Què puc fer jo per...

Es tracta de canviar el discurs. En lloc d'estar massa pendent de què poden fer per a mi els altres, intentar preguntar-te què puc fer jo pels altres. Segur que pensant-hi una mica i intentant fer aquest exercici es transforma el teu posicionament i la manera de veure l'entorn. Quan convius no només has de mirar de treure profit de les coses, sinó que també has de procurar entendre i analitzar de quina manera pots contribuir a millorar la societat.

Això pot semblar molt solemne o, per alguns, una cursileria, però jo no ho veig d'aquesta manera. Estic convençut que tothom que ha viscut l'experiència d'ajudar a una altra persona, encara que sigui momentàniament i per un fet molt simple, ha rebut la recompensa en forma de satisfacció i d'estimació. No costa tant!

Som quinze mil persones a la vila, totes molt diverses i amb sentiments, objectius i ideologies diferents, però tenim en comú la voluntat, o si més no, la necessitat de conviure i fer-ho fàcil. No sempre ho aconseguim, i la majoria de vegades és per manca de voluntat. Perquè som poc autocrítics i, en canvi, ens costa molt poc veure què fan malament els altres. 

Els altres s'equivoquen moltes vegades, però nosaltres no quedem enrere. I si no en som conscients ens amargarem pensant-nos que som les víctimes, les persones que ho fem tot bé i que no ens entenen. 

Només has de fer una passejada pels nostres carrers i adonar-te de com està la vila. Què hi manca, què caldria modificar, què s'està fent malament o se'n té poca cura. Abans d'etiquetar els culpables hem de mirar què fem nosaltres perquè la vila sigui millor. Fumem i llencem les burilles a terra? Passegem el gos i li permetem que es pixi a qualsevol lloc, mai a casa nostra? Utilitzem les papereres? Quantes vegades no hem vist alguna persona obrint un paquet de tabac i llençant els papers a terra? 

Conviure no és fàcil, però sobretot perquè no tenim la voluntat de contribuir, respectant els drets dels altres i fer-los la vida més fàcil.

Viatjant s'aprèn

Viatjant s'aprèn allò que podries fer o el que no hauries de fer mai. Et poses en situació observadora, sense implicació personal, i mires que fan els altres de diferent. També t'adones que els humans no som tan diferents i que arreu passes coses semblants. Però n'hi ha que no, sobretot aquelles de tipus organitzatiu. Els costums, les tradicions, allò que s'ha après de petit. Hi ha molt per aprendre.

Una de les coses que més em fixo és en la netedat dels carrers i places. Si els països visitats tenen cura de mantenir net el paisatge o passen una mica de tot, com a casa nostra. El plàstic, per exemple, és el gran enemic de molts països. N'hi ha que estan pràcticament ofegats, sobreeixint plàstics de tot arreu. 

Recordo països com el Marroc, Egipte o Jordània, on la bellesa dels seus paisatges, els seus monuments o les raconades, es veia atacada per la presència de milers i milers de peces de plàstic, voleiant al ritme del vent. Hi ha altres contrades que el plàstic, que bé que hi existeix, està degudament retingut i no es deixa veure. És aquí quan em pregunto per què no podria passar el mateix a casa nostra.

El nostre país no es troba en cap d'aquests dos extrems, però li convindria una netejada seriosa, però sobretot, una estirada d'orelles a la gent poc respectuosa amb el medi ambient i l'espai públic. No és tan difícil. 

I amb el plàstic hi hauríem de sumar les burilles de les cigarretes, els xiclets i les esclòfies de les pipes, per posar tres exemples característics de casa nostra. Tampoc no és tan difícil. Si fumes, no llencis la cendra a terra i encara menys les cigarretes mal apagades. Si t'agraden les pipes, no vagin escopint pel carrer, com no deus fer pel passadís de casa. I els xiclets no els enganxis a la cantonada o llencis per terra. És molt emprenyador trepitjar-los. No es desenganxen fàcilment.

I els gossos, que pixen i defequen per tot arreu. No n'hi ha prou amb recollir la merda, que algú encara no ho fa. Les pixarades, per més que després es reguin, van embrutint els nostres carrers, que al cap de l'any fan fàstic. És qüestió de civisme. Hi ha països, que he visitat recentment, que fa la impressió que no hi ha gossos pels carrers. Potser no en tenen tants com aquí, però en tot cas els seus passejadors són més curosos.

