No tot és digital

La nostra generació, la de les persones que ja hem superat els setanta anys, és una generació analògica que s'ha hagut d'anar adaptant a les innovacions, una de les quals és la digitalització de moltes de les activitats de la nostra vida. No tothom, però, ha tingut la possibilitat, l'interès o les habilitats per entrar en aquest món i això el pot deixar al marge del ritme de la societat on li toca viure.

S'ha parlat molt de la bretxa digital, pensant en la gent gran, però també hi ha joves i no tan joves que els enquadraries en el món digital, que tampoc ho porten prou bé, i d'això n'hem de ser conscients, sobretot les nostres autoritats, les encarregades de gestionar la vida pública, sigui a escala local, autonòmica o estatal.

Per què ho dic? A vegades oblidem que encara hi ha molta gent que viu al marge d'Internet, de les xarxes socials, i els seus canals de comunicació són els de sempre, o potser hem de dir dels d'abans. Si la comunicació només es basa en la digital segur que deixarem a persones al marge i això no ens ho podem permetre.

Conscients que el futur i bona part del present és digital no podem oblidar que no tot és digital i que no tothom està immers en aquest món, i no per això els hem de descuidar. Està molt bé que les administracions, però també les empreses i les entitats utilitzin Internet per comunicar-se amb els seus usuaris, clients, socis i ciutadans, però han de mantenir alternatives paral·leles per arribar a tothom. 

Recordeu el típic ban municipal? Aquella notificació de l'alcaldia que es penjava per les cartelleres dels carrers per arribar a la ciutadania? Això ja no s'estila. S'ha substituït per notificacions digitals al web municipal o altres canals i xarxes socials. Certament, ara és molt ràpid i arriba a molta gent sense necessitat de sortir al carrer, però arriba a tothom? Totes les persones d'una ciutat o país se n'assabenten?

No insisteixo més. Ho deixo aquí com a reflexió perquè ens n'adonem si ho estem fent prou bé o no.

L'Ateneu arenyenc celebra la seva assemblea

Avui hem celebrat l'assemblea anual de l'Ateneu arenyenc, amb la presentació de l'execució pressupostària de l'any passat, i la memòria d'activitats, i l'aprovació del nou pressupost i la proposta dels actes més significatius. El president, en Lluís Montmany, ho ha aprofitat per acomiadar-se del càrrec atès que enguany hi ha eleccions i ha decidit no presentar-s'hi.

S'ha de dir que els objectius que es va fixar aquesta junta han estat complerts, tant pel que fa a eixugar els deutes, com incrementar el nombre de socis i les activitats que es duen a terme durant l'any. Probablement hi ha coses que es podien haver fet millor, i aquest és el gran repte i la virtut de comprometre't davant la societat, però ben segur que el balanç ha estat totalment positiu, i els ho hem d'agrair. La resposta dels socis i sòcies assistents a l'assemblea ha estat rotunda.

Arenys pot enorgullir-se de moltes coses i una d'elles és l'existència d'un conjunt d'entitats molt actives que donen vida a la vila, ens permeten entretenir-nos mentre ens formen, aprenem i gaudim del temps lliure. L'esforç d'uns quants per tirar endavant un projecte col·lectiu, sense ànim de lucre, només amb la voluntat de servir i fer més agradable i útil la vida dels altres, és un fet que cal agrair profundament. 

Són moltes les hores que els membres de la junta d'una entitat dediquen a programar els actes que emplenen la seva agenda. Nosaltres, sovint, ens limitem a assistir als actes, i aplaudir-los. Si a més hi contribuïm aportant noves propostes, l'entitat hi surt guanyant. És aquí on rau la importància de la participació activa que, si es complementa amb una junta amb les idees clares i moltes ganes de treballar, asseguren l'èxit de l'entitat. En aquest cas del nostre Ateneu.

Lluís Montmany, com aquell qui res, ha deixat anar un dels reptes a assolir la nova junta: rejovenir l'entitat. Millorar resultats no és fàcil i requereix l'esforç de tothom. Aconseguir eixamplar l'àmbit d'edats dels socis i sòcies de l'entitat és prou ambiciós i ha de permetre la incorporació d'un ventall més ampli d'activitats i opinions, i això és bo. Ara és l'hora que nous arenyencs i arenyenques decideixin fer el pas de posar-se al davant de l'entitat, per continuar avançant en l'obra que es va iniciar ara fa cent quaranta anys. 

La manera de fer de Junts!

Permeteu-me que em fiqui allà on no em demanen. M'he fixat en el congrés de Junts, a Calella, i concretament en tres punts de modificació dels seus estatuts, que es portaven a votació. Per una banda, bloquegen les llistes de les candidatures que es presenten per dirigir el partit, també permeten poder entrar a l'equip directiu encara que s'acabin d'apuntar al partit, i podran continuar compaginant el nombre de càrrecs que vulguin. 

I per què ho han votat així?

