Atenció amb les ordenances

El desconeixement d'una ordenança no ens eximeix de respectar-la i ens exposem a ser sancionats. No valdrà dir que no ho sabíem. D'aquí la importància de conèixer com es regula la convivència al nostre lloc de residència per evitar malentesos. I també és bo que les ordenances que s'aproven tinguin sentit, siguin lògiques i no estranyin a ningú. Si ens basem en el sentit comú potser no es caldrà conèixer la lletra petita de les ordenances, perquè les seguirem fil per randa.

Quan s'aprova una ordenança no només hi ha l'obligació de respectar-la, sinó que també cal fer-la respectar. Sovint ens adonem que una vegada aprovada l'ordenança el govern de torn no en fa el seguiment i esdevé paper mullat. Sempre he dit que si no som capaços de fer-la complir és millor no aprovar-la.

Avui llegia que durant aquest hivern el nostre govern municipal redactarà una ordenança on es prohibeixi fumar a les platges. Com a no fumador i que em molesta trobar-me en un lloc on es fumi, ho trobo bé, però també m'imagino el cas que se'n farà si no es decideix fer un control exhaustiu i sancionar qui ho incompleixi.

Tenim exemples recents de noves ordenances o modificacions d'aquestes que se'm fa difícil creure que s'hi estigui a sobre. L'ús dels patinets elèctrics va experimentar un augment d'usuaris prou important per a posar-hi ordre. La majoria dels municipis ho han incorporat a les seves ordenances, però la feina posterior és controlar que es compleixi el que està escrit. No es pot circular per les voreres, ni anar contra direcció, ni pujar més d'una persona en un mateix patinet, o no portar casc. Aquestes són algunes de les obligacions que s'han de complir i que comporten sanció si no es respecten. Doneu una ullada als nostres carrers i digueu-me què en penseu.

Tinc molt clar que el civisme és la clau de l'èxit d'una societat. Si tothom pensa en els altres per evitar molestar-los, i procura seguir les normes per estalviar-se maldecaps, la cosa rutlla. Però no acostuma a passar. Hi ha massa gent que si no perilla la sanció econòmica, fa cas omís de les ordenances. Si no es controla el seguiment correcte d'aquestes, el més fàcil és que tothom les menystingui. O ens posem seriosos, o deixem que sigui xauxa i no ens imposem més obligacions. 

L'empadronament és un dret i una obligació

La meva primera experiència a l'administració pública va ser, ara fa quaranta anys, de cap de servei amb responsabilitat sobre el padró municipal d'una ciutat que, en aquells anys, fregava els cent mil habitants. Des de llavors ha plogut molt i han canviat les coses. Els tràmits no són ben bé els mateixos, però l'esperit és el mateix, com també l'objectiu: conèixer qui viu al nostre municipi, per saber quins serveis necessitem cobrir. L'empadronament t'obre la porta a una colla de drets reconeguts, com l'educació o la salut.

Ahir, la majoria del Parlament de Catalunya es va comprometre a garantir l'empadronament universal. Es varen desmarcar del pacte, Junts, PP i l'extrema dreta. La iniciativa va ser de la Xarxa d'Entitats pel Padró, amb més d'un centenar d'entitats associades, que exigeixen l'empadronament de totes les persones residents en un municipi.

L'insòlit del cas és que tots aquests esforços estan avalats per la llei de règim local, i que existeix jurisprudència del Tribunal Suprem. La pregunta que ens fem és: per què encara hi ha municipis que incompleixen la llei? Puc entendre que l'extrema dreta hi estigui en contra i hi posi totes les pegues pel fet que moltes de les persones afectades són immigrants, que els volen fora, encara que d'esquitllada ho pateixin persones autòctones. No està tan clar que PP i Junts s'alineïn en aquest posicionament. 

 Em costa massa d'entendre que no es prenguin mesures estrictes de compliment de la llei, per part de les institucions responsables de fer-la complir, i que s'hagi d'arribar a aquesta situació d'indefensió jurídica de moltes persones. Normalment, les més vulnerables i que necessiten tot el nostre suport.

Celebro que a la meva vila, governada amb majoria absoluta per Junts, l'empadronament sigui universal i que ningú no pateixi la injustícia de veure's arraconat i marginat. No disposar del padró comporta molts problemes administratius i, de rebot, socials i econòmics. Negar l'empadronament a una persona que resideix en un municipi, al marge de la titularitat o no del seu habitatge, de les condicions d'aquest, o fins i tot sabent que viu a la intempèrie, és d'una gravetat extrema, no només jurídica, perquè ho mana llei, sinó també moral i ètica. 

I mira que ho diu ben clar!

Me’l mirava a veure què faria. De fet, no s’ha immutat i, sense llegir el rètol, s’hi ha llençat. Ho deia ben clar: ‘Do not cross the cannel’. Potser la traducció no era del tot correcta. Potser hauria d’haver dit ‘the dock’, però el cas és que l’ha travessat, tan tranquil. No li ha costat gens i ha quedat ben satisfet.

Això era a la tarda, però el matí, tot passejant al costat del mar, he observat una noia que caminava per l’altra banda de la tanca. Hi havia un avís de propietat privada i no es permetia saltar-la. Ella, però, no n’ha fet cas, i es passejava també tranquil·lament. Aquell avís no anava amb ella.

