Noranta anys després

Ahir feia noranta anys del cop d'estat militar que va suposar quaranta anys de dictadura al país i que encara no hem aconseguit desfer-nos del tot de la xacra de la repressió, encara que diem que vivim en democràcia. Evidentment, res a veure amb el que algunes persones hem viscut, però amb la temença constant de no fer un mal pas. Molts encara recordem l'ensurt del 23 de febrer de 1981, sis anys després de veure morir el dictador.

No és estrany, doncs, que en veure l'auge de l'extrema dreta protagonitzada per persones que no varen viure la dictadura, si més no els anys de més repressió, no ho acabes d'entendre. Què busquen i què els han explicat de la història d'Espanya.

Vivim uns anys d'incertesa amb un govern espanyol socialista ple de fets obscurs, i una alternativa real d'extrema dreta amb la possibilitat de perdre alguns dels drets adquirits després de la dictadura. No només els drets propis dels catalans, sinó també els drets generals de les persones que lluiten per la llibertat d'expressió, pel reconeixement de la diversitat en tots els sentits i pel respecte elemental a les persones.

Noranta anys després d'un cop d'estat, deixats de la mà de Déu, i actualment integrats a Europa, no ho acabem de veure clar. Hem passat tota la vida reivindicant els drets democràtics i ho haurem de continuar fent, perquè les expectatives no són gens engrescadores. Diuen que els humans ensopeguem més d'un cop en la mateixa pedra i és totalment cert. Ho és en l'àmbit europeu, després de dues guerres mundials i ho és en l'àmbit espanyol, després d'una dictadura repressiva de quaranta anys.

Pausa democràtica

Aquest cap de setmana el món polític europeu girava al voltant de les eleccions de tres països on l'extrema dreta podia fer molt mal. La tendència a créixer no ha desaparegut, però és cert que els resultats no són els que s'esperaven i d'alguna manera totes les persones que creiem en la democràcia i el respecte als drets bàsics de convivència hem respirat alleujats.

Romania probablement ha estat la que ens ha sorprès més, després d'una tendència que feia pensar que l'extrema dreta arrasaria. La decisió del seu tribunal constitucional de fer repetir les eleccions, després de la victòria del seu líder ultradretà semblava que feia presagiar una gran victòria del seu partit polític, però no ha estat així. La Unió Europea respira tranquil·la, i també Ucraïna, atès que el líder de la força extremista és antieuropeu i contrari a l'ajuda al país atacat per Rússia.

A Portugal, on els socialistes van perdent pistonada, els conservadors han aconseguit quedar en primera posició a l'espera que els hi encarreguin la constitució del govern. Un govern que no tindrà el suport majoritari del seu Parlament, i caldrà veure com s'ho fan per tirar endavant i evitar noves eleccions. Em porten moltes de seguides!

I a Polònia sembla que també els pitjors temps de l'extrema dreta han donat pas a una situació més tranquil·la i que, si més no de moment, no hi ha un perill imminent de fer oposició dins del grup dels vint-i-set. Hongria continuarà essent l'ovella negra d'aquesta Unió Europea que necessita definir clarament què vol ser en un futur, sobretot ara que els EUA, amb el president Trump, l'han deixat a l'estacada i tirat per terra totes les consideracions de col·laboració que des de la final de la Segona Guerra Mundial havien tingut.

No crec que la tendència a l'alça s'hagi aturat. Potser es tracta d'una pausa que hauríem d'aprofitar per reflexionar què hem de fer per recuperar la normalitat democràtica que molts pensàvem que era irrebatible.

80 anys del desembarcament

 El 6 de juny es commemorarà el vuitantè aniversari del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat fixada a la història mundial, i molt especialment al continent europeu. L’entrada dels aliats per les costes de Normandia va significar l’inici del final de la segona guerra mundial. L’estratègia va funcionar bé i, segons hem pogut saber, el treball dels serveis d’espionatge varen ser la clau.   

    Tot això ens ve a la memòria mentre sonen campanes d’una possible tercera guerra mundial, la qual cosa ens demostraria que els humans no hem après res. De què hauran servit tantes morts? No som capaços d’entendre'ns sense fer servir el fusell?

