Comiat a José Manuel López

En plena festa major, la festa de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, ha mort qui fou regidor pel Partit Popular, el senyor José Manuel López, que vaig tenir la sort de conèixer i tractar durant els anys que va exercir com a regidor a l'oposició. El seu tracte era exquisit i tothom li ho reconeixia. Era un defensor del barri de Rocafonda, on residia, preocupat per tots els problemes de convivència que, des de la seva posició, intentava resoldre i entendre.

La política no és agraïda i si ja tenim el vici d'etiquetar els altres, quan es tracta de persones militants de partits polítics, aquesta pràctica s'extrema. Puc entendre que la pertinença a una agrupació política, fins i tot si no s'és militant, provoca que la gent els identifiqui d'una manera determinada, però cal tenir present que no tothom és igual. No tots els membres d'un partit polític pensen ni actuen de la mateixa manera, i és bo intentar conèixer les persones a fons i no classificar-los a la lleugera.

José Manuel López era tot un senyor i malgrat que poguéssim pensar diferent, amb ell podies treballar tranquil·lament al marge de les idees polítiques. Era respectuós, atent i treballador incansable. La meva experiència amb ell és positiva, cosa que no sempre pots dir de tothom, fins i tot d'aquells més propers ideològicament.

La seva mort m'ha sobtat. Des de la meva jubilació no hi havia tingut cap contacte i desconeixia que tingués problemes de salut. Seixanta anys són avui molt pocs anys, sobretot per aquelles persones que mantenen l'energia i les ganes de treballar per la societat, defensant les seves idees, amb il·lusió i dedicació, i honradesa.

Acompanyo en el sentiment la seva família i amics, que segur el trobaran a faltar, i també veïns i veïnes de Rocafonda i mataronins, que perden un ciutadà bo que va dedicar molts anys de la seva vida per millorar la ciutat. Que descansi en pau.

Desconfiança total en la Justícia

Sap greu haver d'estar parlant tant temps del mateix, però hi ha temes prou importants com per insistir-hi. A vegades et sembla que si et pots desfogar, t'alliberes d'aquella pressió i sensació d'impotència a què estem sotmesos.

    Tot el procés de l'aprovació de la llei d'amnistia i el que vindrà un cop aprovada, deixa en entredit la credibilitat democràtica del nostre sistema polític i judicial. Som molts que fa temps que venim insistint que caldria fer una reforma i neteja del pòsit autoritari que arrosseguem del franquisme. El sistema judicial espanyol, amb una gran majoria de jutges d'ideologia ultradretana, empastifen l'aire i provoquen una total desconfiança en la bondat de la Justícia.

    Només cal llegir els escrits que van apareixent d'experts en dret per adonar-te que estem en mans d'unes institucions judicials totalment polititzades, que no actuen impartint justícia, sinó mogudes per uns interessos molt concrets. 

    Puc entendre que els partits polítics es moguin per motius ideològics, però és inacceptable que això passi entre jutges i magistrats que, tot i acceptar que de manera particular tenen la seva ideologia i creences, estan obligats a exercir la seva professió amb total objectivitat i, el que encara és més important, total honradesa. 

    Els moviments que hem vist i seguirem veient entre jutges polititzats, no auguren cap final feliç i més aviat fan preveure una perversió del sistema polític i la vida social del nostre país. A un jutge, al meu entendre, li pot agradar més o menys una llei i els beneficis que les persones jutjades en puguin treure, però això no els dona dret a lluitar de manera corporativa per fer tombar una llei que ha estat aprovada pels representants legítims del poble, que és sobirà.

    Que l'extrema dreta, present ideològicament en alguns partits polítics, es mogui per tombar acords presos per la majoria parlamentària té una explicació, però que això ho facin els jutges, encarregats de repartir justícia, no en té cap. Si Espanya no aconsegueix fer fora aquesta lacra, tindrem problemes no només polítics, sinó socials i de convivència que no resoldrem mai.

Què n’opines?

Tot sovint ens demanen l’opinió sobre temes que no sempre coneixem a fons, i se'ns presenten molts dubtes. Demanar l’opinió d’un expert és una cosa, però demanar l’opinió de la gent, de coses que potser no en tenen ni idea, és una altra i, malgrat això, obtenim resposta. Quin cas n’haurem de fer?

Ho dic per la importància que pot tenir a l’hora de prendre una decisió. Si li demanes a qui coneix un producte què opina sobre el seu funcionament pots arribar a la conclusió que és una bona opció adquirir-lo o no. Si l’opinió li demanes a una persona que ho coneix com tu, que potser sí que n’ha sentit a parlar, però res més, no t’ajudarà a prendre cap decisió. A la vida t’adones que massa sovint ens movem per opinions de gent poc autoritzades.

