Ball de ganivets

No sé si a mi m’ho sembla o és que no podem fer un pet que no se n’assabentin el veí, però el cas és que no hi ha dia que no llegeixi al diari una notícia relacionada amb ganivetades, algunes de les quals tenen conseqüències irreversibles. Què ens està passant? 

La conclusió a què arribo és que cada vegada tenim comportaments més violents, però no és una violència sobtada, sinó que les víctimes es troben davant d’individus preparats, que porten l’arma a sobre. No és una violència gratuïta. Premeditada?

Sense justificar-ho, puc entendre que alguna persona se li giri el cap, per una discussió, una baralla…, però anar armat pel carrer ja és tota una altra cosa. Anar-la a buscar després de la baralla, tampoc és una reacció instantània. Què els ve al cap? Tanta agressivitat corre per dins?

Avui el diari parlava de l’apunyalament a un noi d'11 anys. No sé l’edat de l’agressor. Ens hem tornat bojos?

La vida no és fàcil per a tothom. Hi ha problemes de convivència, amb famílies desestructurades, amb lligams familiars complexos, amb dificultats per viure. Hi ha moltes persones vivint en la indigència, amb problemes per accedir a un habitatge, a una feina, o per obtenir permís de residència i treball, però tot això no és excusa. És més, ens trobem amb agressors que no compleixen cap d’aquests estereotips. Són persones que consideraríem normals, com tu i jo. Llavors, on és el problema? Què ho provoca tot això?

No podem donar la culpa als nostres polítics, però sí que els hauríem de demanar que ho tinguin present. Que investiguin què ens està passant a tots plegats i intentin trobar solucions que alleugereixin la situació. No podem continuar amb aquesta escalada de violència. No em serveix que em diguin que la percepció no s’ajusta a la realitat perquè hi ha víctimes i, per tant, hi ha agressors. 

És una feina de tots. Intentem rebaixar la intensitat amb què vivim. No anem tan revolucionats i potser així aconseguirem rebaixar el suflé. Tant de bo es redueixin les notícies alarmants que han anat in crescendo. Si no ho aturem, ens aclapararà a tots.

Excés de violència

Ens hem passat de frenada, encara que algú dirà que de violència n'hi ha hagut sempre. Potser sí, però la impressió que tenim no és aquesta. Recordo una entrevista amb el cap de policia local on ens deia que la realitat no coincidia amb la percepció. Cada vegada la gent està més espantada, però no és cert que hi hagi més delictes ni més violència. Serà això, però no ens deixa tranquils.

    Avui han penjat unes imatges d'un assalt d'uns familiars que volien veure els ferits a Girona per un conductor que ha disparat diferents trets, deixant dos morts i dues víctimes malferides. La sensació que en treus no és agradable, i després et passen més i més imatges d'altres atemptats i actuacions que no són simples actes d'incivisme, sinó que entren de ple en la delinqüència.

    No pot ser que els pares tinguem por les hores que els nostres fills són fora de casa. Aquesta nit, si no ho he llegit malament, una persona ha mort apunyalada a la platja de la Barceloneta. No és tan lluny de casa! No en conec els motius, però la notícia no et deixa indiferent. 

    A tot això s'hi afegeixen llavors totes les declaracions i inculpacions sense proves a col·lectius que porten l'etiqueta a sobre. Normalment, persones que han vingut de fora i que al nostre país no ho tenen fàcil per viure perquè no els permeten treballar, sovint tampoc poden empadronar-se i, per tant, no disposen dels serveis bàsics d'atenció sanitària ni educativa. Els ho posem difícil i aprofitem l'avinentesa per culpabilitzar-los de tot. Els nostres governants no són capaços d'elaborar una llei d'estrangeria amb sentit comú, i justa per a tothom?

    Però llavors t'assabentes que el presumpte assassí té nacionalitat espanyola. Això ens passa més desapercebut, perquè desmunta moltes teories. Ni totes les persones que arriben de fora són la pesta, ni els autòctons som uns àngels. 

    Però si hi afegim també l'exemple que ens donen molts governants, que no els exigim la santedat, però sí l'honradesa i decència, llavors se't fa molt difícil exigir a tothom que actuïn de manera civilitzada, respectuosa i decent. El mal comportament d'alguns polítics no dona dret a actuar malament, però no ajuda.

