ara, encara que darrerament ha augmentat exponencialment. 

Els de la meva generació recordem molt bé jutges com el senyor Garzón, que després va caure en desgràcia, però que durant molts anys feia i desfeia i sortia a les primeres pàgines dels diaris. Avui en tenim uns quants que són estrella per sobre de cantants, artistes i, evidentment, polítics.

No seré jo qui digui si tal jutge o tal altre té raó o no. Ho deixo per a les persones que hi entenen més que no pas jo. Tampoc seria objectiu. Em fixo simplement en el fet de la transcendència, de la publicitat i protagonisme dels jutges, encara que si em permeteu una indiscreció, sempre segons la meva manera de veure les coses, la seva actuació acostuma a estar esbiaixada cap a un mateix cantó. Per què serà?

Els catalans, en el moment que aixequem la veu, hem estat a ull de l'huracà, però després n'han vingut d'altres. Avui tot són ulls dirigits cap als socialistes, aprofitant que ostenten el poder polític a Madrid. I em permetré una altra llicència: pequen de memòria i no recorden tot el que varen fer els altres, aquells que estan esperant amb candeletes les eleccions per tornar al poder. Bé, el poder refrendat, perquè el real no l'han perdut mai.

M'agradaria que els jutges fossin com els bons àrbitres de futbol. Aquells que no recordes ni el nom. Que acaben d'arbitrar un partit i ningú se'ls posa a la boca. Quan els àrbitres són els protagonistes, o com és el cas dels jutges, crec que alguna cosa no està funcionant prou bé. El principi d'objectivitat i transparència han desaparegut i la confiança vers ells ha desaparegut. Soc conscient que sempre critiques aquell que et porta la contrària, però quan es fa d'una manera tan descarada... no saps què pensar. 

A Espanya qui remena les cireres és el jutge. Un personatge que ningú no ha escollit ni votat.

Treballadors amb permís, però sense habitatge!

M'ha interessat llegir l'article de la Mònica Bernabé, al diari ARA, i el primer que he pensat ha estat que d'una altra manera anirien les coses si la gent intentés assabentar-se del que passa arreu, abans de començar a criticar i opinar a la lleugera. Estem molt farts de sentir segons quins comentaris, normalment crítiques i insults, sense que els seus autors tinguin arguments per defensar-se.

Us recomano que ho llegiu perquè hi ha tota una informació que per alguns és coneguda, però per a la gran majoria, no. I són persones d'aquest grup les que acostumen a obrir la boca i pontificar. A elles de manera especial els demanaria que s'aturessin un moment i procuressin saber què passa realment. Potser llavors callarien una estona.

De l'article, que ens parla del treball a la indústria càrnia de la comarca d'Osona, voldria destacar alguns detalls. En primer lloc, la majoria de treballadors, sis de cada deu, són immigrants. Tenen permís de residència i treball i fan una feina que cada vegada agrada menys als autòctons. Una feina que permet que aquesta indústria i, per tant, el conjunt de la comarca progressi econòmicament.

En un altre moment destaca el paral·lelisme invers entre el creixement de la contractació de mà d'obra estrangera i la reducció de la construcció d'habitatge. Un fet que provoca un dèficit de pisos i un problema afegit als treballadors contractats. La Mònica es pregunta de qui és la responsabilitat. Són les empreses contractants que haurien de procurar disposar de prou habitatges, o bé és l'Administració? Em venen al cap casos com Eivissa, on els mestres desplaçats tenen veritables problemes per trobar pis.

En el reportatge, la Mònica ens parla d'uns joves senegalesos que tenen permís de treball, però no han trobat un pis on viure. Ho fan en una tenda de campanya, als afores de Vic, amb unes temperatures extremes. 

I més coses. Llegiu-vos el reportatge. Veureu que tothom es treu les puces de sobre, alcaldes, empreses, sindicats..., però els que reben són els treballadors immigrants, que a sobre els hi carreguem totes les culpes. Tots els nostres mals són per culpa d'ells! Potser que ens ho fem mirar, oi?

Tot l'any disfressats

Les disfresses, avui, ja no són cosa d'un cap de setmana a l'any sinó que anem sempre disfressats. Hem deixat de donar la cara i ens posem una mascareta per dir tot allò que ens passa pel cap sense comprometre'ns. Parlo, és clar, de les xarxes socials, que són el focus de totes les crítiques, o si més no de les més ostentoses i gairebé sempre sense arguments.

Avui veurem desfilar pels carrers dels nostres municipis, veïns que durant molt temps han elaborat una disfressa per lluir-la unes poques hores. La il·lusió i la traça durant el temps que l'han estat construint, no els hi treu ningú, i nosaltres tenim la sort de gaudir-ne i riure a gust. Això a les xarxes socials no és tan normal. Sí que hi ha humor, però predominen els insults i la crítica barata.

Em direu que insisteixo massa amb el tema de les xarxes socials. És cert que és un tema recurrent al meu blog, però m'imagino que és degut a la ràbia que em fa que hi hagi tanta gent que perdi el temps d'aquesta manera. També em podreu preguntar què hi faig jo? També hi perdo el temps. I us seré franc perquè hi ha molts moments que estic temptat a donar-me de baixa i oblidar-me de tot el que s'hi diu.

