Dibuixants urbans per la vila

Aquest dissabte la nostra vila es va omplir de dibuixants cercant els indrets més interessants per immortalitzar-ho. Era curiós observar què els cridava l'atenció i de quina manera ho veien i ho sabien expressar, amb tota mena de pinzells i llibretes.

S'ha de dir que la majoria dels racons escollits són reconeguts per nosaltres, que ens hi passegem sovint, però també n'hi havia d'aquells que probablement ens passen desapercebuts i que dissabte els participants en la VIII Trobada de Dibuixants Urbans de Catalunya ens varen ajudar a descobrir, o si més no, a parar-hi més l'atenció que de costum.

El món de l'aquarel·la i el dibuix el tinc molt oblidat, però em varen fer pensar quan era jove i vaig passar per l'escola de dibuix de Vic, on ara hi ha el Museu Episcopal. La meva poca traça devia fer que la meva carrera artística no prosperés, però durant uns anys, a estones perdudes, vaig fer les meves pràctiques. Ja no sé on va anar a parar tot el meu instrumental, ni tampoc guardo pintures ni dibuixos que recordo haver fet. 

Em va sorprendre el minimalisme dels estris que utilitzaven els participants en la trobada d'aquest dissabte. Abans tot era més aparatós. Ara ho poden portar a sobre en tot moment i aturar-se a dibuixar quan troben un marc interessant per treballar-hi.

Els arenyencs, dissabte, ens vàrem sentir una mica observats, però al mateix temps estàvem molt ufans en veure l'atracció que la nostra vila tenia per tota aquella gent que va venir de fora i que s'haurà endut un bon record de la vila. Per uns moments ens vàrem oblidar que tenim el poble una mica desmanegat, perquè no en tenim prou cura. A cap dels dibuixos que vaig estar observant hi vaig veure una bossa de la brossa ni una paperera plena fins a vessar. Aquells detalls, si n'hi havia, els varen obviar. Els artistes visitants venien amb ganes d'observar i plasmar la bellesa de les nostres façanes, carrers i places. Gràcies!

Vic, any 1180

Avui hem fet una immersió a la catedral romànica de Vic, l'any 1180. Sota el títol "Avui, fa mil anys" i de la mà del Patronat d'Estudis Osonencs ens hem endinsat a l'edat mitjana, a través d'un audiovisual i les interessants explicacions de Marc Sureda, conservador del Museu Episcopal de Vic.

La satisfacció que experimentes quan tens l'oportunitat de rebre un bany de coneixements, a través de la cultura i la història, només es pot entendre si la vius. Per més que m'hi esforci no aconseguiré transmetre-ho i l'únic que puc fer és animar a tothom a deixar-s'hi caure i viure-ho en pròpia persona.

El Museu Episcopal de Vic és un equipament que continuo pensant que encara hi ha massa gent que desconeix. La col·lecció d'art que s'hi exposa és una joia que no es paga amb diners. La bellesa de les seves pintures i escultures et fan descobrir la riquesa de la nostra història, i la sort que hem tingut que existissin unes persones que varen treballar i lluitar per preservar aquest patrimoni, i fer possible que nosaltres en puguem gaudir mil anys després.

És una llàstima que avui es valori tan poc la cultura, fins al punt que en molts ambients és desprestigiada i volgudament arraconada, probablement per ignorància, però també per deixadesa i una política pública poc compromesa i entusiasta. Admirar les obres d'art és la millora manera de cultivar la nostra sensibilitat, la qual és imprescindible per mantenir una societat culta i digna. Si ens queixem de tants problemes de convivència i respecte, és en gran part per aquesta manca de sensibilitat. Sens dubte, visitant el Museu Episcopal de Vic, com tants d'altres museus del nostre país, és la millor inversió que podem fer pel nostre futur com a civilització.

L'audiovisual, que imagina com era la catedral romànica de Vic, ens ajuda a entendre la història d'un moment i un temps concret del passat i contribueix a estimar el país. Però poder gaudir de la visita presencial de les obres que ofereix el museu és una delícia i t'oxigena per continuar endavant, per superar aquells desenganys que pateixes, sobretot si et deixes portar per la simplesa de moltes converses banals i estúpides a què ens tenen acostumats les xarxes socials. 

Des d'aquí el meu agraïment al Patronat d'Estudis Osonencs per haver-nos ofert la possibilitat de visitar una vegada més el museu, ara amb motiu d'aquesta nova àrea d'immersió medieval, i haver-ho pogut fer sota la conducció del seu conservador. 

Redescobrint Rusiñol

Aquest dissabte l'hem dedicat a Santiago Rusiñol, i per això ens hem dirigit a la ciutat de Sitges, aquests dies plegada de visitants amb motiu del 55è Festival Internacional de Cinema Fantàstic. La ciutat sempre és agradable de visitar, sabent que hi trobaràs força gent, això sí, i ara amb el canvi climàtic, a la platja a mitjans d'octubre.

Per un dia m'he oblidat del món, i haig de dir que escric el post, ja de tornada a casa, sense haver llegit ni sentit res del que ha passat, tenint molt present l'experiència d'avui a la ciutat que té reconegut al polifacètic Santiago Rusiñol com a fill adoptiu.

Sempre és bo que et recordin personatges de la nostra història que han deixat petjada, i és així quan t'adones de la importància d'aquestes persones que no passen per la vida desapercebudes, ni tampoc amb un record desagradable de la seva existència, sinó que se'ls valora tota la feina feta, amb les seves virtuts i els seus defectes.