Perquè interessa als actuals dirigents. No volen que es qüestioni a ningú de la llista que presenten. Hi volen inscriure una persona que acaba d'arribar, i hi ha un dirigent que ostenta diferents càrrecs i el volen protegir. Més simple que això no hi ha res.

Són lliures de decidir com es volen organitzar, i no ens ha d'importar, perquè no som de la colla. Però sí! Per què ens pot importar? 

Els que defensem les llistes electorals obertes, de manera que la ciutadania pugui escollir les persones que l'ha de representar a les institucions públiques, no ens pot agradar aquest posicionament. Si dins del partit es protegeixen i no permeten que ningú qüestioni a ningú, com voleu que després defensin llistes obertes a les eleccions? Assumpte tancat!

Decidir que no és necessària una certa antiguitat per formar part de la direcció del partit, també grinyola una mica. Hi ha experiències, en entitats, d'entrada massiva de nous socis poc abans d'una assemblea, amb la finalitat d'aconseguir-ne la direcció i canviar la dinàmica i el treball d'anys. Ara, com que els interessa a col·locar-hi una persona que acaba d'arribar, canvien la norma. 

I rebutjar la incompatibilitat de l'acumulació de càrrecs perquè hi ha un company que hauria de retirar-se, tampoc no sembla un argument prou sòlid. I és clar, penses que, en aquesta línia, si arriben a legislar, elaboraran les lleis en funció dels interessos personals de la seva gent.

Com que el nostre sistema democràtic es basa en els partits polítics, d'alguna manera podem opinar al respecte, perquè en el fons ens condiciona la manera d'organitzar-nos. Si governen, segur que aplicaran els mateixos principis, i no els acabo de trobar ben justos.

De moment, tenen feina per recuperar tot el que han perdut i tornar a ser un partit polític amb possibilitats de governar el país. A mi m'agradaria que aquestes coses es fessin diferent, però ningú em demana l'opinió, i el que jo pugui opinar, poc els interessa!

L'ANC en hores baixes

Sembla de sentit comú que si tu vols liderar un projecte, ja sigui polític, cultural o social, el primer que has de procurar és complir amb totes les normes i reglaments que després hauràs d'exigir als altres. Si ets el primer que incompleixes allò que està escrit, no tens credibilitat per presentar-te a les eleccions per dirigir l'entitat, sigui de l'àmbit que sigui.

    Malauradament tenim molts casos de persones que no estan nets de culpa i tenen la barra de pretendre posar ordre, dirigir un moviment i, fins i tot, moralitzar els altres. En política això resulta més habitual del que caldria, i és per això que de tant en tant veiem com aquell o aquella altra persona han estat acusats de corrupció, d'engany, d'estafa...

    Ahir parlava d'un candidat al Parlament Europeu, amb possibilitats d'entrar-hi, amb moltes denúncies a sobre per insults i acusacions falses, però que té la sort que la seva ideologia ultradretana el salva en un país on els jutges hi són molt propers. Però no només passa amb els partits polítics. També entitats cíviques i socials pateixen aquest mal. 

    Llegia avui que el candidat a presidir l'ANC, en Lluís Llach, va infringir una norma, com és la d'estar al corrent de pagament, per tenir dret a presentar-se per al càrrec, i que potser, per la seva cara, qui li havia de prohibir no ha va fer, i encara està en la lluita per aconseguir-ho. És evident que no estic en contra de la persona, ni menystinc tot el que pugui fer per al país, però també és cert que la credibilitat i confiança són mínimes, i em temo que no tindrà, en cas de sortir escollit, força moral per exigir res a ningú.

    L'ANC no passa pel seu millor moment. No sé si no ha estat prou ben dirigida, o bé la seva funció ha deixat de ser necessària i caldria desaparèixer o transformar-se d'acord amb la realitat actual, la resposta de la ciutadania, i les possibilitats d'avançar en el seu gran objectiu. Cadascú és responsable dels seus actes, i són els socis de l'entitat que s'han d'encarregar d'analitzar-ho i actuar segons creguin més convenient. El fet, però que els seus gestos tinguin, o hagin tingut, una incidència important per al país, fa que moltes persones, que no pertanyem a l'entitat, puguem opinar al respecte.

    És hora de reflexionar què hem fet i estem fent. Si som realment necessaris, com a col·lectiu en moviment, o és millor deixar que altres agafin el relleu, potser amb més empenta i encerts. Són massa sotragades les que hem rebut darrerament. No hem de patir només les mancances i vicis dels partits polítics, sinó que, a més, institucions cíviques i socials no queden curtes.

Reconeixement a la tasca de les entitats

Avui, mentre participava a l’Assemblea anual de socis de l’Ateneu, pensava que és positiu que en un acte com aquest hi assistís més d’un 10% dels socis de l’entitat. Podria semblar que són pocs, però si ho comparem amb les xifres de la majoria d’entitats estic convençut que estaríem per sobre de la mitjana. El fet de participar-hi serveix per donar suport a unes persones que dia rere dia treballen per a l’entitat, desinteressadament i fent possible que s’organitzin molts actes, amb una gran participació de socis, però també vilatans desvinculats de l’Ateneu, i que es beneficien de la seva activitat i dinamisme.

