El Tribunal de Comptes no accepta els avals

La decisió del Tribunal de Comptes, de rebutjar l'aval de l'Institut Català de Finances, era cantat. Ens hauria sorprès que la resposta hagués estat diferent, però no perquè ho trobem lògic, sinó perquè està en la línia de pressió i venjança contra els polítics i institucions catalanes. A més, la manera com es respon i el marge de temps que dona per avalar-ho de manera diferent, amb l'excusa que el termini havia acabat el mes de juliol, també està en la mateixa línia repressiva.

En moments com aquests, recordo el senyor Salvador Illa que demanava passar pàgina, però només mirava els independentistes, sense tenir en compte que els unionistes i totes les institucions espanyoles continuaven reprimint. Què pretenia el senyor Illa amb aquelles paraules? Mala fe, per la seva part.

El Tribunal de Comptes és una institució política, formada per polítics, i per tant no tenen garantia d'imparcialitat. El seu impuls ve donat per les forces polítiques que els varen nomenar, i per això faran tot el possible per perjudicar els polítics catalans.

Estem parlant d'un aval, quan no hi ha sentència sobre la il·legalitat dels fets pels quals se'ls acusa. Uns fets, la majoria dels quals quedaran en no-res, perquè l'acusació no s'aguanta. El problema és que Espanya no accepta que Catalunya tingui representativitat a l'estranger, i això els cou i els fa aplicar qualsevol mesura per frenar-ho. El Procés ha estat una bona excusa per posar en pràctica una tramitació sancionadora que vol arruïnar polítics i familiars, i que serveixi d'escarni perquè ningú més ho torni a intentar.

No hi ha remei, i l'encaix de Catalunya dins de l'Espanya única, no existirà mai, perquè no hi ha voluntat. No és cosa d'avui, sinó que la història ens recorda molts episodis, i molts més vindran en el futur, perquè la resistència, des de Catalunya, continuarà existint.

Un cap de setmana diferent

La pàgina de Ràdio Arenys informa que demà diumenge els arenyencs podrem votar a l'Ajuntament, al Calisay i a la sala d'exposicions de la Biblioteca, els llocs habituals de votació de les darreres eleccions. El cap de setmana no serà un cap de setmana normal, ni tampoc un simple cap de setmana electoral. Demà diumenge no sabem a qui ens trobarem dins i fora de les seus electorals.

Aquesta incògnita és una més de totes les que ens acompanyen des de fa dies. Què passarà amb el procés? Fins on arribarem i com? Tenim molt sentides les amenaces del govern espanyol, els seus fiscals i tribunals judicials, i també les paraules de tranquil·litat, però decidides, del nostre president i els seus consellers. Sumant ambdues parts ens quedem en el dubte.

Arriba un punt que ja deixa d'importar-te si el que estàs fent és una il·legalitat segons uns o un dret democràtic segons els altres. Cadascú ho ha de poder interpretar segons la seva consciència i no segons el que pugui dir una llei o una altra. Ja sé que afirmant això em decanto per un costat. Serà que tinc molt clar que desitjo, per damunt de tot, poder decidir sobre el meu futur, a dins o fora d'Espanya.

Les demostracions d'amor rebudes d'altres terres d'Espanya poden condicionar a voler sortir d'un lloc que ens tenen per allò que ens tenen i ens deixen fer allò que ells volen que fem, sense importar-los si a nosaltres ens està bé o no. Al final de tot, però, t'adones que cadascú actua i diu per allò que sap i coneix, i hem de tenir en compte quins governs tenen i, sobretot, quina premsa poden llegir. Això no els justifica, però els fa perdonar.

Maragall va quedar curt o hi ha pacte amb el diable?

Com ja us he dit moltes vegades, les meves prediccions són molt poc fiables. Ahir comentava de passada que el Barça podia eclipsar la notícia del judici del cas Palau, però que jo no hi confiava. Doncs sí, el Barça es va classificar després d'un partit que algú ha batejat d'èpic. No sé si aquest és l'adjectiu escaient, però sí que va ser una remuntada sense precedents.

El judici del cas Palau ha continuat i també les acusacions d'enriquiment de CDC. El seu tresorer, Daniel Osácar ha declarat, però, que tot eren mentides i ha negat qualsevol il·legalitat. A qui ens hem de creure? Com és possible que tot això passi després de tants anys?

Les imatges d'ara fa 12 anys on el llavors president Maragall acusava CDC que el seu problema era el 3%, s'ha pogut visionar i fins i tot, segons Montull, Maragall va quedar curt.

Aquesta tarda-vespre hem anat a caminar prop del mar, camí de Canet, i pensava com pot ser que haguem caigut tan avall, que hi hagi tants miserables enriquint-se a costa dels altres. Algú pensa que hi ha cap justificació possible? Podríem avalar aquestes actituds encara que els objectius fossin justos? 

