Hem fet el cim!

Com cada any, i ja en fa 18, hem pujat al cim del Montalt per renovar l’estelada a les vigílies de l’Onze de setembre. Bé, dic renovar l’estelada, però de fet cada any la pugem i la tornem a baixar. Hi ha persones que no veuen bé això de la bandera independentista i se n’encarreguen de fer-la desaparèixer. És allò dels símbols que en parlava ahir.

Fet i fet han estat unes sis hores entre caminar i les pauses oportunes per recuperar forces, una d’elles per esmorzar gràcies als nostres amics d’Arenys de Munt.

Segur que no entrarem al rècord Guinness, ja que el trajecte es pot fer molt més de pressa, però la qüestió és pujar-hi, al ritme dels més lents, fent-la petar ja sigui de fets que ens envolten, també d'alguna xafarderia, i planificant el futur ara que comença el nou curs i tot està per fer.

Tot i que aquest estiu hem fet algunes caminades la veritat és que, a casa, la pujada al Montalt ens ha deixat una mica esgotats. Haurem de planificar uns entrenaments setmanals per no emmandrir-nos i poder tenir les cames a punt sempre que convingui.

La matinal ha estat plaent, amb bona companyia i coneixent persones que potser ens trobem al carrer, però ni tan sols ens coneixem ni sabem res els uns dels altres. L'excusa de pujar-hi l'estelada també serveix per això i cal aprofitar-ho. Si practiquéssim més la conversa amb persones diferents de les que coincidim diàriament, segurament que aprendríem moltes coses i entre tots aconseguiríem una societat més oberta i sincera.

Em direu que el fet de plantar-hi l'estelada condiciona la participació de molta gent, o el simple fet que al darrere hi hagi un partit polític, encara més. En tot cas no he vist que ens demanessin cap carnet ni vetessin la participació de ningú. Estic convençut que no tots els que hi hem pujat pensem de la mateixa manera, encara que segur que ens uneix l'estimació a la muntanya i l'excursionisme. Aquesta pot ser l'única trava per aquells que no estimen la terra o prefereixen trepitjar l'asfalt.

Salvar els mobles!

És molt trist tot el que està passant al partit polític que ha estat govern durant la darrera legislatura. Primer amb el concurs de Junts i després, en minoria, intentant tirar endavant el país. És trist escoltar les declaracions de qui molt probablement serà novament el president d'ERC, atacant els seus contrincants i declarant-se innocent de totes les barbaritats dels darrers anys. Fa una mica de pena i tot!

La baralla entre Rovira i Junqueras no deixa en gaire bona posició el partit i els seus dirigents. La sort que tenen és que en aquests moments no tenen una alternativa clara i ufanosa. Junts, l'altra força política catalana amb capacitat de governar, fa temps que està passant per un calvari. La seva opció independentista els va desestabilitzar, i d'alguna manera han perdut el centre que sempre havien acaparat.

Aquesta inestabilitat de Junts serà molt probablement la que salvarà els mobles d'ERC, que en una altra situació cauria estrepitosament. Quedarà per veure, però, si tindran prou força per enfrontar-se i guanyar el PSC, que de moment viu moments de glòria.

Les baralles internes, quan hi ha atacs tan viscerals, com estem veient a ERC, acostumen a provocar desfetes importants. Ara més que mai els líders d'aquests darrers anys haurien de fer el pas al costat i permetre que entrin cares noves. Rovira ja ho ha anunciat fa temps, però Junqueras s'hi agafa fort i no ho vol deixar. 

Tot i que tot això ho decidiran els seus militants i simpatitzants, essent un partit de govern, tots els catalans hi estem d'alguna manera implicats. Us imagineu Junqueras candidat a la presidència de la Generalitat? Esclar que, amb els presidents que hi han desfilat, qualsevol fa escarafalls!

No sé vosaltres, però jo no em crec Junqueras, i penso que són excuses de mal pagador. Triomfarà, perquè li estan posant en safata, però ERC no millorarà i potser ho acabarà pagant encara més car.

Quin Onze de setembre celebrem?

Som a la vigília de l'Onze de setembre, i a l'expectativa de com anirà la festa després del canvi de govern i, del desgast que arrosseguem des de fa anys. Si fem una anàlisi de com ha evolucionat la diada ens adonem fàcilment que s'ha perdut tota l'empenta i energia que movia milers de catalans a celebrar una derrota, amb l'esperança de poder cantar victòria. Ara, després del desenllaç del Procés, el pessimisme predomina, i són poques les persones que encara mantenen viva la flama.

A diferència dels anys anteriors, tenim un president de la Generalitat no independentista, i clarament contrari a qualsevol idea que s'hi assembli. Tots recordem les seves paraules elogiant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i això fa mal. Quin interès pot tenir Salvador Illa per celebrar la diada? Cap ni un!

M'imagino que el nou govern acudirà als actes institucions, si més no per no aixecar més polseguera de la necessària, però sense cap mena d'il·lusió ni interès. No voldran deixar en evidència el que tots ells pensen i creuen, perquè tenen clar que al país encara hi ha gent que somia amb la independència, i no es cansen de dir que volen ser el govern de tothom. 

