La ciutadania arenyenca parla al Consistori

Ahir el Ple municipal d'Arenys de Mar va aprovar definitivament i per unanimitat el nou Reglament Orgànic Municipal (ROM) després de dos anys de feina de tots els grups municipals. És important tenir en compte el treball col·laboratiu de totes les forces polítiques presents al consistori arenyenc que ha permès un consens total a l'hora de redactar les normes de funcionament de l'Ajuntament de la vila, substituint un reglament que datava del segle passat.

Estem molt acostumats a les picabaralles polítiques i es fa estrany aconseguir la unanimitat a l'hora d'aconseguir acords com el funcionament de la institució local. Tot i que no és l'únic acord unànime del mandat, seria desitjable que aquesta unanimitat sovintegés més, sobretot en temes de llarga durada, amb possibles alternances polítiques al capdavant de la institució.

El nou reglament que serà vigent en el pròxim ple del mes de juliol, millora sensiblement aspectes organitzatius interns que la majoria de vilatans desconeixen, i actualitza la manera d'actuar d'acord amb els temps que vivim i l'ús de les noves tecnologies. No podem oblidar-nos, però, d'una incorporació remarcable en el camp de la participació ciutadana en els afers públics. El nou ROM regula les sessions prèvies a l'inici del Ple, amb l'assistència de tots els membres del consistori, on els vilatans i vilatanes, a títol personal o en representació d'entitats o grups organitzats, podran preguntar i rebre resposta directa sobre temes del seu interès.

Els grups municipals han fet la feina possibilitant l'existència d'aquest marc participatiu i ara és la ciutadania qui ha d'agafar el compromís de servir-se'n en benefici de tota la vila. Opinar, suggerir i també criticar amb arguments l'actuació dels nostres representants polítics és tant o més important com la capacitat d'escoltar d'aquests. El marc que propicia el nou ROM és important i ens ho hem de creure, i tots plegats n'hem de fer bon ús.

I ara tot s'atura?

Demà comença el Mundial de futbol i tot fa pensar que passarem un mes tranquil, amb moltes persones concentrades en el futbol i descuidant les picabaralles diàries sobre política. La immigració, l'habitatge o l'ensenyament deixaran d'ocupar les primeres pàgines dels diaris, o no?

Em pregunto si a ple segle XXI el futbol encara serveix per despistar a la gent i deixar de tenir interès en temes que preocupen la resta de dies. Segur que hi ha persones molt aficionades al futbol i a la seva selecció que ho viuran amb passió, i que deixaran en un segon terme altres preocupacions, però voldria pensar que no seran la majoria. Que avui, encara que pugui agradar més o menys el futbol, la gent és conscient que hi ha temes que no es poden deixar de banda.

Però l'experiència ens demostra que acostumem a aparcar temes quan sorgeix algun esdeveniment, o al darrere hi ha algun poder interessat a despistar-nos. La visita del papa, per exemple, ha ocupat les primeres pàgines dels diaris i, sense llevar-li importància, ha posat en un segon pla temes que semblava que eren únics i prioritaris. 

Potser necessitem distreure'ns de tant en tant, per no viure excessivament angoixats, però hauríem de tenir present que les pauses no ens poden fer oblidar el que realment cal treballar i lluitar per aconseguir. Podem intentar passar estones més divertides i distretes, però sent conscients que demà hi haurem de tornar a ser.

Sí que m'agradaria pensar que la manipulació de la gent i el populisme enganyós que aquests dies s'han frenat, no tornaran, o bé ho faran amb menys força, una vegada el papa torni al Vaticà. Que el seu missatge hagi servit per a alguna cosa, si més no per adonar-nos que les persones són el més important a tenir en compte i que els servidors públics estan per això: per servir els altres, no per aprofitar-se'n.

Exigir responsabilitats

No podem renunciar al dret a la vaga. Va costar molt aconseguir-lo i no podem, alegrament, prescindir-ne o eliminar-lo del llistat de drets, que en són uns quants, i que no sempre es respecten. Avui tenim uns dirigents amb molt de poder i que es creuen que poden fer el que volen sense tenir en compte els altres ni respectar-los com a persones. Dit això, però, també hem de ser conscients que tenim uns deures, i aquests tampoc no els podem obviar.

Amb tot el caos al voltant del servei de Rodalies, per mil problemes, però sobretot per la deixadesa durant molts anys per no tenir cura del seu manteniment ni invertir mínimament per assegurar un funcionament correcte, ara s'hi ha afegit la convocatòria de la vaga de maquinistes. Aquests són víctimes del caos i, d'alguna manera, solidaris amb els usuaris que dia rere dia pateixen els retards, les cancel·lacions i els accidents a la xarxa de Rodalies.

Quan es convoca una vaga en un servei públic cal assegurar uns mínims per les conseqüències que se'n deriven, precisament per tractar-se d'un servei a la comunitat. Aquests serveis mínims s'han de pactar perquè no siguin abusius per als treballadors, però també per minimitzar els efectes als usuaris. Una vegada pactats, s'han de complir.