Em frena el fet que hi ha notícies que no m'arribarien si no fos a través d'aquestes xarxes socials i llavors, de la mateixa manera que em passa amb la televisió, penso que el que cal és dosificar els moments de lectura i atenció i, sobretot, ser capaç de rebutjar tota la porqueria i saber contrastar allò que ens diuen per estar segurs que no ens estan enganyant.

I també hi ha un motiu molt personal. És a través de les xarxes socials que introdueixo els meus pensaments i reflexions. Aquí hi ve aquell que vol, sense cap mena d'imposició, i el cas que se'n fa és només responsabilitat de qui ho llegeix. El to és el que m'agradaria trobar arreu i sempre donant la cara, amb nom i cognoms. Les disfresses només per Carnaval.

Opinar sense insultar

Hi ha una pregunta que em faig sovint i és de si els articulistes dels diaris digitals llegeixen els comentaris que escriuen els lectors. M'ho pregunto perquè la majoria dels comentaris no són exactament opinions o crítiques, sinó més aviat insults. Ja he comentat en altres ocasions que caldria un moderador que censurés els insults gratuïts, la majoria dels quals s'amaguen sota l'anonimat. És interessant llegir què pensa la gent, però haver de llegir tants insults seguits t'afarta i et lleva les ganes de continuar llegint.

En algun cas ja tinc la resposta, perquè l'articulista acostuma a respondre opinions de lectors, com és el cas de Miquel Puig, a l'ARA, però això no és el més habitual. Probablement no tenen gaires ganes d'aguantar segons què, insults sense sentit, a vegades perquè no accepten opinions diferents, però sovint perquè hi ha persones que només saben insultar, segurament perquè no tenen arguments a defensar.

I així anem en aquest país on molta gent es pensa que tenen raó en tot i no són capaços d'escoltar i acceptar que potser els altres els poden ensenyar alguna cosa, encara que no els acabi d'agradar. Tot escrivint això penso que no és tan difícil d'entendre, però...

M'ho pregunto sovint, perquè personalment he passat per aquesta experiència, i perquè des de fa més de vint anys escrit diàriament i ho publico i m'arrisco força. Em consola pensar que no acostumo a pontificar i sempre parteixo de la base, i ho dic, que allò que escric són opinions personals que poden ser errònies. A algú, però, això no li pot semblar suficient.

Entenc que no es pot ser molt crític amb tot el que et trobes a les xarxes socials si no tens en compte què es diuen entre ells polítics de diferents partits. Ells, que haurien de donar exemple, perquè tenen responsabilitats i representen a ciutadans que els han donat el vot, són els primers de caure en la baixesa que representa el món de l'insult. 

Tot i el to negatiu d'aquest escrit, em mantinc en l'ànim de continuar buscant opinions on sigui, intentant aparcar tot allò que és tan desagradable i aprofitar el que m'enriqueix.

Tenim dret a queixar-nos?

Em pregunto si els espectadors o radiooients tenim dret a queixar-nos de les anomalies dels serveis públics de televisió o ràdio. Si estem parlant d'emissores públiques vol dir que el cost de funcionament i les inversions que s'hi destinen les paguem tots. Potser, doncs, que hi diguem alguna cosa.

Aquests dies la televisió catalana ha canviat d'imatge i continguts. No en puc parlar gaire, ja que fa temps que gairebé no la miro. Sí que he pogut llegir algunes crítiques on es diu que el resultat no és prou satisfactori. També és cert que el més important és el contingut i aquí caldria veure si ha millorat o s'ha quedat amb les ganes.

Acostumo a escoltar l'emissora de música clàssica de la mateixa corporació i en aquest cas sí que he patit, si ho puc dir d'aquesta manera, canvis en un dels programes que segueixo habitualment. Em refereixo a Tots els matins del món, que fins al curs passat conduïen en Joan Vives i l'Esther Pinart. Ara en Joan ha deixat el programa, si més no la seva conducció, i han canviat força el seu contingut.

Contra gustos no hi ha res escrit, però haig de dir que el nou format no m'agrada. Puc presentar una queixa o simplement haig de sintonitzar una altra emissora? Aquesta qüestió no és menor, ja que els costos de la seva realització també els pago amb els meus impostos, encara que apagui l'aparell de ràdio.

La pregunta que em faig és si els canvis, en el disseny i format de la televisió catalana, o d'aquest programa de ràdio, es pensen prou, o bé s'improvisen? Haig de suposar que al darrere hi ha un conjunt de professionals que ho han estudiat a fons. Sobretot pel que fa a la televisió. Quant al programa de ràdio esmentat, m'imagino que també s'ha treballat el canvi, potser amb no tant deteniment i, estic segur, sense consultar els radiooients. Esclar que, potser només soc jo que no m'agraden els canvis, però en tot cas sí que deixo la pregunta a l'aire: En què s'ha millorat quant a propostes musicals? No hi ha un excés de xerrameca de temes poc relacionats amb una emissora de música clàssica? 

Tant de bo que ho vagin polint, a mesura que s'adonin de la reacció de la gent. En tot cas, considero que els contribuents hi tenim alguna cosa a dir.

Política i gestió al municipi

Avui m'ha vingut al cap fer la comparació entre micro i macroeconomia aplicada a la política, és a dir, parlar de micropolítica i macropolítica, i intentar comprendre les diferències. De fet, la idea m'ha sorgit arran de la notícia que sortia a l'ARA sobre un possible malestar dels alcaldes de Junts en relació amb els seus dirigents.