L’experiència és un grau i ajuda a tenir opinió sobre les coses. L’opinió pot ser errònia, i això ho hem de tenir en compte. També pot ser interessada, i això ens pot confondre. D’aquí la importància d’examinar-ho tot molt bé. Investigar qui pot oferir-nos una opinió argumentada i amb coneixement i que ens aporti un mínim de garanties que allò serà d’aquella manera.

Cec que cada vegada hi ha més persones que se'ns presenten com a experts i en el fons són venedors de fum. Creure cegament en ells ens pot perjudicar, però desconfiar per sistema tampoc és una bona praxi. I aquí és on hi veig el perill. Conèixer l’opinió dels altres és bo, però hem de ser capaços de diferenciar quan una cosa és simplement una opinió de quan podem afirmar que qui ho diu en té prou coneixement com perquè sigui creïble. En política cada vegada és més difícil confiar en l’honradesa de les opinions, i llegint la premsa també arribes a la conclusió que al darrere hi ha molts interessos.

Opinar és important, però ho hem de fer amb responsabilitat. Si no tenim arguments ni coneixement per formar-nos una opinió, el més honest és reconèixer-ho i no crear falses expectatives.

Jutge i part

Cada vegada tinc menys confiança en els jutges i no sabria dir ben bé els motius. Pot ser que sigui culpa meva, que no em convenç tot el que està passant i s’està jutjant, o bé que l’exercici d’administrar justícia s’hagi prostituït. Potser les institucions judicials han donat mostres de deteriorament en l’exercici de la Justícia, o bé que el Procés d’independència ens ha marcat massa, a uns i altres.

Sigui quina sigui la raó d’aquesta meva desconfiança, i que noto en molta altra gent, el cas és que quan llegeixo sentències o decisions judicials, no necessàriament lligades amb els fets del 2017, m’entren molts dubtes i no acabo de veure que la raça humana hagi evolucionat gaire en la línia de saber aplicar objectivament les normes que ens hem procurat, sinó que més aviat hi veig molts interessos personals o del col·lectiu responsable d’administrar justícia, sobretot en detriment de les classes populars o d’aquelles persones amb menys recursos per poder-s’hi rebel·lar amb un mínim de garanties per aconseguir resultats favorables.

M’ha passat llegint sobre causes de violència de gènere, de desnonaments, d’enfrontaments amb grans companyies i poders fàctics. I ja no diguem sobre realitats històriques que arrosseguem des de l’època franquista i que s’han volgut tapar, sempre per protegir els que varen guanyar la revolució del 36 i els grans beneficiats de la victòria.

Puc entendre que objectivar les coses és una tasca difícil, i ho veiem a totes bandes. Em ve a la memòria l’assumpte pendent de les valoracions dels caps dels professionals de l’administració pública, res a veure amb jutges ni justícia, que han quedat aturades per desconfiança. No fos cas que l’amiguisme, l’intercanvi de beneficis, la simpatia i proximitat ideològica acabés primant a l’hora de donar l'opinió favorable.

No és fàcil, però una societat que pretén ser un model de democràcia i justa en drets i respecte a tothom al marge de creences, orígens, cultura o llengua, hauria d’esforçar-se perquè l’exercici de la Justícia i el treball dels jutges i magistrats tingués un grau de confiança suficient en honradesa, imparcialitat i objectivitat, que avui em costa molt de trobar-hi.

Parlem de resultats electorals

Coneguts els resultats electorals és bo repassar-los i valorar-los, tenint molt clar que el poble sempre té raó, ens agradi o no el que ens digui. No s'hi val a pensar que es manipula la informació, que no es diuen les veritats, que s'oculten moltes coses que si ho sabéssim votaríem diferent... És cert que en el moment de dipositar el nostre vot no tenim tot el coneixement que seria bo poder-ne disposar, però no el tenim de ningú, ni dels que ens agraden ni dels que ens desagraden.

També és important recordar que els resultats electorals són fruit d'un moment i d'unes circumstàncies determinades, i que si es repeteixen, encara que passi poc temps, segur que no són els mateixos. Això vol dir que les persones, probablement no totes, valoren a qui donen la confiança en cada ocasió, i per això és important el treball dels nostres polítics per semblar honrats, treballadors i honestos.

Els partits independentistes han fracassat estrepitosament. Amb matisos, en funció del partit polític, la seva gent i la seva actuació dels darrers anys, però la conclusió és clara: fracàs. Esquerra ha perdut gairebé la meitat dels diputats de Madrid, la CUP ha desaparegut del Congrés de Diputats, i Junts, que no sap ben bé on es troba ni què vol ser de gran, ha salvat una mica els mobles, i ara ho haurà de decidir, amb totes les conseqüències.

Els socialistes catalans han aguantat Pedro Sánchez a canvi de res. Vull dir a canvi de res favorable a Catalunya. Perquè només cal veure les condicions que varen posar a ERC per aprovar els pressupostos catalans, per adonar-se que d'estima al país, ben poc.

