dissabte, 30 de juny del 2012

Pere Navarro ni carn ni peix

Ha passat molt temps des del darrer congrés del PSC, però la cosa continua sacsejada. Allò que tothom esperava, és a dir, que la calma tornés al partit després dels fracassos electorals continuats, no s'ha aconseguit, i no s'ha aconseguit perquè la solució que es va aprovar no acontentava a cap dels dos fronts més destacats. Era una solució transitòria que s'està veient que no porta enlloc.
Pere Navarro pretén ser un líder de consens, i així podia semblar quan els seus adversaris varen entrar a l'executiva. La realitat ens ha fet veure que estaven equivocats, i que es mantenen diferents maneres de pensar dins el PSC, i tot fa l'efecte que acabarà en fracàs. Pere Navarro no és ni això ni allò, ni carn ni peix, i difícilment aconseguirà un PSC fort i capaç de recuperar la posició que li correspon en el conjunt dels partits polítics catalans.
No és estrany que en trobades com la d'avui, de presentació del moviment Avancem, Navarro quedi desencaixat, sense saber gaire quin paper fer-hi. Hi ha assistit per allò que no diguin que és un moviment al marge de la direcció del partit, però una vegada allà ha quedat desconfigurat, i a la meva manera de veure, qüestionat.
Pere Navarro no ha aconseguit ser el líder del principal partit de l'oposició, el líder del partit de la categoria del PSC, i això és el pitjor que li pot passar al partit, quan aspira a recuperar tot el prestigi i el poder perduts. No sé què es pot fer en aquests casos, però el millor que podria passar és que el PSC expliqués clarament què pretén fer i aconseguir, que dissenyi el trajecte que vol seguir, i doni mostres de convenciment i de claredat de les idees. Sinó, el PSC continuarà movent-se en aquest tram obscur i gens influent a la política catalana del moment. Precisament un moment prou delicat per a Catalunya.

divendres, 29 de juny del 2012

Canvis per no arribar enlloc

S'acaba de saber que la plantada de Rajoy i Monti contra l'actitud de Merkel ha tingut efectes i el rescat anirà directament als bancs sense efectes en el deute nacional. Segur que no es tracta de cap regal, però és de justícia reconèixer el treball fet pel president espanyol, a qui acostumo a criticar, sense que això l'alliberi de crítiques posteriors, perquè estic convençut que, malauradament, en tindré ocasió.
Tot i així cal se cauts i no creure que acabem de guanyar cap guerra. S'haurà de veure en què es materialitza tot plegat i, sobretot, llegir bé la lletra menuda. I no oblidar-nos tampoc que la crisi continua i no es veu el final del túnel, perquè aquella llum que havíem albirat era realment un camió que s'acostava.
I també avui hem sabut que la catedràtica de dret civil, Encarna Roca, formarà part del Tribunal Constitucional, com havia insistit el govern català. Això pot il·lusionar-nos, però no podem oblidar que un altre català, Eugeni Gay, en formava part fins ara i... tots recordem les sentències del Tribunal.
Tot plegat per anar-nos entretenint i d'alguna manera autoenganyar-nos, per acabar com sempre. Està vist i comprovat que el futur català continua en la línia de sempre, és a dir, somiar augments del grau d'autonomia, modificació de lleis, estatuts i reglaments, però que no es tradueix en resultats.
I un altre canvi. Soledad Becerril serà la nova Defensora del Pueblo. El llistó que trobarà està sota terra, per la qual cosa, si en té ganes, li serà molt fàcil millorar la seva gestió. L'anterior defensor i la seva substituta interina han desprestigiat el càrrec. Veurem com treballa.
I Arenys de Mar cremarem la bóta. Un any més commemorarem la consagració de la parròquia de Santa Maria, ara fa 326 anys. Entretant el Papa signa el decret per a la beatificació de monsenyor Álvaro del Portillo, successor del fundador de l'Opus Dei, San Josemaría Escrivá de Balaguer. L'Església Catòlica, en mans de la jerarquia eclesiàstica, cada vegada s'allunya més de la realitat social. Sort n'hi ha que encara queda una base sòlida i crítica alhora.

dijous, 28 de juny del 2012

Rajoy, ridícul o llàstima?

Que de l'arbre caigut tothom en fa llenya ningú en dubte i amb la situació que es troba Espanya no és estrany que apareguin caricatures del president Rajoy com la que adjunto en aquest post. El que és més rellevant és que vingui de Portugal. Un país rescatat que Espanya sempre ha mirat per sobre de l'espatlla i que a més l'ha eliminat de l'Eurocopa. Doncs des de Portugal s'atreveixen a riure's del president del govern del regne d'Espanya.
Rajoy no fa pena perquè ens té ben lligats. De cara a fora sí que tothom hi fa broma i el compadeix, sobretot ara que ja demana caritat per Europa. A dins, però, ens té molt controlats i els seus tribunals judicials saben com han de jugar perquè no dediquem esforços a coses importants, i ens distraguem buscant maneres de defensar la nostra llengua.
Però és que al nostre país tenim el cul pelat de presidents, ministres i polítics de tot tipus que han caigut en el més profund dels ridículs. El problema és que les conseqüències les patim nosaltres i això ja no fa tant gràcia. Cal dir noms?
Avui a La Vanguardia entrevistaven Matilde Asensi, autora de 'La conjura de Cortés', amb el títol: "Els polítics d'avui són tan mediocres com els del segle d'or espanyol". Llavors jo penso que més que el ridícul haurien de provocar llàstima, però ja se sap que la gent és molt cruel, i li agrada retreure els defectes dels altres i per això ens va com ens va.
I no dic res sobre el president extremeny, perquè a mi no m'agrada enfotra'm dels altres, i els extremenys no m'han fet res. Prou pena tenen d'aguantar el seu president, com que jo m'hi acarnissi.

dimecres, 27 de juny del 2012

Mentre juga la "Roja" recordem les sentències

Avui el país està rescatat i pendent del partit de futbol amb Portugal que, de moment, li està posant molt difícil a la "Roja".  Suposo que quan acabaré d'escriure aquest post ja se sabrà el resultat final, i la vida tornarà a la normalitat, que és l'obsessió espanyola per fastiguejar-nos als catalans. No sé qui ho deia, un dia d'aquests, que allò que Franco no va aconseguir amb 40 anys i assassinats, el PP ho vol resoldre amb la disfressa democràtica.
Els catalans, en situacions com aquestes, que s'han repetit una i mil vegades, el que necessiten és que els partits polítics facin pinya i el govern planti cara en defensa dels nostres drets. Perquè ara ja ningú confia ni respecta les sentències del jutges. Ho dèiem l'altre dia d'Esperanza Aguirre, que no acceptava que no s'il·legalitzés Sortu, i ho hem vist amb totes les sentències contràries al català i a Catalunya.
Avui mateix, em feia gràcia, per no dir pena, llegir les declaracions de Carlos Dívar, que continua pensant que no és culpable de res. Més aviat està convençut que ha estat una víctima. Però, ja se sap que, quan creuen que tothom utilitza els diners públics pels seus capricis, no entenen per què ells no ho poden fer.
No sé quines estadístiques donen que els catalans que volen l'estat propi ja superen el 50%. S'ha de felicitar el reguitzell de tribunals judicials, el PP espanyol i català (penso molt particularment amb el senyor Millo), el PSOE i altres partits menors o residuals, com pot ser C's
Ho dic sincerament perquè no és tan mèrit d'ERC, ni Reagrupament, ni SI. Aquests més aviat ens divideixen i fan trontollar tot el poble català. No ho guanyem, sinó que ho perden els espanyolistes. Del PSC avui no en parlo, i els deixaré que es recuperin dels darrers ensurts. No hi ha dia que no surtin als diaris perquè ens adonem de les seves misèries. I em sap greu, perquè Catalunya necessita un partit socialista fort, i estic convençut que el tindrà, però em temo que abans passarem per moltes trifulgues.
Bé, la "Roja" ha guanyat gràcies als tres penals que han marcat l'Iniesta, en Piqué, i l'arenyenc Cesc. També en Ramos, que ha demostrat que no sempre els envia als núvols. En Ronaldo, que volia ser el que donés la victòria a Portugal, xutant el darrer penal, i marcant, s'ha quedat sense poder tirar. Jo crec que algú ho vigila, i li agrada que els orgullosos s'ho empassin. La modèstia de l'Iniesta és l'exemple a seguir dels joves futbolistes. Ell sí que és un ídol, gens idolatrat.