Entretant, la societat civil té plantejat el dilema de si cal o no assistir a les convocatòries de la diada. Unes convocatòries que venen més obligades per no dir que no es fa res, que no pas pel mateix interès dels seus organitzadors. Si més no això és el que em fa l'efecte. Tenim la necessitat de girar full d'una època maldestra, però no en el sentit que voldria el nostre president, sinó per fer foc nou i tornar a començar. No podem oblidar la nostra lluita constant per defensar els nostres drets, que ningú no ens regalarà.

I hem de començar per casa. Ho hem fet tan malament que encara ens estem tirant els plats pel cap. No ens calen els adversaris o enemics, perquè tots sols ja ens compliquem la vida. Varen començar les baralles entre els partits independentistes, i ara ja són en l'àmbit intern. No sé què en quedarà d'ERC, però estic convençut que l'ego d'Oriol Junqueras és prou fort per fer cas omís de tothom i intentar recuperar el poder que no hauria volgut abandonar mai.

Contra el feixisme i la intolerància

Ahir vàrem recordar Guillem Agulló en el trenta-unè aniversari del seu assassinat. L'acte, emotiu, senzill, però contundent, va servir per denunciar una vegada més l'actuació de l'extrema dreta, en uns moments delicats per l'auge experimentat arreu, i d'una manera especial al País Valencià.

    La CUP d'Arenys de Mar va sumar-se a totes les entitats i moviments ciutadans que arreu dels Països Catalans han volgut fer memòria, un any més, d'uns fets que no varen tenir la sentència que calia esperar. Malauradament a casa nostra els delictes de l'extrema dreta quan no queden impunes les condemnes són lleus, mentre s'acusa de terrorisme simples manifestacions en defensa del dret d'expressió i dels ideals democràtics d'un poble que ha vist amenaçada la seva llengua, la seva cultura, la seva singularitat.

    L'acte va tenir lloc en un espai central de la nostra vila que sortosament no s'ha convertit en un gran aparcament, com passa a bona part de l'eix principal, la nostra Riera. Un espai on cada vegada s'hi concentren més activitats lúdiques i que necessita una adequació i millores, i que des de la CUP es vol demanar que es bategi amb el nom del jove militant independentista valencià de qui ahir recordàvem la seva injusta mort.

    El manifest pronunciat per la nostra regidora Pat Sillah, deixava constància d'una realitat que no se'ns fa tan estranya, vist tot el que ha estat passant els darrers mesos, que lluny de ser una excepció, compta amb el suport mimètic de l'evolució política i social d'Europa i del món occidental en general. 

    És bo que el record de la figura de Guillem Agulló es mantingui en el temps, no sé si per evitar situacions semblants en el futur, veient com van les coses, però com a mínim perquè ens uneixi en la crítica i la lluita contra la repressió que ataca les nostres llibertats i els nostres drets fonamentals. Hem de deixar constància de l'arbitrarietat de les decisions polítiques i judicials, que s'allunyen de la necessària imparcialitat i respecte a la diversitat. L'exemple d'Agulló ens ha de servir per agafar forces i no defallir en aquesta tasca que malauradament perdurarà en el temps. 

Junts torna a enredar la troca

Segons he pogut llegir, Junts, que s'ha envalentit després de l'acord assolit per votar la presidenta del Congrés de Diputats, demana que per aconseguir la investidura, Pedro Sánchez ha de pactar l'amnistia, incorporant-hi Laura Borràs, pels fets al capdavant de l'Institut de les Lletres Catalanes.

Ja ho he dit en altres ocasions, però ara que torna a sortir el tema, i que es posa com a condició per arribar a un acord d'investidura, vull recordar que no es poden confondre les coses i per tant no es pot estar enredant a la gent. Laura Borràs va ser condemnada per haver fraccionat contractes i d'aquesta manera haver afavorit empreses de la seva corda. 

Podem estar d'acord que el judici i posterior condemna va ser molt estricte si ho comparem amb altres casos similars, i això segur que té a veure amb el càrrec que ocupava i amb el marc de les condemnes i judicis pel procés d'independència. Malgrat tot, s'ha de dir les coses pel seu nom i no barrejar-les.

Junts té tot el dret de demanar l'amnistia, també de la senyora Laura Borràs, com també podria demanar-la per a altres persones i casos que ara desconeixem, però ficar-ho en el mateix sac de les negociacions no és la millor manera de clarificar les coses. 

Crec que la posició de Junts, si es manté, no ajudarà a arreglar les coses. Tot i entenent que la senyora Borràs ha pagat el preu de la seva posició, manera de pensar i dir, en un entorn gens favorable, el delicte pel qual se la condemna no té a veure amb el procés independentista, sinó amb la corrupció. Podem estar d'acord que no hi havia lucre personal, però això la condemna ja ho deu tenir en compte.

