Fa calor a les aules!

Cada any per aquestes dates llegeixes queixes de professors, alumnes i familiars de les altes temperatures a les aules. La majoria d'edificis escolars tenen els seus anys i no sempre reuneixen les condicions necessàries per fer front a la calor que patim els mesos de maig i juny, quan encara funciona el curs escolar, sobretot els darrers anys, a causa del canvi climàtic.

Quan ho llegeixo recordo que fa més de vint anys, quan gestionava l'antic teatre municipal de Vic, a l'eixample Morató, havia de limitar les actuacions programades, perquè no disposava d'aire condicionat. Sortosament pel públic vigatà, l'edifici de l'Atlàntida que el va substituir no té res a veure amb el vell i la gent pot gaudir de tota la programació sense haver de ventar-se.

Llegia avui el lema "Aules que cremen", referint-se a la campanya que molts instituts s'han adherit reclamant mesures que evitin l'agreujament d'una situació que ja no és insòlita i que caldria resoldre d'una vegada per sempre. La direcció de l'Institut Els Tres Turons d'Arenys de Mar, segons diu la notícia de Ràdio Arenys, ha enviat uns escrits a les famílies dels alumnes recomanant la vestimenta idònia per minorar els efectes d'aquesta calor, en previsió que les temperatures s'alcin encara més abans de Sant Joan, quan arribaran les vacances.

El Departament d'Ensenyament té molta feina a fer i els animem a no defallir. Sembla que de moment han parat el cop de les mobilitzacions dels professors reclamant una sèrie de reivindicacions que porten cua, però caldria vetllar per la salut dels alumnes i del professorat, i estudiar realment què cal fer per combatre aquestes altes temperatures a l'interior dels centres. Mesures a curt termini, però també a mitjà i llarg termini, ja que el que passa aquests mesos de finals de curs no és un fet aïllat que pugui desaparèixer, sinó que tot fa pensar que la cosa anirà a més.

Por a sortir al carrer

Tal com estan anant els fets potser sí que vindrà un dia que tindrem por de sortir al carrer a manifestar-nos. La insistència de la judicatura espanyola en afirmar que Tsunami Democràtic va ser un acte de terrorisme, i que els seus impulsors han de ser jutjats per terroristes, ens posa en un punt de no retorn per a totes les persones que en algun moment o altre tenim ganes de sortir a protestar. El dret a manifestar-se no pot ser reprimit, i titllar-ho alegrement de terrorisme és una manera de limitar el dret i posar en risc el sistema democràtic.

    Els contraris a la independència, a tot el Procés, poden pensar que l'actitud dels jutges espanyols és positiva i que els culpables de totes les mobilitzacions ho han de pagar de la manera més contundent possible. Potser no s'adonen que aquest biaix ens condueix a una situació predemocràtica, a un posicionament típic de les autarquies. A alguns ja els va bé, però a molts els perjudica directament sense que se n'adonin.

    Avui milers de russos han desafiat la prohibició de manifestar-se a favor del líder de l'oposició assassinat, i han sortit al carrer, amb molta valentia. Ells ho tenen cru, i encara no veuen el final del túnel. D'aquí a quinze dies hi haurà un nou simulacre d'eleccions que permetran que el dictador Putin continuï governant sis anys més. S'ha desfet de tots els possibles opositors, de la manera més vil.

    Nosaltres estem anys llum d'aquesta situació, però sotmesos a una dictadura encoberta d'uns personatges, amb molt poder, que no l'han deixat anar des del temps del franquisme. L'excusa del moviment independentista l'han utilitzat per restringir les llibertats. Contra els catalans tothom s'hi apunta, i molts espanyols caminen cegament a mercè d'un poder de l'Estat, que no és fruit d'una decisió sobirana del poble, sinó de la manipulació descarada del poder ocult, econòmic i social, polític i judicial.

