Mural participatiu

He vist la convocatòria per aquest dissabte del mural participatiu al pas subterrani del final de la Riera d'Arenys. És interessant que s'organitzin actes com aquest, sobretot tenint en compte el que acostuma a passar amb els murals improvisats, o més aviat els grafitis barroers sobre mobiliari urbà i, especialment, als trens de Rodalies.

Probablement, tots portem a dins una via creativa que necessitem fer sortir a fora, però és bo saber-se contenir, o si més no encarar-la de manera que no sigui ofensiva ni provoqui desperfectes o costos econòmics innecessaris. Hi haurà qui veurà bé observar com els trens circulen amb aquells grafitis, però a mi no em fa gens de gràcia.

Sempre he deplorat aquesta mania d'alguns d'anar guixant les parets, encara que sigui amb escrits reivindicatius defensables. Embrutar parets i mobiliari no té cap sentit i és una manera de comportar-se incívicament. 

Passejar per un subterrani amb il·lustracions més o menys interessants pot suposar alegrar la vista i si al mateix temps ajudem a desenvolupar la creativitat dels joves i no tan joves, que tenen la bena artística, tot això que hi guanyarem. Potser el dia de demà es dedicaran al dibuix artístic i seran els pintors del futur. 

A Arenys ja tenim alguns racons il·lustrats per vilatans actius, i formen part del nostre patrimoni. Defensar-ho i potenciar-ho és una bona cosa, i fer-ho de manera participativa no deixa de ser una pràctica positiva, perquè no es tracta d'actuar amb nocturnitat i traïdoria, sinó de manera festiva i pedagògica.

Jo no hi participaré, perquè soc un negat de la pintura, però animo a totes aquelles persones que els agradi dibuixar i pintar, que hi assisteixin i experimentin què és fer públic aquell art que portem mig amagat.

Boixets, puntes i coixins

Aquest cap de setmana s'ha celebrat, a Arenys de Mar, la setena fira internacional de puntes, amb una trobada, diumenge, d'unes quatre-centes puntaires, que ens han ensenyat el treball que en aquests moments estan fent. Puntaires que representen una tradició molt arrelada a Catalunya, i a Arenys de manera especial.

Són aquests esdeveniments els que ens ajuden a veure la vida amb un to més positiu del que ens té acostumat el món actual. Observar com l'art de la punta es manté, si bé és cert que la gran majoria de puntaires no són de la primera volada, però entremig hi veus alguna joveneta que agafarà el relleu que no podem perdre.

Desconec si a Vic s'organitzen trobades de puntaires. Ho hauria de buscar i demanar. En tot cas, durant els anys que vaig estar treballant amb temes culturals a la ciutat de Vic, vaig rebre la visita d'unes puntaires vigatanes i en vàrem organitzar una de força sonada, a la plaça major. Em consta que existeix alguna associació de puntaires en algun barri de la ciutat, i estic convençut que participen en trobades organitzades a altres municipis.

Hem de ser conscients que la Cultura, amb majúscula, és la saba que ens alimenta i ens fa viure per sobre de tots els problemes que se'ns presenten. Negar la cultura o posar-s'hi d'esquena és el pitjor favor que es pot fer a la nostra societat. I les tradicions culturals són el nexe d'unió dels pobles del nostre país, que es manifesten en trobades geganteres, castelleres, puntaires, sardanístiques i patrimonials. 

Arenys de Mar, aquest cap de setmana s'ha fet ressò de l'art de la punta i no ens hem limitat a mirar-nos el melic, sinó que hem obert la porta a puntaires d'arreu del món, organitzant aquesta fira internacional.

La destrucció del patrimoni no és el pitjor

Aquesta tarda llegia la notícia referida a la destrucció del patrimoni iranià per part dels EUA i Israel. És trist i denunciable i caldria exigir responsabilitats. Encara recordo aquelles imatges dels talibans destruint aquells budes gegants, que ens va impactar a tots. Tots teníem clar que es tractava d'uns fanàtics abominables. Avui observem destruccions de patrimoni iranià per part de països democràtics i gairebé no ens escandalitzem. Ens ho hauríem de fer mirar! 

És penosa la destrucció de patrimoni, però no podem oblidar la quantitat de víctimes mortals causades per l'atac i, d'una manera especial, les gairebé dues-centes morts, la majoria nenes de l'escola atacada per les forces militars dels EUA, amb el seu president, el senyor Donald Trump, al darrere.