El fraccionament dels contractes per esdevenir menors i no haver de passar pels controls dels contractes majors, és una pràctica massa habitual. S'hauria de vetllar perquè això no passés i denunciar aquelles pràctiques que, per les raons que siguin, no arriben a ser jutjades. Caldria no fer diferències en funció de si una persona o un partit polític et cau més bé o no, però dit això, al final qui no actua d'acord amb la llei administrativa, i contracta directament a qui li ve de gust, ha de pagar-ne les conseqüències.

M'imagino que les negociacions per a la investidura seran llargues i complexes, i no serà aquesta la principal causa de malestar. De totes maneres els ciutadans voldríem que els nostres representants polítics fossin coherents, transparents i amb les idees clares. No maregem la perdiu, perquè llavors perdrem bous i esquelles.

Desencís per l'evolució dels partits polítics

Els que portem uns anys en aquest món, que hem nascut sota la dictadura franquista, que vàrem córrer davant dels grisos quan érem universitaris i que vàrem confiar que amb la mort del dictador arribaríem a respirar aires de democràcia, avalats per una Europa esperançadora, ens trobem en estat de xoc quan veiem el que està passant en aquest segle XXI, que sembla no haver après res de la història ni dels fets fatídics d'ara fa cent anys.

Si analitzem les forces polítiques, com han evolucionat amb els anys i en quina situació es troben avui, i descartant aquells partits polítics ocasionals, que han aparegut i desaparegut sense deixar res de positiu, sinó més aviat havent empitjorat la política i de retruc la vida en societat al nostre país, ens adonem que la degradació i la pèrdua de valors i el baix nivell dels seus dirigents és un senyal inequívoc de la crisi que estem patint i que de moment no hi veiem un final feliç.

La història de la Catalunya de la transició democràtica parla de dos grans partits que s'han repartit el poder a les institucions, amb èpoques més brillants i d'altres de fosques i encara pendents d'analitzar a fons. Em refereixo al PSC i CIU. Els primers, que han aconseguit superar la pitjor crisi amb l'embat d'un partit irreal i oportunista, com va ser Ciudadanos, es troben en una etapa que no té res a veure amb la dels seus fundadors i garants de l'esquerra catalana. Els segons, desapareguts en combat, no han trobat encara uns hereus que facin honor a la seva memòria, i així ens van les coses.

Avui, en plena campanya d'unes eleccions generals que ens poden canviar el discurs més bàsic de supervivència de la democràcia, no tenim cap esperança que representants del poble català puguin incidir en les polítiques que condicionen el nostre futur. El PSC ha abandonat el seu país, els seus principis i la seva ideologia, per entrar a formar part d'un partit polític espanyol que es té per progressista, però que ha estat incapaç d'aprofitar la seva majoria parlamentària per fer el canvi democràtic que necessita el país.

Només ens queda el dret de fer-nos sentir, de dir les veritats per intentar avergonyir aquells representants polítics que neguen els nostres drets com a poble sobirà. Ni el PSC, ni els Comuns, ara sota les sigles de SUMAR, ni cap altra força política catalana no independentista farà res per a nosaltres. I amb l'exemple dels darrers anys al Congrés de Diputats de Madrid, dels tres partits independentistes catalans, només em consola pensar que amb la força de tots i el nostre vot, la CUP serà l'única capaç de dir les coses pel seu nom. No és gaire, però de moment és tot al que podem aspirar.

Continuant amb la desconnexió

Desconnectat i gaudint del paisatge i la natura sempre que podem. Malauradament no tothom ho pot fer i per això ens hem de sentir uns privilegiats. Ahir parlava d’estimar la natura i indirectament hauríem de parlar d’estimar el país.

El Procés ho ha embolicat una mica tot, fins al punt que hi ha massa gent que confon defensar la llengua, la història, i el mateix país, amb ser un independentista, un radical. Potser no ho hem sabut explicar bé, o nosaltres mateixos hem provocat la confusió, però valdria la pena fer veure que no estem parlant del mateix.

Fa uns anys teníem molt clar que els orígens calia defensar-los, perquè formaven part de nosaltres. Era l’essència i la identitat com a persona. Això no entrava en contradicció amb el respecte a l’entorn, encara que et fos estrany o que no t’interpel·lés directament. Avui, però hi ha gent que no ho té tan clar, fins al punt de creure que una cosa contradiu l’altra.

A vegades penso que la manca de civisme, la poca cura per respectar l’entorn immediat, són la resposta a la negativa a sentir-ho teu, a estimar-ho. No sé si vaig errat, però en tot cas trobo a faltar més respecte per tot el que ens envolta, i a les altres persones, pensin com pensin.

M’imagino que si hem tingut la sort que de petits ens hagin ensenyat a estimar les plantes, els animals, les altres persones, llavors tot ens resulta més fàcil, i quan tens l’ocasió de sortir al bosc, a la muntanya, la teva actitud és de respecte i estimació, perquè t’ho sents com a molt teu.

