La història es repeteix

Vivim en un país on tot s'improvisa i el pitjor de tot és que la ciutadania en paga els plats trencats. No s'exigeixen responsabilitats i sempre hi ha algú que s'embutxaca beneficis per uns fets que finalment es demostren erronis. 

D'acord que aquest paràgraf és molt contundent i segur que hi ha fets que no segueixen el patró, però malauradament n'hi ha massa que sí que encaixen en la descripció i el que avui vull comentar sembla que n'és un d'ells.

Segons he pogut llegir al diari ARA, dos exagents de la Guàrdia Civil varen patentar el sistema d'avís lumínic conegut com a balisa V-16, i que el govern espanyol, a través de la Direcció General de Trànsit, ens ha obligat a comprar i utilitzar en cas d'una avaria a la carretera. Sembla que aquesta patent ha generat un negoci de més de 1.200 milions d'euros. 

El problema, però, és que l'Associació Unificada de la Guàrdia Civil (AUGC) ha manifestat que el sistema és ineficaç i que no ha aconseguit, des de la seva posada en marxa, el seu objectiu de reduir el nombre de morts per atropellament a les carreteres. Els principals obstacles per al seu bon funcionament són la poca visibilitat durant les hores del dia, i els buits de cobertura i connectivitat en algunes zones rurals, entre altres. A tot això cal sumar que els vehicles estrangers que circulen per les nostres carreteres no estan obligats a utilitzar les balises, sinó els tradicionals triangles.

L'AUGC comenta que a l'hora de decidir la posada en marxa del nou sistema obligatori, no es va tenir en compte l'opinió dels agents que trepitgen diàriament la carretera. La meva pregunta és: Qui és el responsable de tot això? Se li haurà d'exigir responsabilitats polítiques i econòmiques?

En aquest blog ja vaig parlar un parell de vegades de la balisa i ja tenia els meus dubtes sobre l'eficàcia de la mesura. L'Administració sempre va tard i s'adona dels errors quan ja està tot decidit. No podien haver-ho analitzat prèviament i no esperar que tothom hàgim hagut d'adquirir la balisa? Continuarà... 

Ara veurien bé l’indult?

En una campanya electoral els partits polítics estan plens de consignes. Els seus líders i candidats han de vigilar molt el que diuen perquè no els vagi en contra i han d'accentuar els insults i la crítica als seus adversaris per decantar el vot dels indecisos i portar-los cap a ells. És per això que llegint el que la premsa escriu que ha dit Feijóo en un míting de la campanya de les eleccions gallegues sobre l'indult, m'he aturat a pensar quina és la consigna i en què els beneficia aquest aparent canvi de posició.

    Fins ara tot han estat crítiques i manifestacions en contra del govern espanyol perquè entenen que ha venut la presidència a canvi d'una amnistia que consideren il·legal. Als catalans independentistes ni aigua! Ara, però diria que es pot estudiar l'indult sempre i quan els independentistes demanin perdó i prometin no tornar-hi. El PSOE, perquè li interessa, s'ha afanyat a dir que el PP hauria aprovat una amnistia sense la dependència de Vox. Veurem, a la llarga, si realment hi va haver converses amb Junts en aquest sentit.

    Què els ha fet canviar d'opinió? En què els afavoreix de cara a obtenir la majoria absoluta a Galícia? Si fins ara han insultat i menystingut els catalans independentistes, i això els donava vots a Espanya, què ha canviat perquè en el seu discurs s'obri la possibilitat de l'indult?

    Està clar que a Galícia, on Vox és extraparlamentari i, segons diuen les estadístiques, ho continuarà sent, el PP només pot aspirar a la majoria absoluta per evitar una coalició de les altres forces polítiques que el deixin fora, com ha passat a escala nacional. Potser pensen que hi ha un vot indecís que poden sumar amb un posicionament més dialogant, no tan extremista. Segurament creuen, al mateix temps, que el canvi de discurs no farà guanyar vots a Vox. Però tot això són especulacions.

