Passar desapercebut

Sempre he pensat que el més trist de la vida d'una persona ha de ser passar desapercebut. Que ningú no noti la teva presència. Que no aportis res a la societat on vius. L'objectiu de tothom hauria de ser contribuir en la vida dels altres, aportant el teu gra de sorra, de coneixements, sentiments, treball, esforç, idees... Fins i tot els vegetals tenen el privilegi de motivar els humans, i això que estan fixes en un lloc i molt limitats.

Si bé és important la teva aportació a la vida en comú, no hi ha dubte que aquesta pot ser negativa i fins i tot deplorable. Tenim prou casos de persones que han estat protagonistes durant la seva vida, i que han fet més mal que no pas bé a la resta d'humans. Són personatges que tenim molt presents, ja sigui perquè hem compartit llocs i moments amb ells, perquè han condicionat la nostra vida, o perquè han esdevingut claus en el transcurs de la història.

És clar que, en referir-me a la importància de no passar desapercebut, pensava en totes les persones que sumen i no pas resten. Aquelles persones que ajuden i no destorben. La gent que genera felicitat, facilita les coses i fa avançar. En cap cas pensava en aquelles que porten a sobre la maldat, sigui per interès personal, o per afany de poder, menystenint els altres, odiant-los o martiritzant-los. En tenim uns bons exemples, i ens n'hem d'allunyar sempre que podem.

Aquests dies en què la guerra és molt present, ens adonem de la facilitat amb què uns personatges aconsegueixen el poder i només serveixen per destruir, per eliminar uns drets que han costat molt d'aconseguir. I els observem amb impotència, sense força ni capacitat de reacció més enllà de la nostra protesta, les nostres declaracions i el nostre rebuig. 

L'altre dia em preguntava què està passant?, i em costa trobar-hi un sentit. La conclusió, però, és clara: al mal, al dolor, a la barbàrie s'hi arriba massa fàcilment. El bé, el respecte, l'estima, han de fer-se lloc amb prou dificultats. Per què és tan difícil decantar aquelles persones que no passen desapercebudes, no pas per la bondat i l'esperit de col·laboració, sinó per la maldat que escampen, i el dolor que provoquen? Procurem oblidar-nos de les minúcies i centrem-nos en tot allò que és important i que cal enfrontar-s'hi amb energia. Siguem visibles, pel bé que aporti la nostra actitud, el nostre esforç de cada dia.

Quina responsabilitat hi tenim?

Estudiant la història de la humanitat podem observar diferents episodis vergonyosos i que acostumem a buscar-hi els culpables i responsables d'uns actes que no haurien d'haver ocorregut mai, però...

N'hi ha molts, la majoria dels quals desconeixem o ens n'hem oblidat fàcilment. D'altres, com el nazisme, el cop d'estat franquista o els més recents, com l'atac de Hamàs a Israel o el genocidi a Gaza, i la guerra a Ucraïna, que evidentment tenim molt present, ja sigui per la seva transcendència, perquè se n'ha escrit molt, o perquè els patim en aquests moments.

Busquem culpables i ens fixem en els líders i el seu entorn. Tenim a la ment Hitler, Mussolini, Franco, Netanyahu... i sentenciem que són, encara que no els únics, els artífexs de tanta maldat. Em pregunto, però quin grau de responsabilitat hi tenim nosaltres?, i quant de temps l'haurem de portar a la motxilla?

Escoltava l'altre dia una conversa amb participació de ciutadans israelians i em preguntava quin grau de responsabilitat no tenen els israelians que varen escollir el govern actual, que practica el genocidi sense pietat. Nosaltres no vàrem votar Franco perquè governés el país durant quaranta anys de dictadura. Els alemanys sí que varen votar Hitler i va passar el que va passar. També els nord-americans han escollit Trump, per segona vegada, president dels EUA.

No pretenc culpar ningú, sinó simplement reflexionar sobre la responsabilitat i constatar que la culpa és negra i ningú la vol. I això em porta a proclamar que cadascú ha d'assumir la part de responsabilitat que té pel simple fet de viure en societat. Podem pensar que la nostra força i incidència és minúscula, però no podem oblidar que tot suma, i és a partir de la suma que s'aconsegueixen els resultats.

Em preocupa la baixa estima, el desinterès per la cosa pública, la desafecció a la política, el poc compromís a l'hora de votar, a l'hora de participar, a l'hora d'exigir. Ens limitem a queixar-nos, però amb això no n'hi ha prou. Hem d'analitzar molt bé quins són els representants polítics amb qui podem confiar, i exigir-los el compliment dels compromisos assumits, i rectificar. Sempre som a temps de rectificar. No ens ha de fer vergonya. Tots cometem errors, però hem de ser responsables dels nostres actes, en el nostre entorn i dintre de les nostres possibilitats.

Dolor, ràbia i impotència!