Segons he llegit a la premsa digital d'avui, els serveis mínims no s'estan complint per un clar boicot dels maquinistes. Desconec la veracitat de la notícia, però si és cert, cal exigir responsabilitats als treballadors que incompleixen el seu deure de treballar el dia de la vaga, i als sindicats com a representants seus. 

Insisteixo que cal saber la veritat, però en tot cas cal exigir responsabilitats a qui no està fent bé la feina. Perquè no és lícit que sempre siguin els usuaris els perjudicats de totes les picabaralles, desajustaments i, en aquest cas, manca de previsió i inversió per assegurar un servei digne. S'ha d'exigir responsabilitats a tothom, sigui el director general de l'empresa, el ministre de torn o la consellera responsable, o es tracti del maquinista que avui li tocava treballar.

A bona hora!

Recordo que en alguna ocasió havia comentat que em sorprenia, però al mateix temps em molestava, veure com ex-magistrats opinaven molt diferent dels magistrats que es trobaven exercint els seus càrrecs, però també diferent de com pensaven i opinaven ells mentre estaven en actiu. Em preguntava, per què quan ja no tenen incidència el seu discurs és tan diferent? En relació al Procés i totes les actuacions dels jutges i tribunals espanyols, la seva opinió era més favorable als independentistes, no tant perquè estiguessin d'acord amb la independència de Catalunya, sinó perquè no entenien els arguments dels jutges que hi estaven en contra, i podien empresonar-los durant un llarg període.

    Ara, veient les declaracions de l'expresident del govern espanyol, el senyor Zapatero, també penso en aquella expressió de "quan fou mort el combregaren". Ara defensa els catalans, els nostres drets i la necessitat de millorar l'encaix de Catalunya a Espanya. Què va fer quan presidia el govern espanyol?

    Entenc que els polítics, per més que disposin de majoria absoluta o pactada, no tenen tot el poder, sinó que reben pressió de les forces realment dominants, sobretot el poder econòmic. Tot i així, sí que podrien fer més del que fan. També he comentat més d'una vegada que el progressisme de l'esquerra a Espanya té molt que desitjar. Acostuma a ser més una qüestió verbal que no pas efectiva. L'esquerra sempre ha quedat aturada davant l'oportunitat de canviar la inèrcia dominant de la dreta, hereva del franquisme. També Zapatero va quedar curt, i ara els seus elogis no ens acaben de fer gràcia, en part perquè no deixa de ser una manera de defensar el seu partit polític que, amb Pedro Sánchez i la seva necessitat de pactar amb els independentistes, està caminant per sobre de la maroma, amb tota la dreta expectant per veure quan s'estimba.

    La conclusió a la que arribes és que ningú et farà la feina. Si no t'ho treballes, et quedaràs amb el cul enlaire. I això ho haurien de saber els nostres polítics independentistes i no perdre tant el temps amb picabaralles fruit d'una lluita per ser el primer, oblidant el que realment interessa. 

La veritat per davant

Arran del pacte entre Junts i el PSC per deixar sense efectes la prova pilot de la renda bàsica universal voldria insistir en la necessitat d'explicar bé les coses. Sovint ens queixem que els polítics reben crítiques desmesurades, i ja no parlo d'insults, però moltes vegades la culpa ve donada perquè no hi ha prou informació de les accions que s'estan fent i la gent es confon.

D'entrada, si no entres en detall a la informació, la sensació que tens és que l'acord dels dos partits esmentats es carrega un objectiu prou interessant i amb molta història al darrere. Si grates una mica t'adones que es tractava d'un projecte sense pressupost, i per tant inviable de moment, i que en tot cas pretenia seguir avançant per veure si en algun moment es podria aplicar a casa nostra. Tot això al marge de la capacitat econòmica i les competències que es puguin tenir al respecte.

Amb això no defenso la posició dels dos partits, perquè entenc que només té una intencionalitat política de desgast al govern en minoria d'ERC. I per més que pugui pensar que el govern no ho està fent bé, tampoc m'agrada que els partits polítics de l'oposició es dediquin només a fer la traveta en lloc de ser propositius per anar trobant solucions als molts problemes que tenim.

És precisament això el que provoca la tan nomenada desafecció política de la ciutadania. La gent es cansa de veure picabaralles que només busquen perjudicar l'altre en lloc de posar-se la medalla per fer propostes positives per al màxim nombre de gent possible.

Si tots plegats fóssim més sincers, diguéssim la veritat i ens esforcéssim per millorar el funcionament de les institucions i, de retruc, del país, les coses anirien d'una altra manera. Ens queixem de les traves que ens posen des de fora, però no ens adonem que nosaltres mateixos som els que més problemes ens creem. No cal pretendre anar tots de la mà, perquè la ideologia té el seu protagonisme, però sí que hauríem de procurar explicar bé les coses, rebatre allò que no veiem bé, amb arguments, i no enganyar a la gent.