    Aquests dies, que hem de lamentar la mort de dos guàrdies civils a Barbate, les xarxes socials van plenes de discursos contundents i insultants cap al govern socialista, a qui acusen de no fer prou per protegir la seva policia. Unes intervencions a la xarxa que els malpensats creiem que venen provocats i dirigits pel PP i Vox, però també ens fan adonar que la realitat espanyola difereix molt segons el territori. Catalunya és totalment diferent de bona part d'Espanya, i això es pot comprovar en la composició del Parlament. I Galícia? Segurament també és diferent de molts territoris espanyols, encara que el PP hi tingui una presència històrica de majoria absoluta, que ara podria perdre. És la nova consigna que ha fet canviar el discurs, motivada per uns càlculs electorals que els podrien fer perdre? Ho anirem seguint.

El feixisme continua ben viu a casa nostra

A Polònia fer la salutació nazi està prohibit i et poden multar. A Espanya ho veiem diàriament i no passa res. Aquesta seria una petita gran diferència, i deixa molt clar quin tipus de transició hem viscut per arribar a una democràcia que fa pena.

És trist que avui puguem veure partits polítics d'arrel feixista ocupar llocs als parlaments espanyols, i saber què passa en segons quines casernes militars, o de l'afiliació de policies a partits d'extrema dreta. Tot això sense que se'n derivin conseqüències. Aquesta realitat passa més de quaranta anys després de la mort del dictador, amb un rei emèrit corrupte a l'estranger, i un rei en exercici que ataca els seus súbdits catalans.

Tot plegat fa que quan analitzem la situació espanyola, i en concret la catalana, estiguem tan desanimats. Quan observem el caldo de cultiu del Poder Judicial, a les forces armades i a la policia nacional, no et venen ganes de somiar en res. I al costat de tot això, uns partits polítics catalans que es tiren els plats trencats pel cap, intentant demostrar que ells són els millors.

Quan escolto Jordi Sánchez, secretari general de Junts per Catalunya, només criticant i sense aportar solucions a la situació actual, només puc desitjar que plegui i que deixi pas a altres persones que siguin capaces de construir en lloc de destruir.

Avui hem conegut una notícia que estem molt poc acostumats a llegir. Un policia nacional ha reconegut que va agredir un periodista per qüestió ideològica. Això passa mentre es continua defensant l'actuació de la policia nacional i la guàrdia civil el dia 1 d'octubre de 2017. Encara és hora que algú reconegui que a la policia espanyola se'ls va descontrolar la seva actuació, i que no varen actuar com a policia d'un país democràtic. Val la pena, doncs, rellegir la notícia d'avui, per ajudar-te a aixecar l'autoestima que la tenim molt baixa. 

Tenim un govern, el més progressista de la història, que és incapaç de defensar els principis democràtics de qualsevol societat. És incapaç de trobar la manera d'impedir que hi hagi qui continuï exaltant el feixisme, fins i tot des de les més altes institucions de l'Estat.

L'Audiència Nacional és qui mana

La decisió de l'Audiència Nacional de condemnar la destitució del cap de la Guàrdia Civil a Madrid, el senyor Pérez de los Cobos, demostra una vegada més qui mana i que per més que anem votant a les eleccions que ens convoquen, tot plegat no serveix per res. El Poder judicial ho domina tot i a ells no els podem escollir.

El cas en si em preocupa poc, perquè tant m'és que mani un o altre a la institució de la Guàrdia Civil, però és el fet, un més, que demostra qui són els que tallen el bacallà. Està bé que no només passi amb les decisions que prenen els governs catalans, sinó que també ho pateixin els governs de l'Estat. La llàstima és que això només passa quan governa l'esquerra. La dreta a Espanya continua immune, i pot fer el que li roti. Els anys de transició no han servit per a res.

I està bé que el cas li hagi passat al ministre Marlaska, perquè va molt de suficient pel món. És bo que a persones com ell tinguin aquestes patacades, a veure si s'adonen que a la vida s'ha d'anar amb més modèstia i que també els pot passar allò que a ells els agrada que passi als altres.

Sigui com sigui, tot plegat és un desastre, i no és estrany que la gent normal estigui tan cremada i desencisada de la política i dels que hi ha al capdavant. Avui no et pots refiar de res ni de ningú. I allò que et semblaria que queda decidit, perquè ho diu la majoria que governa, fruit dels pactes post electorals, t'adones que ho pot canviar un jutge o un tribunal, format per persones que no cal que siguin demòcrates, perquè no n'han tingut mai necessitat.

