Premis Mn. Martí Amagat 2026

Aquest matí he assistit al lliurament dels Premis Mn. Martí Amagat de la Mostra Literària d'Arenys de Mar en la seva 45a edició. Un acte que ha coincidit amb el cap de setmana de l'Arenys de Flors. Hem gaudit de la música de l'Orquestrina Synerenca de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, i la Mercè Boher ha recitat els escrits i poemes premiats. 

En un món que sembla que no té remei, actes com aquest et fan veure que no tot està perdut, que hi ha joves amb ganes i imaginació per expressar les seves idees, i és bo que entre tots trobem la manera de fomentar-ho. L'experiència de les quaranta-cinc edicions és una demostració d'aquesta voluntat i interès.

Si divendres assistia a l'Ateneu en una conferència musicalitzada on es parlava de dos prohoms noruecs de la cultura, com són Ibsen i Grieg, avui els protagonistes eren infants, joves i algun adult de la nostra vila que rebien el reconeixement al seu treball literari.

Des d'aquí felicitar a tots els participants, hagin o no estat premiats, i animar-los a continuar escrivint i delectant-nos. Necessitem aquests treballs per combatre la toxicitat que predomina arreu. La cultura és la saba que ens manté vius com a societat massa castigada per la mediocritat predominant. Conrear l'hàbit de la lectura i l'escriptura ha de ser un deure de tots plegats, i totes les iniciatives són benvingudes.

Ja sé quin llibre vull per Sant Jordi!

Avui he assistit a la conversa entre en Màrius Serra i la Marta Pérez, a la sala Josep Maria Arnau del Centre Cultural Calisay, dins dels actes de "Les Set*Ciències" d'aquest cap de setmana. Ha estat molt interessant, tant per les intervencions d'en Màrius com les de la Marta. Podem estar orgullosos els arenyencs de tenir una conciutadana com la Marta.

Doncs, ja sé quin llibre em compraré per Sant Jordi. No serà la novel·la "El joc del silenci" d'en Gil Pratsobrerroca, el meu nebot, que ja el tinc i que, si no l'heu llegit, us el recomano, sinó el llibre "Peti qui peti!" de la Marta Pérez, un llibre d'expressions, dites i refranys que segur que ens sorprendrà.

A mi m'agrada conèixer i utilitzar refranys i dites, i els que em seguiu sabeu que de tant en tant n'incorporo als meus escrits. Probablement no ho faig prou perquè tampoc en conec tantes, i penso que el llibre de la Marta me n'ensenyarà moltes i, una cosa que encara és més interessant, a saber el motiu de les frases. Gairebé tothom coneix el seu significat, però no és tan habitual que coneguem l'origen. El perquè s'expressa d'aquella manera.

Avui, per exemple, he sabut d'on va sortir la frase fer catúfols, referida a persones grans que gairebé no les entens. Els catúfols són aquells recipients que transporten l'aigua d'un lloc a l'altre en una sínia. Quin goig poder assistir a xerrades com les d'aquests dies. També ho podem trobar a les xarxes. A Internet. Però no podem quedar-nos en la mediocritat o poca-soltades que s'acostumen a llegir i escoltar. Hem de saber fer la tria.

Arenys de Mar ha tingut la sort de comptar amb unes persones que es dediquen professionalment a l'escriptura, i que tenim el goig de poder llegir i escoltar. Cal felicitar el govern municipal la iniciativa i encert de la trobada, i animar a més gent a participar-hi. A la vida hem d'estar sempre a punt per aprendre, i la millor manera és escoltant els altres. Gràcies. 

Tot per l'audiència!

No em cansaré mai de dir que no tot s'hi val a l'hora de parlar en públic i manifestar les nostres idees, malgrat que cada vegada ens trobem amb més exemples d'actituds estúpides o fins i tot ofensives que no tenen cap més intenció que fer-se notar per interessos econòmics, polítics o socials. És evident que tenint exemples com el de Trump, pots entendre que hi hagi persones que es passin de la ratlla. Ho entens, però no queda justificat.

Aquesta setmana l'escriptor Eduardo Mendoza va fer uns comentaris referits a Sant Jordi i la diada del llibre que han tingut ressò, no pas per la qualitat o enginy d'aquests, sinó per l'absurditat o falta de respecte que han significat. Uns comentaris que no tenen cap sentit, i que només hi ser veure la voluntat de crear polèmica, sortir als diaris i vendre algun llibre més.