    Arenys és una vila rica en associacions, i aquestes són la base d’una bona convivència. Sense elles els problemes que notem a l’espai públic serien encara més greus, i la vida social i cultural no seria tan rica. Les entitat estalvien esforços i recursos a l’administració local, i aquesta, d’una manera o altra, ho ha d’agrair i gratificar. 

    Em fixava en els actes que organitza l’Ateneu i observava que hi assisteixen persones de poblacions veïnes, la qual cosa fa que encara sigui més rica i interessant tota l’activitat que s’organitza a la vila. Aquest poder de reclam segur que també ens afavoreix a nivell comercial i econòmic i això és important que es tingui en compte més enllà de l’entorn associatiu i cultural.

    Massa sovint l’administració pública ha menystingut la cultura i la tasca del voluntariat que lidera les entitats, sense adonar-se de la significança d’aquest sector. És important que es valori i que es doni un cop de mà a les entitats per empoderar-les i facilitar-los la seva tasca, tenint en compte el que representa i l’estalvi que genera a l’administració.

    Cal donar les gràcies a totes les persones que fan possible que la vida associativa de la nostra vila sigui tan rica i viscuda. Donem-los tot el nostre suport i gaudim de les seves plataformes per enriquir-nos culturalment i social.

La importància de les entitats per a la cohesió social

Avui, com acostumo a fer cada dia, llegia el web de Ràdio Arenys i he trobat dues notícies que he volgut recollir per escriure el meu post. Es tracta de la informació sobre la vida de dues entitats: l'AFA i l'Apa Anem-hi. En el primer cas es donava a conèixer l'elecció del nou president de l'entitat, després de l'assemblea que varen celebrar la setmana passada, i en el cas de l'entitat esportiva es referia a la celebració del quarantè aniversari de la seva fundació.

Sempre he dit que crear alguna cosa no és molt difícil, però mantenir-la viva és tota una altra cosa. És d'agrair l'esforç de les persones per tirar endavant iniciatives culturals, socials i esportives, que al marge dels objectius concrets esdevenen una font de cohesió social que té molt de valor, sobretot en els temps actuals que sembla que tot és molt efímer.

Les dues entitats no són endogàmiques, com en alguns casos ens podríem trobar, sinó que realitzen una tasca de divulgació i pedagògica importants i aquí rau la seva raó de ser i el mèrit i agraïment que hem de tenir vers elles. L'Associació Fotogràfica d'Arenys de Mar (AFA) no es dedica només a la formació dels seus socis, sinó que periòdicament programa activitats formatives per a tothom qui ho desitgi. 

En el cas de l'entitat Apa Anem-hi ha desenvolupat una tasca de formació d'atletes, alguns dels quals han arribat a obtenir grans reconeixements i premis a nivell estatal, i no pas per casualitat, sinó per l'esforç i treball que hi ha dedicat un conjunt de persones al llarg d'aquests quaranta anys.

La vida d'una població com la nostra necessita de la concurrència d'entitats de tots tipus, que a part de l'entreteniment dels seus socis incorporen formació i diversió per al conjunt de la població. El lleure és molt important per ajudar a viure i fer oblidar, encara que sigui per uns moments, el dia a dia més feixuc, ja sigui a la feina, o per dificultats familiars, siguin econòmiques o de salut. I és per això que cal potenciar l'existència d'aquestes entitats perquè ens ajudin a ser més feliços i aprendre tot allò que desconeixem i ens enriqueix.

Trobo a faltar, a la nostra vila, més esforç per part de l'administració local per aglutinar les entitats. No n'hi ha prou en facilitar el desenvolupament de les activitats, que és necessari, sinó també crear aquesta consciència de pertinença a un conjunt divers, ple d'activitats de tot tipus i que ens formen com a persones per viure en comunitat. Tant de bo cada dia hi hagi més vilatans compromesos i participants de les entitats locals, perquè de ben segur s'adonaran de la importància i els beneficis de ser uns més de la colla.

Assemblea a l'Ateneu

Aquest matí ha tingut lloc l'Assemblea anual de l'Ateneu arenyenc amb una bona participació de socis, fruit del bon treball que desenvolupa l'actual junta. S'ha repassat l'activitat del curs passat, la comptabilitat i s'han avançat activitats per aquest any 2023, tot i que, com és habitual, la programació no és per anys naturals, sinó per cursos escolars, començant els mesos de setembre-octubre i acabant el mes de juny, abans de les vacances d'estiu.

Voldria destacar l'increment de socis durant l'any 2022 i també d'activitats, de manera que el pressupost executat ha estat clarament superior al pressupost previst inicialment, i s'ha tancat sense que es generés cap dèficit. 

Penso que el paper de l'Ateneu a la nostra vila és cada vegada més important i fa possible l'organització d'actes culturals, en sentit ampli, que enriqueixen la nostra vida. Estem tan absorbits amb el dia a dia, i amb prou dificultats per tirar endavant, que tot allò que ens ajudi a ampliar el nostre coneixement i a gaudir del nostre temps lliure, és benvingut.