Corrupció i exercici públic

Parlem molt de la corrupció dels nostres polítics i en trobem molts exemples que d'alguna manera ens avergonyeixen i ens fan desconfiar d'ells. Darrerament a casa nostra s'han barrejat temes de sobiranisme amb altres que són purament casos de males pràctiques a l'administració pública, no sempre per un benefici personal, encara que tot quedi massa fosc com per no pensar malament.

Hi ha vegades que reconeixem que d'alguna manera tots tenim una tendència a actuar d'una manera fraudulenta, encara que la capacitat per defraudar no és molt elevada, i això és més fàcil quan exerceixes un càrrec públic, i a més treballes amb diners que són dels altres. Amb això vull dir que hauríem de veure si la corrupció de molts càrrecs públics no és el trasllat del que en potència portem a dins, i que es manifesta al moment que tens l'oportunitat de remenar diners i exercir un cert poder. 

Caldria ser capaços d'adonar-nos que els casos de corrupció, els que es coneixen, no representen la majoria de situacions en què es troben i actuen els nostres polítics, però sí que tenen rellevància i se'n fa més ressò. No podem pensar que totes les persones que exerceixen responsabilitats polítiques són corruptes i que només entren en política per treure'n un benefici personal. Vull creure i, per l'experiència viscuda de persones properes, tinc clar que la gran majoria obra correctament i ho fa com a servei públic i ganes de participar en la vida col·lectiva.

Fixem-nos, però en el nostre dia a dia i veurem que no és tan fàcil comportar-se correctament i legalment les vint-i-quatre hores del dia. La contractació en negre, el pagament no oficial, la nostra declaració de renda... a vegades no són del tot nets, i és quan ens hem de preguntar si tenim la capacitat d'exigir els nostres governants que actuïn de bona fe i sense corrupció. 

Sovint l'excusa per a segons quines accions és que els polítics són uns corruptes i si ells ho fan per què no ho podem fer nosaltres. Pretendre que la nostra societat sigui una bassa d'oli i que tothom vagi amb la veritat per davant és força utòpic, però sí que hauríem d'intentar millorar i ser més responsables dels nostres actes. Als nostres polítics els hauríem d'exigir correcció i autoexigència també al mateix temps. 

Fa molts mesos que la gestió de l'actual presidenta del Parlament català, quan estava al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, està qüestionada, i cada vegada sembla que hi ha més indicis sobre la possible actuació fraudulenta. És per això que caldria deixar molt clar que una cosa és el que pugui pensar i fer sobre la qüestió independentista, i una altra molt diferent si la seva gestió es va adequar a les regles estipulades o hi va haver deixadesa o fins i tot favoritisme a l'hora de contractar serveis a empreses amigues.

Més sobre qualitat democràtica

Darrerament no es fa estrany trobar-te escrits que parlin sobre la qualitat democràtica, no només al nostre país, sinó també a Europa. El fet que l'extrema dreta tingui tanta empenta i comenci a ser present a molts llocs, ens fa plantejar si realment estem fent bé les coses. Una manera de poder entendre la situació en què ens trobem és precisament analitzant si realment la nostra democràcia està bé de salut, o si hi passa alguna cosa que ho posa en dubte.

A casa nostra hem pogut experimentar moltes situacions que han fet dubtar d'aquesta qualitat democràtica, sobretot quan veus què està fent el govern espanyol davant dels reptes que planteja el catalanisme polític. Ja sé que és un tema difícil i que no és nou d'ara. Portem segles amb el dilema i sense trobar una solució que resolgui l'encaix de Catalunya dins d'Espanya. El cert és, però, que actuacions com el que s'ha descobert amb l'espionatge, no són la millor manera d'abordar el problema en busca de solucions.

Al meu entendre no queda justificat un espionatge per combatre l'anhel independentista d'un bon grapat de catalans, sobretot quan s'ha vetat accions que podrien considerar-se de nivell democràtic acceptable, com és un referèndum d'autodeterminació, el qual no hi ha un resultat garantit, però sí una manera de defensar la democràcia d'un estat.

El govern socialista no ho té fàcil, però tampoc el govern català, que fa aigües des de fa molts anys. En tot cas, però, no resulta gaire exemplar qualificar la democràcia de plena quan t'adones que hi ha unes escletxes que ho posen en dubte. La història d'Espanya té un cigró negre a la sabata que no hi ha manera de treure, i s'arrossega sense que es vagi a fons del problema.

Tal com ja vaig dir el primer dia, quan es va conèixer l'espionatge als líders catalans, el tema no es resoldrà, i s'apagarà com tants d'altres que han anat passant, però això farà que no avancem en la solució del problema. Estem condemnats a viure amb aquesta llosa que no es podem treure de sobre, però en cap cas podem deixar de creure que la salut de la nostra democràcia necessita millorar, i això ho hem d'aconseguir entre tots. Hi ha dies que et fa ràbia haver d'estar donant voltes sobre el mateix tema, quan es podria avançar amb molts d'altres aspectes, que resultarien prou gratificants.