Com ja he dit altres vegades sembla que ens hem fet insensibles. Que ja no ens provoca pell de gallina ni indignació tot el que està passant. Un inconscient, assassí que no fa tant es lamentava que no li concedissin el Premi Nobel de la Pau. Un personatge indecent que afirmava que no començaria cap guerra i només fa que provocar-ne. Qui vindrà després? Cuba? Groenlàndia? Colòmbia?

El primer ministre israelià ha aconseguit el que volia. Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca tenia l'èxit a la butxaca. No és que els anteriors presidents nord-americans fossin bons exemples a seguir. Hi trobaríem molts fets denunciables. Amb Trump, però, s'ha arribat a un extrem inimaginable. Molts diuen que està boig, però continua president el país i destruint tot allò que pot. Els seus votants encara no s'adonen del disbarat. Són uns inconscients que també haurien d'assumir responsabilitats. 

M'indigna tot el que està passant i la impotència que no et deixa moure i només et permet alçar la veu sense aconseguir res de bo. Aparquem el patrimoni i dediquem les nostres forces a denunciar la mort de tantes víctimes innocents.

Criminalitzar el turisme

No sé què passa, però darrerament està de moda carregar contra el turisme, culpant-lo de tots els mals. Hem arribat a l’extrem de malmirar els turistes, pensant que ens fan nosa i fer-nos antipàtics fins al punt de dir-los-ho a la cara.

S’ha de reconèixer que tot això del turisme no ho hem treballat de la millor manera possible. Ens ho hem trobat, sense fer pràcticament res. No ho hem explotat a fons. Hem engrescat a què molts forasters ens visitessin, sense millorar la qualitat dels nostres serveis, a preus rebentats, provocant que el nivell econòmic dels nostres visitants fos baix, i ara ens fan nosa.

Hem de reconèixer que la indústria turística no té un nivell qualitatiu adequat, però per què culpem els nostres visitants? No ens hauríem d’estar autoculpant i procurar millorar-ho?

El govern de la Generalitat, en mans del PSC, ha pactat amb els Comuns un increment important de la taxa turística que s’aplica en pernoctar en un establiment hoteler. Una taxa que no només paguen els turistes estrangers, sinó que també paguem els nacionals quan viatgem pel nostre país. Espero que de la recaptació se’n faci un bon ús. Seria bo, precisament, que servís per millorar les instal·lacions turístiques, donar millor servei, i potser aconseguiríem pujar un esglaó l’oferta turística, amb millors hotels i millor retribució salarial que bona falta fa, i que al final segur que agradarà als impulsors d’aquesta modificació de la taxa.

Per coherència, si nosaltres gaudim dels nostres viatges, també hauríem d’acceptar els dels altres i en lloc de culpar-los de tots els mals entendre que probablement hauríem de fer-ho millor nosaltres i aprofitar el que puguem per augmentar la productivitat, millorar el nostre patrimoni cultural i natural, oferir millors  salaris i fer créixer la nostra economia.

Hi ha saturacions, i problemes amb els pisos turístics que s'han de regular, però no podem culpar els que ens venen a visitar, sinó que hem de fer-hi front de manera intel·ligent, optimitzar recursos, diversificar-los, i demostrar que som capaços d'oferir bons serveis de qualitat.

Al darrere hi ha més de 220 víctimes mortals

De la DANA que va inundar el País Valencià a finals del mes d'octubre passat només hauríem de parlar i estar preocupats per totes les víctimes, més de 220, els seus familiars, i també els efectes al seu patrimoni. Malauradament, sembla que els mitjans de comunicació parlen més del president valencià que no pas dels damnificats, i la culpa no és només dels periodistes, sinó que bona part d'ella se l'ha d'atribuir al mateix president, i al seu partit polític que el defensa.

Es parla molt del president perquè des del primer dia no ha deixat de mentir. La seva incapacitat per afrontar el problema sobrevingut, i m'imagino que la seva mala consciència per no haver estat al lloc ni en el moment oportú per intentar minorar els efectes de la catàstrofe, fan que el seu nom i les seves declaracions apareguin a les primeres pàgines dels diaris, quan ja han passat quatre mesos.