Mil dies a l'exili

El cas d'Adrià Carrasco, a qui se li ha arxivat la causa després de mil dies a l'exili, et fa pensar que alguna cosa no funciona bé. M'imagino que és possible acusar a algú i que al final resulti innocent, però quan això és la tònica dominant i, sobretot, quan les acusacions són tan greus, de terrorisme, arribes fàcilment a la conclusió que no s'està obrant correctament. Que es tracta simplement de represàlies per escarmentar la gent sense fer un bon ús de la Justícia.

Celebro que el noi hagi pogut tornar a casa amb la causa arxivada, però crec que seria bo que s'expliqués per què ha passat. Sembla ser que el jutjat ordinari, on ha arribat el cas, no hi ha vist delicte. Probablement és una mica com el cas de la Tamaro Carrasco que la jutgessa crec que va fins i tot renyar la Guàrdia Civil perquè ho havien basat tot en un comentari de whatsapp.

No es pot anar acusant de terrorisme a la lleugera, perquè la cosa és molt greu. T'adones que el que es busca és acusar d'una cosa molt greu per poder retenir la persona el màxim de temps possible i llavors, quan queden lliures... no passa res!

He llegit qui ha criticat els jutges belgues per entrar massa a fons a l'hora de valorar si s'extradeix o no a una persona perseguida per la justícia espanyola, però veient aquests casos, potser s'ha d'entendre que hi tenen motius. Si els jutges europeus s'adonen com les gasten els jutges espanyols, potser és per això que no permeten les extradicions. 

Sigui com sigui, celebrem el retorn de l'Adrià, però condemnem la lleugeresa amb què actua la justícia espanyola a l'hora de fer les seves greus acusacions, que fins ara queden en no-res, tret dels presos polítics que han pagat els plats trencats.

Els nostres amics russos

Aquest guàrdia civil que amb tanta eufòria va declarar contra els independentistes, i que ha quedat desacreditat per la sentència absolutòria al major Trapero, per part de l'Audiència Nacional, ara sembla ser que torna a ser al darrere del desplegament de la Guàrdia Civil, i que avui ha fet diverses detencions, per suposades actuacions dels russos, els més dolents del món.

Sembla ser que Rússia volia desestabilitzar Europa i va pensar que la millor manera de fer-ho era ajudant els independentistes catalans a separar-se d'Espanya. És per això que varen oferir soldats a Puigdemont, suposo per declarar la guerra a Espanya, i alts càrrecs de l'administració catalana s'hi varen posar en contacte.

No es tracta d'una pel·lícula, sinó del relat que surt avui d'una trama dels independentistes en conxorxa amb els serveis secrets russos. No em pensava que els catalans fóssim tan importants ni que tinguéssim tan arrelament amb els afers secrets russos. Jo ja sé que Putin es fica a casa dels altres, manipulant allò que pot. I sinó fixeu-vos amb Nord-Amèrica i la seva influència en les eleccions de Trump. El que no sabia és que el president rus tingués tan d'interès en Catalunya, ni que considerés que a partir nostre aconseguís desestabilitzar Europa.

Vivim en un món ple de sorpreses i ja no saps què és cert i què ficció. Tot és possible i no pots criticar mai res sense el perill de ficar els peus a la galleda. Ara podem pensar que tot això són històries inventades pel guàrdia civil de torn, i resultar ser tot cert, i que sí que tenim tant poder com per remoure Europa. Seguirem els esdeveniments, però en tot cas dir que la manera de fer les detencions és una mostra més de l'escenografia del poder estatal contra els independentistes que, com els russos, són tan dolents!

El major Trapero espera sentència

Segons he pogut llegir a l'ARA, la sentència al judici al major Trapero, entre altres, es podria conèixer abans d'acabar el mes de juliol. També diu la notícia, que el resultat estaria entre la desobediència i l'absolució. Es pot arribar a interpretar que seria més propera a l'absolució, però ho frena el fet de no poder-los condemnar, com si amb l'absolució quedés en entredit tot el procés judicial.

No cal dir que m'agradaria que els acusats fossin absolts, perquè jo només hi sé veure diferència de criteris a l'hora de conduir els mossos d'esquadra, i no pas desobediència. Ha quedat demostrat que el coordinador espanyol tenia molt interès en condemnar aquells que no podia governar, i penso que els jutges han de ser prou sensibles a la realitat.