    No hi ha llei que ho aturi. Mentre els jutges puguin interpretar subjectivament i per interès de classe, qualsevol actuació ciutadana, mentint i enganyant a tort i a dret, no dormirem tranquils. Sortir al carrer, a partir d'ara, serà un risc, sobretot si no penses com ells, i pretens canviar les coses, encara que sigui pacíficament.  

    Els russos que s'atreveixen a desafiar el poder de l'Estat són realment valents. S'hi juguen molt. A nosaltres ens volen atemorir perquè no els fem trontollar el sistema. El sistema que els manté a dalt, remenant les cireres.

Reivindicant els drets de la dona

No vull ser pessimista, però tant de bo que totes les mobilitzacions del dia d'avui arreu del món servissin realment per conscienciar-nos de la situació de la dona a la nostra societat. Any rere any hi ha moltes persones que surten al carrer per reivindicar el tracte just en un món masclista, però els resultats no sou prou encoratjadors.

Repeteixo que no vull ser negatiu ni desanimar les persones que lluiten per aconseguir el tracte que es mereix la dona al segle XXI. Molts ens escandalitzem del que passa a països com l'Afganistan o l'Iran, per posar només dos exemples, però som poc conscients del que passa a la cantonada de casa. Sí que ens posem les mans al cap quan els diaris ens informen d'assassinats i violacions, però hi ha altres situacions menys dramàtiques que no ens criden l'atenció com caldria.

Tots hem de fer un esforç per ser coherents amb el nostre comportament. L'educació que hem rebut ha estat massa influenciada per aquesta societat patriarcal que ha dominat i domina el món, i no ens és fàcil ser-ne conscients les vint-i-quatre hores del dia.

Els drames de les famílies que han patit i pateixen violacions i agressions sexuals ens desesperen, però som poc crítics amb el funcionament de la nostra societat, amb el que veiem a la pantalla de televisió, o a les xarxes socials. L'educació que donem als nostres fills hauria de tenir uns principis imprescindibles de respecte a la diversitat i respecte a la meitat de la població del món.

Hem d'admirar l'esforç de molta gent, la majoria dones, per mantenir viu aquest advertiment d'injustícia, i ens cal molt temps per aconseguir arribar on sempre hauríem d'haver estat. I no és només un dia a l'any quan cal estar atents, sinó que és cada dia i en tot moment. Hem de procurar que els nostres joves, sense amargar-los la vida, siguin conscients de la situació i treballin per aconseguir els drets de la dona de la manera més natural possible, però pensant que aquests no vindran sols, sinó que sempre hi haurem d'estar treballant i pensant.

Tant de bo que la realitat sigui diferent de com la veig, i siguem capaços de girar la truita, i aconseguir una societat igualitària en tots els aspectes i atributs. 

Preparant la visita del rei

Davant l'anunci de la visita del rei a Catalunya aquesta setmana, els partits polítics i associacions cíviques estan preparant la resposta que se li vol donar, sobretot tenint en compte el ja famós discurs del 3 d'octubre i la corrupció dels Borbons, que ha quedat en evidència, en la figura del rei emèrit, però que esquitxa a tots.

Sabem que la repercussió de les mobilitzacions que es puguin organitzar comportarà la construcció de barreres policials perquè aquests mobilitzats no puguin arribar on es trobi el rei, tant a Figueres com a Barcelona, que potser ni els veurà ni els sentirà. És una acció simbòlica que pretén visibilitzar el rebuig a la figura del rei per part de molts catalans, no només dels republicans de tota la vida, sinó també d'aquells que es varen sentir ofesos amb el discurs del 3 d'octubre, i que potser no s'havien plantejat mai el dilema entre monarquia i república.

Moltes persones consideren la visita com una provocació del rei, perquè segur que és conscient de com es va rebre l'esmentat discurs, i, tot i que la visita forma part d'un recorregut per tota la geografia espanyola, no es considera que sigui el moment més oportú, sobretot tenint en compte tot el que va sortint del seu pare, a qui alguns l'aconsellen un exili discret per no marejar més la perdiu.