L'Assemblea ha aprovat l'increment de la quota anual de soci, per sobre de la proposta que la junta de l'entitat ha presentat, la qual cosa evidencia la sintonia dels socis amb la direcció i els avala el conjunt d'activitats que s'hi porten a terme.

Em quedo amb les paraules del president quan ha manifestat que ningú s'ha de sentir exclòs de l'entitat per raons econòmiques. És bo pensar que també l'Ateneu té en compte aquelles famílies que tenen dificultats per sobreviure en aquest món amb greuges comparatius importants, i que també les famílies més vulnerables poden tenir l'oportunitat de gaudir de l'oferta cultural de l'entitat.

M'agradaria que l'Ajuntament d'Arenys de Mar, en la seva política de subvencions a les entitats de tot tipus, que porten a terme alguna activitat pensant en tots els vilatans, tingués en compte, a l'hora de puntuar els mèrits per a la concessió de les subvencions, aquelles entitats que pensen en les famílies que no tenen capacitat per afrontar unes quotes determinades i que, alhora, ofereixen subvencions per no engrandir les diferències socials a la nostra vila. 

Òmnium Cultural i l'ANC per camins diferents

Si fins ara hem estat parlant del trencament entre els dos partits independentistes catalans amb majoria al Parlament català, ara hi haurem d'afegir les diferències que hi ha entre dues de les entitats protagonistes del procés independentista, com són Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana.

Tinc la impressió que els tics personals pesen més del compte. Puc entendre que una entitat social giri al voltant dels seus dirigents, atès que la majoria opta per obeir, sense gaires miraments, el que es diu des de dalt. Potser per això el canvi de president d'una entitat pot fer canviar la seva estratègia.

No sé si la diferent postura que en aquests moments han pres les dues entitats esmentades es deu a les seves respectives presidències, o bé perquè alguna d'elles ha vist que probablement era hora d'aturar-se i reflexionar sobre quin havia de ser el seu paper en aquest moment actual. Un moment complicat, on cal recuperar el sentit i tot l'esforç que es va dipositar per un objectiu que no ha estat possible.

Crec que seria interessant analitzar el paper que ha desenvolupat Òmnium Cultural des del seu inici fins ara, amb tota la moguda del procés independentista entremig. Estic convençut que hi ha força socis inicials que varen sortir-ne, sobretot quan el paper de l'entitat va ser tan decididament a favor de la independència. Si no vaig errat, molts dels primers socis mai s'haurien imaginat la deriva de l'entitat, i potser ara toca pensar-hi.

La veritat és, però, que tots hem canviat. Nosaltres mateixos tampoc som com érem, ni pensem el que pensàvem ara fa uns anys. Això és lògic i no és qüestió d'incoherència, sinó que la vida et porta per uns camins que no sempre has imaginat. L'evolució ideològica, i en el cas concret del sentiment independentista, ha estat gran. Molts haurien signat una transformació de l'Estat en un model federalista sense necessitat de trencar lligams. És cert que el federalisme només s'ha vist des d'una part, i quan ha estat l'hora de mirar-ho seriosament s'ha comprovat que estàvem sols. El mateix PSC és una mostra d'aquest revés que els ha costat justificar, ateses les simpaties i compromisos amb el PSOE.

Veurem si el camí que segueixen Òmnium i l'ANC es va separant o bé aconsegueixen retrobar-se en algun punt, i que sigui possible avançar, si no cap a la independència, sí cap a un reconeixement més alt de la nostra manera de ser i pensar, i en defensa de la nostra llengua i cultura.

1.700 milions que s'estalvien

L'altre dia definia d'esperpèntic el cap de l'oposició del Parlament català, el del govern alternatiu i exministre Salvador Illa. Avui, però hi hauria d'afegir alguns quants més, i em refereixo a tots aquells que estan implicats en les negociacions per a l'ampliació de l'aeroport de Barcelona.

Al govern socialista espanyol, que acostuma a no complir mai les promeses ni els pactes, li han posat com anell al dit. No li podien posar més fàcil des del govern de la Generalitat, i tots plegats fan pena, però els perjudicats som sempre els mateixos.

Tenim un govern, el català, que cada vegada és més llastimós. Sigui per les picabaralles entre els dos socis de govern o per la incapacitat dels seus membres, el cas és que cada vegada anem a pitjor, i això ho aprofita el govern espanyol. A Madrid tenien un problema pel conflicte originat entre els dos socis de govern, PSOE i Podemos, però des de Catalunya ja els hi hem resolt. La ministra, catalana, ha tingut l'amabilitat de comunicar-nos que degut a les discrepàncies del govern català, deixarien d'invertir els 1.700 milions d'euros promesos.