    Putin ha insinuat la possibilitat d’haver d’iniciar una guerra nuclear, que no tindria res a veure amb les guerres del segle passat. Des d’Europa també han arribat veus alarmants, i la ministra de defensa espanyola també s’hi ha referit. No sé si els darrers dies hi ha hagut novetats al respecte, però en tot cas les coses no acaben de funcionar a Occident.

    Seria interessant recordar tot el que va passar i el temps que es va necessitar per reconstruir tot el que la guerra va destruir. Seria suficient per aturar qualsevol intent d’encendre la metxa?

    Falten poc més de dos mesos per arribar a la data fatídica d’un número rodó, 80, que ès el que acostuma a servir per recordar fets històrics. Serem capaços de capgirar la tendència dels darrers mesos i posar seny? Disposem de suficient informació com per pensar-hi una mica. El problema és que les persones que hi podrien fer alguna cosa per evitar el desastre són les que més fàcilment burlarien el perill. Malauradament sempre paguen justos per pecadors.

Incentivar la deshabituació

L'article de Tali Sharot al diari ARA m'ha semblat molt interessant. Crec que us l'hauríeu de llegir. Parla del problema que representa avui l'habituació, que defineix com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o que canvien a poc a poc. I és important reflexionar-hi, perquè ens pot explicar moltes de les coses que passen avui. 

    Fàcilment caiem en la simplificació de les explicacions a reaccions humanes. Penso, per exemple, en el populisme. Sovint diem que els discursos populistes van minant la població i per això l'auge de l'extrema dreta al nostre món. Si ens fixem en el fet de l'habituació es pot arribar a entendre l'auge del nazisme a Alemanya entremig de les dues guerres mundials, el segle passat.

    Però s'expliquen situacions més properes i que ens afecten directament. La prevaricació dels jutges espanyols ha arribat a un punt que ens fa creure que és la cosa més habitual i lògica. Ens hi hem habituat i som incapaços de reaccionar-hi en contra. D'aquí la importància de l'antídot a aquesta habituació: la deshabituació.

    L'article esmenta la Resistència francesa, el moviment pels drets civils Black Lives Matter i el Me Too, com a moviments impulsats per persones que qualifica d'incentivadors de la deshabituació, i en dona una colla d'exemples, alguns dels quals han estat víctimes directes de la violència o la discriminació, però però també aquells que s'han mogut tot veient el patiment dels altres.

    I té molta lògica pensar que els grans canvis faciliten la reacció de la gent, ja sigui a favor o en contra, però que els petits canvis, aquells que es produeixen de manera lenta, encara que acabin sent uns canvis radicals, aconsegueixen que les persones ens hi habituem i no hi reaccionem. Ens acostumem a fets que analitzats fredament són incomprensibles. Al dolor de víctimes innocents de Gaza, o altres contrades, i a una altra escala, a la politització de la justícia a càrrec d'uns personatges que ho són tot menys persones justes. Recomano la seva lectura. Fa pensar.

Breu repàs del 2023

A finals d'any toca fer balanç i analitzar en què hem millorat i què ens queda per fer, i això ho hem de fer tant a nivell personal, familiar, o de vilatà compromès amb els altres, i assumir la responsabilitat que calgui si arribem a la conclusió que ho podíem haver fet més bé. De fet, no estaria per demés fer aquest exercici cada vespre abans de dormir, per allò de no deixar-ho per a l'últim dia, i així seríem a temps a rectificar abans no fos massa tard.

    Recordo que acabava l'any 2022 prometent que en el nou any, aquest que acabarem demà mateix, ho faríem millor. Al marge de com ens hem comportat individualment cadascú de nosaltres, crec que haurem d'admetre que en general tots plegats hem suspès. Només en el capítol de la guerra, hem d'anotar que no hem estat capaços d'aturar el conflicte entre Rússia i Ucraïna, i hi hem d'afegir el genocidi de Gaza, sense oblidar-nos de tot el que està passant en altres territoris que, en no parlar-ne, sembla que estiguin tots calmats. 

    Sense pretendre ser exhaustiu em venen a la memòria els conflictes del Iemen, Etiòpia i Eritrea, Sudan, el Sahel, Armènia i Azerbaidjan, Somàlia, Síria, República Democràtica del Congo, Mali, Nigèria... per no parlar de tot el que està passant a l'Iran, l'Afganistan o Birmània, per posar més exemples. De la majoria d'ells amb prou feines en tenim notícies, i ja se sap que si no ho veiem és que no passa. Trist, molt trist!