La lectura que alguns fan és que el rei emèrit ha aconseguit augmentar sensiblement el rebuig a la monarquia, com mai es podia haver imaginat, i el seu fill, l'actual rei, també hi ha col·laborat, i encara que la continuïtat de la monarquia probablement no es troba en perill, perquè encara hi ha molts adeptes, però sí que com a mínim no passaran desapercebudes les diferents accions i paraules que es vulguin dirigir a la població. A Catalunya, sens dubte, la reacció que ara es prepara, continuarà en cadascuna de les ocasions que es presentin, doncs la memòria, en aquest cas, es manté, i se'l culpa de la situació en què ens trobem.

Bloquejar el país com a mesura de força

Hong Kong demostra que el poble té el poder a les mans, però no és una cosa improvisada ni de quatre dies, sinó que vol dir una gran força de voluntat, molta energia, valor i cap mica de por. No es tracta només d'arguments, sinó que es necessiten grans mobilitzacions i paralització del país. Aquesta és l'única arma del poble per combatre i arribar a guanyar el poder, quan aquest es posa en contra de la ciutadania i més que servir-la la reprimeix.

Ho dic perquè a casa nostra fa més de dos anys que estem discutint què s'ha de fer, es deixa a mans dels partits polítics i aquests sembla que s'ho estan repensant. Amb això no vull animar la gent a sortir al carrer. Cadascú és lliure de fer allò que millor li sembli. Si només es tracta de sortir cada onze de setembre perquè ens comptin, endavant, però no esperem gaire res més del que tenim.

Si algú continua creient en la possibilitat d'esdevenir independents, que entengui que la nostra actitud ha de canviar i hem de ser capaços de renunciar a tot per tal d'aconseguir aquest ideal. Si no és així ens estarem enganyant a nosaltres mateixos.

Els ciutadans de Hong Kong tenen un gran enemic, molt poderós, a qui només la desobediència i el bloqueig de la nació el pot combatre i, tot i així amb grans dificultats. Espanya té poder i té tot l'ajut de la comunitat europea. Podem molestar i ensenyar el que ens fan, però això no és suficient per aconseguir el gran objectiu de la independència. A un mes de l'onze de setembre pensem-hi una mica i actuem en conseqüència.

Encara hi ha qui dubta de la sentència condemnatòria

Cada vegada són més les veus que qüestionen l'actuació de l'actual govern de la Generalitat, entre la gent que defensa o ha defensat el procés català. No es tracta només de converses entre amics, sinó que ja es poden llegir en la majoria de mitjans de difusió catalans, amb noms i cognoms de persones que han defensat des del principi la trajectòria inicial del procés.

Ara també pots llegir l'acceptació dels errors comesos per part dels independentistes, i queda palesa la provisionalitat i fins i tot temeritat amb què va actuar el govern català després del referèndum del dia 1 d'octubre de 2017. Des de llavors, s'ha improvisat molt i ens ha faltat uns líders que tinguessin clar quina era la trajectòria a seguir. Ni el president que tenim ara ni el seu govern estan capacitats per resoldre la situació on ens han portat.

Avui llegia que caldrà grans mobilitzacions en el cas que declarin culpables els presos polítics. Fa la impressió que encara creiem que la sentència serà absolutòria, com si encara ens maméssim el dit. Si realment es vol mobilitzar la població en funció de la sentència judicial, no cal que esperin més i que comencin a treballar-hi. Espanya mai perdonarà el gest de Catalunya i ho farà pagar a qui sigui, en aquests moments els que tenen tots els números són els empresonats.

La no-violència ha de ser la nostra filosofia d'actuació

Davant les informacions de diferents mobilitzacions programades per a aquesta tarda de diumenge convé recordar que el catalanisme s'ha caracteritzat sempre per la no-violència, les reivindicacions pacífiques i argumentades. Qualsevol desviació a la violència és contrària a la voluntat del nostre poble i una excusa per als nostres adversaris per justificar la seva repressió física i judicial.