Voldria posar-me a la pell dels familiars dels morts i d'aquelles persones que han perdut la casa i pràcticament tot el seu patrimoni, i observar de què s'està parlant i de com reacciona el senyor Mazón i el Partit Popular, amb Feijóo al capdavant. Voldria imaginar què se sent, però és massa gros i dolorós per comprendre-ho en tota la seva magnitud. 

Es dona el cas que la jutgessa que investiga els fets, reconeix que la majoria de les morts es podien haver evitat si el govern valencià hagués donat l'avís a temps i no quan la majoria de les víctimes ja havien mort. I malgrat això, el president valencià no reconeix la seva responsabilitat i no fa el que seria més just i lògic en aquestes circumstàncies que és dimitir del seu càrrec. 

Els polítics, quan fan el pas de presentar-se a les eleccions i assumeixen responsabilitats, han de donar la cara i si la seva actuació no ha estat la correcta i ha provocat tantes desgràcies i morts, no poden excusar-se en res i han de retirar-se. La justícia seguirà el seu curs i decidirà si hi ha responsabilitat penal per tot el que va passar, però d'entrada el primer pas l'hauria de fer el president i el seu partit polític li hauria de fer veure i no estar aguantant-lo per interès partidista. 

Com podeu veure, el meu article parla més de l'incompetent que no va actuar com calia, que no pas de les morts i els seus familiars. Cal revertir la situació i el PP ens hi ha d'ajudar, si no pren la iniciativa el senyor Mazón.

Mala gestió pública

Si passegeu pel port d’Arenys veureu, a molt poca distància, tres establiments de restauració que estan abandonats. Haig de suposar que es tracta de tres concessions administratives de Ports de la Generalitat que, pels motius que siguin, han deixat de funcionar. Un parell d’ells fa tot l'estiu que estan així, i el tercer ja farà un parell d’anys, si no en fa més, perquè el temps corre molt de pressa.

Desconec la situació administrativa. Si els concessionaris han continuat pagant a Ports, o han deixat de fer-ho. El cas és, però, que la imatge que donen no és la millor, ni per als vilatans que hi anem a passejar, ni per als visitants de fora la vila.

Probablement, la burocràcia administrativa endarrereix qualsevol tramitació per desencallar la situació, però en tot cas no podem quedar tan amples i que el temps vagi transcorrent. Ens queixem de la poca productivitat del nostre sistema econòmic, però l’exemple que dona l’administració pública no és el millor ni el més motivant.

Al polític se l’acusa que gestiona patrimoni que no és seu i que no pateix cap mena de penalització econòmica si la gestió no és bona. Si un privat té un local per llogar, s’espavila prou ràpidament a buscar un nou llogater quan l’equipament queda buit. Si el parèntesi s’allarga, tot són pèrdues. Si això passa a l’administració, qui assumeix les pèrdues? Si el privat no es belluga, ell és responsable de no ingressar. En el cas de l’administració pública, a qui hem d’exigir responsabilitats?

La gestió pública no és fàcil i acostuma a ser font de moltes crítiques, però una cosa és gestionar-ho d’acord amb uns criteris que ens podran semblar més o menys encertats i l’altra no gestionar-ho, deixar que tot s’eternitzi i perdent bous i esquelles. 

M’agradaria poder passejar pel port de la meva vila i veure que els negocis estan vius, que hi ha persones treballant-hi, oferint servei a la gent, aportant riquesa a la vila, ja sigui als responsables dels negocis o als seus treballadors. Si és la burocràcia que ho encalla tot, potser que ens hi posem a trobar solucions i tenir molt present que es tracta d’un bé públic que s’ha de retre comptes a la ciutadania. No s’hi val a adormir-se, perquè paga l’altre, paguem tots!

Patrimoni

Quan parlem de Patrimoni a tots ens venen unes imatges al cap, que no són les mateixes per a tothom. Hi ha qui pensarà en grans monuments històrics, de cultures mil·lenàries, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. N’hi haurà d’altres que pensaran en edificacions menys transcendents, però que també han marcat una època, uns estils, que ens agrada recordar i protegir. Altres pensaran en la natura que ens està costant tant de protegir i que les grans urbanitzacions s’han encarregat de destruir. També hi haurà qui s’apuntarà a les tradicions culturals que hem heretat dels nostres avantpassats. 

    Tot això forma part del concepte de patrimoni, que té diferents branques i que en el seu conjunt conforma la nostra història, l’evolució de les civilitzacions que han poblat aquest món, i només per això ens veiem obligats a conservar i protegir per no deixar-ne sense als nostres descendents.

