Sensació d’inseguretat

Diuen que el nombre de delictes ha baixat, però no vivim tranquils. Per què? Segurament les xifres que la policia i les autoritats ens donen siguin correctes i s’estiguin cometent menys delictes que abans, però aquesta no és la sensació que tenim. Veiem sovint homes armats amb grans ganivets, passejant pel carrer agredint, ni que sigui de paraula els vianants, o enfrontant-se amb la policia.

Les imatges que ens arriben no es donen seguretat. Temem trobar-nos en situacions violentes, i ens ho han dit per totes bandes que els agressors, aquells que ens poden fer mal, si arriben a ser detinguts, poc després tornen a actuar lliurement. Segur o molt segur que mai no viurem cap situació de violència, però malgrat tot, tenim por.

Com podem revertir aquesta sensació d’inseguretat? Hi ha alguna cosa que els nostres representants polítics puguin fer per millorar-ho? 

No vull caure en l’error de pensar que a altres països això no passa, però la fama que està agafant Barcelona amb els robatoris i intimidacions als seus carrers no té res a veure amb el que s’explica de ciutats franceses o angleses. No em detindré a fer comparacions, però feu l’exercici de sortir a l’estranger i parleu de Barcelona. No només us parlaran del Barça o la Sagrada Família. Les estirades de bosses i carteres i potser coses més greus sortiran a la conversa. 

Em crec la policia quan diu que els delictes han minvat, però no podem amagar que la sensació d’inseguretat persisteix.

El dret a la llibertat

Avui he llegit una notícia al diari ARA que estic segur revolucionarà les xarxes socials, per la por que pot generar. Es tracta de l'alerta que el centre penitenciari de Ponent fa a la Fiscalia de Lleida de l'alliberament, aquest dijous, d'un home condemnat per dues morts i diversos atracaments. El pres ha complert la condemna i sortirà en llibertat.

El fet no seria notícia si no fos que les persones que l'han tractat hi veuen un "risc significatiu de noves actuacions delictives". El pres no ha volgut seguir cap mena de tractament i després de cinc mesos de llibertat va tornar a ser ingressat a la presó per un atracament. 

Se'ns diu que els delictes han disminuït, però no la sensació d'inseguretat de la població. És per això que saber que una persona amb tots els seus antecedents delictius i criminals, pugui tornar a la societat en plena llibertat, provoca certa angoixa. El dret a la llibertat no es pot negar a ningú, i si una persona ha complert la pena, té tot el dret a gaudir-ne. 

Després ve la dita que val més prevenir que curar, i això entra en contradicció en la presumpció d'innocència i pensar que la persona s'ha penedit dels seus actes i que no necessàriament hagi de tornar a delinquir. De totes maneres, si els seus cuidadors durant els anys de captiveri consideren que hi ha indicis que hi torni, això s'hauria de tenir molt en compte.

La notícia ja parla que des de l'any 2010 la llei preveu la llibertat vigilada en cas de delictes greus, però aquesta llei no és retroactiva, sinó que es té en compte en sentències posteriors. Cal pensar que alguna cosa s'haurà de fer, que no contradigui el seu dret a la llibertat, però que pugui minorar les possibilitats de reincidir i provocar noves víctimes.

Tal com deia al començament, segur que més d'un no hi estarà d'acord. Els drets i deures s'han de respectar i analitzar a fons, i et trobes en situacions que es fa molt difícil opinar i donar la raó. Esperem i desitgem que la persona en qüestió s'hagi redimit i no provoqui més morts ni atracaments.

La lentitud de la Justícia

Avui ho comentàvem a la tertúlia de la ràdio. No és lògic que es triguin vint anys o més a jutjar uns fets delictius. La Justícia al nostre país és massa lenta. Entenc que tot s'ha d'estudiar a fons i no precipitar-se, però d'aquí a trigar dues dècades per jutjar uns delictes no té cap sentit i, a més, provoca rebuig i desconfiança a la ciutadania.

Més d'una vegada he dit que davant d'actes de corrupció a l'administració pública es va decidir extremar la vigilància prèvia a qualsevol tramitació, amb la finalitat d'evitar que els corruptes ho tinguessin fàcil per enriquir-se il·legalment. Es va aconseguir l'objectiu? No. Estem farts de veure i llegir casos de corrupció tot i les mesures de control i les maniobres que s'han de fer per tramitar qualsevol expedient. I si no que li ho pregunti a un funcionari municipal qualsevol.

Sempre he defensat que els tràmits administratius han de ser àgils i senzills. El que cal després és disposar d'un sistema fiscalitzador de tots els tràmits realitzats que permeti descobrir irregularitats. I si n'hi ha hagut, o se sospita que algú s'ha embutxacat diners que no eren seus, llavors s'ha de jutjar ràpidament per demostrar a la ciutadania que actuar de manera corrupta té un càstig exemplar immediat.

