Matar el missatger

La premsa informa de la detenció de l'advocada militar d'Israel, Yifat Tomer-Yerushalmi, per haver filtrat un vídeo de la violació d'un pres palestí. Està vist i comprovat que en un règim repressor no importa què es fa sinó que se sàpiga. Quan una persona s'entossudeix a revelar la veritat, se situa al punt de mira de tots els atacs. L'advocada en qüestió, de fet, no ha estat només una missatgera, sinó que des de sempre s'ha enfrontat davant d'un govern, l'israelià, que ha demostrat sobradament quina era la seva conducta, amb el suport de l'extrema dreta radical.

Durant el genocidi de Gaza s'ha vist com els periodistes eren un objectiu a batre per part de l'exèrcit israelià. Són les persones que testimonien el que està passant des del mateix lloc de la tragèdia, i cal silenciar-los. El que no es veu, no passa. O si més no això és el que ens imaginem. I si no que ho demanin al poble del Sudan.

Malauradament, el prestigi de la premsa ha davallat fins a nivells preocupants. Avui, molta de la informació que ens arriba està manipulada intencionadament, per fer-nos creure allò que volen i que, sovint, és fals. És una llàstima perquè, si més no en altres èpoques, la premsa era una garantia per conèixer els fets reals que a vegades s'han volgut ocultar. Certament, no tots els periodistes estan comprats, i en podem trobar bons exemples, però quan es deteriora l'entorn, tothom és sospitós.

La revelació dels fets esmentats podria acabar bé, col·locant a cadascú al lloc que li correspon, i assumint les responsabilitats degudes. El problema és que els culpables continuen rebent tot el suport del poder instaurat a Israel, amb el suport directe o indirecte dels països occidentals. La víctima de la tortura denunciada no en traurà cap benefici, i la culpable de la filtració tampoc aconseguirà portar els botxins, els de dalt de tot, davant la Justícia.

La inconsciència que et destrossa la vida

Per una estupidesa desgracies la vida d’una família i et destrosses la teva. Conduir begut pot canviar-te la vida. Una insensatesa que et pot fer desgraciat la resta de la teva vida, a part de provocar un mal irreparable a una família que ha tingut la dissort de trobar-se en el teu camí.

Avui llegíem sobre el tràgic accident que ha ocasionat la mort d’un jove de 23 anys, víctima d’una conductora que anava beguda. La família del jove, que ha vist estroncada la seva trajectòria, han perdut un fill, un germà, la parella, sense poder fer res per evitar-ho, i ho recordaran la resta de la seva vida i el ploraran. Però la culpable de l’accident, com ho podrà aguantar mentre visqui? Com patirà la irresponsabilitat de la seva acció?

Tots estem exposats a un moment de distracció, que pot resultar fatal, però conduir begut no és una distracció, sinó un delicte que es podia evitar. Que cal evitar!

No pot ser que hàgim de lamentar actes com el d’avui, que no ha estat el primer ni serà l’últim. Hem de ser responsables dels nostres actes i no haver d’esperar el resultat dels fets per adonar-nos de la imprudència i el delicte. Tothom té dret a gaudir de la festa i els amics, però això no els deslliura de la responsabilitat d’actuar amb seny i ser capaços d’acceptar que no s’està en condicions de fer una vida normal, si s’ha begut més del compte. 

És absurd haver d’emborratxar-se per passar una bona estona de gresca, però si no sabem gaudir de la vida serenament, com a mínim hem d’evitar posar en perill la vida dels altres.

El mal és irreparable, i la causant de l’accident i mort del jove, no podrà viure mai més tranquil·la sabent que és la culpable de la mort del jove i el dolor de la família. Aquest és el primer càstig a arrossegar.

Hauríem de ser capaços de legislar de manera que les persones que, per inconsciència, provoquen la mort dels altres ho paguessin amb un servei a la societat en pro d’evitar altres accidents, amb conseqüències tan funestes com les que hem viscut amb la mort d’aquest jove. 

Una vegada més...

Una vegada més hem de lamentar l'atropellament i fuga d'una persona en estat de borratxera, matant o malferint una víctima innocent que es trobava en el pitjor lloc en aquell moment. És imperdonable que passin aquestes coses i no ens esquincem les vestidures, fora que la víctima sigui coneguda nostra.

Tots estem exposats a cometre un error i causar dolor als altres. No sempre estem prou atents amb tot el que fem i podem patir una distracció que resulti fatal. El que no té perdó és provocar la situació conscientment. Quan una persona ha begut més del compte ha de tenir la precaució i sensatesa de no agafar el cotxe. Si a tot això hi afegim menor d'edat i sense carnet, la cosa encara es complica més i té menys excuses. I el que encara és pitjor és que una vegada causat l'accident, arrenquin a córrer despreocupant-se de l'estat de salut de la persona que han atropellat.

Estem parlant de delicte i com a tal s'ha de sancionar, però al mateix temps estem parlant de sentit comú, sentit del deure i responsabilitat. Quan ens equivoquem ho hem d'assumir i no fugir. És per això que les persones que desapareixen del lloc dels fets haurien de tenir un càstig exemplar. No pot ser que permetem aquesta inconsciència, falta de valors i irresponsabilitat. Si volem aconseguir una societat més humana i digna, hem de fer molta pedagogia, però, arribat el moment, cal ser durs amb la condemna.