L'ANC en hores baixes

Aquests dies l'ANC està vivint uns moments complicats, amb moltes tibantors, i un rebuig a la direcció per part d'una bona part dels seus secretaris nacionals. Segons he pogut llegir a la premsa, l'actitud de la seva presidenta no es considera l'adequada, amb un tarannà poc democràtic i sense tenir en compte la majoria, volent marcar perfil propi, com si es tractés d'una autocràcia.

Coincidint en el temps amb una crisi important dels partits polítics independentistes, si més no dels dos que configuraven el govern català, la societat civil organitzada també trontolla, i aquells que semblava que havien de donar lliçons als partits polítics, exigint unitat, també tenen problemes de consistència i les picabaralles són a l'ordre del dia.

Des de fora es fa difícil entendre què està passant realment, i fins a quin punt és l'actitud de la seva presidenta, o bé un entorn polític i social crispat que no facilita les coses, sobretot si es volen prendre mesures contundents i massa improvisades. Semblaria que les ganes de la presidenta Dolors Feliu per confeccionar llistes electorals per a les municipals del 28 de maig, haurien trobar el rebuig de la majoria de secretaris nacionals de l'entitat, i això no li ha agradat. 

Em venen a la memòria les candidatures d'ara fa quatre anys, anomenades Primàries, que també tenien el component alliçonador per a la resta dels partits polítics i que varen fracassar a la majoria de poblacions. També a casa nostra. No sé si les podem comparar, però sí que tenen en comú el voler ser més papistes que els papa, i això ho diu una persona que canviaria el sistema electoral de llistes tancades, per donar pas a les llistes obertes, amb els matisos que calgués.

No sé, però, si el rebuig a la confecció de llistes municipals és l'únic motiu que ha provocat  l'enfrontament intern a l'ANC, o bé hi ha altres temes que desconeixem. En tot cas seria bo que tots plegats ens aturéssim a reflexionar què estem fent, i com podem aconseguir canviar la dinàmica i intentar anar més junts per aconseguir aquells objectius importants que en el fons perseguim. Ens perden les formes i això no ens beneficia, sinó que dona més força als nostres adversaris i enemics, que es fan un tip de riure veient com ens quedem al clot, sense iniciativa ni esperances de futur. 

La ineficiència de la Generalitat

Llegint el diari ARA he trobat dos articles o informacions que d'alguna manera tractaven la burocràcia i ho feien en sentit negatiu, considerant-la causant de desencís als administrats, i en el cas de la notícia sobre les renovables, la culpable que les empreses es dirigissin a Madrid per saltar-se la Generalitat, per ineficient i gens resolutiva.

En el cas de l'article de Sira Vilardell, "L'excés burocràtic ofega les entitats socials", es fa una crítica per les dificultats que l'administració pública posa davant de qualsevol tràmit administratiu, sobretot tenint en compte que hi ha persones que tenen dificultats per dirigir-se a l'administració, i el suport que reben de les entitats del tercer sector es veu molt complicat per una manca d'agilitat en els tràmits.

Quant a la notícia de les renovables, que eviten la Generalitat i tramiten els permisos a Madrid, explicava com empreses energètiques decidien tramitar els seus projectes a Catalunya davant del ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Democràtic, esquivant la tramitació davant la Generalitat atesa la manca de resposta durant molt de temps.

Penso que ambdues notícies són preocupants i demostren una vegada més la ineficiència de la nostra administració autonòmica. No pot ser que el nostre govern posi tantes traves administratives que perjudiquen la ciutadania, però també el futur econòmic del nostre país.

Tot això passa mentre els nostres polítics s'omplen la boca de propostes i bones intencions, i critiquen les altres administracions d'usurpar-nos competències. Si les competències que tenim delegades som incapaços de gestionar-les, per què tant d'interès en conservar-les? 

Fa molt temps que denunciem la incompetència dels nostres polítics, i en l'agilitat dels tràmits administratius hi ha una demostració clara del saber fer. Estem cansats de moltes picabaralles i crítiques a Madrid, però en temes com les renovables, estem a la cua d'Espanya. Què més ha de passar perquè el nostre govern, els nostres polítics, obrin els ulls i busquin solucions a tanta ineficiència?

Em sap greu que passi tot això, que falti tanta sensibilitat vers les persones, però també s'actuï amb tanta incompetència a l'hora de fer avançar el nostre país. Estem perdent uns anys molt importants per al nostre futur com a país, i no sé veure la sortida d'aquest atzucac on ens hem quedat des de fa anys.

Aniversari per oblidar

Algú dirà que el nostre país ha avançat molt en aquest darrer any, però a mi se'm fa molt difícil pensar-ho. Avui es compleix un any des de la presa de possessió de l'actual president de la Generalitat, segons diuen les notícies, però en no haver experimentat cap canvi ni me n'havia adonat. 