    Ahir parlava de passejar per la ciutat i ho hauria de lligar amb l’escrit d’avui, sobre el patrimoni, perquè passejant tranquil·lament pels carrers i places de les ciutats pots observar molts elements patrimonials, la majoria dels quals estan poc protegits. Avui també m’he passejat i he gaudit del patrimoni urbà d’unes poblacions que han sabut conservar, protegir i donar a conèixer les seves cases, els seus carrers i les seves places.

    Desconec si durant els anys d’ensenyament es parla suficientment de patrimoni als escolars. Si no fos així caldria corregir-ho i ensenyar-los a estimar el patrimoni arquitectònic, cultural i natural del nostre món. A reconèixer el valor de la seva conservació. Mentre contemplava les cases dels carrers per on m’he passejat em preguntava com se sentien les persones que les habitaven. Eren conscients de la importància de conservar-les bé, per al gaudi dels visitants, però també el seu propi? No se sentiran orgullosos de veure les cares d’admiració dels passavolants?

    Valorar el patrimoni i treballar per protegir-lo és una mostra de sensibilitat que avui trobem a faltar i que amb ella segur que viuríem més plenament una època que entre tots estem malbaratant.

Passejar per la ciutat

Acostumem a trepitjar els nostres carrers una mica adelerats, quan anem a la feina, o a l’escola, o a comprar. Amb prou feines ens fixem amb tot allò que ens trobem, fins al punt, si més no a mi em passa, que no m’adono de les novetats: canvis al carrer o a les botigues. Realment això no és un passeig per la ciutat, i per tant no satisfà el plaer que representa una passejada tranquil·la per la ciutat o, en el meu cas, per la vila.

    T’adones que gairebé sempre ho deixes per quan surts de vacances i et dediques a badar. No em direu que no és un plaer descobrir racons que sovint et passen desapercebuts, oi?

    Feu una prova. Si teniu temps, decidiu sortir de casa en pla passeig i mireu a banda i banda, a dalt i a baix. Segur que descobrireu elements nous, que no són nous, però que no hi havíeu parat atenció abans.

    Si aprofitéssim aquestes passejades de ben segur que seríem més crítics amb com respectem i mantenim endreçats els nostres carrers. Ens molestaria veure aquestes esfilagarsades penjant per les façanes de les cases, el encreuaments del cablejat elèctric i de telefonia, les pixarades dels gossos a façanes i fanals, que per més que es ruixin en queda la mostra desagradable. I més coses.

    També veuríem aquella finestra o balcó tan ben endreçat, amb una planta ben florida que li dona color. Aquella façana tan ben pintada o aquell edifici acabat de restaurar. Sí, no tot són desastres, també hi ha coses positives per observar i elogiar.

    Per un dia, imagineu-vos que esteu de visita a la vostra vila, amb ganes de gaudir del paisatge urbà, amb elements patrimonials i també naturals. Apunteu tot allò que us ha agradat i també allò que us ha molestat i que caldria millorar. I després ho posem en comú. Estic segur que hi ha uns quants elements coincidents. Aquests són els que caldria tenir en compte. Els positius, per protegir i aplaudir, i els negatius per intentar que s’arreglin. Amb la col·laboració de tots, segur que milloraríem la ciutat.

Dol a València

L'incendi dels habitatges, ahir la tarda a València, ens ha corprès a tots. És molt difícil posar-se a la pell dels afectats, encara que tots som conscients de les terribles conseqüències. En primer lloc per les víctimes mortals, que és totalment irreversible, però també pels danys materials, econòmics i emocionals que han patit els residents als habitatges incendiats, un fet que no oblidaran mai més.

    Quan succeeixen fets com aquest t'adones del risc que patim constantment, a vegades per una mala gestió de les coses, i d'altres per imponderables en què poca cosa es pot fer al respecte. És important, però, que es treballi per investigar les causes del sinistre. La procedència de les guspires que van iniciar l'incendi, i el fet que es propagués tan ràpidament, afectant tot l'edifici.

    Llegint les primeres notícies tot indica que la velocitat amb que les flames varen propagar-se per tot l'edifici podria ser degut al tipus de material de la façana. El mateix que va passar fa pocs anys en un edifici de la ciutat de Londres on hi varen morir més de setanta persones. I això ens fa pensar molt. Com és possible que hi hagi uns materials que poden agreujar les conseqüències d'incendis fortuïts, i que no es trobi la manera de detectar-ho i posar-hi remei abans no sigui massa tard?