Els conceptes me'ls he inventat jo, i es refereixen a la política que es fa des d'un ajuntament, sobretot un ajuntament petit o mitjà, i la política que es fa des de la seu central del partit. Jo que no he militat mai a cap partit polític, el que he vist no m'ha agradat. Puc entendre que des de la direcció es vulgui controlar qui fa ús de les sigles, però sovint es passen de frenada i, el que és més greu, no acaben d'entendre la realitat dels municipis.

He dit moltes vegades que si una persona vol viure tranquil de la política que no es fiqui en un ajuntament. Si pot, que opti a entrar al Parlament. Allà viurà sense tants maldecaps. Més allunyat de la ciutadania. Els regidors i alcaldes de les nostres poblacions són carn de canó de totes les crítiques. Unes crítiques que no només es troben a les xarxes socials, sinó a la cantonada del carrer de casa.

En alguna ocasió m'han criticat que doni tanta importància, en la governança d'un municipi, a la gestió i menys a la política. Puc entendre que des d'un ajuntament també es fa política, sobretot si tens la possibilitat de prioritzar les tasques a fer, que no sempre passa. El dia a dia se't menja i moltes de les coses que t'agradaria fer, perquè hi creus, es queden en un calaix tot esperant l'ocasió.

Sí. Es pot fer política des d'un ajuntament i se n'ha de fer, sobretot pensant en les famílies més vulnerables, que la dinàmica els va decantant i cal posar-hi intenció i fermesa per evitar que quedin al marge. Però a l'hora de fer política des del municipi, no es pot oblidar la gestió. I aquesta gestió s'ha de fer ben feta, perquè si no pots ocasionar molts problemes als teus conciutadans. És aquesta micro, que és molt important i que pot anar lligada amb la macro que t'arriba des de la centralitat, però t'has de fer valer i fer-los entendre que al municipi hi ha unes prioritats que ningú se'n pot oblidar.

Plourà, però no suficientment

Aquest dissabte s'han suspès o ajornat algunes activitats a l'aire lliure per la previsió de pluges. Al nostre país parlar de pluja és gairebé una obsessió. Ens passem el temps conversant de quan plourà i si ho farà prou per alleugerir els problemes que tenim de sequera, mentre veiem com els nostres pantans es van buidant, amb unes imatges que mai havíem vist ni imaginat.

    La previsió i la planificació no són dues pràctiques gaire típiques del nostre país. D'alguna manera ens adonem tard de les coses i llavors tot són corredisses per intentar resoldre allò que molt probablement hauríem pogut preveure i evitar situacions crítiques. En el cas de l'aigua tenim moltes assignatures pendents.

    L'aigua, que és un bé essencial, ha esdevingut un bé escàs i molt preuat, però acostumem a fer-ne un mal ús. Potser perquè té un cost reduït, en teníem en abundància, o si més no això semblava pel fet de veure-la rajar cada vegada que obríem l'aixeta, sense dispensadors ni la precaució d'estalviar-la mentre ens rentem les dents o ens ensabonem les mans. Ara ens estan dient que no podem consumir-ne tant com volem. Que els propietaris de piscines no les poden omplir. Que no es poden regar els jardins ni els horts... Tot això ens ve de nou.

    No som profetes, i probablement ningú no s'imaginava que avui ens trobaríem amb aquesta sequera tan severa, però convindria repassar la història i recordar temps passats amb problemes semblants. Llavors vàrem córrer a trobar solucions, que amb el temps han funcionat, però no suficientment. Calien més esforços que no s'hi han dedicat. 

    Una de les tasques dels polítics és planificar el futur, preveure què pot passar i treballar per afrontar totes les circumstàncies previsibles. Fa molts anys que parlem del canvi climàtic, i encara que n'hi ha que no hi creuen, la majoria ho tenim clar, i això comporta canvis importants que s'han de tenir en compte. La sequera n'és un, i aquí hem badat.

    No podem estar tot el temps vivint només del present i tapant forats. Hem de mirar cap al futur i planificar els treballs necessaris perquè no ens enganxin amb els pixats al ventre. Demà plourà, però tots sabem que no ho farà suficientment, ni tampoc els propers dies, setmanes i mesos. Hem de donar solucions a la situació d'avui, però preveure les de demà. A veure si canviem la manera de treballar i posem seny d'una vegada!

La idoneïtat de l'impost de successions

L'article de Fernando Trias de Bes al diari ARA, "La casa dels pares", estic segur que generarà molts comentaris i també crítica. L'articulista sempre dona la seva opinió de manera franca i això acostuma a provocar recels i opinions contràries. Ell no se n'amaga, i penso que és d'agrair. Hi ha altres articulistes que procuren no definir-se del tot i evitar l'allau de crítiques. 

En aquest article critica l'impost de successions amb l'argument que els immobles que els fills reben dels pares ja han pagat tots els impostos haguts i per haver, i no té cap sentit haver de pagar pel simple fet de rebre'l en herència.

Hi ha persones que tenen molt clar que els propietaris han de pagar, sigui el que sigui, però han de pagar, i per tant els nous propietaris també, però no entren en l'anàlisi del fet impositiu. Els nous propietaris ja pagaran els impostos corresponents quan gestionin la propietat, però pagar per rebre-ho?