Sortir del foc per caure a les brases

"Sortir del foc per caure a les brases". Aquesta frase és molt popular i l'hem tingut en compte en moltes ocasions. No sempre l'alternativa és millor i a vegades fins i tot és molt pitjor. En aquests dies, en què el PSOE s'ha anat tancant en banda respecte a les reivindicacions dels partits polítics catalanistes, ens ve molt a la memòria què passaria si el vot independentista fes caure el govern socialista de Madrid.

La por que molts tenim a l'alternativa de la dreta espanyola, tan ancorada a l'extrem, ens fa ser molt cauts a l'hora de censurar l'actuació dels socialistes espanyols. Hi ha qui creu que quant pitjor estan les coses és més fàcil solucionar els problemes, però al meu entendre és una teoria molt arriscada i que no sempre funciona correctament. Agreujar la situació dels catalans per aconseguir solucions resulta perillós i probablement enganyós.

També és cert que haver d'estar acceptant el menysteniment del govern socialista espanyol per no caure en mans de la pitjor dreta d'Europa, no és cap consol i fa mal. Com es pot resoldre? Quina ha de ser la nostra actitud? Continuar empassant gripaus per no haver de penedir-nos de l'alternativa?

Aquesta reflexió se l'ha de fer el govern català, i de manera especial ERC que és qui està donant suport al PSOE, però també ens l'hem de fer nosaltres a l'hora d'opinar. És molt fàcil deixar-ho en mans dels nostres polítics i criticar-ne les conseqüències.

Sempre he pensat, i ho he escrit en més d'una ocasió, que no és el mateix tenir un govern socialista a Madrid que no pas del PP, encara que els primers no ens agradin i tinguem mala experiència, tant amb Felipe González, com amb el president Zapatero o l'actual Pedro Sánchez. Mai hem estat la nineta dels seus ulls i simplement ens han suportat amb més o menys estima i consideració. La dreta espanyola, però, i sobretot ara que Vox juga un paper important, és una amenaça per a Espanya, però sobretot per a Catalunya. 

L'espionatge descobert contra dirigents catalans, és una prova més a superar. No es pot permetre viure a mercè dels nostres polítics, sense que se'ns respecti la nostra intimitat personal i política. Cal insistir en demanar responsabilitats i forçar una altra manera de fer política. L'amenaça de fer caure el govern espanyol, no pot ser presa a la lleugera. Demanaria molt de diàleg, encara que sé que avui aquesta paraula ha perdut molt de significat. La solució no és gens fàcil, però hem d'evitar de sortir del foc per caure a les brases!

El major Trapero, destituït

La destitució del major Trapero com a màxima autoritat dins dels Mossos d'Esquadra és la notícia que ha sorprès a la majoria de gent, si més no als que no estem assabentats del que passa internament al cos de policia catalana. 

La trajectòria de Trapero ha tingut molt de ressò pels moments que s'ha viscut des de l'estiu del 2017, amb l'atac terrorista de les Rambles de Barcelona, i el referèndum de l'1 d'octubre, amb les repercussions que va tenir posteriorment.

Si bé amb l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola va ser destituït, acusat de protegir el govern independentista, amb l'absolució posterior va ser restituït, malgrat no tots els independentistes ho veien clar, sobretot per les seves declaracions sobre els preparatius per detenir el president Puigdemont.

Ara se'ns diu que el major Trapero no té la confiança del conseller d'Interior, Ignasi Elena, i per això la seva destitució. M'imagino que hi haurà moltes reaccions i que l'oposició ho aprofitarà per atacar el govern. Els més interessats en la destitució probablement són els de la CUP, i això ho posaran sobre la taula els partits polítics oposats a l'actual govern independentista.

La notícia és, doncs, molt recent per fer-ne una valoració objectiva, sense deixar-nos portar per les nostres dèries i posicionaments. El món de la policia és molt complex, i l'ús que a vegades es fa d'ells és molt interessat. La intervenció en manifestacions o els casos de desnonaments, provoquen molt rebuig, i allò que estàvem acostumats a veure al seus inicis: aplaudiments a la policia catalana, ha derivat en una crítica força constant a la seva actuació.

Desconec què pretén el govern actual, i el conseller d'Interior en concret, però els canvis que es puguin produir, difícilment seran tan grans com perquè les seves actuacions tornin a ser aplaudides. Les missions de la policia estan molt ben definides i no sempre són del gust de la població. Veurem com avança tot aquest entrellat.

Vint anys després

Tal dia com avui, ara fa vint anys, uns imatges impactants ens varen tenir bocabadats i molt preocupats davant el televisor. El món occidental no es podia imaginar que una tragèdia com la de l'11 de setembre de 2001 pogués passar en territori dels EUA, la primera potència mundial, i que havia desenvolupat totes les guerres fora del seu àmbit, i per tant sense víctimes civils.

Les imatges són colpidores, i encara ara et fan posar la pell de gallina, i no t'acabes d'imaginar que són reals, i que hi ha persones, tant a dins dels avions com als edificis de les torres bessones. Un atac molt preparat i que ningú no es podia imaginar.