    Més enllà dels conflictes bèl·lics, també ha estat un any en què l'extrema dreta ha anat avançant en el món occidental, fruit del desgast dels governs estatals, incapaços de resoldre els problemes de la ciutadania, corromputs, molts d'ells, i superats per un discurs populista i trencador del sistema, que intenta convèncer la gent que la solució passa per ells. Una situació que ens recorda el segle passat, el període entre les dues guerres mundials, i que ens fa témer el pitjor.

    I a casa nostra continuem amb un govern gris, que no genera cap tipus de confiança ni esperances per al futur, amb un parèntesi obert pels resultats electorals del mes de juliol, i que han donat ales als partits independentistes catalans, en ser claus per al manteniment del govern socialista, però sense que ho acabem de veure gaire clar. Un parèntesi que de ben segur tancarem el 2024, quan podrem constatar si totes les promeses de la investidura es fan realitat o acaben en un no-res. 

    Ens haurem de conformar en esforçar-nos per millorar personalment, i somiar en la possibilitat que els reis mags, que tantes il·lusions proporcionen a la quitxalla, ens regalin uns dirigents mundials nous, que siguin capaços de redreçar un camí que fa massa anys que fa marrades.

Pendents de Rússia

Ferran Sáez Mateu ens situa, des de l'ARA, a primers d'octubre de 1938, amb "Pau a Europa". La seva lectura és molt apropiada ara que estem tots pendents de Rússia. Precisament aquests dies estic llegint el llibre de Manel Alias, corresponsal de TV3 a Moscou: Rússia, l'escenari més gran del món.

La història es repeteix, i queda demostrat que la humanitat no aprèn dels errors, ni que se'ns explicitin i recordin amb vivències i tinguem accés a l'hemeroteca. Molt sovint em ve a la memòria el llibre d'Stefan Zweig, "El món d'ahir".

Què passarà entre Rússia i Ucraïna? Quina força tindrà Europa i els EUA per aturar l'invasió de Rússia? Quin suport rebrà Rússia de la Xina? Com canviarà l'equilibri de forces internacionals aquest segle XXI? Aquestes preguntes i moltes més, ens preguntem cada dia, amb el temor de fer un pas en fals i haver de reconduir la situació quan ja sigui massa tard.

Pot ser que un home sol pugui arribar a desestabilitzar tot el planeta? Ferran Sáez ens recorda els pensaments dels republicans espanyols i la idea que tenien sobre personatges com Hitler o Mussolini, abans que tot es disparés i Europa visqués la gran tragèdia de la Segona Guerra Mundial.

Al llarg de la història són moltes les persones que han provocat guerres i baralles. Tenim molt present Trump, als EUA, però també recordem George W. Bush, que amb l'excusa de les armes de destrucció massiva, va envair Iraq, i les seves conseqüències encara perduren. I n'hi ha més. Franco es va alçar i va mantenir-se al poder quaranta anys.

El poder mundial d'uns pocs provoca la mort i destrucció de molts. L'ambició per aquest poder, les ganes de recuperar el prestigi (?) de la Unió Soviètica, ara amb Putin, poden desestabilitzar el món sencer, i provocar moltes víctimes innocents. Què podem fer per evitar una catàstrofe com una guerra?

Una vegada més demanem diàleg civilitzat, per solucionar els problemes, però quan al darrere hi ha uns interessos personals, allunyats de la justícia social, és molt difícil fer asseure les dues parts i aconseguir solucionar-ho amb paraules. Els fets consumats, quan es tracta de guerra, han aconseguit massa objectius, com perquè gent inconscient no ho aprofitin per assolir el poder que és l'única cosa a què aspiren. 

El senyor Vidal-Quadras alliçona els nacionalistes catalans

He llegit un twit de qui va ser president del PP català i posteriorment candidat de Vox, el senyor Alejo Vidal-Quadras, criticant els catalans que se senten nacionalistes, aprofitant el discurs del president alemany arran de l'aniversari de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Sorprèn que una persona com ell titlli altres persones de xenòfobes. És ben bé allò de la palla a l'ull dels altres i la biga al propi.