Sempre he defensat que l'Estat ha de tenir recursos suficients per fer una de les tasques més importants, segons la meva manera d'entendre la vida, i que és la redistribució de la riquesa. La manera d'obtenir aquests recursos és una altra història i s'ha d'estudiar bé i trobar-hi una lògica, que amb l'impost de successions som molts que no li sabem trobar, sobretot quan estem parlant de l'habitatge principal.

És cert que molts municipis tenen rebaixes considerables quan es tracta dels habitatges on residien els pares difunts, però no sempre és així, ni tampoc en la totalitat dels impostos a satisfer en el moment de registrar la nova propietat, per parts dels hereus.

La discussió pot ser llarga i es poden trobar molt matisos, però m'agradaria que la gent opinés amb arguments sòlids i no amb plantejaments ideològics que a vegades no s'aguanten amb res. No caiguem en la trampa de rics i pobres, perquè l'impost no ho té en compte. Podem discutir si l'Estat ha de cobrar més o menys impostos per poder tenir els recursos necessaris per actuar. Ja sabem que hi ha qui voldria un Estat feble i que les diferències entre la població continuessin augmentant, però això ja és un altre tema que dona per a un debat encara més llarg i profund.

La discussió sobre l'impost de successions no és nova d'ara i em temo que tindrà un recorregut llarg. Algú hi veu competència deslleial per part de les comunitats autònomes que l'han suprimit. Puc entendre que la nostra Generalitat està mancada dels recursos suficients per donar un servei d'acord amb les necessitats creades al nostre país, però cal veure d'on han de sortir aquests recursos i si l'opció de l'impost de successions té lògica o no. Sempre, al marge de les ideologies, i sense entrar a valorar particularitat de si els hereus tenen recursos per fer-hi front. Parlem en genèric i raonadament.

La Biblioteca, un servei cultural

Si no vaig errat, l’any vinent es compliran quaranta anys de la creació de l’Escola de Música d’Arenys de Mar. La Blanca, que és l’única persona, de les quatre que la vàrem iniciar, que continua al capdavant de l’escola, m’ho podrà corroborar. Començàvem amb molt d’interès perquè el projecte fos seriós i permetés que els nois i noies de la vila poguessin seguir estudis musicals sense haver de recòrrer a les classes particulars que fins llavors era l’única possibilitat de poder estudiar música.

Durant aquests quaranta anys l’escola ha ocupat diferents espais, des del Seràfics, on vam començar, passant per Can Juncosa, el Casal Parroquial i finalment el Calisay. A Can Juncosa, on hi ha ubicada la Biblioteca, hi vam ser a precari, amb unes condicions que avui difícilment acceptaríem, però era l’única manera que teníem per continuar amb el projecte. En aquest espai hi vàrem coincidir amb la Vocalia de Jubilats, que també ha tingut el seu recorregut i que ara es troba en un local municipal del carrer Doedes.

La Biblioteca va sortir de la planta baixa de l’Ajuntament, on ara hi ha l’Oficina d’Atenció Ciutadana (OAC), per anar a Can Juncosa, i de seguida es va dir que l’espai era insuficient per poder desenvolupar tota la seva activitat. Han passat molts anys, però sembla ser que els dies d’estada en aquest immoble són comptats. 

El servei de biblioteca és un dels pocs, de caràcter cultural, d’obligat compliment per ajuntaments de pobles i ciutats d’un cert nombre d’habitants, i és d’agrair. La seva funció és integradora i el fet de formar part d’una xarxa de la Diputació de Barcelona, permet que hi hagi recursos, encara que menys dels que voldríem, i activitats durant tot l’any.

Ha estat una llàstima com s’ha plantejat la construcció d’una nova biblioteca, ben necessària al meu entendre, que ha fet que es produïssin crítiques i manifestacions, la majoria de les quals hauríem de considerar desafortunades. 

Ens trobem en l’inici de les obres i per tant encara falten dies perquè la puguem inaugurar i gaudir de les noves instal·lacions i serveis. Desconec el projecte i per tant soc incapaç d’opinar al respecte. Voldria pensar que no només s’ha pensat en les obres i la distribució d’espais, sinó que també està tot previst perquè es produeixi un augment dels serveis i horaris d’obertura i, lògicament, més recursos per poder satisfer l’ampliació de personal per poder atendre els vilatans.

Aquests dies he estat parlant, en el meu blog, de Cultura. Les biblioteques realitzen una tasca molt important que l’administració pública ha d’atendre i potenciar. Animo els nostres polítics locals, però també els responsables de la Diputació, a vetllar perquè el futur de la nostra biblioteca sigui el que tots volem i ens mereixem.

Qui ens defensarà a Madrid?

Aquests dies segueixo la política una mica en la distància. Llegeixo les notícies, però una mica per sobre, com si l’esperit de les vacances ho refredés tot, encara que les decisions que els nostres polítics acabin prenent puguin decidir el nostre futur més immediat, amb greus conseqüències, en funció de quina solució trobin al desenllaç de les darreres eleccions generals.

Tot i que ja ho he dit en altres ocasions, potser amb unes altres paraules, és una llàstima el lament dels socialistes catalans quan veuen que Junts pot acabar decidint si hi ha una nova convocatòria d’eleccions o no, perquè tampoc ells han fet res per evitar aquesta situació.