Sempre he estat escrupolós amb les normatives, segurament perquè així m’ho han ensenyat, i és per això que em sorprèn que no tothom pensa igual. El dubte que tinc és si no els hi han ensenyat, o bé no ho han assumit com a un deure o una obligació. Després ens queixem que les coses no funcionen.

Llegia també avui que un veí de l’altre Arenys descarregava les bosses de la brossa on no corresponia, i s’encarava amb qui li retreia l’acció. A ell tampoc no li varen ensenyar com es feia per llençar la brossa? O potser li resulta més còmode així, i no s’immuta. Com l’ànec!

Viure en societat pot ser molt fàcil, si tots som conscients de com ens hem de comportar, però ho podem complicar molt si cadascú va a la seva, sense pensar en els altres. A veure si en prenem consciència. No costa tant! 

Una institució que per a molts fa nosa

Cada vegada sabem més la veritat del que va passar i no ens serveix de res. En el cas de la corrupció del rei emèrit i els possibles vincles del rei Felip VI, anem coneixent nous episodis i fets que l'involucren en la corrupció, però sabem que no servirà per encausar ningú. Això més aviat provoca impotència i ràbia. A vegades penses que potser seria millor no saber-ho i continuar vivint enganyats, abans que indignats per no poder fer res per carregar-los les culpes.

A totes aquestes notícies s'hi ajunta la visita que els reis actuals estan fent a tot el país, i que aviat tocarà a Catalunya. No són ben rebuts per a moltes persones, però els hem d'aguantar. Ells ho fan com un deure i nosaltres ho vivim com una obligació. El millor seria, en les circumstàncies actuals, que es quedessin a casa i ho deixessin per a més endavant.

Hi ha qui veu en tot això el principi de la decadència, però jo, que en aquests temes sóc molt pessimista, penso que només es tracta d'un parèntesi negre de la institució reial, a l'espera de temps millors, sobretot aquells en què passen més desapercebuts. 

A tot això només faltava la coincidència de la celebració de l'aniversari, en números rodons, del Tribunal Constitucional, per acabar d'embolicar-ho tot i, per a molts, acabar de maleir la situació que estem patint. No es pot lloar un Tribunal com si es tractés d'alguna cosa sagrada quan depèn de la voluntat dels seus membres, que en cap cas garanteixen l'objectivitat en les seves decisions. Estem en mans d'un poder que té la lliçó ben apresa i que res els farà moure del camí traçat. El concepte de democràcia i respecte als drets humans és totalment ignorat per uns defensors de l'estatus quo, basat en la defensa a ultrança de la unitat d'Espanya.

Òmnium crida a la desobediència civil

Ens diuen que la desobediència civil és un obligació moral que tindrem si l'Estat espanyol condemna els nostres presos polítics. Caldrà que ens expliquin com hem de desobeir per ser efectius, però abans jo demanaria un compromís fort, generós i transparent dels nostres polítics, no els que estan a la presó o a l'exili, sinó aquells seus successors que fa dos anys que estan aturats.

Perquè si algú s'ha mogut darrerament ha continuat sent la societat civil. Els polítics s'han dedicat a barallar-se entre ells, incapaços de fer res junts. Ja sé que és Òmnium qui ens ho demana, però ho fa en presència del president de la Generalitat que, per estar, no està ni en funcions, no fa res.

Està molt bé demanar a la societat civil que actuem, en aquest cas, que desobeïm, però estem una mica farts d'anar rebent consignes i quan nosaltres els demanem que vagin junts, es giren d'esquena. És per això que no es mereixen gaire res més de tots els votants i manifestants a favor del referèndum, veient com es comporten des de fa dos anys. Si a mi em demanen que desobeeixi, jo els demano que facin cas del què reclama la societat catalana, i deixin de paralitzar el govern del país.

En contra de la violència

No estic a favor de la violència i m'emprenya que hi hagi persones, i sobretot polítics en actiu, que defensin directament l'actitud dels violents, que destrueixen mobiliari urbà i converteixen els carrers i places en camps de batalla. No hi estic d'acord per més que em puguin agradar les idees que pretenen defensar.

No es pot pretendre aconseguir objectius, per importants i saludables que siguin, a base de cremar contenidors i sembrar el caos als carrers de Barcelona. I no es pot criticar la policia que s'enfronta als violents, perquè té l'obligació de preservar l'ordre a l'espai públic.

M'ha decebut molt l'actitud del diputat de la CUP. Ja sé que hi ha molts inconscients que els agrada que un representant del poble es posi al costat del moviment de protestes, però una cosa és manifestar-se i l'altra provocar destrosses de manera gratuïta. Un electe ha de ser civilitzat, i racional. Amb aquest comportament desacredita el moviment que lidera.

La crítica és bona si és constructiva. Les manifestacions són bones si es defensa en pau aquells drets que considerem que ens han retallat. La veu del poble s'ha de fer sentir de la millor manera possible, però mai caure en l'error de la violència irracional. El comportament d'aquests moviments, encara que sigui d'una minoria, malmeten tot el treball que puguin haver estat fent.

No em val l'excusa de si es tracta de brètols que s'han infiltrat dins el moviment, perquè ningú ha sortit a criticar-los i manifestar contundentment que no hi estaven a favor. Qui organitza una manifestació ha de ser conscient que se'ls pot escapar de les mans, però llavors han de saber reaccionar i tallar-ho radicalment. Això no està passant a Barcelona aquests dies, i és per això que no hi estic d'acord.