Una escapada al Baix Empordà

Hem fet cap a Begur. Hi hem tornat després d'una primera vegada que ens va agradar el ben cuidat que el tenien. És molt agradable poder-te passejar tranquil·lament per una població neta i endreçada. M'hi he fixat bé, perquè recordava uns carrers sense cablejats elèctrics ni telefònics. He vist que no és a tots els carrers, probablement ho van soterrant a mesura que els urbanitzen. 

Si hagués de definir Begur diria que és una població agradable, sense grans pretensions, però amb unes edificacions interessants, molt ben restaurades i mantingudes. I d'alguna manera és això el que esperes. No pretens trobar-ho tot perfecte, ni que totes les cases siguin un museu, però si aconsegueixen que les edificacions estiguin endreçades, els carrers nets i lliures d'obstacles, els cotxes aparcats al voltant de la població, convertint el centre per als vianants, i tenen la sort de comptar amb edificis històrics, el resultat és un deu.

La seva visita em provoca una enveja sana. Quan m'agradaria que la meva vila hi tingués una certa retirada. Què ho fa que quan em passejo per Arenys ho trobo tan brut i desendreçat. Ni els carrers són nets i polits, ni les façanes llueixen especialment, i això que tenim racons prou bonics, que amb pocs esforços els podríem embellir. 

És molt fàcil carregar les culpes als altres, i no ens adonem que tot comença per un mateix. Netejar la teva façana, escombrar el tram del carrer, treure la brossa que toca i quan toca, i no tirar ni papers ni burilles a terra. Tot això és tan fàcil de fer i no tots en som capaços!

Retirar el cablejat de les façanes ja no és tan senzill. Sempre he pensat que en el moment d'urbanitzar un carrer, i a Arenys n'hem fet uns quants, és quan s'ha de soterrar les línies telefòniques i de corrent elèctric. Però no es fa. Són rars els exemples de soterrament a la nostra vila. Els podem comptar amb els dits d'una mà, i sempre en trams de carrer, potser davant d'edificacions municipals. Ens falta sensibilitat? Per què no ens hi atrevim?

Us convido a passejar pels nostres carrers observant tots els detalls que en sigueu capaços. Valoreu-ho, i després traieu-ne alguna conclusió. No us deprimiu. Hi ha camp per córrer i l'esperança és l'últim que s'ha de perdre.

Si no et toquen la butxaca, tira milles!

L'article de Fernando Trias de Bes al diari ARA ens parla d'una ciutat d'Orient, no diu quina, on llançar burilles al carrer es castiga amb 125 euros, i ens fa la pregunta de si ho veiem bé. De seguida he pensat en la meva estimada vila i la brutícia que la colga, no pas perquè no es netegi, sinó perquè els vilatans l'embrutem innecessàriament, o millor dit, incívicament.

Potser trobaríem alguna família fumadora que a casa seva llança les burilles a terra i les aixafa per apagar-les, però temo molt que seria una excepció. A la llar, els fumadors hi tenen uns cendrers per abocar-hi la cendra i apagar les cigarretes. Aquests mateixos fumadors, o bé la majoria d'ells, no fan el mateix quan són al carrer. Allà no tenen cap problema de llançar-los a terra i alguns ni tan sols els apaguen.

Qui diu la cigarreta, diu el xiclet, les pipes o els papers que ens fan nosa a la butxaca. Hi ha persones que no s'entretenen a buscar una paperera per dipositar-ho, i fins i tot n'hi ha que es queixen perquè no hi ha suficients papereres al carrer. És aquesta la raó per llançar-ho a terra?

I podríem anar posant més exemples. Treure la brossa quan no toca, o confondre brossa amb andròmines. Aprofitar els divendres per treure totes les deixalles de casa, encara que no sigui el dia de plàstics ni papers.

Hem de fer molta pedagogia, però, encara que a moltes persones no els agradarà, si no toquem les butxaques de la gent, la informació i consells entren per una orella i surten per l'altra. Si no hi ha perill que ens multin, continuem circulant pel carril del mig, encara que molestem els altres. Primer som nosaltres i després que s'espavilin els altres.

Mentre l'ajuntament es dediqui a recollir tota la brossa mal deixada, els incívics, que n'hi ha força i es fan notar, continuaran deixant allò que els fa nosa, sense tenir en compte cap regla ni normativa. Si els culpables d'incivisme els toqués rascar-se la butxaca, potser s'hi pensarien una mica més. 

Sap greu haver-ho de reconèixer, però quan tornes a la vila, t'adones que la tenim més bruta que mai i que ningú. Si no hi posem remei, la merda ens colgarà!