Experiència i temps lliure

L'esperança de vida va experimentar un increment espectacular fa uns anys. Els que ja tenim una edat recordem que de petits els nostres avis eren persones de seixanta anys, amb algunes excepcions. Avui ens fem un tip de veure persones que assoleixen els cent anys. 

L'edat de jubilació per aquelles persones que tenen la sort de treballar està entre els seixanta i els setanta anys, això vol dir que la gran majoria de persones, una vegada deixen la feina tenen molts anys que poden destinar a tot allò que han somiat durant anys i que ara poden exercir, i també per dedicar-les als altres.

El coneixement adquirit durant la vida, tant en tel temps de lleure com en el professional, no es pot desaprofitar. S'ha de revertir a la societat, sigui formant a altres persones, acompanyant-les o oferint serveis que són necessaris i que no sempre es disposa de temps ni preparació.

Cada vegada hi ha més gent que s'apunta a activitats de tota mena, com a aprenents, però també com a ensenyants. Professors jubilats que donen classes de geografia, filosofia o llengua, que permet una segona oportunitat a aquells que no han tingut l'ocasió de seguir uns estudis, o bé que la seva elecció ha anat per una altra banda i ara és el moment d'ampliar coneixements.

Ens queixem de l'obsolescència programada dels electrodomèstics, però no ens adonem que nosaltres, els humans, també actuem sota la influència d'aquesta obsolescència. No té sentit que a partir d'una edat ja no siguem productius ni útils a la societat. Ens hi hem de rebel·lar i plantejar-nos el nostre futur d'una altra manera. 

L'Aula d'Extensió Universitària per a la gent gran, que avui en parlàvem en una tertúlia radiofònica, o l'activitat que programen els ateneus i altres entitats, són una demostració del que som capaços de fer i d'oferir, resistint-nos a acceptar que ja estem acabats. La gran sort de molta gent és la seva vitalitat i aquesta s'ha d'aprofitar al màxim. No ens quedarem a casa!

La meitat no supera el nivell per a ser mestre

Avui llegia els resultats de les proves d'aptitud per a aquelles persones que volen estudiar magisteri, on es constata un baix nivell cultural, que fa que només un cinquanta per cent dels alumnes que volen ser mestres hagin superat l'aprovat.

Entristeix veure quin és el nivell de bona part dels estudiants, i queda demostrada la necessitat de posar aquestes proves per assegurar un futur esperançador per als alumnes a qui els farien de mestre. La informació destaca el baix nivell de lectura, i haig de dir que no és sorprenent, però sí preocupant. La importància que li vulguem donar a la lectura no serà mai suficient. I ho dic jo mateix que no he estat un gran lector, sinó que m'hi he posat tard, i ara ho valoro i en puc gaudir. 

Però l'article no parlava només del nivell de lectura, sinó també de la capacitat per adaptar-se a les circumstàncies. El mestre ha de ser un referent per a l'alumne, i cal molta empatia per poder donar coneixements, i seguretat en la presa de decisions, de resoldre els petits obstacles que es presenten.

No sé què s'hi pot fer, però el cert és que cal treballar per aconseguir que surtin uns alumnes capaços de treballar per esdevenir els mestres del futur, de les noves generacions. La cultura va més enllà de l'espectacle, i és per això que és tan important fomentar-la. Inquietar la gent, fer-los trobar gust en l'art, el teatre, la lectura i el descobriment. Si formem unes persones que no veuen més enllà del nas, és impossible que el nostre país progressi.

Vull pensar que el resultat d'aquestes proves serveixi de lliçó per buscar una alternativa a la formació actual, i no es quedi en una estadística a analitzar any rere any. De moment el descens és prou important i dramàtic, com per arremangar-se i capgirar la tendència. Fa massa temps que sabíem que la formació dels mestres era transcendental per al futur. Arribem tard, però ara no tenim excusa.

Aprendre a estimar

Des de fa temps hem deixat d'aprendre a estimar. Un fet tan simple que té gran abast. Estimar és la solució a molts mals, també a l'incivisme. Recordo que els meus pares m'ensenyaren a comportar-me a la via pública, respectant els altres, sobretot els més grans, i la base de tot era l'estima cap a les persones, les veïnes, les menys afavorides.

Al cap dels anys entens que estimes els altres quan defenses comportaments cívics a la vila, quan et fa mal veure que els altres l'embruten, sense que els vegis preocupats. Estimar també vol dir això. I la història, i la geografia, el país...

Una tradició, que no s'ha perdut encara que probablement sigui minoritària, era l'escoltisme, els grups d'esplai, les sortides organitzades a la natura, on s'ensenyava respectar les persones, però també les coses. Ja em crec que encara t'ho pots trobar, però abunda més l'incivisme, l'avorriment, el no saber en què dedicar el temps... I és potser això el que fa que hi hagi gamberrisme, actes incívics, i fins i tot delictius.

I això s'aprèn a l'escola, però també i sobretot a la família. Hem renunciat a l'educació dels nostres fills, i fins i tot els hem aviciat a l'excessiva competència, a menystenir el perdedor, a fer-ne escarni. Reivindico, doncs la necessitat que recuperem l'exercici de fer aprendre a estimar, no només els nostres, sinó també aquells que són diferents. A estimar l'espai públic i sentir-nos orgullosos de mantenir-lo endreçat. A treballar perquè la vida pública sigui harmònica, sense estridències i justa per a tothom.

En què acabarà l'acord de París?

Ni l'evidència aconsegueix vèncer els interessos de les grans empreses i dels grans estats. L'Acord de París es pot convertir, una vegada més, en paper mullat. Aquests dies ens ensenyen la contaminació de l'aire de les grans ciutats xineses, però és com picar ferro fred. Ens hem queixat molt temps de la poca sensibilitat dels Estats Units a l'hora de prioritzar temes mediambientals. Ara passarà tres quarts del mateix.

No puc parlar tècnicament del tema perquè no en tinc coneixements, però ho faig per sentit comú, perquè crec que tots plegats podríem fer molt més per aconseguir unes condicions mínimament saludables a les nostres ciutats. Tots col·laborem a deteriorar l'atmosfera, encara que uns més que d'altres, i en el fons es dedueix que no estem prou sensibilitzats, però és que n'hi ha que hi fan negoci.

Les notícies que ens arriben de París no són gens bones. Ens parlen de tancar acords a cinc anys vista, sense ser vinculants, la qual cosa ens fa pensar que el resultat serà nul.

En alguna ocasió m'he discutit pel poc respecte a l'espai públic. M'he queixat de qui llença un paper a terra, o escup, o no recull els excrements del seu gos. La resposta acostuma a ser que no té importància, a vegades et recorden les grans indústries que contaminen molt més. Tot són excuses, per més raó que tinguin. Si nosaltres no ens comportem respectuosament amb l'entorn, poca cosa podem anar a criticar dels altres.

Ahir llegia una frase suposadament dita per la Mafalda, que una bona amiga va penjar a Facebook, i que ara em ve a la memòria: "Educar és més difícil que ensenyar, perquè per ensenyar cal saber, però per educar cal ser". Si no som, no podem exigir els altres que siguin.