És complicat mantenir-te raonablement pacífic davant de tanta agressió per part de l'Estat i els seus poders polítics i judicials, però és l'única arma que tenim per demostrar a tot el món que nosaltres no som violents, que no volem res més que poder exercir els nostres drets fonamentals, entre els quals hi ha el dret a l'autodeterminació. Que si el resultat d'un referèndum acorda mantenir-nos a Espanya, som capaços d'acceptar democràticament els resultats, però que exigim poder celebrar aquest referèndum.

En aquests moments el nostre president es troba detingut a Alemanya per l'euro odre de detenció dictada pel jutge que instrueix el cas de rebel·lió, sedició, malversació de fons i desobediència. Un cas de rebel·lió sense violència, o amb violència inventada per justificar l'acusació. Caldrà doncs veure què passa amb el tribunal judicial alemany que haurà de valorar l'extradició del president, de si com a Espanya hi ha contaminació política o veritablement a Alemanya hi ha separació de poders.

Esperem que aquest vespre no haguem de lamentar accions violentes de les persones que ens sentim maltractades injustament per un Estat repressor que ha sortit del sistema democràtic europeu.

Actituds de vilatans que ens avergonyeixen

Ens omplim la boca exigint justícia a les autoritats europees i criticant-los per la situació dels refugiats, però sortim al carrer per evitar que la comunitat musulmana d'Arenys de Mar instal·li una mesquita al nostre barri. Com ho anomenaríeu això? Hipocresia? Racisme dissimulat?

És insultant i que ningú em vingui a explicar històries! Aquelles persones que recullen signatures perquè les campanes de l'Església continuïn sonant, per què no en recullen perquè la comunitat musulmana pugui tenir un nou centre cultural i religiós sense que ningú els posi pals a les rodes?

Què farà l'Ajuntament de la vila? Donarà suport al moviment dels veïns insolidaris que demostren la seva actitud racista més primària? Confio que una de les coses que distingeixi a l'actual govern municipal sigui precisament la seva política social sense excepcions i lluny de posicions xenòfobes que tant critiquem quan ens parlen d'altres indrets, lluny de casa!

És defensable que qualsevol persona vetlli perquè la seva llar estigui en les millors condicions de salubritat, tranquil·litat i amb bons serveis al voltant. Ens pot preocupar que hi tinguem un bar o un supermercat a prop, també una sala de festes i fins i tot una mesquita, però hem de ser coherents i actuar sempre de la mateixa manera. És preocupant que aquestes actituds i mobilitzacions només passin per anar en contra d'una mesquita o un prostíbul. Caldria que tots plegats ens ho féssim mirar i donar la cara quan observem postures xenòfobes entre els nostres veïns.

La presidenta del Parlament català investigada

Avui s'ha presentat a declarar la presidenta del Parlament català, i ha respost les preguntes del seu advocat. Per uns es tracta de desobediència al Tribunal Constitucional i pels altres de defensar la democràcia i la llibertat d'expressió i debat del Parlament d'un país.

En una situació normal estaríem dient que tot és possible i no sabem què passarà, però no estem en una situació de normalitat. Encara que el nou ministre portaveu del govern espanyol digui que és injust considerar que la Justícia espanyola no és independent, tots sabem, i ells també, que la Justícia al nostre país, el gran, no és garantia de res des de fa molt temps.

No vull repetir el post d'ahir, però és evident que arribo a la mateixa conclusió. En no creure en el Tribunal Constitucional ni en tots els tribunals que tenim per sobre nostre, no tinc cap dubte de quina serà la sentència: la inhabilitació.

L'altra cosa és conèixer d'antuvi què passarà una vegada inhabilitada la presidenta del nostre Parlament. Caldrà sortir al carrer, com escrivia avui Xavier Bosch al diari ARA, o simplement anar a les urnes en un referèndum consensuat amb el govern espanyol?

Tothom és lliure per somiar, encara que el somnis acostumen a ser molt enrevessats i s'ajusten poc a la realitat. De moment les mobilitzacions al carrer continuen, però no sabem el temps que duraran. Hi ha maneres d'aturar-les, a les bones, però malfio del govern espanyol que les sàpiga emprar.