El dubte que tinc és si en aquesta ocasió els jutges no es deixaran portar per l'animadversió que els caracteritza cap a tot allò que és i representa Catalunya. En cap cas poden justificar que l'actitud del major Trapero fos cap conxorxa amb els polítics catalans de torn, sinó més aviat hi va posar fre, i així ho ha declarat des del primer dia.

Seria un bon inici de vacances comprovar que el major Trapero no és condemnat per una cosa que no va fer, com seria desobeir mandats judicials. No agradarà com va dirigir la policia catalana, i haurien preferit veure els mossos bufetejar la gent concentrada, però aquesta no va ser la voluntat dels caps i això, que va deixar en evidència la resta de policia, nacional i guàrdia civil, va enutjar l'aparell de l'Estat i n'han rebut les conseqüències tots els condemnats i persones a l'exili.

Hem sentit a parlar de cop d’estat

Quan se'ns a parlar de cops d'estat no et situes a Europa, sinó més aviat en algun país sud-americà o de l'Àfrica, perquè entens que al nostre entorn tot està més o menys travat i que formes part d'una àrea democràtica on els cops d'estat es troben molt lluny en la història passada. Resulta, però que aquests dies ho hem escoltat al Congrés de Diputats, a Madrid, a la capital del que considerem un país democràtic consolidat, després d'una transició de més de quaranta anys.

És precisament aquesta mala transició democràtica des del franquisme fins ara el que ha fet que l'amenaça d'un cop d'estat no es trobi tan lluny, i que només el fet de trobar-nos en un entorn consolidat democràticament ens pot arribar a salvar. Hem constatat que no tothom ha fet la transició, com és el cas del poder judicial, i que quan no governa la dreta, hi ha una pell molt fina que no permet segons quines idees i accions.

No cal dir que em sobtaria que el nostre país patís un cop d'estat, encara que pugui estar en l'ànim de molta més gent de la que ens pensem, amb uns partits polítics, com Vox o el mateix PP, que han retrocedit en els seus principis i valors democràtics. Malgrat tot és preocupant que en els ambients polítics i socials aquesta possibilitat sorgeixi i que algú s'hi aferri com a una solució a la situació caòtica que estem vivint.

No sé qui ha despertat a qui, però no és bo per al nostre país que aquest discurs corri entre la gent, perquè ajuda a crear un sentiment d'incerteses sobre el futur que frenen qualsevol iniciativa econòmica que pugui necessitar ara el nostre país, després de l'epidèmia del coronavirus. Tant de bo que tot quedi en una anècdota i no se'n parli més, però parlar de terroristes als qui varen enfrontar-se al franquisme, o animar la Guàrdia Civil a enfrontar-se al govern de l'Estat, no és una bona praxis.

Els falsos informes del Procés

La falsedat en els informes de la Guàrdia Civil que segons sembla han fet perdre la confiança del seu cap a Madrid, el senyor Diego Pérez de les Cobos, i la destitució per part del ministre Marlaska, ha fet sorgir tot un seguit d'escrits a les xarxes socials denunciant que precisament varen ser uns informes falsos els que varen portar els presos polítics a ser empresonats o esdevenir exiliats. Són moltes les persones que diuen que contra Catalunya tot està permès, però que no passa el mateix quan qui rep és el govern espanyol.

No sé si es poden relacionar els dos casos, però no voldria pensar que l'afer del coronel s'acabarà amb una simple destitució. Jo penso que si es confirma la falsedat dels informes aquí hi hauria d'haver una denúncia per falsedat i arribar fins a les últimes conseqüències. No pot ser que la cosa acabi d'una manera tan lleugera si hi ha causa certa en l'acusació.

Pretendre que es revisi el judici dels nostres polítics independentistes seria ja una quimera. La gran majoria del país està molt contenta amb la sentència i si no ho està és perquè encara la troben massa benèvola.