Ahir ens reuníem a la plaça de l'ajuntament per escoltar el manifest contra el genocidi de Gaza i manifestar el nostre rebuig a la criminalitat del govern d'Israel, amb la complicitat directa o indirecta, activa o passiva, de molts governs d'occident, amb els EUA al capdavant. Amb impotència i ràbia mostràvem el nostre dolor per uns crims que no tenen cap mena de justificació, i que els humans som incapaços d'aturar.

Estem cansats de sentir a dir que l'alto el foc és a prop, mentre l'exèrcit israelià continua massacrant la població civil. No s'està atacant a un exèrcit enemic. Els palestins de Gaza no són víctimes col·laterals, sinó que estan al punt de mira de l'atac israelià, i això no té cap perdó de Déu.

Observàvem, l'altre dia, imatges de la intervenció del representant palestí a les Nacions Unides, arrencant a plorar, de desesperació i ràbia per tanta maldat. I la pregunta que ens fem és què estava passant per la ment dels altres participants en la reunió? Ho patien, solidaritzant-se amb les víctimes del genocidi, o simplement es tapaven les orelles i els ulls per no veure l'evidència dels crims?

La nostra participació en la convocatòria contra el genocidi és un gra de sorra en el desert. Hi ha dirigents polítics que hi poden fer molt per aturar tanta maldat, però no fan res. Qualsevol crit d'alarma i denúncia contra l'actuació del govern d'Israel és benvinguda, però hem d'aconseguir que el desastre no continuï. No es pot aguantar més!

Hem de ser conscients que els crims contra la humanitat no només s'estan produint a Gaza. Hi ha molts altres racons d'aquest món on la injustícia preval i es permet matar a víctimes innocents sense aconseguir aturar-ho. Tot i això, Gaza, en aquests moments, s'emporta la palma de l'extrem més violent que puguem imaginar-nos, i tots els habitants d'aquest planeta ens hem de solidaritzar amb ells, i denunciar amb totes les nostres forces l'ús de les armes per massacrar la població civil, amb l'agreujant que no es permet l'entrada d'aliments, amb la qual cosa, són víctimes no només de les bombes, sinó també de la fam i la impossibilitat de ser assistits pels hospitals que pràcticament han desaparegut del tot. 

Prou genocidi!

És molt trist que després de tant temps denunciant el genocidi que està cometent el govern israelià contra el poble palestí, ens trobem en la mateixa situació. Tot queda en denúncies i exclamacions, però els morts continuen augmentant. A què esperem? 

S'amenaça amb represàlies sense tenir la certesa que es puguin complir, o fins i tot, sense que es vegin gaires ganes per part dels països europeus, de portar-les a la pràctica. Correm el perill de quedar-nos amb l'anècdota. Prohibir la participació d'Israel al festival d'Eurovisió? Tancar l'oficina comercial de la Generalitat a Tel-Aviv? 

Fa temps que el Tribunal Penal Internacional va emetre ordres d'arrest del president Netanyahu, i de què ha servit? No només perquè té aliats poderosos que l'emparen, com els EUA, sinó perquè no hi ha manera de fer-lo asseure a la cadira dels acusats de crims de guerra.

És indignant veure tot el que passa. I ara ens lamentarem dels trets que han rebut diplomàtics europeus en la seva visita als territoris ocupats. I dels milers de morts, víctimes de les bombes, però també de la fam? No es tracta de manca de sensibilitat, sinó de maldat injustificable, i emparada pel silenci de tots els estats. 

Qui es creu tot el que declaren els governs europeus quan es posen a la boca el govern israelià? Algú confia que es farà alguna cosa per fer desistir la crueltat de les autoritats israelianes? 

Se'ns acaben les paraules. Aquest odi que s'encomana i que no hi ha manera de fer fora. Ens resulta més fàcil pensar en tot el que va passar el segle passat, que no pas aguantar la mirada davant d'uns fets que estan succeint en aquests moments.

He acabat el vocabulari. Em repeteixo. És indignant! No ho podem aguantar més. Hem d'exigir els nostres governants que es deixin de discursos i passin als fets. Si necessiten el nostre suport que ens diguin què volen que fem, però nosaltres sí que sabem que han de fer: tallar tots els vincles amb els genocides, costi el que costi. Fora embuts!

Quan no hi ha voluntat de dialogar...

Hi ha coses que són molt evidents, encara que es dissimulin. Quan una persona sap que té el poder de fer i desfer, ja pot dir el que vulgui per fer-se simpàtic, obert i dialogant, que al final tanca qualsevol porta a contrastar idees i opinions. Potser s'imagina que nosaltres ens creiem que ho ha intentat, però que li exigim massa i que no es pot asseure a parlar-ne. D'aquestes persones n'hi ha moltes i no fan cap favor a la governança i el bon funcionament d'un país, d'una població.

L'actitud de Putin amb relació a la guerra declarada a Ucraïna és execrable. Va allargant la situació com si fossin els altres que no volen aturar-ho. Diu que té la solució per acabar amb la guerra, però aquesta només passa per donar-li la raó i que els altres claudiquin. Això no és voluntat de diàleg, això són ganes de mantenir-se a dalt a costa dels altres, sense importar-li les morts de l'adversari, però tampoc dels seus soldats.