El primer que penses és això, perquè se't fa més difícil creure que l'home s'hagi trastocat. Dir que Sant Jordi fa nosa el dia 23 d'abril, afirmant, a més, que era un maltractador d'animals i que ni tan sols sabia llegir, és una bajanada que no se sustenta en res i només provoca rebuig i malestar. 

Haig de dir que, sense ser-ne un fidel lector, sempre havia mirat amb bons ulls l'escriptor. Vull pensar que va tenir un mal moment i que no per això haurem de canviar la manera de veure'l i apreciar. No vull creure, per un seu bé, que pateix algun problema mental, la qual cosa m'entristiria, sinó que es tracta d'un lapsus perdonable. Li desitjo molts anys de vida i de treball literari. Segur que pot aportar idees molt més interessants que les quatre frases que va deixar anar aquest dia. 

Recordant Salvador Espriu

Avui, quaranta-un anys de la mort de Salvador Espriu, he assistit a la presentació del llibre d’en Pep Quintana i l’Ignasi Massaguer, Salvador Espriu i els seus veïns, una guia del cementiri de Sinera, a l’Ateneu arenyenc. La sala feia goig i els participants a l’acte ens han fet gaudir d’una bona estona. Música, recitats, records i anècdotes s’han intercalat durant una hora llarga.

Haig de dir que en moments així m’adono que m’he fet gran i que el temps vola. Sembla que era ahir que em trobava cantant al cementiri de Sinera, en l’últim adéu al poeta.

Es respirava un aire de satisfacció i, per què no, d’orgull arenyenc. De sentir-nos covilatans de l’insigne poeta.

Sebastià Bonet, filòleg lingüista i poeta català, ens ha retratat el seu avi oncle, amb anècdotes i referències que només un familiar proper pot guardar i estimar, apropant-nos una mica més a un personatge referent d’una època, un país i una cultura significativa.

No cal dir que hem d’agrair l’Ateneu l’organització d’aquest acte, i naturalment a tots els que es trobaven dalt l’escenari. Breu recital de violins, molt ben interpretat, i una lectura fresca de fragments de la Tereseta-que-baixava-les-escales. En guardarem un bon record i en llegirem el llibre, i segur que en gaudirem.

Gaudir del diari

Fa massa temps que enyoro aquell temps en què llegir el diari era una delícia. Gaudies d'asseure't a l'estudi i fullejar el diari. Llavors no hi havia la premsa digital, que és la que ara predomina. Articles interessants  d'on sempre n'aprenies alguna cosa. No vull dir que això hagi desaparegut del tot. Seria injust de la meva part, però costa trobar bons articulistes sobre temes interessants, treballats i ben explicats.

Em comporto una mica com la gent gran, que ja en formo part, que troben que abans les coses funcionaven millor. No és així. Hem millorat en moltes coses, però segurament que no hem aprofitat els avenços per treure'n millor profit. 

Mentiria si digués que en algun racó o altre de la premsa que llegeixo no hi ha cap cosa interessant. I probablement ho hauríem de fer constar i agrair-ho, perquè no tot sigui negatiu, però en necessito més. Què està passant?

La informació internacional, i també la més propera, ens arriba a l'instant, fins i tot a través de diaris de poca volada o amb recursos escassos, i probablement fa que els articles de fons, aquells que no són de rigorosa actualitat quedin amagats. Potser, fins i tot, es deixen d'escriure i publicar, perquè ja no interessen. Si ens informen que Trump ha segrestat Maduro poques hores després que hagi succeït, per què ens ha d'interessar llegir un article sobre l'històric comportament dels EUA al continent americà?

Estic convençut que la formació dels periodistes avui és millor que abans, però per què no es veu reflectit als diaris? Tenim un problema de titulars. Jo ho porto molt malament. Avui cal redactar uns titulars que cridin l'atenció, encara que tinguin poc a veure amb el contingut real de l'article. 

I les xarxes socials, que tampoc hi ajuden. No podem menystenir-les, però hem de ser capaços de valorar-les a la distància, procurant contrastar tot allò que hi veiem, abans de no creure'ns-ho cegament.

Fa temps que no gaudeixo de la lectura del diari, tot i que en soc subscriptor i el consulto diàriament. Necessito un secret que em faci recuperar les ganes de llegir-lo i passar-m'ho bé. Algú m'hi pot ajudar?

L'insult és massa present

Aquesta tarda he fet un recorregut per les xarxes socials i us haig de dir que he quedat decebut. No us diré que vingués de nou el to amb el qual la gent s'expressa, més aviat diria que m'ha entristit.