No tot passa per la presó, però la impunitat o eximents gratuïts no ajuden al fet que escenes com la que podíem llegir avui d'Avià es repeteixen massa sovint.

Espero i desitjo que el noi atropellat es recuperi de les lesions, i tot pugui quedar en un ensurt, però al mateix temps confio que el causant de l'accident pugui reflexionar durant tota la resta de la vida sobre la seva mala actitud i potser un altre dia tindrà més cura. És una llàstima haver d'aprendre dels fets consumats, sobretot quan hi ha conseqüències irreversibles, que espero que en aquesta ocasió no sigui el cas. 

I permeteu-me que insisteixi en la necessitat que a la família s'eduqui correctament en la responsabilitat. Primer dels pares i després dels joves. Aquests no es poden controlar permanentment, però encara crec que els valors que es conreen dins l'àmbit familiar, sempre sobresurten al llarg de la vida. Si més no en això hi hem de confiar.

Ball de ganivets

No sé si a mi m’ho sembla o és que no podem fer un pet que no se n’assabentin el veí, però el cas és que no hi ha dia que no llegeixi al diari una notícia relacionada amb ganivetades, algunes de les quals tenen conseqüències irreversibles. Què ens està passant? 

La conclusió a què arribo és que cada vegada tenim comportaments més violents, però no és una violència sobtada, sinó que les víctimes es troben davant d’individus preparats, que porten l’arma a sobre. No és una violència gratuïta. Premeditada?

Sense justificar-ho, puc entendre que alguna persona se li giri el cap, per una discussió, una baralla…, però anar armat pel carrer ja és tota una altra cosa. Anar-la a buscar després de la baralla, tampoc és una reacció instantània. Què els ve al cap? Tanta agressivitat corre per dins?

Avui el diari parlava de l’apunyalament a un noi d'11 anys. No sé l’edat de l’agressor. Ens hem tornat bojos?

La vida no és fàcil per a tothom. Hi ha problemes de convivència, amb famílies desestructurades, amb lligams familiars complexos, amb dificultats per viure. Hi ha moltes persones vivint en la indigència, amb problemes per accedir a un habitatge, a una feina, o per obtenir permís de residència i treball, però tot això no és excusa. És més, ens trobem amb agressors que no compleixen cap d’aquests estereotips. Són persones que consideraríem normals, com tu i jo. Llavors, on és el problema? Què ho provoca tot això?

No podem donar la culpa als nostres polítics, però sí que els hauríem de demanar que ho tinguin present. Que investiguin què ens està passant a tots plegats i intentin trobar solucions que alleugereixin la situació. No podem continuar amb aquesta escalada de violència. No em serveix que em diguin que la percepció no s’ajusta a la realitat perquè hi ha víctimes i, per tant, hi ha agressors. 

És una feina de tots. Intentem rebaixar la intensitat amb què vivim. No anem tan revolucionats i potser així aconseguirem rebaixar el suflé. Tant de bo es redueixin les notícies alarmants que han anat in crescendo. Si no ho aturem, ens aclapararà a tots.

Xavi Hernández s'equivoca de nou

Una vegada més, Xavi Hernández l'ha pifiat. El concepte que té de les coses, més enllà del futbol, sembla que no és gaire apropiat, si més no xoca amb la mentalitat de molts de nosaltres. Probablement l'error que cometem sovint és que creiem que les persones que destaquen en alguna cosa, com pot ser el futbol, necessàriament són persones amb qui ens podem emmirallar, però després descobrim que també hi ha misèria.

La reacció sobre la conducta de Dani Alves, que no va ser espontània, no ha estat gens encertada, com tampoc ho varen ser les seves manifestacions sobre Qatar o Aràbia Saudita. Deixa molt que desitjar la seva opinió sobre la democràcia i el funcionament autoritari d'aquells països, i ara tampoc el deixa bé parlar de la manera que ho ha fet, referint-se a Dani Alves.

Jo no començaré a malparlar de Dani Alves, perquè no conec els fets, ni soc ningú per jutjar els altres, i puc entendre que Xavi Hernández, per la relació que ha tingut amb el jugador, hagi pogut quedar sorprès, però això no treu que a l'hora de parlar-ne públicament, hauria de tenir en compte totes les parts. Si vol parlar del jugador, també ho hauria de fer de la presumpta víctima de les agressions sexuals.

Si és capaç de posar-se a la pell del jugador, que ha estat empresonat acusat d'haver agredit una noia, també fora bo que es posés a la pell de la persona agredida i entengués que a la vida no es pot anar pel món agredint a la gent, i encara menys aprofitant-se de la fama i el reconeixement per menystenir els altres.

Suposo que Xavi Hernández ha estat un molt bon jugador, i probablement podrà acabar sent un bon entrenador, però jo li recomanaria que fos més humil i discret, i en temes que potser no domina tant, deixés d'opinar tan alegrament, a no ser que accepti que la gent l'acabi definint com una persona poc sensible, i defensora de la repressió, ja sigui política o sexual. Crec que en Xavi Hernández s'ha equivocat i convindria que es disculpés. Potser la seva empresa, que tampoc queda gaire ben parada, li ho hauria d'aconsellar.

Borràs se n'ha sortit amb la seva!

Amb els resultats de la consulta als militants de JuntsXCat podem afirmar que Laura Borràs se n'ha sortit amb la seva. Des d'un primer moment, quan va veure que havia perdut les eleccions, ha intentat desestabilitzar el govern i ho ha aconseguit. No va voler formar-ne part per no estar per sota d'un líder d'ERC i per això va acceptar ser nomenada presidenta del Parlament, però no ha parat fins que no ha aconseguit trencar el govern.