dimarts, 26 de juny del 2012

Som Escola i Som una Nació

Una vegada més un tribunal de justícia espanyol ataca amb nocturnitat i traïdoria el català, la llengua i les persones que formem part d'aquesta nació. Està ben clar que no pretenen eliminar diferències a favor del català, sinó decididament el que pretenen és imposar el castellà i deixar com a mer testimoni l'existència de la llengua catalana. 
Contra aquest nou atac només hi cap menyspreu i rebuig a la sentència. És una llàstima que ens costi tant unir-nos per defensar-nos de tanta pressió. El delegat del govern català a Madrid faria bé de plegar, perquè persones com ell no les necessitem. Ni tampoc actituds com la que està prenent Duran i Lleida. Ho tenim clar si aquestes dues persones ens han de resoldre els problemes. El president Mas, que dubta amb qui anar de bracet, ERC o PSC, potser hauria de començar a plantejar-se si li convé continuar amb UDC.
M'imagino que el govern català sabrà com respondre l'atac, i no permetrà que quatre jutges es carreguin la immersió lingüística. S'ha de fer fort contra tanta insolència, i potser que ens deixem de tant pacte fiscal i anem de dret al gra. Em sento dolgut, impotent i avergonyit d'haver de perdre tant temps i malgastar tants esforços per uns enemics del poble català disfressats amb toga.

dilluns, 25 de juny del 2012

El PSC pot entrar al govern d'Arenys

Segons he pogut llegir aquest vespre, ahir a Ràdio Arenys es va tornar a parlar de la possibilitat que el PSC entrés a formar part del govern de la vila, liderat per l'alcalde Estanis Fors. No sé què hi ha de cert, però en tot cas és una opció que personalment no veig malament. En els moments que corren, més que mai, la unió fa la força i l'experiència és un grau. 
En el seu dia ja vaig afirmar que de tots els candidats a l'alcaldia, qui tenia més mèrits i capacitat era Ramon Vinyes. Al marge dels partits, cosa que evidentment no podem fer, Vinyes és qui podia aportar més valor al govern del municipi, per experiència, no només d'alcalde, i per la seva vàlua personal. Estic convençut que l'actual alcalde estaria encantat de tenir com a company de viatge a Ramon Vinyes, i Arenys hi sortiria guanyant.
La notícia diu que l'entrada a govern depèn de l'opinió de l'assemblea local del PSC. Desconec quina és la opinió de la majoria dels seus membres, però m'agradaria que per una vegada deixessin l'estratègia partidista i pensessin més amb Arenys i el seu futur. La nostra vila no forma part del grup de poblacions en fallida, però tampoc podem fer volar coloms, ja que la crisi encara continua i no sabem el temps que trigarà a fer el canvi.
He treballat amb en Ramon Vinyes i només en puc parlar bé. Va governar amb temps difícils, sobretot els dos darrers anys, havent de pactar amb persones d'altres partits que no entenien la gestió pública de la mateixa manera, ni hi dedicaven les hores i esforços que hi dedicava en Ramon. Malgrat tot el balanç és positiu, diguin el que diguin els diferents partits de l'oposició. Es varen haver de prendre decisions importants, que altres governs municipals, dels diferents colors, no havien gosat prendre.
Per tot això entenc que en Ramon i el seu equip pot fer una bona feina, pactant amb el govern actual, per portar Arenys on es mereix, lluitant contra la crisi que ens ofega, millorant les condicions de la població. Hi ha decisions que no les pot prendre un partit ni un govern en minoria, sinó que cal la concurrència d'una gran majoria. L'oposició folklòrica pot continuar existint, però és important un govern de majoria. 

diumenge, 24 de juny del 2012

Guia moral per a polítics

Amb aquest títol La Vanguardia informava de la redacció d'un codi ètic per a la classe dirigent, a càrrec de diferents professors d'ètica i politòlegs d'universitats catalanes. Diu que l'encàrrec va venir de la mà del president Pujol, preocupat pel desprestigi de la classe política.
Ho diem molts i ho hem comentat mil vegades. El desprestigi ve sovint per les males arts d'uns quants, per les picabaralles entre partits, i per la facilitat amb què es pot posar en dubte la feina dels altres. Però és cert que hi ha un conjunt d'actituds que afavoreixen el descrèdit.
Segons s'ha transcendit de la notícia, els principis bàsics de l'activitat política són l'honradesa, la justícia, la professionalitat, el respecte, la responsabilitat, el servei i la transparència. Si fem memòria de moltes de les queixes que hem anat escrivint fins ara, totes elles eren motivades per la manca d'almenys un d'aquests principis. Es parla molt de transparència, però també d'honradesa, esperit de servei i responsabilitat. Faltar a algun d'aquest principis és tirar per terra la credibilitat dels polítics, i un perjudici al sistema democràtic.
Passejant riera avall amb un vilatà, em comentava que hi havia moltes persones que s'atrevien a presentar-se com a regidors del seu poble, sense que ningú valorés la seva capacitat per exercir amb responsabilitat i eficiència. I és cert. A diferència de pràcticament tota la resta, en què es necessita un perfil, uns estudis, una experiència professional, en política no cal cap mèrit. És per això que encara pren més rellevància la consideració dels principis bàsics abans esmentats.
No sé quin cas es farà al treball dels professors d'ètica referits, ni l'abast que pot suposar, però si més no hauria de servir per reflexionar sobre la situació de la política i els seus protagonistes, i valorar la importància de corregir allò que des de fa temps estem fent malament. Ens queixem molt de la pèrdua de valors de la nostra societat, i en aquest cas parlaríem de la renúncia als principis bàsics de l'ofici de polític. Si aconseguíssim bons professionals i respectuosos d'aquests principis, segur que la política faria un gir que beneficiaria la nostra societat, prou castigada i decebuda amb els líders que té al davant.

dissabte, 23 de juny del 2012

Necessitem líders capacitats als ajuntaments i governs

L'altre dia em comentaven, no massa alegrament, el fet que no tinguem uns dirigents polítics de més nivell. No és un tema nou, però la seva importància fa que hi donem més voltes. Sense voler generalitzar, és cert que no tenim uns polítics que destaquin per la seva capacitat de liderar projectes de país, ciutat o nació amb un mínim de garanties. Si hi estem d'acord alguna cosa hem d'intentar fer.
Dedicar-se a la política no és prou atractiu per a les persones que tenen una certa formació professional i acadèmica, i més aviat hi acudeixen persones sense experiència professional i sovint sense cap tipus de formació universitària. Aquest empobriment de la política espanyola i catalana té efectes nocius perquè, ens agradi més o menys, són aquestes persones les que prenen decisions i ens poden acabar enfonsant.
A ningú se li escapa, per exemple, que el president espanyol té un perfil tirant a mediocre i per tant no ens estranya que amb les dificultats que estem passant actualment, resulti difícil liderar un projecte efectiu. Voltat de persones afins, dòcils i creients, però que potser no tenen tampoc la capacitat necessària per ocupar un càrrec de responsabilitat política, fa que tot plegat trontolli i no es vegi cap tipus de millora, tot en funció de l'entorn i la seva pròpia inèrcia.
Ens trobem amb ajuntaments amb un equip de govern i un alcalde molt voluntariós, però que fa l'efecte que tot el dia estan improvisant i fent experiments que poden petar-nos als morros. No és estrany que hi hagi tants ajuntaments en fallida, com també passaria si aquestes persones estiguessin al davant de qualsevol empresa.
Com ja he dit en altres ocasions, l'estructura dels partits polítics tampoc hi ajuda. Tal com estan muntats funcionen de manera piramidal, on tothom vol arribar a l'extrem superior, trepitjant a qui faci falta, per acabar fent oïdes sordes a la base. Arribar al cim no és cap senyal de capacitat intel·lectual ni tan sols estratègica, sinó simplement haver sabut fer la gara-gara a qui et podia facilitar el camí. La lluita interna dels partits polítics ve provocada per l'interès en obtenir més poder, i no per oferir més serveis.
La política, però no està sola en la busca i recerca de líders capacitats. Podem trobar el mateix en la Cultura, el món empresarial, els serveis... tot això et porta a pensar que en alguna cosa ens hem equivocat, i si no som capaços de transmetre aquesta preocupació als nostres fills, el seu futur no serà millor que el nostre. Continuaran sota el lideratge de persones mediocres, que hauran aconseguit assegurar la seva vida, però no la de tot el col·lectiu. És per això que té tanta importància tot la inversió en recursos econòmics i també humans per a la millora del sistema educatiu, i la inversió en els punts claus de la indústria del futur. No podem continuar vivint del totxo i l'especulació, quan superem el punt baix del cicle econòmic. Si tanquem els ulls a les necessitats reals de la nostra societat, ja podem anar reclamant pactes fiscals i independència, que al final no servirà per a res.
No voldria pensar que la líder del PP català només treballa per aconseguir més poder personal, ni que el PSC no ha après la lliçó i no està per refer un projecte adequat als temps actuals, ni que els partits que conformen la coalició de govern estan més per reforçar el projecte comú i no tant per obrir camins de salvació de Catalunya. En definitiva que els partits polítics i llurs dirigents no estan treballant els seus propis interessos, sinó els de la nostra nació, a dins o fora d'Espanya.