Si no m'ha vingut de nou no és perquè trobi correctes o lògics els comentaris, sinó perquè no és la primera vegada que llegeixo tot allò que la gent expressa, la majoria sota els paraigües de l'anonimat. Un fet que jo sempre he denunciat, sobretot si emparant-se amb ell s'insulta qui opina i pensa diferent.

Pretendre que tothom parli amb correcció davant d'opinions contràries, i fins i tot ofensives, és una utopia. Vivim uns moments amb molta crispació arreu, i això s'encomana. A part, tenim el costum de creure que només nosaltres tenim la raó i que són els altres els que s'equivoquen.

Moltes vegades, quan llegeixo un article, dubto si a continuació em poso a llegir els comentaris que en fan els altres lectors o bé m'ho estalvio. D'entrada penso que és bo recollir totes les opinions, i no només de l'articulista o de qui ha fet la primera aportació, encara que sigui expert en la matèria. També és bo saber què en pensen persones com jo, que no en som experts, però que tenim la nostra opinió al respecte. Massa sovint, però, em penedeixo d'haver optat per llegir-ho tot, bàsicament per la manca de respecte i els insults que hi trobo, no pas de tothom, però sí d'alguns, la majoria dels quals tenen el costum de reincidir.

Trobo a faltar-hi el moderador, que no censurador, per eliminar de manera preventiva aquelles aportacions que només fereixen, sense elements positius a tenir en compte. Recordo la meva època de regidor, que vaig mantenir el meu blog i que vaig haver d'eliminar l'entrada directa d'opinions pel to que tenien. Sempre vaig acceptar la crítica i les opinions contràries, però no em donava la gana que en el meu blog hi figuressin insults sense cap més justificació que les ganes d'ofendre.

Sortosament, ara que no tinc responsabilitats polítiques el to de les opinions que rebo és molt diferent, i és d'agrair. Vaig titular el blog com a tertúlia, per intentar que fos el caire d'aquest espai i no pas un sac on emmagatzemar insults sense cap sentit ni profit.

Comentaris a les xarxes socials

Hi ha dies que em dedico a llegir els comentaris que es pengen a les xarxes socials i haig de dir que passo vergonya. Quan et manifestes, sempre corres el risc de dir coses que no són i, sabent això, procuro ser prudent i en tot cas avançar que és una opinió que pot estar equivocada. Hi ha persones, però que l'engeguen de dret sense reflexionar-hi, i potser allò que diuen és un disbarat. És cert que la majoria ho fan de manera anònima i, per tant, s'estalvien passar vergonya. La passem nosaltres llegint-los.

A vegades hi ha temes que són prou complicats d'entendre i esperaries llegir opinions de persones enteses que t'ajudin a comprendre l'article. Normalment, quan això passa, més aviat observes comentaris ximples que deixarien lluït qui els fa, si no fos que no sabem el seu nom.

Avui, per exemple, he intentat entendre l'escrit de l'ARA, "La Terra gira més de pressa i els dies s'escurcen", i m'ha resultat difícil. La majoria dels comentaris eren en la línia de l'ignorant que se'n riu, en lloc d'acceptar la seva ignorància. I així anem!

Arribat a aquest punt t'adones de la vulgaritat de molts comentaris i la facilitat amb què la gent critica les coses i els altres, quan queda demostrada la seva incapacitat per fer-ho igual o millor. I és per això que cal agrair les persones que un dia decideixen fer un pas endavant i dedicar una part del seu temps als altres, sigui en política o en ajuts socials. Perquè des de casa tot és molt planer. Tot es veu molt senzill, i és fàcil detectar els errors dels altres. Posar-s'hi al davant és tota una altra cosa.

Ens queixem que les coses no funcionen i probablement és cert, però ens costa molt agafar el timó i intentar millorar-les. És per això que caldria ser més cauts a l'hora d'opinar i criticar. No dic que no s'hagi de fer, però ser curosos i humils. De prepotents i savis més aviat en sobren.

Tertúlia improvisada

Aquest matí, sense tenir-ho previst hem improvisat una tertúlia interessant, on es reflexiona sobre la situació actual, com la vivim, què esperem del futur més immediat, sense grans plantejaments ni teories, simplement expressant les vivències pròpies, els sentiments i neguits que ens envolten. 

No sabria dir si el to ha estat pessimista o realista. Probablement no ha estat gaire optimista. Els problemes que estem observant que no s'acaben de resoldre no anima a tenir grans esperances, la qual cosa tampoc no vol dir que tot estigui perdut. 