És una llàstima que la prepotència d'alguns causi tanta desolació. El cas de Putin i la guerra amb Ucraïna és un extrem, com també ho és el genocidi de Gaza. Parlar-ne junt amb altres temes menys transcendents fa mal, però cal no oblidar que en el dia a dia, a les nostres institucions, també les més properes, hi ha actituds prepotents que no ens fan cap bé. Ningú pot actuar a l'esquena dels altres, per més legitimitat que pugui tenir la seva actuació. El diàleg i la capacitat d'escoltar els altres és una virtut que està en hores baixes. Normalment, la història posa tothom al seu lloc. La llàstima, però, és que acostuma a ser massa tard i quan el mal ja està fet.

Si ens respectéssim una mica més i volguéssim de veritat que se'ns recordi en positiu, segur que actuaríem diferent. Escoltaríem més els altres i entendríem que la seva opinió també ens pot fer millorar les nostres propostes.

Hi ha fets, situacions i actituds que no es poden considerar simplement fruit de l'orgull, sinó que hi ha maldat al darrere. D'altres són més fruit de la manca de sensibilitat i humilitat, dos valors que són massa importants per prescindir-ne.

Iran intervé en el conflicte

El que està passant aquests dies, amb els atacs d'Israel a Beirut i la resposta de l'Iran, és preocupant. Però no oblidem que no podem només centrar-ho en aquests atacs, quan portem gairebé un any de la massacre a Gaza, ni tampoc que no va ser el 7 d'octubre de 2023 quan va començar tot, sinó que hem d'anar molt més enrere.

La complexitat del cas fa que, a vegades, oblidem d'on venim i les causes de la situació present. Valorem el que vivim, però ens queda molt emboirada tota la història que, en definitiva, és la que ens ha conduït a la realitat actual.

Fa ràbia pensar que avui hem d'estar més preocupats que mai per les repercussions que poden originar-se si en confirma una guerra generalitzada. Fa ràbia, perquè només en un any hem comptabilitzat milers de morts, com a venjança d'uns fets execrables, però que no justifiquen tot el que ha fet l'exèrcit israelià.

La intervenció de l'Iran en el conflicte, d'una manera activa, fa posar els pèls de punta, però no és l'inici de res, sinó la continuació d'una injustícia flagrant, que ha ocasionat la mort de milers de víctimes innocents. I tot per què?

És cert que els nostres problemes amb el finançament català, la manca d'inversions, bàsicament per l'incompliment de les promeses dels successius governs espanyols, la prevaricació dels jutges, que passen olímpicament dels acords i lleis aprovades pel Poder legislatiu, no els podem deixar de banda i els hem de tractar i intentar resoldre, però davant de tot el que està passant a l'altra punta del mar Mediterrani, no podem oblidar-nos que allà hi ha morts diàries, sense que cap raó justa ho pugui explicar.

Israel declara persona non grata al secretari general de les Nacions Unides, perquè no ha condemnat l'atac de l'Iran. La presidenta de la Comissió Europea sí que condemna l'atac i és més ben vista pel govern d'Israel, però tot això és paperassa, diplomàcia i protocols que no porten enlloc. Que no resolen els greus problemes ni salven vides. Hem perdut la sensibilitat. Se'ns ha endurit el cor. No tenim resposta a la maldat.

Pur cinisme

En mig de la indignació per tot el que està passant a Gaza i Israel ens trobem amb un escenari de cinisme descarat que ens acaba d'irritar. Em refereixo a l'actitud i els sermons del president rus, com si no hagués trencat mai cap plat.

Que un personatge nefast com el senyor Putin vulgui donar lliçons d'ètica i respecte als civils castigats per les bombes d'Israel és intolerant i insuportable. Com gosa obrir la boca? Una persona que ha fet matar, i ho continua fent, a milers de persones indefenses sense cap més motivació que les ganes d'eixamplar el seu poder a tota l'antiga URSS, no pot dir tot el que està dient, ni criticar cap altre cap d'estat per uns actes que ell està cometent.

No li falta raó quan assegura que és inadmissible el genocidi i l'atac a víctimes innocents, que no tenen cap possibilitat de defensar-se. El problema no és que s'equivoqui en el seu discurs, sinó que actuant de la mateixa manera, s'atreveixi a criticar Israel.

No tinc paraules per descriure la seva actitud més enllà de titllar-lo de cínic i criminal sense escrúpols. No necessito gaires paràgrafs per expressar la meva repulsa més enèrgica a la seva manera d'actuar i voler amagar les pròpies vergonyes amb uns fets que, és cert, molts condemnem i denunciem des de fa dies.