Una vegada més el PSOE podrà governar, encara que no està del tot lligat, gràcies a Catalunya, però això no servirà perquè ens ho agraeixi de cap manera. Una vegada més, doncs, pagarem el nostre tribut a canvi de res. Perquè el missatge del PSC és molt clar i gens favorable a la nostra cultura i sobirania. El partit va perdre la seva autonomia ja fa anys, i continua essent una branca del PSOE, fidelíssima, i que posa per davant els interessos de partit a l'anar bé de Catalunya.

La dreta ha guanyat, però no amb la contundència que sembla que ho faria. I, sobretot, l'extrema dreta ha frenat el camí ascendent cap a les institucions espanyoles, en bé de tots els demòcrates. No sabem per quan temps, sinó que això dependrà dels passos que facin els diferents partits polítics per assentar un nou govern, però sobretot dependrà de la política que segueixi el nou govern. Si el PSOE aconsegueix mantenir el govern, haurà de canviar la seva política, perquè sinó el que ha passat aquest diumenge haurà estat un miratge, a l'espera d'uns resultats contundents a les properes eleccions. Continuarà.

Polítics que van fent amics

Aquests dies Ernest Benach, polític d'ERC, que fou president del Parlament català, ha sortit a les primeres pàgines dels diaris pels privilegis dels funcionaris del Parlament i els diners que exparlamentaris han cobrat gràcies a la seva gestió, essent ell un dels més beneficiats. Benach sempre dona la mateixa excusa, dient que tot s'ha de contextualitzar, però el que és evident és que la seva butxaca va rebre molts més calerons dels que probablement hauria estat just.

Hi ho dic arran de les declaracions de la portaveu d'ERC, la senyora Marta Vilalta, que aprofita totes les ocasions per atacar Junts, i intentar convèncer-nos que ells són els més nets i honrats del món. Avui manifestava que cap polític d'ERC està acusat de corrupció.

No entraré a investigar si hi ha polítics d'ERC corruptes o acusats de corrupció, però precisament tot el que s'ha sabut d'Ernest Benach, no els deixa en gaire bona posició. Si bé és cert que tot s'hauria fet legalment, no podem deixar de pensar que és lleig, i que no és la millor demostració d'honradesa i esperit de treball pel país. Els polítics no han de treballar de franc, però tampoc cal que es facin rics a costa de tots.

La senyora Marta Vilalta faria bé de mirar cap a dins i no fixar-se tant en els altres. Avui l'hi anava bé criticar a la senyora Borràs que està sent jutjada per pràctiques no gens clares i que s'ha trobat amb uns companys de judici que l'hi han fet el llit, sembla ser que a canvi de reducció de penes. Sempre he dit que a la senyora Borràs no se la jutja per la seva actuació en el Procés, encara que estic convençut que no se la mirarien de la mateixa manera si no s'hagués significat com ho ha fet.

Si normalment els catalans hem estat l'ase dels cops, en els darrers anys s'ha intensificat la repressió i, arran del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, la venjança pel nostre atreviment i èxit obtingut. I això farà que qui porti l'etiqueta no serà jutjat de la mateixa manera. És per tot això que els polítics d'ERC haurien de ser més cauts a l'hora de parlar dels seus adversaris, sobretot tenint en compte el fracàs del seu suport al govern del PSOE.

Que cadascú es cuidi de les seves coses, que prou feines tenim tots per tirar endavant, i si volem ser crítics, hem de començar per nosaltres mateixos. Els nostres polítics no ho han fet prou bé, però... i nosaltres?

L'odi i el menyspreu haurien de ser vetats en la política

El pitjor que pot passar en política és que l'odi, la ràbia, el menyspreu, i tot un seguit d'actituds del mateix estil estiguin presents en el dia a dia, tant dins de les institucions com a fora. No podem anar bé si els nostres polítics actuen empesos per uns instints grollers, primaris i sense escrúpols, perquè llavors és impossible posar-se d'acord en res. Ja no es tracta d'aconseguir dialogar, perquè el panorama no ho permet de cap manera.

El nivell que es desprèn en les intervencions dels nostres polítics al Congrés de diputats, Senat o parlaments autonòmics és molt baix i deplorable. L'altre dia parlava de la necessitat que els polítics donin exemple, i em referia sobretot en qüestió d'honradesa i transparència. També en la manera de parlar i d'opinar sobre els altres és important. Es pot ser molt crític sense arribar a l'insult i al menyspreu. Sense pretendre denigrar el contrari.

Ahir vàrem poder veure una sortida de to, infantiloide, però plena de ràbia, per part d'un eurodiputat del Partit Popular quan intentava boicotejar una entrevista d'un periodista de TV3. Els fets desqualifiquen l'autor, i el deixen al lloc que es mereix. De totes maneres no fan cap favor al conjunt del país, perquè donen una imatge molt poc edificant de persones que han estat escollides per representar-nos a les institucions públiques, en aquest cas a Europa.