Tal com es preguntava un dels tertulians, com es pot demanar detalls d'actuacions fetes fa vint anys? La memòria és efímera. Qui ha delinquit n'és conscient tota la vida, això no ho oblidarà i intentarà ocultar-ho per tots els mitjans. Una altra cosa és recordar totes les casuístiques. 

Aquests dies s'està jutjant diferents casos que tenen història i que en situacions normals i de sentit comú s'haurien d'haver resolt fa molts anys. La desconfiança de la ciutadania no ve donava només pel temps transcorregut, sinó també per la impressió que tot acabarà en no res, havent perdut diners i temps. És molt trist! 

Espai públic lliure d'armes blanques

Així ho ha titulat la consellera Núria Parlon en la presentació de la nova política dels Mossos d'Esquadra per fer front a l'augment de delictes amb arma blanca als nostres carrers. No fa gaires setmanes que ho comentava en aquest blog, impressionat pel gran nombre d'incidents amb personatges armats. Portar un punyal, ganivet o navalla a la butxaca és un risc per a la societat. Una baralla improvisada, amb aquests elements a sobre, incrementa el risc de violència extrema amb resultat de mort.

Segons han informat, la consellera i el director general de la policia autonòmica, es multarà les persones que circulin pel carrer amb aquestes armes i no puguin justificar-ho. Hi ha coses que són de sentit comú, i t'estranya que s'hagi d'arribar a aquests extrems. L'experiència ha demostrat que avui és un perill anar pel carrer i enfrontar-te amb estranys. Fàcilment, surt un ganivet que posa en perill la teva vida.

Robatoris amb arma blanca; atracaments, i baralles, estan a l'ordre del dia. Te'ls trobes al carrer, a l'aeroport o en sales de festa, i allò que en principi havia de ser una sortida plaent i tranquil·la pot acabar en tragèdia.

Aquesta mesura que vol impulsar la policia catalana donarà fruits? Els delinqüents potencials deixaran de portar l'arma a sobre per por d'haver de pagar una multa? Jo tinc els meus dubtes. Les persones obedients no acostumen a portar armes a sobre per atacar. Potser alguns, per defensar-se. Els que van a buscar brega difícilment s'aturaran per l'amenaça de la multa.

Això no vol dir que no s'hagi de fer alguna cosa per aturar l'escalada de delictes amb arma blanca. Cal que polítics i tècnics analitzin la situació i busquin remeis. No vull carregar-me a la lleugera aquesta decisió. És molt fàcil, des de casa, criticar tot allò que es decideix aplicar. Em preocupa que amb això no n'hi hagi prou. Les sancions no espanten a tothom. La facilitat en reincidir sense que s'agreugi la pena, tampoc hi ajuda. En la línia del que comentava abans-d'ahir, cal legislar bé. La policia i els jutges apliquen, entenem que correctament, les lleis que els legisladors aproven. Mirem, doncs, d'elaborar bones lleis, que tinguin en compte totes les casuístiques, també la picaresca i el desvergonyiment, i potser aconseguirem treure'ns de sobre aquesta xacra que s'ha instaurat des de fa massa temps.

La premsa es decanta per Harris?

He llegit alguns titulars sobre el debat electoral dels EUA, entre l'expresident Trump i la vicepresidenta Harris, tots ells molt favorables a la candidata demòcrata, com si ja hagués guanyat la cursa. No he seguit el debat i, per tant, m'haig de refiar dels comentaris dels periodistes, però permeteu-me un toc pessimista, partint de la base que no vull tornar a veure Trump com a president electe. Jo no em fio ni de la meva ombra. Com puc refiar-me dels electors nord-americans?

La derrota de Trump va costar suor i llàgrimes. La seva tossuderia i poder va fer que no estigués clar fins a darrera hora que el guanyador, Biden, pogués presidir el país. Ara, que les coses estan més equilibrades, podeu creure que Harris ho té bé per aconseguir la presidència?

Em puc creure que Trump hagi estat dient bajanades i estupideses, però també tinc clar que això no és motiu per pensar que té la derrota assegurada. Coses pitjors hem sentit. Trump, que presumptament és culpable d'alguns delictes, aconsegueix presentar-se a les eleccions perquè li han endarrerit el judici que tenia més proper. El seu partit polític ha dit Amén, i ha estat incapaç de trobar una alternativa que deixés sense sospita la seva honorabilitat. És evident que hi ha moltes persones interessades en la victòria de Trump, algunes innocents, però moltes d'altres còmplices del que pugui passar si assoleix la presidència.