Sense voler fer comparacions entre les dues batalles que tenen lloc a pocs quilòmetres de distància, hem de recordar que el senyor Putin va decidir envair Ucraïna sense que ningú l'ataqués ni matés indiscriminadament ciutadans del seu país. I amb això no vull justificar la resposta del govern israelià, sinó reforçar la meva desagradable sorpresa pel posicionament de Putin davant la guerra entre Hamàs i Israel, mentre té en marxa la cruel guerra del seu exèrcit contra el poble d'Ucraïna. 

Burlar-se de mig món aprofitant les desgràcies que pateixen uns ciutadans del món, que arrosseguen el dolor des de fa massa anys, és la demostració de la seva maldat que ningú hauria de permetre, però que ens hem d'empassar sense cap possibilitat d'evitar-ho. 

Si els dirigents polítics són incapaços d'evitar actituds com la del senyor Putin, que no s'estranyin de la desafecció política, del rebuig a l'establishment, i del ressorgiment del populisme i l'extrema dreta.

No és a primera plana, però la guerra continua

Dir que hem normalitzat la situació d'Ucraïna i que tot el que diu i fa el president rus ja no ens sorprèn potser és una mica agosarat, però el cert és que cada vegada les notícies sobre la guerra a Europa ens arriben més en un segon pla i sí que ja ens hi hem acostumat, la qual cosa no vol dir que no desitgem que s'acabi, i som molts que voldríem que s'acabés amb la derrota de Putin i un canvi en el lideratge al seu país.

Aquests dies es parla de l'evidència que Putin no es creia que li fos tan difícil vèncer Ucraïna, ni que el seu exèrcit fos tan caòtic i maldestre. Rússia té molt de poder i pot arribar a fer molt de mal, però sí que és cert que el seu exèrcit està molt descoordinat i no és tan efectiu com ells mateixos es pensaven.

La por que tenim és que una bèstia ferida és molt perillosa i l'orgull del president rus està ferit. Davant la possibilitat d'un fracàs, qualsevol reacció, venint d'ell, és possible, i ningú no voldria que la venjança s'acarnissés encara més sobre la població ucraïnesa.

Els efectes de l'encariment de l'energia ens han fet oblidar una mica les conseqüències de la guerra en la població civil ucraïnesa, i això ens ha de fer pensar. Avui dia està més que comprovat que les grans víctimes de tota guerra no són tant els soldats mobilitzats com la població civil que rep els bombardejos i la destrucció de les seves cases, amb totes les víctimes que es produeixen. Si a tot això hi afegeixes que la intencionalitat dels atacants, en aquest cas els russos, és desanimar la població civil perquè intentin una revolució contra les seves autoritats, que estan permetent tantes morts, resulta evident que estem parlant de crims contra la humanitat i que no haurien de quedar impunes.

La història ens presentarà els resultats del que està passant ara. De moment no podem preveure res amb seguretat, perquè estem al bell mig de la batalla. Si tenim la sort de sobreviure al final de la guerra, tindrem temps d'analitzar si els culpables paguen per la seva maldat, o bé se'n surten amb la seva i aconsegueixen passar pàgina sense problemes. El nostre país va patir una guerra i les víctimes de la revolució i dels quaranta anys de dictadura no han estat mai recompensades. Aquí a Espanya es va perdre una guerra i els botxins s'han canviat de camisa i han continuat remenant les cireres. No hi ha hagut govern, per més progressista que sigui, capaç de capgirar la situació i aplicar la Justícia com caldria.

La maldat de Putin

És molt difícil trobar res de positiu en una guerra, més enllà de la solidaritat que desperta quan veus les imatges de les destrosses. La impotència que sents és tan gran, que no hi ha paraules per poder-la expressar. La ràbia que t'entra quan veus tanta maldat...

Avui es veien imatges de l'atac a un hospital infantil i la maternitat de Mariúpol, sembla ser mentre hi havia decretat un alto al foc per deixar sortir la societat civil. És posar més llenya al foc, i només et surt la paraula criminal, i venjança. No hi ha res que ho pugui justificar, per més malament que s'hagin fet les coses. Només ho pots definir com a crueltat i criminalitat.

No sabem el final de tot això, però sí que voldríem un càstig molt fort a qui ha començat la guerra. No és una guerra on s'ataquin les infraestructures militars, sinó que s'està atacant la gent, les persones que són víctimes innocents. Això no té nom. Mai una guerra és justa, però quan s'ataca directament la societat civil, que està indefensa, s'arriba a un límit que no té nom.

Voldrem viure més anys per poder comprovar com la Justícia cau sobre la persona de Putin. Ell ha de rebre el càstig de la seva insolència, la seva ràbia i els seus actes criminals. El poble rus ha de poder obrir els ulls, malgrat la molta repressió en què viuen. Han de poder conèixer la veritat. Putin ha declarat la guerra i no pararà fins a destruir Ucraïna, els seus habitants, tinguin les idees que tinguin, la religió, la llengua, la cultura.

