Cantonigròs, balcó de la plana de Vic

Aprofitant la darrera llum del dia he fixat la mirada a l'horitzó i he copsat la imatge del Pedraforca, lluny, molt lluny del Collsacabra. Cantonigròs es fa estimar i qui el coneix i ha gaudit de la seva tranquil·litat, la seva vegetació, de la seva gent, no se n'obliden mai, i quan poden hi tornen o s'hi instal·len.

Avui, amb l'Ignasi, ens hi hem apropat i hem gaudit del paisatge, del bon temps, de la bellesa dels paratges, la majoria dedicats a la pastura de vaques i ovelles. Amb prou gent per no sentir-te sol, però sense la massificació que de molts indrets darrerament es queixen.

Records d'infantesa i una certa melangia pel temps transcorregut sense gairebé contacte. Aquell carrer llarg i ple de sorra, amb les bicicletes de protagonistes, les botigues que ara són història, la perruqueria que al mateix temps era una pseudo-farmàcia, la pastisseria i gelateria... Can Molas i Can Canal, Ca la Filomena i Can plats i olles...

Han passat molts anys i tot ha canviat força, menys camps i més pastura, però amb gent nova que s'estima el poble, que se l'ha fet seu sense que tu te n'adonessis, perquè ja fa massa temps que en vares marxar. 

Es fa estrany que no et recordin que ets aquell de Can Mateu, sense ser-ne; totes aquelles persones grans que et mereixien tant de respecte i que ara ja no hi són. Potser els fills o fins i tot els néts... 

El senyor Jaime, a Can Rifà i a Cal carreter. El senyor "Pesseta" i a Cal Sastre. Les 'ties', Can Gavarró, i els francesos... La Rat i en Jan assegut al balcó gronxant les cames. El senyor Màrius, Can Muntaner i Can Vidal, i els xalets que encara carenegen la pujada al camp de batualolla.

Un dia aniré fins a la font del rajolí i la font del faig per veure si encara raja l'aigua. La tornaboda... encara es reuneixen les famílies per compartir el berenar, al so de la cobla? en uns segons circulen molts pensaments que et fan adonar que ha plogut molt des de la primera tómbola de la parròquia, o el muntatge dels esquellots al local de la parròquia, les classes de llatí per poder fer d'escolanet o la pujada a Cabrera i la baixada a la Foradada o el Nàutic... 

Morir batallant per allò en què sempre han cregut

Recordo les sessions de cinema a les antigues escoles de Cantonigròs, al costat del cementiri, on anys més tard es muntava la tómbola parroquial. La primera pel·lícula que em ve a la memòria és "Murieron con la botas puestas". No sé si la programaven cada any, però agradava molt. En aquell mateix equipament, recordo haver-hi cantat amb la meva germana. Em sabia cançons d'en Serrat, com "a la neu".

Cantonigròs és molt conegut pel Festival Internacional de Música, però molts anys abans, Cantonigròs va ser conegut pel Concurs Parroquial de Poesia, celebrat del 1944 al 1968, en plena dictadura franquista, amb el suport del bisbe de Vic, i promotors com Josep Cruells, rector de Cantonigròs, i Joan Triadú, convertint-se en un element important de la resistència cultural catalana.

Tot això per dir el nom de la pel·lícula que he recordat tot pensant en el sector crític del PSC, arran del possible relleu de Joaquim Nadal, com a primer secretari del PSC gironí. A diferència de l'exconseller Ernest Maragall, que va abandonar el vaixell, Nadal, Geli, Tura... han resistit dins el partit i poden morir batallant fins al darrer moment, defensant el dret a decidir, la singularitat catalana, i un altre model d'organitzar la vida política i econòmica del país.