Si us plau, fem bé les coses!

En més d'una ocasió he demanat des del meu blog que els nostres legisladors s'hi pensin dues vegades abans de tirar endavant una llei per evitar que quedi en no res. No n'hi ha prou amb tenir la majoria necessària per aprovar lleis, sinó que alhora cal fer-les bé. Cadascú defensa els seus principis i contra això no hi ha res a dir, però el que no pot ser és que es facin malament i de pressa, amb les conseqüències que això comporta.

Avui en parlo arran de l'informe emès pel Consell de Garanties Estatutàries amb relació a la llei que es volia aprovar de manera urgent, amb el sistema de lectura única, no fos cas que se'ns covés l'arròs. En aquest cas, tot i la suma suficient de PSC, ERC i Comuns, no es va arribar a votar, perquè Junts i PP varen demanar de portar-ho al Consell de Garanties Estatutàries, i els seus membres han anat també molt de pressa a informar. I han informat de manera negativa i per unanimitat.

Les decisions de l'esmentat consell no són vinculants, però quan són tan concretes i entenedores no se'n pot prescindir i espero que els partits que volien aprovar la llei se n'adonin i, com a mínim, modifiquin tot allò que els diuen que vulnera el dret a la propietat privada, a l'herència i a la llibertat d'empresa, i que a més envaeix competències que són exclusives de l'Estat. 

Entenc que els partits que ens governen i els seus aliats, estiguin preocupats per la manca d'habitatges i l'especulació que se'n fa. Estem d'acord que no es pot jugar ni especular amb un bé tan necessari i que, encara que sigui pura expressió escrita, queda referit a la Constitució. Una altra cosa és obsessionar-se i no estudiar a fons la manera de resoldre-ho sense haver d'atacar a ningú, i encara menys a aquelles persones que no en tenen cap culpa.

El problema de l'habitatge hi és i cal resoldre-ho. No és fàcil i la solució màgica no existeix. Cal treballar, i això contempla l'aprovació de lleis que ho regulin, però s'ha de fer bé. Atacant el fons de la qüestió, i una bona manera és construir habitatges socials i de lloguer assequible, cosa que fins ara s'ha fet molt poc, i no permetent que els habitatges de protecció oficial acabin al mercat lliure de l'habitatge. Hi ha molt a fer, però s'ha de fer bé!

Qui no té un pis ocupat a prop?

Parlar de l'ocupació de pisos és un tema delicat que genera moltes controvèrsies i, a la meva manera de veure-ho, es deu al fet que es confonen els termes. Barregem l'ocupació de pisos amb el dret a l'habitatge i aquí ens fem mal. Crec que tots estarem d'acord a afirmar que disposar d'un habitatge digne és un dret i que al nostre país, tot i que està reconegut a la Constitució, no està garantit per a tothom.

El preu del lloguer dels habitatges s'ha disparat i, per més lleis que es vagin aprovant, de moment no es troba la manera d'abaratir-los i més aviat el que està passant és la disminució del parc d'habitatges de lloguer. Si n'hi ha pocs és més fàcil que el preu s'enfili. És qüestió del mercat de l'oferta i la demanda.

També crec que tots estarem d'acord que falten pisos perquè les diferents institucions públiques, cadascuna dins de les seves competències, no s'han preocupat de construir habitatges, la població ha crescut i la necessitat de nous habitatges també. Si ho preguntem als diferents governs ens donaran la raó. En són conscients, però s'està fent prou per minorar el problema? Jo crec que no.

Si parlem de les ocupacions d'habitatges ja no ens posarem d'acord i penso que la legislació espanyola no ho té ben regulat. Moltes persones, de bona fe, creuen que davant de les dificultats de trobar un habitatge i l'existència de pisos buits, no és cap disbarat pensar en l'ocupació d'aquests. Les casuístiques són molt diferents, tant pel que fa a la tipologia d'ocupants i el seu comportament, com de la propietat. No és el mateix un okupa violent, sorollós i incívic, que una família pacífica, respectuosa i silenciosa. Tampoc no és el mateix una família propietària d'un segon habitatge que li han ocupat, que el banc o el gran tenidor que té pisos buits arreu.

Saber distingir les diferències ajudaria a posar-nos una mica més d'acord a l'hora de parlar del problema de l'habitatge i del problema de les ocupacions. Regular els drets i deures dels ocupants i els drets i deures dels propietaris, també posaria fi a moltes situacions injustes que no podem permetre que es resolguin per la via de la violència i de la por. 

Trobar pis de lloguer

Tenim molt clar que el tema de l'habitatge és avui un dels més comentats i al mateix una de les principals preocupacions de la societat. Tot el que es faci per aconseguir facilitar l'accés a l'habitatge serà benvingut, però cal fer-ho bé i analitzar a fons les conseqüències de segons quines decisions o lleis proposades.

Fa por parlar d'aquests temes tan impactants perquè no sempre s'entén allò que vols explicar, o bé no ho saps fer de manera prou entenedora per no crear malentesos. En una societat capitalista com la nostra funcionem a través del mercat de l'oferta i la demanda. Qui no ho vulgui entendre té un problema. En tot cas en què ens podem discutir i opinar és en la llibertat o control d'aquest mercat. Hi haurà qui defensarà que el mercat ha de ser regulat perquè considera que el moviment no és prou just, i també hi haurà qui dirà que és el mercat qui ha de decidir els preus dels productes.

Si tenim escassetat d'habitatges i un excés de demanda, el mercat farà que els preus s'encareixin. Si no hi volem intervenir, les persones amb poc poder adquisitiu ho tindran magre per poder accedir a l'habitatge. Si creiem en la intervenció de l'Estat, caldrà analitzar quines són les millors mesures a tenir en compte per aconseguir que hi hagi més gent que pugui accedir al seu habitatge, un dret reconegut per la Constitució.

