Fora plàstics!

Si heu viatjat una mica segur que haureu vist imatges de camps propers a grans ciutats farcits de plàstics. Em venen a la memòria imatges de Turquia i també d'Egipte i el Marroc. El vent s'emportava tota mena de plàstics que cobrien gairebé la superfície de terreny que voltava les principals ciutats. Però, i a casa nostra?

El plàstic és el gran protagonista de la nostra brossa diària. Ni les empreses són curoses a l'hora d'embolicar els productes ni nosaltres a l'hora de comprar-los. Potser no veiem aquelles imatges que us comentava, però només cal que fem una passejada pels nostres carrers i places i ens adonarem de la quantitat de plàstic que hi trobarem.

Avui ha entrat en vigor una normativa europea que intentarà reduir, de manera progressiva i massa lenta al meu gust, la quantitat de plàstic a la nostra vida diària. L'èxit de la mesura vindrà condicionada per la voluntat de la indústria, dels consumidors i les autoritats encarregades per vetllar el seu compliment, sancionant si cal.

La norma regula, entre altres, l'ús dels envasos monodosi i el reciclatge dels envasos de plàstic i les ampolles de begudes d'un sol ús. Ja fa molts anys que hi ha països, com Noruega, que es bonifica el retorn de les ampolles. L'estímul de recuperar uns diners, fa que no te'n trobis a cada cantonada, sigui perquè el consumidor s'encarrega de retornar l'envàs, o perquè hi ha persones que els recullen per poder tenir uns guanys fàcils.

De sistemes n'hi ha i no cal ser extremadament enginyós. El que acostuma a faltar és la voluntat de fer bé les coses i pensar-hi una mica. Potser amb l'entrada en vigor d'aquesta norma veurem alguns resultats, i ens estalviarem de veure segons quines imatges dels nostres carrers. El procés serà lent, i caldrà que els nostres dirigents vetllin perquè tothom compleixi de la seva part. Estem massa acostumats a aprovar normes i reglaments i molt poc a fer-les complir.

Recuperar la gent sàvia

Ahir, a l'inici de la conferència de l'Ateneu, a càrrec del periodista i politòleg Jordi Barbeta, o tertulià, tal com es va definir ell mateix, va anunciar-nos que intentaria minimitzar la sensació que tot funciona malament que, malauradament, és el que pensem molts i que ens amoïna.

Avui pensava que hauríem d'aprofitar tot el que existeix per utilitzar-lo en clau positiva. Intentar aparcar la negativitat i procurar quedar-nos amb la part bona i interessant, que n'hi ha. Les xarxes socials, per exemple, van plenes de bajanades, de gent mediocre, sense educació ni respecte, ni cap mena de sensibilitat. La majoria de les coses que hi trobem són per llençar o riure'n les gràcies. No tot és porqueria!

Si rasquem una mica podrem trobar conferències, lliçons i comentaris que ens han de servir per veure les coses d'una manera millor, i aprendre. Si tenim la capacitat d'aprendre constantment de tot el que veiem, arribarem a créixer com a persones i, fins i tot, podrem observar la vida amb bons ulls i ganes de continuar.

Crec que hauríem de fer l'esforç de cercar la gent sàvia que encara tenim entre nosaltres. Aquelles persones que ens fan descobrir actituds i maneres de resoldre els obstacles diaris. A vegades només cal que ens posin en ordre pensaments i idees que ja coneixíem, però que potser teníem descuidades dins la nostra ment. Si aconsegueixen que les recuperem, ben segur que hi sortirem guanyant.

Convindreu amb mi que és molt agraït i satisfactori poder escoltar a segons qui, que ens fa oblidar per uns instants tota la mediocritat que abunda en aquest món. Una mediocritat que trobem a la feina, al lleure, i entre els nostres polítics. No tots, però són els que més escoltem i sovint els que tenen més poder de decisió i condicionar la nostra vida.

Recuperar la gent sàvia, que n'hi ha, i procurar tenir present tot allò que ens descobreixen o recuperen de dins nostre, per poder-ho aplicar i ser feliços. Tant de bo que la saviesa superés la mediocritat. No podem permetre que el món segueixi aquesta tendència tan autodestructiva i sense sentit.