divendres, 22 de juny del 2012

Com quedem. Serveix o no el Tribunal Suprem?

Aquesta tarda-nit estic pendent del temporal de New York. A l'Ignasi l'ha afectat i li han endarrerit tres hores més el vol a Seattle. No haurà passat el calvari de l'any passat, però tampoc ho haurà tingut fàcil. Anant bé arribarà a destí vint-i-quatre hores després d'haver sortit de Barcelona. Sense dormir.
Entre notícia i avís d'endarreriment de la sortida del vol he pogut contemplar la llàstima que fa la presidenta madrilenya, la representant de l'ala més dretana del PP. Jo m'atreviria a dir, l'ala predemocràtica del partit.
Tots recordem com ens varen criticar perquè no estàvem d'acord amb la sentència del Tribunal Constitucional, sobre el nou Estatut d'Autonomia. Ens criticaven que polititzàvem el Poder Judicial. Precisament avui n'hi parlava a l'Ignasi, de camí a l'aeroport. Hem posat en dubte la independència dels tres poders. Han donat suficients motius per dubtar-ne. 
Els partits espanyols ens varen donar lliçó d'acceptar la decisió de l'alt Tribunal. Havíem d'acceptar que l'opinió de 12 persones estava per sobre de la voluntat de tot un poble que havia referendat l'Estatut aprovat pel Congrés de Diputats espanyol, que ja no era el que volia el Parlament de Catalunya.
Ara, el PP més ranci, inclòs el ministre de Justícia, no està d'acord amb la sentència, però no només això, sinó que Esperanza Aguirre ataca els magistrats, els acusa de polititzats i proposa la desaparició del Tribunal. Ja no veu bé la seva existència. I tot això perquè no volen sentir ni a parlar de partits nacionalistes, que per a ells són terroristes. 
El seu estat de dret no és el mateix que el nostre. El seu és totalment antidemocràtic. Ho varen demostrar amb l'aprovació de la llei de partits, i ara, que se'ls ha obert una escletxa, no saben què fer per privar de llibertat d'expressió aquells que no pensen igual.
El PP ho està fent tan malament, que el seu afebliment pot acabar convertint-los en inofensius. La possibilitat de trepitjar tothom, gràcies a la majoria absoluta, pot quedar en no res, pel seu extremisme i la seva intransigència.
Podem coincidir amb Esperanza Aguirre que el Tribunal Constitucional està polititzat, però qui ho ha fet han estat els partits polítics majoritaris a Espanya. Podem anar de bracet, però sempre, no només ara contra la decisió sobre la legalitat del partit nacionalista que tan els espanta, sinó també en el moment de sentenciar l'Estatut. Si no és així és que juguem brut i no podem justificar-ho de cap manera. No anem bé!

dijous, 21 de juny del 2012

Arran del Ple municipal d'Arenys

La vida ens ensenya moltes coses i l'experiència és un grau. Haver passat per una institució pública com pot ser un ajuntament, amb els partits polítics com a protagonistes, t'ensenya la contradicció en què cauen aquests, sobretot perquè viuen només pensant en les eleccions. 
Puc entendre, fins a cert punt, que els polítics vetllin per continuar el seu projecte polític i procurin no provocar animadversió que els faci perdre les eleccions, però no es pot acceptar que la por els faci actuar de manera contradictòria en funció de la proximitat electoral.
Ahir, segons he llegit al web de Ràdio Arenys, hi va haver un punt en què pràcticament tots els partits varen actuar de manera diferent a com ho haurien fet pocs mesos abans de les eleccions municipals de l'any passat. Ahir va guanyar la proposta dels tècnics municipals a qui a l'hora de preparar les ordenances fiscals de 2011 no els vàrem fer cas. La necessitat de donar assistència a més persones passava per incorporar una taxa a qui la pogués pagar. L'oposició de llavors, ara al govern, ho trobava una aberració, i partits de govern, ara a l'oposició, han passat a votar-hi a favor o abstenir-s'hi.
Aquest és un exemple petit del que passa normalment en política. La nostra democràcia té veritables problemes amb la mala praxis dels partits polítics, que estan més preocupats per la seva subsistència que per fer créixer el país, la vila que diuen representar.
Falta confiança mútua entre polítics i funcionaris. Ni uns tenen tan clar com arribar als objectius fixats, ni els altres comprenen prou que es vulgui assolir segons què. Un treball d'aproximació d'uns i altres evitaria mals entesos i probablement milloraríem la gestió pública.
No em cansaré mai de dir que cal canviar la manera de fer política, i reformar l'estructura dels partits polítics, perquè incorporin persones més capacitades i que aquestes sàpiguen escoltar i rectificar quan cal. Més modèstia, més intel·ligència i menys prepotència.

dimecres, 20 de juny del 2012

El PP, un partit polític d'ignorants?

Jo em demano: el PP és un partit polític ple d'ignorants, o bé es tracta simplement d'una obsessió malaltissa contra el català? Ja m'imagino que per fer-te militant del PP no t'exigeixen un coeficient intel·lectual baix, ni és pura coincidència, però quan veus com actua el PP aragonès, com ho fa el valencià i com ho fa el balear, penses que alguna cosa tenen en comú que els fa tan agressius contra la nostra llengua.
És cert que si l'obsessió per anular el català s'assembla amb l'obsessió per declarar que Espanya no ha estat rescatada, tenim un greu problema. Seran capaços d'aniquilar la llengua catalana, cosa que no va aconseguir el dictador en quaranta anys.
Avui escoltava com uns tertulians es preguntaven si no hi havia intel·lectuals a l'Aragó que protestessin per la bajanada del seu govern. Mira si és ridícul tot plegat, que fins i tot el ministre de cultura espanyol, que no ens té gaire simpatia, ha declarat que "li semblava" que es tractava de la mateixa llengua.
El PP ha confós governar en majoria, en fer el que li roti en tot, carregant-se tot allò que li fa nosa. La democràcia no és això. El PP és un partit d'inclinació dictatorial que participa al joc democràtic, i quan li surt bé, s'hi repenja i ho trepitja tot.
El PP és la demostració de que la transició democràtica no es va fer bé, o millor dit, no es va fer. Nosaltres tampoc hem fet bé les coses. Fa uns dies que des del País Valencià demanaven a ERC que deixés de marejar la perdiu i se n'anés. Que estava fent més nosa que servei al català de València. També llegia que ens deixéssim de parlar a tort i dret dels Països Catalans. Que no afavoria en res.
El president Mas avui deia que el català no és patrimoni de ningú. Precisament aquí rau el problema que té el PP. No pot sentir parlar de llengua catalana, perquè ho veu com una invasió dels catalans. Confonen llengua amb territori. I alguns catalans, que no són precisament del PP, també pensen equivocadament.
Montoro ens ha recordat que no estem rescatats. Potser per això tenim l'aigua al coll. La consellera de cultura d'Aragó, ens ha explicat que allò que parlen a la Franja de ponent, és "la llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental". Queda clar?
Per això avui hem descobert que a Mèxic parlen el mexicà, a Bolívia el bolivià, a l'Argentina l'argentí... mireu si n'hi ha de llengües que han sofert durant molts segles la invasió de la llengua espanyola. La ignorància és molt atrevida, i el PP té un entorn que és ignorant o malvat.

