Sensació d’inseguretat

Diuen que el nombre de delictes ha baixat, però no vivim tranquils. Per què? Segurament les xifres que la policia i les autoritats ens donen siguin correctes i s’estiguin cometent menys delictes que abans, però aquesta no és la sensació que tenim. Veiem sovint homes armats amb grans ganivets, passejant pel carrer agredint, ni que sigui de paraula els vianants, o enfrontant-se amb la policia.

Les imatges que ens arriben no es donen seguretat. Temem trobar-nos en situacions violentes, i ens ho han dit per totes bandes que els agressors, aquells que ens poden fer mal, si arriben a ser detinguts, poc després tornen a actuar lliurement. Segur o molt segur que mai no viurem cap situació de violència, però malgrat tot, tenim por.

Com podem revertir aquesta sensació d’inseguretat? Hi ha alguna cosa que els nostres representants polítics puguin fer per millorar-ho? 

No vull caure en l’error de pensar que a altres països això no passa, però la fama que està agafant Barcelona amb els robatoris i intimidacions als seus carrers no té res a veure amb el que s’explica de ciutats franceses o angleses. No em detindré a fer comparacions, però feu l’exercici de sortir a l’estranger i parleu de Barcelona. No només us parlaran del Barça o la Sagrada Família. Les estirades de bosses i carteres i potser coses més greus sortiran a la conversa. 

Em crec la policia quan diu que els delictes han minvat, però no podem amagar que la sensació d’inseguretat persisteix.

El dret a la llibertat

Avui he llegit una notícia al diari ARA que estic segur revolucionarà les xarxes socials, per la por que pot generar. Es tracta de l'alerta que el centre penitenciari de Ponent fa a la Fiscalia de Lleida de l'alliberament, aquest dijous, d'un home condemnat per dues morts i diversos atracaments. El pres ha complert la condemna i sortirà en llibertat.

El fet no seria notícia si no fos que les persones que l'han tractat hi veuen un "risc significatiu de noves actuacions delictives". El pres no ha volgut seguir cap mena de tractament i després de cinc mesos de llibertat va tornar a ser ingressat a la presó per un atracament. 

Se'ns diu que els delictes han disminuït, però no la sensació d'inseguretat de la població. És per això que saber que una persona amb tots els seus antecedents delictius i criminals, pugui tornar a la societat en plena llibertat, provoca certa angoixa. El dret a la llibertat no es pot negar a ningú, i si una persona ha complert la pena, té tot el dret a gaudir-ne. 

Després ve la dita que val més prevenir que curar, i això entra en contradicció en la presumpció d'innocència i pensar que la persona s'ha penedit dels seus actes i que no necessàriament hagi de tornar a delinquir. De totes maneres, si els seus cuidadors durant els anys de captiveri consideren que hi ha indicis que hi torni, això s'hauria de tenir molt en compte.

La notícia ja parla que des de l'any 2010 la llei preveu la llibertat vigilada en cas de delictes greus, però aquesta llei no és retroactiva, sinó que es té en compte en sentències posteriors. Cal pensar que alguna cosa s'haurà de fer, que no contradigui el seu dret a la llibertat, però que pugui minorar les possibilitats de reincidir i provocar noves víctimes.

Tal com deia al començament, segur que més d'un no hi estarà d'acord. Els drets i deures s'han de respectar i analitzar a fons, i et trobes en situacions que es fa molt difícil opinar i donar la raó. Esperem i desitgem que la persona en qüestió s'hagi redimit i no provoqui més morts ni atracaments.

Un punyal a la butxaca

Avui he llegit una notícia que segur portarà cua, molts comentaris i posicions contràries. Es tracta de la mort d'un presumpte delinqüent quan intentava robar a una persona que anava en cadira de rodes i que es va defensar amb una arma blanca, apunyalant-lo i causant-li la mort. La notícia afegeix que la víctima mortal tenia antecedents per robatoris semblants.

M'imagino els comentaris perquè cada vegada que detenen un delinqüent la gent protesta perquè està convençuda que després de declarar sortirà al carrer fins a la següent temptativa. Davant la inseguretat que patim, segons per quins carrers circulem i quines hores, hi ha molta pressió perquè qui delinqueixi no li surti tan barat.

En aquest cas, la persona robada es va defensar apunyalant el delinqüent, i algú dirà que no és culpable perquè va actuar en defensa pròpia. Anar pel carrer amb una arma blanca no és gaire normal, sobretot si no tens intensió d'utilitzar-la. Si, per contra, penses que potser l'hauràs de fer servir has de ser molt conscient què significa atacar a una persona, encara que sigui per defensar-te.

Entenc la por de molta gent davant les notícies que apareixen de robatoris i assalts, però no podem anar armats i treure el ganivet a la primera oportunitat. No soc ningú per jutjar la situació i ho deixo als jutges que se n'hauran d'encarregar, però en tot cas caldria pensar en una altra manera d'anar per la vida.

Intentaré no llegir els comentaris que apareixeran, perquè ja hi ha prou violència física arreu per a haver de suportar violència psicològica en la seva lectura. Hi ha molts problemes de violència que no es poden resoldre policialment, sinó intentant dignificar la vida de tots, pensant en les persones més vulnerables, que acostumen a haver viscut una vida molt desestructurada. Això no els justifica, però t'ajuda a entendre quina ha de ser la missió dels nostres polítics dirigents.  