Remunicipalitzar la gestió de l'aigua

A la conferència d'ahir divendres a l'Ateneu sobre la remunicipalització de la gestió de l'aigua, hi va intervenir l'alcalde d'Arenys de Munt, en Josep Sànchez, que no només va parlar de l'experiència de la seva empresa pública GUSAM, sinó que va explicar, en quatre paraules, quina és la realitat de l'administració local, els problemes que ha de resoldre i els pocs recursos de què disposa per fer-hi front.

Trobo a faltar molta pedagogia dels nostres polítics per informar i donar a conèixer a la ciutadania com funciona l'administració, quines són les seves competències i de quins recursos disposa per poder-les exercir. Estic convençut que si dediquessin una part del seu temps a il·lustrar-nos la realitat amb què s'han trobat quan han entrat en un ajuntament, el grau de desafecció o el nombre de ciutadans que s'hi giren d'esquena o bé critiquen sense una base sòlida, es reduiria.

És per això que animo als nostres governants a posar en pràctica aquestes sessions explicatives, que ben segur no provocaran una assistència massiva, però sí que faran possible que les persones interessades en la cosa pública, que estimen i treballen pel bé social, obtinguin una informació real i a temps de tot el que passa, i puguin disposar d'uns arguments per valorar la tasca dels nostres polítics i les mancances del nostre sistema de funcionament públic.

Ho he dit moltes vegades en aquest blog, i l'alcalde d'Arenys de Munt ho va dir clarament quan es va referir als pocs recursos de què disposa l'administració local per desenvolupar totes les tasques que té encomanades, i les dificultats que les administracions supramunicipals imposen i que no fan gens fàcil la seva execució. Catalunya es queixa que no rep els recursos que li corresponen, però els municipis no estan pas millor.

I ahir es parlava de recuperar un servei de competència municipal, com és la gestió de l'aigua, que fa vint-i-cinc anys es va oferir la concessió a una empresa privada. I voldria destacar un fet que va mencionar el representant de l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP), Lluís Basteiro: licitar un servei perquè se n'encarregui una empresa privada és molt fàcil. Recuperar-lo perquè ho gestioni l'administració pública és la cosa més complicada que et puguis imaginar. No té cap sentit, però aquesta és la manera de gestionar els serveis públics que l'administració de l'Estat ha volgut que regís. Cal conèixer-ho a fons i treballar per revertir-ho.

Més efectes del fracàs del Procés

El fracàs del Procés no només ha tingut efectes sobre els partits polítics, sinó que també la societat civil organitzada ha rebut les conseqüències, i al meu entendre encara no se n'ha pogut recuperar. No és res estrany i passa a les millors famílies. Quan s'aboquen moltes energies per aconseguir un objectiu, i aquest fracassa, el resultat no és gaire positiu i acostuma a comportar conseqüències, ja sigui d'ànims o de fortalesa per recuperar-se de la patacada.

L'Assemblea Nacional de Catalunya també està en hores baixes, encara que estigui fent la viu-viu. La seva presidenta acaba de rebre una sotragada en les seves intencions de promoure una llista electoral, per encarar-se als partits independentistes que considera que han deixat de lluitar per la independència del país. La direcció de l'ANC no l'hi ha fet costat i ha quedat en evidència.

Si us haig de ser franc, pel poc que he pogut anar seguint i sabent de la presidenta actual, no m'estranya gens que sigui un moment gris també per a l'entitat. Al marge de les dificultats de recuperació del fracàs, hi ha la capacitat de lideratge i convenciment que s'estan fent les coses. Reconec que no és fàcil i que liderar un projecte quan tot ve de cara és molt millor que no pas ara, quan tot ho tens en contra.

Tot i així crec que la presidenta de l'ANC està en la línia dels actuals polítics catalans, d'una mediocritat remarcable i que es mouen segons bufa el vent, sense gaire criteri ni tampoc sentit. Ho tenim molt clar en el cas del president del govern, que està en mans dels socialistes i és incapaç de resoldre els problemes del país amb el seu govern, tot i el suport que rep d'un partit polític, ERC, que de ben segur també en rebrà les conseqüències a la primera ocasió que es convoquin eleccions.