Harris ha estat rescatada després que l'evidència deixés fora de la cursa electoral a l'actual president. Una vicepresidenta que durant quatre anys ha semblat que estava desapareguda, però que és responsable de totes les decisions preses pel seu president. I ara, quan no hi havia cap més solució, se li demana que faci el pas i que s'enfronti a Trump.

No li conec l'historial, però si fem servir allò d'agafar-nos al menys dolent, tenim clar que la seva opció és la preferent. Crec que per al món sencer, és bo que Trump no prengui el poder novament, i la premsa sembla que també ho desitja, i per això aquests comentaris tan afalagadors a favor de Harris. No siguem innocents i no ens ho creguem tot. Nosaltres no podem fer-hi gairebé res, però sí que podem animar els votants nord-americans a utilitzar el seny a l'hora d'emetre el seu vot. És per a un seu bé, però també per al nostre.

Drets i deures a les xarxes socials?

El fiscal de delictes d’odi, Miguel Ángel Aguilar, proposa, entre altres coses, que els comptes a les xarxes socials no siguin anònims i, d’aquesta manera, intentar que desapareguin o disminueixin els missatges plens d’odi que acostumem a trobar-hi.

M’he fet un tip d’escriure sobre el meu desacord en la facilitat que s’enviïn a les xarxes socials comentaris, insults i mentides sota el paraigua de l’anonimat. Tots tenim el dret d’expressar la nostra opinió, que no sempre agradarà, però hem de tenir la valentia i honestedat de donar la cara, tot identificant-nos.

Penso que la participació en les xarxes socials no hauria de ser possible anònimament, encara que diguis la veritat i no insultis ni agredeixis a ningú. Tots tenim el dret de saber qui ens està parlant i encara més si ens insulta. Hem de poder conèixer en què es basa aquell interlocutor a l’hora de fer segons quines afirmacions.

El dret a l’expressió és irrenunciable, però això no vol dir que puguis dir tot allò que et passa pel cap sense donar la cara, sense donar-te a conèixer. Estic convençut que el funcionament de les xarxes socials milloraria i potser hi entraríem més sovint. Ara, hi ha moments que resulta molt desagradable accedir-hi. 

I posats a dir-hi la meva, també considero interessant que es regulin els retuits per evitar escampar notícies que en desconeixem la veracitat. Si un comentari t’ha agradat i creus que escampant-lo no intoxicaràs la xarxa, és lícit que el transmetis, sempre amb l’afegitó d’haver-lo llegit a la xarxa, explicant-ne el grau de coneixement que en tens.

En definitiva, no estic parlant de res més que de sentit comú, responsabilitat i honestedat. Defenso la crítica, que no l’insult, per fer obrir els ulls i evitar que ens prenguin el pèl, però sempre donant la cara. Que tothom que et llegeixi et pugui identificar. Siguem seriosos i deixem d’escampar brutícia amagant la mà!

Per què sorgeix l'extrema dreta?

És una llàstima que amb tants temes a resoldre i tractar a fons, i que afecten a tanta gent, haguem d'estar preocupats per uns governants que només pensen en la revenja per capgirar tot allò que no els agrada, només pel fet d'haver estat establert i decidit pels seus adversaris. Passa a casa nostra i passa arreu. 

Ens arriben informacions dels EUA, on un expresident acusat de no sé pas quants delictes, pretén arribar al poder per indultar-se i fer trontollar la dèbil democràcia que ell mateix va desmuntar durant els quatre anys foscos de la seva presidència. També, més a prop, cada dia rebem inputs de governants que, aprofitant les eines de la democràcia representativa, es fan forts i invulnerables, trepitjant a tothom que els fa nosa. Podem parlar d'Hongria, Polònia, Turquia...

A casa nostra tenim el serial del PP, de la mà de Vox, adquirint cada vegada més protagonisme i poder, amb la intenció d'eliminar tota una sèrie de drets recuperats darrerament, i que tenen els dies comptats. A tot això cal afegir la lluita contra el català i els catalans.

Quan hauríem d'estar pensant en com reduïm les desigualtats socials i econòmiques del nostre país, cada vegada més grans, i mirar de quina manera podem fer front al canvi climàtic, amb totes les seves conseqüències, o treure de la precarietat laboral a molts joves que no saben què serà del seu futur, malgrat tenir una feina. Mentre no ens dediquem a tot aquest conjunt de prioritats, estem entretinguts veient com la dreta més rància d'Europa va pujant sense que ningú faci res per evitar-ho.

Perquè si la dreta extrema puja és perquè hi ha molta gent que els vota, i si ho fan és perquè estan descontents amb tota la feina feta pels actuals governants. Ningú vol viure pitjor que ara, i el missatge que es rep és que cal un canvi per tal que les coses millorin. És un engany, a no ser que siguis una persona rica, poderosa i amb recursos. Si formes part del gran gruix de persones, ho tens pelut, però precisament són moltes d'aquestes persones que, enganyades, aniran a votar el canvi que ens portarà a una reculada en drets i llibertats.