Cal mirar bé el retrovisor

Quan analitzes la situació del món actual i mires enrere et venen ganes de fer comparacions, però en defuges ràpidament com si et cremessis els dits. Tens por. L'article de Joaquim Coello, avui a l'ARA, resulta interessant, però també et fa certa angúnia, i et preguntes: què estem fent?

Fa molt temps que diem que no anem bé. Que no s'estan fent les coses com caldria, i que l'auge de l'extrema dreta arreu és un perill per al futur del planeta. I ens adonem que no fa tant, un segle enrere, passaven coses semblants, i recordem què va succeir. Ens espanta!

Els humans no tenim remei i repetim els mateixos errors. No escarmentem ni aprenem dels sofriments viscuts pels nostres avantpassats. Tenim prou coneixement de la història. No podem dir que ningú no ens ho hagi explicat. Els personatges sinistres reapareixen amb noms nous, i les masses responen de la mateixa manera.

El sistema democràtic que semblava l'única solució possible per regir-nos políticament, està fent aigües i permetent que els seus detractors se n'aprofitin per arribar al poder i capgirar-ho tot. Està passant ara, però també va passar fa cent anys. 

I com insinua l'articulista i també ho he dit en aquest blog, la resposta d'Europa és deplorable. Ens trobem tota una colla d'estats agrupats sense tenir clar què volem en un futur. Incapaços d'avançar plegats i cada vegada amb més candidats a bloquejar el projecte. Preferim la singularitat al treball conjunt, convertint-nos en més febles i insignificants.

És per això que tinc la impressió que amaguem el cap sota l'ala, davant la nostra impotència i inseguretat. No volem afrontar la realitat ni els grans reptes que tenim si volem liderar un projecte fort i democràticament saludable. Anys grisos a l'espera de veure la llum al final del túnel.

Armes blanques i sensació d'inseguretat

Massa sovint llegim sobre apunyalaments a la via pública. Al nostre país, sortosament hi ha pocs trets en comparació amb altres, però l'arma blanca és molt present, i això vol dir que hi ha persones que es passegen pel carrer amb ganivets a la butxaca. Algunes vegades entenem que es tracta de baralles entre bandes antagòniques, però en altres ocasions són fruit de l'espontaneïtat. No sé què és pitjor.

El pitjor de tot plegat és la sensació d'inseguretat que es respira, que exagera la realitat, però que és comprensible. No saps mai què et pot passar, sobretot si et mous amb transport públic o freqüentes espais de lleure molt massificats, amb excés de begudes i substàncies diverses.

I això ho veiem a ciutats grans, però també ens hi trobem a casa, a poblacions relativament petites on semblaria que no hi ha de passar mai res. 

Davant dels fets hi ha qui demana més càmeres a la via pública o més policies passejant. Sabem que ambdues coses no resolen el problema de les agressions, però sí que ajuden a millorar la sensació de seguretat que no hauríem d'haver perdut mai.

La nostra vila té un problema, que s'arrossega des de fa molts anys, de relació entre la policia local i els vilatans. S'ha reclamat moltes vegades poder veure els nostres policies passejar pels carrers i places. Ser propers a la ciutadania, vetllant per la seva seguretat, però també interessant-se per tot allò que els pugui passar. També als establiments, on caldria fer una ullada i parlar amb els seus propietaris i dependents.

L'excusa sempre és la manca de personal, però al meu entendre hi ha una raó més important i és que no s'està per la feina. No es veu bé la policia de barri, la policia de proximitat, i només ens trobem els policies quan ens han de sancionar, o ni tan sols en aquests casos.

Demanaria al govern municipal un canvi en la manera de gestionar la seguretat viària. Fer sortir la policia al carrer per estar al costat de la gent i fer-nos entendre que podem comptar amb ells a tota hora. De moment estem molt lluny d'aquest objectiu.

Estimar el país i la seva gent

Sense caure en l'alarmisme convé reflexionar sobre què estem fent malament al nostre país. Si llegeixes les notícies, però també molt a prop teu, t'adones que es viu amb inseguretat. Tenim por de qui passa pel nostre costat. Ens preocupem a tancar bé les nostres cases quan sortim a donar un vol. Aferrem bé el mòbil quan coincidim en una concentració de gent. Tot això per la inseguretat que ens envolta.

Aquest estiu he tingut la sort de viatjar a dos països ben diferents. Podríem dir que en poques coses eren coincidents, però sí que tenien en comú el fet de sentir-te segur. T'explicaven que allà era molt rar ser agredit o robat, i realment aquesta era la sensació que tenies. En paratges prou semblants al nostre, com és un aeroport, la sensació era totalment diferent de la que tenim a casa nostra.

Ahir comentava que la massificació no és mai bona i aquesta facilita que hi pugui haver més delinqüència. En aquests dos països no hi ha massificació de gent. Tanmateix, hi ha mesures correctores que poden funcionar i que a casa nostra no sabem aplicar correctament. La mesura policial desemparada d'altres no serveix, i això ha quedat demostrat a bastament. La pèrdua de valors començant a la família i per extensió a la societat és un primer obstacle per sentir-te segur. Si no ensenyem als nostres fills a comportar-se i respectar els altres, no aconseguirem una societat tranquil·la i plaent.