Portem molts anys aturats i sense gaires expectatives. Mantenim els problemes de sempre, alguns de provocats des de fora, però la majoria per desídia i picabaralles absurdes que només busquen protagonisme sense tenir en compte que el país, la nostra economia, se'n ressent.

M'imagino que des del govern s'esforçaran per fer sortir virtuts d'aquests dotze mesos, però la sensació no és aquesta per a la majoria de la població. Aquests dies estem patint el desgast per la sentència i posterior interlocutòria sobre el castellà a l'escola, i observem la incapacitat dels nostres governants per posar-se d'acord i defensar una llengua, el català, que sí està en perill.

N'hem parlat molt, però sembla que els nostres polítics no ens volen fer cas. No crec que estiguin convençuts que de la seva manera d'actuar se'n desprèn una lluita per servir-nos i protegir-nos dels que ens volen mal. Ho veig com una lluita per defensar els seus interessos de partit, i els seus escons, que posen per davant de tots nosaltres. Ho culpo sovint en la mediocritat de la majoria dels nostres polítics i les dificultats perquè gent de vàlua es posin al capdavant de la política del nostre país.

No aprovo la feina feta per la Generalitat durant el darrer any, encara que de ben segur que hi ha actuacions positives. No sempre tot és negatiu, però el balanç final no em sembla positiu, perquè hi ha problemes importants que no s'han resolt ni s'ha posat les eines i la predisposició per aconseguir solucionar-los.

És al meu entendre un aniversari sense pena ni glòria, i el pitjor de tot no s'albira un futur immediat esperançador. La pressió que rebem de les institucions espanyoles és forta i necessitaríem anar junts per aconseguir triomfar. Tot fa pensar, però, que les coses no canviaran, i que aquest govern no serà recordat per la seva eficàcia.

Tots contra Puigdemont

 La frase que s'escolta aquests dies, després del trencament entre el PDECat i JxCat és "tots contra Puigdemont”. Sembla que Puigdemont ha agafat la directa i que va a totes per aconseguir una victòria personal en les properes eleccions, que prefereix retardar-les per acabar de teixir el seu programa.

El procés successori de l'antiga Convergència ha anat deixant pel camí totes aquelles persones que s'han enfrontat a Puigdemont i a la seva manera de pensar i plantejar la república catalana. Les separacions més clares han estat les de Marta Pascal, primer, i ara la del president Mas. La primera en un clar enfrontament, i en aquesta ocasió, menys sorollosa, però probablement més traumàtica. Abans n’hi va haver d’altres.

Puigdemont ha guanyat sempre que s'ha presentat en unes eleccions, i a l'hora de liderar un projecte. És potser per això que deu pensar que la sort o l'encert continuarà si ho acaba de lligar bé. Caldria veure què en pensa la població, i de fet això serà el que es veurà quan es convoquin les eleccions.

En les anteriors eleccions Puigdemont sortia com a víctima de les baralles entre els dos principals partits independentistes, i alguns pensem que això li va anar bé a l'hora de recollir molts vots que potser no estaven pensats inicialment per anar cap a ell. Continuarà passant el mateix?

Tot és possible, però jo penso que ara les coses han canviat, i ja no es veu Puigdemont de la mateixa manera que abans. Ara potser hi haurà vots dels indecisos que no li donaran el suport que espera. Ha passat molt temps i les picabaralles comencen a cansar. Aquesta incapacitat per compartir, dialogar i caminar junts, molesta molts votants, que tindran l'opció de no anar a votar, o bé canviar el seu vot per una opció menys conflictiva.

Falta temps, si es compleix el desig de Puigdemont de retardar les eleccions, i per tant poden passar moltes coses, però el cert és que els catalans portem massa temps esperant veure canvis i avançar socialment i econòmica, i de moment el més calent és a l'aigüera. Aquesta provocació de tots contra Puigdemont pot no sortir-li tal com es pensa.

El sainet esperpèntic del Parlament

S'ha perdut el respecte al Parlament. És esperpèntic! Ja sabem que C's no saben fer res més que el ridícul, però el més trist de tot és que la resta de diputats caiguin en el parany de voler-los superar.

Hem arribat a un punt que es fa difícil qualificar els fets que succeeixen, però és evident que tot el que aquesta tarda passa al nostre Parlament no és bo i el deixa com una caricatura de parlament.

Avui l'equilibri postís entre ERC i JxCat sembla que s'ha trencat del tot, i la seva postura sobre mantenir o no l'escó de diputat del president està en discussió. Té raó ERC de donar suport a la decisió de la mesa del Parlament de retirar l'escó del president? Té raó JxCat de defensar simbòlicament una situació anòmala, una desobediència que no portarà més que al caos?