No m'han agradat mai els personalismes i en política sempre he cregut que calia servidors públics i no figures a qui adorar. Laura Borràs és un personatge amb molt d'ego i això acaba malament, o bé personalment o fent mal als altres. Penso que això darrer és el que ha passat.

També ha estat un èxit del president a l'exili. Sense voler treure-li tots els mèrits ni reconèixer el dolor que ha patit per haver liderar una revolta fallida contra l'Estat, s'ha de dir que amb el temps tot s'ha anat deteriorant. Probablement ERC no li ha posat fàcil, però això no treu que un ha de saber entendre les circumstàncies i acceptar la realitat. Volent conduir el país a un fracàs no és res saludable.

Ara el president Aragonès, que tot sigui dit de passada, no em mereix cap confiança, haurà de treure les castanyes del foc i intentar passar la resta de la legislatura el millor possible. No té grans polítics al costat amb un pes important per generar aquesta confiança perduda, i tot fa pensar que continuarem vivint uns dies grisos i tristos de la història de Catalunya.

L'any vinent hi ha eleccions i tal com ens tenen acostumats els polítics, no mouran gaires fitxes, sobretot si això els pot comportar fracassos electorals. ERC i Junts estan condemnats a entendre's o a desaparèixer. L'enemic, o l'obstacle per aconseguir una gran Catalunya, no és a fora, sinó que el tenim a dins, i es tracta d'aquesta lluita fratricida per aconseguir el poder. Abans d'ahir parlava de l'escrit de Joan Minguet Batllori sobre l'arrogància del poder. Realment Laura Borràs i també Carles Puigdemont han actuat amb arrogància i la principal víctima és el poble català.

Hem d'acceptar que el govern de coalició no ha funcionat ni tenia gaires possibilitats de funcionar, però no crec que el trencament culpant els altres sigui la millor solució. Crec més en la voluntat d'entesa i deixar de banda el protagonisme. És cert que ho ha decidit la militància, però la influència de Borràs i Puigdemont ha estat massa forta com per no creure que no acabarien decantant la balança. Crec que la majoria de polítics implicats en la vida local, regidors i alcaldesses, tenia clar que la ruptura no era el millor. Des d'un ajuntament la política es veu diferent, i la voluntat de servei públic és més present.

La justícia penal d’aquest país

Arran de la detenció i empresonament del causant de la mort de dos ciclistes a Castellbisbal, que comentava ahir, penso en el fet de privar de llibertat a una persona i el que això suposa. La reacció més immediata que tenim tots davant d'un fet com l'accident comentat, és que qui la fa la paga i que no pot quedar impune, sinó que se l'ha d'empresonar. És cert que tots som responsables dels nostres actes i quan, a més, fugim del lloc dels fets, no tenim excusa per afrontar el mal que hem provocat.

La presó és la solució a tot? Ingressant una persona a la presó queda tot resolt? Penso també amb la persona que finalment ha aconseguit l'eutanàsia i la insistència dels familiars de les víctimes perquè no se li autoritzés, per allargar la seva pena pel delicte comès. Tot és molt complicat i no es pot analitzar superficialment. Estem parlant de persones humanes, encara que hagin comès un crim horrorós.

La nova síndica de greuges és una gran defensora d'un canvi en la justícia penal d'aquest país, advocant per models de presó menys repressors, apostant per mesures penitenciàries com els tractaments en llibertat, els centres de dia i el control telemàtic del condemnat. M'imagino que no és fàcil acceptar segons quines concessions quan has estat víctima directa o bé un familiar teu, però estic convençut que hi ha d'haver alternatives a tancar una persona molts anys sense cap garantia que això serveixi per reparar els danys ocasionats.

No es tracta de no castigar qui no s'ha comportat com calia i ha atemptat contra la vida i la seguretat d'una altra persona, sinó de treballar la manera de reinserir aquesta persona a la societat de la millor manera en benefici de tots. Jo mateix deia que s'havia de castigar més rigorosament una persona que després de cometre el delicte fuig del lloc, i continuo pensant que la pena ha de ser més gran. Una altra cosa és defensar o no el sistema actual. 

Sempre és més fàcil prendre decisions genèriques i exemplars davant de qualsevol atac a la llibertat o vida de les persones, però entenc que hem de fer un esforç per estudiar cada cas i ser capaços de trobar una solució apropiada per a cada persona implicada. Desitjar que una persona es podreixi a la presó pel que ha fet, no és bo, encara que és evident que la irresponsabilitat dels actes requereix d'unes mesures correctores que poden afectar la llibertat de moviments, però que cal analitzar a fons i aplicar la justícia que sigui un bé per a tota la societat, també per al causant del delicte.

La presidenta perd la batalla

Des de la distància es fa molt difícil opinar sobre fets que succeeixen i que en reps la informació probablement esbiaixada. De fet opinar sempre comporta un risc i sobretot si et manifestes a favor o en contra d’alguna actuació o declaració. El fet ve de lluny i no crec equivocar-me si dic que la majoria sabíem que acabaria d’aquesta manera.