Viurem tota la vida observant la injustícia a favor d'uns quants, sempre els mateixos, sense aconseguir aplicar la justícia als actes de corrupció i prevaricació. Com s'ha dit d'anada i tornada, l'Estat espanyol fa segles que viu de manera corrupta, amb uns polítics i una xarxa pública que no ha estat mai transparent. La dreta sempre ha aconseguit sortir-se amb la seva i permetre que unes quantes famílies hagin dominat el país, sense que cap govern hi hagi volgut o pogut fer res per canviar-ho. Un diria que és llei de vida i que només podem aspirar a reduir la pressió, però no eliminar-la.

Cessat el coordinador policial de l’1-O

¿Amb el cessament de Diego Pérez de los Cobos, cap de la Guàrdia Civil de Madrid, es demostrarà que no és una persona competent per exercir un càrrec de responsabilitat, o bé que ha trepitjat algun ull de poll del govern que ha fet mal?

No estem acostumats als cessaments, sinó més aviat a les condecoracions. No estem habituats a que les forces armades estiguin per la labor de protegir els ciutadans, sinó més aviat per limitar drets i reprimir-nos. Arran d'aquest cessament tothom està a l'aguait per saber-ne els motius. És per l'informe contra l'actitud del delegat del govern en la manifestació del 8 de març? Què no ha agradat?

Estem parlant d'un càrrec de confiança? De confiança del ministre Marlaska? Això és important saber-ho. Alguns pensem que el senyor Pérez de los Cobos va demostrar sobradament quin tipus de persona era quan va declarar en el judici contra els presos polítics. Llavors era el moment per qüestionar-ne l'ofici, però només anava en contra de polítics catalans. Ara s'hauria atrevit a atacar polítics de la confiança del govern central, i això ja és una altra cosa.

Estic d'acord que tothom ha d'ocupar el lloc que li correspon, segons sigui la seva actitud i manera d'obrar, i que aquest lloc pot perdre's si realment el comportament no és l'adequat. En aquest cas, però, cal transparència i donar a conèixer els veritables motius, i que aquests siguin mereixedors del cessament. La coherència és important, i malauradament en política no n'hi acostuma a haver gaire.

Comitè de seguiment del coronavirus

Sembla ser que ara no podem criticar les actuacions del govern espanyol si no volem exposar-nos a formar part d'una llista negra que confecciona la Guàrdia Civil. Jo sempre havia pensat que aquest cos policial servia per defensar les persones més que no pas els polítics, però anava equivocat. 

Avui podem dir mal del govern català, criticar totes les decisions que poden prendre i deixar-los com draps bruts, sobretot el president Torra, que és tan dolent, però no podem fer el mateix amb el govern de Madrid. Fins ara era el rei qui podia ser tan corrupte com volgués que no calia que patís, tot i que li podem cremar fotografies. Ara ja s'hi ha afegit el progressista Pedro Sánchez i el "comunista" Pablo Iglesias. De qui ha estat idea?

Diuen els membres del govern que no han estat ells, perquè creuen en la llibertat d'expressió i tothom té dret a dir el que vulgui i pensi. Llavors serà una iniciativa de la Guàrdia Civil, oi? Ells vetllen perquè tothom cregui i respecti allò que mana i dicta Pedro Sánchez i els seus ministres.

Es tracta de donar bona imatge, suposo que la mateixa que donen els del Comitè de seguiment del coronavirus, del govern espanyol, on només hi trobem a faltar el torero i la sevillana. Tots els tòpics junts. De qui va ser la idea de posar-hi els militars a les rodes de premsa? També de la Guàrdia Civil?

La veritat és que tot plegat fa molta pena, però la llàstima és que no podem riure, perquè és cert, i això ens dona la imatge real d'aquesta Espanya que odia els catalans, però no els deixa marxar. Ni fa ni deixa fer.

El judici al major Trapero continua

El coronavirus i les baralles entre ERC i JxCat fan que el judici al major Trapero passi força desapercebut, però hi ha coses interessants. M'agradaria pensar que si tothom fos objectiu, en aquests moments s'estaria donant la volta a la situació acusatòria contra Trapero i es començaria a veure que l'actuació de Pérez de los Cobos no va ser la lleial que calia esperar i potser hauria de ser ell qui estigués sent jutjat.