En moments com aquests, les persones creients ens costa molt veure la mà de Déu. Ens entren molts dubtes i ens fem moltes preguntes. Què hem estat fent malament, com perquè s'hagi generat una situació com l'actual? Com és possible que una persona sigui capaç de crear tanta destrucció i matar tantes persones innocents? És la fe que ens fa creure que al final hi haurà justícia, i el mal serà vençut i la seva ànima destruïda per sempre. Entretant, però, moltes persones perdran la vida, i moltes altres sofriran l'exili, la misèria, la incomprensió. Només podem demanar que tot això s'acabi aviat.

Víctimes d'una crueltat majúscula

La troballa del cadàver de la nena desapareguda amb la seva germana, a les illes Canàries, ens omple de ràbia i impotència davant d'un acte tan macabra i sense sentit. L'assassinat de les dues filles, complint l'amenaça de no tornar-les a veure, indigna i posa de manifest la crueltat que una persona humana pot infringir.

Encara que ens tocava de lluny ho anàvem seguint perquè els fets eren molt dolorosos, però tenies l'esperança que es tractava d'una fugida del pare amb les criatures, en el seu enfrontament amb la seva mare. Tot i que el risc del que ha acabat passant existia, confiaves que un pare no podia ser tan insensible i criminal.

L'assassinat de persones indefenses, aprofitant la relació familiar que en principi no comporta suspicàcies, és d'una maldat infinita. Si no pots confiar en les persones que tens més a prop, en qui ho pots fer? Les baralles entre una parella no podem comportar mai extrems com l'actual. Hi ha d'haver un límit que no es pot traspassar. Quina culpa en tenien les dues criatures de les discussions que hi pogués haver entre els seus pares?

Dol molt, i sobretot provoca rebuig contra tot. Contra la incapacitat de preveure situacions com aquesta, contra la vulnerabilitat de la dona i les criatures. No et pots fer la idea que aquestes coses puguin passar, per malament que estiguin les relacions de parella. Perquè no es tracta d'un acte voluntari i espontani, sinó que al darrere hi ha una planificació que fa més greu la culpa. 

Caldrà veure si al darrere de l'assassinat hi ha el suïcidi. Una persona capaç de matar les seves filles com a venjança no es mereix la vida, ni la llibertat, sinó el rebuig de tots i el menyspreu per la seva actitud salvatge i injustificable.

La Marató de TV3

Avui hem de parlar d'un dels actes més solidaris que hem pogut experimentar i veure'n resultats. Em refereixo al programa de TV3, la Marató. És presenciant actes com el d'avui que t'adones que la gent és bona, és solidària i és agraïda. La maldat és un accident que malauradament apareix, però estic convençut que no és l'estat natural de les persones i això és el que ens ajuda a viure en societat.

És per això que quan t'informen de crims i accions immorals sents tanta ràbia perquè és un anar en contra del sentit de la vida. És una anomalia que no es pot permetre i s'ha d'intentar eradicar.

Conèixer les persones que pateixen i que es queixen menys que no pas tu, que tens tots els vents a favor i que al més petit encontre sembla que se'ns acabi el món, et fa adonar que només podem tenir paraules d'agraïment i voluntat d'ajudar a qui no ha tingut la mateixa sort, que no pretén fer-te llàstima, sinó només fer-se evident, que sàpigues que existeixen.

Avui a casa, una vegada més, ens manifestarem solidaris amb totes les persones que pateixen alguna malaltia, enguany malalties minoritàries. Truca!

Hipocresia i maldat de molts polítics

Fets com els que estem vivint aquests dies et demostren la vergonyant realitat d’uns polítics que per justificar el seu posicionament fan el possible perquè passin incidents, els més greus possibles, o si més no desitgen que succeeixin.

La hipocresia d’unes persones que manifesten estar a favor del poble, quan el que volen és viure a costa del poble, defensant allò que més els plau. Hipocresia i maldat, perquè no tenen sentiments, ni els commou el dolor dels altres.

Què passarà divendres? No ho sap gaire ningú, però sí sabem què volen que passi C‘s i el PP. Els dos partits polítics estan esperant i desitjant violència per part dels CDR i, a ser possible, passivitat per part dels Mossos d’Esquadra. Els agradaria veure aldarulls, gent lesionada i, a ser possible, fins i tot algun mort.

Les persones que ens estimem el país desitgem que sigui una jornada de protesta contra tanta injustícia, però pacífica; amb enrenou, però sense violència. Som uns quants, una gran majoria, que volem que Europa s’adoni de quins dirigents polítics té Espanya, que els catalans no ens mereixem, però tampoc la resta de l’Estat. Volem que s’adonin també que la Justícia a Espanya està corrompuda, que la separació de poders és una quimera, que els són nomenats no pas per mèrits, sinó per amistat i familiaritat.

Desitjo que divendres la ciutadania es comporti de manera més intel·ligent que no pas els polítics que tenim ara. Que no caiguin en la trampa orquestrada des de Madrid. Que sortim al carrer de la mateixa manera que ho hem fet els darrers onze de setembre.

D'aquí a poc temps l'hemeroteca serà espatarrant!