Les lleis també s'han d'adaptar a la realitat que vivim. La tan comentada reincidència en els delictes és una demostració clara que la nostra societat no funciona. No pot ser que una persona acumuli centenars de delictes, que són els provats, i no li passi res. Això no vol dir que tothom hagi d'anar a la garjola, però no pot sortir de manera tan gratuïta.

Com a anècdota diré que a Islàndia els joves tenen la possibilitat de treballar per a la comunitat, tenint cura del territori. Una mesura que permet resoldre dos temes a la vegada: ocupar els joves durant un parèntesi de la seva vida i endreçar el país per fer-lo més atractiu. Qui treballa pel país té tots els números per arribar a estimar-lo, i si te l'estimes el cuides i protegeixes, tant a ell com a la seva gent. Segur que podem trobar elements dissuasius del delicte més enllà de policies i càmeres de vigilància.

Males sensacions

Sempre havia pensat i fins i tot comentat que quan surts de viatge tens una sensació d’inseguretat que fa que estiguis pendent de tots els teus moviments, molt més que quan ets per Catalunya. Que vigilis a qui tens al voltant i agafis amb fermesa les teves pertinences.

Us haig de dir que en el meu darrer viatge a Jordània res d’això m’ha passat. M’he sentit segur en tot moment, tant a l'hora de visitar monuments i paratges turístics, que és cert que hi havia policia, com caminant per les ciutats. Ha estat, en arribar al meu país, que tot ha canviat.

La sensació que a l’aeroport de la meva capital havies de vigilar que no m’estiressin la cartera, o que algú no se m’endugués una maleta, han estat les primeres sensacions d’inseguretat i por. Què passa al nostre país? En què s’ha convertit?

El fet que els delinqüents, si arriben a ser detinguts, surtin de comissaria després de ser fitxats, una vegada i una altra, sense que els passi res, és molt habitual. D’aquí la reincidència, amb centenars de casos com si es tractés de col·leccionistes.

No es tracta de posar més policies al carrer, sinó d’actuar amb contundència amb aquells que no es comporten correctament. No sé si és qüestió de bonisme o deixadesa, però el cas és que patim males sensacions, i això no és bo ni per a la nostra salut ni per a una bona convivència.

Hem d'aconseguir que caminar pels nostres carrers no generi por ni desconfiança. Que quan tanquem la porta de casa no passem l'angúnia de pensar si algú ens hi entrarà. De no haver de portar amagades la cartera i la documentació, o tenir por que no t'estirin el collaret o et robin el rellotge. Això no ens ha passat durant la nostra estada a Jordània. Per què no pot ser igual a casa nostra?

Què fem amb la reincidència delictiva?

Cada vegada és més evident que la reincidència en la delinqüència és una lacra que la nostra societat no ha sabut resoldre. Hem de convenir que els delinqüents són una minoria, però la repercussió és gran i, si hi afegim el fet que reincideixen en els delictes, al cap de l'any el nombre d'actes delictius s'enfila. 

    No podem empresonar totes les persones que delinqueixen, però resulta cansat, costós i desencoratjador que l'única mesura que es prengui, quan es deté un delinqüent, sigui obrir un expedient i sumar-li un acte més, alguns dels quals sembla que en facin col·lecció. És per això que, sense haver d'arribar a l'escarment violent, que alguns prediquen, cal trobar la manera de reduir aquesta reincidència.

    Aquests dies es parla molt del robatori de coure, sobretot a la xarxa ferroviària, pels efectes que ocasiona, deixant sense transport públic a molts treballadors i estudiants. No és aquest l'únic delicte que cometen unes poques persones, però que reincideixen. Hi ha els furts, robatoris i actes de violència i inseguretat a la via pública que també acumulen delictes. És per això que no n'hi ha prou en centrar ara tota l'atenció a un tipus d'acte concret, sinó que s'ha de generalitzar per a tots aquells actes que provoquen inseguretat i impotència a la societat.

    En qualsevol situació de delicte cal diferenciar l'actuació de la policia amb la tasca del legislador. Sovint ens trobem que l'actuació policial resulta frustrant perquès saps que tot aquell esforç i risc acabarà en no-res, i això, per al policia, però també el ciutadà afectat resulta molt depriment. I aquí crec que cal insistir en la necessitat de legislar bé.

    En més d'una ocasió he criticat els polítics per la seva miopia a l'hora de confeccionar les lleis. És cert que els jutges aporten un plus important amb les seves interpretacions, però no és menys cert que una mala llei pot provocar molts problemes, no només a l'hora d'interpretar-la, sinó també pels seus defectes de forma.

    Avui mateix el PSOE ha decidit fer marxa enrere en la presentació de la seva proposta de llei del sòl, perquè no tenia prou suport. I això segurament que no és joc entre els partits polítics per veure qui té més força, sinó per la incapacitat de redactar, amb consens, bones lleis que es puguin argumentar bé i portar a aprovació. 

    Crec que, tornant a la reincidència, caldria analitzar bé què està passant i trobar la manera de regular aquesta mala praxi per aconseguir tranquil·litzar la població davant d'uns fets que es repeteixen sense que ningú no hi posi remei.  