    No pretenc donar les culpes a ningú. Ni soc la persona adient ni crec que sigui la solució al problema. Penso que cal reflexionar sobre el fet i investigar si hi ha més edificis al món que poden patir les mateixes conseqüències. Detectar-los i reparar-los ens estalviaria possibles morts del futur i tot el que comporta la destrucció d'uns habitatges, on hi ha records i patrimoni, que o bé és irrecuperable, o que suposa grans costos per rehabilitar.

    Des d'aquí envio el meu condol a les famílies afectades per aquest incendi devastador, desitjant-los que es puguin recuperar el més aviat possible, i a les autoritats a qui correspongui, els demano un esforç per trobar definitivament la causa del fet, i l'inici d'una investigació exhaustiva per localitzar possibles edificis que es puguin trobar en la mateixa situació. Estic segur que des de les pròpies constructores, les institucions que han validat els projectes, els col·legis d'arquitectes i altres ens que se'm puguin escapar, poden aconseguir reunir la informació necessària per identificar altres habitatges on s'utilitzés la mateixa tècnica i productes, si és que realment s'arriba a la conclusió que aquesta n'ha estat la causa.

Perseguir l'enriquiment il·legal dels càrrecs públics

Tot el que sigui posar obstacles i dificultats perquè els càrrecs públics no s'enriqueixin il·legalment és bo. Hem de partir de la confiança que les persones que decideixen presentar-se per ocupar un càrrec públic ho fan amb l'ànim de servir la comunitat, aportant els seus coneixements i el seu temps per millorar la vida de tots. Hem de creure que són poques les persones que intenten aprofitar-se del poder polític per enriquir-se i que només una minoria fan el pas amb la intenció de practicar la corrupció en benefici propi i dels seus amics i parents.

És cert que el poder corromp, o si més no tempta els més dèbils, els menys responsables dels seus actes, i pot venir el cas que malgrat les bones intencions es caigui en el perill d'aprofitar-se de l'avinentesa i oblidar-se del veritable sentit de la seva decisió. És per això que convé que hi hagi una manera fàcil i directa de detectar aquells que no obren a consciència i s'enriqueixen sense cap circumstància legal i respectable.

Ahir parlava en aquest blog de la malversació i la corrupció. Entenc que la modificació de la llei penal per lluitar contra l'enriquiment il·legal no justificat va en la línia d'ajudar a que cada vegada hi hagi menys corruptes a la política, i ho tinguin més difícil per delinquir.

Quan una persona assumeix un càrrec públic, ja sigui en un ajuntament o parlament, es veu obligat a declarar tots els seus bens. Al final del seu mandat o del període legislatiu, torna a presentar les dades econòmiques i patrimonials, i es pot veure com han evolucionat. Si realment tothom ho fa correctament, es pot descobrir possibles irregularitats. Però, com tot, feta la llei feta la trampa. Segur que els més espavilats saben com mentir i enganyar sobre el seu patrimoni a l'inici o al final del mandat. Caldrà, doncs, analitzar de quina manera preveuen poder detectar enriquiments injustificats perquè la llei serveixi realment per l'objectiu que es persegueix.

D'alguna manera hem de millorar la confiança de la ciutadania vers els càrrecs públics. Aquests són necessaris per fer avançar, i ho han de poder fer de manera transparent, perquè tothom estigui en tot moment informat de què s'està fent i com. Només amb esperit de servei, honestedat, i molta dedicació, es pot aplaudir la decisió que prenen les persones a l'hora de presentar-se en unes eleccions, o d'acceptar un càrrec de confiança per desenvolupar aquelles tasques per a les quals se senten preparades.

La rehabilitació de les antigues adoberies de Vic

Una administració pública sanejada i amb recursos és una garantia per redistribuir la riquesa i no deixar-ho tot a mans del mercat de l'oferta i la demanda, que ha quedat clar que no actua d'una manera justa i crea unes bosses de pobresa que perjudiquen la convivència. Fins i tot per pur egoisme, les classes més riques haurien de beneir que l'Estat disposi dels recursos per aconseguir minorar el desequilibri econòmic i social.