Hem vist fracassar moltes lleis aprovades o proposades al Congrés de Diputats, i ens hauríem de preguntar per què. L'article de Fernando Trias de Bes, avui a l'ARA, és interessant perquè manifesta clarament l'error d'incidir en el preu de l'habitatge. El darrer paràgraf del seu article és clau per entendre el problema, i per això el reprodueixo: "La política d'habitatge necessita augmentar l'oferta, donar seguretat jurídica i mobilitzar sòl. Posar un topall als preus ensorra l'oferta. Era de manual. El problema persisteix.".

I és aquí on em qüestiono la capacitat dels nostres representants polítics, siguin a govern o a l'oposició per prendre segons quines decisions o opinar al respecte. Considero que o bé van mal assessorats i no es refien dels professionals que hi entenen, o és que només juguen a fer política ideològica, sense un fonament lògic i intel·ligent.

L'habitatge a l'ordre del dia

Tinc la sensació que tothom parla d'habitatge, però difícilment ens posarem d'acord a prendre les mesures necessàries per resoldre aquest tema, que és prou greu. Durant massa anys no s'ha fet la feina i ara no és gens fàcil posar-se al dia. L'administració pública no ha construït habitatges assequibles i ho ha deixat tot en mans de l'empresa privada. Ara tothom es posa les mans al cap.

S'ha de legislar correctament i a temps, sobretot en temes tan essencials com és el dret a l'habitatge, contemplat a la Constitució. No es pot especular amb l'habitatge, però si es deixa en mans de la privada, s'ha d'entendre que és un negoci.

Sempre som molt crítics amb l'esquerra, i encara més si ha tingut l'oportunitat de governar, perquè la dreta defensa els interessos de qui té recursos i l'esquerra ha de procurar equilibrar la balança. Si es deixa regir pel mercat de l'oferta i la demanda, queda clar quin és el resultat.

Ara, tothom critica el que no s'ha fet fins ara. La mateixa extrema dreta culpa els socialistes de no haver fet res per aconseguir habitatges per a tothom. Unes declaracions que sorprenen, però que només tenen l'ànim de desgastar el govern. Se'ls escapa el riure per sota el nas.

Moltes promeses de construir no sé pas quants nous habitatges. Tothom busca terrenys per edificar, però al meu entendre no es fa prou per detectar els pisos buits i adaptar-los per poder-hi entrar a viure. 

Des del Congrés de Diputats es discuteix sobre legislar per evitar l'especulació amb l'habitatge, però ho veig tot molt encallat. Uns critiquen els altres sigui perquè hi posen obstacles, o perquè ni redactar lleis efectives saben.

Passaran molts anys abans no quedarà mig resolt el tema de l'habitatge, però em preocupa no saber veure que s'està avançant per aconseguir-ho. Molt parlar, però poca feina efectiva.

Intocable

Ahir celebràvem el dia de la Constitució, la llei fonamental que estableix quins són els drets i deures de tots els espanyols i regula la manera de governar-nos. Com a tal, no és una llei que es presti a modificar-se cada dos per tres, ja que requereix assentar les bases i no modificar els principis reguladors a cada toc de campanes, o en funció de qui té la presidència del govern o la majoria al Congrés de Diputats. Dit això, però, no vol dir que sigui inamovible i intocable. Un fet que sembla que predomina en la mentalitat dels nostres dirigents, no només els actuals, sinó també de tots els que els han precedit.

Cada vegada som menys els que la vàrem poder votar, i amb el pas que va tot, a veure si no quedarà ningú, abans no la veiem reformada. Els temps han canviat i totes les lleis, també aquesta, s'han d'anar adaptant a les circumstàncies. La qual cosa no vol dir que sigui fàcil ni que es pugui fer de qualsevol manera, però potser seria hora que algú hi comencés a treballar. Esclar que, si a Catalunya no hem estat capaços d'elaborar una llei electoral pròpia, adaptada a la nostra realitat, no és estrany que a Espanya no es vegin amb cor de modificar la Constitució.

Observant tot el que està passant i la sensació que tenim que hi ha una tendència a restringir els drets de la ciutadania, potser ara no seria el millor moment de modificar-la, no fos cas que se li encomanés aquesta moda i hi sortíssim perdent. 

El nostre país està massa acostumat a ser regit per lleis que no hem pogut votar. La Constitució n'és un exemple per a una gran part de la població, o l'Estatut de Catalunya vigent, que ens el varen retallar, perquè nosaltres n'havíem votat un altre. La sensació que tens, doncs, és que sempre hi ha algú que decideix per tu i, per tant, la qualitat democràtica del nostre país té molt a desitjar.

Ahir vàrem fer festa, però la gran majoria no va pensar ni en un moment en la celebració en ella mateixa, perquè interessa ben poc. Al final tant és el que diu la lletra escrita perquè el que importa és la interpretació que se'n fa, i ja tenim massa exemples d'interpretacions interessades, totes elles esbiaixades cap a la dreta, i cada vegada més a l'extrem dret. Tal dia farà un any, i demà la Mare de Déu fumadora, si més no per als arenyencs!

El dret a un habitatge digne

El president de la Generalitat acaba de prometre la construcció de 50.000 habitatges públics, una promesa que voldria veure complir-se i que no passi com amb promeses semblants que han quedat en un calaix. El problema d'accés a l'habitatge és real i necessita una solució urgent, i caldria que totes les forces polítiques s'hi sumessin, des de la seva responsabilitat, sigui autonòmica, estatal o local.

I cal legislar bé. Comentava en un post de mitjans de setembre que calia legislar bé i que les lleis aprovades no resultessin contraproduents. En temes d'habitatge també hi ha hagut problemes perquè, a vegades, en lloc de legislar a favor d'algun objectiu es fa en contra de. La llei de l'habitatge tenia més interès a castigar els especuladors que en trobar la manera d'aconseguir més habitatge al mercat, assequible per a totes les butxaques.