Ens fem grans i probablement això també ens condiciona la manera de veure el món. Els canvis no sempre els digerim prou bé. A vegades costen d'entendre i et refugies en el passat, a vegades vist amb més nostàlgia de la necessària. El més important de tot, però, és acceptar la subjectivitat dels nostres pensaments, els condicionants que ens fan pensar d'una manera o altra i la capacitat de ser-ne conscients a l'hora de fer les nostres valoracions. 

Les relacions socials afectades per la pandèmia i les restriccions imposades. Les dificultats per gestionar a vida pública, tan a nivell local com nacional. La capacitat dels nostres dirigents. L'experiència a l'hora d'assumir responsabilitats públiques... Tot això ha format part de la conversa, sense gaires pretensions. A títol de reflexió compartida.

No és fàcil conviure i cada vegada sembla com si ens ho posessin més difícil. Parem poc a pensar i això no ens ajuda a l'hora de preparar-nos per al futur, el nostre futur, el que ens envolta i ens afecta directament.

Ha estat un matí de diumenge distret, com un parèntesi en la rutina que tots ens constuïm, ajudats per les obligacions que nosaltres mateixos ens hem creat. La lectura... Sempre arribo a la conclusió que és molt interessant llegir, conèixer altres opinions, sobretot aquelles que són pensades i escrites, que ens poden servir per traçar el nostre camí, i a vegades entendre per què som on hem arribat.

No podem perdre la vida social, encara que a vegades tinguem la tendència a recloure'ns en els nostres pensaments, sobretot si has tingut la sort de crear un entorn favorable, les coses t'han sortit bé i tens certa independència. Els altres són importants, i no només aquells que et poden ajudar, sinó també aquells a qui pots donar un cop de mà. No ens tanquem! Aquest podria ser una de les observacions a tenir en compte.

Concepció patrimonial de l'Estat

Acostumo a llegir els articles que publica l'ARA de l'exconseller Andreu Mas-Colell, perquè els trobo molt encertats i sempre aprens alguna cosa o, com és el cas d'avui, t'ajuden a consolidar una idea que més o menys tenies de la situació que vivim. M'agrada com defineix la dreta espanyola i avui mateix ho hem pogut constatar per les notícies que ens arriben de Madrid i Barcelona en contra de la nova llei d'educació.

Diu Mas-Colell que la dreta espanyola no té cultura democràtica, sinó una concepció patrimonial de l'Estat. És ben cert que la dreta el considera seu i per tant quan governen els socialistes ho fan perquè els han ocupat allò que els correspon. No accepten els resultats electorals ni que la majoria més un pugui governar si no són ells.

Aquesta afirmació, que és molt greu, crec que qualsevol que se sinceri l'acceptarà. A ningú li agrada ser a l'oposició, però la dreta té aquest plus afegit de pensar que només ells són els legítims, que els altres no hi estan legitimats, encara que sigui a través d'unes eleccions.

La dreta a Espanya ha tingut sempre la sort de jugar a camp propi i tenir tot el suport de l'aparell de l'Estat, en aquests moments amb grans evidències del Poder Judicial. El Tribunal Suprem, com molt bé diu Mas-Colell, a diferència dels EUA, els va a favor i s'encarrega de compensar el que no poden fer políticament, perquè varen perdre les eleccions.

La història política del nostre país és molt trista i no hi sé veure un futur afalagador que m'inspiri confiança. No es tracta ja del tema Procés o independència, sinó simplement sentit democràtic i pràctica democràtica.

Un poble traït

M’he començat a llegir el llibre de Paul Preston “Un poble traït” i m’acaba de venir al cap arran de la notícia sobre els 100 milions que es va embutxacar el rei emèrit. Comença el seu llibre remarcant la incompetència i la corrupció com les grans característiques dels governants espanyols, i en dona referències. No és un dir per dir.

Nosaltres ho hem vist amb els propis ulls, els dos grans partits que s’han alternat en la governabilitat d’Espanya han donat mostra d’ambdues característiques. Els dos partits polítics, PP i PSOE, han tingut dirigents empresonats, i no n’hi ha hagut més perquè el sistema judicial espanyol, a més de lent els hi és favorable. Si les investigacions i les resolucions haguessin estat tan primmirades com en el cas dels partits independentistes, hauríem vist caure algun president del govern espanyol.

