Treballar als 89 anys

Avui m’he entretingut a llegir la crònica on, segons l’ARA el senyor Ramon Bruño és el barber més longeu de Barcelona. El senyor Ramon continua tallant cabells tot i els seus 89 anys. He pensat en el meu barber, que és bastant més jove, però podria estar jubilat perquè supera l’edat de jubilació amb escreix. Per què no es jubilen a l’edat que tocaria?

En el cas del barber de Sants, segons declara ell mateix, és perquè a casa s’avorreix. Hi ha moltes persones que s’han fet un tip de treballar durant tota la seva vida i no han tingut ocasió o no els ha interessat complementar la feina amb activitats de lleure o aficions. 

Al meu barber no li he demanat mai, potser per no semblar indiscret o, de manera més egoista, per no despertar-li la idea de jubilar-se i haver de buscar-me un nou barber. Ell segur que no s’avorreix a casa i li agrada jugar a tenis, i estic segur que té altres aficions, al marge de sortir a passejar amb la seva esposa.

Ambdós barbers, pel que sembla, tenen en comú que no tenien intenció de dedicar-se a tallar cabells, però ho han fet durant molts anys i encara ho fan, i han gaudit de la seva professió. Treballar de gust i professionalitat hauria de ser l’objectiu de tots i, aconseguir-ho fa feliç a qualsevol que s’ho proposi.

Cent un anys enrere

Avui és un dia especial a la família. Avui és Santa Llúcia, el dia que es lliura el premi Sant Jordi de les lletres catalanes, però a casa avui celebràvem l'aniversari de la mare. Ella va néixer el dia 13 de desembre de 1918, és a dir, ara fa cent un anys. Malgrat ens va deixar fa disset anys, durant tot el dia l'he tingut molt present. La mare és una persona que mai oblides, per anys que passin.

Han estat moltes les anècdotes i experiències viscudes que m'han vingut a la memòria. La mare que va viure la guerra, amb molta pressió a la família, sense pares i per tant sense el caliu familiar que la majoria de nosaltres hem pogut gaudir. Una infància dura i una adolescència traumàtica amb l'esclat de la guerra civil. Això s'impregna a la pell i no et deixa indiferent. 

A casa només vàrem conèixer episodis concrets de la revolució, però l'objectiu era passar pàgina i, malgrat viure sota la dictadura, procurar ser feliç i gaudir de la vida. Potser per això costava d'entendre el nostre rebuig al sistema polític impulsat, i les ganes de desempallegar-nos de les cadenes que ens imposava el dictador.

Però el record de la mare va més enllà i s'endinsa en les anècdotes del dia a dia, dels petits plaers de la vida, de les aficions i traça. I analitzant la pròpia vida, que et porta a prendre decisions, sovint difícils, renunciant a coses que no sempre hi estàs disposat, valores molt més l'esforç dels teus pares en uns anys sense tantes comoditats com ara, però també amb menys ambicions desproporcionades. 

Avui la mare ha estat la protagonista del meu dia. Un dia que he intentat viure plenament i en record d'aquells anys que vàrem compartir i que un set de gener va posar fi.