A Santiago Rusiñol se li poden recriminar coses, però se l'ha de reconèixer la seva vàlua com a literat, pintor i col·leccionista, i també com a gran divulgador de la cultura. No sempre s'accepten les persones que viuen en el món de la cultura i que lluiten per tenir un lloc a la vida. Massa vegades l'interès per temes econòmics i socials passen per davant de la cultura, però no només això, sinó que és considerada com un a més a més. 

Puc imaginar-me un Santiago Rusiñol entestat en posar-nos en el mapa, a visualitzar-nos per no quedar enrere davant l'auge d'altres cultures que passaven per un bon moment. La seva originalitat el va fer molt popular, i m'imagino que això li permetia contrarestar les crítiques que rebia per les seves excentricitats i maneres d'entendre i afrontar la vida.

M'han agradat especialment les paraules del guia que ens ha ajudat a entendre la figura de Rusiñol, durant la visita al museu del Cau Ferrat. Ens ha fet veure l'estreta relació entre la literatura, la pintura i el teatre en uns anys de la vida del polifacètic artista, i que per a persones neòfites com jo mateix, deixen un pòsit que enriqueix la nostra experiència diària per descobrir i recordar aspectes i personatges que han marcat un trajecte en la història de la nostra cultura i civilització.

Urdangarin i l’escala de l’evasió

Us volia parlar de l'exposició temporal de la Fundació Miró, però no puc deixar de fer algun comentari sobre tot el que va sortint del senyor Urdangarín, el gendre del Rei. Coses com que en el segon contracte amb el govern balear no hi havia ni pressupost. Que a l'expedient del contracte amb la Generalitat de Catalunya no hi figura cap informe ni document que expliqui què va fer l'empresa del gendre del Rei. Es va signar un conveni el 7 de novembre i el dia 12 del mateix mes, cinc dies després, la comissió del seguiment del conveni certificava que la feina s'havia fet correctament i que ja els la podien pagar.

Jo em pregunto, i vaig de bona fe. Si el Rei va fer plegar el gendre i el va enviar als EUA, no l'havia de denunciar? No va actuar d'encobridor? Perquè... tots aquests diners públics embutxacats, els retornarà? Jo no sabria què dir, espero que les persones que en saben més, ens ho vagin aclarint. És una llàstima haver d'admetre que hi ha molts xoriços que viuen tan bé, i aquella noia de Puigcerdà, que estudiava piano a casa, potser haurà d'anar 7 anys a la presó. Lògic, oi?

Canviant de tema, si teniu oportunitat de baixar a Barcelona, no us perdeu l'exposició temporal de la Fundació Miró "Joan Miró. L'escala de l'evasió". Aquest matí, la família hem fet cap a Montjuic per visitar l'exposició de Miró. Hi hem anat ben d'hora, ben d'hora, i realment ha valgut la pena, si més no estratègicament. Hem pogut aparcar a davant de la Fundació, i quan hem sortit hi havia una llarga cua que esperava per entrar. Aneu-hi aviat. Teniu temps fins al 18 de març.

Tot i que no sóc un fan de Miró, haig de dir que m'ha encantat. És una gran exposició, amb unes breus explicacions, contextualitzant-lo en el temps, que t'ajuden a entendre la seva obra, sobretot als que no tenim gaires coneixements pictòrics. Fixeu-vos en la sèrie de les constel·lacions. No sé per què, però m'ha cridat l'atenció especialment. 

Després hem anat a dinar a un restaurant de la cadena Mussol. Es menja molt bé i et sents com a casa. Vull dir que ets a Barcelona i menges en català, que avui dia es força estrany.

Joan Subirats: no tinguis por

Aquesta tarda-vespre Arenys de Mar ha recordat Joan Subirats en un acte d'homenatge pòstum a la seva obra i a la seva persona, en una sala d'actes de la Biblioteca P. Pare Fidel Fita plena d'amics, familiars i coneguts. Ha estat un acte emocionant amb la intervenció de persones amigues que varen conèixer en "Subi", l'Assumpció Maresma, amb qui va compartir treball a Vilaweb, en Jordi Bilbeny...
A la sala d'actes es podia apreciar el treball d'en Joan Subirats a diferents publicacions, portades i dibuixos que s'han pogut reunir per aquest acte d'homenatge, onze anys després de la seva mort.
Seguidament ens hem dirigit a la sala d'exposicions del Calisay, on s'inaugurava l'exposició de la seva obra pictòrica, en una ambientació molt diferent de la que estem acostumats. Un recorregut al llarg de la vida pictòrica d'en Joan, amb obres que m'han impressionat. Sens dubte, hi haig de tornar un dia amb menys gent, i que sigui possible gaudir amb tranquil·litat del seu art. No cal dir que us animo a visitar-la.
Molta gent vinguda de Sant Carles de la Ràpita, on va néixer, de Barcelona i arenyencs que recordaven haver compartit hores de feina, a la fàbrica de mitjons Cóndor, o en tertúlies culturals improvisades, també moments d'incomprensió a la seva manera de ser i de viure, que ara, onze anys després, seria més suportable, fins i tot en un ambient de poble, on les mirades són més punyents, i les enveges i xafarderies més descarades.
No vaig conèixer en Joan Subirats, i per tant no he viscut l'acte amb l'emoció que ho feien amics i familiars seus, però sí que me l'han encomanat i he pogut notar les ganes amb que els organitzadors de l'homenatge l'han preparat i la il·lusió amb què ens han volgut recordar en "Subi".
Us engresco a passar per les dues sales i gaudir amb una bona mostra artística. Val la pena!