I aquesta por, que origina tants comentaris, ens fa oblidar els principals problemes de la nostra societat. I quan la dreta extrema arribi al poder, no només els catalans ens queixarem per la patacada que patirem, sinó que hi haurà molts espanyols, la gran majoria, que ho patiran a la seva pròpia pell. Després ens lamentarem, però serà tard. 

I els nostres governants què fan? El ridícul! Es van tirant els plats pel cap, generant molt poca confiança, per no dir gens, i fent que la gent s'abstingui o arribi a votar les forces polítiques que els acabaran perjudicant. És molt trist tot plegat, perquè es podria fer molt, però ningú surt a dir les coses pel seu nom, i només busquen apoltronar-se i viure de la rifeta. Quin país! 

Què són els desordres públics agreujats?

Un dia més parlo de lleis amb el perill de no acabar d'encertar-ho, atès que no soc un expert en elles, però crec que el gran problema sempre serà la interpretació de la llei, que es pot fer amb bona voluntat o de manera interessada i totalment subjectiva.

Avui ens anuncien que derogaran el delicte de sedició i modificaran el de desordres públics, amb l'adjectiu d'agreujats. Potser el text serà prou precís com per no comportar cap dubte a l'hora d'aplicar la llei i sentenciar els casos jutjats, però molt em temo que amb el canvi que es proposa hi hagi actuacions ciutadanes de protesta contra el poder vigent que es puguin catalogar a la lleugera com a desordres públics agreujats, i que al final encara hi sortim perdent.

És cert que, tal com ho tenim ara, s'ha pogut acusar de sedició uns actes que no ho varen ser mai, i que varen originar unes penes desmesurades que només s'entenien com a voluntat de venjança per l'atreviment dels independentistes de convocar un referèndum d'autodeterminació amb tan d'èxit. El nou delicte de desordres públics té el perill que hi facin entrar manifestacions de rebuig que en una situació normal no serien més que això: una demostració de descontentament de la ciutadania.

Puc entendre la crítica que alguns partits polítics i entitats sobiranistes estan fent a la proposta de modificació dels delictes, sobretot tenint en compte com funciona la Justícia a casa nostra i quins personatges tenim sota les togues. A partir d'ara veurem que partits com Vox o el mateix PP, es dedicaran a intoxicar el món judicial sempre que hi hagi alguna protesta que no els sembli bé, pressionant perquè siguin considerats com a desordres públics greus, i es puguin castigar amb penes de presó de fins a 5 anys.

Algú podrà dir que no estem mai contents. En aquest grup hi haurà la gent d'ERC que es considera els promotors del canvi i ho veuen com un gran èxit que els ha de portar a guanyar vots en unes hipotètiques eleccions, i entretant poder-ho manifestar en sessió plenària. És cert que som difícils d'acontentar, però el que més em preocupa és que les lleis es puguin interpretar d'una manera tan diferent segons qui sigui la persona a jutjar. Sempre són els mateixos els que en surten victoriosos, encara que el seu historial sigui prou greu com per rebre una condemna. 

No sé si la proposta arribarà al final, perquè ja hi ha barons socialistes que estan fent la seva guerra per tal de frenar-ho. Qualsevol cosa que faci pensar que és una concessió als catalans, sempre serà mal vista des de l'Espanya profunda i conservadora, de dretes i d'esquerres.

Més sobre espies

Ahir sorgia la notícia de les espies a polítics catalans i avui el tema ha continuat acaparant l'espai dels noticiaris, amb les declaracions dels propis afectats, però també de membres del govern espanyol que, com era d'esperar, neguen qualsevol relació amb l'empresa i a més afegeixen que no poden revelar secrets d'estat. Aquesta és l'excusa que des de temps immemorials utilitzen els governs per amagar les trampes i fins i tot delictes emprats.

Els catalans estem molt acostumats a ser l'esca del pecat i no obtenir-ne cap tipus de resposta, normalment per la protecció que els diferents tribunals de justícia practiquen en favor del govern de l'estat. Ja ho deia ahir en el meu post, que tot acabarà en no-res, malgrat totes les denuncies que els nostres polítics i líders socials puguin arribar a fer. Sembla ser que també des de Brussel·les s'ha demanat una investigació, però ja sabem quina és la resposta del govern espanyol, sigui del color que sigui.

Aprofitant que tenim persones espiades voltant per Europa, els advocats presentaran denúncies a diferents estats europeus, amb la confiança que els seus tribunals siguin més justos que no pas els espanyols, que ja sabem quin peu calcen.