Sensació d’inseguretat

Aquests darrers dies s’ha constatat que el fet que unes imatges s’hagin fet virals a les xarxes socials han pogut condicionar l’actuació de jutges i policia. Sovint ens costa diferenciar la sensació de la realitat: allò que tu experimentes o perceps del que realment està succeint. En el cas de violència, atracaments i robatoris és un fet constatable. Llavors et preguntes de què i de qui et pots guiar a l’hora de prendre decisions? Té sentit que un jutge empresoni un presumpte delinqüent només perquè la seva agressió s’ha escampat arreu, provocant pànic i repulsa? I si no l’empresona, pot generar mès alarma social?

    La sensació d’indefensió i de por que existeix en una societat s’ha de tenir en compte i treballar-ho. No n’hi ha prou en dir que no és real i que sembla pitjor del que passa de veritat. Està bé que els cossos policials, jutges i governants en siguin conscients, però han de fer el possible per tranquil·litzar la gent, i ser contundents en les seves decisions i actuacions.

    Abans podies apel·lar als mitjans de comunicació perquè fossin cauts a l’hora de donar les notícies, i clarament podies diferenciar la premsa groga de la que et generava confiança. Avui ni tota la premsa generalista és prou fiable i objectiva, ni és l’única font de notícies. Les xarxes socials s’encarreguen de ser les primeres d’escampar notícies i rumors, i la nostra capacitat de contrastar-ho és escassa.

    No sé si soc dels pocs que després de veure una informació a les xarxes socials vaig a una font fiable per assegurar-me que no m’estan enredant. M’agradaria pensar que és una pràctica habitual, tot i que veient les reaccions espontànies a la xarxes i el to que agafen, tinc els mes dubtes. Seria d’agrair que féssim aquest esforç i no posar més llenya al foc. La violència i l’incivisme existeixen i s’han de combatre, però cal que entre tots rebaixem la crispació que certs comportaments incívics o violents ens provoquen i intentar viure més tranquils i feliços.

Cal legislar bé

Aquests dies a la nostra comarca ha estat notícia una trobada d'alcaldes per denunciar la reincidència d'alguns delinqüents i la manca de solucions per evitar-ho. Jo mateix me'n vaig fer ressò en el post de dijous, on parlava de l'error de posar en el mateix sac la delinqüència i la immigració. 

    És preocupant que quan parlem de delinqüència l'única cosa que es posi sobre la taula sigui la necessitat de més policia, com si això fos la solució als nostres mals. És cert que la inseguretat que es genera quan es produeixen massa sovint atacs a les persones i les seves propietats, fa pensar que amb un bon policia al costat això no hauria passat. Oblidem que és impossible tenir prou efectius per cobrir tots els llocs i moments del dia, i que probablement són unes altres accions les que ens poden ajudar a resoldre aquesta desagradable situació.

    No hi ha dubte que la presència policial al carrer és una bona manera per generar la sensació de seguretat que moltes persones reclamen, però no ha de ser l'única. Necessitem una policia amiga, amb qui confiar, que no la vegem només com a força sancionadora i repressora, sinó com aquella amb qui hi pots comptar sempre que la necessitis. Al mateix temps, però, hem d'analitzar què ens està passant i per què cada vegada tenim la sensació de més violència al carrer. Precisament en una entrevista amb el cap de la policia se'm deia que no era cert que hi hagués més violència, però sí que se'n parlava més, hi havia més coneixement de tot el que passava i això provocava aquesta sensació que convenia tractar. 

    Tinc molt clar que només canviant el sistema que entre tots hem modelat serem capaços de capgirar aquesta tendència a trobar-nos cada vegada més indefensos i insegurs. Hem de millorar el civisme. Hem de donar més oportunitats a les persones que tenen dificultats per viure. Famílies que no s'han acabat d'integrar, o que han caigut al pou de la misèria i necessiten una ajuda per subsistir. Hem de procurar que tothom estimi el lloc on viu, respecti els altres i no tingui la temptació d'atemptar contra la seguretat i la propietat dels seus convilatans.

    La policia té el seu paper a la nostra societat, però no podem oblidar els serveis socials, ni els educatius, ni la legislació que es contradiu a l'hora de regular la immigració, o la manca de suport de l'administració pública per crear nous habitatges socials i una bona redistribució dels recursos. Si no aconseguim minorar les desigualtats existents a la nostra societat, se'ns farà molt difícil reduir la violència i la delinqüència. No ens equivoquem en els remeis, ni ho deixem tot a mans de la vigilància policial.

    La reincidència és un problema que s'ha d'abordar, i això no ens ho poden solucionar els policies, sinó els encarregats de legislar, és a dir, els polítics que ens representen als parlaments o al Congrés de Diputats i Senat. Si els partits polítics no s'ho prenen seriosament, no hi ha policia que ens pugui salvar.

Comença l'estiu, però...

Hi ha dies que, repassant les notícies abans de començar a escriure la meva reflexió al blog, em venen ganes de tancar l'ordinador i deixar-ho per a un altre dia que em pugui inspirar millor, o si més no que tingui més humor, i evitar ser massa pessimista. Avui em trobo en aquesta situació de no saber com començar per no ser gaire derrotista, i procurar aportar alguna cosa positiva a les persones que tenen la paciència de llegir-me. 