La pregunta que em faig és oportuna en un moment en què la CUP desapareix del Congrés de Diputats, ERC perd gairebé la meitat dels seus representants, Junts en perd un, però salva una mica els mobles, i el PSC s’erigeix com el gran guanyador a casa nostra. Ho pregunto perquè els socialistes catalans ja fa temps que varen deixar de treballar per a nosaltres. La possible influència dins de l’organització socialista espanyola es va esborrar, probablement pel perfil dels nous dirigents socialistes catalans. I ara, que Pedro Sánchez pot acabar mantenint la presidència del govern espanyol pels bons resultats del PSC, no sembla que aquests estiguin per la labor de canviar de tàctica i recuperar el seu paper d’èpoques passades.

És una llàstima que la defensa dels interessos catalans estigui només en mans dels partits independentistes, i que el PSC se n’hagi rentat les mans, amb l’agreujant d’exercir una pressió i una crítica desmesurada contra els defensors del procés independentista. M’agradaria pensar i constatar que els socialistes catalans també saben anar a Madrid a defensar els nostres interessos, sobretot quan veus de quina manera ens critiquen i ataquen des de la resta d’Espanya.

No sé què faran els diputats de Junts, ni si ho posaran a consulta entre la militància. Els resultats definitius de les eleccions generals, que obliguen a Junts a votar favorablement la designació de Pedro Sánchez , perquè es pugui fer efectiva, posen més pressió als polítics independentistes, però que no s’equivoquin els dirigents, militants i simpatitzants socialistes: no tot serà culpa dels independentistes. Si la política seguida pels socialistes catalans aquests darrers anys hagués estat diferent, tampoc la situació actual no seria la mateixa.

Aquest any el rei blanc!

Aquest any també hem menjat tortell de reis. Arrosseguem unes quantes setmanes de dolçor i arriba l'hora de dir prou i controlar el sucre que ens entra a la boca. Realment el nostre país té molt present les pastisseries, i també cada vegada hi ha més famílies que els preparen a casa. Potser és el sucre el que ens fa passar millors dies i ens fa oblidar tots els desastres que succeeixen pel món, alguns d'ells no gaire lluny de casa.

Avui ens despertàvem amb les tradicionals pancartes a la plaça de l'església i la de l'ajuntament, i com acostuma a passar, el govern de torn és el més citat i criticat, amb algunes mostres d'enginy, i d'altres una mica més passades de to. Crec, però, que no hi ha hagut ni bandalisme ni actes incívics que haguem de lamentar. Això espero.

I ara comença un període que políticament ens portarà a les eleccions municipals del mes de maig, però també tindrem sentències que ocuparan les primeres pàgines dels diaris, i que per algunes persones poden ser claus de cara el seu futur. El pacte entre ERC i el PSOE per aprovar els pressupostos generals de l'Estat, a canvi de les modificacions legislatives en termes de sedició i malversació podrien facilitar el retorn no volgut de qui fou president del govern català i que des de fa cinc anys viu exiliat a Bèlgica.

De tot plegat, però, ens hauríem de quedar en les decisions que prenem dia rere dia. Valorar què signifiquen i comporten, i procurar treballar perquè els grans objectius puguin fer-se realitat. A vegades són temes personals, d'altres familiars, i en alguna ocasió decisions que poden incidir en el conjunt de la població.

Si bé tenim molt present el darrer cap de setmana de maig, no podem oblidar que cada dia que passa és important per a tots nosaltres, i no podem deixar de banda tot allò que ajuda a viure millor i més dignament, sobretot les famílies que tenen més problemes per fer-hi front. Des de la responsabilitat que cadascú de nosaltres ha assumit en aquesta vida, i en aquests moments, convindria que ens esforcéssim per ser útils als altres i fer més agradable la vida de tothom. 

No m'ha tocat el rei, i per tant no m'he hagut de col·locar la corona. Decididament, però, es tractava del rei blanc, res a veure amb els reis Borbons que ens tenen amargats, vivint a costa dels nostres calerons.

No agrada Qatar, però... jugarem el Mundial

Qatar no agrada, però el mundial s'hi celebrarà i a l'hora de la veritat tot haurà quedat en comentaris i crítiques sense cap resolució al respecte. Això demostra que a l'hora de criticar i reaccionar som els primers, però després és molt difícil actuar amb coherència i ser conseqüents.

El diner ho amaga tot, i l'ètica i els principis queden en un segon pla. La reivindicació sobre el poc respecte als drets humans queda apagada davant la força del diner. I per això no és estrany trobar-nos dia rere dia que els diferents països del món giren la cara quan no els agrada haver-se d'enfrontar al gran capital. 

És cert que no hi podem fer gran cosa. Potser deixar de mirar els partits de futbol, encara que si ja no els hem seguit en altres mundials, no hi haurà gaire diferència, i si hi fos, fins a quin punt tindria cap efecte. Els que s'han embutxacat les comissions i els beneficis ja van tips, fem el que fem ara nosaltres.

I demanar coherència als nostres governants. Exigir, per exemple, deixar de participar-hi, ratlla la utopia. A l'hora de signar un manifest de protesta per no respectar els drets humans, no hi ha gaires problemes, tot i que es fa amb la boca petita, però rebutjar explícitament a participar d'uns esdeveniments perquè no ens agrada com tracten la gent al seu país, ja és una altra cosa.

El mundial de Qatar passarà a la història com un dels més criticats, però els països participants no tindran mai cap mala consciència, i el guanyador ho recordarà com una gran efemèride. Esperar que els estats del món es tanquin en banda, és d'il·lusos, i això ho hem vist molt de prop. També a la Unió Europea, que té feines i treballs per tirar endavant fent front a totes les qüestions que se li presenten. Ser coherent no és fàcil, ni a títol individual, ni col·lectiu.

