Setmana tràgica al nord d'Àfrica

Aquesta setmana ha resultat tràgica al nord del continent africà amb el terratrèmol del Marroc i el cicló que ha afectat una part de Líbia. Si la desgràcia grega amb extensos incendis i unes pluges que varen inundar el país eren motiu de preocupació a Europa, després han arribat els dos episodis esmentats que han agreujat la situació i ens han compungit.

Hem llegit força sobre els efectes del terratrèmol al Marroc, però encara poc sobre les inundacions de Líbia. Vull pensar que es deu al fet de ser massa recent com per tenir-ne informació suficient, però d'entrada tot fa pensar que el nombre de víctimes serà molt superior, atès que hi ha moltes persones desaparegudes.

El nostre país es banya amb les mateixes aigües que els dos estats afectats, però sembla que tenim molta més sort. Ja ens hi trobem amb el cúmul de morts mentre intenten travessar el Mediterrani, amb governs que s'esforcen a posar-hi tots els impediments possibles, causant moltes més víctimes.

La bellesa del nostre mar porta la motxilla de la mort i la desesperació de persones que fugen de la guerra o la misèria en busca de feina i pau. És per això que hi ha persones que tenen certs recels de banyar-s'hi recordant que les mateixes aigües esdevenen mortals per a molta gent.

La reacció a les dues tragèdies ha estat positiva i immediata, tot i que en el cas del Marroc hi ha hagut crítiques per manca d'ajuda i del rebuig del rei del país a acceptar-la d'alguns països com de la mateixa França. Però com deia l'altre dia parlant del Marroc, seria bo que no calguessin desgràcies per esdevenir solidaris. 

Ho tenim massa a prop com per desentendre'ns-en i és lògic que ho tinguem present, ja sigui a través dels mitjans de comunicació, els nostres espais de lectura i narració, a les converses amb amics i familiars. Ho hauríem d'aprofitar per ser més conscients dels privilegis de que gaudim, i no queixar-nos tant, a vegades de coses ben simples i insignificants, sobretot quan ho compares amb fets on la vida està en joc.

La nostra cara bruta

Quan surto de viatge i visito pobles i ciutats haig de fer un esforç per no deprimir-me. Em pregunto moltes vegades per què ells ho poden fer i nosaltres no. Com és possible que ho tinguem tan mal organitzat si pots comprovar que n’hi ha d’altres que ho apliquen tan fàcilment. I el resultat és evident, i la pregunta no té resposta, a no ser que no et sàpiga greu d’enfadar-te amb tu mateix i amb tothom.

Aquesta vegada també em vaig fixar en la neteja dels carrers i com la majoria de la gent es comportava cívicament, una assignatura pendent a casa nostra. Però la meva observació preferent va ser una altra. Em preguntava si el país que visitava no tenien llum a les cases, ni gas, ni telèfon, ni fibra òptica. Tot el que es podia observar a les façanes de les cases eren els pluvials, la majoria d’ells, per no dir tots, soterrat el desaigüe. I això no passava en un poble, dos o tres, sinó en tots. Pobles i ciutats, fos quin fos el nombre d’habitants.

A casa nostra és una vergonya! Ni les companyies s’encarreguen de mantenir bé el cablejat, ni es posen d’acord amb els ajuntaments per soterrar-ho, ni els ajuntaments aprofiten la urbanització dels carrers per preveure’n el soterrament. Si no arreu del país a la majoria de pobles i ciutats, i a tots els carrers.

Sé que la solució no és fàcil, ni econòmicament ni conceptualment. I és llavors quan veiem uns carrers amb unes façanes que fan fàstic, per més bona voluntat dels seus propietaris.

Suposo que enteneu la meva desesperació. Gaudeixo de la visita. Em meravella la manera com cuiden les cases, pobles i ciutats, i procuro oblidar-me de com ho tenim a casa. Jo continuaré denunciant aquesta manca de sensibilitat, però soc conscient que és picar ferro fred. 