Tot i que penso que Laura Borràs és víctima de la repressió que pateix l’independentisme, tampoc no és la manera d’anar pel món. Crec que, la fins ara presidenta del Parlament, ha abusat del càrrec i dels seus privilegis i no ha fet cap favor a la causa, al revés. Potser l’única cosa que ha aconseguit és que es deixés de fer demagògia i que tothom digués clarament què pensava i volia.

Desconec els detalls, perquè estant de vacances i lluny de casa he llegit les notícies en diagonal. Ja tindrem temps d’analitzar-ho més profundament els propers dies. De totes maneres pel que m’ha semblat veure i sentir, Laura Borràs ha volgut jugar el paper de víctima, buscant seguidors encegats per defensar-la, en lloc de dir molt clarament què va passar, com va actuar i quina és la situació actual.

Quan torni a casa miraré bé què ha passat i, sobretot, intentaré descobrir si les diferències entre JuntsXCat i ERC són la veritable causa del conflicte. Ja sabem que des de l’Estat sempre ens buscaran les pessigolles, però també hem d’entendre que nosaltres hem de fer bé les coses, probablement més ben fetes perquè sabem que ens estan espiant amb lupa.

A la nostra vila les coses tampoc marxen gaire bé, fins al punt que l’oposició demana, en sessió plenària, la dimissió d’una regidora de govern. Hem de ser capaços d’analitzar les coses per què passen, i saber veure en què ens equivoquem i com ho podem millorar. El que no es pot fer és jugar amb la gent, cosa que en aquest cas semblaria que és el que ha estat fent la nostra presidenta del Parlament.

Les mentides fan perdre la confiança

Si vols que la gent confiï en tu el primer que has de fer és no mentir. Les mentides es descobreixen tard o d'hora. Normalment molt aviat. D'aquí la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix. Aquesta premissa l'hem d'aplicar a qualsevol àmbit, ja sigui a la feina, la família, la política. És en la política on es descobreixen els pitjors escàndols i la repercussió està garantida. A còpia de mentir, quan dius una veritat la gent ja no et creu. Llavors ve el llop de veritat i es menja totes les teves ovelles.

No volia repetir-me sobre el cas de la presidenta del Parlament català, però avui he llegit que els Mossos d'Esquadra havien arxivat el cas del robatori al 'domicili' de Laura Borràs. Segons sembla el robatori no es va fer al seu domicili, sinó en un magatzem, i el robatori es va produir en varis d'aquests magatzems.

A ningú li agrada que li entrin a casa seva o en una de les seves propietats, encara que els lladres no aconsegueixen endur-se res de valor. El sol fet que t'hagin entrat ja indigna i et solidaritzes amb totes aquelles persones que ho han patit. Quan Laura Borràs ho va denunciar, moltes persones varen manifestar el seu enuig i la varen compadir. Però Laura Borràs no va dir tota la veritat. Tampoc va mentir, encara que si es referia a casa seva i no va ser precisament aquest el lloc, crec que ho havia d'haver matisat.

Ningú no posa en dubte que Laura Borràs és víctima d'una pressió sense precedents. No se li vol deixar passar res pel simple fet de ser qui és i com pensa, i és per això que ha de procurar ser molt transparent i no deixar cap mena de dubte en tota la seva actuació. L'anècdota del lloc on es va produir el robatori hauria passat inadvertida en qualsevol altra situació i persona, però tractant-se de Laura Borràs tothom hi ha parat atenció.

Als polítics, en concret, no els agrada que els acusin de mentiders, perquè al llarg de la seva carrera política fan moltes promeses i volen que la gent els tingui confiança. Però la veritat és que la mentida és molt freqüent al món de la política. A vegades es tracta d'imprecisions que poden posar en dubte la honestedat de la persona. En aquest cas, probablement no hi ha hagut mala intenció, però moltes persones hauran pensat que a Laura Borràs li interessava fer-se més la víctima, i una manera fàcil era afirmar que li havien entrat a casa a robar, no pas que es tractés d'una robatori massiu a diferents trasters d'un racó de Barcelona.

Els dies comptats de Laura Borràs

Tot fa pensar que Laura Borràs té els dies comptats com a presidenta del Parlament català, i un futur polític magre. Això, si es confirma el judici per corrupció en la seva etapa com a responsable de l'Institut de les Lletres Catalanes. Segons l'acusació, Laura Borràs va fraccionar pagaments per afavorir un amic i evitar el concurs públic. 

Moltes persones creuen que Borràs és víctima del Procés. Pensen que sense tenir un paper destacat a la política catalana, del bàndol independentista, la pressió judicial que està patint no existiria, o si més no sense la força que està tenint. Personalment crec que és ben cert que el fet d'ostentar el càrrec que té i tot el seu currículum independentista la fa més vulnerable, però això no vol dir que no pugui ser culpable d'haver actuat d'una manera il·legal o fraudulenta en la seva vida a l'administració pública.

El fraccionament de contractes és una pràctica massa habitual i il·legal, que sempre he pensat que calia combatre i castigar la seva pràctica, la faci qui la faci. La gestió pública ha de fer-se de manera transparent i complint tota la normativa, per evitar casos de corrupció que, malauradament, el nostre país en té una bona colla.

És també cert que hi ha personatges que han actuat de manera corrupta amb conseqüències tant o més greus i en canvi no han estat jutjats, o si ho han estat, se n'han sortit sense càstig o amb la mínima expressió. La comparació amb altres polítics de formacions amb més poder i, sobretot, defensores de la sagrada unitat de la pàtria, resulta ofensiva, i aquí és on molta gent es basa per perdonar o menystenir el possible frau o corrupció de Laura Borràs. Una cosa no treu l'altra.