Si una persona no és capaç de comportar-se amb educació i respecte no mereix ocupar un lloc de representativitat pública. Hi ha uns mínims que s'haurien de garantir i fins i tot exigir. La nostra societat hauria de ser capaç d'arraconar aquelles persones que no se saben comportar decentment i no saben acceptar la diversitat ni la discrepància. Pot ser per un sentit de culpabilitat mal acceptada, o per una incapacitat per argumentar amb elements suficients una posició que resulta difícil. Sigui el que sigui, han i hem de ser capaços de posar per davant de tot el respecte als altres, la seva feina, la seva opinió i la seva actuació, encara que no ens agradi o que puguem arribar a pensar que és anòmala i discordant.

M'agradaria pensar que la ciutadania castiga, negant-los el vot, aquells partits polítics i els seus representants, que no estan a l'alçada, que no saben defensar la seva opinió i ideologia sense haver de caure tan baix. Fan el ridícul, quan no aconsegueixen el seu propòsit, però ja han embrutat la imatge de tots plegats.

Una premsa que fa fàstic

Vivim un temps molt complicat políticament parlant. El paper que juguen les institucions i els diferents governs no sempre és el que voldríem, ni són exemples a seguir. Molts polítics han col·locat la política en el punt de mira, ja sigui per corrupció o per la seva incapacitat de liderar projectes polítics honrats, i amb un esperit clar de servei públic. Malgrat això, la societat no està exempta de culpa i no són els polítics els únics que haurien de fer una reflexió profunda i canviar actituds.

La premsa espanyola està fent molt mal a la societat, perquè ja no es tracta que mantinguin una actitud esbiaixada de la realitat i que tirin l'aigua al seu molí, sinó que desinformen i menteixen descaradament, fins al punt de fer creure falses mentides. Ja no és exclusivitat dels polítics enganyar els ciutadans, sinó que la premsa hi juga fort i aconsegueix desestabilitzar la societat.

Espanya té un problema greu amb la premsa i això tard o d'hora ho pagarem car. Els catalans estem molt acostumats que la informació que surt publicada ens perjudiqui amb falsedats continuades, però no som només nosaltres els que en rebem les conseqüències. La dreta espanyola ha trobat en la premsa un aliat perfecte per deteriorar la convivència per tal d'aconseguir fer fora l'esquerra de qualsevol possibilitat de govern. L'esquerra no sempre n'és conscient.

Llegir la premsa espanyola en la distància resulta indignant, però el més preocupant és que hi ha molts espanyols que no tenen cap alternativa per poder contrastar el que llegeixen, i de tant insistir-hi que les mentides semblen veritats.

Ja sé que és un problema global i que, per exemple, els nord-americans ho han viscut en la pròpia pell des de la proclamació de Trump com a president dels EUA. Espanya, però no queda enrere, i el suport que la premsa dona a la dreta i l'extrema dreta espanyola és significatiu. L'esforç per contrarestar les mentides de la premsa és important, i aconsegueix desgastar l'esquerra. Amb això no vull que s'entengui que es tracta d'una baralla entre bons i dolents. A tot arreu hi ha temes a resoldre i culpes repartides, però en el cas de la premsa, és ben clar a quin camp juguen i a qui volen afavorir, encara que sigui carregant-se els principis d'honestedat. No dic que s'hagi de comportar amb independència i objectivitat, sinó tan sols amb honradesa.

Arrimadas podria deixar el Parlament català

Probablement Arrimadas farà una llarga carrera política, sobretot ara que l'educació i l'ètica no figuren entre els valors dels grans polítics espanyols. Arrimadas és mal educada, mentidera, manipuladora i populista. Això no treu que obtingui vots. Som els electors que escollim els nostres representants i potser no prioritzem l'honestedat i la honradesa com caldria.

Es diu que Arrimadas podria encapçalar les llistes de Barcelona per a les eleccions generals del 28 d'abril, això faria que sortís del Parlament català i fes parella amb Rivera al Congrés de Madrid. Rivera ha vist que Arrimadas l'ha superat en tot, també en els defectes que abans esmentava, i probablement la vol a prop per evitar l'ombra que des de Barcelona li ha estat fent.

Podria dir que m'agrada que desaparegui del Parlament català, perquè no m'he cansat de repetir que no és digne d'ocupar-ne un escó, ja que ni estima el país ni les seves institucions. Segur que al Congrés hi farà més patxoca. Però no puc oblidar que la seva sortida comportarà una substitució que ni serà millor ni pitjor. Els diputats de C's al Parlament català han demostrat sobradament no saber comportar-s'hi, confonent-ho amb una bancada d'un camp de futbol. Ni ètica, ni educació ni humanitat. Són molts els exemples que ho corroboren. Només la sortida de tots ells i elles podria satisfer els que estimem les institucions catalanes i la seva història, i tenim molt present l'esforç que ha suposat poder-les aconseguir, com perquè quatre personatges les vulguin fer desaparèixer.