En alguna altra ocasió ja he comentat que no sé si es tracta que em vaig fent gran i que no acabo d'entendre les coses que passen ara, i que enyoro el passat, amb la idea que abans tot funcionava molt millor, sabent que tot plegat pot acabar sent, precisament això, que em faig gran.

Políticament considero que estem passant per uns moments molt crítics, amb un perill greu de perdre molts dels pocs drets aconseguits després de la dictadura, amb un creixement important d'idees feixistes i autoritàries, que arriben a través de les urnes, és a dir, a través del vot del poble. Aquesta negror que veig al final del tunel em preocupa, i ja he dit en més d'una ocasió que si arriba l'extrema dreta és perquè els altres no ho estem fent bé.

El respecte a les persones també es troba cada vegada més qüestionat. Observem manifestacions recriminables d'insults plens d'odi, homofòbia, racisme, menyspreu. Uns insults que surten de dins i que de ben segur tenen una explicació. Probablement és la reacció irracional a un estat de desengany, de desconfiança, d'inseguretat, que caldria estudiar per recuperar la calma.

He llegit la notícia dels insults als jugadors del Barça, però també les declaracions de polítics de Vox, negant evidències, només per sortir a la premsa i crear més angoixa entre la població. I el problema de tot plegat és que els hi està sortint força bé.

D'aquí la gran importància i responsabilitat dels nostres polítics en la seva actuació. Si no donen exemple, ajuden a agreujar la situació. És cert que no els podem exigir més del que ens hem d'exigir a nosaltres mateixos, però ells són persones públiques, que marquen pautes i condicionen la resta, i per això és tan important que s'hi esforcin una mica més.

Avui detenien l'alcaldessa de Sitges. No sé què hi ha de cert, ni quina és la seva responsabilitat o culpa de les acusacions que se li fan, però en tot cas el simple fet de la seva detenció ja no ens ajuda, i agreuja la desconfiança cap als nostres polítics. Seria bo que s'aclarís ràpidament tot plegat, però acostuma a passar que tot s'allarga en el temps, i ho fa més difícil. 

M'esforçaré perquè l'escrit de demà sigui més positiu. Hi ha coses i fets agradables, i és bo parlar-ne. No pot ser que ens quedem sempre amb els temes del mateix color, encara que és comprensible que passi, perquè ens dolen i ens fan patir.

Quedar bé en campanya electoral

No només són promeses, sinó que també es tracta de repartir paraules amables, dient tot allò que la gent vol sentir. Cap retret ni reflexió sobre el comportament dels vilatans, no sigui que se'ns enfadin i després no ens votin. És per això que tots els partits polítics, o gairebé tots, parlen de la inseguretat ciutadana i la voluntat de posar-hi remei a base de més policies. D'instal·lar càmeres a tots els carrers, per controlar a tothom. Totes les formacions polítiques, si més no les d'Arenys de Mar, volen solucionar el problema de la neteja, cadascú defensant el model de recollida selectiva de la brossa, però es parla poc de com canviar la manera de procedir a la neteja, i encara es parla menys d'incivisme.

Atrevir-te a dir, en campanya electoral, que hem de millorar el civisme a la vila i treballar per evitar que uns pocs incívics facin la vida impossible als altres, no queda bé. No sigui que algú s'ho prengui com una inculpació personal i ens negui el vot. Qui és el maco que s'hi atreveix?

Doncs, hem de parlar de civisme. Hem de proposar mesures perquè la majoria de la gent no hagi de patir la mala conducta d'uns pocs que es fan notar massa. Ens agrada recordar la frase que no és més net qui neteja millor, sinó qui no embruta, però ens costa d'aplicar-ho a la via pública. Potser perquè no ens responsabilitzem de la nostra actuació a l'espai públic, i ens limitem a tenir la nostra casa ben endreçada. Els carrers i places que ho netegi l'Ajuntament!

Entenc les persones que maleeixen els dies de campanya electoral. Tot són promeses que la majoria de vegades no s'acaben complint. Molts dels polítics que les presenten desconeixen les possibilitats de portar-ho a terme, però també hi ha aquell qui sap que no ho podrà fer, però prometent-ho li portarà vots. I mai no direm que no som capaços de fer això i allò, ens trauria vots! La gent ho vol tot en positiu, encara que en el fons tothom sap que finalment quedarà en no-res.

Però en canvi, sí que podem i volem prometre una millora en l'organització de l'Ajuntament, simplificant els tràmits; agilitant la resolució dels temes; responent totes les preguntes i suggeriments, encara que no ens agradin; repassant les normatives i fent-les complir, i treballar per millorar la convivència. Escoltarem a la gent, convidant-la a participar per aconseguir el model de vila que complagui a tothom.

Cosa de segons i tercers

Aquest migdia he participat en una xerrada a Ràdio Arenys on ens hi havien convidat als representants de les formacions polítiques que han confeccionat una llista per a les eleccions del dia 28 de maig. No hi eren els caps de llista, i no es tractava d'un debat polític, encara que en el fons es feia difícil no transcendir en temes polítics. De fet la política, en sentit ampli, és bastant a tot arreu.

No sé quina ha estat l'opinió dels oients, ni tampoc n'he parlat després amb els altres participants a la tertúlia, però penso que ha anat prou bé, sobretot perquè teníem molt clar que no es tractava de fer cap míting electoral, encara que cadascú pogués defensar el posicionament no només propi, sinó també de la formació política amb qui ens presentem.