Ernest Urtasun queda en evidència

Suposo que queda molt clar que es tracta d'una percepció, que vaig tenir ahir durant el debat televisió de .cat. Recordo haver escrit, durant la campanya electoral de les europees, la bona imatge que m'havia causat Ernest Urtasun, i em feia pensar que, a diferència de la majoria de partits, ICV portava a Europa els millors elements. 

Ahir, en el debat de TV3 sobre Grècia, vaig veure-hi, però, el polític d'ICV d'aquests dies, molt tocat per l'efecte Podemos, que els ha fet perdre els estreps. Les bones argumentacions d'Urtasun havien desaparegut i es limitava, com un polític mediocre, a criticar el president Mas, posant-lo com el malvat de la política, l'esca de tots els pecats, i l'enemic a batre.

Entenc que quan se li esquerda el perfil sobiranista i li passa la mà per la cara una força d'esquerra i més trencadora del model obsolet i corrupte actual, i que a més se'l culpa d'haver contribuït a arribar a la situació actual, ser capaç de mantenir-se ferm i amb bons arguments és molt difícil i, sovint, la sortida més fàcil és atacar l'adversari més vulnerable, tot buscant complicitats.

No em va agradar i crec que no sóc l'única persona que pensa així. El representant de la CUP en aquest debat, ho va treure molt més bé, sense que ningú li pugui dir que sigui devot d'Artur Mas. L'economista, articulista de l'ARA, Miquel Puig va desarmar Artasun, que no tenia cap altre recurs que repetir-se intentant ofegar les paraules de qui el deixava en evidència.

Aquí no hi ha bons i dolents, sinó que tothom té prou feina per tirar endavant, d'acord amb la seva ideologia. Donar totes les culpes als altres és una estupidesa. No adonar-se'n és una debilitat. Cada vegada queda més clar que l'única sortida d'ICV és ajuntar-se amb alguna altra força, perquè el temporal amaini, o si més no, el puguin combatre plegats.

Com ens hem de prendre les amenaces d'Espanya?

Ja portem uns quants mesos rebent tot tipus d'amenaces per part del govern espanyol, però també de fiscals, jutges, i il·lustres espanyols. Amenaces de tot tipus i en tots els àmbits. Des de la censura política que no judicial de l'Estatut d'Autonomia, per part del Tribunal Constitucional, passant pel senyor Wert que vol espanyolitzar els nens catalans, fins arribar a la suspensió de l'autonomia i l'entrada de tancs de l'exèrcit espanyol a territori català. Com ens ho hem de prendre?

Hi ha qui diu que cal resistir perquè la raó i la legitimitat està de la nostra part. Hi ha qui ho considera una criaturada i una insensatesa. Qui té les de perdre?

A vegades sembla que som poc conscients del que ens hi juguem, i que no tenim la percepció que la història oferirà a generacions futures. Això em porta a imaginar què podien estar pensant els polonesos poc abans de la invasió alemanya, per no parlar dels barcelonins d'ara fa tres-cents anys uns dies abans de l'onze de setembre.

No he seguit el debat del Parlament, i només he rebut els titulars dels resums informatius, però no pot ser massa diferent del que podíem imaginar-nos, atesa la situació política del moment que vivim. La ciutadania reclama coherència i unitat als nostres polítics, i això no hauria de ser tan difícil d'aconseguir. Els partits polítics que estan a favor de la consulta haurien de correspondre a la ciutadania amb la mateixa intensitat i unitat de dijous passat, i deixar de banda les discrepàncies que tenen en altres temes, per afrontar junts la força unionista del PP i PSOE. Si, ni en aquesta ocasió, no som capaços de caminar junts, ja podem plegar.

És per això que cal demanar a cadascun dels dirigents catalans que assumeixin les seves responsabilitats i no exigeixen als altres més del que és exigible. Les darreres amenaces agafen un to més greu i cal valorar la capacitat del govern espanyol per portar-les a terme. Entenc, doncs, l'interès del president català per esgotar totes les garanties democràtiques.

Iftar a Al Ouahda Mataró

Aquest vespre he assistit a l'Iftar (trencament del dejuni) amb la comunitat islàmica d'Al Ouahda, al barri de Rocafonda de Mataró. L'entitat, amb qui tenim contactes tot l'any, ha convidat a representants d'entitats, associacions de veïns, grups municipals, entitats religioses, cossos policials i tècnics municipals per celebrar l'Iftar en aquest mes del Ramadà, en una jornada de portes obertes de la seva mesquita.