És complicat ser objectiu en aquests casos de gran crispació, però el que no queda clar és que Trapero sigui el culpable de tot. En tot cas és l'ase dels cops i la persona sobre la qual es vol justificar tots els problemes sorgits el dia 1 d'octubre, fins i tot el comportament de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

La llàstima de tot plegat és que la resolució del cas es coneix des del principi, fins i tot abans d'iniciar el judici: culpable. L'Estat no pot permetre's el luxe de deixar com a innocent al major dels Mossos d'Esquadra, perquè està en la línia de culpar a tots del mateix bàndol, i així ho entenen malgrat que Trapero ha assegurat d'anada i tornada que estava a les ordres dels jutges i no dels polítics catalans.

Som molts els que creiem que el comportament dels Mossos va ser l'adequat, tot i la situació caòtica en què es trobaven. El rol de la policia no és agraït. Sempre hi ha situacions criticables, sobretot quan hi ha gent exaltada. El tema està en que la manera de fer de la policia catalana no és la mateixa que l'espanyola. Encara que sempre hi ha excepcions, la capacitat de diàleg dels Mossos és molt superior a la de la resta de cossos policials, sobretot quan la ciutadania es mostra pacífica, encara que persistent en les seves intencions, com va passar el dia 1 d'octubre de 2017.

Ens forcen a callar mentre ells ens difamen

Una vegada més s'ha demostrat que a uns se'ns prohibeixen les paraules amb l'amenaça d'empresonar-nos i d'altres poden dir el que volen i no els passa res. Llavors diuen que la Justícia és igual per a tothom.

Em refereixo al discurs del cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, que he llegit en titulars per no entrar en detall. Tot i que considero que no hauria de ser permès, a mi m'és igual què pensi la Guàrdia Civil, perquè no em mereix cap respecte, perquè tampoc no em respecten a mi. El que em molesta és que jo no tingui la llibertat de dir allò que em plagui. I dic jo, com podria dir la televisió pública que paguem entre tots.

És al mateix temps ridícul voler privar de la paraula avui, i sinó fos perquè és un atac a la nostra llibertat d'expressió, ens faríem un tip de riure. Són patètics. I al darrere d'aquesta collonada hi ha també un partit polític que es presenta a les eleccions. El mateix partit polític que va néixer per atacar Catalunya, la llengua i la cultura i l'especificitat pròpia.

Tot plegat, doncs, és la real imatge d'un país sense una democràcia desenvolupada. No és un Estat de dret, com s'interpreta legalment, sinó un Estat d'uns drets d'uns quants i d'unes obligacions d'uns altres.

CDR enviats a l'Audiència Nacional

La notícia del dia és la detenció de nou persones acusades de formar part dels CDR i d'estar preparant actes terroristes. Més o menys és això pel que són detinguts i enviats a l'Audiència Nacional, a Madrid. Tenen fonament les acusacions i, per tant, les seves detencions? És una actuació per tal de fer agafar por i desmobilitzar la gent davant la sentència a les persones jutjades pel Procés?

Com és lògic no tinc coneixement dels fets i per tant no tinc resposta a les anteriors preguntes. L'única cosa que tinc són sensacions, experiències d'actuacions precedents i molt poca confiança en el Poder Judicial, la Fiscalia i els partits polítics. Cap confiança amb les institucions i l'Estat espanyol.

I el pitjor de tot és el conjunt de declaracions intencionades dels líders dels partits polítics unionistes i espanyols, acusant directament de terroristes i de disposar de bombes. Com ho saben si hi ha secret de sumari? Tenen informació directa de la Guàrdia Civil, o bé ho aprofiten per calumniar-los?

Seguirem els fets i intentarem conèixer si realment els acusats preparaven accions terroristes, o bé tot acabarà com fins ara, retirant les denúncies sense demanar disculpes?

Un desprestigi buscat o no, però trobat

La Fiscalia demana vint mesos d'inhabilitació al president Torra, per haver desobeït l'ordre de la Junta Electoral Central, de retirar la pancarta amb el llaç groc, de la façana de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume. Si tot plegat no fos tan seriós hi podríem fer-hi broma, contents d'aparcar un temps el nostre president, i esperar més sort amb el substitut.

No sé si hi ha prou delicte com per inhabilitar el president, però en tot cas a mi no em va semblar bé tot el tripijoc amb les pancartes, i encara menys l'argument final per treure-les. Ho vaig trobar molt infantil. Potser és un fet més que se m'ajunta a l'hora de valorar tant negativament la gestió de Torra, i les ganes que es convoquin eleccions per treure'l de Palau.