dimarts, 19 de juny del 2012

Fernández Díaz, com aquella persona gran que t'avergonyeix

En política continuen funcionant els amiguismes. Aquelles persones que han destacat perquè no t'han portat mai problemes, que sempre t'han fet costat i a qui deus mil favors. Quan els hi pots agrair, va i li dones un càrrec. El que menys importa és la seva capacitat. El que s'ha de premiar és la seva actitud i amistat. 
Tot això és aplicable a l'actual ministre d'Interior, 'la quota catalana', el senyor Jorge Fernández Díaz. Un ministre que fa cara de ser molt bona persona, però que no té res a veure amb la seva capacitat per estar al davant del ministeri. De fet Rajoy li va donar aquest ministeri com li podia haver donat qualsevol altre. Preparat, allò que se'n diu preparat no ho estava, però és tan bona persona... 
No sé si a vosaltres us passa, però a mi, cada vegada li sento alguna declaració, o seguint tot allò que va fent, em provoca vergonya aliena. És aquella sensació que tens quan una persona s'equivoca, o no sap com sortir-se'n d'alguna complicació. Te'l mires i penses... Pobre home, és gran. 
Doncs això passa amb el ministre català. Quan parla d'ETA, o dels dimonis que no volen pagar els peatges de les autopistes i els considera la kale borroka catalana. Uns violents sense entranyes que no volen saber res dels seus deures. Al ministre ja li veus bona voluntat. És com si estrenés vestit i actués encarcarat. S'hi ha d'acostumar, i per això faria molt bé de parlar poc, d'actuar poc i deixar-se assessorar. 
Rajoy li ha premiat la seva fidelitat durant molts anys, no per mèrits propis, i ara hauria de ser intel·ligent i no posar-lo en cap compromís. Tindrà sort que els temes de moda són els econòmics, i la seva feina passa una mica desapercebuda. Però que no la cagui gaire que tot se sap!

dilluns, 18 de juny del 2012

Les hores extres de la policia un tema pendent a Arenys

Per què es fan hores extres? no hi ha suficient plantilla? es demana massa a la policia? és un sobresou preuat?...
Podríem plantejar més preguntes i probablement totes serien certes. Si no es disposa de suficient personal per poder cobrir els serveis mínims, hi ha un problema. Si ens organitzem malament, podem necessitar més policies que en condicions normals. Les hores extres són un sobresou que pot arribar a superar l'import de la nòmina.
Arenys de Mar no és un cas atípic, però això no treu que no existeixi un problema pendent de resoldre, i aniria bé que es resolgués el més aviat possible. Tampoc és un problema d'ara, sinó que es ve arrossegant des de fa anys, i quan s'hauria pogut arreglar va arribar el famós decret del govern de l'Estat que no va permetre apujar els sous, amb una racionalització del paquet d'hores extres.
El problema d'aquests dies, però, ha estat més de comunicació i transparència que no estrictament de quantitat d'hores o d'impagament. Portem molts anys de democràcia, però no hem estat capaços de millorar la transparència. Els governs administren diner públic i la ciutadania té dret a conèixer l'ús o abús dels recursos.
Tampoc la premsa hi ajuda gaire. Sovint, amb les ganes de donar a conèixer allò que no expliquen els polítics, s'obliden de contrastar la informació i cauen en l'error de desinformar i perden credibilitat. A Arenys ha passat, encara que desconec els detalls d'aquesta vegada.
És important que ens esforcem per conèixer la veritat de les coses i els polítics ens hi haurien d'ajudar. És, com deia abans, una assignatura pendent que no tinc clar que arribem a resoldre a mig termini. Necessitaríem un canvi generacional, que fos capaç de deixar enrere els vicis que hem acumulat després de quaranta anys de dictadura. 
El problema de les hores extres de la policia d'Arenys no té una fàcil solució, però caldria dissenyar un model que, a part de transparent, evités un sac exagerat d'hores, tendint a cobrir-les amb la pròpia estructura i calendari laboral.

diumenge, 17 de juny del 2012

Avui ningú vol sortir a la foto

El rei ha plantat Dívar i no es podran fer la fotografia junts com aquest volia, abans de dimitir. Una dimissió que no sé ben bé per què hi ha accedit (encara no ho ha dit formalment), ja que té la consciència ben tranquil·la. Ho fa (ho farà) per no perjudicar la institució, i podrà continuar anant a missa i combregar.
Avui l'economista Xavier Sala i Martín s'imaginava, a La Vanguardia, un país on passaven coses ben estranyes. El rei, el seu gendre, el cap del govern, el president del Tribunal Suprem... feien el ridícul, o feien el seu agost. Una situació que tots tenim ben present i que necessitem recordar-la per adonar-nos de la classe de país on vivim. Ho deia Xavier Roig l'altre dia a l'ARA, quan recomanava als homes de negre que vinguessin preparats perquè més avall dels Pirineus està ple de xoriços.
Els assessors del rei l'han aconsellat que demà se'n vagi a l'Aràbia Saudita, a l'enterrament del príncep hereu, i deixi Carlos Dívar amb un pam de nas. De totes maneres, al rei no li faltava la fotografia de demà per quedar en evidència. Ell tot sol ja ha quedat retratat.
Jordi Sevilla comentava ahir que caldria recuperar l'esperit de consens del principi de la transició, per afrontar junts els greus problemes que ens asfixien, i deixar-nos de lluites de partits. N'hi ha que fa molt temps que diem que els partits polítics són un problema per al nostre sistema democràtic, que es basa precisament en ells. 
Avui ho ha dit el virtual guanyador de les eleccions gregues. Demana un govern d'unitat amb les quatre principals forces polítiques, però l'esquerra radical ja ha dit que no hi vol jugar. Em recorda el missatge que pregonava l'actual alcalde de Mataró, i que ha quedat en un no res.
Suposo que ho tenim difícil, però no podem perdre les esperances. Els partits polítics espanyols es mouen massa per interessos personals. No es tracta d'escollir els millors, sinó els que ens ho posin més fàcil. Normalment els mediocres, els que no tenen cap altra opció, i s'hi agafen amb les ungles i les dents. No tenen prejudicis ni vergonya. És tot aparença, tot mentida. Per això la crisi dels partits, per això la crisi de la política. Cal canviar la manera de fer política i fins que no aconseguim, no aixecarem el cap.

dissabte, 16 de juny del 2012

Algú fa els deures, però tard

Avui hem vist com l'expresident Zapatero reconeixia que en alguna cosa es va equivocar. Potser jo ho he volgut entendre així. A l'entrevista que l'ARA feia avui a qui havia estat ministre d'Administració Públiques, el socialista Jordi Sevilla, també reconeixia que no ho varen fer prou bé. S'excusava en què era molt difícil en plena eufòria, retallar i donar males notícies. Aquesta idea també la vaig sentir a dir parlant d'aturar els AVE. Esclar, com que no s'atreveixen, van fent gros el forat.
També el president del Consell General del Poder Judicial, el senyor Dívar, avança que dijous dimitirà, ja que li sap greu haver perjudicat la institució. El que li sap greu és que s'hagi descobert i no s'hagi pogut jubilar després d'estafar els espanyols malversant diner públic.
O sigui que tothom es va excusant, però ho fan perquè no tenen cap més remei. Se'ls ha descobert. Ens han arruïnat. I el problema més gros és que els que continuen decidint, no estan fent els deures, i esperaran a fer més desgràcies, per després reconèixer que no ho han fet prou bé. I és que l'orgull hispà és molt orgull!
L'FMI ha demanat que s'apugi l'IVA i es redueixin els sous públics. Rajoy, però diu que no ho farà. Que ja ho té controlat i que són altres coses que Europa ha de fer. No n'ha tingut prou en fer el ridícul el cap de setmana passat que avui hi torna. A mi ja em va bé que no abaixi els sous, però m'agradaria veure-li una certa coherència en tot el que fa. 
Jordi Sevilla diu que la democràcia està segrestada pels mercats, i que caldria una altra manera de fer política. Esclar que ho diu quan els que manen són els altres. M'imagino que el PP ja veu bé el que fa. Probablement l'excepció és l'alcalde de Manacor. La llàstima és que no se n'adonaran fins que estiguin a l'oposició, però llavors ja serà massa tard. Potser ni tan sols ho podran explicar.