Enyoro antics polítics, a la recerca de l'honradesa i l'honorabilitat

És injust que els nostres polítics continuïn empresonats i exiliats. Dia rere dia observem el ridícul de la judicatura espanyola, però això no ens fa feliços perquè els volem a casa. Volem que l'estat espanyol alliberi les persones empresonades injustament, a partir d'una interpretació parcial i interessada de la justícia, que a fora d'Espanya és motiu de sorpresa i fins i tot crítica. Un estat democràtic no pot caminar de la manera que ho fa, i això és precisament el que es posa en dubte, la democràcia de l'estat espanyol.

En veurem moltes més encara que ens desesperaran, perquè com ja he dit altres vegades a Espanya no s'està fent justícia, sinó venjança per uns fets totalment democràtics que els varen deixar en ridícul. Com es podien imaginar que tenint tot el poder a les seves mans, Catalunya aconseguiria organitzar el referèndum? Això va ser un cop baix que l'estat no ha paït, i des de llavors només busca excuses per venjar-se. Una mala pràctica de l'administració de la Justícia no és la millor manera de resoldre els conflictes entre Catalunya i Espanya.

I entretant continuen sortint mostres de corrupció de polítics del PP, i també d'alts càrrecs designats pel govern espanyol. Fins i tot l'oficina antifrau resulta esquitxada de cobraments il·lícitis. Amb aquestes institucions corrompudes què pretenen fer. Cada vegada queda més clar que els nostres polítics tenen un nivell d'honradesa molt baix i també de personalitat. Enyoro antics polítics, encara que no estigués d'acord amb els seus principis, però sí amb la seva ètica, la seva honradesa i la seva honorabilitat.

L'Estat no és de fiar

Ho diu l'Antoni Bassas a l'edició de l'ARA d'avui, i ho diem molts des de fa un temps. És per això que trobem tan natural que ERC vulgui fer un recompte paral·lel de l'escrutini a les properes eleccions al Parlament català. D'un govern que ens ha demostrat com actua contra els seus administrats, que no té vergonya de ser el partit polític més corrupte de la història democràtica d'aquest país, i que està disposat a fer qualsevol cosa per erigir-se autoritàriament contra la població, no se'n pot esperar res de bo, i té tots els números per modificar els resultats en benefici dels seus, no del seu partit perquè és impossible, però sí dels seus companys del 155.

Tenim un govern que no facilita la transparència perquè no se'n sent obligat i aprofita l'opacitat i les regnes del poder per fer i desfer allò que vol sense necessitat de presentar arguments ni justificacions. És un govern autoritari a qui se li permet, des del PSOE, PSC i C's, que continuï governant encara que no disposi de majoria absoluta. La manca d'una alternativa viable i fiable, fa que el futur d'Espanya continuï en mans del PP, a qui la corrupció no li resta vots, sinó que més aviat n'hi suma.

Animo a qui encara tingui forces per lluitar amb les idees, l'honradesa, la credibilitat i la pau, perquè el partit en el poder no ho tingui fàcil per imposar la seva justícia corrompuda en detriment de les persones que ens sentim lliures i lluny enllà d'aquest govern corrupte i autoritari. Ara, si en alguna cosa podem col·laborar-hi és votant les opcions sobiranistes, en detriment dels que ens volen fer desaparèixer i d'aquells il·luminats que encara creuen que Espanya. Hi ha persones que són a la política per servir els altres, però n'hi ha que hi són per servir-se'n. Allunyem-nos d'aquests i reclamem el dret d'expressar la nostra opinió sobre totes les coses, també a quin país volem pertànyer.

Un vot massiu a l'independentisme per evitar uns resultats potinejats

La incertesa dels resultats del 21D genera nervis i tensions entre els candidats. ERC demana el vot útil per evitar que Arrimadas guanyi les eleccions. Jo els diria que si realment volen el vot útil, que defensin la llista del president. Si no hi estan d'acord, que lluitin per aconseguir ser la primera força política del Parlament i deixin enrere C's.

Exigir o simplement demanar honradesa als polítics que es presenten en aquestes eleccions és un absurd, ja que res més lluny de la veritat i transparència podem trobar en les seves paraules. El PSC que, en mans d'Iceta, juga el paper de transparència i claredat dels seus missatges, desmarcant-se dels independentistes i dels unionistes, enganya quan amaga que és un dels defensors de l'aplicació de l'article 155, i que més ha fet (amb el PSOE) perquè el PP s'hi veiés en cor.

També el PSC treu la idea del federalisme i de la reforma de la Constitució, quan sap que ni una cosa ni l'altra acabaran passant, si més no durant els propers cinquanta anys. El panorama espanyol, amb Catalunya inclosa, no es mourà si no hi ha moviment des de Catalunya. És per això que la seva posició queda ben bé al costat dels partits constitucionalistes. Votar Iceta és votar Arrimadas i de retruc Rajoy.