Però no tot s’acaba amb el govern i els partits polítics escollits per la ciutadania, sinó que també hi participa el rei, que ens és imposat i que gaudeix de total impunitat. Això no fa res més que permetre que pugui delinquir i no sigui jutjat ni condemnat. Ho és moralment, però en aquest país la moral està molt desprestigiada.

Un país que al llarg de la història ha demostrat que la picaresca, l’engany i la corrupció no només ha estat present entre la població, sinó que ha arribat al poder i ho han utilitzat per dirigir de manera autoritària la nació. Uns han succeït als altres, però sempre han mantingut el frau i l’engany com a denominador comú. Estic impacient per continuar la lectura del llibre de Preston, i anar observant les diferents maneres que tots els seus protagonistes han utilitzat per enganyar-nos, per trair la nostra innocència i bona fe.

Les memòries de Josep Antoni Duran i Lleida

No he llegit el darrer llibre que ha tret Josep Antoni Duran i Lleida ni me'l penso llegir. Ja fa molt temps que vaig comentar en el meu blog que si els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya aixequessin el cap plorarien de ràbia de com Duran i Lleida havia conduit el partit. Això ja ho deia abans que desaparegués. 

Avui he llegit un article dur al diari ARA, però que hi estic totalment d'acord, i que signa Francesc Canosa, "Josep Miserachs i Duran i Lleida". Mentre el llegia m'anava indignant només de pensar en qui és i ha estat Josep Antoni Duran i Lleida.

Només una persona com ell és capaç d'escriure les memòries on, segons afirma l'articulista, només qüestiona els altres i considera que tot el que ha fet ell està ben fet. Com té la barra de fer les declaracions que fa sense que li caigui la cara de vergonya. Heu llegit l'entrevista que li fa l'Antoni Bassas? Denigrant.

Duran i Lleida s'ha ben retratat i com altres polítics que tots coneixem, ha utilitzat la porta giratòria per continuar vivint de la rifeta. S'ha retratat perquè qualsevol persona que hagi seguit la trajectòria política sabrà que menteix, que no ha estat sincer i ha jugat amb la gent, de dins i fora del partit. Ha utilitzat el partit històric català per a la seva conveniència, fins que n'ha provocat la fallida.

I el seu deixeble preferit, l'exconseller Ramon Espadaler continua a la política, cobrant de la política, sense cap mania per trobar-se enmig de polítics, els socialistes, que tant ha arribat a criticar i que defensen ideals tan antagònics dels que defensava la Unió de Duran i Lleida i, per tant, la seva Unió. 

Una persona té dret a rectificar, a canviar de partit polític, però ho ha de deixar molt clar, ho ha d'explicar, perquè la ciutadania hi pugui confiar. No es pot amagar el cap sota l'ala, i quedar-se a l'aixopluc d'aquells que el continuaran alimentant, encara que pensi diferent.

Un govern mentider i corrupte sense oposició

Algú podrà dir que llegir el diari ARA i escoltar i veure TV3 et converteix en un adoctrinat incapaç de ser crític amb el Procés sobiranista. Qui cregui que la premsa o la televisió són objectius segurament viu feliç i un xic il·luminat, però que ningú caigui en l'error de pensar que ell sí que està ben documentat, perquè s'estarà enganyant. 

La importància de llegir opinió està relacionada amb la capacitat de reflexionar sobre allò que està escrit i l'encert en argumentar-hi a favor i en contra. Si el text no et convida a pensar-hi i opinar, i simplement entra a formar part del teu intel·lecte, estàs equivocat i perds capacitat de tenir la pròpia opinió de les coses, amb ample de mires.

A l'ARA d'aquest dissabte pots llegir l'article de Narcís Comadira, "Mes notes disperses", o bé "The Guardian i el delicte de rebel·lió", de Javier Pérez Royo. M'hi trobo llegint-los. Estic adoctrinat? No fa gràcia, perquè és massa seriós, llegir les propostes de qui acusa els mitjans de comunicació i les escoles d'adoctrinament, sobretot per part de C's, quan és el seu objectiu prioritari imposar allò que ells volen sense permetre la discrepància.

La Història s'encarregarà de posar cadascú en el lloc que li correspon, però entretant haurem patit injustament una època de manca de llibertats, d'usurpació de funcions i d'insults sistemàtics per part d'un poble, l'espanyol, que ha estat expressament influït per un govern mentider i corrupte. Per a la nostra desgràcia aquest govern no compta amb una oposició que pugui donar esperances a un projecte millor a mitjà termini.