La pilota està sobre la teulada del president Mas, que haurà de donar moltes explicacions per convèncer molta gent que tot el que es va fer des de CDC era legal, d'acord amb les lleis vigents, i que totes les acusacions de Millet i Montull són mentides per reduir les seves penes. Ells dos varen confessar la seva culpabilitat. No sabem si ho varen dir tot, però ara busquen rebaixar els anys de presó que, com acostuma a passar a casa nostra, molt probablement no hi arribin a entrar.

Corruptes amb impunitat celebrant la Constitució

No parlaré de Bankia ni del senyor Rato perquè només escriure el nom m'entra una ràbia difícil de contenir. Encara que siguin tantes les persones corruptes que s'ha anat descobrint, no ens hi hem acostumat, i això és bo. Els mitjans de comunicació, però, sembla que ja ho tracten de manera rutinària, i això no és bo.

No en parlaré, però sí, perquè són la imatge que es repeteix darrerament i no hi sé trobar ni penediment, ni retorn dels diners embutxacats, ni lliçons per altres corruptes en potència. Anirà a la presó el senyor Rato? Hi anirà en Millet? Hi aniran tants d'altres que dia rere dia apareixen a les primeres pàgines dels diaris?

És precisament aquesta sensació de que els corruptes tenen una total impunitat, la que fa que la gent estiguem cansats de les declaracions i conferències polítiques, que comencen sempre negant qualsevol il·legalitat per acabar amagant el cap sota l'ala, dissimulant i negant haver negat cap actuació corrupta. 

I demà és festa, però una festa d'aquelles que molts no celebrem més enllà de no anar a la feina i llevar-nos una mica més tard. Passa bastant el mateix amb el 12 d'octubre. Són festes imposades. Tot el que gira al voltant de la Constitució és complex, perquè ni els seus grans defensors la varen votar, ni molts dels que la vàrem votar, estem d'acord en la mania de no tocar-la i adaptar-la als temps actuals. Els papers s'han canviat? El que passa realment és que hem arribat al punt en que les lleis, més que estar al servei de la ciutadania, estan al servei dels que les promulguen. 

En un país normal Iceta tindria raó

Si Espanya fos un país normal, amb un govern normal i un president normal, Miquel Iceta tindria raó. Les coses s'han de fer a partir del diàleg i les negociacions. El problema que tenim és que no vivim en un país democràtic normal i corrent, ni tenim un govern que accepti el diàleg i les negociacions. El PP va obtenir la majoria absoluta i ha cregut que això li dóna dret a tot i no té cap tipus d'obligació a negociar res.

Algú amb dos dits de front, i Iceta és molt intel·ligent, haurà vist quina és l'actitud del govern del PP respecte a Catalunya. Des de que va assumir el govern d'Espanya no ha parat d'aprovar lleis en contra del nostre país, llimant encara més les competències del Parlament català i la Generalitat. ¿Algú honestament pot pensar que Rajoy té la voluntat de negociar res amb Catalunya? Cal que posi exemples?

Senyor Iceta, jo estic d'acord en que el meu president no hauria de fer cap pas en fals ni cometre cap il·legalitat, però vostè creu que si Mas anuncia que no convocarà la consulta, Rajoy el cridarà per solucionar els problemes que tenim de competències, finançament, llengua...? Jo no ho crec i vostè tampoc.

Aquí rau el gran problema. El PP no ens permet actual d'acord amb la legalitat, perquè aquesta s'interpreta políticament sota l'excusa de la llei, i vostè sap més bé que jo que les lleis es poden canviar i s'han de canviar quan no estan a favor de la democràcia, a favor de la majoria del poble.

És per això que després que el PP recollís signatures contra l'Estatut aprovat pel Parlament català i el Congrés de Diputats, i referendat pel poble català, i presentés un recurs al Tribunal Constitucional, aquest va fer una sentència totalment política, perquè és un tribunal polític al servei dels interessos del PP, i provoqués els primers moviments independentistes que ens han portat on som en aquests moments.

M'agradaria que tots els passos fossin consensuats i d'acord amb la llei, però el PP no ens ho permet i el PSOE tampoc ho té clar, ja que ens vol imposar una alternativa, que de ben segur és millor a l'actual, però no vol saber què en pensem, i això tampoc és democràtic. Sé que una part del PSC s'ho creu i desitjo que sigui capaç de convèncer la resta del partit i també la gent del PSOE.

El desvergonyiment de Rajoy no té límits

Arribo a la conclusió que hi ha molt poca vergonya a l'entorn dels principals dirigents del nostre país, però al mateix temps molt poca intel·ligència. Es creuen que els altres som uns ignorants que no ens adonem de les seves limitacions democràtiques. Avui que Escòcia ha celebrat haver pogut exercir el seu dret a decidir el seu futur, és, segons Sánchez-Camacho, un dia molt trist per a la democràcia, simplement perquè el Parlament de Catalunya ha aprovat per una àmplia majoria la llei de consultes.