Només amb el diàleg, el coneixement entre diferents col·lectius i les ganes de fer coses junts farà possible la convivència i que la societat civil s'enforteixi i creixi en pau. És precisament el desconeixement mutu el que ens manté distants i perjudica les nostres percepcions de l'altre, i així no es pot fer ciutat, no es pot teixir la ciutat.

Les diferents comunitats islàmiques de Mataró ens han convidat al llarg de la setmana a les seves seus, per compartir un ritual que mantenen estrictament, en un mes de pregària i reflexió que els ha de permetre encarar un nou any, ara ple de dificultats econòmiques.

Un representant de la comunitat musulmana deia no entendre l'expressió 'primer els de casa', perquè ell havia nascut a Mataró i la seva mare hi vivia des dels 18 anys. Qui és de casa i qui no ho és? el president Pujol deia que era català qui viu i treballa a Catalunya. Amb això està tot dit. Són mataronins aquells que viuen i treballen a Mataró, hagin nascut a l'Hospital de Mataró, a Múrcia o a Marràqueix. Aquest grup polític que té tant en compte la cultura, raça i procedència, és la que nega el dret a decidir, com també fa el PP. 

He celebrat que l'arxiprest de Mataró assistís a l'acte d'aquest vespre i defensés tot allò que tenim en comú les diferents confessions religioses, sense oblidar-nos que vivim en un estat laic on es defensa la llibertat de creences i la pràctica religiosa.

Conversa a la carretera

Aprofitant un desplaçament en cotxe, d'una hora de durada, l'hem feta petar tot parlant de la crisi i les mesures per sortir-ne, i també del posicionament dels diferents protagonistes. El company de viatge, amb molt coneixement d'altres països europeus, intentava entendre el perquè de l'actitud de la població en general del nostre país. No pretenia fer una crítica alegrement ja que se sentia molt integrat i plaent entre nosaltres, però es planyia de la poca productivitat del nostre treball, per exemple, o bé criticava la falta d'una dreta més liberal i sense tantes rèmores del passat.

Hem parlat del sindicats, de la necessitat de la seva existència, però críticament pel posicionament que adopten sovint. Penso que l'enfrontament sindicats-patronal no sempre té lloc en un clima constructiu, sinó que a vegades ratlla la histèria o es converteix en una pel·lícula de bons contra dolents. Em deia que al seu país l'acomiadament era molt barat, però l'estat acompanyava les persones sense feina que rebien un bon subsidi i se'ls formava per aconseguir una nova feina.

Em deia que la sensació que donava el nostre país no era de crisi, ni feia suposar que hi hagués tants problemes econòmics a les famílies. Però la realitat és diferent i, malauradament, pel meu compromís amb la vila d'Arenys veig situacions crítiques en què no saps ben bé què dir.

Parlàvem dels preus de les cases que havien de baixar molt encara si es volia aconseguir un mercat, ja que el poder adquisitiu no permet adquirir pisos als preus que encara estan. Em comentava que, a la seva manera d'entendre, era escandalosa la pèrdua de poder adquisitiu dels espanyols i ho comparava amb els països del nord d'Europa on l'increment dels preus dels productes havia anat acompanyat de l'augment dels salaris.

Ha estat una hora curta, i la tornada també. Allà he pogut veure el meu pare que no estava tan eixerit com de costum. El pare enguany complirà els 90 anys, i es troba bé de salut, però amb aquesta edat qualsevol incident pot esdevenir fatal. Esperem que demà es trobi millor.

La decisió del govern a l'hora d'escriure la reforma laboral serà determinant, i només podem esperar que estigui encertat. El consens no ha estat possible, i contra això poca cosa es pot fer. Cal però prendre decisions sense que tremoli el pols. Governar és decidir i a vegades la por a perdre amics fa dubtar massa i es perden oportunitats. Ara és hora de ser valent i no dubtar gens. És tot un repte per a un president i un govern que ha pecat massa de prendre mesures sense estudiar-ne abans les conseqüències. Ara no es pot badar.