Són molts els països que no respecten els drets més elementals de les persones, però només ens encarem amb aquells que poca ombra ens poder fer. La història és testimoni de l'actitud dels països forts en front dels febles. 

Bufetada d'Arenys en Comú a l'alcaldessa

Ahir dimecres l'Assemblea local d'Arenys en Comú va decidir sortir del govern municipal i passar a l'oposició. El motiu que esgrimeixen és la decisió unilateral de l'alcaldessa Annabel Moreno de retirar la delegació de competències a la regidora de la CUP, Ona Curto, sense haver intentar cap tipus de diàleg. Una decisió que es pot interpretar en clau electoralista.

De ben segur que Annabel Moreno no esperava que Arenys en Comú trenqués el pacte de govern, i això ho avalaria el fet que, abans de fer pública la retirada de competències delegades a la portaveu de la CUP, hagués contactar amb el PSC per intentar assegurar la governabilitat de la vila. Amb la retirada del pacte d'Arenys en Comú, després que un dia abans ho hagués fet la CUP, l'alcaldessa queda en minoria i haurà de trampejar la situació fins a finals del mandat.

Com que de ben segur no hi haurà moció de censura per fer fora l'alcaldessa, el seu càrrec no perillarà i el mes de maig es presentarà a les eleccions amb la intenció de revalidar el càrrec, sempre i quan els vilatans i vilatanes li donin suport suficient per obtenir la desitjada majoria.

Si una cosa s'ha criticat a l'actual alcaldessa és la seva falta d'empatia i de no escoltar les veus crítiques cap a la seva gestió. Ha estat una pràctica impossible la resposta a les instàncies que la població ha presentat al Registre Municipal durant tot el mandat. La decisió presa per intentar salvar els mobles davant la crítica continuada sobre la brutícia i la gestió de la recollida selectiva de la brossa, no sembla haver obtingut el fruit esperat. Retirar la delegació a la CUP no li ha sortit de franc, i ara haurà de governar en minoria fins al final del mandat.

ERC pot fer front la resta del mandat en solitari, i no cal dir que tots esperem que ho faci amb encert, millorant tota la gestió que s'ha criticat fins ara. Difícilment millorarà l'atenció personalitzada cap a vilatans crítics, però no és una circumstància que de moment els preocupi gaire. No cal dir que tots els partits polítics arenyencs estaran preparant l'estratègia per encarar les properes eleccions de la manera més favorable possible. El PSC té molt a decidir i pot condicionar el seu futur en funció de quin sigui el paper que vulgui jugar fins al final del mandat.

La política local s'ha tornat interessant, amb unes decisions preses per les assemblees dels partits polítics que han sorprès a més d'un. Potser a qui més a la pròpia alcaldessa i el seu grup municipal. Els arenyencs, però el que desitgem és que no estiguem deu mesos més aturats, sinó que el govern municipal, amb la força que tingui, i amb la lleialtat institucional que se suposa a la resta de forces polítiques de l'oposició, gestioni correctament l'ajuntament, i millori la convivència i salut democràtica de la vila.

Com canalitzar les nostres queixes?

Tot faria pensar que amb l'arribada de les xarxes socials tindríem molt més fàcil fer arribar les nostres queixes als nostres governants, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal. És molt fàcil utilitzar qualsevol de les eines que trobem per Internet per escriure allò que no ens agrada, que ens preocupa o molesta, i d'aquesta manera aconseguir que qui en tingui responsabilitat hi pugui actuar. Això és el que ens crèiem, però al final arribem a la conclusió que no funciona d'aquesta manera.

Potser sí que els nostres polítics se n'assabenten de moltes coses, però de la mateixa manera que ens és fàcil d'escriure-ho, també els és senzill girar pàgina i fer com si allò no existís o no anés amb ells. La realitat diària crec que em dona la raó, i per això veiem tantes vegades com es repeteixen les mateixes crítiques sense que ningú hi posi remei, no ja responent a les mateixes xarxes, sinó solucionant aquells problemes que ens preocupen.

Penso que el més important de tot és trobar la manera de canalitzar les nostres crítiques, suggeriments i aportacions per resoldre els problemes que es presenten pel sol fet de viure en societat. Cal que el circuit sigui d'anada i de tornada i que en quedi constància més enllà del que veiem per internet, que és efímer, encara que ens pugui semblar que perdura per sempre.

L'administració pública té el Registre de Documents que s'encarrega de rebre els escrits que la ciutadania els hi dirigeix i, en principi, té l'obligació i el compromís de donar-hi resposta. No sempre és una resposta satisfactòria ni necessàriament del nostre gust, però sí una resposta argumentada als nostres suggeriments o peticions. Quan l'administració pública no respon, tenim els síndics que ens defensen davant d'aquesta omissió administrativa, perquè ens ajudin a insistir en la nostra demanda. Són uns síndics també d'abast local, autonòmic o estatal, i que podem utilitzar quan considerem que l'administració pública no ha respost o no ho ha fet com caldria.

Aprendre a utilitzar els mecanismes que hi ha creats i exigir de les institucions el compliment de les seves obligacions i responsabilitats és una manera d'ajudar a que tothom faci la seva feina. No vol dir que no puguem servir-nos de la comunicació via internet per fer més difusió d'allò que ens preocupa, però no podem oblidar-nos de les eines que estan a les nostres mans i que els nostres governants tenen l'obligació de respondre. 