divendres, 15 de juny del 2012

Abans els arbres que les persones. També a Arenys de Mar

La nostra societat ha evolucionat molt, però molt! Ja no som uns camperols insensibles que quan els feia nosa un arbre l'arrancaven. Ara hem après que els arbres són molt importants, i no els podem tallar, encara que ens dificultin la vida, encara que les arrels trenquin murs i es fiquin a casa buscant el clavegueram. Per sobre de tot, els arbres. Perquè som un país ecologista, un país civilitzat, un país avançat. 
Tot això passa mentre un partit polític que té majoria absoluta a Espanya, per tant un partit polític important, demana que els metges no visitin els sense papers, i que aquests vagin a viure a sota del pont, encara que tinguem un sobrant d'habitatges socials buits. Perquè els arbres són molt importants. Més que les persones!
A Arenys també som molt civilitzats. Som ecologistes, i per això només mengem productes ecològics, plantem arbres a les platges, i ens oposem a que endrecin les platges perquè hi puguin anar centenars de cotxes, que també són molt ecològics. 
No es poden arrancar els arbres, encara que la paret de casa ens caigui a terra. És preferible que els cotxes pugin a la vorera, posant en perill els vianants, abans de substituir uns arbres que s'han fet massa grossos. Arrancar un arbre d'aquests seria un crim. Veuríem com els militants d'ICV farien una manifestació, i escridassarien els salvatges que gosen arrancar arbres, perquè ells són molt ecològics. També els d'ERC s'hi apuntarien, perquè a Arenys són molt ecologistes i és evident que, per sobre de tot s'ha de salvar la vida dels arbres i les plantes. 
M'imagino que tot plegat és qüestió d'ignorància, o potser és inseguretat o sentiment de culpa. De no saber trobar el punt mig de les coses. Són aquelles persones que van d'un extrem a l'altre, incapaces de valorar cada cas, cada situació. D'aquesta manera es consideren més 'progres', més moderns, o sigui més ecològics. Els altres, els que ho critiquem, som uns insensibles, uns materialistes, uns pobres incultes que no en sabem prou. Som uns antisocials. Només ens queixem perquè les arrels es fiquen a casa nostra, aixequen les llambordes i esquerden el mur. Som uns interessats. I el govern municipal? ...té por.

dijous, 14 de juny del 2012

El govern de la improvisació i la incompetència

Em refereixo al govern espanyol, però estic segur que ho podríem aplicar a molts més governs. Avui llegia que el govern de l'Estat fa marxa enrere en la supressió de la targeta sanitària als espanyols més grans de 26 anys que no hagin cotitzat mai. Només ha fet falta que un arquitecte mataroní expliqués la seva situació, perquè el govern s'adonés de l'estupidesa de la mesura presa. Això és un desastre!
Un eurodiputat britànic deia avui que "Rajoy és el líder més incompetent de tot Europa", i no és l'únic que ho pensa, encara que molts no ho diuen. Aquell president del govern seriós que ens havia d'alliberar del circ que ens va muntar Zapatero, resulta que és més flac i vulnerable del que ens podíem imaginar. El PP només es manté fort atacant els nacionalismes, la seva llengua, la seva idiosincràsia. I construint quilòmetres de ferrocarril d'alta velocitat. A l'hora de fer front a la crisi esdevenen inútils i patètics.
A les darreres campanyes electorals hem sentit a dir allò de... "el govern dels millors", però el resultat ha estat un fracàs. No són temps fàcils per governar, però és en situacions extremes quan es pot apreciar la vàlua de les persones. Si no ens ho haguessin venut tan bé, els podríem perdonar, però després de tanta supèrbia ara voldríem veure evidències, que no hi són.
Escoltant aquesta tarda l'economista Xavier Sala Martín, només podies enrabiar-te i sentir-te impotent davant de tanta inutilitat, xuleria i mentides. Tenim uns governants que no ens mereixem, i potser és per això que supliquem que la intervenció de Brussel·les sigui real i total. Perquè... jo em pregunto si tindran capacitat per aturar la construcció de l'AVE fins a Badajoz o a Galícia. Semblaria que, com a despesa ruïnosa i improductiva, caldria controlar-ho i evitar tanta estupidesa.
El nostre problema no és només la crisi que patim, sinó constatar que no en podrem aprendre la lliçó, sinó que suposant que en sortim vius, tornarem a fer els mateixos disbarats. Espanya és país de pandereta, una monarquia bananera, amb jutges, casa reial i polítics de pacotilla, que només provoquen vergonya aliena, i molta ràbia. El futur és molt negre, i les fronteres per als nostres fills han desaparegut. No hi ha gaire res a fer a casa nostra.

dimecres, 13 de juny del 2012

El cinisme de Dívar i Rajoy

Sempre hem viscut enganyats, però els polítics de torn tenien la gràcia de dissimular-ho. En el fons ja ens anava bé, sobretot si anàvem tirant sense gaires maldecaps. Després, ja ho vèiem i ens lamentàvem. Ara és diferent. Som conscients que ens estan enredant. No ens creiem els polítics i aquests ho saben, però no fan res per dissimular. Forma part del pla.
En tot cas podem discutir la 'barra' de molts càrrecs públics. De qui és més cínic, més descarat. Em fixo amb el president del Consell General del Poder Judicial, el senyor Dívar, i no sé com definir-lo. Probablement es tracta d'un personatge desorientat. Segurament mai s'hauria imaginat que algú gosaria dubtar de la seva actuació. Perquè a Espanya hi ha una tendència a que els magistrats es creguin de rang superior a qui tothom els deu honors i submissió. Més que una justificació, el que va fer el senyor Dívar fou una explicació pedagògica sobre les categories dels hotels i la seva relació amb els costos.
Aquí no plega ningú, encara que sigui culpable de tot. El president del govern ens explica que ha aconseguit el crèdit financer a la banca espanyola, després de pressionar Brussel·les, però el president de la Comissió Europea, el senyor Barroso, el desautoritza. El rescat ha estat una imposició que Rajoy ha hagut d'acceptar i la cosa no s'acaba aquí.
És igual que economistes de reconegut prestigi faci temps que avançaven el futur de la nostra economia. L'esperit del quixot és molt viu a la raça hispana, i no es té sentit del ridícul. És per això que molts patim vergonya aliena.
Espanya té un problema econòmic, però també polític. Rajoy està demostrant que no té capacitat per dirigir el govern i no tenim recanvi. El dubte constant i la manca de transparència en la seva gestió no ens poden treure del pou, i no som capaços d'endevinar qui el pot substituir amb un mínim de garantia.
Fa quatre dies tots rèiem del ridícul de l'alcaldessa de Madrid, ficant la pota fins al fons de la galleda. La presidenta de la Comunitat de Madrid tampoc no queda enrere, i és la demostració de la nul·litat com a líder polític. Qui hi ha? l'actual ministre de Justícia? Tampoc és que se n'hagi sortit massa bé fins ara. De l'oposició no en parlo perquè encara necessiten uns quants anys per posar-se a to. Tenim un problema gros, i allò de baixar del tren... avui no ho tinc tan clar. A veure si no ens adonem de la biga a l'ull.