Una Europa immoral

Continua i amb més força la vergonyosa actitud de l'Europa civilitzada. Cada vegada ens hem d'avergonyir més de què està passant a Europa, però si una cosa supera els límits de la immoralitat és el paper que juguen els estats europeus davant de l'arribada d'immigrants des del sud, salvats d'una mort segura gràcies a l'actitud i esforç del voluntariat, de persones com la gent d'Open Arms.

Què ens està passant? Quin exemple estan donant els dirigents polítics italians, i quina és l'actitud de la resta de països europeus? Quina Europa estem construint?

No podem estar de vacances ignorant el que està passant al Mediterrani. Els obstacles que els estats estan posant per poder desembarcar persones que han estat salvades del mar. Quina actitud pot ser pitjor que permetre la mort de persones al mig del mar, amb la desesperació per poder arribar a un món que els permeti viure dignament?

No ho puc entendre, però si m'aturo a pensar-hi m'adono d'actituds de dirigents de C's que estan en la línia. De l'odi a l'adversari. D'esclafar qui no pensa com tu. Amb aquestes maneres es pot entendre que hi hagi governants que prefereixin veure morir éssers humans, abans de donar-los una oportunitat per refer la seva vida. Indignant!

Un any d'injustícia, ràbia i indignació

Puc entendre la desesperació d'Stefan Zweig observant la indiferència i tranquil·litat de molts escriptors i intel·lectuals europeus en els preparatius del que acabaria essent el naixement de la pitjor tragèdia del segle XX, que va portar a la segona guerra mundial. Espanya, seguint l'experiència dels darrers mesos d'Europa, observa sense immutar-se el ressorgir de l'extrema dreta, amb unes consignes i discursos indignes i perillosos per al manteniment de la pau i els drets humans.

No és només la reacció d'impresentables líders polítics davant la situació injusta dels nostres presos polítics, avui es compleix un any de captiveri, sinó també les amenaces als catalans, que volen retenir, no pas per simpatia, sinó per sotmetre'ns.

Es fa molt difícil estimar i desitjar la unitat d'Espanya quan veus la consideració que ens tenen i l'odi que sembren entre els espanyols humils que tot s'ho empassen, perquè tots els canals de comunicació fan pinya amb els partits polítics corruptes i prevaricadors.

Un any de presó preventiva per a dues persones acusades injustament d'uns delictes inexistents, que no acabaran de sentenciar-se, però que el mal ja està fet. No hi pot haver sentència de culpabilitat d'uns delictes que no han existit, com clarament demostren les imatges observades, i que només se sustenten en el revengisme d'un Estat autoritari, prevaricador i calumniador.

No només avui, però la data ho fa destacar, recordem els nostres presoners innocents que paguen per la maldat dels poders polític i judicial espanyols. On és l'esquerra espanyola de veritat? On són les persones que caldria suposar que reivindicarien la justícia al país? Què se n'ha fet de l'Espanya civilitzada i crítica davant la injustícia? El panorama no és gens esperançador, i el terreny massa propici per a l'arrelament de moviments ultradretans, populistes i gens democràtics.

Notícies que no vols llegir

He arribat a casa i després de sopar una mica m'he posat a llegir les notícies del dia a Internet. He fet una lectura dels titulars i subtítols, com a molt, i m'han vingut moltes ganes de tancar l'ordinador i anar-me'n a dormir. Realment se'm fa difícil definir el sentiment que em genera, no sé si de rebuig, de ràbia, de desesperació... Com és possible que passi tot allò que llegeixo.

Et provoquen les notícies que arriben de Síria, de Colòmbia, d'Hongria, de Turquia, del Tribunal Constitucional, del Congrés de diputats, de Pamplona, del carrer Ferraz, de l'Audiència Nacional, de... 

Toca tombar l'acord del Parlament català sobre els toros? No es pot fer res perquè Rússia deixi de matar civils? Són tan inútils la Unió Europea i Nacions Unides? Per què beneïm dictadures encobertes? Quins interessos amagats hi ha?