Estem molt cansats de tota aquesta colla de diputats que ens prenen el pèl i que sembla que juguin a costa de tot un poble. Des d'aquí demano que s'acabi la legislatura i que es convoquin noves eleccions, a l'espera de trobar millors representants de tots els catalans. No ens mereixem uns diputats de C's com els que tenim, ni tampoc les picabaralles que no porten enlloc, entre diputats d'ERC i JxCat.

La capacitat de convocatòria de la societat civil

S'ha demostrat a bastament que els catalans som capaços de reunir una multitud de persones per reclamar la nostra llibertat, celebrar referèndums o exigir-los. Ho dic perquè cada vegada que s'acosta l'onze de setembre hi ha qui s'encarrega de proclamar que és necessari participar-hi, però arriba un moment, quan ha quedat palès que en som molts, que no tens tan clar que s'hagi de demostrar una vegada més.

Penso en què escrivia fa uns dies sobre la possibilitat de no manifestar-nos enguany, i esperar el resultat de la sentència al judici als nostres presos polítics. En aquells moments les inscripcions estaven per sota de les expectatives i comparativament amb altres anys. Ho explicava per la situació que vivim, amb una crisi dels partits polítics independentistes i l'enfrontament d'alguns d'ells amb l'ANC. Avui sembla ser que les coses s'han arreglat, no pas les picabaralles entre JxCat i ERC. 

Aquests dies es parla de la conveniència de convocar unes noves eleccions, preveient que no s'aprovaran els pressupostos. ERC ha arribat a proposar amb la presentació d'una moció de confiança, que sembla ser que el president Torra no veu bé. Molt de soroll dins del govern i dels partits independentistes, arreu menys a la CUP que sembla que estiguin muts a la gàbia, a l'espera dels esdeveniments.

Una vegada més estarem amatents en observar el poder de convocatòria de les entitats ANC i Òmnium, d'una societat catalana cada vegada més cansada i desencisada. Celebro que el PSC s'apunti als actes oficials de la Diada, perquè és una festa de tots els catalans, i deixin amb el cul a l'aire els impresentables de C's.

A la recerca de la dreta catalana

Llegint l'ARA l'anàlisi que fan la Núria Orriols i l'Anna Mascaró sobre la pugna per ocupar l'espai del centredreta catalanista, he pensat que realment hi ha força persones que han perdut el seu referent polític. Votants de tota la vida de Convergència i Unió s'han trobat que en pocs anys no han sabut qui volien votar perquè el relleu ha estat rar i complicat. No és estrany que fins i tot en les eleccions municipals s'hagi notat aquest fet, amb la gran davallada que ha patit JxCat, qui pròpiament ocupava el lloc dels Convergents.

La deriva del PP també ha fet que la dreta catalana, poc nacionalista, s'hagi trobat perduda tret de qui ha vist amb bons ulls el camí cap a l'extrem. L'alternativa de C's tampoc ha acontentat tothom, sobretot aquelles persones que no volen caure en la confrontació constant. 

Aquestes persones que es troben perdudes necessiten una força política que els representi, i que ho faci amb un certa credibilitat i possibilitats de sortir airosa en unes properes eleccions. La creació del partit polític Lliga Democràtica intentaria arreplegar desencisats del PP, C's i PDECat, persones que volen un partit de dretes català, no independentista, però sí que defensi els drets dels catalans. Són persones que han vist que ni el PP ni C's fan res per a Catalunya, i que el PDECat s'ha embolicat amb l'independentisme, que no volen ni sentir-ne a parlar.

Probablement aquesta seria la posició amb més possibilitats d'èxit, però no n'hi hauria suficient. Continuo pensant que Catalunya necessita un partit polític de dretes independentista, per no deixar-ho tot en mans de l'esquerra. Aquí hi haurien de jugar fort els hereus de Convergència i Unió que es mantenen amb la idea del referèndum com a solució de tots els mals del país, però ho haurien de fer de manera assenyada, sense deixar-se portar per les picabaralles ni les ganes de protagonisme. Si no són capaços d'asseure's a planificar bé el futur, el país continuarà coix, perquè li faltarà una pota per sentir-se equilibrat.

Estanis Fors llança la tovallola

Si hem de fer cas a la notícia que he llegit al web de Ràdio Arenys, qui va guanyar les eleccions municipals, Estanis Fors, ha decidit pactar amb ERC i donar-li l'alcaldia. Es tracta d'una mostra de generositat inesperada, fruit de les dificultats per trobar altres forces polítiques que li facin suport.

Com dèiem aquests dies, els resultats a Arenys de Mar no afavorien Junts per Arenys, tot i ser la força més votada. El fet de necessitar el concurs d'un mínim de dos partits petits per aconseguir l'alcaldia, li dificultava la jugada. Aparentment ni Arenys en comú ni la CUP estaven per la labor i més aviat es decantaven per afavorir l'actual alcaldessa en funcions.

