Fora plàstics!

Si heu viatjat una mica segur que haureu vist imatges de camps propers a grans ciutats farcits de plàstics. Em venen a la memòria imatges de Turquia i també d'Egipte i el Marroc. El vent s'emportava tota mena de plàstics que cobrien gairebé la superfície de terreny que voltava les principals ciutats. Però, i a casa nostra?

El plàstic és el gran protagonista de la nostra brossa diària. Ni les empreses són curoses a l'hora d'embolicar els productes ni nosaltres a l'hora de comprar-los. Potser no veiem aquelles imatges que us comentava, però només cal que fem una passejada pels nostres carrers i places i ens adonarem de la quantitat de plàstic que hi trobarem.

Avui ha entrat en vigor una normativa europea que intentarà reduir, de manera progressiva i massa lenta al meu gust, la quantitat de plàstic a la nostra vida diària. L'èxit de la mesura vindrà condicionada per la voluntat de la indústria, dels consumidors i les autoritats encarregades per vetllar el seu compliment, sancionant si cal.

La norma regula, entre altres, l'ús dels envasos monodosi i el reciclatge dels envasos de plàstic i les ampolles de begudes d'un sol ús. Ja fa molts anys que hi ha països, com Noruega, que es bonifica el retorn de les ampolles. L'estímul de recuperar uns diners, fa que no te'n trobis a cada cantonada, sigui perquè el consumidor s'encarrega de retornar l'envàs, o perquè hi ha persones que els recullen per poder tenir uns guanys fàcils.

De sistemes n'hi ha i no cal ser extremadament enginyós. El que acostuma a faltar és la voluntat de fer bé les coses i pensar-hi una mica. Potser amb l'entrada en vigor d'aquesta norma veurem alguns resultats, i ens estalviarem de veure segons quines imatges dels nostres carrers. El procés serà lent, i caldrà que els nostres dirigents vetllin perquè tothom compleixi de la seva part. Estem massa acostumats a aprovar normes i reglaments i molt poc a fer-les complir.

Armes blanques i sensació d'inseguretat

Massa sovint llegim sobre apunyalaments a la via pública. Al nostre país, sortosament hi ha pocs trets en comparació amb altres, però l'arma blanca és molt present, i això vol dir que hi ha persones que es passegen pel carrer amb ganivets a la butxaca. Algunes vegades entenem que es tracta de baralles entre bandes antagòniques, però en altres ocasions són fruit de l'espontaneïtat. No sé què és pitjor.

El pitjor de tot plegat és la sensació d'inseguretat que es respira, que exagera la realitat, però que és comprensible. No saps mai què et pot passar, sobretot si et mous amb transport públic o freqüentes espais de lleure molt massificats, amb excés de begudes i substàncies diverses.

I això ho veiem a ciutats grans, però també ens hi trobem a casa, a poblacions relativament petites on semblaria que no hi ha de passar mai res. 

Davant dels fets hi ha qui demana més càmeres a la via pública o més policies passejant. Sabem que ambdues coses no resolen el problema de les agressions, però sí que ajuden a millorar la sensació de seguretat que no hauríem d'haver perdut mai.

La nostra vila té un problema, que s'arrossega des de fa molts anys, de relació entre la policia local i els vilatans. S'ha reclamat moltes vegades poder veure els nostres policies passejar pels carrers i places. Ser propers a la ciutadania, vetllant per la seva seguretat, però també interessant-se per tot allò que els pugui passar. També als establiments, on caldria fer una ullada i parlar amb els seus propietaris i dependents.

L'excusa sempre és la manca de personal, però al meu entendre hi ha una raó més important i és que no s'està per la feina. No es veu bé la policia de barri, la policia de proximitat, i només ens trobem els policies quan ens han de sancionar, o ni tan sols en aquests casos.

Demanaria al govern municipal un canvi en la manera de gestionar la seguretat viària. Fer sortir la policia al carrer per estar al costat de la gent i fer-nos entendre que podem comptar amb ells a tota hora. De moment estem molt lluny d'aquest objectiu.

Reciclar i reduir embolcalls en origen

Divendres comentava que passejar per Arenys a partir de les set del vespre, aquest dia de la setmana, era descoratjador. De fet, no és l'únic dia que et fa vergonya veure com està el poble de brut i ple de deixalles, però sí que és el pitjor dia de la setmana, perquè la gent confon la resta amb tot s'hi val. 

Vaig sortir un moment i em vaig adonar que no havia escrit res estrany. Els carrers estaven plens de bosses i molt plàstic, i això que hi ha dos dies a la setmana que es recullen les ampolles de plàstic, que n'hi ha moltes. Em va venir a la memòria quan anàvem a comprar l'aigua amb garrafes de vidre. No hi havia el plàstic que hi ha ara.

En el meu viatge a Jordània, aquest mes de juliol, vaig poder observar el greu problema del plàstic arreu del món. Potser no n'hi havia tant com a Egipte o el Marroc, que allà n'hi vaig veure molt, però poc se'n faltava. 

Aquests dies es poden llegir alguns comentaris sobre la necessitat de reduir en origen tot allò que ens sobra i emplena camions de brossa, com són els plàstics, però no només. El menjar preparat, que cada vegada és més habitual veure'l a les botigues de la nostra vila, provoca molt volum d'embolcalls que no es poden reciclar. I no es fa res.

Recordo que a Noruega hi havia persones que empaitaven les llaunes de les begudes per poder-les acaparar i obtenir unes corones a l'hora de retornar-les a les botigues. Era un incentiu que facilitava que no es veiessin tantes llaunes pel carrer. 

Hi ha sistemes per millorar la netedat dels nostres carrers, encara que el més contundent seria que la gent, tota la gent, fos curosa i no embrutés. Tragués les deixalles que toquen cada dia, i es comportés d'una manera civilitzada. Això és demanar massa? Em fa l'efecte que aquí rau el greu problema, però malgrat això, voldria encoratjar les nostres autoritats a buscar sistemes de recuperació del material, que ens ajudin a mantenir més neta la nostra vila.

Dolços i begudes ensucrades

Sembla ser que la manera d'evitar que els nens i nenes siguin obeses és deixar d'anunciar productes dolços i begudes ensucrades. Jo em preguntaria quina responsabilitat hi tenen els pares a l'hora de decidir si es compren o no uns productes per als seus fills. Si no som capaços de resistir-nos a la publicitat, ens convertim en uns esclaus del que diuen els anuncis.

És cert que hi ha més nens obesos que abans, i que es fa molta publicitat de productes que realment no són els més adients per a ells, però els pares hi tenim molt a dir, perquè estem parlant d'una franja d'edat que ens correspon educar. 

Els pares hem delegat massa l'educació dels nostres fills a mestres i a la societat en general, i llavors ens lamentem de com són els nostres joves, quins ideals tenen i quina formació i educació han assimilat. En el cas dels productes que es vol vetar la seva publicitat, només cal ser ferms i fer entendre als nostres fills que no són bons per a la salut i que aprenguin a obeir els consells dels pares i educadors.

Els dubtes que m'entren a l'hora de valorar la prohibició de publicitar uns productes que estan al mercat, és si això és feina de l'Estat. La nostra societat ha de ser prou madura per valorar què convé i a qui li convenen segons quins aliments. No crec, doncs, que aquesta sigui la manera d'evitar l'obesitat dels nens i nenes, sinó que s'ha de tendir a madurar els pares de les criatures, i fer-los sentir més responsables dels seus fills, de què fan i de què mengen.