De fet, estem molt acostumats que ens prometin diners que no acaben arribant. Aquest costum fa que ja tothom s'hi atreveixi. Ja no es tracta tant de valorar si calia o no l'ampliació de l'aeroport, si els danys ecològics eren tan grans, i si Europa hauria permès el projecte. Es tracta de deixar de rebre diners que es podrien dirigir a altres llocs, com per exemple a invertir en Rodalies, un desastre endèmic que amb aquest pas no solucionarem mai.

Tenim un govern que ni fa ni deixa fer. Uns socis de govern barallats que només pensen en ells, i es deixen enredar per qualsevol govern espanyol, sigui del color que sigui, i els socis del partit de torn, en aquest cas el PSC, no fan res per Catalunya, sempre prioritzen el partit, i s'ha d'entendre, els interessos personals per anar escalant posicions i beneficis. 

Trobada dels presidents per Sant Pere

A la trobada d'avui entre els dos presidents es podrà veure la seva capacitat de diàleg sabent que pensen molt diferent i que l'objectiu final d'ambdós és totalment diferent. Tot això passarà coincidint amb la petició del Tribunal de Comptes als més de quaranta encausats per malbaratament de diners públics, a través de l'oficina d'exteriors catalana.

No podem ser gaire optimistes veient com es fan les coses des d'Espanya. Pedro Sánchez tampoc no ho té fàcil, perquè ell té tota la dreta i part del socialisme espanyol que no accepta les concessions als dirigents polítics catalans, però davant dels grans reptes és quan es demostra l'aptitud i lideratge dels polítics.

Avui no es desencallarà res, és un primer contacte després de l'indult als presos polítics, però s'ha de veure si hi ha possibilitats d'entesa o simplement de poder continuar dialogant, o bé si ja es veu que no hi ha res a fer. El país necessita avançar i hi ha aspectes econòmics que són molt importants, però no ens podem oblidar de la repressió política i econòmica que encara continua i que s'ha de resoldre políticament.

Pedro Sánchez sap que si no hi ha possibilitat de diàleg amb Catalunya, els seus indults no hauran servit de res de bo, i més aviat l'hauran compromès per a un futur. Necessita el diàleg, però no pot claudicar i per tant li caldrà anar aguantant el tipus i no fer enfadar més del compte el president català. Pere Aragonès no pot marxar de la Moncloa amb les butxaques buides. Necessita alguna promesa per presentar als seus socis de govern, encara que només sigui per dir que les converses continuaran.

La conclusió és clara. Avui no hi haurà cap decisió que animi o contradigui ningú. Serà un començar a parlar de com s'han d'encarar les coses, i com a mínim donar temps a més trobades, i qui dia passa any empeny.

Empentes per arribar a dalt

Encara no s'ha investit president i un dels socis ja té problemes interns. No cal esperar les disputes entre els dos partits polítics, sinó que un mateix ja té trifulgues. Es tracta de JxCat que, una vegada s'ha sabut que Elsa Artadi renunciava a formar part del govern i a la possible vicepresidència, ara es barallen els diferents socis de JxCat per ocupar el seu lloc. Això de dir-se junts no acaba de ser gaire adient.

Aquesta tarda té lloc la primera sessió del debat d'investidura que sembla ser que serà el definitiu i el que permetrà que ERC recuperi la presidència d'un govern de la Generalitat. Pere Aragonès ha tingut molts contratemps per assolir la presidència, però després del pacte a què varen arribar els dos socis de govern, ara sí que podrà ser escollit president.

Ha arribat el moment de fer circular els rumors de noms de possibles consellers i conselleres, i quan es donava per suposat que Artadi seria a la llista, ahir va donar la sorpresa manifestant que hi renunciava per dedicar-se al partit i a l'Ajuntament de Barcelona. Probablement es confirmi que serà la propera candidata a l'alcaldia per part de JxCat.

Si JxCat tenia problemes per trobar la paritat de consellers i conselleres, la renúncia d'Artadi encara els ho posa més difícil, però a més, hi ha baralles internes per ocupar aquesta plaça. A diferència d'ERC, que sembla que de moment tots van en la mateixa direcció, a JxCat hi ha diversitat d'opinions i això els pot fer difícil cosir ferides i treballar plegats. Sembla com si no hi pogués haver tranquil·litat a Palau, i que resolt un entrebanc en sorgeixi un altre de nou, per així anar-nos entretenint i dedicar poc temps i energies als veritables problemes de la societat.

Demanem que posin seny tots plegats i que comencin a treballar. Hi ha molta feina a fer i ja s'ha perdut massa temps.

El Barça roba espai al coronavirus

Arran de tot el que està passant amb el Barça, la petició de Messi per marxar, la desfeta a la Champions... aquests dies he reflexionat sobre la frase "més que un club" i he arribat a la conclusió que alguna mica de veritat deu ser. En situacions normals, i tractant-se d'un club esportiu amb socis, la gent afectada per les decisions internes, ja sigui de la junta directiva o dels treballadors i jugadors, hauria d'implicar només als socis, però no és així. 