Si es confirma la notícia, ERC aconseguiria l'alcaldia i només caldria esperar la configuració del govern, amb presència o no d'altres partits polítics. Per un govern estable, com demana Estanis Fors, caldria ampliar el nombre de regidors i regidores del govern, per poder centrar-se més en les regidories assignades i millorar-ne la gestió. Caldrà veure si uns i altres estaran disposats a formar part d'un mateix govern, o bé si es tracta només de donar l'alcaldia i mantenir-se a l'oposició.

Permeteu-me que us digui que per a la vila seria bo que, siguin quins siguin els partits que pactin el nou govern municipal, en formessin part, però normalment els acords comporten negociacions i cessions per ambdues parts, i és bo que aquestes es concretin a començaments del mandat, per evitar mals entesos i picabaralles durant els quatre anys.

De ben segur que molts votants d'ambdues formacions no acabaran d'entendre la decisió de Junts per Arenys, ja que és una opció que molts no hi havíem ni pensat, però que és possible. En els propers dies veurem si el pacte es confirma o bé encara hi ha molts detalls per anar polint.

Les dificultats del guanyador per formar govern

La possibilitat que l’alcalde no sigui el de la llista més votada és, a Arenys, un fet molt usual. Els pactes de tots contra un acostumen a succeir, sobretot quan no hi ha sintonia entre els diferents líders municipals.

Tot faria pensar que, amb la voluntat de tots per millorar els serveis i prestacions als vilatans, la clau de govern seria conformar-ne un d’estable i amb el més gran nombre de regidors i regidores possible. En el cas d’Arenys de Mar, podríem pensar en una aliança de Junts per Arenys i ERC, les dues forces guanyadores.

Per les discrepàncies i picabaralles entre els seus líders, tot indica que el pacte dels dos grups independentistes és inviable i que se’ls ha de considerar antagònics. Llavors el guanyador, Estanis Fors, es veu obligat a pactar amb PSC, CUP o Arenys en comú.

L’experiència d’aquests darrers anys ens demostra que els prejudicis a l’hora de pactar no provenen de Junts per Arenys, sinó dels altres. La CUP ja ha deixat dit que no pactaria amb cap dels partits polítics partidaris de la implantació de l’article 155 de la Constitució, i per l’altra banda Arenys en comú ja ha avançat que no tenia intenció de pactar amb Junts per Arenys.

Els números no sumen, i tot fa pensar que les opcions més clares estan del costat de la segona força d’aquestes eleccions, ERC. Ni la CUP ni Arenys en comú hi tenen res en contra, i fins i tot l’opció del PSC no és descartable, malgrat que se’ls recordi que varen donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

Tindrem uns dies de negociacions, de generositat per part de tots els partits polítics, de qui està disposat a cedir els vots i de qui els rep a canvi de concessions. Sobretot generositat, que és una virtut que no es conrea gaire darrerament. Generositat per aconseguir la millor vila, la més justa socialment, i també la millor econòmicament i cultural.

Comín hi vol entrar i Pascal sortir-ne?

No hi ha dia que no aparegui una informació o altra sobre les picabaralles entre ERC i JxCat. Avui sortia la notícia que en Toni Comín probablement vagi de número 2 a la llista de JxCat a les eleccions europees, darrere de Carles Puigdemont. La situació dels dos partits és una mica surrealista. Uns voldrien confeccionar una llista unitària (JxCat), tal com des de la societat civil es reivindica, i en canvi els altres (ERC) no ho veuen bé. Males llengües diuen que volen demostrar que tenen més suport que no pas Puigdemont. Serà la segona vegada que ho intenten, a l'espera d'aconseguir-ho.

El PDECat està tocat, ja ho hem dit moltes vegades, però cada vegada està més clar. Només faltava que la Marta Pascal desafiés Puigdemont i l'amenacés amb una escissió. No seria pas la primera i en certa manera li varen posar en safata quan l'han tret de les llistes per al Congrés de Madrid. Venjança? Rancor?

Marta Pascal ha parlat clar, a diferència de molts polítics que dissimulen per no quedar retratats. El seu posicionament, t'agradi o no, és més coherent del que pot semblar. La seva actitud ha estat sempre molt pensada i diríem que hi regna més el seny que la rauxa. Possiblement si la seva actitud hagués prevalgut ara no estaríem tan malament. I no em digueu que s'ha avançat molt, perquè no és cert.

L'impàs del moment que estem vivint és fruit del caos on ens va portar la rauxa dels polítics que varen interpretar el neguit i els clams de la ciutadania manifestant-se pels carrers i ciutats. La parada actual és més que una parada tècnica. Dóna la impressió que ningú no sap cap on anar i qui aixeca la veu, crítica amb el president a l'exili, rep moltes bufetades, però entretant el president en funcions és incapaç de liderar el seu govern.

Amenaça de querella contra l'alcaldessa per difamació

El mandat 2015-19 està a les acaballes i es recordarà com un mandat de picabaralles entre els caps de llista de JxA i ERC, que han compartit alcaldia gràcies a la moció de censura que hi va donar suport la majoria del Consistori. Un trist mandat en què han estat més notícia les baralles que la feina del govern, dels governs.