També fa un parell de dies semblava com si el líder de Vox, el senyor Abascal, defensava els homosexuals acusant el PSOE de menystenir-los. És una mica com si el món s'hagués capgirat al revés. A vegades tens la impressió que tots plegats ens hem tornat una mica bojos, i no acabes d'entendre el que passa al teu voltant.

No fa gaire, també, que llegia com el PP no sabia què fer-ne del seu cap de llista a l'ajuntament de Barcelona, una persona, el senyor Bou, que també podríem titllar de pintoresc. També el podríem acusar de veure moltes coses als altres i ser incapaç d'emmirallar-se.

Tot això passa a persones que han destacat per obrir molt la boca, haver estat molt crítiques, sovint de manera grollera, amb aquells que no pensen com ells. La necessitat que tenen de ser presents als mitjans de comunicació, per no passar desapercebuts i guanyar punts en l'escalada a càrrec públics, els fa desvariejar i ser poc mesurats en les seves paraules. La sort per a ells és no tenir cap tipus de vergonya, ni memòria, la qual cosa els deixa tan feliços i panxa contents.

Vuitanta anys de la segona guerra mundial i l'extrema dreta puja

Ningú ho diria, però avui fa vuitanta anys de l'inici de la segona guerra mundial, amb la invasió de Polònia per part de l'exèrcit alemany. Els actes de commemoració d'aquesta atrocitat, amb la petició de perdó per part del president alemany no tenen res a veure amb la mateixa realitat d'alemanya, avui celebrant eleccions a Saxònia i Brandenburg, amb moltes possibilitats de guanyar l'extrema dreta.

Què no hem entès els europeus? Què més hem de recordar d'ara fa cent anys a Europa, per no tornar-hi a caure? Com és possible que ens encanti el discurs de l'extrema dreta, sabent què va passar a Europa ara fa vuitanta anys?

L'estupidesa humana fa possible que reincidim en la destrucció de la pau social, empesos per uns discursos de gent malalta, que enganyen la societat amb discursos populistes, però totalment interessats, per fer-se amb el poder de les nacions. 

M'entristeix aquesta incapacitat de governar-nos primant la justícia social, l'interès comú... Com és possible que siguem tan cecs i no vulguem veure què s'amaga darrere d'aquests líders polítics amb les ments ofuscades i plens d'odi vers tot allò que és divers?

Com és possible que existeixin persones com Silvini, Rivera, Abascal i més, que tenen la capacitat d'encaterinar tanta gent? I com és possible que existeixin altres persones com Sánchez o Borrell, que no s'adonin del perill que patim les persones de bona voluntat. És un excés d'orgull? Viuen encegats per les ànsies de poder? Prevalen aquests sentiments a la voluntat de gestionar d'una manera justa les institucions públiques?

Em sento decebut pel nivell polític europeu de l'actualitat, i veig molt negre el futur per a les persones que somien en la justícia de la Llei al món occidental.

Per un any nou de pau, justícia i llibertat!

Hem girat pàgina i hem deixat enrere l'any 2018, però nosaltres som víctimes del 2017 i encara no podem veure com podrà acabar tot plegat. Durant més d'un any uns i altres hem estat incapaços de resoldre els nostres problemes i només ens hem dedicat a culpar els altres de tots els mals, amb més o menys fanatisme. Per cert, llegiu l'article de Josep Ramoneda al diari ARA. Ens retrata.

Començarà un judici empastifat, que no hauria d'haver-se generat, però que la situació malaltissa de la democràcia espanyola ha provocat. Un comportament de desobediència a unes lleis que no sempre considerem encertades i encara menys la seva interpretació, s'ha convertit en rebel·lió i sedició, que no té cap sentit ni base jurídica.

Tenim uns polítics presos i uns altres a l'exili per haver posat en marxa allò que una gran majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya els va demanar i ha continuat invocant. Com a pals de paller han rebut un càstig que tard o d'hora en seran exculpats, però massa tard per estalviar-los tant de patiment. 