S'ha constatat que en el mercat de lloguer d'habitatges n'ha desaparegut una bona colla, molts dels quals han anat a parar a lloguer de temporada, per un buit legal que no es va saber veure en el seu moment, i que darrerament s'ha intentat resoldre sense obtenir la majoria parlamentària suficient per aprovar-ho. Tot un desfet de temps!

Portem molts anys d'endarreriment, amb un parc d'habitatges públics que fa pena. La Constitució espanyola, que en segons quins aspectes s'és molt intransigent en el seu compliment, quant a habitatge, que en parla específicament, no se n'ha fet cas, i l'administració pública no ha vetllat per aquest dret constitucional.

A la nostra vila, per exemple, quan parlem d'habitatges socials o protegits, ens hem de remuntar a moltes dècades enrere, amb la pèrdua de la categoria i l'especulació subsegüent. Fa anys que parlem d'uns pisos, que la seva construcció tot just sembla que comença a caminar. I això és extrapolable a tot el territori.

La lluita per aconseguir respectar el dret a l'habitatge digne continuarà i caldrà estar molt amatent perquè les institucions públiques facilitin el camí, i aconsegueixin millorar la situació del país. No perdem l'esperança, però estem una mica desencisats.

Quin Onze de setembre celebrem?

Som a la vigília de l'Onze de setembre, i a l'expectativa de com anirà la festa després del canvi de govern i, del desgast que arrosseguem des de fa anys. Si fem una anàlisi de com ha evolucionat la diada ens adonem fàcilment que s'ha perdut tota l'empenta i energia que movia milers de catalans a celebrar una derrota, amb l'esperança de poder cantar victòria. Ara, després del desenllaç del Procés, el pessimisme predomina, i són poques les persones que encara mantenen viva la flama.

A diferència dels anys anteriors, tenim un president de la Generalitat no independentista, i clarament contrari a qualsevol idea que s'hi assembli. Tots recordem les seves paraules elogiant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i això fa mal. Quin interès pot tenir Salvador Illa per celebrar la diada? Cap ni un!

M'imagino que el nou govern acudirà als actes institucions, si més no per no aixecar més polseguera de la necessària, però sense cap mena d'il·lusió ni interès. No voldran deixar en evidència el que tots ells pensen i creuen, perquè tenen clar que al país encara hi ha gent que somia amb la independència, i no es cansen de dir que volen ser el govern de tothom. 

Entretant, la societat civil té plantejat el dilema de si cal o no assistir a les convocatòries de la diada. Unes convocatòries que venen més obligades per no dir que no es fa res, que no pas pel mateix interès dels seus organitzadors. Si més no això és el que em fa l'efecte. Tenim la necessitat de girar full d'una època maldestra, però no en el sentit que voldria el nostre president, sinó per fer foc nou i tornar a començar. No podem oblidar la nostra lluita constant per defensar els nostres drets, que ningú no ens regalarà.

I hem de començar per casa. Ho hem fet tan malament que encara ens estem tirant els plats pel cap. No ens calen els adversaris o enemics, perquè tots sols ja ens compliquem la vida. Varen començar les baralles entre els partits independentistes, i ara ja són en l'àmbit intern. No sé què en quedarà d'ERC, però estic convençut que l'ego d'Oriol Junqueras és prou fort per fer cas omís de tothom i intentar recuperar el poder que no hauria volgut abandonar mai.

L'habitatge a mercè d'aprenents de polític

Soc conscient que els polítics són l'ase dels cops a qui ens costa molt poc criticar. No tot ho fan malament, però hi ha coses que clamen al cel. Com es pot gestionar pitjor el tema de l'habitatge? Què ha de passar perquè s'adonin que ho estan fent malament, i que en lloc de resoldre el problema l'estan empitjorant?

    Tenim una manca d'habitatge social, o protegit, ja sigui de lloguer o compra, que arrosseguem des de fa anys. Tots ho sabem i queda escrit arreu, però no hi ha manera de revertir la situació i cada vegada és més greu. I no és que no es faci res, sinó que no es fa el que caldria i en canvi s'estan aprovant unes lleis que encara hi posen més dificultats. Des de la implantació de la nova llei d'habitatge, s'ha reduït el parc de pisos de lloguer una barbaritat. Ara no només els pisos no s'abarateixen, sinó que no se'n troben!

    Els polítics, espavilats, varen decidir resoldre la manca d'habitatge assequible legislant contra els propietaris. Es varen definir unes àrees tenses o de mercat residencial tensionat, amb un sostre en els preus de lloguer tenint en compte, bàsicament, els metres quadrats, i no tant el seu estat, els serveis i prestacions, diferenciant, això sí, els petits propietaris dels grans tenidors. Quin ha estat el resultat? han desaparegut multitud de pisos del mercat del lloguer. Ara, els que necessiten trobar un pis assequible, no el troben, i ho tenen més difícil que abans.

    En lloc de centrar tots els esforços en construir nous habitatges, l'administració pública ha optat per intervenir el mercat, i fent-ho de la pitjor manera possible, sense uns criteris adequats, racionals, provocant que molts petits propietaris, desmotivats, els treguin del mercat. I no diguem què estan fent els grans tenidors!

    Tan difícil és adonar-se de l'error? No podem estar en mans d'uns aprenents de polítics amb incapacitat per legislar amb un mínim de rigor per evitar les conseqüències que tot això provoca. S'han posat en contra dels petits propietaris, a qui han considerat com els dolents de la pel·lícula, i no han aconseguit afavorir els aspirants a llogaters. Al final tots enfadats i el problema de la manca d'habitatge assequible sense resoldre.

    L'habitatge digne és un dret recollit a la Constitució, que cal defensar i lluitar perquè sigui una realitat. S'ha d'evitar l'especulació i s'ha de regular de manera que tothom pugui disposar d'un habitatge i que ningú s'aprofiti dels altres. Però s'ha de regular bé. No es pot fer a cegues, sense estudiar a fons els pros i contres de qualsevol mesura. Necessitem uns polítics intel·ligents, que no es deixin portar per proclames simples, i encara menys caient en la dinàmica dels bons i els dolents. No s'ha de legislar en contra de, sinó a favor de les persones que tenen necessitat d'emancipar-se, formar una família, o deixar de viure al carrer. Exigim que es construeixi habitatge social, i denunciem una mala praxi legislativa! Sisplau, fem bé les coses!