Aquests dies estem veient que tothom opina sobre els fets al voltant del Barça, al marge de pertànyer o no al club, i això és el que fa pensar que veritablement el Barça és més que un club. No només opinen socis i seguidors de l'equip, que assisteixen als partits de futbol, sinó també persones que no hi tenen res a veure. I tots ens atrevim a opinar sobre la dimissió o no de la junta directiva.

Des de fora, sempre pots formar-te una opinió, però és curiós que arriba a confondre-ho tot i semblar-nos que tenim dret a dir-hi la nostra. Com que no sé qui és soci i que no, se'm fa difícil posar exemple d'opinions aparegudes aquests dies, però per la quantitat que n'hi ha hagut, tot fa pensar que gent al marge també hi ha dit la seva.

La junta directiva es troba en una situació complicada, provocada per la seva incompetència o no, però de difícil resolució. Els resultats europeus dels darrers anys, amb remuntades extraordinàries dels adversaris i la desfeta d'enguany amb l'equip alemany, s'afegeixen a les ganes del mite del Barça de desvincular-se del club. Messi sempre havia dit que tenia ganes d'acabar la seva carrera esportiva al Barça. Què ha passat? Tan malament se l'ha tractat.

Aviat sabrem com acaba tot plegat, però en tot cas el Barça ha pres espai als informatius molt dedicats al coronavirus. És important que no ens faci badar i afrontem amb el cap clar el retorn a la feina i al curs escolar. Ens hi va la salut. Els afers del Barça, deixem-los per als socis, que tenen el poder de decidir com volen acabar amb la situació actual.

La CUP a Europa

Un dels temes de discussió d'aquest cap de setmana era la participació o no de la CUP a les eleccions europees del proper any. Com sabem, el seu dia la CUP va decidir no presentar-se a les eleccions generals espanyoles, i no ho varen tenir tan clar en el cas del Parlament català. Sempre ens havien dit que la seva feina es trobava als ajuntaments. És evident, però, que la feina que han realitzat en el Parlament català no ha estat menor, i per alguns els ha arribat a tocar allò que no sona.

De la mateixa manera que en el seu dia jo defensava la seva participació a les generals, tot i que entenc molt bé els motius per no fer-ho, en el cas de les eleccions europees també veig que seria una bona opció participar-hi. Serà en una assemblea extraordinària que socis i militants decidiran què volen fer.

Tal com dic, crec que la CUP hauria de presentar-se per entrar al Parlament europeu, per tenir-hi veu pròpia, a través del sistema que millor els garanteixi tenir l'opció d'entrar-hi, normalment en coalició amb altres forces semblants ideològicament.

Sempre he cregut en la importància de tenir veu als llocs. També assumir responsabilitats, però poder fer-te escoltar per qui no pensa com tu. Si la teva veu té poca força en el conjunt, difícilment podràs aconseguir tirar endavant les teves propostes, però si més no tens la possibilitat de donar-les a conèixer, i que s'assabentin que hi ha altres col·lectius que pensen diferent d'ells.

Són els militants de la CUP que ho decidiran, però estic segur que hi ha moltes altres persones que els agradaria poder tenir l'opció de votar-los. 

Una vegada més, pendents del TC

Malgrat les evidències, a Espanya es fa sempre el que vol la dreta neofranquista, el PP. Es tracta d'un partit corrupte i mentider que des de fa molt temps no té alternativa al govern espanyol. Des que Rajoy és president del govern de l'Estat, no ha tingut oposició capaç de fer-lo fora, tot i no disposar de majoria absoluta. Ara, amb l'embranzida de C's a Catalunya, aquests es veuen capaços de superar el PP i arribar a tenir opcions de presidir el govern. El més trist de tot és que no veiem, per ara, cap possibilitat que sigui el PSOE qui li pugui fer relleu.

Amb la situació en què ha quedat el PSC i el PP a Catalunya, de marginalitat parlamentària, queda ben clar que els seus socis espanyols han deixat de significar res per a Catalunya, ni són creïbles totes les promeses que puguin oferir. L'única força que tenen és la dels jutges, del Sistema Judicial i el Tribunal Constitucional, que són la mà dreta del poder executiu espanyol.

Aquest cap de setmana estarem pendents de la decisió que prengui el Tribunal Constitucional sobre la impugnació del govern espanyol a la investidura de Puigdemont. No els val que el Consell d'Estat hagi declarat que el fet no té fonament jurídic per ser recusat, perquè el govern sap que els seus amics del Tribunal Constitucional no els fallaran. La història ens ensenyarà tots els acords inconstitucionals i sense base jurídica, presos durant aquests mesos, però només servirà per recordar-ho, i mostrar com va funcionar l'època més grisa de la història espanyola en democràcia.

Cap a les eleccions del 26 de juny?

Espanya vol un canvi? Aquesta és l'afirmació de Pedro Suárez, però jo em pregunto si realment és això el que vol Espanya. El fet que Rajoy, amb tota la motxilla a l'esquena de corrupció del PP, el seu immobilisme, el refús al diàleg i la incapacitat de trobar amics i socis, perdés la majoria absoluta del Congrés, però no la del Senat, és pot concloure que Espanya volia un canvi? Jo penso que no.