Però també amb recursos és possible millorar el patrimoni arquitectònic, fer més agradable l'existència i redescobrir la història. D'això en trobaríem molts exemples, però avui em fixo en la ciutat de Vic, on hi he fet una escapada aquest matí. Fent temps he contemplat les obres que s'estan realitzant al peu del pont de Queralt, on s'ha descobert una antiga muralla de la ciutat, més antiga que la muralla que es pot visualitzar, a la part del Portalet.

Les obres varen començar amb la rehabilitació de les antigues adoberies, on s'hi pensa instal·lar un centre d'interpretació per explicar la tradició de la indústria adobera. L'Ajuntament de Vic, ja fa uns anys, va comprar uns antics edificis molt degradats amb la intenció de restaurar-los i d'alguna manera millorar un barri molt degradat de la ciutat, i amb molta història. Conèixer el tractament de la pell és encara una assignatura pendent per a molts que hem nascut a la ciutat, i que hi hem passat de puntetes.

Segons he pogut llegir, l'Ajuntament voldria donar exemple amb aquests dos edificis, i animar els propietaris de la resta d'antigues adoberies perquè inverteixin en el projecte i les rehabilitin. La idea crec que és interessant, però m'imagino que els propietaris han de poder-ne treure un rendiment, perquè avui no s'inverteix si al darrere no en pots treure un benefici. Si es fa bé, hi pot sortir guanyant tothom.

Avui ho contemplava des de l'altra banda del riu Méder, i em reafirmava en la creença que és bo que l'administració pública disposi de recursos suficients per millorar la ciutat, però també li cal molta imaginació i creativitat. És important que els nostres polítics tinguin la ment oberta, aportin idees i moltes ganes de treballar per a la ciutat. 

La ciutadania acostumem a ser molt crítics amb els nostres polítics. Normalment perquè considerem que treballen poc per a la ciutat, i no ho fan de la millor manera possible. Nosaltres, però hi hem de col·laborar i, si ens deixen participar, intentar aportar-hi aquesta imaginació que és tan necessària, i també treball. És cosa de tots. Podem exigir, però hem d'arremangar-nos quan convé.

Toni Soler, supervivent

Darrerament se'm fa difícil trobar articles interessants al diari ARA. Soc subscriptor de l'ARA des del primer dia i ho continuo essent tot i considerar que no està passant pels millors moments. Quant als articulistes, no sé si hi ha hagut baixes voluntàries o forçades, però el cas és que he trobat una davallada del llistó qualitatiu o, si més no, d'interès personal. Hi ha articulistes que continuaré llegint, coincideixi o no totalment amb les seves opinions, però que sempre em mereixen credibilitat i base raonable. I avui em refereixo a l'article d'en Toni Soler, a qui llegeixo setmanalment.

"Robar no és la paraula" m'ha semblat un títol molt encertat i també tot el seu contingut. No ho sabria dir millor i hi estic totalment d'acord. Em molesta el victimisme, però penso que titllar aquest escrit de victimista seria un error, un insult a la intel·ligència, perquè el raonament d'en Toni Soler és molt clar. 

Des de sempre els conservadors espanyols han treballat per afeblir l'estat i jo afegiria que els progressistes, que tant se'n vanaglorien, no han estat prou contundents a l'hora de reforçar-lo i dotar-lo de suficients recursos per garantir una millor justícia redistributiva de la riquesa del país.

Podria pensar que l'impost sobre el patrimoni és redundant, tenint en compte la imposició sobre la renda, i també afegir que dissortadament les grans riqueses troben la manera d'estalviar-se l'impost i al final qui l'acaba pagant és la classe mitjana. Però el més important de tot això és la referència que l'articulista fa al sistema de compensació territorial a Espanya, que fa que autonomies com Andalusia siguin receptores de diners que provenen d'altres com Catalunya. Si hi ha aquesta compensació resulta més dubtosa la llibertat d'aquestes comunitats receptores d'eliminar l'impost. D'alguna manera ja els hi paguem nosaltres, tinguem o no patrimoni.

Com ja comenta en Toni Soler, el tema és el mateix de sempre i per més que opinem al respecte, mai ens acceptaran les raons. Al final el que es pretén és que els catalans paguem els plats trencats d'una mala distribució econòmica del país, fruit d'una dictadura que va durar quaranta anys, i altres elements que no convé parlar-ne gaire perquè no et comencin a insultar i titllar de supremacista.

Celebro que Toni Soler continuï escrivint el seu articule setmanal, i confio en l'arribada de nous articulistes que em resultin tant o més interessants.