dimarts, 12 de juny del 2012

Balanç d'un any d'oposició

No és un error, sinó simplement donar-li la volta al que estem llegint aquests dies en motiu dels 365 dies de govern dels nous consistoris. Tothom, amb bon criteri, parla del balanç del govern municipal i pràcticament ningú del paper que han fet els grups de l'oposició. Penso que és prou important, sobretot quan t'adones de comportaments poc ètics.
A ningú se li escapa la manera de treballar totalment destructiva, sense capacitat de valorar els encerts de l'altre, i només buscant el descrèdit del govern de torn. Una actitud que desmereix l'oposició i no fa cap favor a la política municipal.
El delicte és més gran quan ens trobem en una situació precària, amb molts problemes econòmics, que en alguna ocasió han estat provocats per la mala gestió dels que ara opinen i critiquen des de l'oposició. Amb això no poso tothom en el mateix sac, perquè també hem vist comportaments lloables que, sense abandonar l'esperit crític, han tingut en compte les circumstàncies desfavorables amb què es troba el govern de torn.
La llibertat de moviments de l'oposició és la principal garantia del sistema democràtic. La possibilitat de fiscalitzar l'acció de govern, que no necessàriament passa per negar-ho tot, és un valor que dignifica la democràcia. Fixeu-vos, sinó, en què està passant a Rússia, amb el dictador Putin, o a Síria amb el seu protegit.
Tot i que l'actualitat econòmica s'ha endut bona part del protagonisme mediàtic, he seguit algunes de les valoracions dels partits polítics que estan a l'oposició, i em molesta la poca serietat d'algunes crítiques, sobretot perquè només cal mirar enrere i un s'adona que pocs es troben nets de culpa. I això la ciutadania ho veu i li molesta. És per això que cada vegada hi ha més ciutadans que es resisteixen a anar a votar. L'engany, el partidisme descarat i matusser fan que avorreixis la política i tots els que hi intervenen. No és bo, perquè calen bons polítics, que liderin el país, la ciutat, per avançar i evitar la fractura social, que és un perill latent.
Tan de bo poguéssim fer entendre els que només són capaços de destruir l'altre, que el que ens convé és sumar esforços. Però entretant... qui s'encarrega del balanç d'un any d'oposició?

dilluns, 11 de juny del 2012

Catalunya baixa del tren

La discussió d'avui es troba en definir el president del govern espanyol. Hi ha qui diu que és un mentider, d'altres el titllen d'imprudent, i més d'orgullós i prepotent. M'imagino que trobaríem més adjectius per definir-lo, però el problema no és com el veiem, sinó com acabarem tots plegats.
Per què els presidents dels diferents governs d'Espanya han utilitzat la mentida per dirigir-se a la ciutadania? Un dels tweets que reprodueix l'ARA a la segona pàgina del diari, del diputat europeu Tremolosa deia: "Mentides espanyoles: Felipe va negar el GAL, Aznar l'11-M, Zapatero la crisi i avui Rajoy nega el rescat".
Tothom ha enregistrat les paraules de Rajoy d'ahir diumenge? serem capaços de recordar-les quan ens imposi noves retallades? per què no els sap greu mentir a la població? per què es desautoritzen amb tant facilitat? Un tweet del professor de periodisme a la URL, Eduard Voltas, deia: "Espanya no podrà tornar mai aquests diners sense l'espoli fiscal a Catalunya. Avui ha mort oficialment el pacte fiscal".
És per tot això que molts pensen que és hora de baixar del tren. No sé si, com diu Eduard Voltas, el pacte fiscal ha mort, o bé no ha estat mai cap projecte realitzable. Tot i els escarafalls d'Alícia Sánchez-Camacho, Rajoy mai se l'ha cregut. Al president només l'interessa els vots del PP a Catalunya, però se li'n fot que el líder català sigui Sánchez-Camacho, Piqué o Montserrat.
Els partits polítics catalans continuaran assajant el pacte fiscal, però estic convençut que no l'arribaran a estrenar mai. El teatre que els hauria d'acollir té la programació tancada fins d'aquí a quatre anys, i els compromisos pendents no li asseguren l'opció. És per això que baixar del tren, aprofitant el desori, seria una bona opció. No es tracta de rates que abandonen el vaixell, sinó de gats escaldats que han acabat la paciència.

diumenge, 10 de juny del 2012

Arenys de Mar està brut


De la passejada d'avui em queda la imatge d'una plaça de les palmeres i entorn molt brut. L'entrada de Can Martínez, que ara no s'hi passa, estava plena de papers i plàstics. La sensació de qui arriba a Arenys per visitar la platja és desastrosa. La culpa serà de qui sigui, però la conseqüència és una imatge d'un Arenys brut.
No pot ser que els vilatans haguem de conviure amb tanta brutícia. Els primers responsables són els que embruten, i després els que no netegen. Parlem molt de civisme, però no fem res per embellir l'espai públic. La culpa sempre és dels altres.
Arenys de Mar pateix la invasió d'altres organismes i administracions que tenen competència dins el territori, i això complica molt el poder mantenir en condicions l'espai públic, però això no hauria de ser excusa. Cal trobar la manera de resoldre aquest problema que taca la nostra imatge. Qui ha de mantenir net la plaça de les palmeres i la zona d'aparcament?
Enguany hem perdut la bandera blava que feia tres anys s'havia aconseguit a la platja del Cavaió. Entenc per què s'ha perdut. No sé com estan les altres platges que han mantingut la bandera, però la nostra no se la mereixia. I la culpa? doncs m'imagino que en bona part són els 3.000 signants en contra de la reforma de la platja, i a continuació les administracions que l'han aturat i els partits polítics que també s'hi varen posar d'esquena.
Arenys, una vegada més, peca d'orgull i de pretensió, mentre els pobles veïns li passen la mà per la cara. Continuem vivint del passat, que no hem sigut capaços d'actualitzar. Ens queixem dels polítics, però tampoc reben el suport que necessitarien. Si som incapaços de mantenir una vila neta, ja podem adornar-la amb flors i fires artesanes, que els visitants s'emportaran una pobre impressió de la nostra vila.


dissabte, 9 de juny del 2012

Orgull, insolència i mediocritat davant el rescat

Arran del rescat de la banca espanyola, o bé de l'ajuda de 100.000 milions d'euros, per aquells que no els agrada la paraula 'rescat', potser perquè els fereix el seu orgull, he pogut llegir diferents articles que posen en dubte la capacitat política i de gestió pública dels dirigents polítics dels darrers temps. 
Penso que no és criticar per criticar el fet d'acceptar que el nivell dels nostres polítics no és el desitjable. Per què? la meva opinió, que ja he comentat altres vegades, és per culpa dels partits polítics i la seva manera de funcionar. Els polítics que arriben a les primers posicions en el partit no són els millors, sinó aquells que convenen a la pròpia estructura del partit. La feina que representa per a un líder polític aconseguir estructurar un partit afí, que li doni suport i camí per recórrer, fàcilment li resta capacitat de gestionar la seva responsabilitat política. No són els que entenen d'economia i gestió pública els que assoleixen els primer llocs, ni aquests es deixen assessorar pels millors. També és evident que els millors no acostumen a entrar en política, perquè no és econòmicament favorable i tenen altres camins amb més possibilitats de creixement personal i professional.
Aquesta incapacitat política l'hem patit amb el govern socialista de Zapatero i l'estem patint amb el govern Rajoy, però també amb Aznar, el prepotent i cregut. I amb tots ells, els assessors econòmics i responsables de diferents institucions econòmiques. Ja no parlem de les frases que avui ens recordava la premsa, emeses per Zapatero i Rajoy, aquest tan sols un mes enrere, i que els ha deixat en evidència, sinó de la incapacitat de construir un model econòmic que permetés un creixement regulat i modestament treballat.
A tot això s'hi barrejat l'orgull espanyol que sempre ens ha fet pensar que érem els millors i que no necessitàvem l'ajuda de ningú. En la situació actual, no només rebutjàvem l'ajuda exterior, sinó que veníem d'una creença que érem millors que els nostres veïns. Aquesta manera de pensar i de fer és la que ens deixa encara més en evidència, i al final ens ho haurem d'empassar.
Al nostre país, mentre el sistema funcioni amb aquesta estructura partidista, i no superem aquesta manca d'humilitat, difícilment aconseguir sortir d'aquest pou profund on ens hem ficat.