És bo que en política es castigui el frau i la corrupció, i serveixi d'escarment i exemple per evitar casos pitjors i continuats. Sap greu que no tothom sigui jutjat de la mateixa manera i que, per tant, la Justícia no actuï igual per a tothom, però no podem permetre que els casos de corrupció o mala praxis quedin impunes.

En altres situacions i altres protagonistes la causa potser no aniria més enllà i s'arxivaria amb alguna lleu amonestació. Probablement aquest no serà el cas de Laura Borràs, i haurà de carregar amb totes les conseqüències. Cal transparència i honestedat, i si la presidenta del Parlament català és conscient que no va actuar bé, el millor que podria fer per la institució i el país, seria acceptar l'error i dimitir.

Un gest que pot salvar una víctima de violència masclista

Aquests dies han estat notícia els gestos de socors que s'han popularitzat i que han servit per detenir maltractadors i alliberar les víctimes de violència masclista. Uns gestos amb la mà que les xarxes socials, i la mateixa policia, s'ha dedicat a explicar perquè serveixin de defensa a les víctimes, moltes d'elles amb impossibilitat de donar-ho a conèixer.

És una vergonya per la nostra societat, el gran nombre d'atacs masclistes denunciats, i que de ben segur queden en no-res en comparació amb els que no coneixem. Es tracta d'actes impropis dels humans, però que malauradament no paren de créixer. 

És molt important l'educació sexual dels joves, perquè aquests no estan exempts de provocar o patir actes de violència masclista. La tolerància que hi ha és massa gran, i no es pot permetre que creixin amb aquesta impunitat. No es valora prou la persona, i es cau en el greuge naturalitzat.

Llegia fa temps que els joves cada vegada es deixaven anar més. Que les noies permetien actituds masclistes dels nois, i que aquests no tenien límit ni cap tipus de respecte a les noies tractades. És important que quan es detectin casos de deixadesa es donin a conèixer, per evitar a que vagin més enllà, fins al punt de provocar víctimes mortals.

La nostra societat està malalta, i hem de trobar la manera de sanejar-la. Tots hi hem de col·laborar, i no podem permetre que es falti al respecte de les persones, per raons de sexe. Aquí també entraríem a parlar de l'homofòbia, que ha crescut força darrerament, i podríem analitzar paral·lelament, els discursos de l'extrema dreta que acostuma a ser molt poc respectuosa i posa en perill la salut de la nostra societat.

Quim Torra, un irresponsable?

Alguns ens fem aquesta pregunta. Què pretén el president Torra amb la no convocatòria d'eleccions? Es tracta de buscar la pitjor situació per després sortir a reivindicar no sé què i continuar fent el paper de víctima? No seria més sensat convocar les eleccions al marge del que pugui passar amb la seva inhabilitació?

De fet Torra va desobeir per acabar obeint. El podran inhabilitar tot i que al final va acatar la decisió judicial. Per què no va mantenir el pols i va enretirar la pancarta? Si es fa una cosa es fa ben feta i no pas a mitges. Calia?

Però la convocatòria o no d'eleccions és força al marge de la probable inhabilitació, encara que aquesta agreugi la situació. Fa massa temps que reclamem aquesta convocatòria i dubtem entre catalogar el president de temerari, irresponsable, estratega o autista.

No sé quan es trigarà a sentenciar definitivament l'actitud del president amb la pancarta, però sí que sabem que permetrà que el nostre país es vagi empobrint sense un govern capaç de liderar-lo. Ens estem consumint per culpa d'una marraneria de president o de qui li belluga els fils. Tots sabem que darrere d'ell hi ha qui decideix i el manipula, i és per això una gran irresponsabilitat quan es fa dependre un país d'uns interessos partidistes o potser personals.

Perquè una cosa és prendre una decisió equivocada i tirar pel dret, i una altra no prendre cap decisió i deixar-ho morir, que s'extingeixi. He decidit no seguir ni el Ple del Parlament ni les sessions del Tribunal que l'ha d'inhabilitar. N'estic massa tip i tampoc hi puc fer res per millorar-ho. És molt clar que l'actual president ha empobrit la institució i ha posat en evidència la baixa qualitat de la política i polítics dels nostres dies.

Tots contra Puigdemont

 La frase que s'escolta aquests dies, després del trencament entre el PDECat i JxCat és "tots contra Puigdemont”. Sembla que Puigdemont ha agafat la directa i que va a totes per aconseguir una victòria personal en les properes eleccions, que prefereix retardar-les per acabar de teixir el seu programa.

El procés successori de l'antiga Convergència ha anat deixant pel camí totes aquelles persones que s'han enfrontat a Puigdemont i a la seva manera de pensar i plantejar la república catalana. Les separacions més clares han estat les de Marta Pascal, primer, i ara la del president Mas. La primera en un clar enfrontament, i en aquesta ocasió, menys sorollosa, però probablement més traumàtica. Abans n’hi va haver d’altres.

Puigdemont ha guanyat sempre que s'ha presentat en unes eleccions, i a l'hora de liderar un projecte. És potser per això que deu pensar que la sort o l'encert continuarà si ho acaba de lligar bé. Caldria veure què en pensa la població, i de fet això serà el que es veurà quan es convoquin les eleccions.