El perill del delicte imaginari

L'article a l'ARA del catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, el senyor Javier Pérez Royo, m'ha semblat molt interessant. De fet tot el que escriu resulta interessant perquè aprens, cosa que no ho pots dir de tothom ni de tots els articles que trobes als diaris. Parla del delicte imaginari.

El podeu llegir i em direu si no és interessant, però al mateix temps alarmant, i això que defujo de notícies que em posin la pell de gallina. Segons Pérez Royo, la sedició i rebel·lió que hi veu el jutge del Tribunal Suprem està en la seva imaginació, i per al catedràtic, és molt pitjor i perillós un delicte imaginari que no pas un delicte real. Perquè el delicte real té límits ja que està tipificat en el Codi Penal, cosa que no passa amb el delicte imaginari.

Els que no hi entenem en la terminologia judicial, el nostre sentit comú ens fa veure que el que està passant des de fa un temps a Espanya, en el camp de la Justícia i les seves institucions, no és normal i que se n'ha de desconfiar, de la mateixa manera que desconfiem del poder executiu espanyol.

És trist i dolorós, però aquesta és la realitat que vivim, i se'm fa difícil veure'n la sortida perquè hi ha massa maldat al darrere, massa hipocresia, odi i ganes de venjança. Els més perillosos són els que tenim més a prop, C's i PP, però no són els únics ni els que tenen més poder. La tergiversació de les coses fa que no tinguis on agafar-te, amb un mínim de garanties justes i democràtiques.

Llegint i interpretant les enquestes electorals

Encara que no ho vulguis, et llegeixes les enquestes electorals que van sortint. S'observa una certa fluctuació dels resultats, però amb alguns elements en comú. El triple empat entre JxCat, ERC i C's, surt a força llocs, amb diferent ordre. També hi ha força coincidències en l'element buscat d'equilibri entre els dos blocs, l'independentista i l'unionista, i la possibilitat o no que els independentistes perdin la majoria parlamentària. Estic d'acord, però, que encara hi ha massa indecís, i jo mateix en sóc un d'ells.

Hi ha unes similituds en els resultats dels partits que no juguen a primera fila, que es repeteixen força. Per una banda sembla ser que el PP caurà estrepitosament en benefici de C's, com si la dreta espanyolista de Catalunya veiés en C's el vot útil per evitar una majoria independentista, als quals s'hi afegeixen exvotants socialistes que volen assegurar aquest objectiu.

El PP arriba a obtenir previsions d'una pèrdua de més del 50% del nombre d'escons. Un gran fracàs per al polèmic Xavier García Albiol, que crec que es mereixeria. Per altra banda Iceta no aconseguiria aixecar suficientment el vol, potser perquè no és garantia ni per als socialistes catalanistes ni per als socialistes clarament unionistes. És l'aigua de marduix, que no diu clarament què farà i quan ho diu es contradiu força amb actuacions actuals o d'un passat recent.

Aquests dubtes a l'hora de dipositar el vot qui més els tenen són els comuns. En aquesta ocasió Xavier Domènech no aconseguiria convèncer una minoria sòlida per ser alguna cosa dins del Parlament, tot i l'ajuda de Colau, o potser seria millor dir, per culpa de l'ajuda de Colau. En totes les enquestes surten més malparats que ara, però tot i així és probable que els resultats electorals els brindin l'oportunitat de fer decantar la balança entre els dos blocs, encara que sigui el partit polític amb menys representació parlamentària.

Com desenganxar-nos d'aquesta tendència a espatllar-ho tot?

A part de la ràbia i impotència que et produeixen segons quines notícies, llegir el diari esdevé un exercici d'avorriment i fatiga al mateix temps. Estem tan plens de notícies sobre corrupció que ja no tenim ni esma per exaltar-nos, sinó que ens avorreix solemnement, sense aquella dosi de rebel·lia en adonar-nos que no hi ha manera de solucionar-ho perquè tot està massa manipulat i amb molts interessos en joc.

Llegim sobre el procés sobiranista, la corrupció del partit del govern, de la història de la família Pujol enfangada fins al coll, també de la tàctica de protegir-se entre ells que exerceixen la Fiscalia i el Poder Executiu que els ha escollit, i al final t'adones que ens trobem en un bucle molt difícil de sortir-ne, i que, per acabar-ho d'adobar, l'alternativa és anar a parar a la vulgaritat de notícies com pot ser el candidat espanyol a l'Eurovisió o, el que és pitjor, a notícies que haurien ocupat les primeres pàgines del setmanari El Caso, i que et mostren el tipus de societat que entre tots hem anat construint.