divendres, 8 de juny del 2012

A Espanya només li faltava prostituir el cens

La quota catalana al govern de Madrid, a qui sempre he pensat que li anava gros el càrrec, té previst aconseguir, via comissions 'mira mira i no em toquis', que a les properes eleccions basques hi puguin votar quants més simpatitzants peperos millor. Encara que visquin a Marbella.
En un Estat en què es posa en dubte el respecte als principis més elementals d'un sistema democràtic, només li faltava que es volgués adulterar el cens electoral. L'excusa de l'exili forçós és de mal pagador, i l'objectiu és evitar que els partits nacionalistes guanyin d'escàndol. 
Abans hi havia la delicadesa d'amagar les intencionalitats, però ara ja es va de cara i no s'avergonyeixen de reconèixer que estan fent el possible per guanyar, encara que sigui amb trampa. A les anteriors eleccions, les municipals, no varen aconseguir frenar el nacionalisme. Ara, a part d'apartar Otegi (imagineu què passaria si fos el proper lehendakari!), volen incrementar el vot espanyolista. No us fa pensar amb la història del Sàhara i el famós referèndum promès?
Penso que molts polítics d'avui han perdut el nord, no tenen sentit comú, i estan prostituïts. Res els frena a l'hora de manipular les dades. L'objectiu és fer fora qui no pensa com ells, de la manera que sigui, i el sector nacionalista espanyol té el poder judicial de la seva banda. Els nacionalistes perifèrics som com la casta dels nord-coreans 'hostils', "castigats per tota la vida a les feines més perilloses i restriccions alimentàries". El nostre futur està determinat, i ens haurem d'empassar tots els galàpets. Això, si no ens revoltem. M'imagino que a les properes eleccions catalanes, tindran dret a vot tots els 'catalans' a qui hem fet fora com... Albert Boadella,... d'alguna manera els hem de compensar pel seu exili forçat!

dijous, 7 de juny del 2012

Polèmica amb els coloms d'Arenys

Sempre m'havien dit que quan tens una responsabilitat, per bé que ho facis no fas content a tothom. Acostuma a passar que uns ho volen blanc i els altres negre. Què has de fer? actuar d'acord amb el que penses i amb el que creus? però si has estat escollit et deus als teus electors. A quins? els que ho volen blanc o els que defensen el negre?
Què passa amb els coloms d'Arenys? doncs passa que durant tot el mandat passat i de manera reiterativa, el principal equip de l'oposició preguntava al govern per què no es feia res contra la 'plaga' de coloms de la vila. Les preguntes i precs al Ple municipal es varen formular de diferents maneres, totes en boca de qui va acabar sent el portaveu del seu grup, i que ja no forma part del Consistori.
Doncs ara que CIU ha recuperat el govern municipal, encara que en minoria, i tot i no comptar entre els seus electes amb qui va estar insistint en la cacera dels coloms, s'ha posat en marxa un sistema per capturar-los. Tot feia pensar, doncs, que finalment hauria arribat la pau a la vila, i ja no hauríem de sentir a parlar mai més dels coloms. Doncs, us equivoqueu!
Acaba d'aparèixer un grup de vilatans, o no? que estan recollint signatures contra la captura dels pobres coloms. Els defensors de la llibertat dels coloms a la nostra vila. Unes persones que mai varen dir res sobre les constants peticions de l'esmentat regidor perquè s'actués per eliminar aquestes "rates amb ales" que invadien la nostra vila. Ara que el govern de torn pren les mesures, surten i protesten.
Què farà el govern de CIU? ¿farà cas als firmants del manifest favorable als coloms, com va fer cas als firmants per la defensa de mantenir una platja que ha perdut la bandera blava? contra la reivindicació dels firmants, només hi té la lluita d'un exregidor. O potser, els detractors dels coloms organitzaran una recollida de signatures perquè es faci fora aquests animals tan molestos?
A qui haurà de creure l'alcalde Estanis? el seu company de partit, o els firmants de la defensa dels coloms? Governar és prendre decisions, i aquestes poden ser encertades o equivocades, però el que no es pot fer és no decidir. Passarà com amb la platja del Cavaió?
Per cert, avui hi ha Ple municipal a Mataró, i estic pendent de veure si el Secretari prendrà la mateixa decisió que la Secretària de l'Ajuntament d'Arenys, i a les 12h de la nit farà anar a dormir els regidors i regidores mataronins. Es poden estalviar un parell o tres d'hores ben bones!

dimecres, 6 de juny del 2012

Xiular l'himne espanyol serà castigat

Sembla ser que els nacionalistes espanyols han aconseguit que la Mesa del Congrés de Diputats tregui la pols a una proposta de llei que va presentar l'any 2008 el PP valencià de Francisco Camps, i que havia quedat aparcada. La xiulada a l'himne espanyol a l'inici de la final de la copa del rei, que va indignar tant a Esperanza Aguirre i companyia, ha estat l'excusa per portar a reformar la normativa esportiva i que es pugui castigar les persones que xiulin i degradin l'himne nacional i tots els seus símbols.
No negaré la importància dels símbols, però en aquests moments en què al país només li surten nans, semblaria que ens hauríem de deixar de simbologia i centrar-nos en els continguts, en solucionar els problemes que hem provocat.
Tot i així cal ser seriosos i no menystenir els símbols dels altres mentre defensem els nostres. El respecte a la simbologia hauria de ser total, però això no ens implica només a nosaltres. També els altres haurien de respectar els nostres, i ho fan?
En aquests talls de programes espanyols que podem veure a l'APM de TV3, t'adones de la voluntat de molts presentadors o participants, de ferir-nos com a venjança, potser, perquè ens considerem diferents. Però arriben a dir que en aquests moments de problemes de finançament, ens dediquem a ensenyar el català. És ignorància o mala fe?
Oi que hi ha dies que et sents més independentista? A mi em passa, però em rebenta la gent que es creu que és  més que els altres. Hi ha persones que entren en un partit polític, independentista per exemple, i ja es veuen capaços de catalogar la resta, perquè per a ells la raó els correspon. Els altres estan equivocats. A vegades, fins i tot, perdonen vides. Són capaços de pensar que en els altres partits hi pot haver algú bo. Evidentment és algú que els dóna la raó o els va més o menys a la banda. Quan em sento independentista, no em sento proper a aquests, sinó distant i probablement més proper a persones tan mal vistes pels independentistes purs, però que fins ara només han parlat.

dimarts, 5 de juny del 2012

Catalunya és qui més ha patit l'incompliment inversor de l'Estat

Avui l'Oriol Pujol participava a la tertúlia de Catalunya Ràdio i, tot i que només ho escolto durant el trajecte entre Mataró i Arenys, m'ha agradat quan en un moment determinat ha comentat el fet que tothom es fixa amb els pressupostos que presenten les institucions públiques i molt poc, per no dir gens, en la liquidació d'aquests pressupostos.
Suposo que ho deia a partir de la discussió sobre el grau de compliment de les inversions espanyoles a Catalunya. Si no ho recordo malament, l'any 2011 l'Estat només va invertir el 35% del pressupost d'inversions inicial. Catalunya va ser la comunitat autònoma amb menys compliment inversor.
Crec que ho he dit en més d'una ocasió, però no em sap greu repetir-ho. Hauríem d'analitzar més a fons la liquidació d'un pressupost a l'hora de valorar en què es dediquen els recursos. Perquè està molt bé que ens diguin que destinaran tants diners a Cultura, tants a Serveis Socials... però és un error no valorar el grau de compliment i la mateixa distribució final. Quan això ho apliquem a l'Estat, en relació a Catalunya, és quan veiem més el frau que suposa tenir en compte només el pressupost inicial.
Per la meva experiència a l'administració local, tant en l'etapa de regidor com en la de tècnic, considero que el funcionament actual és equivocat. Caldria controlar més les modificacions pressupostàries, sense que això vulgui dir que no siguin permeses, però s'haurien d'argumentar i justificar més, si és que ens creiem que el pressupost anual té un sentit, i és l'expressió de la política municipal del govern de torn.
El dia a dia és viu i canviant, i per tant hem de tenir la possibilitat d'adaptar el pressupost a les necessitats del moment, però sense arribar a prostituir-lo. Es pot donar el cas que el pressupost final, el liquidat, no tingui res a veure amb l'inicial, i això sense entrar a valorar l'eficiència en la seva execució ni amb l'encert de la previsió, sobretot d'ingressos, però també de despeses.
Es parla molt de la modificació de la llei local de l'administració, però no sé si en aquest camp s'hi treballarà, perquè està molt lligat amb la capacitat de despesa i les competències municipals.
Però tornant a l'inici de l'escrit, animaria la ciutadania més activa a exigir més transparència a l'administració i analitzar més els pressupostos liquidats, per adonar-se que l'espoli que patim els catalans encara és més fort.