Particularment m'hi he trobat molt bé, i els temes que el conductor del programa, en Joan Puig, ha plantejat, eren prou interessants, algun d'ells no estrictament local, però que tots vàrem patir, com és la pandèmia del COVID, i que l'administració local també va haver-hi d'actuar.

La iniciativa de convidar als segons o tercers de la llista és bona, perquè ajuda a veure que no tot acaba amb els caps de llista, sobretot quan penses en aquells que porten una bona colla de mandats liderant un projecte polític concret. I encara més, quan a la nostra vila s'ha produït un enfrontament, a vegades desagradable, entre candidats. És bo, dic, perquè t'ajuda a veure que hi ha més gent als equips, amb coneixements, aptituds i predisposició a treballar per a la vila.

És evident que el format del programa no permetia estendre's en els temes plantejats. Ja sigui perquè érem sis representants, o per la pròpia importància dels temes que requeririen un tractament particular cadascun d'ells, per poder anar a fons. 

Només voldria destacar la Seguretat, on la majoria de representants polítics de la taula ho han centrat en la policia, i en la necessitat de contractar més policies i col·locar més càmeres al carrer. He aprofitat el moment per discrepar d'aquesta opinió majoritària, perquè crec que és un error centrar els problemes de seguretat en l'aspecte policial, i no pensar en altres elements que hi tenen una incidència prou important. La CUP té molt clar que abans de l'actuació policial s'han de treballar aspectes d'educació, formació, salut, serveis socials... que han de permetre a la nostra societat en general, i la nostra vila en particular, combatre la percepció d'inseguretat sense deixar-ho tot en mans de l'actuació policial. Qui cregui que amb més policies solucionarem els problemes d'inseguretat, està molt equivocat. Però això és un debat que no podem despatxar amb tres o quatre paràgrafs, sinó que cal treballar-hi a fons per trobar un nou model de convivència i tractament de les disfuncions, que eviti acabar-ho sempre amb actuacions d'ordre públic.

Treballar en la seguretat ciutadana

No sé a quin lloc de l'escala de preocupacions ciutadanes es troba ara mateix la inseguretat ciutadana, però en tot cas és un problema que preocupa força i no s'acaba de trobar la manera de millorar la seguretat, i la sensació de seguretat, que aparentment tindria més facilitat per resoldre's. Perquè una cosa és el conjunt d'actes incívics i de violència que provoquen inseguretat i l'altra la sensació de trobar-te insegur i la por de patir qualsevol estrebada o robatori.

Se'n parla molt, però la sensació que tens és que no avancem en la millora de la seguretat. No cal parlar dels actes extrems, amb morts per apunyalades que, malauradament, es repeteixen sovint. Només tenint en compte els petits furts, els ensurts que es troba la gent quan surt al carrer, o els petits robatoris als domicilis, ja produeix una angúnia que preocupa la gent.

Tot i que hi ha punts concrets on les possibilitats de patir alguna agressió són més importants, també ens trobem en casos a llocs molt habituals i en hores que no són ni nocturnes ni de matinada, sinó fins i tot a ple dia. La resposta ràpida de molts és exigir l'empresonament del delinqüent, el càstig exemplar, evitar la reincidència deguda a la facilitat que tenen els delinqüents de sortir alegrament de les comissaries de policia. Probablement no tot passa per aquestes mesures estrictes, però sí que ens agradaria veure que el ciutadà que es comporta no esdevé amb tanta facilitat una víctima propícia del delicte.

En alguna ocasió he demanat més presència policial al carrer. No es tracta de viure en un estat policial, on no pots fer un pas que no et trobis amb un parell de policies, però crec que seria bo que aquests trepitgessin més el carrer, i que fossin visibles.

Alguns municipis, amb més o menys encert i resultats, tenen establerts els policies de carrer, o de barri, que es coneixen el terreny i les persones que hi conviuen, i mantenen, fins i tot, converses amb la gent que hi viu. Millorar la relació entre ciutadans i policia és una bona manera de millorar-ne la confiança, i disminuir la sensació de por a ser agredits al carrer.

Crec que els nostres governants locals s'haurien de prendre més seriosament els problemes de convivència que són fruit d'aquesta por i d'aquesta desconfiança vers la nostra policia i la seva capacitat per aturar els delinqüents, o si més no fer-los la vida més difícil. És per això que insistiria en la meva petició de demanar més presència policial al carrer, i més lligams amb la ciutadania a qui es deuen, com a servidors públics que són.

Arenys de Mar i la inseguretat ciutadana

Darrerament per les xarxes socials, però també al carrer i a les botigues sents a dir de molts casos de robatoris i agressions contra persones, que no ajuden a viure amb la tranquil·litat que caldria. No es tracta de casos aïllats, sinó que es repeteixen massa sovint tot provocant que les persones desconfiïn de tothom. La inseguretat que provoquen aquests fets delictius desllueixen la vida social d'una població, i encara que ets conscient que passa a molts llocs, quan et parlen del teu veïnat, de la teva vila, fa que t'entri la por al cos.