Som molts els que volíem el canvi, però els resultats no ho fan possible. Per què? Perquè el PSOE no representa tant el canvi que diuen que són? Perquè Podemos insisteix amb el referèndum català? 

Era natural el pacte C's - PSOE? Hi estaven d'acord tots els diputats? I els seus votants? a Catalunya no gaire, oi?

Diuen que l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, que va ser durant uns mesos eurodiputat de Podemos, ha trencat amb el partit, enfadat per no haver fet Pedro Sánchez president, abstenint-se en la votació. Segons Villarejo l'objectiu era fer fora Rajoy. Jo no hi estic d'acord. No n'hi ha prou en fer fora la gent, sinó que el que cal és construir, i amb el pacte entre Sánchez i Rivera no hi veig cap millora evident.

Villarejo és de les persones que després dels anys m'ha decebut. El tenia molt ben considerat, però m'ha sobrat les seves obsessions, que probablement amb l'edat s'han reforçat i li han fet perdre aquell carisma que em captivava. Potser sóc jo qui he canviat, però el cert és que no el veig igual.

Pressupost participatiu a Arenys de Mar

Aquests dies he participat en unes jornades formatives sobre govern obert, transparència i participació ciutadana i he tingut l'ocasió de rebre explicacions d'experiències de pressupostos participatius. Per més que hagis pogut tenir experiència al respecte, sempre hi aprens alguna cosa nova, matisos interessants, i sobretot, lliçons de transversalitat i implicació de regidories com Medi Ambient o Urbanisme, que no sempre s'hi posen bé.

M'ha cridat l'atenció alguns resultats i volum de participació i, com no podia ser d'una altra manera, he caigut en la temptació de comparar-ho amb l'experiència de la vila d'Arenys de Mar, on vaig tenir l'honor d'iniciar el projecte que, amb alguna interrupció, es continua organitzant.

No ho vaig tenir fàcil, ni per part dels meus socis de govern, ni l'oposició, ni mitjans de comunicació local... les xifres obtingudes eren considerades ridícules, tant per l'import assignat, com pel nombre de participants. Jo estava segur que no ho fèiem tan malament. Han passat alguns anys, i he pogut comprovar com poblacions molt més grans que Arenys, tenen unes xifres semblants en participació, i molt inferiors, proporcionalment, en import a decidir. Ah! i també incorporaven propostes presentades pels tècnics municipals, un fet que per alguna força política semblava un crim i un engany.

Tot és millorable, i potser s'han de trobar noves eines per avançar en la implicació dels vilatans en la gestió municipal, però el que és cert és que costa molt poc criticar i massa donar suport als esforços dels tècnics i polítics de torn. Sempre ho veurem, que ens felicitaran des de fora i els de casa...

Procés constituent s'ho pensa

El problema del Procés Constituent és que se'ls covarà l'arròs. La Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres fa temps que ho intenten, però jo penso que no saben ben bé on són. Crec que les circumstàncies els han superat i ja no saben a quin cantó s'han de situar.

Els aniria molt bé llegir l'article que escrivia ahir en Vicent Partal "contra la revolució". De fet no va dirigit a ells, sinó a ICV, però els és totalment aplicable, sobretot quan es refereix a l'obsessió vers el president Mas.

Forcades va sobreestimar la seva capacitat de lideratge, a cap preu, i tard s'adona que ha estat un error, que sovint l'excés de supèrbia es paga car. Podria ser que al final acabés atacant allò que en un principi defensava. No sé si la CUP els acceptaria de socis de campanya, però en tot cas seria una bona opció si de veritat estan per la independència de Catalunya i d'un canvi social radical. Afegint-se al grup de Podemos i ICV traeixen els seus principis programàtics, o així em sembla a mi.

De moment sembla ser que aparquen la seva decisió. Haig de ser franc i dir que en aquests moments no sé qui està al darrere del Procés Constituent, quina relació tenen amb l'ANC, ni de quin volum de persones estem parlant. Podria ser que es tractés de la xocolata del lloro i estiguéssim aquí parlant i parlant per a no-res. 

Em comprometo a estudiar-ho i d'aquesta manera entendre si el que pugui dir avui la Teresa Forcades o l'Arcadi fa moure alguna cosa i cap on ho fa. Entretant penso que la CUP ha fet un pas important per acabar sent el gran referent de l'esquerra transformadora catalana.

La moda de les preguntes enrevessades

Sembla ser que s'ha posat de moda formular preguntes complexes, que no acaben d'entendre ningú, no sé si per després interpretar el que li interessa qui les formula. Va ser primer Unió Democràtica qui ho va fer, i mireu com han acabat! Ara és el torn de l'ANC que presenta la següent pregunta: Vols que l'ANC busqui les complicitats necessàries amb altres entitats i forces polítiques per impulsar una proposta electoral de la màxima transversalitat, per garantir el caràcter plebiscitari del 27-S que ens porti a la independència de Catalunya?"; veurem com acaben aquests també!