El més trist de tot és que les expectatives de cara al nou mandat no són gaire diferents. El dilema estarà en veure si l'Estanis Fors té suficient suport per adjudicar-se l'alcaldia, o bé és el conglomerat de forces contràries que sumen suficientment per renovar la confiança a la cap de llista d'ERC.

A veure com ho dic perquè no se m'enfadi ningú. Potser la solució passaria perquè cap dels dos assumís l'alcaldia i es donés opció a una persona que no porti la motxilla plena de querelles a l'esquena, presentades i/o rebudes. 

En principi la CUP podria suposar un canvi en el nou Consistori, sempre que expliqui bé tot el que ha fet des del primer dia, amb el suport a la moció de censura inclòs. La impressió de molts és que ha format part dels partits que han donat suport a l'alcaldessa, però sense responsabilitat de govern. A simple vista es veu com una opció molt còmode i que no dóna garanties suficients com per atorgar-los el nostre vot. Sabem què ha fet el govern i què no ha fet. També què ha fet l'oposició i què ha deixat de fer. Ens falta saber quin ha estat el paper de la CUP més enllà de donar el vot necessari perquè el govern sorgit a partir de la moció de censura hagi pogut avançar.

D'aquí a un parell de mesos començarem a rebre les promeses dels nostres alcaldables. Promeses que aniran acompanyades per una relació de tot el que s'ha fet i s'ha deixat de fer durant els anys de mandat de cada govern. És important aquest segon llistat perquè tinguem una idea del que pot acabar passant. Confio que el govern actual actualitzi el Pla d'Actuació Municipal o Pla de Mandat, i ens expliqui allò que no ha pogut fer i el per què. Tenim uns mesos per reflexionar qui veiem més capaç de treure'ns de l'atzucac actual.

Buscant complicitats a l'exterior

Ahir ja ho deia que les picabaralles sobre els màsters, tesis i doctorands acaben tapant moltes notícies i fets més rellevants. No vull pas dir que no sigui important descobrir les mentides i enganys dels nostres polítics, ja que queden en evidència i arribes a la conclusió que no et pots refiar de cap d'ells. Mentir, encara que sigui en coses poc significants proporciona arguments per pensar que en coses més transcendents també t'enredaran.

Ahir vaig comentar els tripijocs per nomenar Llarena instructor dels imputats pel procés català, i avui podria mencionar l'escrit de l'Albert Om a la contraportada de l'ARA, parlant del ministre d'Exteriors, el senyor Borrell. L'entrevista a la BBC va passar força desapercebuda i el fet que reconegués que Catalunya és una nació, encara que després ens hagi afegit "cultural", no és una cosa menor, sobretot per l'impacte internacional de la notícia.

Està vist que si Catalunya vol sortir-se amb la seva ha de buscar complicitats a l'exterior. Des d'Espanya mai trobarà col·laboradors per erigir-se com a nació independent, ni tan sols perquè se li reconegui molts dels drets que estan en suspensió. És a Europa on es podrà conrear el terreny fèrtil per aconseguir la independència. Una independència que s'ha d'entendre simplement com el final de la tirania a què està sotmesa per l'Estat espanyol. Els països cada vegada són més interdependents, i això té els seus inconvenients, però també avantatges. El que no es pot permetre és que un país ofegui un altre, i aquí rau bona part dels motius pels quals els defensors de la independència han anat creixent els darrers temps.

Els partits polítics han ensenyat les cartes

És injust acusar el govern català de fracturar el país, quan els acusadors han deixat sistemàticament una part de la població marginada i amb els seus drets fonamentals congelats o en perill. Puc entendre el joc entre legalitat i legitimitat, i les picabaralles que hi pugui haver, però ni accepto l'acusació de fraccionadors ni tampoc la cèlebre frase "patada a la democràcia".

Què és democràcia per al senyor Rajoy? ¿Recollir signatures per deixar sense efecte un Estatut d'Autonomia aprovat pel Parlament català, retallat pel Congrés de Diputats i referendat pel poble de Catalunya? Això és la democràcia que ell defensa?

¿Entén per democràcia recentralitzar el poder i limitar les competències de les institucions catalanes? Posar en perill la política d'immersió lingüística i de passada la nostra llengua pròpia? Això és democràcia?

¿La democràcia del senyor Rajoy és permetre que els corruptes continuïn manant i que ell, president del partit polític més corrupte de tota la història del país, no dimiteixi per responsabilitat i honorabilitat? ¿La democràcia del senyor Rajoy li autoritza deixar sense efecte la divisió dels tres poders i posar a mercè del poder executiu tota la maquinària judicial?