Molt soroll per a no res

Fa molt temps que la política al nostre país trontolla i no crec que la salvació, o la regeneració que ell proclama, vingui gràcies al president del govern espanyol i la seva reflexió de cinc dies. No m’ho crec perquè s’haurien de canviar coses que no voldrà fer. També a dins del seu partit polític i el seu govern. Ministres com el senyor Marlaska no són cap garantia per a una bona salut democràtica, no només pel seu currículum anterior al ministeri, sinó per tot el que ha fet, o no ha fet, des que va jurar el càrrec.

    No podem oblidar què ha fet fins ara el senyor Pedro Sánchez per lluitar contra el lawfare, abans que no l’afectés personalment. Tampoc no podem oblidar el suport dels socialistes a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució contra Catalunya, ni les seves afirmacions, també del candidat a la Generalitat, el senyor Illa, contra l’amnistia als implicats en el Procés. Ha estat quan ha necessitat els vots dels independentistes catalans que ha mogut fitxa.

    Tot això em fa pensar que Pedro Sánchez no farà res que posi en perill la seva traquil·litat i el seu anar bé personal i del seu partit, i no podem oblidar que qualsevol actuació en pro d’aquesta regeneració és d’alt risc.

    Ni Illa és cap garantia de millora dels interessos dels catalans, presidint la Generalitat de Catalunya, ni ho és Pedro Sánchez al capdavant del govern espanyol. Fins ara s’ha vist que només s’ha mogut per allò que ha interessat al seu partit i, concretament, a les persones amb qui s’ha envoltat. Creure que ara serà diferent i que treballarà per eradicar aquesta manera de fer política que només beneficia a uns quants és totalment erroni.

    Sabem que l’alternativa a Espanya no és millor, i això el salva als ulls de molta gent. Malgrat això no podem pensar que amb ell aconseguirem un grau d’autogovern que fa tants anys que anhelem. Ni una llibertat a l’hora d’expressar les nostres idees. Si realment vol convèncer-nos dels seus propòsits que comenci a prendre decisions valentes i es desempallegui d’aquells companys de viatge que mai li obriran el camí pla de la democràcia. Que elimini aquelles lleis hereves del franquisme i la dreta recalcitrant. Que n’elabori de noves i s’enfronti al gran problema de la democràcia espanyola com és el Poder judicial, que es manté com abans de la sortida del franquisme. Tot això no és fàcil, però és l’únic camí a seguir si veritablement vol que ens creiem les seves paraules i confiem mínimament en ell.

Després del Ple municipal

Tot i que aparentment al Ple d'ahir no hi havia grans temes a aprovar, si ho analitzes amb detall t'adones que no és ben bé així, i que cada cosa té una raó de ser i la seva aprovació o no condiciona d'alguna manera el futur. El dia a dia d'una població com la nostra no està farcida de grans esdeveniments ni grans projectes a realitzar. És la suma de moltes actuacions la que al final acaba decidint quin poble tenim i què podem esperar en el futur.

    És cert que hi ha punts de l'ordre del dia que són un pur tràmit, que la normativa obliga que es portin a aprovació del Ple i que, a més, comptant el govern municipal amb majoria absoluta encara ajuden a la seva insignificança. A vegades es fa més enrenou i soroll amb temes menors, però d'una càrrega política important, que no pas d'altres que dibuixen el model de poble que tenim i volem.

    Ahir es va aprovar una modificació puntual del POUM, en l'àmbit del Polígon Industrial de Valldegata. El POUM és una mica com la Constitució, que ningú voldria tocar per no provocar discussions. Sortosament, però, a la llarga l'anem adaptant a les necessitats de l'actualitat, cosa que amb la Constitució no passa.

    Ahir es va parlar de l'accessibilitat al polígon, amb unes limitacions que condicionen l'expansió del mateix. Recordo que fa molts anys es treballava des de l'Ajuntament per aconseguir que vinguessin empreses, per crear riquesa i llocs de treball. Els resultats són comprovables. Han passat els anys i el polígon no ha crescut. Es va destrossar un territori agrícola, que ha acabat sent un descampat desert. 

    I es va modificar una ordenança fiscal per bonificar taxes a promocions d'habitatges socials, pensant concretament amb els 50 pisos que s'han de construir al capdamunt del Bareu, però fent-ho extensiu a altres propostes. Quants anys fa que parlem de la necessitat d'ampliar el parc d'habitatge social o protegit, sigui de lloguer o compra? Es va augmentar la plantilla amb un tercer arquitecte i existeix una bossa econòmica per invertir-hi. El resultat són cinquanta habitatges que confiem siguin una realitat l'any vinent. Però no n'hi ha prou. Aquest punt va ser de tràmit, però l'objectiu és prou important com per dedicar-hi temps i enginy per ampliar aquest parc d'habitatge. 

    I per acabar cal agrair que cap grup municipal votés en contra de la moció presentada per la CUP perquè la vila d'Arenys dediqui un espai públic al jove assassinat pels feixistes ara fa 31 anys, en Guillem Agulló. La seva memòria ens fa molt present una realitat que d'altres comunitats pateixen més cruelment, però que és una amenaça que no podem menystenir. 

Pendents de la decisió del president

La notícia d'avui es va originar ahir a la tarda-vespre, o si més no és quan jo me'n vaig assabentar. El president del govern espanyol va anunciar que cancel·lava la seva agenda durant cinc dies per meditar el seu futur. Una possibilitat és la seva dimissió, cansat per l'assetjament que considera que pateix per part de la dreta espanyola, que tots sabem que quan no governa fa tots els possibles per aconseguir desbancar l'esquerra del govern.