Al marge de la disbauxa

La visita d’havent dinat era una mica sortir del món dominant per entrar en un parèntesi, però ens equivocaríem si ens penséssim que la gent que hi hem trobat viuen al marge de la civilització. Avui és molt difícil quedar exclòs, encara que puguis fer una vida molt diferent de la majoria, amb les pròpies diferències. Hi ha poblacions que estan al marge, però no era el cas d’avui.

Hem visitat el poble nuvi, a les portes d’Aswan. No ens hem acostat a cap punt turístic, preparat per rebre molts visitants i vendre’ls souvenirs. El nostre guia ens ha portat a un poble autèntic perquè volíem conèixer la seva realitat i no la que els turistes els hem imposat o afavorit. 

És cert que no érem els primers visitants, sinó que de ben segur que abans que nosaltres molts altres hi han anat, però en compte gotes. Hem conegut una família que ens ha convidat al te i a conèixer com era la seva casa, els seus animals de companyia, uns cocodrils, i entendre que hi ha molta gent que no viu amb la pressió que nosaltres hem de suportar. Tampoc amb les comoditats que nosaltres tenim, però el telèfon mòbil existia.

Amb això vull dir que no ens hem d’imaginar un món a part, encara que sí força diferent del nostre. Amb necessitats bàsiques cobertes, però sense les facilitats que nosaltres tenim. Seríem capaços de traslladar-nos-hi?

La cultura, el patrimoni, el territori… són elements molt importants i que ens animen a viatjar per gaudir-ne, però entrar a les cases de les persones que hi viuen té un plus que no es paga en diners, i al final en guardes un record tant o més interessant.

El Pont de Vilomara

Era a començaments d'aquesta setmana que travessava Catalunya d'est a oest, i comentàvem que el nostre país realment té una massa forestal molt gran. Estem acostumats a viure en un espai saturat d'habitatges, on els pobles gairebé no se separen entre ells, però a la que et bellugues una mica cap a l'interior t'adones de la realitat.

No és que ens vingués de nou, però sí que t'hi fixes d'una manera especial perquè et crida l'atenció la gran diferència entre una part del nostre país i l'altra. Vàrem passar pel poble del Pont de Vilomara, i poc ens podíem pensar que quatre o cinc dies després seria notícia per l'incendi que s'hi està produint. 

Enguany sembla que ateses les altes temperatures no ens ve de nou que es produeixin incendis, ja no penses tant en les actuacions incíviques, i jo qualifico de criminals, d'aquells conductors que llencen les burilles per la finestra. En vàrem veure un. Malgrat tot, quan l'incendi es produeix, t'entra una ràbia i impotència i, sense arribar a poder posar-te a la pell dels afectats directes, t'entristeixes i ho passes malament.

Desitjo que el cossos de bombers i forestals aconsegueixin dominar el foc i que les conseqüències no siguin greus. Sobretot en vides humanes, però també d'animals i patrimoni. El nostre país està molt acostumat als incendis i, potser dic una bestiesa, sembla que la nostra vegetació hi està preparada. Probablement els menys preparats som les persones. 

A la nostra vila fa molta calor, i aprofitem tots els racons de la casa per trobar el punt més fresc. És en situacions com les d'aquests dies que penses en les persones que no tenen mitjans per combatre la calor, i demanes als nostres governants que facin el possible per facilitar-los llocs d'estada, encara que siguin temporals, per aconseguir fer front els pics de l'estiu.

Incivisme latent

Dins del sac on acumulem elements que ens fan sentir impotents davant la realitat diària n'hi ha un que té moltes facetes i que, com a mínim a mi, em deixa sense saber com reaccionar. Em refereixo a l'incivisme.

Els catalans rebem bastonades per totes bandes, sobretot si t'estimes la llengua pròpia, la cultura, el país. Si valores la participació a la vida pública, el respecte a les persones i a l'entorn. Políticament no hi ha dia que no tinguis un motiu o altre per enfadar-te i sentir-te impotent per reaccionar. La injustícia és cada vegada més flagrant, i malgrat la evidència dels fets t'adones que no hi ha res a fer per canviar les coses.

L'incivisme, però, no deixa d'afectar-nos el dia a dia, i sigui perquè m'he anat fent gran, el cas és que cada vegada veig que l'incivisme va a més. Ja no es respecte res ni a ningú, i tens la impressió que els incívics ho tenen tot de cara. Els nostres representants polítics no fan prou per combatre-ho, i qui hi surt guanyant és el cara-dura de torn, cada vegada més abundant.