Aprofitant l'avinentesa, l'expresident Torra i també polítics de JxCat han demanat al president Aragonès que deixi de confiar en els socialistes espanyols i la famosa taula de diàleg que no hi ha manera de què es reuneixi. Certament no es pot esperar res de bo d'un govern que espia els seus interlocutors, utilitzant mitjans il·legals. De totes maneres m'agradaria pensar que el descobriment d'haver estat espiats no servirà d'excusa per queixar-se i prou, sinó que s'intentarà anar avançant en la governabilitat del país.

A nivell espanyol la notícia m'imagino que passarà força desapercebuda, i més aviat servirà per riure's dels catalans a qui sembla que ja ens han pres el número, i que se'ns veu derrotats des de fa temps. Com deia ahir, la falta d'empatia és cada vegada més gran, i per més mal que ens facin, ningú es compadirà de nosaltres, ni tant sols la gent de Podemos, que ara ha reaccionat demanant una investigació. 

Les declaracions de l'excomissari Villarejo

Les declaracions de l'excomissari Villarejo, que avui han transcendit als diaris digitals, són greus, siguin o no veritat. L'acusació al CNI sobre l'atemptat a les Rambles i a Cambrils, l'estiu de 2017, no són coses menors i, si es confirmés que són certes, caldria exigir responsabilitats. Això en un país, Espanya, on no acostuma a passar res, encara que els delictes siguin tan greus.

Estem molt acostumats a sentir grans declaracions de l'excomissari, el qual està immers en una gran quantitat de causes, algunes de les quals comportarien molts anys de reclusió. Aquest fet també fa que a vegades es tregui importància al que diu, i es posi molt en dubte la seva veracitat.

Sigui com sigui, remoure tot el que va passar quan el PP governava a Espanya, tant el que es relaciona amb l'atemptat terrorista de Barcelona i Cambrils, com de l'operació Catalunya, a mans de qui fou ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, fa posar la pell de gallina i t'indigna pensant en la possibilitat més que probable de que tot això que Villarejo diu sigui cert.

Catalunya fa nosa a molts espanyols, i per això és l'objectiu, som l'objectiu, de moltes operacions censores i de calumnies. Hi ha qui, des de dins o des de fora, procura posar en dubte tot allò que és català, la llengua, les institucions, els polítics... i acusar-nos de terroristes, si cal.

Hem de tenir molt present que, mentre estiguem subjectats a Espanya, el problema no quedarà resolt, i facis el que facis, sempre tindràs les culpes de tot, i pretendre un tractament just per part d'Espanya, és una utopia.

Jutjaran el rei?

I jo em pregunto... jutjaran el rei (l'emèrit) per les comissions sobre la implantació de l'AVE a l'Aràbia Saudita? Els més optimistes ja es freguen les mans, però jo, que sóc més aviat escèptic en aquest tipus de coses, m'imagino que ja sortirà algun impediment perquè no sigui així. De fet, l'inici de tot era quan era rei en actiu i, per tant, ho podia fer tot. A l'hora de cobrar-ho sí que sembla que ja era emèrit, però...

Com és possible que al segle XXI hi hagi delictes comesos pel rei que no poden ser jutjats? Estem parlant d'aprofitar-se del càrrec en benefici personal, no es tracta de jutjar si ho ha fet més bé o malament, sinó que ha delinquit i no se'l pot jutjar perquè ho diu la Constitució.

Estic convençut, i m'agradaria equivocar-me, que el rei emèrit morirà tranquil sense cap tipus de judici, tot i haver fet prou mèrits perquè l'haguessin assegut davant d'un jutge. Quan dic això penso en les seves pròpies paraules afirmant que tots som iguals davant la llei. Com es pot tenir tanta barra!

Avui apareixia la notícia que el Tribunal Suprem es plantejava la possibilitat d'investigar sobre el cas de l'AVE a l'Aràbia Saudita i tota la premsa ha sortit a parlar sobre un possible judici, atesa la situació constitucional del rei, després de la seva abdicació a favor del seu fill. Haurem d'esperar uns dies per veure cap on va tot plegat, però ja dic jo que no hi confio gens.

Una sentència que crea jurisprudència

Sense oblidar-nos de la situació en què queden els nostres presos polítics, que és cruel fruit de la venjança de l'Estat espanyol, la sentència del Procés preocupa perquè crea jurisprudència i ja no és un tema d'independentisme sinó de democràcia.

No sóc expert en lleis, ni molt menys, però em preocupa el que sento a dir, d'especialistes en dret, que ens llegeixen la lletra menuda d'una sentència que no castiga justament els 'delictes' comesos, sinó que es tracta de venjar l'atreviment d'haver posat les urnes el dia 1 d'octubre de 2017, encara que sigui a costa de limitar els drets de la ciutadania.