    Això no ens ve de nou perquè ha estat la tàctica que ha seguit la dreta espanyola des del primer dia del restabliment de la democràcia a Espanya. Vàrem sortir d'una dictadura molt llarga per entrar en un model democràtic amb moltes mancances, que encara avui patim. Ara, amb l'auge de l'extrema dreta arreu, encara es fa més palès.

    Els catalans estem molt acostumats a rebre bastonades per tots costats. Normalment és la dreta en forma de partits polítics, jutges i mitjans de comunicació, però no només. L'esquerra espanyola també ens té en el seu punt de mira i només quan ens ha necessitat ha fet veure que ens escoltava i donava la mà. Sabem, però, que és per pura necessitat i interès. La crítica que el PP els hi fa està totalment encertada. Ells i nosaltres sabem que si no ens necessitessin ens tornarien a aplicar l'article 155 de la Constitució. És per això que cal malfiar-se del PSC, que fa només el que li deixa fer el PSOE, i que si aconsegueix governar el nostre país, el posarà a disposició d'ells, i mai en benefici nostre.

    Dit això cal expressar la repulsa per la manera d'obrar de la dreta espanyola. Ja no parlo de l'extrema dreta perquè amb l'actuació de la dreta del PP ja en tenim prou per veure quin peu calcen. És fastigós veure com actuen la majoria de jutges que tenen poder a les institucions d'un Poder Judicial que és el llegat més evident del franquisme, i la defensa dels interessos dels poders fàctics que fan i desfan.

    Estarem a l'aguait per si el gest del president del govern és una simple maniobra per causar efecte i sortir reforçat en uns moments de dificultats, o si tira endavant la idea de dimitir i portar-nos a unes noves eleccions, amb moltes possibilitats que la dreta acabi arribant a la Moncloa. Els catalans sabem que passi el que passi ho tenim molt negre. Es tracta d'analitzar quina tonalitat de gris podem aconseguir segons quina sigui la decisió final. 

    Pedro Sánchez està experimentant allò que molts independentistes represaliats han viscut els darrers anys. Tant de bo li serveixi per obrir els ulls i adonar-se de quina és la realitat del nostre país. Ell repeteix que malgrat tot confia en la Justícia. Jo, malauradament, ja fa molts anys que he deixat de confiar en la justícia que es pot esperar del sistema judicial espanyol.

Incapacitat per legislar

Aquests dies estem comprovant que els nostres polítics tenen un problema greu d'incapacitat per legislar correctament, sense entendre on és l'arrel dels problemes i confonent-se a l'hora de redactar lleis i, per tant, no solucionant-los. Em refereixo concretament a la llei de regulació del preu dels lloguers, però trobaríem altres exemples, com va passar amb la llei contra la violència de gènere, i més.

    Els nostres polítics han quedat satisfets amb una llei que regula el preu de lloguer dels pisos. Satisfets relativament perquè alguns encara volien anar més a fons. En lloc de treballar per invertir en la construcció de pisos de protecció del lloguer, pisos socials, i evitar al mateix temps que aquells que ho havien estat, ara es trobin en el mercat lliure, s'han entossudit a pressionar els propietaris dels pisos per resoldre un problema de mala gestió pública.

    Han posat un topall al lloguer dels pisos, que certament han experimentat una crescuda desmesurada i preocupant per a les persones que necessiten llogar un pis per viure-hi. Estan en contra dels grans tenidors i no volen que hi facin negoci a costa dels ciutadans, per un dret contemplat a la Constitució, però que, com d'altres coses, és paper mullat, però de retruc castiguen als petits propietaris que han invertit en immobles els estalvis del seu treball. Resulta, però, que se'ls hi escapen moltes casuístiques i els més beneficiats són els qui en principi es dirigien per evitar els grans negocis: els grans tenidors. 

    La pressió sobre el mercat de lloguer està convertint els pisos de lloguer de tot l'any en pisos de temporada, en pisos turístics, burlant d'aquesta manera la nova llei. I ara s'ha sabut que una bona part de grans tenidors són propietaris d'immobles amb molts pisos. Un fet que permet considerar-ho com un sol element a l'hora de comptabilitzar el nombre de pisos de propietat, i deixar-los fora del llistat de grans tenidors, i per tant al marge de la normativa més restrictiva d'aquesta llei.

    Diuen que feta la llei, feta la trampa, i ens trobem que tenim uns polítics que erren els trets, atacant unes persones que no toca, i permetent que els llestos de sempre quedin al marge d'aquesta pretesa pressió. Voler solucionar els problemes de l'habitatge pressionant els privats és un error que tindrà conseqüències. En lloc d'això caldria planificar la construcció d'habitatges públics de protecció del lloguer, i fer possible que el percentatge d'habitatge protegit al nostre país tingui més a veure amb el que passa a la resta de països del món occidental on pertanyem.

Els catalans no estem sols

Avui em fixava en la crònica que escriu Núria Sala Ventura al diari ARA, sobre els problemes d'uns pares a l'hora d'inscriure el seu fill al Registre Civil francès. La família, d'arrel bretona, va pretendre inscriure el seu fill amb el nom de Fañch, que és com s'anomena Francesc en bretó, i sis mesos més tard han estat citats pel ministeri fiscal prohibint-los el nom, exigint que li canviïn, o ho faran ells. El problema, segons he entès, no és que hagin escollit el nom en bretó, sinó que el caràcter 'ñ' no existeix en francès, i per això els diu que són uns mals pares que provocaran molts problemes al seu fill. A la mateixa crònica, l'articulista parla del cas d'una família occitana que tampoc varen poder inscriure el nom del seu fill Artús, en occità. El problema també era que en francès aquesta vocal no contempla la possibilitat de l'accent tancat.