A l'Estat espanyol se li en fot fer el ridícul per Europa, i menysté qui el ridiculitza. Hi ha massa supèrbia com per fer-los posar-se vermells. L'Estat espanyol el que vol és que li lliurin els polítics exiliats, de la manera que sigui, a les bones o a les no tan bones, però que facin el favor d'extradir-li els fugitius.

Els que no hem estudiat dret, o amb prou feines, la cosa que hem entès és com es practica a Espanya la Justícia. Es tracta d'utilitzar la llei de l'embut i fer passar bou per bèstia grossa. Encara que s'hagi demostrat que el jutge Llarena no està preparat per fer bé la feina, ell té molt clares les amenaces. Amenaça a una persona citada, a jutjar-la per allò que li vingui de gust, o a la justícia alemanya, a no comportar-se com la belga. I queda tan ample!

Entretant van caient acusacions contra polítics corruptes o mentiders, i també càrrecs prou importants com el que va ocupar el senyor De Alfonso, a l'Oficina Antifrau. Resulta còmic, però no fa riure, que l'encarregat de l'Oficina Antifrau actués fraudulentament. Això només pot passar en el nostre país, i que no sigui mal vist pel poder polític espanyol.

Passa el mateix amb l'acusació de xenofòbia. El PP acusa Torra de xenòfob i mil coses més, mentre que el senyor Albiol, anima als badalonins a mostrar-se en contra de la construcció d'una nova mesquita. Això no és xenofòbia? Potser quan ve del PP, no ho és.

Hi ha algú que vagi preparant l'hemeroteca? D'aquí a poc temps, quan molts haurem oblidat tot això que estem vivint, hi haurà qui obrirà el calaix i ens cansarem de veure actituds contradictòries, i tot això és perquè hi ha molta demagògia, molt d'engany, i molta irresponsabilitat i maldat. No anem bé!

Els ex ens entenen, els actuals ens castiguen

Per què només critiquen tenir presos polítics els 'ex' magistrats del Tribunal Suprem o el Constitucional? És que només s'han jubilat els bons? O bé passa que mentre exerceixen no poden dir el que pensen? No porto el compte, però més d'un ha criticat que es mantingui presos els polítics catalans. Al meu entendre només s'explica pel que ja he escrit més d'un cop: no es planteja justícia, sinó venjança.

L'article de Javier Pérez Royo, aquest dilluns a l'ARA, és com sempre molt aclaridor de quina és la situació real a Espanya en relació a la política i la justícia. Us aconsello la seva lectura, que no ens allibera del patiment d'aquests mesos, però a alguns ens ajuda a entendre la maldat de la situació en què ens trobem.

Estic convençut que el temps donarà la raó als independentistes, que segur que han comès errors, però també és ben cert que la contra no és honesta, sinó totalment interessada, utilitzant totes les armes a la seva disposició, amb la col·laboració de la premsa espanyola prostituïda i uns polítics, els de C's, que són la perdició d'Espanya.

Ens estem oblidant que els polítics són servidors del poble, i ho estem oblidant quan donem suport a personatges com els de C's.

Una manifestació en contra de la barbàrie dels assassinats

Avui tenim la manifestació de Barcelona contra el terrorisme com a esdeveniment central de la jornada, i no podia deixar de parlar-ne. El fet que arribéssim ahir la nit i que l'atac terrorista es produís just quan acabàvem de marxar del país, fa que la informació que tinc de tot plegat sigui molt difusa, parcial i gens exhaustiva, i això fa que no pugui esplaiar-me a parlar-ne. Sigui com sigui, no puc deixar de manifestar el meu rebuig a tot acte terrorista, fins i tot quan els objectius fossin justos, que no és el cas, però mai matant, i encara menys a víctimes innocents.

Em solidaritzo amb totes les víctimes i familiars, i el meu esperit està present en la manifestació on no he pogut assistir. He llegit que hi ha hagut conflictes en l'organització de la manifestació i que alguns mitjans informatius han utilitzat els tràgics fets per atacar o justificar la independència. De tot això intentaré posar-me al dia, amb tots el exemplars d'aquests dies que m'han reservat per a la tornada.

Les vacances serveixen per desconnectar del treball i del ritme que portes la gran part de l'any, i això ho he aconseguit gràcies a que l'alternativa ha estat molt interessant i el ritme suficientment generós com per no tenir temps a pensar-hi. La llàstima, però ha estat que t'assabentessis dels atacs terroristes de Barcelona i Cambrils, i que en reprendre l'activitat a la teva ciutat, et trobis amb les seqüeles i el dolor causat per uns fanàtics induïts per un assassí disfressat d'Imam.

Desitjo que fets com aquests no tornin a succeir, però sé que això no serà possible i que novament, en una o altra part del món es tornaran a produir. És la maldat de la nostra societat que, sortosament, aquests dies no he patit durant les vacances, però que sí s'ha acarnissat al nostre país.