Pateixes perquè no t'entrin a casa, però també perquè ningú se t'encari i intenti robar-te el que portes a sobre. Les agressions que s'han produït al voltant de l'estació de tren i la incapacitat dels membres de seguretat que contracta la companyia ferroviària per fer front a aquestes agressions, genera desconfiança entre els usuaris de Rodalies i probablement allunya molta gent que opta per desplaçar-se amb el vehicle particular.

Els pares patim pel que els pugui passar als nostres fills, però també als nostres pares més grans, que són més indefensos davant de qualsevol acte violent i agressiu. El clima que es genera és molt negatiu i anul·la la vida social, la pau que es fa tan necessària, sobretot en un temps de desordres, d'encariment de la vida i de dificultats afegides.

Ens queixem que la nostra policia no actua prou ràpidament ni de manera eficaç, que els jutges són massa garantistes i deixen en llibertat els pocs delinqüents que són atrapats, però potser insistim poc en exigir una reforma de la llei perquè les agressions tinguin una resposta més contundent. Els mateixos guardes de seguretat es troben amb la dificultat d'enfrontar-se amb agressors que es volen venjar de la seva denúncia, i opten per fer la vista grossa i no arriscar-se a patir una pallissa, com ja ha passat més d'una vegada.

És molt trist llegir la notícia que han entrat a robar a tal casa, amb total impunitat i sense possibilitat de recuperar res del que han sostret. La vulneració del teu espai més íntim, com és el teu pis o casa, és un cop molt fort a la seguretat i confiança de les persones. Ni a casa teva pots estar tranquil!

No se'ns pot demanar que normalitzem aquesta situació i que aprenguem a viure amb la por al cos de si avui et tocarà a tu rebre la patacada. Cal que els nostres representants polítics reflexionin a fons sobre aquesta situació, i aquells que tenen la possibilitat de prendre decisions per combatre-ho, que no es quedin amb els braços plegats. Entretant, nosaltres hem d'intensificar la nostra sociabilitat, establint els mecanismes necessaris de bon veïnatge per intentar fer front de manera conjunta aquest mal que ens ha arribat i que entenem que trigarem a trobar la solució definitiva.

Més que vandalisme

Arran dels aldarulls de les nits de la Mercè, són molts els comentaris que han aparegut i les opinions que s'han expressat al respecte. Estem tots sorpresos perquè no ens imaginàvem l'envergadura dels esdeveniments, ni l'agressivitat dels joves que s'hi troben implicats. La majoria gent normal, amb ganes de gresca i de passar-s'ho bé, però amb joves infiltrats amb moltes ganes de provocar terror i destruir.

N'hem parlant amb joves, fins i tot, i es mostren preocupats, perquè no ho acaben d'entendre. És tot culpa de la situació social i econòmica del país? Ho podem atribuir a fets externs, o bé es tracta d'excuses per justificar el desordre i les bretolades?

Els pares, que tenim joves en edat de sortir les nits i fer gresca, estem molt preocupats, no només per la integritat dels nostres fills i filles, sinó també pel futur que entre tots estem construint. Perquè sembla que els fets d'aquests dies a Barcelona no són aïllats, sinó que han tingut brots en altres indrets, i que van a més. Això és el futur que els hem donat?

No entraré a valorar si les mesures de seguretat han estat les adequades, ni si vistos els fets del primer dia es va actuar correctament els dies següents, preveient que podia anar a pitjor, però en tot cas sí que caldria reflexionar si des de l'administració pública, i des de les forces de seguretat, s'hauria de fer alguna cosa més. Si es confirma que hi ha bandes organitzades que s'infiltren per crear inseguretat, realitzar robatoris i agredir els joves, caldrà trobar la manera perquè no ho tinguin tan fàcil. Als joves no els podem prohibir trobar-se les nits, sinó que hem d'afavorir perquè aquestes trobades siguin segures i lliures dels perills que han existit durant els actes nocturns de la festa de la Mercè.

L'evolució de la pandèmia no és positiva

La marxa enrere en la llibertat de moviments per l'evolució de l'epidèmia del coronavirus crea certa inseguretat i por a la vegada. Ens havíem acostumat a una millora progressiva de la situació i una tranquil·litat quan havíem rebut la segona vacuna. L'augment de casos entre els joves ho consideràvem lògic pel fet que són els que tenen més vida social i no estaven vacunats.

La situació ha empitjorat i hem trobat casos de persones grans que han estat contagiades. L'explicació era que el contagi no s'evitava amb la vacuna, però que aquesta afeblia la perillositat i això quedava demostrat si ens fixàvem que no hi havia increment d'hospitalitzacions i encara menys de morts.

Ha arribat, però el cas d'una mort, d'una persona que havia rebut les dues dosis de vacuna i que el seu contagi l'ha portat a l'hospitalització i posterior mort. Això marca un punt que potser serà d'inflexió i no sé si el govern català prendrà mesures noves per restringir de nou els nostres moviments i fer la temuda marxa enrere.

Ja es parla d'una tercera dosi per assegurar la immunitat i es demana que la gent no s'ho prengui a la fresca, sinó que conservi mesures protectores i eviti les gran aglomeracions. A l'espera, doncs, de què dirà el govern, sembla que l'estiu no serà tan planer com ens el plantejàvem, i que la indústria del turisme no es lliurarà d'una nova recessió. Hi ha països, com Alemanya, que recomanen els seus ciutadans de no venir a Catalunya, i això no és bo per a l'economia del nostre país, ni per la nostra moral, que ha passat per moments molt baixos i ara semblava que s'havia recuperat.