Llegia, un dia d'aquests, la necessitat que la població torni a alçar-se per reclamar la independència del país, tenint clar que és més útil i efectiva aquesta iniciativa que qualsevol altra que puguin emprendre els partits polítics. És cert que sense el caliu de la població els partits polítics es troben atrapats, però no és menys cert que la població catalana està escaldada i ja no es fia dels polítics actuals, la qual cosa fa necessari un relleu amb líders més engrescadors, més efectius, i que generin aquesta confiança que hem perdut des de fa cinc anys.

Ayuso-Abascal, un bon tàndem

El PP ha anat avançant cap a l'extrem, de manera que molts membres del partit es podrien confondre amb membres de Vox. De fet en més d'una ocasió s'ha escrit que Vox era una escissió del PP. Sempre, quan no existia Vox, dèiem que el PP era un partit molt ancorat a l'extrema dreta, fins que simpatitzants d'aquest partit varen constituir-se com a nou partit.

Aquests dies hem pogut observar la simpatia que el partit d'extrema dreta tenia vers la presidenta de la Comunitat de Madrid, que com tots sabem viu un enfrontament amb el líder del seu partit, el senyor Casado. Díaz-Ayuso veu amb bons ulls el suport que rep de Vox, i lluny d'amagar-se'n, treu pit.

Es fa difícil saber com pot acabar tot plegat. El PP ha de fer esforços per aconseguir batre el PSOE i recuperar el govern espanyol, i no pot fer cap fàstic a Vox, que els pot necessitar a l'hora de sumar vots al Congrés de Diputats. Aquest acostament de Vox al PP de Díaz-Ayuso, paral·lelament a l'enfrontament que tenen amb el PP d'Andalusia o amb el mateix Pablo Casado, pot comportar problemes dins del PP per acabar decidint qui és el veritable líder que li convé més, encara que sigui sacrificant Casado.

El futur d'Espanya, amb aquesta dreta tan radical, és força negre, i no sabem la capacitat del PSOE per aguantar l'empenta de l'oposició i mantenir-se en el govern. L'alternança de govern entre PSOE i PP s'ha anat mantenint al llarg dels anys, i res fa pensar que no torni a passar en els propers anys, potser en les properes eleccions generals.

L'agafada de la mà d'Ayuso i Abascal és un problema per a Casado, si vol mantenir el seu lideratge, però també per al PP, per aconseguir guanyar les eleccions amb suficient majoria com per formar govern i canviar tot allò que hagi pogut introduir el PSOE durant la seva legislatura. 

Torna Trapero

Ens ha arribat la notícia que el major Trapero recupera les seves funcions, una vegada absolt de l'acusació de sedició i desobediència. M'imagino que el conseller d'Interior ha preguntat al major si volia recuperar el càrrec i que ell l'ha acceptat. Es fa justícia?

La situació era anòmala i calia tornar al punt d'on no havíem d'haver sortit mai. La Justícia ha decidit absoldre el major de les acusacions i per tant es mereix recuperar el càrrec. De totes maneres no serà el mateix. No tothom pensa el mateix del major, i s'haurà de veure amb quins ulls se'l miren ara els polítics al govern i els de l'oposició, i quina serà l'opinió de la majoria de ciutadans del carrer.

Trapero va jugar un paper, pel qual va ser acusat de complicitat amb el procés d'independència, i en tot moment, durant el judici, ha explicat que ha estat lleial i no es va deixar portar pels polítics que varen oposar-se a la llei vigent. Aquesta actitud el defineix i tothom sap a què atendre's.

Sempre he defensat que la independència no depèn dels jutges ni de la policia, sinó dels polítics, del seu saber fer i de la seva interpretació de la voluntat popular. Cadascú ha de jugar la seva fitxa, i els polítics han de fer política i no exigir als altres que facin el que no els correspon.