    És realment un problema de grafia o de rebuig a les llengües minoritàries a França? Crec que és molt clara la resposta i els catalans ho sabem molt bé. El problema que tenim a Espanya de manca de respecte a la nostra llengua materna, i pròpia del país, el pateixen, potser amb escreix, al país veí. Sempre se'ns ha dit que el model francès era molt més centralista i unificador que no pas l'espanyol. Jo crec que simplement és perquè a Espanya les coses no se saben fer prou bé i, tot i la repressió franquista, no han aconseguit la manera de prohibir-ho explícitament, encara que a la pràctica sorgeixen tants problemes que molts acaben resignant-se i no plantant-hi cara, com caldria.

    Les dues famílies relacionades a la notícia sembla ser que volen anar fins al final per defensar els seus drets, i molt concretament, el dret a utilitzar la seva llengua, encara que només sigui per posar el nom al seu fill.

    Està vist i comprovat que formar part d'un col·lectiu minoritari, per més democràcia que hi hagi, no et soluciona la vida, sinó que més aviat te la complica. Els catalans hem nascut reprimits per Madrid, amb la col·laboració de molts, també de casa nostra, i després de tota la vida lluitant-hi, marxarem d'aquest món sense haver aconseguit el reconeixement que es podria deduir del text de la Constitució, però que sempre ha tingut una interpretació restrictiva i contrària als nostres drets.

Terroristes a l'aeroport

El jutge de l'Audiència Nacional, el senyor Manuel García-Castellón, considera que la manifestació a l'aeroport de Barcelona s'ha de considerar terrorisme i els seus impulsors jutjats com a tals i condemnats. Un fet que permetria esquivar l'anunciada amnistia, si és que s'acaba aprovant i posant en pràctica.

    El jutge té un currículum que el defineix i no deixa cap mena de dubte sobre què pensa i quins són els seus enemics i els seus objectius per venjar-se'n. Això, que ho veu tothom, sembla ser que no és motiu per a cap tipus d'inhabilitació, arraconant-lo, en consideració de la seva falta d'objectivitat. És aquesta una altra de les raons que fa que molts no creguem en la justícia que s'imparteix a l'Estat espanyol. Una justícia que no és igual per a tothom, i si a més ets català i independentista, tens totes les de rebre, facis el que facis, i no facis.

    Avui la ministra Teresa Ribera s'ha manifestat al respecte i ha estat molt clara. Un fet que només s'explica per la necessitat que té el PSOE, i en concret el govern espanyol, de quedar bé amb els partits independentistes mentre li assegurin les cadires. Atacar el PP i tota la trama que li fa costat, des de jutges fins a mitjans de comunicació, és la millor manera de justificar el seu pacte amb aquells partits que fa quatre dies que també els detestava, i que els va castigar amb l'article 155 de la Constitució.

    Aquesta hipocresia i lectura interessada de la política fa que molts ciutadans s'hi posin d'esquena, o acabin donant el suport a partits populistes, com Vox, com una manera de castigar als de sempre. Aquells que fan moltes promeses, però no acaben solucionant res.

    Tornant al jutge, m'agradaria pensar que hi ha una manera legal d'apartar aquells magistrats que demostren que només actuen fanàticament moguts per uns interessos personals i ideològics. Si això no és possible, no hi haurà manera de confiar en la Justícia, i aquesta sempre dependrà del color polític del moment, o millor dit de la dreta i extrema dreta que, estiguin o no al poder, dominen l'Estat amb tots els seus braços, polítics, econòmics o periodístics. 

La moralitat de la immunitat

Més d'una vegada m'he preguntat si la immunitat és o no una immoralitat que ens hem imposat, en el cas espanyol, a través de la Constitució. Particularment em molesta que es parteixi alegrament de la idea que un rei o un càrrec públic tingui immunitat que li permeti fer qualsevol cosa sense haver de donar comptes a ningú. Ho trobeu tan normal i lògic? No creieu que és una mica una immoralitat?

    En l'exercici de la responsabilitat pública es pot entendre que hi hagi un mecanisme de protecció davant del risc de ser víctima del xantatge o l'amenaça judicial, per errors que es puguin cometre. Tots podem equivocar-nos i quan tenim responsabilitats sobre tercers, els errors els poden perjudicar greument. Per això cal vetllar perquè els que han estat escollits (o no, en el cas d'un rei) per governar i prendre decisions, tinguin algun tipus d'assegurança que els alliberi d'un judici sever, sense garanties. Una cosa molt diferent és aprofitar-se de la immunitat per delinquir.

    Considero que la immunitat no pot ser un paraigua que ho cobreixi tot, perquè llavors és quan es descobreixen actes de corrupció que queden emparades de manera que no tens manera de portar a judici a aquell que s'ha aprofitar del càrrec per enriquir-se. 

    Tenim prou exemples que ens haurien de servir per reglamentar correctament la immunitat, i saber discernir quan uns actes han de protegir-se i quan no. Si un rei ha actuat de manera corrupta per aconseguir uns beneficis personals, no pot estar al marge de la justícia i n'ha de donar comptes, i pagar pels delictes comesos. Si un president d'una nació ha provocat un intent de cop d'estat per mantenir-se al poder, com podria interpretar-se de les accions del senyor Trump, no pot aixoplugar-se sota la immunitat, sinó que ha de donar comptes dels seus actes i pagar la pena corresponent.

    Si realment pensem que la sobirania resideix en el poble, que és qui escull els seus governants, hem de fer que aquests actuïn de manera honesta i atacar de ple qualsevol intent de corrupció. Si els escollim és perquè decideixin en benefici de tots nosaltres, i no perquè es beneficiïn de la seva posició, lucrant-se a costa nostra. Hi ha actuacions que no tenen cap tipus de justificació, i aquestes no es poden emparar mai sota el paraigua de la immunitat. Caldria revisar què entenem per immunitat i, sobretot, quins casos són legítims i moralment acceptables i quins no. Ni els resultats electorals, ni l'herència familiar, en el cas de la reialesa, poden ser refugi de delinqüents. 

On són els habitatges protegits?