Dades esfereïdores sobre violacions

Avui llegia la notícia que el 98% de les menors de Tumaco, a Colòmbia, han patit abusos sexuals de paramilitars o guerrillers de les FARC. És una notícia escruixidora que fa mal quan et diuen que a sobre les acusen de fer-ho voluntàriament, una cosa que es fa difícil de creure sobretot quan parlen de nenes de 13 o 14 anys.

Ho veus lluny, però no per això no et crema per dins. No pots entendre tanta maldat. Com és possible arribar a ser tan menyspreable i cometre aquest delicte contra víctimes indefenses que acostumen a tenir prou problemes de família i de la societat en general.

Això passa a Colòmbia, però també a moltes altres parts del món. T'adones que les persones no som tan diferents, fins i tot a l'hora d'actuar sense escrúpols ni sentiments. Penses que això no passaria a casa nostra i n'estàs gairebé convençut fins que llegeixes una altra notícia al diari: "Una mitjana de tres dones són violades cada dia a Espanya". Una cada vuit hores! Llavors t'adones que a prop de casa teva hi ha persones que pateixen la maldat d'uns impresentables que no es mereixen viure en societat.

Massa sovint s'ha volgut fer creure que les dones provocaven uns homes amb un desig sexual irrefrenable, com si això fos una excusa, i no una fastigosa manera de veure el problema real. Amb actituds com aquestes no podem dir que tinguem un país civilitzat, sinó que aquests comportaments tan freqüents ens demostren que l'educació al nostre país no funciona, ni el familiar ni l'escolar.

Sovint en aquest blog em queixo d'incivisme, però la violació és un problema immensament superior perquè no es tracta d'una simple manca de respecte, sinó d'un atac directe a la persona, a la seva llibertat de moviments i a la seva vida. Encara ens manifestem poc davant de tanta crueltat.

El mal ús de la barbàrie de l'Estat Islàmic pot afectar la nostra convivència

La informació que ens arriba de l'Estat Islàmic és esgarrifant i et fa posar de molt mal humor. Et vénen mal pensaments. Desitjaries que els assassins morissin tots, i només hi veus maldat. Es fa molt difícil entendre què està passant, però per sobre de tot el que no es pot admetre són els crims, tinguin o no justificació, que no en tenen.

Per més que ens poséssim a la pell dels jihadistes no podríem admetre els assassinats massius que estan realitzant, en nom d'un Déu que no existeix, perquè Déu és bo i mai avalarà la guerra ni les morts indiscriminades per culpables d'atrocitats que haguessin fet, que no és el cas.

El Papa Francesc va dir que calia aturar els assassinats de l'Estat Islàmic, però sense bombardejar-los, però com es pot fer? Entenc la intencionalitat de les paraules de Francesc, però amb l'Estat Islàmic no hi ha paraules ni consensos per aturar la maldat. Tan de bo fossin capaços d'asseure's en una taula per dialogar, però si tinguessin aquesta capacitat ja no estarien matant com ho estan fent.

La pregunta que em faig aquests dies és sobre la repercussió als nostres països. Som molt propensos a simplificar les coses i aquestes actuacions de l'Estat Islàmic faciliten opinions simplistes. Ajuden a que hi hagi qui posi en el mateix sac totes les persones que professen la religió de l'Islam, i això és un greu error.

És un problema perquè moltes persones de bona fe poden caure en el parany de culpar tots els islamistes, i també una excusa per a uns partits xenòfobs, per enganyar els ciutadans i fer-los creure que tots són iguals. De la mateixa manera que la majoria no combreguem amb idees xenòfobes de partits com PxC i PP, tampoc tots els islamistes combreguen amb la manera de pensar i d'obrar de l'Estat Islàmic. Precisament són la immensa majoria d'islamistes les principals víctimes d'aquesta barbàrie indesxifrable. Una lectura interessada dels fets de Síria i l'Iraq pot complicar la convivència a casa nostra.

És per tot això que els dono tot el meu suport i empenta per superar aquesta situació tan complicada que uns assassins els han posat a prova. 

L'Audiència Nacional prohibeix als mitjans difondre el rostre de l'exinspector de policia

Per què?

La Fiscalia s'oposa a l'extradició a l'Argentina de Billy el Niño, reclamat per tortures durant el franquisme, i no ens deixen que li veiem la cara, sinó només la clepsa. Es tracta de l'exinspector de policia Juan Antonio González Pacheco. El fiscal s'ha oposat a l'extradició perquè aquests fets poden ser investigats a Espanya, i ho ha dit seriosament!

La famosa llei d'amnistia del 1977, que perversa que és! i quin mal que ha fet a la democràcia espanyola. Aquesta llei hauria de ser revocada perquè no es va promulgar en situacions normals. Però estem parlant d'Espanya i en aquest país la dreta ha fet sempre el que ha volgut i l'esquerra s'hi ha arronsat en tot moment.