Particularment estic content que Trapero recuperi les responsabilitats del càrrec i que passem pàgina d'aquesta trista història, si més no començant per la situació policial. Sembla ser que els polítics encara no han fet el pas, i segons a qui sents, tampoc no hi veus gaires intencions.

Celebro que Trapero hagi acceptat novament el càrrec, i espero i desitjo que la policia catalana deixi de ser protagonista. Que faci la seva feina, tal com se l'espera, i a la seva manera de fer, sense que ocupi les primeres pàgines dels diaris.

No sabem governar sense majoria absoluta

Està vist i comprovat que els governs de coalició al nostre país, i a l'Estat, no funcionen. No en sabem! Ens cal obtenir majories absolutes per poder formar govern i sortir de llargues etapes, com l'actual, d'estancament i d'inacció. Mentre no existia "el problema catalán" la manca de majoria absoluta es solucionava amb les falques dels nacionalistes, però ara, que els partits catalans són com el dimoni, ja no hi ha falques que hi valguin i així estem.

A Catalunya hi ha hagut experiències de govern amb tres partits, però sembla que això ja hagi passat a la història. L'actual govern, amb dues formacions, fa aigües per tots els costats, i això que hi hauria un tema que els hauria d'unir molt: el procés, però no.

Tot apunta, doncs, a que més tard o més d'hora hi haurà convocatòria anticipada d'eleccions per la impossibilitat de continuar governant, o millor dit, tornar a governar, considerant que ara no hi ha govern i no hi ha res.

Un dia d'aquests sortien unes dades electorals on es preveia que ERC guanyava una bona empenta en detriment de JxCat, i també el PSC a costa de C's. El primer cas es pot entendre perquè a JxCat encara no s'acaben de posar d'acord qui són ni què volen ser. Quant al PSC crec que és una bona notícia per al nostre país, el fet de recuperar vots que varen anar a parar a C's, un partit que només viu per a la polèmica, però que no és beneficiós per a les persones ni el país.

El PSC pot recuperar els vots en mans de C's

Caldrà veure què ens depara les properes eleccions, començant per les generals, però abans de conèixer resultats i les darreres estadístiques haig de dir que el fet que el PSC pugui recuperar els vots de l'Àrea Metropolitana que varen anar a parar a C's seria una normalitat política desitjable. El pas de C's per la política catalana i espanyola, a la llarga, haurà estat una anomalia política com aquell que passa el xarampió.

Ja a hores d'ara tenim prou elements de judici per aventurar-nos a afirmar que C's no haurà portat res de bo a la política del nostre país. Ni els seus objectius, ni la seva mala educació a l'hora d'exposar-los o de practicar la política parlamentària han estat modèlics, sinó tot el contrari. Han ensenyat la pitjor imatge del comportament humà en les relacions polítiques i socials a casa nostra.

No tindrem la sort encara que C's desaparegui de casa nostra. Les circumstàncies encara els són favorables, però hem de confiar que a la llarga, partits tradicionals, amb història democràtica com el PSC, puguin recuperar el seu estatus i la força política per demostrar que la política no ha mort, no ha sucumbit en mans de personatges menyspreables amagats dissimuladament en el joc democràtic del nostre país.

Catalunya s'hi juga molt en aquestes eleccions, on el perill que guanyi la dreta extrema i autoritària, de la mà de tres partits, podria representar-li un retrocés democràtic important, però Espanya també se la juga, i no tinc tan clar que els espanyols ho temin suficientment com per negar el seu vot als que volen fer-la retrocedir fins al franquisme, els nostàlgics disfressats de demòcrates del PP, C's i Vox.

Anar de cara s'ha demostrat infructuós. Treballem estratègicament!

En cap cas em declararé estratega de partit polític, perquè no en sé ni m'ha interessat mai ser-ne. Encara és l'hora que algú em pugui fer qüestionar si m'afilio o no en un partit perquè mai he reconegut prou bé la seva feina en moments importants de país. Això no vol dir que no respecti aquelles persones que pensen diferent i entengui que siguin persones de partit.

Dit això, voldria criticar aquestes veus que surten de JxCat i PDeCat sobre la idoneïtat d'escollir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. Puigdemont és el meu president, però Catalunya és massa important com per fer-la malbé. Què vull dir amb això?