Si a tot això hi afegim que avui la Guàrdia Civil ha tornat a entrar a la Generalitat buscant més proves del dia 1 d'octubre, podem afirmar que el prestigi de les nostres institucions, per culpa nostra i dels altres, està sota mínims. Tothom s'hi atreveix i si a més els nostres polítics tenen les institucions paralitzades, arribarà un moment que no tindran credibilitat per fer res. És molt trist.

Qui farà cas dels observadors internacionals?

En un Estat com el nostre, tots tan savis, qui té en compte els observadors internacionals? Què ens han de venir a explicar a nosaltres, que els donem mil voltes? Qui s'han cregut que són aquests? Que això és Espanya!

Diuen els observadors que faran arribar els seus informes a les Nacions Unides. Encara hi ha algú al nostre país que creu en aquests organismes internacionals. No dic que no hagin d'existir ni formar-ne part, simplement em refereixo que quan els necessites es posen d'esquena. 

No segueixo fidelment el judici, perquè vull viure i no agafar un atac de nervis. Ho miro en la distància i a pilota passada. Aquests dies que hi ha la Guàrdia Civil em comenten que vénen amb la lliçó apresa. Això es pot fer perquè als jutges ja els va bé. No es tracta d'un judici per decidir si són o no culpables ni de què, sinó que és un sainet per poder arribar a la conclusió que els presos són uns terroristes i que es varen alçar amb violència.

Dissabte llegia l'article de Joaquín Urías "Estrasburg no és la solució", i realment et deprimeix. Ens pensem que Europa ens vindrà a salvar. Sí és cert que la visibilitat de tot el procés més enllà de les nostres fronteres per alguna cosa haurà servit. No ens defensaran el nostre objectiu, sinó que es limitaran a expressar el seu desacord amb el tracte rebut per l'Estat espanyol. 

Hauran vingut uns observadors internacionals que donaran fe de com ha anat el judici, i en trauran les seves conclusions. Ho faran públic i... A l'Estat espanyol no li caurà la cara de vergonya, perquè Espanya, ara i abans amb el franquisme, és diferent! Qui pugui, que marxi!

Una persona normal obeeix la policia

Amb el poc que he seguit les declaracions del senyor Nieto com a testimoni en el judici als nostres presos polítics, he retingut aquesta frase: "qualsevol persona normal fa el que li diu la policia", o una frase semblant. És evident que el dia 1 d'octubre de 2019 totes les persones que varen rebre la visita de la policia nacional i la guàrdia civil no devien ser normals, perquè no varen fer, voluntàriament, el que la policia els demanava, a cops de porra, estirades de cabell i empentes.

Probablement fa massa temps, massa anys que els catalans hem rebut d'una manera directa o indirectament patacades de la policia, també menyspreu i insults, com per continuar tenint fe en la policia. Si els creiem és per evitar una atonyinada, no pas perquè ens mereixin cap respecte. No se l'han guanyat.

És evident que parlo dels policies com a institució i no entro a parlar d'ells a títol personal. Aquí no m'hi fico perquè cadascú, entenc, que actua segons les ordres que rep. Tenim exemples de convivència amb guàrdies civils, pares de família i veïns, però amb un rebuig a la institució. Ho dic perquè quedi clar que són les ordres que reben les que ens distancien.

Per tot això, jo canviaria el títol d'aquest post i parlaria d'una persona normal com aquella que obeeix la policia si no vol rebre una patacada. Aquesta seria la normalitat i als extrems hi trobaríem aquells que no els fan por, i també aquells que els tenen devoció.

La xenofòbia de l'alcaldable de Badalona

Certament, avui a l'hora d'escollir tema de conversa en el blog m'ha resultat complicat. No he sabut trobar-hi cap notícia positiva per comentar i en canvi n'he trobat moltes de desagradables, encara que molt 'suades'. M'he decantat per parlar d'unes declaracions d'un polític impresentable, a part de xenòfob, com és l'Albiol, futur candidat a l'alcaldia de Badalona pel PP.