Avui queda clar que enfrontar-se a una decisió judicial pot ser causa de sedició. I pregunto als grups defensors de les persones desnonades, com veuen el fet que a partir d'ara els puguin culpar de sediciosos?

L'Estat espanyol està de dol, i no només els independentistes, sinó totes les persones que creuen en la llibertat d'expressió, en el dret a manifestar-se i a criticar les decisions judicials que creiem injustes. El Poder Judicial acaba de marcar un gol terrible als polítics que es vanten de ser progressistes. Aquí només hi surt guanyant l'extrema dreta, els hereus del franquisme. Una lliçó vergonyosa per al socialisme espanyol.

Sembrar l'odi

Jo sóc dels que creuen que el discurs de Trump és un discurs que ajuda a sembrar l'odi. Això no vol dir que sigui culpable de tots els delictes que es cometen arreu, però sí que se li ha de fer entendre que la seva manera d'actuar i de xerrar no és la millor manera per generar pau arreu del món.

Un president no pot actuar com un simple ciutadà del carrer, perquè té una imatge que crea expectatives, modes, exemple. És per això que és més responsable que qualsevol altre ciutadà que es manifesti racista o xenòfob. La seva política de construir una muralla entre Mèxic i els Estats Units va acompanyada d'un discurs que ajuda a malfiar-se dels immigrants, de fins i tot els hispans que es troben ja en territori dels EUA.

I parlem del president de la potència mundial que els seus actes tenen incidència més enllà de les seves fronteres. És molt trist que l'home que presideix la primera potència mundial sigui precisament Trump, un home sense valors i amb el pitjor discurs que pots esperar d'un ésser humà.

Trump no serà el culpable de tots els mals de la humanitat, però hi ajudarà molt i només podem esperar la seva desaparició, com a polític de primer nivell, per aconseguir refer el camí de la solidaritat de tots els pobles i el bon fer de les institucions internacionals.

Hem de fer dels nostres carrers i places uns llocs segurs

Arran de la detenció a la part baixa de la Riera, d'Arenys de Mar, d'un home que havia amenaçat els clients d'un bar, i de conèixer que aquesta mateixa persona ja havia estat detinguda recentment per una baralla amb navalla amb una altra persona, són moltes les preguntes que els vilatans ens fem, però potser la més reincident i persistent: com és possible que una persona així pugui repetir accions violentes sense que no passi res? Si més no aquesta és la impressió que la ciutadania rep.

Ho podem considerar una anècdota, però ningú no em negarà que preocupa i espanta la gent, que es manté intranquil·la quan surt a la via pública, sobretot la gent gran. Aquest cas, junt amb els incendis d'una casa al carrer de la Perera, o els atracaments a diferents carrers de vila, atribuïts als "mena", fan que hi hagi persones que es resisteixin a sortir al carrer. De qui és la culpa?

Podem entendre, que no justificar, que una persona atraqui i robi a una altra, però costa més d'entendre que aquesta mateixa persona ho pugui anar fent més i més vegades, i no li signifiqui res més enllà d'una detenció d'unes hores i formar part d'un llistat de delinqüents. Potser sí que a la llarga la suma pot tenir conseqüències, però molts ho qüestionen.

No es tracta d'anar col·locant persones a les presons, sinó intentar resoldre el tema des del principi, des de l'arrel, i ens calen unes lleis justes, potser no tan garantistes, sense passar a l'altre extrem. Ens cal, però, canviar la nostra societat i lluitar amb totes les nostres forces per aconseguir més justícia i menys pobresa. Ens hem de plantejar si el model de societat actual és el més encertat per evitar situacions violentes com les exposades. No pot ser que la gent honrada pateixi els delictes de qui no ho és, però no podem oblidar que massa sovint la societat deixa al marge persones que al final no tenen cap més solució que delinquir. Siguem cauts en donar les culpes, però treballem-ho.

Preparant la defensa a un judici a la democràcia

Aquests dies s'estan fent tots els preparatius per al judici de la vergonya, el judici contra la democràcia, el judici de la venjança on es manipulen proves i s'acusa de delictes inexistents a uns dirigents polítics i socials que varen conduir el nostre país al referèndum i se'n varen sortir. Aquest fet va emprenyar molt a l'Estat espanyol i, de manera conxorxada, polítics, jutges i tribunals varen jurar venjar-se.

Les defenses es prenen el judici com a judici polític, perquè no té una base jurídica correcta. Serà un judici transparent si no es manipula res o bé sorgeixen problemes d'última hora per voluntat de qui tindria les de perdre. Els nostres polítics necessiten el nostre suport perquè varen obrar correctament, al marge de la raó o no sobre la independència. No hi va haver violència, i és per això que l'argument de la fiscalia i l'acusació particular no se sostenen.