Si ens fixem en què ha passat els darrers mesos ens adonarem que en les diferents batalles on ens hem enfrontat cara a cara amb l'Estat, n'hem sortit escaldats. Contràriament, quan la batalla ha consistit en el treball de formigueta per demostrar la injustícia que patim i què volem per al nostre país, aquí hem guanyat.

La feina que ha fet Pugidemont i els consellers exiliats als diferents països europeus no ha estat estèril. Una feina que continuaran fent i que ajudarà en la tasca d'eixamplar cada vegada més el suport a la realitat catalana. El testimoni que malauradament donen els nostres polítics empresonats, també ajuda a fer veure la injustícia flagrant que estem patint.

Pretendre elegir Puigdemont per a un nou període legislatiu és una quimera. És anar en contra no només del govern de Madrid, sinó també del seus amics del Tribunal Constitucional, i atacant-los pel dret ja hem vist que no serveix per a res. L'única possibilitat que hi veig és formant govern i treballar per recuperar els nostres drets usurpats, i aconseguir la República catalana. No podrem oblidar-nos en cap moment ni del nostre president legítim ni dels consellers empresonats i exiliats, però ho farem amb un govern fort, independentista i sobirà.

Comiat a l'Andreu Majó

Ahir vàrem conèixer la mort de l'Andreu Majó, qui va ser alcalde d'Arenys de Munt en una llista independent que a nivell comarcal defensava ICV. Tot i que ambdós coneixíem el paper polític, en el meu cas de curta durada, la coneixença va venir més a partir del diàleg i debat, i d'unes sessions de filosofia que va impartir a través de l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran d'Arenys de Mar.

No vaig tenir moltes ocasions per parlar amb l'Andreu, però en totes elles vaig poder gaudir de la seva simpatia, amabilitat i senzillesa, però de fortes conviccions i molt temps donant-li voltes a les coses. 

L'Andreu era d'aquelles persones que pensaries que no pot tenir enemics, que és impossible, la qual cosa de ben segur no era certa pel simple fet d'haver dedicat uns quants anys a la política i haver pres decisions importants com alcalde del municipi veí.

Estic segur que a l'Andreu se l'ha estimat moltíssima gent i que molts hem plorat la seva mort, i ens ha tingut preocupats durant molt temps amb la seva lluita contra la malaltia que finalment l'ha vençut. 

La seva mort ha coincidit amb un desgraciat accident d'un jove de si fa o no fa l'edat del meu fill, en una baixada amb esquís a Andorra. Un jove que es troba a cures intensives i que desitjo de tot cor que superi aviat la situació i es pugui recuperar, per ell, que té molts anys per endavant, i per la seva mare, la Mireia, que és una gran persona, que només fa el bé i estima, i es fa estimar. Ni la Mireia ni el seu fill es mereixien aquesta desgràcia i és per això que prego perquè tingui un final feliç i quedi tot plegat en una anècdota, difícil d'esborrar, però finalment superada. Adéu Andreu! Ànims Mireia!

La Constitució obliga o no sotmetre's a la investidura?

Ahir ho esmentava quan parlava de Rajoy, i avui veig que la polèmica segueix. Segons el PP, Rajoy no estaria obligat a presentar-se per a la investidura de president del govern espanyol, encara que hagi acceptat la proposta del Rei. El PSOE té molt clar que la Constitució hi obliga, tot i no utilitzar aquesta expressió.

Jo també crec que llegint la Constitució se sobreentén que una vegada acceptada la proposta el candidat es presenta al Ple de la investidura, encara que no tingui suficient suport, tal com li va passar a Pedro Sánchez en la darrera ocasió.

De totes maneres ja sabem que la Constitució es pot interpretar de moltes maneres. A vegades és inamovible, o necessites molt de suport i tramitacions, però quan convé es modifica d'un dia per l'altre i no passa res.

Entenc que anar a unes terceres eleccions seria un desastre, però no podem ignorar el que ha passat fins ara, i al PP li ha anat molt bé. Qui no diu que unes terceres eleccions no el portarien gairebé a la majoria absoluta?