No és la primera vegada que expresso els meus dubtes sobre el sentit democràtic del PP. Em nego a acceptar com argument la il·legalitat de les accions. Els arguments han de ser sòlids i avui el primer ministre del Regne Unit ha donat una lliçó de democràcia a Rajoy i a tot el seu govern, però també a Pedro Sánchez i el PSOE. Estic content que el PSC hagi sigut coherent, perquè una cosa és voler o no ser independent i una altra de molt diferent creure i actuar d'acord amb el model democràtic. El PSC així ho ha demostrat.

Mentre Cameron donava una lliçó de democràcia, Rajoy, amb les seves declaracions, demostrava la seva ridiculesa i el seu menyspreu a la democràcia, interpretant el sentit d'Estat a la seva conveniència, donant a conèixer arreu del món la seva mediocritat política, però també humana.

La gran diferència d'Escòcia i Catalunya és que els primers viuen en un país amb tradició democràtica que respecten els drets dels que pensen diferent, i Catalunya viu en un Estat que no ha resolt la transició des de la dictadura franquista, perquè els seus hereus continuen governant i l'oposició no ha estat capaç de trencar amb el passat.

Enveja sana d'Escòcia que ha pogut decidir lliurement continuar unida al Regne Unit. Tant de bo que els catalans que no són independentistes puguin expressar-ho el dia 9-N.

Duran critica Junqueras de trencar la unitat

Duran critica Junqueras de trencar la unitat en defensar la desobediència a l'hora de votar el 9-N. Ja vaig dir ahir en aquest blog que des d'un partit amb opcions de governar no es podia liderar la desobediència, però una vegada dit això penso que el senyor Duran és el menys indicat per parlar d'unitat, trencaments i tot allò que comporta treball de conjunt, perquè el senyor Duran i Lleida és el típic personatge que va a la seva sense importar-li el mal que pugui fer als altres.

Si hi ha un polític envejós que només actua pensant en ell i menystenint adversaris i socis, aquest és el senyor Duran i Lleida. És una persona que ni dóna testimoni de coherència amb el que diu i esbomba, ni sap què vol dir treballar plegats. Fa fora els que li fan ombra i desacredita els que no pensen com ell. Ha fet sempre el que ha volgut i ara critica Junqueras perquè va a la seva.

Jo també estic d'acord que no podem caure en la trampa que ens para Espanya i fer el que diu Oriol Junqueras. El govern català ha de fer tots els passos legals perquè ningú li pugui tirar en cara que actua il·legalment. La tasca ha de consistir en posar en evidència que el govern espanyol i totes les institucions que controla el PP no fan possible el que Catalunya, de manera legal i amb molta paciència, vol fer.

El paper de CIU és important i m'agradaria que en aquesta tasca hi ajudés ICV, que els trobo massa feliços esperant que els altres moguin fitxa. També seria desitjable que el PSC donés suport al govern de Mas en el compliment de la legalitat. Si Iceta diu que està a favor del dret a decidir, faig veure que no veig la Carmen Chacon i me'l crec.

Els catalans podem donar suport a l'ANC i Òmnium, però no podem permetre il·legalitats absurdes com les que planteja ERC. En aquest cas penso que Oriol Junqueras és massa innocent i es deixa portar per l'eufòria i cau en la xarxa del govern espanyol, el seu fiscal i el seu Tribunal Constitucional.

Actituds irresponsables al Consistori d'Arenys de Mar

Resulta vergonyós tot el que està passant a l'ajuntament d'Arenys de Mar al voltant dels processos de licitació de serveis públics externalitzats, sobretot en el cas dels 'xiringuitos', però no només. Al meu entendre hi podria haver responsabilitat per ambdues bandes, oposició i govern, que haurien permès o, fins i tot, utilitzat els guinguetaires interessats en concursar-hi, per donar una imatge de desgovern que pot ratllar la il·legalitat.

On s'és vist que els possibles concursants puguin conèixer els plecs administratius i tècnics abans d'aprovar-se al Ple Municipal? Si això és cert l'ajuntament d'Arenys de Mar té un greu problema. Saben els regidors què és la lleialtat institucional? ¿Saben que amb segons quines actituds poden pervertir els processos administratius desprenent una certa olor a corrupció?

Quins interessos hi ha al darrera de tot plegat, al marge dels interessos dels guinguetaires que volen participar en el concurs? ¿que no saben que en aquest procés no s'hi juguen cap propietat, perquè no hi tenen més drets dels que puguin tenir-hi privats que fins ara no ha disposat del 'xiringuito'?

Penso que l'error es troba precisament en creure's que els fins ara guinguetaires hi tenen uns drets adquirits, i això no va d'aquesta manera. Resulta que llavors és molt fàcil acusar els polítics de corruptes, però no s'adonen que estan demanant i exigint uns drets que no els corresponen.

Si algun regidor del Consistori ha facilitat la informació abans d'hora ha comès una irregularitat que l'hauria de portar a dimitir. No seria la primera vegada que una informació confidencial es trasllada al carrer irresponsablement. Això ja hauria passat en el mandat anterior i el regidor/a en qüestió no n'hauria après. És el que hi trobo a faltar: lleialtat institucional.