L'onze de setembre, que per als catalans és un dia de reivindicació independentista, no és el mateix des de fa vint anys, quan es recorda aquest atac al rovell del món capitalista, demostrant la vulnerabilitat que potser no crèiem real. Han passat vint anys i el conflicte que es va originar després ha acabat amb una fugida dels EUA de l'Afganistan, sense resoldre res, i deixant el país en mans dels mateixos fanàtics repressors del poble afganès.

Avui, doncs, hem recordat aquelles imatges, que els més joves no varen viure en directe, però que en més d'una ocasió se'ls ha presentat. Els que ho vàrem viure i ho vam seguir minut a minut, guardem un record inesborrable que mantindrem sempre més a la memòria.

No sé si hauríem d'aprendre'n alguna lliçó de tot plegat, però és evident que ni l'atac del dia onze de setembre ni la invasió posterior d'Iraq en busca d'armes de destrucció massives, han servit de res, i en canvi han provocat moltes morts. La vida és massa important per posar-la en mans de terroristes fanàtics i de polítics sense escrúpols que no han demostrat fins ara cap tipus de penediment. M'agradaria visitar la ment de persones com Aznar, cap del govern espanyol en aquells anys, per intentar entendre què els va moure a donar suport a la invasió de l'Iraq, i com és que després de tot el que ha passat, no han demostrat cap tipus de sentiment de culpa ni responsabilitat. Tampoc tots aquells que els han donat suport fins ara, molts mitjans de comunicació entre ells.

Si et queixes ets un provocador de conflictes

És bo que algú s'encarregui d'anar col·leccionant tots els greuges arran de l'1 d'octubre, perquè no se'ns passin per alt. Més que tot per allò de passar pàgina. Ho recordeu, oi? És el missatge del candidat Illa, quan volia convèncer que els independentistes havien de passar pàgina de tot plegat, i resulta que qui no passa pàgina són ells, els constitucionalistes.

Val la pena tenir memòria històrica perquè sinó passes per un exaltador, un provocador de divorcis i problemes. És evident que si calles i acceptes tot el que t'imposen, no hi ha conflicte visible, simplement perquè tu t'encarregues de silenciar-lo, tot patint-lo en la intimitat. En el moment que protestes per tota la pressió i repressió que reps, llavors ets tu el causant del conflicte. S'entén, oi?

Doncs, això que deia al començament: anem col·leccionant tot allò que està en curs en la línia de revenja i venjança per l'èxit del dia 1 d'octubre, amb un referèndum que es va aconseguir celebrar, en les condicions que tots sabem i amb els resultats que també són evidents. El problema ha vingut després.

Estem a l'aguait per veure què acaba passant amb el Tribunal de Comptes espanyol, però cal fixar-se molt bé en tots els moviments de la Fiscalia, aquella que controla i dirigeix el president Pedro Sánchez, segons ens va dir ell mateix un dia. Important seguir els seus moviments per després demanar-ne responsabilitats al president que es mostra tan amant del diàleg. No tinc cap problema en acceptar i afirmar que és molt millor tenir-lo a ell que no pas a un Casado qualsevol, però que ningú es faci il·lusions. És un president espanyol i té molt clar allò de la sagrada unitat. Que ningú ho oblidi!

C's, buscant un lloc on agafar-s'hi

C's té feina a retrobar el seu camí per evitar la seva total desaparició de l'espectre polític. Després del fracàs a les eleccions catalanes, on va passar de 36 a 6 escons, ara ha de mirar de situar-se i veure què queda més penjat que pugui atendre i agafar-s'hi per aguantar el tipus.

Avui llegia una anàlisi interessant, aprofitant la informació que hi ha sobre unes reunions dels dirigents catalans de C's amb membres de la societat civil que no és independentista. S'ha de tenir en compte que el fet que el PSOE hagi concedit els indults als presos polítics, fa que el PSC quedi una mica al marge del bloc constitucionalista. Això fa que C's es pugui desmarcar i agafar protagonisme, sobretot tenint en compte els discursos radicals de Vox i l'actual PP.

Semblaria que l'actitud d'aquests partits constitucionalistes, li deixarien un lloc al pensament serè de qui ataca l'independentisme, sense ser estrafolari. No hem d'oblidar que el discurs de Casado, i de retruc de tot el PP, ha derivat cap a posicions més típiques de Vox, amb els empresaris i els bisbes en contra, una cosa mai vista.

L'hereu d'Aznar ha de suportar el revés i la lluita interna que lidera la presidenta de la comunitat de Madrid, la senyora Ayuso. No ho té fàcil i l'única cosa que el pot salvar és el temps que falta per arribar a les noves eleccions, i el fet que té moltes forces a favor, com són els jutges, els militars i la premsa espanyola.

