Dispara a matar!

Amb aquestes paraules el president del Kazakhstan s'ha dirigit a la població, ja que segons ell els manifestants són terroristes i assassins, i s'ha d'acabar amb ells. Unes manifestacions que varen començar com a protesta pel preu del gas, molt utilitzat pels cotxes en aquell país, però que ha derivat en una protesta contra la corrupció dels seus dirigents.

Malgrat ens quedi una mica lluny, considero que no podem deixar de parlar, una mica esgarrifats, de tot el que està passant en aquell país de l'òrbita soviètica, que va tenir un president a qui s'acusa de corrupte, que venia de l'època de la URSS i que va pujar al poder amb la seva desintegració. Un poder autoritari que ha tingut subjectats tots els seus habitants.

Disparar a matar és molt greu. A casa nostra es posa en dubte la legalitat de les pilotes de foam, pels danys que poden provocar als manifestants, però al Kazakhstan es dispara amb armes de foc, que causa la seva mort, i el seu responsable queda tan ample.

No sé si la Unió Europea es manifestarà d'alguna manera, però en tot cas ens té acostumats a ser lenta i poc efectiva. Putin, en canvi, ha actuat amb molta precipitació, per assegurar l'estabilitat governamental d'un país que el vol amic i tranquil. No vol que l'exemple pugui fer trontollar la seva gent, que viu en una situació també d'autoritarisme, on l'oposició política està totalment relegada, sense possibilitats de parlar clar i fer realment d'oposició al règim.

Amb la mort de “Billy el Niño”

L'expolicia franquista conegut amb el sobrenom de "Billy el Niño" ha mort per coronavirus. Un torturador més que la transició ha salvat de ser jutjat pels crims comesos i que posa en dubte, una vegada més, l'encert del camí pres després de la mort del dictador.

La transició ha estat per a molts la manera de protegir els defensors del règim franquista i evitar que paguessin pels crims comesos durant els quaranta anys de dictadura. No és estrany que el sistema judicial, i tot l'aparell de l'Estat en general, jugui el paper que fa, i que la ultradreta hagi ressorgit amb tanta força de la mà de Vox. Una ultradreta mig amagada durant anys dins del PP, i que l'auge d'autoritarisme a escala europea ha propiciat la creació d'un partit parlamentari com és Vox.

Avui ha mort un altre home sense ser jutjat pels crims que va cometre, com també passar amb el nostre dictador. Un feixista que va morir tranquil·lament al llit, i que va permetre que els seus hereus hagin mantingut el poder, ja sigui econòmic o polític, davant d'una gran majoria obedient i ase dels cops.

Està vist i comprovat que al nostre país, la dreta més extrema sempre se'n surt amb la seva, i la justícia no arriba mai a temps per condemnar els seus crims. L'esquerra, lenta i ineficaç, permet que no es faci justícia i que els criminals perdurin a casa nostra amb tota la seguretat jurídica que els manca a la majoria de mortals.

Constitució, res a celebrar!

Els pocs que podem dir que vàrem votar la Constitució i que ho férem favorablement constatem que ens va moure la necessitat i desig de sortir d'un règim dictatorial per anar a un model de democràcia com el que funcionava a la resta d'Europa. Per a molts de nosaltres la Constitució marcava l'inici d'aquesta transició, la bondat de la qual ara posem en quarantena.

La meva adolescència i joventut la vaig viure en un règim autoritari que no em permetia parlar la meva llengua, expressar les meves opinions i en definitiva parlar clar contra la manca de drets i llibertat. El canvi de sistema polític s'orientava cap a la meta desitjada i qualsevol millora era benvinguda.

Després de quaranta anys el text ha quedat obsolet, per a uns, els nostàlgics, voldrien tornar enrere, limitar les competències dels territoris autònoms i prohibir la llibertat d'expressió. Per a uns altres desitjaríem que el text s'adeqüés a la realitat actual del món, millorant el respecte als drets de totes les persones i permetent un sistema de govern federal. Potser és cert, com diu un dels pares de la Constitució, en Miquel Roca, que una modificació de la Constitució, observant el panorama polític que tenim, probablement seria a pitjor.

Vaig votar favorablement en el referèndum de la Constitució que ara no em representa i que voldria canviar. És per això que davant dels fets que s'estan produint i la lectura restrictiva del seu text, no tinc res a celebrar i molt a demanar i exigir. Espanya es troba molt lluny d'un model de democràcia real, per més que digui el nostre insigne ministre d'exteriors.

Quaranta anys de la mort del dictador

Demà divendres farà exactament quaranta anys de la mort del dictador espanyol. Una mort esperada per moltes persones que varen patir la dictadura, plena d'assassinats i judicis sumaríssims. Una mort que aplanaria el camí a la transició democràtica, que ens faria sortir del cul-de-sac en què ens havia situat la llarga agonia del dictador.

Demà és el dia en què els nostàlgics de l'antic règim, la majoria d'ells nascuts després de la mort de Franco, surten al carrer per recordar la figura del dictador. Però el pitjor de tot, no és l'existència d'aquestes persones predemocràtiques, sinó el fet que polítics franquistes han gaudit dels privilegis del sistema democràtic, sense haver pagat per la seva responsabilitat històrica.

Hem venerat una transició que ha estat injusta per a les víctimes del franquisme, amb una successió de governs d'esquerra i dreta, sense que en cap moment s'hagi plantejat seriosament demanar disculpes per les morts injustes, ans al contrari, perquè han estat els botxins els que han gaudit del perdó sense penediment.

Quaranta anys també d'ignomínia, de la vergonyosa Marxa Verda. Quaranta anys vergonyosos, no només per Espanya, sinó també per la mateixa Nacions Unides, incapaces de donar una sortida justa als ciutadans sahrauís.