És bo que ho tinguem present i ajudem a fer-ne difusió. Diuen que parlant la gent s'entén, i a vegades més que parlar el que fem és escridassar i insultar. És comprensible que davant la no-resposta adoptem el criteri de sortir a esbombar-ho tot, però no ens oblidem del primer pas, molt necessari, per no dir imprescindible, perquè els nostres polítics aprenguin a escoltar-nos i donar-nos resposta a les nostres inquietuds.

Allau de crítiques a l'ampliació de l'aeroport

És trist que una vegada que els governs català i espanyol es posen d'acord en una inversió important al nostre país, s'origini tanta crítica per part de tanta gent. L'acord a què varen arribar els dos governs ahir sobre l'ampliació de l'aeroport de Barcelona ha provocat una reacció massiva de crítiques i planys, davant del que es creu serà un malbaratament de diners que es podrien aprofitar millor i no destruir el medi ambient.

Reconec que no tinc elements per valorar la decisió i per tant simplement m'haig de limitar a escoltar uns i altres i intentar treure'n l'entrellat. El vicepresident català afirma que es construirà l'aeroport més verd i li responen que això és fals i una manera d'enganyar-nos. S'acusa els governs de fomentar un turisme de pobres, amb salaris miserables i cap empenta econòmica important al país. Segons els crítics, l'ampliació de l'aeroport no és la millor manera de gestionar el seu futur i el de l'economia catalana.

Entenc el recel per l'experiència que tenim al nostre país a l'hora de fer barbaritats. Puc entendre que els crítics no es creguin els defensors de l'ampliació i que hi vegin simplement interessos econòmics per aprovar-ho. Voldria pensar que el govern català, i també l'espanyol, actua de bona fe i vetlla pel futur del país, també de l'economia. No sé si l'acord s'acabarà complint o bé Europa hi posarà obstacles, però en tot cas m'imagino que el problema està en que no se saben les conseqüències d'una decisió com aquesta fins que no s'ha materialitzat la inversió i es pateixen.

Aquests dies, doncs, rebrem molta informació al respecte i més detalls de l'operació pactada, que ens haurà de permetre valorar millor el seu impacte. Tant de bo que entre tots siguem capaços de recollir el màxim d'informació possible i ens serveixi, als que tenen poder de decisió, per tirar endavant o no el projecte.

Involució democràtica

Haig de confessar que estic preocupat per com està evolucionant el nostre país, per aquesta involució cap a situacions menys democràtiques, amb la gran influència dels postulats de Vox i el suport que reben dels estaments judicials. És precisament això el pitjor, perquè tots podríem entendre l'existència d'un partit ultra, amb unes declaracions que ens poden semblar aberrants, però el que és més trist i alhora perillós és la resposta dels tribunals de justícia, com ha estat en el cas de la pancarta xenòfoba de Vox en contra dels immigrants.

Em preocupa perquè s'encomana com una taca d'oli que ho impregna tot i les relacions socials esdevenen crítiques, i gens convivencials. No és la qüestió catalana i tot el conjunt d'elements de venjança a mans de les institucions espanyoles, sinó que és en la pròpia convivència a l'Estat espanyol.

Segurament és per això que procuro distreure'm i aprofitar l'ocasió per pensar en altres coses, no llegir tant les notícies que ens afecten de prop i procurar trobar coses positives en les relacions personals. Es fa difícil.

Llegia avui l'escrit transcrit del diari The New York Times, de l'escriptora Gioconda Belli, a l'ARA, i he pensat que no ens trobem sols en la desesperació, la qual cosa no ens ha de consolar. Belli parla del tirà Ortega, amb qui havia col·laborat per fer fora Somoza de la presidència de Nicaragua. Hi he pensat moltes vegades quan he llegit sobre la repressió que exerceix al seu país. Com es pot canviar tant? Com es pot convertir una persona en un personatge tan odiós?

La història ens ensenya molt i et fa veure que no et pots refiar de ningú, encara que li vegis les millors intencions. El poder corromp, i d'això en tenim moltes mostres. És una llàstima que no ens sapiguem organitzar millor, i caiguem en la trampa de l'ànsia de poder etern. 

Com podeu veure, avui no em sento gens optimista. Ho veig força negre tot i em sap greu perquè la vida s'ha de viure amb alegria i optimisme, però sovint t'adones que ho desgraciem bastant tot. Encara hem d'aprendre moltes coses, i una d'elles és a tenir paciència i esperar temps millors per avançar com a societat. No ens ho posen fàcil, però ho hem d'intentar.

Vila 30

Tot i que alguns municipis ja ho havien aplicat des de fa alguns mesos, avui entra en vigor la modificació de trànsit sobre la velocitat màxima en carrers d'una sola via en un mateix sentit, que són la majoria en la majoria de pobles petits i mitjans. Arenys de Mar haurà de canviar els senyals que limitaven la velocitat a 50 km/h.

Aquesta mesura és d'aquelles que molesten a les persones motoritzades i agraden als vianants. En carrers estrets, com és el cas d'Arenys, anar a cinquanta quilòmetres per hora és una exageració, sobretot tenint en compte que les voreres acostumen a ser molt estretes i gairebé no s'hi pot caminar.