Ahir vaig dir que el PSC faria un pas enrere. Si no ho he llegit malament, avui ja n'ha fet mig. Som així.

Dolor i aldarulls avui a Salou

El tràgic succés d'aquest matí a Salou, amb la mort d'un home quan intentava escapolir-se dels Mossos d'Esquadra, ens hauria de fer pensar, a tots, que no ho estem fent prou bé. Si la versió que ens ha arribat dels fets és certa, la mort hauria ocorregut per la desesperació de la víctima, quan s'ha vist acorralat per la policia. 

Quin era el motiu de la persecució? El top manta. Quin problema hi ha amb el top manta? Que es produeix una transacció econòmica il·legal, que provoca la competència a comerciants que tenen els papers en regla i paguen els seus impostos. És això?

En qualsevol societat hi ha d'haver unes normes que s'han de seguir per ordenar la vida de la comunitat i permetre que tothom tingui les mateixes facilitats per viure amb dignitat. Ho estem aconseguint?

Es pot fer molta demagògia en un sentit i l'altre. Podem arribar a justificar-ho tot, però ens equivocaríem. Tampoc podem pensar que sigui una tasca fàcil, ni que arribem a tenir la solució ideal. Sí, però que cal asseure'ns i no deixar-nos portar per la indignació, encara que situacions com la d'avui siguin molt complicades d'assimilar.

Vivim un món amb una diversitat cultural i social important, i això fa que no puguem actuar com abans. Tots plegats, però les persones que tenen una responsabilitat política més, hem d'intentar construir una societat justa on hi tinguin cabuda totes les persones, al marge del seu origen, cultura, religió i costums. Hem de ser conscients, uns i altres, que vivim junts i que hem de continuar junts.

Crec que les persones que venen en l'espai públic, ho han de poder fer, però s'ha de regular de manera que ningú en surti perjudicar, més enllà de la competència justa. Ho hem d'entendre els autòctons i també els que han vingut d'altres cultures. Mentre convisquem hem d'escriure les regles de funcionament, les quals han de ser prou flexibles com per satisfer tothom, i adaptables a cada moment i circumstàncies. 

Fetes les paus amb Flotats, ara toca Boadella?

Avui el govern català ha fet les paus amb Josep Maria Flotats, que va inaugurar el Teatre Nacional i poc després el varen destituir. Avui sembla que, després de molts contactes a través d'amics, el govern català li ha fet un homenatge, en els quinze anys de la inauguració del teatre, i ha servit per posar pau i desitjar molts èxits futurs.

El nostre país té problemes amb les "patums". Quan una persona destaca molt, se la fa fora, o bé s'autoexilia. Parlo de Flotats i de Boadella, però també podria esmentar en Guardiola, per exemple. En l'època de jugador o ara d'entrenador. Segur que en trobaríem més.

I si ara hem recuperat Flotats, creieu que podrem fer el mateix amb Boadella? Cadascú és com és, i és cert que hi ha qui desperta més simpatia que d'altres. A Flotats se'l podia veure com un cregut, aquells que et miren per sobre l'espatlla. Això al marge del seu talent, que no crec que ningú li'n pugui discutir. A Boadella, també molt "xulo", però un amargat, un nen repel·lent de qui te'n vols allunyar. Serà igualment possible fer les paus?

M'imagino que la persona no és el mateix, i la seva actitud tampoc. De Flotats pràcticament no n'havíem sentit a parlar mai més, i en canvi d'en Boadella, tot sovint escoltem improperis contra Catalunya i els catalans. Sempre he pensat que es tractava de pura ràbia, impotència i desesperació. Són reaccions típiques d'aquell que voldria que el seu antic col·lega, després de barallar-t'hi, voldries que naufragués, i si no ho fa, et rebenta. No crec que en Boadella, en vida, el puguem recuperar. Després, darrera una làpida, segur que alguna cosa en positiu en sortirà. Llavors els seus insults ja no ressonaran.