En les anteriors eleccions Puigdemont sortia com a víctima de les baralles entre els dos principals partits independentistes, i alguns pensem que això li va anar bé a l'hora de recollir molts vots que potser no estaven pensats inicialment per anar cap a ell. Continuarà passant el mateix?

Tot és possible, però jo penso que ara les coses han canviat, i ja no es veu Puigdemont de la mateixa manera que abans. Ara potser hi haurà vots dels indecisos que no li donaran el suport que espera. Ha passat molt temps i les picabaralles comencen a cansar. Aquesta incapacitat per compartir, dialogar i caminar junts, molesta molts votants, que tindran l'opció de no anar a votar, o bé canviar el seu vot per una opció menys conflictiva.

Falta temps, si es compleix el desig de Puigdemont de retardar les eleccions, i per tant poden passar moltes coses, però el cert és que els catalans portem massa temps esperant veure canvis i avançar socialment i econòmica, i de moment el més calent és a l'aigüera. Aquesta provocació de tots contra Puigdemont pot no sortir-li tal com es pensa.

Confinar o no confinar, aquesta és la qüestió

No és estrany que tots plegats estiguem confosos i que tinguem una certa inseguretat a l'hora de parlar de l'epidèmia del coronavirus, perquè, si t'hi fixes, tothom hi diu la seva i són opinions contradictòries. Arran, per exemple, del confinament perimetral del Segrià, veureu opinions de tot. Fins i tot dins del PSC, tenim a Iceta que diu que s'ha fet tan malament, i al mateix temps el ministre Illa diu que s'està fent bé. Com quedem?

Tenim a la síndica de Lleida que protesta contra el confinament de la comarca, i també uns epidemiòlegs que opinen que l'obligació de portar mascareta a l'espai públic, encara que hi pugui haver la distància de seguretat, no té cap base mèdica. D'altres opinen el contrari.

Amb tot això... a qui hem de creure? A les autoritats que ens han amenaçat amb una multa de cent euros? Certament aquesta és la millor solució, si ens volem estalviar la multa, però... té sentit tot plegat?

Sigui com sigui, però, ja ens han informat que arran dels rebrots de Lleida, ja hi ha hagut una víctima mortal. Vol dir que la cosa és seriosa i no ens ho podem agafar a la lleugera. Sí que demanem més transparència i decisions clares. No forçar més del compte, però assegurar al màxim els resultats, i el ser capaços de decantar el coronavirus.

Prendre decisions no és fàcil i sempre estan supeditats a la crítica, ja sigui per interès partidista, ja sigui perquè en pocs moments s'ha decidir, però sí que els demanem la màxima coherència, la màxima transparència, i humilitat. A vegades hi ha massa supèrbia i al final... som humans.

Indefens a la corrupció i l'engany

No sé si pensareu el mateix, però jo crec que cada vegada el món es troba més indefens davant l'engany, la corrupció, els poders fàctics... Em costa d'acceptar, i em rebel·la, el fet que la premsa espanyola sigui, en general, tan enganyosa. Que publiqui només allò que interessa a una part, i que a més es tergiversi la informació expressament. Em repugna la idea de l'ocultació de la veritat per part de les institucions de l'Estat, i sobretot la sang freda a l'hora de passar pàgina.

Que avui o ahir, la ministra portaveu del govern digués que no es tractava el tema del CNI i l'atemptat de Barcelona i Cambrils del 2017, no és una anècdota, sinó que és molt greu! Si el CNI va esborrar les dades de l'imam de Ripoll vint-i-quatre hores després dels atemptats, com ho hem d'interpretar? Que volien amagar informació, oi? Quina responsabilitat hi tenien? I que ara el govern del PSOE no vulgui parlar-ne...

Tot això i més coses que podríem llistar, em crea indefensió. Fa que em senti desprotegit i víctima d'un atac ferotge d'uns poders que ens fan moure com titelles, a les seves mans, als seus capricis. Que ens utilitzen quan els servim, i ens abandonen quan ja no els cal.

No considero que estigui emprant un to pessimista, sinó realista. Perquè això està passant. Quantes coses sabrem d'aquí uns anys que ens hauran amagat? Com han forçat el canvi de la història uns poders que no controlem?

Està vist i comprovat que quan no ets útil a qui controla el sistema, n'esdevens víctima. Que només venerant el capital potser et lliuraràs de preocupacions ètiques i morals, però no econòmiques i seràs vulnerable a la fractura social.

S’esglaien aquells que han anat de la mà de VOX

A les verdes i a les madures! Una expressió que a casa es repetia molt quan observàvem persones que es queixaven pel tracte rebut i sabies que es casaven amb qui els convenia en cada moment. Això els hi hem de dir al PSC, que fa pocs mesos no tenien cap inconvenient, ni els feia cap tipus de vergonya d'anar de la mà de PP, C's i VOX. Ara tot són ganyotes perquè, com a mínim, a Andalusia els han tret la son.

És evident que el Procés no deixa indiferent a ningú. Encara que els partits unionistes tinguin paraules assenyades per atacar els independentistes, encara que es considerin per sobre del bé i del mal, en el fons ho pateixen i els fa ser contradictoris en més d'una ocasió. Aquest no és el cas de VOX que ho han expressat amb totes les seves lletres des del començament. 