Davant de l'agressió d'uns quinze joves a una noia i el seu promès, a Santa Coloma de Gramenet, deixar anar la seva ràbia i xenofòbia culpant la Generalitat per la permissivitat davant la immigració, en aquest cas especifica del Marroc. La reacció d'Empar Moliner ha estat molt encertada, recordant-li la 'manada' que va agredir sexualment una noia a Pamplona. En aquell grup de repugnants personatges hi havia un militar i un guàrdia civil, tots espanyols.

És fastigós comprovar el mal ús de la llibertat d'expressió de polítics del PP i C's, majoritàriament, per carregar-se tot allò que no és espanyol de pura raça. Aquest patriotisme fanàtic d'aquests polítics és el que provoca la violència al carrer i no els independentistes. Es valen d'aquests per furgar i decantar la societat cap a pensaments d'extrema dreta.

Vivim un temps difícil i entretant sembla que el govern de la Generalitat continua en standby. Moltes comissions, molts consells i moltes declaracions, però res efectiu. Potser seria bo unes noves eleccions i a veure si entre gent nova.

No oblidarem el major Trapero

Continua el procés, post procés, de sentenciar en ferm els diferents estaments i persones implicades en els fets del 20 de setembre i de l'1 d'octubre. Es posa molt d'èmfasi en els consellers i president del govern, ara empresonats o a l'exili, i passa més desapercebudes altres sentències com la dictada contra el major Trapero, la gran víctima del procés.

Trapero tenia un paper molt complicat i sabia que fes el que fes seria criticat per ambdós bàndols, amb l'agreujant que un d'ells el condemnaria. El paper dels Mossos d'Esquadra no ha agradat mai a l'Estat espanyol, i encara menys l'actitud de les esmentades dates. El govern de Madrid i tots els seus jutges veuen bé el comportament de la guàrdia civil i policia nacional, però mai entendran la voluntat de dialogar, encara que sigui amb les persones a qui has de controlar.

Rajoy i els seus només han vist bé la garrotada, bàsicament per dos motius. Per una banda és una manera il·lustrativa del domini d'Espanya, i per l'altra s'atonyina catalans i catalanes. El més trist de tot és que personatges com Iceta ho hagin beneït des del primer dia. Això tampoc ho podem oblidar.

No sabem quin serà el final del major Trapero, però intuïm que ho té molt negre. Passi el que passi no el podem deixar oblidat, i hem de fe el que calgui perquè no pagui per tots els que un dia vàrem creure que demostrar la voluntat d'expressar-nos democràticament era legítim. A Espanya, però, anar en contra del govern i del jutge és un acte de terrorisme i rebel·lió. La llibertat d'expressió està fora de joc, i molt ens temem que Pedro Sánchez poca cosa hi farà per recuperar-la.

Al rei no el deixen dialogar

Hem llegit la notícia de la negativa de la Moncloa a la petició del nostre president per parlar amb el rei. De què tenen por? Suposo que el tràmit és aquest: el president català sol·licita reunir-se amb el rei, aquest demana permís al president del govern espanyol i aquest decideix si poden o no. En aquesta ocasió Pedro Sánchez no ho ha autoritzat, i el rei vindrà divendres a Catalunya, ens farà un discurs, i se n'anirà cap a casa sense parlar amb el president del país visitat.

Ho trobo ridícul, però ja em sembla bé. De fet per a molts, siguem o no independentistes, el rei no ens fa ni fu ni fa. Si no vol o no el deixen parlar amb el nostre president, doncs que no parlin. Després del discurs del 3 d'octubre passat, ja no és el mateix, ni per aquells que no ens hem considerat mai monàrquics, ni tampoc per a molta gent que no hi tenien cap inconvenient. Aquell 3 d'octubre el rei es va definir perfectament i va deixar de ser rei per a molts.

Puc entendre que si el nostre president demana al rei espanyol que es disculpi pel discurs del 3 d'octubre, a aquest no li faci gaire gràcia. Ell ho va llegir molt convençut i a més tenia tot el suport de la majoria dels grans partits espanyols. Els catalans ens havíem torejat la guàrdia civil, els polítics espanyols i els jutges. Havíem celebrat el referèndum prohibit i els varen pujar els colors a la cara. Després han actuat amb tota la ràbia del món i amb l'objectiu de venjar-se de tanta humiliació.