L'escrit sobre l'habitatge protegit de Jaime Palomera i Jordi González Guzman, al diari ARA, em serveix per escriure el meu post d'avui. Al llarg de l'any ens fem un tip de llegir i escoltar notícies que ens parlen de les dificultats de trobar pisos assequibles, de que el turisme treu el barcelonins de casa i de la ciutat, que els joves no es poden emancipar perquè no poden accedir ni a la compra ni al lloguer d'un habitatge, o que es veuen obligats a compartir-los amb altres amics o desconeguts. I tot això beneït per la Constitució que contempla el dret a l'habitatge.

    No reproduiré l'escrit perquè val la pena llegir-lo, més que tot perquè la contextualització és, al meu entendre, molt clarificadora del per què hi ha tan pocs habitatges protegits al nostre país. I la resposta la trobem en els nostres polítics, els de dretes i els d'esquerres. Dels primers ho podríem entendre, però dels segons... On és l'esperit de l'esquerra progressista que vetlla per la classe més desafavorida?

    A la nostra vila també hi ha una manca d'habitatges protegits. Estem esperant la construcció de cinquanta pisos nous, que pel temps que fa que se'n parla ja haurien d'estar acabats i ocupats. Però a la nostra vila hi ha molts pisos buits que es podrien utilitzar per fer front a l'escassetat de pisos per poder llogar, i a uns preus que no siguin desorbitats. 

    Hi va haver un temps que es varen construir molts pisos que coneixíem com de protecció oficial. Han passat els anys i cada vegada en queden menys, perquè tenien data de caducitat. L'administració pública, sigui la Generalitat, l'Estat o els ajuntaments, no ha fet prou, per no dir res, per incrementar el nombre de pisos protegits, i ara tot són lamentacions.

    En qüestió de pisos hi ha molt a dir, i no sempre s'atribueixen responsabilitats als veritables responsables d'aquesta manca d'habitatge protegit. L'Administració s'hi gira d'esquena i els grans tenidors tenen totes les armes per esquivar qualsevol intent de regular la construcció d'un percentatge d'aquests habitatges. Al final es culpa als petits propietaris i provoca que molts d'ells es desprenguin dels pisos i els posin en venda, sense resoldre la manca de pisos de lloguer assequible.

    L'article és interessant perquè explica què ha passat amb la reserva del 30% per habitatge protegit en les noves construccions i les rehabilitacions integrals. Seria hora que els nostres legisladors es posessin les piles, i l'administració a qui correspongui controlés que es té en compte la normativa, sancionant els que no la compleixin. En sabem molt de elaborar normatives i molt poc de fer-les complir.

En defensa del francès

Per als catalans parlar de la llengua és gairebé una obsessió. Des que vàrem néixer ens hem hagut de barallar per fer-nos respectar la pròpia, la que parlàvem a casa des de sempre i que un dia la famosa Constitució va declarar cooficial, sense nomenar-la, no fos cas!

    Avui llegia que el president francès està molt molest amb Brussel·les perquè el francès no té el reconeixement que es mereix. És llengua oficial, però es troba en condicions inferiors respecte a l'anglès, una llengua que en aquests moments, amb la sortida de la Gran Bretanya, parla una minoria dels socis comunitaris, molts menys que el català. Em sorprèn la incapacitat de veure'ns la biga a l'ull. França fa l'impossible per reprimir el català, i ara s'adona que la seva llengua, el francès, té greus problemes de subsistència dins de la Unió Europea. Sembla ser que per a les oposicions per treballar-hi es demana només conèixer l'anglès. Això fa molt mal.

    Seria bo que aquest fet ajudés a reflexionar al govern francès i adonar-se que potser haurien de deixar de posar traves al català en el seu territori, i trobar la manera oficial de reconèixer que hi ha molts francesos que tenen el català com a llengua materna. I no n'hi ha més pels entrebancs que hi han posat per evitar-ho.

    És cert que l'anglès s'ho menja tot. Els catalans de la meva generació teníem com a primera llengua estrangera el francès. Això ja fa molts anys que va canviar, essent l'anglès la llengua dominant. Qui sap si d'aquí a uns anys l'anglès cedeix el lloc al xinès, que de mica en mica es va fent amo i senyor del món. Llavors potser veurem les autoritats angloparlants queixar-se del poc cas que se'ls fa.

    De moment em sembla bé que al president li entri cangueli. A veure si s'adona de la importància de respectar la diversitat de llengües i no voler extingir aquelles que practiquen petites comunitats, però que es resisteixen a arraconar-les.

    A Espanya també caldria canviar la llei, i la pròpia Constitució, i donar més importància al català, gallec i basc, encara que només sigui nomenant-les i permetent que les puguem utilitzar més enllà de la nostra reserva idiomàtica.

Els problemes d'habitatge, el pa nostre de cada dia

En temes d'habitatge el nostre país té tanta feina a fer, si realment vol respectar el dret a l'habitatge que consagra la Constitució, que per més esforços que pugui fer l'administració pública, sigui l'estatal, l'autonòmica o la local, la situació serà precària durant molts anys. El pitjor de tot, però, és que no s'està avançant gens ni mica, i totes les actuacions que s'arriben a fer representen un percentatge tan baix que ratlla el ridícul.

Falten habitatges de protecció oficial, i veiem com formacions d'esquerra, que en principi haurien d'estar treballant fort per intentar resoldre el tema, estan posant pals a la roda. El PSC a Barcelona, amb l'excusa que la mesura no ha obtingut els resultats esperats, vol fer marxa enrere en l'obligatorietat de reservar un 30% per a habitatge protegit.

Tampoc ha donat bons resultats la limitació de preus i declaració de zones de mercat residencial tensionat que els Comuns i altres formacions polítiques han volgut adoptar, provocant més un problema a famílies propietàries d'habitatges, que tenen com a complement de renda el lloguer d'un pis, que no pas aconseguir més oferta de lloguer. 