L'amenaça de mantenir l'article 155 després de les eleccions és la prova més clara que els votants de les opcions independentistes no poden refiar-se del desenvolupament de les eleccions catalanes i desconfiar del paper que el govern de l'Estat, que té intervingut el nostre govern legítim, pugui ficar cullerada per canviar els resultats. Només un vot massiu a posicions independentistes pot garantir uns resultats no potinejats.

Votar partits independentistes ara no és per obtenir la independència immediata, sinó per evitar la regressió al centralisme i a la manca de democràcia.

Remullats esperant els resultats de Galícia i el País Basc

Plou i no fa mal, això s'ha d'aprofitar. En un país com el nostre que li costa tant de ploure, quan passa n'hem d'estar contents i agraïts, encara que ens provoqui canvi de plans i ens tiri per terra no sé quina activitat. Avui, tot i l'amenaça que plouria, hem sortit a caminar, però aviat hem hagut de girar cua i tornar amb pas ferm i alguna correguda, però n'estem satisfets.

A l'espera dels resultats electorals a Galícia i País Basc, llegeixo una pancarta de la campanya del PP a Galícia: "Feijóo, además de bueno eres honrado". És ben cert que avui és un fet a destacar l'honradesa, sobretot en el PP. Tot fa pensar que Feijóo no tindrà cap problema per aconseguir la majoria absoluta. Galícia, país natal de Franco, Fraga o Rajoy, es manté fidel a la dreta més conservadora de l'Estat. L'esquerra és testimonial, i no hi té res a fer. 

Al País Basc les coses no estan tan clares. Hi ha diferents incògnites a resoldre. Quin paper hi farà Podemos? Quants vots li traurà a Bildu? Què passarà amb el Partit Socialista? Quants escons li faltaran al PNB per poder governar? Amb qui haurà de pactar? Al País Basc, com a Espanya, l'esquerra està molt dividida i no suma. La gran incògnita és si el PNB necessitarà el PP per sumar i a canvi de què.

A casa nostra tots pendents de la qüestió de confiança, que sembla ser que no passarà res, i a Arenys... res de nou a l'horitzó.

Cinc anys amb l'ARA

Des del meu racó d'Internet vull aprofitar el cinquè aniversari de l'aparició del diari ARA per felicitar a tot l'equip que ho ha fet possible, especialment a en Carles Capdevila, sense oblidar-me dels lectors i subscriptors, entre els quals m'hi compto, des del primer dia.

Vaig creure en el nou diari perquè el necessitava i perquè les persones que es posaven al capdavant em mereixien confiança. He compartit subscripció amb La Vanguardia que, per diferents motius, acabo de deixar, convençut que l'ARA em continuarà oferint la informació diària que em permet estar connectat amb aquesta societat que m'ha tocat viure, per entendre-la i sovint criticar-la, però al final acceptant-la, com a corresponsable i amb les meves limitacions.

No busco en l'ARA l'objectivitat, sinó la sinceritat, l'honradesa i la coherència. Conec com pensen els seus articulistes amb qui podré coincidir o no, però que em mereixen tot el meu respecte. Em sento còmode llegint el diari, i només els demanaria una mica més d'esforç per ampliar i enriquir el camp internacional.

Felicitats a tots per la bona feina feta, i que puguem celebrar molts més aniversaris, també amb la col·laboració i mestratge del que fins avui n'ha estat director, l'osonenc Carles Capdevila.

La Fiscalia investiga el president de "Manos Limpias" per blanqueig de diner

El titular d'avui té delicte! És molt interessant! Un sindicat, que m'agradaria que algú m'expliqués per què es considera 'sindicat', que s'anomena "Manos Limpias", i que el seu president, que es dedica a netejar tot allò que fa pudor de corrupció i independència, ara se l'acusi de blanquejar diner. Deu ser una altra manera de fer neteja!

Realment el nostre país no té perdó. L'altre dia uns comentaven la cara d'estranyesa d'uns belgues quan se'ls prevenia d'una possible estafa. Hi pot haver voluntat d'estafar entre amics? A casa nostra sí.

No he tingut la paciència ni les ganes de buscar tots els casos en què el 'sindicat' ha presentat querella, però tots sabem que n'hi ha una bona colla. És trist que ens enredin de mala manera fent-se passar pels defensors de l'honradesa, i que hi hagi tant gent que s'ho cregui. No és estrany que moltes persones inculpades pel 'sindicat' es neguin a respondre les preguntes dels seus advocats. Ara, que s'ha descobert la possibilitat que el seu president no sigui aigua clara, encara resultarà més complicat aconseguir estirar de la llengua les seves víctimes, i la gent... se'ls continuarà creient?