El dret a la salut o a la llibertat de moviments

A la incertesa que ha dominat bona part del temps que estem afectats per la pandèmia, a l'hora de saber què podíem fer i què no, ara, una vegada s'acabi l'estat d'alarma, s'hi afegirà el desconeixement de què preval si el dret a la salut o el dret al lliure moviment. Per més que el govern català vulgui mantenir certes restriccions de moviment, dependrà de la decisió del TSJC si ens hem de quedar a casa o bé podem sortir al carrer. Aquesta inseguretat, que a vegades no quedarà prou justificada, augmentarà la crispació que ja existeix entre la gent pel fet d'estar tant temps tancats a casa, a partir de les 10h de la nit. 

És molt difícil opinar al respecte perquè, si bé és important vetllar per la salut i evitar els contagis del coronavirus, no és menys important la llibertat de moviment de les persones. Sembla com si ens haguem acostumat a obeir sense remei les limitacions imposades pel govern de l'Estat, i això no és bo. No pot ser que estiguem subjectes a una llei que ens fa estar a casa i ens mana amb qui podem estar i amb qui no.

Tampoc és òptim pensar que és el criteri d'uns jutges el que puguem o no bellugar-nos lliurement pel país. S'ha d'entendre que uns ho argumentaran pel risc de contagi, el govern, i els altres pel dret a la llibertat de moviment, els jutges. I ens podem trobar molt bé que a Catalunya els jutges decideixin una cosa i en una altra comunitat autònoma, una altra.

Convé que el govern tingui molt clar quina és la millor decisió per aconseguir fer fora el coronavirus, i saber-la argumentar correctament, perquè així els jutges tinguin més fàcil la seva decisió. És qüestió de prioritats, però és important que ens ho expliquin molt bé, perquè puguem acceptar de bon grat la seva decisió.

Pluja d'amenaces de mort

No sé si trigarem gaire temps a saber el fons de la qüestió, a conèixer l'origen d'aquestes cartes amenaçadores ni tampoc a qui beneficia ben bé. Algú pot pensar que són obra de radicals d'extrema dreta que ataquen els polítics que tenen el poder en aquests moments, i que els efectes poden ser contraproduents per a la mateixa dreta i extrema dreta, però mai se sap.

D'entrada són unes amenaces que no resulten perilloses per elles mateixes, com la història ens mostra en diferents episodis passats. Malgrat això, provoquen inseguretat, pel fet que arribin als destinataris, que en principi estan més protegits que una persona normal del carrer, i per altra la mateixa existència d'aquestes amenaces, i que hi hagi algú al darrere que hi hagi dedicat temps per realitzar-les.

L'extrema dreta, que ha demostrat no tenir sentit ètic, es pot envalentir encara més creient que provoquen la por i el desànim a l'esquerra que governa, i els pot unir per sortir a votar massivament. Són pocs, però molt actius. M'agradaria pensar que la gent moderada, la gent que estima i creu en la democràcia, la majoria de madrilenys que no estan d'acord amb aquesta manera d'obrar, estaran més engrescats a sortir a votar, perquè no sigui la por qui venci el dia 4 de maig.

Aquestes amenaces haurien d'ajudar a unir-nos aquells que volem viure en pau i democràticament, amb pensaments d'esquerra, centre o dreta, però sempre respectant els altres, i sobretot la vida. Les amenaces d'aquests dies haurien d'encoratjar els demòcrates a fer bon ús dels drets que defensa la democràcia i millorar aquells aspectes que coixegen des de fa temps. 

Tard o d'hora coneixerem l'origen de tot plegat, però entretant hem de ser valents i decidits, i fer front a aquesta amenaça a la societat en general, que no es vol rendir a quatre desaprensius que només viuen per increpar i violentar la societat.

Vidres trencats a la via pública

Els mitjans informatius locals tornen a parlar del robatori amb trencadissa de vidres a cotxes estacionats a carrers de la vila. Una fet que indigna els perjudicats, però també les persones que no entenem l'incivisme sistemàtic a què estem sotmesos els vilatans.

Aquest malestar creat per la inseguretat és molt desagradable. No hi ha res que preocupi tant com haver de desconfiar de tothom desconegut, per culpa de quatre incívics que no respecten els altres. Ja sé que aquests comentaris no arriben a les persones que causen els perjudicis, però és una manera que tinc per manifestar la meva ràbia cap aquesta manera d'obrar d'uns pocs, que fa mal a molts.

Deixar el cotxe aparcat al carrer esdevé una loteria ja que no saps si l'endemà serà el teu cotxe el que trobaràs malmès. Podem demanar més vigilància, però es fa impossible garantir la seguretat de tots els vehicles aparcats a la intempèrie tots els dies i nits de l'any. Hem d'exigir civisme i rebutjar qualsevol mostra d'incivisme, per lleu que ens pugui semblar, ja que qui es mostra incívic en els petits detalls, pot resultar incívic en destrosses més importants.

No podem riure les gràcies ni dissimular que no hem vist qui no es comporta com cal a la via pública, perquè això és la base de l'incivisme més greu. Hem de denunciar qui no sap conviure amb respecte als altres i intentar escombrar les persones que s'aprofiten de la indefensió dels altres.