Si C's són intel·ligents, podran trobar la manera de fer-se un lloc a la política catalana, i evitar el que seria la seva desaparició del Parlament i per tant de la vida política catalana. Caldrà veure els favors que hauran de fer a entitats com Societat Civil Catalana, perquè els donin el suport que necessitaran el dia que es convoquin eleccions. Els interessa que tant Vox com el PP continuïn desbarrant, i d'aqueta manera assegurar una base de futurs votants que els doni suport.

El PSOE planta la triple dreta contra l'independentisme

Resulta fins i tot divertit mirar com els tres partits de la dreta espanyola i també catalana, estan competint per veure qui s'emporta el lideratge i al final guanya punts en el seu rànquing particular. Tant a nivell espanyol com català, el procés independentista és una bona joguina per entretenir-se i els dona prou motius per anar trobant excuses a la seva creativitat.

La presidenta del Parlament català juga molt bé la provocació, i el primer a caure-hi ha estat el senyor Carrizosa que, davant dels darrers resultats electorals, necessita protagonisme i la senyora Borràs de ben segur que li donarà oportunitats. La negativa a participar al dia de les forces armades és motiu, segons el líder de C's, per demanar la seva reprovació en seu parlamentària.

Son els tres partits de la dreta sense el PSOE els que lluiten per veure qui és més valent davant els destructors de la unitat d'Espanya. Amb el govern, els socialistes han canviat d'estratègia. Sigui la necessitat dels vots independentistes o la seva responsabilitat per negociar la pau, ha fet que de moment no s'asseguin a la mateixa taula que la triple dreta i això ha permès també que el PSC es distanciï dels mateixos tres partits catalans.

El joc socialista té, però, una data de caducitat. No es troba bé lluitant a part de la triple dreta, i una mostra en son els seus barons, amb Felipe González al capdavant. Durarà el que hagi de durar per conveniència pròpia, i és aquí on els partits independentistes han d'entrar a jugar. Mai ho tindran tan fàcil, i ara és el moment de veure si entenen d'estratègia o bé deixen passar el torn, com ens han vingut acostumant darrerament.

Davant la possibilitat de JxCat a l'oposició

Aquests dies es parla de la possibilitat que JxCat es quedés a l'oposició tot votant a favor del nomenament de Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat. És una opció plausible si no hi ha manera de posar-se d'acord amb ERC i voler mantenir un govern independentista. Governar quatre anys més en coalició com el gat i la rata no és una cosa que vingui molt de gust i l'alternativa d'un govern d'esquerres no es veu factible. El PSC ho voldria, però ostentant ell la presidència, la qual cosa no crec que sigui  possible ni beneficiosa en aquests moments. El PSC s'ha posicionat molt en contra de la singularitat de Catalunya i està totalment sotmès als designis del PSOE.

Allò que he defensat moltes vegades del PP, que mai el PP català ha defensat els interessos de Catalunya i sempre ha posat en primer lloc els interessos del partit a Madrid, en aquests moments i amb l'actual PSC podríem posar-los al mateix sac. El PSC d'avui no té res a veure amb el PSC de Maragall o fins i tot Montilla.

Tornant al principi, hi ha un element que pot dificultar el fet de quedar-se a l'oposició i és tot el gruix d'alts càrrecs que arrosseguen els partits polítics a les institucions on governen. Hi ha una gran quantitat de persones que viuen gràcies a la seva militància i simpatia dels polítics de torn, que en cas de quedar-se a l'oposició es quedarien sense feina.

Aquest aspecte no es pot deixar de banda i estic segur que davant de possibles propostes per anar a l'oposició, segur que hi ha hagut o hi hauria pressió per desistir-hi davant aquesta possibilitat d'anar al carrer i haver de buscar-se la vida. Alguns la tenen solucionada, però d'altres no. És per això que molta gent deu estar seguint de prop les negociacions i, sobretot, la veracitat o no d'aquests rumors sobre una possible renúncia de JxCat a formar part del nou govern.

La presidència del Parlament en disputa

Mentre duren les negociacions per pactar un futur govern independentista, corren els rumors sobre quin haurà de ser el paper de Laura Borràs. Havent perdut l'oportunitat de ser la primera presidenta de la Generalitat, s'obre la possibilitat que es converteixi en la presidenta del Parlament, però, segons diuen, no li acaba de fer el pes.

D'alguna manera per alguns això que fos nomenada presidenta del Parlament la tindria entretinguda i permetria a altres dirigents de JxCat d'agafar més protagonisme. Perquè l'altra opció seria que assumís la vicepresidència del govern, la qual cosa la tindria més implicada en el dia a dia del nou govern.

M'imagino que els dubtes de Laura Borràs són per acabar de veure on pot tenir més protagonisme. La presidència del Parlament és un bon càrrec, però és cert que la deixaria una mica al marge de la política més immediata, encara que pogués lluir-se i reivindicar-se en front de Torrent, a qui acusen d'haver estat molt fred amb el Procés, sobretot quan va deixar sense escó al president Torra.