Planeta, el dossier setmanal de l'#ARA

Aconseguir un diari català el 23 d'abril de 1976 va ser una gran fita que sempre més haurem de lloar. Durant massa temps el català va ser prohibit, i amb la recuperació de la premsa diària en català, com després amb TV3, vàrem iniciar la normalització que encara no hem aconseguit del tot.

Durant tots aquests anys l'AVUI va ser un fet aïllat, reflex d'una anormalitat cultural i lingüística. No ha estat fins als darrers anys que la premsa en català es va ampliar amb edicions en la nostra llengua dels diaris El Periodico i La Vanguardia, sense menystenir la tasca realitzada per la premsa comarcal, i finalment amb el diari català ARA.

Sense entrar a fons a valorar la qualitat periodística d'un i altre diaris, confesso que l'ARA em provoca una sensació molt diferent de la que vaig viure amb l'AVUI. No sé si és el temps històric, la professionalitat d'uns i altres periodistes, o la direcció de l'empresa, el cas és que comprar l'ARA no és una opció lingüística, sinó una opció periodística.

No busquem l'objectivitat, sinó la serietat i honradesa. Esperar que totes les ideologies pensin el mateix de l'editorial de l'ARA o de La Vanguardia és una absurditat. Cadascú escull la que considera més propera. L'ARA, amb els pocs anys de vida, ha construït un nou model de periodisme, proper, seriós i gens sensacionalista. El diari compta amb uns bons articulistes i s'adapta a la notícia, a l'actualitat i a les necessitats informatives de cada moment. El dossier setmanal Planeta és una mostra de la qualitat periodística del diari i el monogràfic d'avui diumenge sobre el català del segle XXI, un regal per als que estimem la nostra llengua. 

Les compareixences dels Pujol i la premsa

Avui el que toca és parlar de l'interrogatori a la família Pujol al Parlament. No ho he seguit i només sé el que s'ha dit a les notícies de la televisió, però puc afirmar que tot plegat em fa pena. Desconec fins a quin punt són útils aquestes compareixences, que no critico, encara que sí que em resulten incòmodes i fins a cert punt patètiques. Algunes de les respostes o comentaris del matrimoni Pujol no han estat gaire oportuns.

No he entès mai per què les persones cridades a comparèixer al Parlament s'hi poden negar tranquil·lament, i per què n'hi ha d'altres que hi acudeixen, però es neguen a respondre als polítics electes. Si això és així, es pot comprendre que les compareixences siguin tan poc valorades, tot i el ressò de la premsa.

Parlant de la premsa, fa dies que em balla pel cap comentar el que m'està passant amb un dels diaris a què estic subscrit. Sempre he tingut molt present la línia periodística de cadascun dels diaris, i amb això mai podré dir que m'estiguin enganyant. És allò de no buscar-hi l'objectivitat, però sí la seriositat, l'honradesa i la coherència, que assimilo amb professionalitat.

A La Vanguardia he notat darrerament una pèrdua de la qualitat i professionalitat d'alguns dels seus periodistes i, per tant, dels responsables de filtrar les notícies que han d'aparèixer escrites. A tot això també he notat una radicalització d'alguns articulistes contraris al sobiranisme. Un fet totalment vàlid si la línia del diari va en aquesta direcció. En aquest cas seré jo que m'hauré de plantejar si puc continuar llegint el diari. És cert que a La Vanguardia hi continuen escrivint uns professionals que em plauen i fan de contrapès a la balança. 

Com que he coincidit amb un altre subscriptor, en aquest cas subscriptora, que pensa bastant el mateix, arribo a la conclusió que potser és cert que aquest diari ha canviat una mica el rumb, potser des del darrer canvi de director, o simplement perquè l'actualitat catalana va cap a una altra direcció. Tinc encara uns mesos per decidir-me, però caldrà anar-hi reflexionant.

A alguns polítics els manca una mica de vergonya

Vaja. Que són uns pocavergonyes. 

El PP té tants fronts oberts que no dóna l'abast. Fins fa poc el tema principal era Catalunya, ja que políticament no tenia cap partit que li fes ombra. El PSOE, dissortadament, continua en hores baixes, encara que els seus líders ho vulguin dissimular.

L'aparició de Podemos, tot i que diguin que només afecta el PSOE, no els ha fet cap gràcia, i s'han agafat allà on han pogut per tal de desacreditar-los. També s'ha de dir que no ho han tingut gaire difícil, dos dels tres dirigents principals han estat enxampats en situació estranya, un a nivell fiscal i l'altre laboral o becada.

En una societat sana aquests casos serien anècdotes, però tal com estem, amb tanta corrupció manifesta, que els que ens volen salvar de tot això no siguin aigua clara, no ajuda gens a confiar en els polítics, ni en els vells ni en els nous.

Als catalans, i a l'espera que s'acosti la data del 27S, ens han deixat una mica de banda, només una mica, per concentrar-se més en Podemos, que els pot fer molt mal en les properes eleccions autonòmiques i, posteriorment, les generals.