Desitgem un bon any nou, amb salut i joia, però sobretot amb justícia i llibertat. També llibertat d'expressió per combatre tant injustícia i corrupció, i per sobre de tot demanem que l'amenaça de l'extrema dreta, de la mà de Vox, amb el patrocini i consentiment de PP i C's, no prosperi i que el mes de maig, en les diferents eleccions que se celebraran, no obtinguin els vots necessaris per ser presents en les nostres institucions. Demano especialment que no seguim els mateixos passos del segle passat que va portar al desastre de la Segona Guerra Mundial. No cal ser catastrofistes, però hem de tenir la ment ben clara.

Un any d'injustícia, ràbia i indignació

Puc entendre la desesperació d'Stefan Zweig observant la indiferència i tranquil·litat de molts escriptors i intel·lectuals europeus en els preparatius del que acabaria essent el naixement de la pitjor tragèdia del segle XX, que va portar a la segona guerra mundial. Espanya, seguint l'experiència dels darrers mesos d'Europa, observa sense immutar-se el ressorgir de l'extrema dreta, amb unes consignes i discursos indignes i perillosos per al manteniment de la pau i els drets humans.

No és només la reacció d'impresentables líders polítics davant la situació injusta dels nostres presos polítics, avui es compleix un any de captiveri, sinó també les amenaces als catalans, que volen retenir, no pas per simpatia, sinó per sotmetre'ns.

Es fa molt difícil estimar i desitjar la unitat d'Espanya quan veus la consideració que ens tenen i l'odi que sembren entre els espanyols humils que tot s'ho empassen, perquè tots els canals de comunicació fan pinya amb els partits polítics corruptes i prevaricadors.

Un any de presó preventiva per a dues persones acusades injustament d'uns delictes inexistents, que no acabaran de sentenciar-se, però que el mal ja està fet. No hi pot haver sentència de culpabilitat d'uns delictes que no han existit, com clarament demostren les imatges observades, i que només se sustenten en el revengisme d'un Estat autoritari, prevaricador i calumniador.

No només avui, però la data ho fa destacar, recordem els nostres presoners innocents que paguen per la maldat dels poders polític i judicial espanyols. On és l'esquerra espanyola de veritat? On són les persones que caldria suposar que reivindicarien la justícia al país? Què se n'ha fet de l'Espanya civilitzada i crítica davant la injustícia? El panorama no és gens esperançador, i el terreny massa propici per a l'arrelament de moviments ultradretans, populistes i gens democràtics.

Contenciós administratiu contra l'Ajutament de Llançà

Com que les notícies de casa nostra resulten un pèl avorrides, sobretot per la seva repetició dia rere dia, he mirat què passava més enllà dels Pirineus. No estic molt al dia de les últimes decisions del president dels EUA, però llegir avui el diari més aviat espanta un xic. Serà aquest home capaç de portar-nos a una nova guerra mundial?

Potser em direu tremendista, però la situació internacional la veig una mica crispada, amb protagonistes de qui no es pot esperar gairebé res de bo. Les discussions entre els EUA i Rússia per la situació de Síria; l'actitud de Trump davant de Corea del Nord, deixant de banda la Xina... I el més trist de tot continua sent el paper que juga la Unió Europea. Llastimós!

Però pensant en la guerra m'ha aparegut una curiosa notícia que té a veure amb un poble de l'Empordà, Llançà, perquè el Ministeri de Defensa ha presentat un contenciós administratiu contra l'Ajuntament per haver aprovat una moció de desmilitarització i la petició de no realitzar maniobres militars a la zona.

L'AMI considera que és una demostració més de la guerra declarada (no operació diàleg) pel govern espanyol contra les institucions catalanes, en aquest cas un ajuntament, i va més enllà afirmant que és una manera subtil d'aplicar l'article 155 de la Constitució espanyola.

Recordo la mobilització a Vic, els anys 70, protestant per la detenció d'un amic per negar-se a complir el servei militar. Un fet totalment diferent del que us explicava ahir, però també d'ara fa quaranta anys.

Podríem estar parlant d'una reacció del Ministeri de Defensa en contra de l'esperit antimilitarista del Ple municipal de Llançà i no relacionar-ho amb el procés, però... A hores d'ara tot és culpa del procés, i dels quatre beneits que l'impulsen. Sigui com sigui, però, veurem com continua i si hi haurà més poblacions afectades amb aquesta nova "maniobra" opressora de l'Estat.