Penso que la pregunta que els va plantejar el president Mas era prou clara i concreta. Entenc, però que la resposta no era gens fàcil. Dir sí o no entranyava prou problemes a les entitats interpel·lades. La proposta dels dirigents de l'ANC és la de passar la pilota als seus socis i militants, i es pot entendre que no els demanessin un sí massa compromès. Amb això anirem passant els dies, entretinguts i mig enganyats, sense parlar del que realment interessa, si no només de les formes, que ens porten a perdre.

L'esquerra no independentista s'està organitzant, i per més que digui en Junqueras, que no esperi cap tipus de regal. Només podrà refiar-se de la seva capacitat de recollir vots el dia 27 de setembre. 

El corrent independentista d'ICV -desconec de quants militants estem parlant- sembla ser que també s'organitza, probablement per evitar ser engolits per Podemos, veient com actuen en Joan Herrera i la Dolors Camats. Des de fora se'm fa difícil veure quina estratègia pensen seguir, i encara més les possibilitats d'èxit que tenen i en què consistiran.

Avui, escrit des de Vic, a 35 graus de temperatura i esperant que el sol se'n vagi a la posta i puguem sortir a prendre una mica d'aire, el mateix que desitgen molts simpatitzants dels partits i moviments polítics esmentats.

Les matemàtiques de la senyora Sánchez-Camacho

La dirigent del Partit Popular català demana al PSC de governar junts després de les eleccions previstes el 27 de setembre. La veritat és que em resulta molt estranya la notícia, doncs, entenc que la senyora Sánchez-Camacho sap comptar i no sé d'on li surten els números per poder pretendre governar. No cal dir que el primer obstacle serà que el PSC no en voldrà saber res.

M'agradaria imaginar-me què li passa pel cap a una líder d'un partit com el PP català, que té els seus socis espanyols amb majoria absoluta i en canvi el màxim que pot aspirar a casa nostra és tenir una vintena de diputats i trobar dificultats per associar-se amb ningú més. De moral no n'hi falta, però li sobra tanta supèrbia i menyspreu cap als que no pensen com ells.

De fet, en política ja acostuma a passar. Ahir, sentint parlar Pedro Sánchez, m'avergonyia i no em podia creure que pensés allò que deia. Es tracta de criticar tots els altres partits, perquè el propi és l'únic que és bo, honest i pencaire. Els altres, tots els altres, menteixen. Pedro Sánchez va deixar molt clar que Mas i Junqueras ens mentien i, per tant, l'opció bona és Iceta. Perquè... Iceta no s'havia de presentar, però... és curiós, oi? Sembla que li ha agradat, que hi ha agafat afició.

Però podríem anar seguint amb els altres líders i hi trobaríem el denominador comú: la millor defensa és un bon atac. Es tracta de no parlar gaire d'un mateix, del propi partit, i treure els draps bruts als altres, a veure si els agafem mania i ens quedem amb ells. 

Duran critica Junqueras de trencar la unitat

Duran critica Junqueras de trencar la unitat en defensar la desobediència a l'hora de votar el 9-N. Ja vaig dir ahir en aquest blog que des d'un partit amb opcions de governar no es podia liderar la desobediència, però una vegada dit això penso que el senyor Duran és el menys indicat per parlar d'unitat, trencaments i tot allò que comporta treball de conjunt, perquè el senyor Duran i Lleida és el típic personatge que va a la seva sense importar-li el mal que pugui fer als altres.

Si hi ha un polític envejós que només actua pensant en ell i menystenint adversaris i socis, aquest és el senyor Duran i Lleida. És una persona que ni dóna testimoni de coherència amb el que diu i esbomba, ni sap què vol dir treballar plegats. Fa fora els que li fan ombra i desacredita els que no pensen com ell. Ha fet sempre el que ha volgut i ara critica Junqueras perquè va a la seva.

Jo també estic d'acord que no podem caure en la trampa que ens para Espanya i fer el que diu Oriol Junqueras. El govern català ha de fer tots els passos legals perquè ningú li pugui tirar en cara que actua il·legalment. La tasca ha de consistir en posar en evidència que el govern espanyol i totes les institucions que controla el PP no fan possible el que Catalunya, de manera legal i amb molta paciència, vol fer.

El paper de CIU és important i m'agradaria que en aquesta tasca hi ajudés ICV, que els trobo massa feliços esperant que els altres moguin fitxa. També seria desitjable que el PSC donés suport al govern de Mas en el compliment de la legalitat. Si Iceta diu que està a favor del dret a decidir, faig veure que no veig la Carmen Chacon i me'l crec.

Els catalans podem donar suport a l'ANC i Òmnium, però no podem permetre il·legalitats absurdes com les que planteja ERC. En aquest cas penso que Oriol Junqueras és massa innocent i es deixa portar per l'eufòria i cau en la xarxa del govern espanyol, el seu fiscal i el seu Tribunal Constitucional.