Avui, però, el circ estava muntat al Parlament. Tots els líders polítics a preguntar i jutjar el president Mas. Tots i totes, fins i tot les que, havent estat requerides, es varen negar a presentar-s'hi. La senyora Camacho, si tingués un mínim de vergonya i decència, no gosaria preguntar res al president. I amb això no pressuposo res, ni faig cap crítica a ningú pel fet que el president hi hagi estat convocat. Ell ha de respondre les preguntes i, si fa el cas, respondre públicament de les seves accions durant la seva carrera política, com a conseller o com a president.

Tal com algú comentava avui, tot plegat el que han buscat els polítics de cada partit ha estat sortir en pantalla i ensenyar el tipus. Alguns i algunes més els valdria quedar-se a casa i reflexionar sobre el seu paper, la seva coherència i la seva honradesa. Aquestes dues virtuts escassegen, i així anem.

La CUP i ICV ens conviden a participar...

Ha arribat el moment en que tots els partits polítics es converteixen en defensors de la participació. Tots, tots potser no, perquè n'hi ha que ni en campanya electoral no en volen saber res. Alguns partits polítics tenen molt apresa la lliçó i saben que a quatre mesos de les eleccions han de fer veure que els agrada la participació dels ciutadans, quan l'únic que els interessa són els seus vots.

No dic que no se'n surtin, però és força denigrant i a mi em dol d'una manera especial. He vist campanyes d'apropament a entitats que durant els tres anys anteriors han criticat despectivament, però a la vigília de les eleccions l'única cosa que els interessa és que els votin. Això passa a casa nostra, i passa amb partits polítics que es creuen molt progressistes i d'esquerres.

Aquesta setmana la CUP i ICV han donat a conèixer els seus plans participatius. Diuen que volen rebre opinions, però no tots es comporten de la mateixa manera. Hi ha partits que estan totalment tancats, d'una manera perillosament sectària i que per molt que disfressin les formes, se'ls veu el llautó.

Hi ha partits polítics que ni es prenen la molèstia d'acostar-se a la gent, més enllà dels mítings electorals, amb promeses que no saben ni poden complir. Alguns d'ells es valen de les sigles dels partits, encara que a nivell estatal o autonòmic estiguin passant per un mal moment.

Seria desitjable que s'actués amb coherència i sense enganyar la gent. Hi ha personalismes que fan mal, perquè perpetuen una paràlisi de la vida social i econòmica de la vila, on només circulen els regidors i regidores, sense que el municipi n'obtingui cap benefici.

Sóc defensor de la participació, però no de la seva utilització per manipular i enganyar la ciutadania. Durant aquests mesos fins al 24 de maig podrem escoltar moltes proclames, malauradament la majoria seran superficials, sense contingut ni veritable voluntat de fer gaires canvis. La lluita per aconseguir el màxim nombre de vots, només serà per obtenir més cadires al Consistori, però al capdavall el rèdit que nosaltres n'obtindrem serà minúscul. Faig la meva crida a l'honradesa i respecte als arenyencs.

Interior intimida els agents i Esperanza Aguirre els envesteix

Em creia que no podria trobar cap situació més surrealista que les dels dos darrers dies, però m'equivocava. La notícia d'avui és l'envestida d'Esperanza Aguirre a la moto d'un agent que l'estava multant per haver aparcat el seu cotxe al carril bus.

En primer lloc s'ha de dir que una persona pública ha de ser molt escrupolosa a l'hora de complir les lleis, i és per això que no està gens bé que una expresidenta de la Comunitat de Madrid infringeixi la llei de circulació d'una manera tan evident i evitable. No estem parlant d'un descuit, sinó d'un acte volgut.

El que ja no té nom és el que fa després. Com pot ser que arrenqui a córrer, envesteixi la moto de l'agent i no s'aturi fins a casa seva? I per acabar-ho d'adobar, que els agents de la Guàrdia Civil, que vigilen l'exterior de l'habitatge de l'expresidenta, convidin l'agent a fer una declaració amistosa d'accident. L'agent de mobilitat s'hi ha negat i és d'agrair la seva honradesa i compliment de les obligacions del seu lloc de treball al marge de la personalitat de la denunciada.

No sé si ho recordareu, però en una ocasió Pilar Rahola va voler saltar-se les regles i reivindicar no sé quins drets per ser qui era. Rahola va haver d'escoltar molta crítica durant força temps. No sé què passarà amb Esperanza Aguirre. El PP té molts recursos per fer-se perdonar sense cap tipus de penalització, ni social ni electoral. És per això que el país va com va.

Ja estic ansiós per conèixer quina serà la xarlotada que ens oferiran els polítics demà divendres. A veure si són capaços de mantenir-nos expectants, sense abaixar el llistó. Fa pena, molta pena. Aquesta societat potser sí que es mereix els polítics que té. Voldria pensar que no.