Per què no podem veure el rostre de qui està acusat d'haver torturat de manera acarnissada i vexatòria els detinguts? Permeten que es vegi la cara de qualsevol imputat i acusat per robatoris i corrupció, però no de qui torturava avalat i protegit per una dictadura que tenia anul·lats els drets més elementals de les persones. Això passava amb Franco, però ara, que ens recorden un dia rere l'altre que estem en democràcia, continuen defensant unes persones indesitjables que viuen còmodament tot i les maldats de que se'ls acusa. Si aquesta és la democràcia que podem esperar d'Espanya, jo no em sento espanyol ni tinc ganes de continuar sota aquest paraigua.

El PP, un partit polític d'ignorants?

Jo em demano: el PP és un partit polític ple d'ignorants, o bé es tracta simplement d'una obsessió malaltissa contra el català? Ja m'imagino que per fer-te militant del PP no t'exigeixen un coeficient intel·lectual baix, ni és pura coincidència, però quan veus com actua el PP aragonès, com ho fa el valencià i com ho fa el balear, penses que alguna cosa tenen en comú que els fa tan agressius contra la nostra llengua.

És cert que si l'obsessió per anular el català s'assembla amb l'obsessió per declarar que Espanya no ha estat rescatada, tenim un greu problema. Seran capaços d'aniquilar la llengua catalana, cosa que no va aconseguir el dictador en quaranta anys.

Avui escoltava com uns tertulians es preguntaven si no hi havia intel·lectuals a l'Aragó que protestessin per la bajanada del seu govern. Mira si és ridícul tot plegat, que fins i tot el ministre de cultura espanyol, que no ens té gaire simpatia, ha declarat que "li semblava" que es tractava de la mateixa llengua.

El PP ha confós governar en majoria, en fer el que li roti en tot, carregant-se tot allò que li fa nosa. La democràcia no és això. El PP és un partit d'inclinació dictatorial que participa al joc democràtic, i quan li surt bé, s'hi repenja i ho trepitja tot.

El PP és la demostració de que la transició democràtica no es va fer bé, o millor dit, no es va fer. Nosaltres tampoc hem fet bé les coses. Fa uns dies que des del País Valencià demanaven a ERC que deixés de marejar la perdiu i se n'anés. Que estava fent més nosa que servei al català de València. També llegia que ens deixéssim de parlar a tort i dret dels Països Catalans. Que no afavoria en res.

El president Mas avui deia que el català no és patrimoni de ningú. Precisament aquí rau el problema que té el PP. No pot sentir parlar de llengua catalana, perquè ho veu com una invasió dels catalans. Confonen llengua amb territori. I alguns catalans, que no són precisament del PP, també pensen equivocadament.

Montoro ens ha recordat que no estem rescatats. Potser per això tenim l'aigua al coll. La consellera de cultura d'Aragó, ens ha explicat que allò que parlen a la Franja de ponent, és "la llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental". Queda clar?

Per això avui hem descobert que a Mèxic parlen el mexicà, a Bolívia el bolivià, a l'Argentina l'argentí... mireu si n'hi ha de llengües que han sofert durant molts segles la invasió de la llengua espanyola. La ignorància és molt atrevida, i el PP té un entorn que és ignorant o malvat.

Xiular l'himne espanyol serà castigat

Sembla ser que els nacionalistes espanyols han aconseguit que la Mesa del Congrés de Diputats tregui la pols a una proposta de llei que va presentar l'any 2008 el PP valencià de Francisco Camps, i que havia quedat aparcada. La xiulada a l'himne espanyol a l'inici de la final de la copa del rei, que va indignar tant a Esperanza Aguirre i companyia, ha estat l'excusa per portar a reformar la normativa esportiva i que es pugui castigar les persones que xiulin i degradin l'himne nacional i tots els seus símbols.

No negaré la importància dels símbols, però en aquests moments en què al país només li surten nans, semblaria que ens hauríem de deixar de simbologia i centrar-nos en els continguts, en solucionar els problemes que hem provocat.

Tot i així cal ser seriosos i no menystenir els símbols dels altres mentre defensem els nostres. El respecte a la simbologia hauria de ser total, però això no ens implica només a nosaltres. També els altres haurien de respectar els nostres, i ho fan?

En aquests talls de programes espanyols que podem veure a l'APM de TV3, t'adones de la voluntat de molts presentadors o participants, de ferir-nos com a venjança, potser, perquè ens considerem diferents. Però arriben a dir que en aquests moments de problemes de finançament, ens dediquem a ensenyar el català. És ignorància o mala fe?

Oi que hi ha dies que et sents més independentista? A mi em passa, però em rebenta la gent que es creu que és  més que els altres. Hi ha persones que entren en un partit polític, independentista per exemple, i ja es veuen capaços de catalogar la resta, perquè per a ells la raó els correspon. Els altres estan equivocats. A vegades, fins i tot, perdonen vides. Són capaços de pensar que en els altres partits hi pot haver algú bo. Evidentment és algú que els dóna la raó o els va més o menys a la banda. Quan em sento independentista, no em sento proper a aquests, sinó distant i probablement més proper a persones tan mal vistes pels independentistes purs, però que fins ara només han parlat.