Si aquesta és la democràcia que defensa el senyor Rajoy, jo li dono de gust una bona guitza a la democràcia, perquè els meus principis són molt diferents, i per això lluito per aconseguir una societat més justa i demòcrata, però no a la manera del senyor Rajoy. No sé si la República Catalana ens ho podrà garantir, però el que sí sé és que mai podrà venir de la mà del PP, C's i PSOE, uns partits que ja han demostrat quins valors defensen i la manera com ho fan. Ara coneixem els polítics que han donat la cara.

Continuen les picabaralles entre govern i oposició

A través de la pàgina web de Ràdio Arenys m'acabo d'assabentar de l'acte d'ahir al Calisay, convocat per Junts per Arenys, en què l'exalcalde Estanis Fors va manifestar que s'estava plantejant la possibilitat de presentar una denúncia per injúries i calúmnies. Estanis Fors està cansat d'haver de justificar tot el dia els rumors i acusacions per part de l'actual govern, i va fer una repàs a tota la feina feta durant aquest darrer any que ha estat a l'oposició per la moció de censura que va patir el seu govern. Al costat de la notícia, al web de Ràdio Arenys, hi ha la contra a càrrec de l'actual equip de govern, que fins ara no han fet res, però que a partir d'aquest mes d'abril, sembla ser que no pararan i ens farem un tip de veure actuacions promeses per aquest 2017. 

Suposo que uns i altres s'adonen que comencem a estar-ne una mica farts; que no volem estar dos anys més amb la picabaralla continuada i sense que es visibilitzi res a la nostra vila, més enllà d'anar solucionant els problemes que es presenten a mata-degolla, però no tots. Estic d'acord amb Fors que Arenys cada vegada és més brut, però això no només és culpa del govern que no ho sap netejar prou bé, sinó que els vilatans som els que ho embrutem. No té cap justificació que els divendres a la nit, faci vergonya passejar pels carrers d'Arenys, però tampoc no té gaire lògica que hi hagi bosses etiquetades des del dimecres i no es recullin fins al divendres.

Recordo que una vegada vaig criticar l'exregidor Àlex Acero per voler judicialitzar els problemes i la mala gestió municipal, i continuo pensant que aquesta no és la millor manera de resoldre els temes de la casa gran, però els nostres representants polítics han de ser honestos i transparents, i si hi ha temes a denunciar públicament, no s'ho poden callar a dins. Si l'actual govern municipal té proves i queixes sobre l'actuació de l'anterior govern, que ens ho expliqui i que el senyor Fors ho pugui raonar o rebatre amb proves. Crec que no cal anar als jutjats, però si no en saben més que li portin i tanquin aquest període lamentable de govern local.

Entremig surt la compra de les Clarisses i la cancel·lació del procés participatiu per conèixer on volem els arenyencs que s'ubiqui la Biblioteca. Segons diu la notícia de Ràdio Arenys, Fors no donarà suport a la compra de les Clarisses si no es convoca el procés participatiu promès. Ja vaig manifestar en el meu blog què en pensava jo sobre el tema, però defensaré sempre el compliment dels compromisos assumits, a no ser que hi hagi arguments prou forts per canviar d'opinió. Si no vaig errat la CUP no dóna suport a la compra de les Clarisses, i si Junts per Arenys tampoc ho avalen, el PP seria qui podria decantar la balança. Què en pensa la regidora?

Pluja fina i persistent de la primera tarda d'abril

Avui fa una d'aquelles tardes grises i plujoses que et conviden a quedar-te a casa ben assegut a l'altre costat del balcó, observant com la pluja fina i persistent sadolla la sed de les plantes de l'eixida, que tot just fa vuit dies han començat a florir. M'agrada la pluja, potser perquè tinc molt clar el benefici de l'aigua, que moltes temporades enyorem durant una bona colla de dies i setmanes. Sé que la pluja en caps de setmana fa la guitza a moltes famílies i obliga a suspendre moltes activitats, però a Catalunya no ens podem permetre el luxe de renunciar-hi. L'aigua és un bé escàs que cal preservar.

Llegia les notícies que arriben de Veneçuela i m'entristeix. Coneixem el que ens permeten conèixer i per tant es fa difícil jutjar, però en tot cas és una llàstima que les actituds dels polítics estiguin més pensades en la seva integritat i poder que no pas en el bé de la població. Sembla ser que a darrera hora el Suprem ha rectificat i ha deixat sense efecte la supressió de les funcions del Parlament, amb majoria dels partits polítics oposats al president Maduro.

Sóc incapaç de dir què és el millor que li pot passar als veneçolans, però de ben segur que les picabaralles polítiques no els solucionen la vida, i això és trist que passi en un país potencialment ric.

I a casa nostra, en el naixement d'un nou partit polític, veiem que els protagonismes personals ocupen bona part de les discussions, i posen en perill la creació d'un partit polític fort, amb possibilitats de ser una alternativa de govern i per tant d'aportar nova saba a un món, el polític, corromput, viciat i cansat, que cada vegada ens desespera més. Si comencen així, però, no ens proporcionen gaire optimisme ni il·lusions.