No han faltat les crítiques a la reducció de la velocitat, sobretot pel que fa segons a quines vies, on queda molt diferenciat l'espai dels vianants i les dels automòbils. Arguments com la reducció de la pol·lució no han convençut. La raó més exposada és la de reduir els accidents, ja que és molt diferent un atropellament a 30 que a 50 quilòmetres per hora.

M'agradaria conèixer l'estadística d'accidents de trànsit dins de la nostra vila, causats per excés de velocitat. No recordo haver-ho llegit en molt temps, i no crec que s'acostumi a circular a poc a poc, o potser sí que els arenyencs som molt curosos i vetllem per la seguretat ciutadana.

Haurem de controlar-nos més quan circulem per carrers i places, perquè sovint agafes més velocitat de la permesa sense adonar-te, sobretot en hores poc transitades. De totes maneres em fixaré especialment si la nova norma em fa canviar els costums, o bé les característiques dels carrers de la vila ja feien que no circulés per sobre dels 30.

El poder de les xarxes socials

Avui hem pogut constatar el poder que tenen les xarxes socials a l'hora de fer pressió sobre actuacions o decisions desafortunades. Em refereixo a la retirada de l'anunci de la loteria catalana La Grossa, on animava la gent a jugar per aconseguir l'ascens social.

Realment ha estat molt desafortunat i digne de ser estudiat a qui se li ha acudit, però sobretot qui ha permès que fos el motiu de la campanya. Haig de dir que quan he vist el primer tuit l'he retuitejat de seguida, perquè m'ha semblat indignant. Després he vist que hi havia tot un seguit de retuits amb comentaris molt encertats en contra de la campanya.

No pot ser que des de les institucions públiques es frivolitzi d'aquesta manera. És una manca de respecte davant d'un problema que no hauria d'existir i que hi ha molta gent que hi està lluitant per solucionar-ho. L'atzar no pot ser mai la solució a la injustícia social d'un país. Anunciar-ho d'aquesta manera és una decisió indignant que cal denunciar.

Finalment s'ha aconseguit la retirada de la campanya, però ara el dubte és si n'hi ha prou amb excusar-se, o bé si cal demanar responsabilitats. Ja sé que no podem estar tot el dia portant a l'extrem les nostres crítiques, però d'alguna manera o altra cal que errors com aquests serveixin d'experiència per no repetir-los. Cal doncs avaluar si amb la retirada de la campanya ja és suficient, o algú ha de donar la cara i presentar explicacions.

En aquest cas les xarxes socials crec que han contribuït en una bona causa i demostrat que no sempre son mal utilitzades.

El rei és rebutjat per centenars de manifestants

Amb la visita del rei al monestir de Poblet s'ha volgut cobrir l'expedient de visita a Catalunya dins el recorregut que fa per tota la península. I com calia suposar les reaccions han estat crispades, amb una policia tancant l'accés dels independentistes i facilitant l'entrada als espanyolistes i defensors del rei. Arran dels fets, el president de la Generalitat demana un informe al cap dels Mossos per conèixer en detall la manera com han procedit.

Una vegada més les crítiques al comportament dels cossos policials han estat presents, per considerar que s'ha vulnerat el dret d'expressió. No podem oblidar que la manifestació en contra d'un fet, com pot ser la visita del rei al país, és i ha de ser totalment permesa. L'altra cosa és si hi ha actes incívics i violents, que obliguin la policia a prendre mesures de contenció.

Molts voldrem conèixer l'opinió del conseller d'Interior, Miquel Buch, que es troba entre l'espasa i la paret. Per una banda es veu obligat a defensar l'actuació de la policia que d'ell depèn, però per l'altra ha de justificar la seva defensa davant qui ho considera una manca de llibertat dels manifestants.

Una de les reaccions més crítiques a l'actuació de la policia ha estat la de l'exconsellera d'Ensenyament, Clara Ponsatí, exigint la dimissió del conseller Buch. Ponsatí no és la primera vegada que es manifesta molt crítica amb el govern actual, probablement exigint més energia davant de la paràlisi de l'actual govern, que ha permès una inacció que no afavoreix els interessos del país. 

Montilla entra a Enagàs

Hem conegut l'entrada del president Montilla a Enagàs com a conseller independent, un fet que pot tenir moltes lectures i les seves corresponents crítiques. Sap greu aquesta relació d'expolítics amb grans companyies, sovint afavorides per tractes polítics diversos. Es pot parlar en aquest cas de porta giratòria? 

Un fet crida l'atenció i em fa preguntar en obert si és legal que Montilla utilitzi el despatx d'expresident i els tres treballadors que li corresponen, per a la nova feina. M'imagino que abans de decidir-ho ho deu haver consultat, però si més no és discutible èticament. A la meva manera de pensar fins i tot discutiria el fet que els expresidents rebin aquesta herència, però si a més s'utilitza per a una altra tasca diferent a la pròpia d'expresident, la cosa em sembla desorbitada.

De fet ens hauríem de preguntar, quin sentit té que s'ofereixi un despatx als expresidents? Per fer-hi  què? Per escriure les memòries? Per assessorar els successors? Segur que li trobaríem funcions que compensessin o justifiquessin aquesta prebenda, però per entrar a treballar en una gran companyia? És això justificable?

L'experiència d'un expresident hauria de servir per a la col·lectivitat, per al bé públic, però no per a l'empresa privada. Crec sincerament que Montilla hauria de renunciar al despatx i els treballadors. Em semblaria més ètic.