El procés serà llarg, però sobretot vergonyós. Només hi pot haver una sentència, encara que molts ens temem que no anirà per on hauria. Caldrà esperar uns anys a conèixer la sentència del Tribunal europeu per constatar que els nostres polítics empresonats no són culpables del que se'ls imputa.

És una llàstima que entretant el nostre govern faci el paper de la trista figura. No tenim millors polítics en aquest país? Ara ja no només és el president Torra qui es fica de peus a la galleda a cada moment, sense fer res en positiu, sinó que també hi ha atzagaiades de consellers, com el senyor Calvet, que té revolucionats tots els taxistes. Calia?

Sap greu tenir uns polítics empresonats i un govern tan mediocre.

Un judici de paper maixé

Aquests dies escoltem quina serà la posició i en què basaran la defensa dels nostres polítics empresonats, de com els traslladaran a Madrid per tenir-los a prop del Tribunal que els haurà de jutjar, i jo només penso en tot el sideral, aquest muntatge tan complex per acabar ser un circ, una atracció amb final conegut.

Potser hi ha persones que, malgrat tot el que ha passat i hem conegut del Poder Judicial, encara creu que el judici serà seriós. Com pot ser seriós un judici que parteix d'uns delictes inexistents? Com potser just un judici amb un tribunal que no actua de manera imparcial? Com podem imaginar que la sentència serà justa si es tracta d'un judici venjatiu?

Jo sí crec que la sentència final serà absolutòria, però aquesta no vindrà de Madrid, sinó que ho farà des d'Europa, però d'aquí a uns quants anys. Massa tard per la pena que hauran de complir entretant uns polítics que no van fer res més que seguir el mandat de les urnes i d'acord amb la majoria parlamentària. Ser fidels a les urnes és democràcia. Imposar la conducta a través de tribunals corromputs és autoritarisme.

Ofèn tenir persones empresonades injustament, senyor ministre!

Sembla ser que el ministre de justícia, el senyor Català, ha manifestat que els llaços grocs eren ofensius. Si alguna cosa és ofensiva és mantenir en presó uns ciutadans que no han estat condemnats per cap delicte, amb acusacions que Europa ignora. El ministre de justícia, el president del govern i els jutges que estan conxorxats amb ells són ofensius i es mereixerien ser condemnats per prevaricació.

El govern i els jutges s'aprofiten del poder que ostenten per inventar-se delictes, magnificar les actuacions de qui no els agrada i mantenir empresonades persones sense ser jutjades. És vergonyós, doncs, que personatges com el senyor Català siguin ministres d'un estat que es considera democràtic. La covardia del senyor Rajoy, la corrupció que l'envolta i el conjunt de mentides que ha creat per mantenir-se al davant del pitjor govern de la recent història d'Espanya és la causant de tots els mals d'aquest país. És la seva actitud, beneïda pels partits de l'oposició la que anima cada vegada més catalans a voler marxar d'Espanya. Amb polítiques de por, repressió i eliminació dels drets fonamentals de les persones no aconseguiran que estimem la seva Espanya. La manca de reacció de la resta de la península ens fa pensar que potser el millor

per a tothom és trencar definitivament amb l'estat espanyol. Els culpables no seran els independentistes, sinó el govern i els partits polítics espanyols que s'han negat a dialogar per buscar unes relacions justes entre Catalunya i Espanya.

Senyor ministre, els llaços de color groc són una manera de recordar i exigir que surtin de la presó unes persones que no hi havien d'haver entrat mai. Si l'ofenen és perquè no té la consciència tranquil·la i voldria ignorar la situació, perquè li fa mal.

El president Puigdemont es mou lliurement per l'Europa democràtica

Avui no podem deixar de parlar de la resolució de l'Audiència Territorial de Schleswig-Holstein a l'acusació de rebel·lió al president Puigdemont. Una decisió que a molts ens ha satisfet, jo diria per dos motius, un per a la persona del president, i l'altre perquè deixen clar que no hi va haver violència com per tractar l'actuació del govern català de rebel·lió. 

No està tot decidit, sinó que encara queden moltes batalles per anar trampejant, i aconseguir la justícia que no se'ns ha brindat des dels tribunals judicials espanyols. Europa sí que ha respost i, encara que ens han fet patir molt, si no hagués estat per ells, la nostra situació seria molt pitjor.

L'estat espanyol ha quedat retratat, però no només les institucions i els seus dirigents del PP, sinó també el PSOE i C's, que des del primer dia s'han posicionat en contra dels independentistes. Han xerrat massa, havien de ser més discrets, perquè ara s'han d'empassar tot el que han dit. És cert que la majoria de polítics tenen molt poca vergonya i en un parell de dies hi tornaran. Avui no cal rebobinar gaires anys per visionar contradiccions. En tenim prou amb vint-i-quatre hores per deixar en evidència els polítics que hem de suportar.