Sí que és cert que JxCat vol la presidència del Parlament, i vol impedir que acabi anant a parar en mans de la CUP, que també la pretén. Si la candidata és la Laura Borràs, semblaria més fàcil que l'acabés obtenint, però si hi renuncia, podria facilitar més les coses a la CUP, sobretot si fos Dolors Sabater la candidata a ocupar aquesta presidència. I a tot això hi hauríem d'afegir dos altres candidats, com són Eva Granados, pel PSC, i Joan Carles Gallego, pels Comuns.

Com podem veure estem ben entretinguts, a només vuit dies de la convocatòria del Ple que ha de votar els noms de la mesa del Parlament. Confiem que els dubtes s'aclareixin el més aviat possible, i que l'ombra d'unes noves eleccions s'esvaeixi.

Els joves també se separen

He llegit que està a punt de néixer una nova organització juvenil escindida de la JNC. Encara no hi ha res decidit, però sembla ser que l'actual JNC es posicionaria al voltant de JxCat, i els escindits crearien el Fòrum Demòcrata, a l'empara del PDECat. Tot això si es confirma el trencament definitiu i ambdues formacions es presenten a les eleccions del mes de febrer.

Segons les declaracions de qui lideraria aquesta escisió, el diputat a Madrid, Sergi Miquel, les raons de la seva marxa de la JNC no és pel fet independentista, sinó per la ideologia, molt més centrada o fins i tot cap a la dreta. En l'escrit el diputat Sergi Miquel es queixa del posicionament de JxCat, que titlla de populista i proper a l'esquerra, i posa com exemples la llei, recentment aprovada al Parlament, que limita el preu del lloguer, o la defensa sense complexos de l'escola concertada.

A vegades penso que el trencament entre Unió Democràtica i Convergència Democràtica no s'ha acabat de païr, i que d'alguna manera, tot i les crítiques, sobretot per part de Convergència, el matrimoni funcionava i s'abarcava un ventall ampli del centre-dreta català que ara es troba molt desorientat, amb tot el reguitzell de formacions polítiques que s'han anat creant.

Els partits polítics necessiten unes plataformes per assegurar el seu futur, i les organitzacions juvenils els van molt bé. No és estrany, doncs, que el PDECat vegi amb bons ulls i animi la creació d'aquesta nova organització.

Tamara absolta

Avui hem llegit que l'activista Tamara ha estat absolta. Llavors tot el tràngol que ha patit en què queda? Com se li treu tot el sofriment i càstig rebut? Algú em pot explicar per què pot passar això? Ha estat acusada inicialment i presa, perquè al final li diguin que no té culpa. Voleu dir que no es podrien fer d'una altra manera les coses?

Llegim a vegades que deixen anar presos, després de molts anys de captiveri, reconeixent que són innocents i que per no sé quina raó varen ser acusats erròniament. Algú els ho pot compensar? Hi ha alguna manera de compensar aquests errors?

Alguns casos són exactament errors, però a casa nostra descobrim que no són errors, sinó maliciosament confeccionats per escarmentar algú. La presumpció d'innocència no existeix per a qualsevol independentista, sinó tot el contrari. D'entrada és culpable, i el que cal buscar és la innocència. El món al revés.

Celebro que hagin absolt la Tamara, però em preocupa com ha anat tot plegat, i també les altres persones que hauran viscut casos semblants. Em dol i em repugna que hi hagi hagut intencionalitat a l'hora d'acusar una persona, simplement perquè allò que defensa no agrada. És molt perillós que la policia pugui prejutjar i enrajolar una persona que acabarà sent absolta, fins i tot per uns tribunals que tenen molt que desitjar, i que no brillen per la seva objectivitat.

Comentaris sense pensar, o massa premeditats

Llegeixo titulars a la premsa, de comentaris de diferents polítics i periodistes, i no sé si posar-me a riure o bé a plorar. Cada vegada estem pitjor tots plegats. Ja no sabem com posar-nos-hi, ni què dir, per fer-la més grossa. N'hi ha de tots colors, alguna d'elles de greu.

Aznar, per exemple, està molest perquè un "català socialista", referint-se al ministre Illa, gosa dir que vol tancar Madrid. Ja no sé si catalogar-ho de ridícul i absurd, o bé de provocador sense escrúpols.

I sobre Torra i la seva inhabilitació podem llegir de tot. El senyor Carrizosa parla com si entengués de lleis i dona suport a la inhabilitació, com si no li importés personalment i com a partit polític. Quan les coses et van a favor, tot està ben fet, però en cas contrari, llavors tot són queixes.

La llàstima de tot plegat és que trigarem massa temps a saber si s'ha obrat correctament o no. La Justícia del nostre país té massa paranys per alentir el procés judicial, i en certa manera banalitzar-lo. És per això que no hi confiem, si més no jo personalment. 

Ahir al programa de TV3 d'en Xavier Grasset es varen fer afirmacions molt contundents, que a simple vista semblaria que tot s'ha fet molt malament, i que en la desobediència del president Torra no hi ha legalment cap mena de delicte. Però ja sabem que l'obsessió per ofegar qualsevol veu que vingui d'un independentista està per sobre de qualsevol altre objectiu, i així anem...