Badant per aquí i per allà

Si ahir ens passejàvem per la capital del Bages, aquest matí he tret el nas a les Rambles de la capital. Res a veure. Ahir et topaves amb manresans que havien sortit a comprar i a passejar pels carrers principals. Vàrem poder observar com un quartet, instal·lat en un carrer del casc antic, cantant rumbes i cançons d'en Peret.
Avui, crec que he vist un barceloní que travessava la Rambla. Tota la resta eren turistes i forasters badant als aparadors, interpretant els mapes de la ciutat, fotografiant una aparcament del bicing. Per uns moments m'he oblidat que estem en plena crisi econòmica, perquè les imatges no ho deixaven pas entreveure, encara que, com sempre, la percepció pot ser totalment diferent a la realitat.
He pensat que Barcelona és això. Ningú entendria unes Rambles sense visitants, ni un rua de turistes al voltant del monument a Colom. Ja no hi hauria les típics botigues de "souvenirs", aquelles ateses per pakistanesos, amb uns objectes gens nostrats, però que tenen la virtut d'engrescar els turistes perquè hi deixin la ferralla. Bufandes del Barça, figures de toreros, estàtues de toros i barrets mexicans. Per què aquests barrets? Màrqueting, simplement.

Natura trista

Sense haver-ho planificat ens hem trobat al Parador de Sau, davant el pantà que presenta un absolut ple. No recordo el temps que feia que no l'havia vist tan ple, encara que tampoc és que hi vagi massa sovint.
La proximitat al pantà, sobretot quan vivia a Vic, ha fet que hi anés vàries vegades, més pel cantó de Vilanova que no pas de Roda, però al llarg de la meva vida l'he guaitat des de totes les bandes, la més espectacular, des del Castell de Tavertet.
L'entorn del pantà, però, no em dóna bones vibracions; penso en natura morta. El silenci que es viu, sobretot al peu de les comportes, em provoca malencolia, una tristesa estranya que m'empeny a marxar-ne el més aviat possible. No és que sigui persona a qui el silenci l'apunyala, sinó que m'agrada poder viure moments de silenci, però el silenci que he viscut al pantà, no m'abelleix.
No sé si ho fa que es tracta d'una obra artificial, com si d'un engany a la natura viva es tractés. No sé si és aquest trencament a l'obra natural el que em provoca la tristesa profunda. Perquè a mi m'agrada la natura i he passat llargues jornades pel Cabrerès i les Guilleries, però la vida que experimento passejant pels voltants de Cantonigròs o fins i tot de Rupit, no la visc quan em trobo a Sau o Susqueda.
Si heu estat a Sant Pere de Casserres, a tres quilòmetres del parador, segur que us haurà agradat el monestir, tal com l'han restaurat. És per a mi un testimoni ric d'una època del nostre poble, però a baix, el Ter, vorejant la península que es conforma, per arribar al pantà, em dóna la mateixa sensació...
No voldria fer desistir d'anar-hi a ningú que no hi hagi estat, perquè les sensacions no són les mateixes per a tothom, i la natura és esplèndida per aquells vorals, sobretot enguany amb tanta pluja. És una sensació que visc cada vegada que m'hi acosto, però us asseguro que no serà la darrera.

Percepció i realitat

Quan em disposava a començar el post d'avui, amb la televisió de fons, he vist que el Tour francès de 2009 passarà per Arenys de Mar el dia de Sant Zenon. No sé si l'incorporarem al programa de festes, o si acceptarien fer una volta per dins la vila.
Però no era això del que volia parlar, sinó de la percepció i la realitat. Aquí hi podria entrar de tot, però ho simplificaré parlant de la India o la URSS, per posar dos exemples; i és que avui sortia la notícia del primer llançament a la lluna que fa la India, sense tripulació, però amb la mirada a l'any 2014 per fer-hi arribar tripulació.
Ens havíem acostumat a dues potències mundials capaces de fer vols espacials, i encara d'una d'elles, la URSS, ens en malfiàvem, perquè no ho vèiem clar. La nostra visió dels EUA és la d'una gran potència capaç de fer el que no és capaç de fer ningú més. La URSS va sortir de l'armari, i encara que darrerament està guanyant posicions, va perdre molt del prestigi que havia arribat a tenir.
La Xina està de moda, i a ningú pot sorprendre del que pot ser capaç, encara que ens projectin documentals on es veu la pobresa de moltes zones del país. Amb els Jocs Olímpics han fet obrir els ulls a molta gent i la seva capacitat econòmica ha deixat entreveure que calia canviar la percepció que teníem del seu país. De la Índia, només en veiem misèria, guerres, imatges de la gent banyant-se en un riu ple de deixalles... tenim una percepció del país que no quadra amb notícies com la d'avui, i obliga a reflexionar sobre els problemes socials que es deriven de partir massa sovint de la percepció sense tenir en compte la realitat.
Si fóssim capaços d'entendre que la realitat que percebim no és necessàriament real, potser actuaríem de manera diferent i tindríem menys perjudicis. Probablement viurem millor.