Sens dubte el nivell dels nostres polítics és molt baix, ridícul i vergonyós. No cal parlar ni de corrupció ni de prevaricació ni d'altres delictes que cometen molts d'ells, simplement veient com actuen, què diuen i quin respecte tenen per a les persones ja n'hi ha prou per arribar a aquestes conclusions tan negatives. 

Indecents declaracions del ministre de l'Interior

Podria titllar de penoses les declaracions del ministre de l'Interior en funcions, però seria injust. Els qualificatius que és mereix són d'indecents i menyspreables. No dic res del senyor Albiol perquè amb la cara paga. Amb la seva relativament curta experiència política ja ens ha demostrat quin peu calça, i si hi continua podrem observar prou escàndols.

El pitjor ministre de la història democràtica espanyola, el senyor Jorge Fernández Díaz, té la barra i la indecència de dubtar públicament de la justícia espanyola, quan ha estat això el que ha criticat sempre dels altres partits, sobretot dels nacionalistes. On s'és vist que pugui posar en dubte el treball dels jutges pel fet que vagin caient polítics del PP, per actes de corrupció?

El PP ha demostrat que té la corrupció com a mal endèmic dins del partit, la qual cosa no vol dir que tots els seus polítics siguin corruptes, però sí que n'hi ha una bona colla i amb delictes prou significatius com per posar en perill la reputació del sistema polític espanyol.

Mai he pensat ni dit que el ministre fos un corrupte o hagués actuat com a tal. La meva crítica s'ha dirigit cap a la seva incompetència, la seva actuació sectària i interessada, políticament, i la seva furiosa ràbia contra el nacionalisme català, que l'ha fet acusar a dirigents catalanistes sense proves i utilitzar les clavegueres de l'Estat, i ara que van apareixen els casos dels seus amics i companys de partit, ara és quan posa en dubte l'encert i intencionalitat dels jutges. 

El PSOE demana la seva dimissió, i tots sabem que això a Espanya, i sobretot en el PP és gairebé un miracle, amb l'excepcionalitat d'Esperanza Aguirre. Per dignificar la política, persones com el ministre esmentat i el mateix president en funcions haurien d'abandonar la política i permetre recuperar la dignitat i sentit democràtic de la política espanyola.

Sense arguments polítics, Rajoy es val de la Fiscalia

Aquest vespre, tornant de la feina, he vist la notícia de la querella que està preparant la Fiscalia sobre els possibles delictes comesos ahir diumenge 9N. Sembla ser que hi ha prou base per querellar-se i que hi surti esquitxada molta gent, sobretot els responsables dels centres educatius on es va celebrar la... l'activitat participativa amb més de dos milions tres-centes mil persones.

De fet no hauria de ser cap sorpresa. Qui sigui que havia d'actuar ahir per evitar que més de dos milions de ciutadans introduïssin una papereta dins una urna de cartró, no ho va fer, i d'això n'estan molt enfadats la gent de C's i UPyD. Ja no sé si estic parlant de política o bé de conflictes judicials.

Ahir a les 8h del matí no tothom tenia clar que pogués entrar a l'Institut de la vila per fer un 'simulacre' de votació, però ho vàrem fer, i a la nit la vicepresidenta del govern català va llegir els resultats i la participació a la festa.

Tots esperàvem una reacció del govern de l'Estat, però s'ha fet esperar. No es va atrevir a enfrontar-se a la societat civil i ho farà ara judicialment. No dic que no hi tingui dret, i fins i tot podem pensar que és la reacció més coherent. Si el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit la proposta participativa de diumenge i va suspendre totes les actuacions relacionades, és de sentit comú que ara en demani responsabilitats. Si el govern espanyol s'ha negat a tractar el problema políticament, i ho ha derivat als tribunals, és lògic que siguin aquests els que resolguin el cas i en dictin sentència.

El que no sé ben bé si tot això encara ens acosta més al trencament entre Catalunya i Espanya, o bé ho embolica. De ben segur que hi haurà gent que entendrà que aquesta dinàmica ens afavoreix, als catalans, però entenc que no és bo continuar embolicant la truita.

No voldria que les persones que, voluntàriament, varen col·laborar en la festa d'aquest diumenge ara tinguessin problemes amb la Justícia. És amb el que ens va amenaçar el ministre de Justícia, en un discurs penós i fastigós. Segurament sabia el que s'estava coent. 

Estem distrets i el futur és incert. No sabem què passarà a curt termini, però molts creuen que el camí del no retorn ja fa dies que es va iniciar i que com a molt es poden trobar romegueres, però cap tipus d'aturador.