Resulta complicat trobar notícies positives que ens aixequin una mica els ànims. Et cal anar a buscar fets excepcionals de persones anònimes que treballen dia rere dia per satisfer les necessitats bàsiques d'una bona part de la població.

Hem d'aconseguir entre tots sortir d'aquesta tendència a convertir la nostra societat en un món individualista on cadascú va a la seva, ignorant els altres, i aconseguir un món solidari, tenint en compte tot allò que tenim al voltant, totes les persones amb qui ens creuem i que ni tan sols en coneixem el nom. No cal fer grans excentricitats ni mogudes, sinó simplement actuant de la mà dels més propers, amb sentit crític, però il·lusionats per invertir aquest moviment que ens porta a l'autodestrucció com a societat.  

Es fa avorrit llegir el diari

Hi ha dies que en connectar-te a Internet per llegir les darreres notícies del moment, et vénen unes ganes terribles d'apagar l'ordinador i engegar-ho tot a rodar. No sé si només em passa a mi o bé som més els que ens hi trobem. A part que tot passa molt lentament, no hi veus gaires ganes de fer bé les coses, o potser és que allò que m'agradaria que passés resulta gairebé impossible que pugui succeir.

La formació del nou govern espanyol, les declaracions de la CUP, i també a la nostra vila amb l'estira i arronsa dels grups municipals, acabes avorrint-ho tot, fins al punt de no saber què comentar en el meu bloc i com posar-m'hi, amb el perill de repetir-me, per la lentitud de tots els processos en marxa.

Arran de les declaracions que continua fent el senyor Felipe González, que li hauria de caure la cara de vergonya, però que és ben lliure de fer el ridícul, he vist alguns comentaris que he pensat que hi coincidia. És d'agrair aquelles persones que han ocupat un càrrec polític de primer rang i desapareixen de les primeres pàgines dels diaris. No vol dir que una persona no tingui dret a opinar, però és important que abans d'obrir la boca s'adonin que les circumstàncies actuals no són les mateixes de quan ells lideraven la política.

A Arenys acabo de llegir que avui hi ha la resposta de la sessió pública de dimecres passat, que en aquella ocasió va conduir l'alcadessa i que avui ho farà l'exalcalde. Em sembla bé que tothom expliqui les coses, però no voldria pensar que algú ens estigui enredant. Probablement hi ha persones que desconeixen allò que passa a les seves mans i no pas per mala intenció, sinó per desmanec i ignorància. Tot i que me n'he assabentat tard, miraré si hi puc anar.

I la setmana vinent més

Aquest cap de setmana pasqual servirà una mica de pausa després dels fets succeïts a primers de setmana i a l'espera de desenllaços propers. En el cas d'Arenys de Mar hi ha previst que dimecres els grups de l'oposició presentin el seu pla de govern després d'haver decidit presentar la moció de censura a l'alcalde.

No tan decisiva serà la setmana, penso jo, en relació al govern de Madrid. La cosa va per llarg. I seguirem les notícies sobre les repercussions dels atemptats de Brussel·les. A casa, seguint la tradició, assistirem a la vetlla pasqual a la parròquia i demà menjarem la mona.

Aprofito aquests dies per posar ordre a coses que el dia a dia no t'ho permet fer i llegir més a fons el diari, que a vegades passes les pàgines molt de pressa. Avui, però, amb tots els meus respectes al gran futbolista, Cruyff acaparava totes les pàgines dels diaris. És curiós com persones i entitats que es varen allunyar del mestre del futbol, ara se'l fan seu. Ja sol passar.

Temps de vacances, de prioritzar el lleure, la lectura i la música

Durant les vacances pots recuperar aquells moments que trobes a faltar la resta de l'any. Escoltar música sense presses ni haver de pensar res més que en descansar i fruir de la bellesa, és un bon exercici. Avui, entre altres, "Le Carnaval Des Animaux" de Camille Saint-Saëns (1835-1921), però també el "Gloria, for Soprano, Chorus & Orchestra, Fp 177", de Francis Poulenc (1899-1963). Us els recomano, sobretot si no esteu massa acostumats a escoltar música clàssica i només coneixeu les peces més reproduïdes.

Crec que ja ho he dit en alguna altra ocasió, de fet aquest és el meu escrit número 3.602, si escoltéssim més música, potser perdríem agressivitat i milloraríem el nostre estrès. Cadascú sabrà el tipus de música que li va millor, que més bé s'hi troba. A mi doneu-me música clàssica i em fareu feliç.