No crec que al PSOE li interessi forçar aquestes terceres eleccions perquè l'esperança de millorar resultats deu estar sota mínims. Segurament que el més coherent és permetre la investidura de Rajoy perquè governi durant quatre anys més, i intentar fer un bon paper d'oposició, per tal de recuperar els vots que li han marxat cap a Podemos i al mateix PP o C's. 

En quatre anys poden passar moltes coses, fins i tot que Catalunya es proclami independent. A hores d'ara el suport que el PSOE rep de Catalunya (PSC) tampoc és tan important, i potser li caldria recuperar tot el que ha perdut a Andalusia i sobretot a Extremadura, sense oblidar-se de les grans capitals espanyoles. 

Temps de vacances, de prioritzar el lleure, la lectura i la música

Durant les vacances pots recuperar aquells moments que trobes a faltar la resta de l'any. Escoltar música sense presses ni haver de pensar res més que en descansar i fruir de la bellesa, és un bon exercici. Avui, entre altres, "Le Carnaval Des Animaux" de Camille Saint-Saëns (1835-1921), però també el "Gloria, for Soprano, Chorus & Orchestra, Fp 177", de Francis Poulenc (1899-1963). Us els recomano, sobretot si no esteu massa acostumats a escoltar música clàssica i només coneixeu les peces més reproduïdes.

Crec que ja ho he dit en alguna altra ocasió, de fet aquest és el meu escrit número 3.602, si escoltéssim més música, potser perdríem agressivitat i milloraríem el nostre estrès. Cadascú sabrà el tipus de música que li va millor, que més bé s'hi troba. A mi doneu-me música clàssica i em fareu feliç.

Aquests dies que tot gira al voltant de les eleccions del 27 de setembre, també és bo parar-se a escoltar música, llegir un llibre i tot això arrecerat de la calor asfixiant. No sé si a vosaltres us passa, però tot i fer l'exercici de no pronunciar-me en cap sentit, no hi ha manera de treure-m'ho del cap i n'acabes cansat. Tinc ganes d'arribar de vacances, que em posin l'urna al davant i no em demanin res més.

Ja sé qui votaré, a no ser que m'ho canviïn abans del 27S. Espero que en facin bon ús i no prenguin decisions errònies, ni improvisades, que ens n'haguem de penedir. Jo començo vacances i vull estar uns dies sense saber-ne res.

Una parella recupera la filla 10 anys després del tsunami

Gairebé deu anys després del tsunami d'Indonèsia, una parella troba la seva filla que havien donat per morta. Sembla ser que el tsunami va fer que els seus dos fills se'ls emportés l'aigua i no els varen poder rescatar. Ara ha aparegut la seva filla i no perden l'esperança de recuperar el seu fill.

La notícia és important per la parella i la seva família, que va patir la desgràcia de trobar-se en el pitjor lloc en el pitjor moment. El balanç de morts se situa a l'entorn de 230.000, dels quals 170.000 eren de la zona on varen perdre els dos fills.

Sempre és bo poder parlar d'una notícia positiva, encara que a la gran majoria no els interessa. De fet ens agrada més poder comentar desgràcies i investigar trames obscures, una mica el pa de cada dia. Estem immersos en les notícies sobre Jordi Pujol i família, els preparatius de la diada i poder resoldre la incògnita del 9-N.

Hem deixat una mica de banda la guerra a Ucraïna, encara que potser el boicot de Rússia als nostres productes agrícoles ens ho recordarà. També ha passat en un segon terme el conflicte de l'Orient Mitjà, en part pel compliment de l'alto al foc durant 72 hores. La llàstima és que ningú no confia en una aturada definitiva, sinó que ja s'està fent el compte enrere.

Com que estem de vacances, uns quants, ens ho agafem amb més patxoca, tot pensant que el mes de setembre serà clau per al nostre futur immediat. A curt i llarg termini, no hi podem pensar massa, perquè dependrà molt de com serem capaços de rebre una nova sotragada. Cada vegada anem estirant més la corda i no tenim la seguretat de si aquesta resistirà.