Fins ara era el PP qui caminava tranquil, però els ha sortit la competència. Un partit sense motxilla a l'esquena, que utilitza el discurs populista per carregar-se tots els partits que fins ara han governat alternativament i fica els dits a la llaga dels ciutadans escaldats i amb problemes de subsistència. Aquests no s'adonen que seran els primers en rebre'n les conseqüències, però ara per ara el discurs és molt bonic, amb un component nacionalista contundent i una víctima propiciatòria: Catalunya. Això es compra!

També els resultats d'Andalusia han preocupat l'alcaldable Valls, que observa els moviments de C's, no sigui cas que s'acostin massa a VOX i el deixin al nivell de Le Pen. Amb quina cara es presentarà a l'alcaldia de Barcelona si el poden associar amb companys de VOX?

Els resultats d'Andalusia fan trontollar el panorama polític espanyol. És un punt d'inflexió que ens pot portar a una radicalització de la política centralitzadora espanyola en detriment de la perifèria, i Catalunya en rebrà les conseqüències. Entretant el govern català fa l'efecte d'estar adormit. Encara no s'ha refet dels fets d'ara fa un any. Estem perdent bous i esquelles, i ens costarà molt de recuperar-nos.

El grup parlamentari del PP desapareix del Parlament

A l'hora de fer una anàlisi dels resultats electorals d'ahir són molts els titulars que podem escollir. A mi m'ha fet gràcia parlar del PP perquè, al meu entendre, és el veritable culpable de la situació en què ens trobem, i els catalans els ho hem fet pagar portant-los, residualment, al grup mixt.

Els resultats electorals són objectius, però les anàlisis són totalment subjectives, encara que parteixin d'uns mateixos resultats. A diferència, però, d'altres vegades en aquesta ocasió els partits han estat més sincers a l'hora de valorar els seus resultats, potser perquè han estat massa evidents.

El PP ha estat víctima del seu propi verí, provocant que C's fos considerat el vot útil contra la independència, i per això aquesta victòria tan important, amb un increment de 12 escons. El PP, doncs, amb només 3 escons, o com a màxim que n'arribés a tenir 4, amb el 100% escrutat, anirà a parar al grup mixt, compartint-lo amb la CUP.

La CUP ha estat un altre perdedor d'aquestes eleccions, encara que li tocarà jugar el paper clau perquè puguin governar els independentistes. Aquesta clau que tant han ensenyat els comuns en campanya, ha passat en mans d'una CUP que ha perdut 6 escons tornant, gairebé, als orígens de la seva participació al Parlament.

Els comuns s'han hagut d'empassar la clau i hauran d'aprendre, si no canvien, a fer bullir l'olla durant el temps que duri aquesta legislatura. Han sacrificat el seu líder al Congrés, que crec jo que hi feia bona feina, perquè vingui al Parlament a avorrir-se.

El PSC, tot i els jocs de màgia per incorporar un ventall heterogeni i sense sentit, les ballarugues d'un Iceta il·luminat, i el suport d'un energumen escandalós, com ha estat el senyor Borrell, només ha estat capaç de créixer en un escó que no li serveix per fer res de tot el que pretenia.

ERC volia ser primera i guanyar les eleccions al Parlament també per primera vegada. Tenien molt cregut que traurien millor resultat que la llista de Puigdemont, i s'han quedat amb un pam de nas. Els seus resultats junt amb els de la llista del president ens han ensenyat que presentant-se seperats obtenien millors resultats. El dubte que tinc és què hauria passat si en aquesta ocasió també haguessin anat junts. O sigui que el dubte continua.

La llista del president ha estat la solució per evitar una desfeta del PDECat. Tot feia pensar que el partit no tenia possibilitats de sortir-ne airós. L'efecte president a l'exili, acompanyat de representants diversos de la societat civil els ha salvat els mobles fins al punt d'avançar ERC en la seva pugna particular.

C's ha estat la gran guanyadora, perquè ha incrementat els vots i escons, però també perquè ha estat la primera força política del Parlament, després que no es reedités Junts pel Sí. Aquest triomf que podrà presentar a tot arreu, molt probablement no li servirà per presidir la Generalitat, ni fer fora els independentistes del govern català. A Europa, però, quedarà clar que la primera força catalana no és independentista, i que els vots independentistes no arriben al 50%.

Pedro Sánchez no ens allibera de Rajoy!

Com ja va passar amb Zapatero respecte a Maragall i a tots nosaltres, ara ha estat Pedro Sánchez qui ens ha mentit. El problema, però és que a Espanya qui menteix o s'embutxaca diners no li passa res, i és per això que tenim tants exemples de traïció i corrupció. Pedro Sánchez ha demostrat que no té cap tipus de credibilitat per poder aspirar a governar Espanya. Encara que, ben pensat... tenim Rajoy com a president i només s'explica perquè es tracta d'una situació anòmala. No hi ha remei.

Entretant el PSC que està jugant a la puta i la ramoneta per aconseguir mantenir simpatitzants i militants, té un company de viatge que no li posa fàcil les coses. La decisió del PSOE de donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, en una versió del tot matussera i destructiva, és una mala notícia per a l'esquerra espanyola. Novament el PSOE s'abaixa els pantalons davant del PP. És per això que no té futur com a alternativa de govern.

I el PSC en rep les conseqüències, però no el podem tractar de víctima, perquè s'ho ha ben guanyat i dins del partit hi ha molts defensors de la posició del PSOE. Els militants socialistes amb un mínim de sensibilitat cap a Catalunya o bé han marxat o fan grans esforços per mantenir-s'hi. 