Molt d'enrenou, però l'administració pública no construeix habitatge social, i la comparativa amb altres estats europeus ens fa caure la cara de vergonya. Els successius governs han estat incapaços de protegir, i valgui la redundància, l'habitatge de protecció oficial, de manera que al cap dels anys s'han posat al mercat lliure, agreujant el problema i reduint encara més el percentatge d'habitatges protegits.

Pensant en l'habitatge em ve al cap un tema totalment diferent, però que al nostre país no hi ha hagut cap govern capaç de posar-hi remei, com és la llei d'estrangeria. Una llei que obliga els immigrants a malviure  i a treballar il·legalment. Tant difícil és fer bé les coses?

No hi ha dia que no surti una notícia respecte a problemes d'habitatge, essent el més corrent els desnonaments, la majoria de les vegades contra famílies vulnerables que no tenen cap alternativa digna per viure. 

En el darrer Ple municipal, la CUP va fer notar que durant els mesos d'estius l'alcalde de la vila havia signat tres decrets d'incoació d'expedient sancionador per acampar il·legalment a la platja. No podem només fixar-nos en la normativa quan aquesta es contravé per raó de precarietat i vulnerabilitat. Si les persones a sancionar no tenen un lloc on viure, no hi ha una manera més digna de trobar-hi una solució? 

T'esperem a l'acte de la CUP!

Avui la CUP realitza el seu acte de campanya per a les eleccions generals de diumenge. Una campanya que amb prou feines s'ha fet present a la nostra vila. Algunes pancartes, quatre cartells mal comptats i un únic acte al carrer per recordar que diumenge ens juguem el futur d'aquests quatre anys, i més.

És evident que la televisió, la ràdio i la premsa s'han encarregat de recordar-nos-ho, però si ho comparem amb les eleccions municipals d'ara fa dos mesos, no té res a veure. La repercussió pot ser més gran, encara que menys propera. Estem cansats de campanyes i votacions? No hi veiem un futur clar on nosaltres hi puguem incidir?

La CUP cada vegada es planteja si es presenta en unes eleccions que no són les municipals. Anar a Madrid a què fer? No és una posició fàcil, i a la CUP ja se l'ha acusat de no donar la cara, o bé no prendre decisions davant de disjuntives importants. La CUP va decidir aquesta vegada tornar a Madrid per continuar donant la cara, sabent que poca cosa més que parlar i defensar els interessos dels catalans es podrà fer, amb uns resultats que no s'auguren esperançadors.

Però no ens confonguem i pensem que cal un vot útil contra el feixisme. A Madrid no hi poden haver només dos discursos, que mai són favorables als catalans. A Madrid s'hi ha d'anar per fer acte de presència i perquè ens escoltin. S'hi ha d'anar per poder dir la veritat i intentar que els faci mal. Que tinguin mala consciència, o com a mínim que no tot siguin discursos desorientadors i allunyats dels problemes reals d'una part de l'Estat, que ens reté, però no ens estima.

És una llàstima que el discurs en defensa de Catalunya no sigui unànim, però és una evidència que no tots els catalans som ni pensem igual. La diversitat enriqueix i defineix una realitat que no podem negar. Sí que hem d'esforçar-nos per no tirar-nos els plats ple cap i provocar que els que no ens volen hi surtin guanyant. Cadascú, des de la seva ideologia i voluntat política ha de treballar per aconseguir un tracte just i un reconeixement a la diversitat que propugna la carta magna que tant es posen a la boca PSOE i PP.

A Arenys de Mar, aquesta tarda explicarem per què anem a Madrid, i ho farem amb la participació dels nostres regidors locals, que es presenten en aquestes eleccions, i del diputat Carles Riera, a qui hem d'agrair el seu testimoni al Parlament català, una institució en hores baixes, que alguns dels seus membres voldrien suprimir, i ho intentaran si són capaços d'obtenir prou vots per capgirar el nostre sistema democràtic. Us esperem a l'acte, i diumenge el vostre vot!

Unes hores per Barcelona

Tothom té dret a representar el paper que considera que li escau en cada moment i nosaltres hem de ser capaços d'entendre-ho. Ens agradarà més o menys, però sabem que els formalismes tenen la seva importància, i en política també, potser més que en segons quins àmbits.

Ahir la consellera Clara Ponsatí, i actualment eurodiputada, va decidir tornar per unes hores al país que en va haver de marxar exiliada, inicialment amb l'amenaça de penes de presó i en aquests moments només reclamada per desobediència. I va venir sense fer el tràmit de passar per Madrid per visitar el Tribunal Suprem tot demostrant que no li reconeix cap tipus d'autoritat.

El resultat va ser una detenció puntual per portar-la davant del jutge de guàrdia perquè al jutge Llarena li interessava que tothom veiés que hi continua essent, i que no es cansarà mai de jugar el paper que ha volgut prendre en aquest procés. 

Cadascú, doncs, va fer el numeret que va voler, i la reacció va ser l'esperada per totes bandes. Els partits independentistes es varen posar al costat de l'eurodiputada, i els partits nacionals espanyols, molt contents de la reacció del jutge, i amb moltes ganes que la detenció pogués ser de llarga durada. En cap moment va pesar la condició d'immunitat, pel càrrec que ostenta, perquè els espanyols són així. Qui els ha de dir què han de fer i deixar de fer?

Particularment no dono gaire importància al fet, que haurà servit per engrescar a persones que estaven una mica avorrides perquè no passava res, però el problema de l'encaix de Catalunya a aquesta Espanya tan retrògrada continua i no té cap pinta de poder trobar-hi solucions. Ens volen submisos i sense cap privilegi especial, ni reconèixer la història ni els drets adquirits. De fet, el discurs del senyor Tamames ja va deixar clar quin era el pensament majoritari dels espanyols i, com apuntava en un post d'aquests darrers dies, si poguessin modificar la Constitució seria per fer-la encara més restrictiva quant als nostres drets diferencials. Ens ho varen descafeïnar amb el cafè per a tothom, però ara encara anirien més enllà i s'apuntarien a eliminar les comunitats autònomes per defensar la unitat territorial de tot l'Estat.