A qui li interessa la crispació?

A qui fa més mal la crispació? a qui té les de perdre. Sempre s'ha vist així i ara no és diferent. Qui ha de demostrar que el canvi és positiu, és qui més l'interessa que hi hagi calma i ningú no es posi nerviós. La crispació s'utilitza sempre per justificar el mal que fan aquells que volen canviar el sistema establert.

En la situació actual les agressions i insults a Navarro i Fernández Díaz vénen com l'anell al dit per a tots aquells defensors de la integritat espanyola, i són un perill per als interessos dels sobiranistes.

Ningú no pot dir que la dona que va agredir Pere Navarro no fos una sobiranista emprenyada. El que sap greu és que persones de la categoria de Pere Navarro ho utilitzin per al seu interès. En el cas del ministre insultat ja ni ho comento perquè s'ha desqualificat des del primer dia.

Malauradament, l'insult als polítics no és cap novetat. Totes les persones que es dediquen a la política ho han d'assumir, encara que no agradi ni tingui cap justificació. En la meva breu experiència en la política també ho vaig patir. Rebre insults pel simple fet de dedicar part del meu temps al meu poble, amb els meus encerts i errors.

No cal fer memòria dels insults que han vingut de l'altre costat. A qui han titllat de nazi? A qui han acusat sense proves? A

totes bandes hi ha fets i persones reprovables i cal ser més intel·ligent i caut. Jugar en foc és perillós perquè et pots cremar.

No podem demanar que els polítics catalans es posin d'acord, però sí que siguin respectuosos, que juguin net i defensin els seus principis de manera honesta i exemplar. I tots junts hem de denunciar els insults i encara més les agressions. No podem donar per fet que la persona que es dedica a la política necessiti una protecció especial. Que tots aprenguem dels nostres errors.

Amb el papa Francesc arriba el reconeixement a Joan XXIII

Haig de confessar que, tot i la meva creença religiosa, això de les canonitzacions no em van, i les veig més com a farciment que res més, encara que accepto que pot ajudar en la fe a altres persones i per això ho respecto. El mateix que deia sobre les processons de Setmana Santa.

És per això que l'acte de demà, en si mateix, no em motiva especialment, però sí que em sap greu una cosa, i és que es posi en el mateix nivell els dos papes. No sé si heu llegit l'article "De sant, res de res", de Maureen Dowd, periodista premi Pulitzer, de The New York Times, amb traducció de Lídia Fernàndez Torrell, al diari ARA. Hi estic força d'acord.

El reconeixement a Joan XXIII li arriba tard, per culpa de la marxa enrere que els papes Joan Pau II i Benet XVI, sobretot el primer, varen ocasionar a l'Església Catòlica. El papa polonès va arribar amb un component de repressió molt fort, per tot el que va haver de patir la religió catòlica al seu país, i això va fer que s'abracés al conservadorisme extrem i evités qualsevol posició que li pogués comportar canvis difícils d'acceptar personalment. Un autoritarisme exagerat, permès per tot la Cúria romana i l'església en general.

Els que vàrem viure i creure en el Concili Vaticà II i en el seu artífex, ens va saber molt greu l'evolució posterior i va deixar moltes persones fora de l'Església. Amb l'arribada del papa Francesc ha brotat una certa esperança, potser més volguda que real, però amb ganes de recuperar tot el temps perdut.

Francesc no podia evitar la canonització de Joan Pau II, ni tampoc sé si aquesta hauria estat la seva intenció, però sí que ha volgut desencallar la del papa Joan XXIII. Al marge, doncs, de si creiem o ens agrada o no les canonitzacions, ens podem fixar en el reconeixement a la persona del papa Joan XXIII, i com a mal menor la de Joan Pau II. A fi al cap personatges prou reprovables del món mundial han rebut honors immerescuts i no ens hem esquinçat les vestidures.