dilluns, 4 de juny del 2012

Que l'Església pagui l'IBI i amnistiem els defraudadors

Sempre s'ha dit que la ignorància és atrevida, i això ho podríem corroborar aquests dies que molts treuen el tema de l'IBI i l'Església. Abans d'entrar a valorar si l'Església ha de pagar o no l'IBI, ja et fa angúnia llegir o escoltar segons quins comentaris i argumentacions. No és estrany les reticències que hi ha sobre la pràctica de la participació, no pas per la bondat o no del seu exercici, com pel mal ús que se'n pugui fer. La manca d'informació que possibiliti una opinió contrastada i formada, la desqualifica. Però ara m'aniria cap a una altra discussió.
El bisbe de Girona, el nostre, demanava que es reclamés l'IBI a la Fundació del Barça, per exemple. Jo hi afegiria la concessionària de l'autopista, en el seu tram d'Arenys de Mar. Què està passant? doncs que tota la polèmica es focalitza en l'Església quan hi ha moltes altres entitats, grups polítics, sindicats i organismes varis que tampoc paguen l'impost. Per a un sector de la població, el fet d'atacar l'Església sembla que els dóna ales, però en canvi es comporten amb una total incoherència que els desqualifica. Però... l'Església ha de pagar l'IBI?
La resposta no és simple perquè barregem l'essència de l'impost amb la naturalesa de les activitats que es desenvolupen en els equipaments. Si l'impost l'entenem deslligat de l'activitat, podríem concloure que tothom hauria de pagar-lo. Tothom vol dir tothom. Si parlem d'exempció en funció de l'activitat o fins i tot la titularitat, després cal ser molt precisos a l'hora d'analitzar quines activitats i quins propietaris hi tenen dret.
El que no podem fer és opinar a la lleugera, motivats per la més o menys simpatia cap a l'Església. Probablement si tenim a la ment l'arquebisbe Rouco Varela, molts diríem que ha de pagar, però si penséssim amb el rector del poble del Montseny, llavors ja no ho veuríem de la mateixa manera. Al moment que fas diferències les has d'argumentar molt bé.
El problema al voltant de l'Església no és tant de si l'IBI s'ha de pagar o no, com del seu finançament. També passa amb els partits polítics. Quan no està clar, és quan surten tots els interrogants i es cau fàcilment en la demagògia. 
Com que tenim tants problemes per resoldre, la primera cosa que faria seria perseguir el frau fiscal. Buscar totes aquelles persones i empreses que no paguen impostos i que els fa insolidaris. Això abans de les amnisties fiscals, que no fan res més que donar arguments perquè la gent defraudi. Quan tinguem tot això aclarit, veurem quin patrimoni té l'Església, els guanys que en té i els impostos que ha de pagar, però no ens deixarem els partits polítics ni els sindicats, ja que té més sentit que paguin aquests abans que ho faci Càritas, o no?

diumenge, 3 de juny del 2012

Què fa Espanya amb els diners dels catalans?

Deixeu-me ser una mica demagog i oportunista, però valoreu l'exemple. 
Avui he llegit la notícia de l'ARA sobre el referèndum de Guijo de Galisteo, a la província de Càceres en què es demanava a la població amb què es volien gastar 15.000 euros del Pressupost municipal. L'opció estava entre les curses de braus o contractar persones de l'atur. Ha guanyat les curses. Deuen pensar que qualsevol es posa a treballar si ja reben subvenció!
Tal com diu la notícia, el poble té uns 1.600 habitants, hi ha participat un 40%, amb 242 vots favorables als braus i 181 favorables a la contractació de personal eventual.
Més greu ha estat el que ha estat fent el govern espanyol, i continua, amb els diners europeus i també amb la nostra quota de 'solidaritat'. Aeroports sense avions ni passatgers, i AVE deficitari en itineraris sense població suficient per fer-ho rendible.
Això és el que indigna més de la pròpia solidaritat obligada. Si veiéssim que els diners s'utilitzen bé, potser no ens faria tan mal. De totes maneres, no caiguem en l'estupidesa de pensar que els catalans ho fem millor. Repassem tots els escàndols que hem descobert a casa nostra, amb obres inútils i supèrflues. A vegades només ens fixem en els altres i anem amb el cap massa dret.
Tot això se solucionarà amb el Pacte Fiscal?
Primerament, deixeu-me que dubti del pacte fiscal, però fins i tot en el supòsit que tirés endavant, la solidaritat no desapareixerà i per tant caldria poder fiscalitzar on van destinats els diners, per evitar malbaratament i inversions inútils. Però si em demaneu l'opinió, en aquests moments us diré que... no tinc cap garantia que us pugui fer bé. Tenim els polítics que tenim, i els ciutadans que també tenim. Per ara, l'ús dels nostres diners és penós i seria hora de trobar alguna solució.

dissabte, 2 de juny del 2012

El Tribunal de Comptes ha fet els deures?

Ens han passat tantes coses que ja res ens estranya. Era un temps en què confiaves amb la Justícia. Em podia agradar més o menys, però els criteris eren sempre els mateixos, o si més no això és el que ens crèiem. Et dirigies a la policia, o bé als polítics del teu ajuntament, i tenies la confiança que tot s'analitzava a fons i se'n derivava un veredicte. Potser érem molt innocents.
Ara, però ja no ens creiem res. És cert que hi ha veredictes... com el de les seleccions catalans, després de 13 anys... però tot i així hi ha trampa. Ara podríem esmentar tots els exemples que hem comentat aquests dies. Si el magistrat Dívar, o l'encara president de Caja Madrid, el senyor Rato. També Rajoy, que ens havia de fer oblidar les atzagaiades de Zapatero.
Perquè, fet i fet, el que és més preocupant és que no et puguis fiar del sistema judicial. Que mani qui mani, els poderosos se'n surtin sempre i els pobres desgraciats siguin els que van a la garjola. Que t'ensenyin com porten un peix gros davant la Justícia, i que malgrat que totes les proves el puguin imputar, en surt exculpat, que ni tan sols entri preventivament a la presó, encara que s'hagi culpat explícitament.
El processos judicials valencians o de ses illes, et fan caure la cara de vergonya. I és clar..., que ara Oriol Pujol t'argumenti que CDC presenta els seus papers al Tribunal de Comptes, des del 2001, no ens aclareix massa res. D'entrada podries pensar que hi ha un control, però veient com va tot, també pots pensar que es mira només allò que es vol. O si em deixeu ser més mal pensat, es paga perquè es desviï la mirada.
Us sona això del finançament dels partits polítics? En fa de temps, oi? Doncs crec que n'hi ha per a molt més. Hi anirem donant voltes, però no arreglarem mai, i els partits polítics estaran sempre sota sospita. Si tot això surt a la llum mentre s'investiga moviments poc clars de diners... Ja la tenim!
Serà aquesta la notícia que ens posarà a segon terme el rescat, Bànkia o el Pacte fiscal? O bé es tracta de desgastar el govern? Aquesta és una pràctica molt usual, i Arenys també es practica. És per això que valoro la feina d'en Ramon Vinyes i els seus companys de grup, perquè sense renegar dels seus principis i creences, no es dedica a posar entrebancs a l'equip de govern. En parlem més exhaustivament un altre dia?

divendres, 1 de juny del 2012

Arenys de Mar vol aprovar un romanent d'1,8 milions

Aquesta setmana vaig llegir que l'alcalde d'Arenys suspenia el Ple municipal de maig perquè volia estudiar a fons la possibilitat d'invertir amb el romanent positiu que portaven a aprovar. Segons deia la notícia, hi ha impediments legals perquè això sigui possible, i la veritat és que no ho entenc.
Estem en un moment de crisi profunda on la majoria dels ajuntaments estan a punt de fer fallida, amb un deute per sobre dels límits i amb moltes factures endarrerides. Molts d'aquests ajuntaments han necessitat que el govern els solucionés la papereta, com a mínim per poder pagar els proveïdors. I resulta que hi ha un ajuntament que està molt per sota del nivell acceptat de deute, que no té factures pendents per pagar, i tanca l'exercici amb un romanent d'1.800.000 euros, i no els pot fer servir? No pot dedicar-los a resoldre les primeres necessitats d'una població pràcticament asfixiada per la crisi? No ho entenc.
No m'allargo, perquè és molt tard i desconec el per què de la situació, però en parlaré algun altre dia. Avui deixar constància de l'absurditat de moltes de les mesures que el govern espanyol està practicant, i un secret: penso que per a Catalunya aniria bé que Europa ens intervingués. Vull dir que ens intervingués formalment, perquè per ara el govern espanyol està lligat de mans i peus, i incompetent per resoldre la situació.