Avui he llegit moltes opinions que donen per fet que el senador Montilla aquest divendres votarà a favor de l'article 155 que ha definit el Partit Popular. Jo discrepo d'aquestes opinions i estic convençut que l'expresident de la Generalitat no hi votarà a favor. És inimaginable pensar que una persona que ha ostentat el més alt i distingit càrrec de Catalunya pugui, encara que discrepi de la manera d'obrar del seu successor, votar en contra de les institucions catalanes legítimament votades per la ciutadania catalana.

En un moment que interessa anar units i ser quanta més gent millor, demano als nostres electes que acordin una posició de resistència contra l'Estat espanyol, que aglutini el més gran nombre possible de partits i polítics. És més important i necessari prioritzar la contundència i concurrència que no pas la precipitació dels esdeveniments. Els catalans donarem suport als nostres polítics, però no ens poden posar imprudentment dalt d'una maroma.

La intocabilitat dels arbres idealitzada per l'alcaldessa

Estava mi adormit i m'han despertat sobtadament tot dient-me "mira, mira què diu en Martí Boada!" Parlava de l'analfabetisme de la cultura urbana sobre la intocabilitat dels arbres com a ideal i de com se'n reia Chomsky. A l'acte m'ha vingut al cap l'alcaldessa i algun assessor que té a prop. Què passa amb els arbres a Arenys?

Ve de molt lluny, de quan compartíem govern. Ja llavors no entenia que arrencar un arbre urbà massa gros per substituir-lo per un de més jove i prim no era cap crim! que un arbre massa gros i amb unes arrels massa llargues i fortes, que destrossava un mur, aixecaven llambordes i entraven a les cases buscant el clavegueram, feia temps que havia d'haver estat substituït, com s'havia fet sempre.

Quan una persona s'obsessiona en una cosa és molt difícil fer-la raonar, perquè no escolta arguments, ho defensa irracionalment víctima d'un fanatisme erroni. Aquestes situacions a vegades acaben quan ha passat una desgràcia o s'han destinat molts diners per esmenar els efectes contraris. Serà el cas del Rial? No ho voldria pas, però té tots els números!

El nostre carrer pateix el problema dels arbres massa vells, pateix els passejadors de gossos incívics que no recullen els seus excrements, o bé no porten l'ampolla de la regidora Real per netejar les pixarades a les nostres façanes. 

L'Ajuntament també ens perjudica amb la seva esporàdica neteja del carrer. No és gaire sovint, però quan passen tots en rebem les conseqüències. Un sistema de neteja que escampa la porqueria del carrer i ens l'enclasta a les façanes i portes. La blanca façana de casa ja no és com era, i no és únicament pel pas del temps, sinó bàsicament pel pas de la brigada netejadora del nostre Ajuntament.

No molestaré, però el defensor del ciutadà, ni el Síndic de greuges per l'embrutada de les cases, potser tampoc pels perjudicis d'uns arbres massa grans, sinó que hauré d'esperar a patir problemes més greus per mobilitzar-me. Tan fàcil que seria una mica més de comprensió per part d'una alcaldessa obsessionada en conservar uns arbres destructors.

El procés queda eclipsat per la dinàmica de la corrupció

Fa uns mesos, quan ja estàvem tips de corrupció, no ens acabàvem de creure aquelles veus que amenaçaven d'estirar la corda, o la llengua, perquè quedava molt per descobrir, i ves per on, tenien raó, els casos han augmentat i ara tots estem convençuts que la cosa anirà a més. 

Aquests darrers dies han aparegut noves actuacions delictives que impliquen a més gent, però també d'altres actuacions corruptes que s'afegeixen a personatges que van sumant delictes. El PP és el gran acaparador d'actuacions corruptes, però no només ells, i sembla també que darrerament els jutges s'hagin conjurat per ser més expeditius, farts potser de llegir crítiques a la falta d'independència del poder judicial respecte al poder executiu.

Tinc contactes amb polítics de tots colors i no es mereixen tenir com a companys a persones que han jugat amb la confiança de la gent i s'han enriquit descaradament. No pot ser que el senyor Rato, mentre exercia de ministre, o de president de l'FMI, estigués acumulant diners de manera fraudulenta. És inadmissible, i per més que la Justícia faci el seu camí, et sents impotent veient que és tan lent tot, i que viuen alegrament tot i el seu passat delictiu.

Fins i tot confiant en la Justícia, que avui és demanar molt, la seva lentitud i la manera d'actuar, en funció de qui hi ha al davant, provoca ràbia, i això no és bo. Diem molt que som en un Estat de dret, però no acabem d'entendre què vol dir això. On són i com són respectats els drets dels més febles, dels que no tenen contactes ni diner per aconseguir favors ni beneficis?

Tots plegats hem perdut la dignitat, perquè aquí no dimiteix ningú, tret d'Esperanza Aguirre, que ho ha fet tres vegades, fent-se la gran víctima, la qual cosa no és creïble. Rajoy, tot i haver guanyat les eleccions, ha demostrat que no és la persona capaç de treure l'Estat espanyol d'aquest merder de la corrupció, perquè ell mateix hi ha conviscut i no li ha interessat posar les coses clares. La Transparència és inexistent, i tot gira al voltant d'una conxorxa entre jutges, polítics i mitjans de comunicació, no tots!, però Déu n'hi do!