Aquests dies que tot gira al voltant de les eleccions del 27 de setembre, també és bo parar-se a escoltar música, llegir un llibre i tot això arrecerat de la calor asfixiant. No sé si a vosaltres us passa, però tot i fer l'exercici de no pronunciar-me en cap sentit, no hi ha manera de treure-m'ho del cap i n'acabes cansat. Tinc ganes d'arribar de vacances, que em posin l'urna al davant i no em demanin res més.

Ja sé qui votaré, a no ser que m'ho canviïn abans del 27S. Espero que en facin bon ús i no prenguin decisions errònies, ni improvisades, que ens n'haguem de penedir. Jo començo vacances i vull estar uns dies sense saber-ne res.

A la cerca d'una bona premsa i uns bons periodistes

Serà perquè ens agrada, perquè som sàdics i gaudim de les desgràcies dels altres, que els periodistes i directors dels diaris ho saben i corren a satisfer-nos. Suposo que, com jo, ho heu pogut observar de manera més exagerada darrerament. Hi ha periodistes locals que persegueixen com bojos les notícies més macabres per poder col·locar-les al diari que els paga.

Sempre m'ha entrat el dubte de si es tractava d'encàrrecs dels directors i responsables dels diaris o bé era l'afició dels propis corresponsals. El cas és que cada vegada resulta més penós llegir segons quins diaris, perquè només hi trobes calamitats, si més no en la lletra dels mateixos propagadors de notícies de sempre. Quan t'assabentes d'alguna calamitat, ja esperes el moment en que el periodista, per dir-ne d'alguna manera, de torn, ho reproduirà al seu espai reservat curosament pel director corresponent.

I el que dic de la premsa s'ha de fer extensiu a altres mitjans de comunicació. Avui, per exemple, he vist que TVE publicava imatges d'un terratrèmol com si fos el que varen patir aquest cap de setmana a Albacete. Això reafirma la poca confiança que podem dipositar en segons quins mitjans periodístics, i la poca o nul·la contrastació que fan de les notícies abans de penjar-les o editar-les.

Després ens queixem dels polítics, però no ens adonem que la premsa és també un reflex de la societat que entre tots hem anat construint.

M'agradaria pensar que al marge de diaris com El Mundo, ABC o La Razón, que ja estan totalment prostituïts, encara en queden d'altres que tenen voluntat de presentar les notícies d'una manera decent i que no s'entretenen només en les calamitats, sinó que són capaços de buscar els trets positius que també hi ha a la nostra societat, ajudant-nos a tots plegats a millorar l'entorn i l'aire que respirem. 

No és premsa groga, sinó fals periodisme

No descobreixo la sopa d'all, però sí que em paro a reflexionar-hi una mica. Em preocupa la manca d'honestedat en la premsa del país. Però no és només això, sinó que, a més, no se n'amaguen. La història de la premsa és molt complexa, amb etapes més o menys confuses, però sempre amb el dubte latent. L'actualitat és molt penosa i confio que sigui una etapa efímera.

Pretendre l'objectivitat dels periodistes és una utopia, o fins i tot una estupidesa. El periodista és una persona amb sentiments, gustos i preferències. Intentar canviar-ho no serviria de res. Els canals de notícies estan subjectes a interessos de tot tipus, no voler-ho acceptar és negar-te a l'evidència, però això no fa impossible rebre bona informació.

Dels professionals del periodisme cal esperar-ne sinceritat, coherència i, com deia al començament, honestedat. No ens poden enganyar de manera conscient, deformant la realitat en benefici de no sé quins interessos. Podem discutir el to, les valoracions afegides que disfressen la realitat, però en cap cas és concebible la mentida, l'engany.

Tots som conscients de com ens presenten les notícies La Vanguardia, l'ARA, el Punt Avui, El Periodico... en farem més o menys cas, i sabrem llegir entre línies, però mai pensarem que ens estant mentint a consciència. Pensarem que exageren o que ens amaguen alguns detalls, però no ens passarà pel cap que puguin, de manera premeditada, desinformar-nos.

Malauradament Espanya té unes editorials periodístiques que deformen la realitat: El Mundo, La Razón, ABC... Menteixen descaradament i aconsegueixen confondre els més innocents. Trobo a faltar mesures per combatre el fals periodisme. Potser perquè ja va bé a qui podria combatre-ho?