Aquests dies ha sortit a la premsa la notícia dels grafitis a façanes de comerços, i en concret de la botiga barcelonina Queviures Múrria, amb façana modernista. No cal que sigui un espai històric o reconegut, qualsevol façana es mereix tot el respecte, però t'adones que en l'incivisme no hi ha cap tipus de sensibilitat. Després ens queixem que la nostra via pública fa fàstic.

Penso que la deixadesa de tots plegats ha fet que els incívics hagin trobat la manera d'esplaiar-se sense perill, embrutant la ciutat pel simple plaer de fer-ho. Sempre he pensat que hi ha delictes que tenen una explicació, com pot ser el robatori, la qual cosa no justifico, però n'hi ha d'altres que no s'expliquen per l'absurditat i perquè no se'n treu cap tipus de benefici.

Entenc les dificultats per acabar amb aquesta pràctica incívica, però entre tots hauríem de fer l'esforç per trobar la manera de sensibilitzar la nostra societat i fer més difícil aquestes actuacions que ara observem amb tanta freqüència. L'estimació al país és un element que de ben segur frena actes vandàlics sense sentit, i és per això que penso que ens falta aquesta estimació per aconseguir un país millor, amb més respecte per a les persones i les coses. I això ho hem d'ensenyar des de casa, des de les institucions públiques, des de l'escola, des de les nostres organitzacions. No podem llançar la tovallola ni deixar que siguin els altres que se n'encarreguin.

L'emèrit torna

Diuen que el rei emèrit té previst venir uns dies. Ara que l'han descarregat de qualsevol culpa, es veu amb cor de venir a passar uns dies, amb la intenció de tornar a marxar, perquè segons sembla a Abu Dhabi hi està molt bé.

Ha quedat demostrat que parlar de la corrupció del rei i la seva inviolabilitat és una pèrdua de temps. Espanya és així i no hi ha res a fer. La llei, contràriament al que deia el mateix emèrit, no és igual per a tothom, i s'ha vist i comprovat que la seva actuació corrupta no l'ha portat a cap tipus de condemna, més enllà d'una condemna moral que avui dia no fa cas ningú.

Si ens entretenim parlant de situacions com aquesta no sé si és per unes ganes irrefrenables de reclamar justícia o més aviat es tracta d'autoflagelar-nos amb la impotència d'aquell que no aconseguirà mai res. Ha quedat demostrat que ni amb el govern més progressista de la història s'ha aconseguit plantar els corruptes davant de la Justícia. Tot el contrari! aquests viuen lliures a costa nostra i els que han gosat criticar-los són a la presó o a l'exili.

El rei, fill de l'emèrit, pretén fer-nos creure que ha trencat qualsevol lligam amb ell, més enllà del lligam familiar, però tots sabem com ha arribat a l'exercici del seu càrrec i de quina manera ha aconseguit el patrimoni de què disposa. A vegades crec que ens prenen per babaus, quan simplement haurien de donar per fet les coses, que no deixen de ser una imposició amb tots els ets i uts.

Que ningú es pensi que l'aparent decadència de l'Estat espanyol és un camí a la transformació i a la regeneració política i social del país. El que tenim continuarà malgrat tot, i no hi haurà qui ho faci caure, perquè no interessa a ningú. Ens permeten escriure de manera crítica tot el que està passant, convençuts que la sang no arribarà al riu. El control és total, i la crítica que apareix a les xarxes socials és la justa per anar fent bullir l'olla, deixant entreveure el més superficial, i amagant tot allò que en una societat normal, transparent i democràtica faria trontollar de veritat l'estabilitat del país.

Tot el que puguem veure amb l'arribada de l'emèrit formarà part de l'attrezzo necessari per dissimular la vergonya que una persona decent no podria aguantar. La indecència i la corrupció són patrimoni d'aquest país, que entre tots anem construint.

Possible retorn a la política de Santi Vila

Davant la notícia del possible retorn a la política del qui fou conseller de la Generalitat, el senyor Santi Vila, ens toca una mica rebobinar la història i mirar què va fer en la seva etapa passada, o millor dir, etapes, ja que el seu historial polític ve de lluny.

Santi Vila es va trobar al mig del merder, amb la història del Procés, però va baixar del tren abans que les coses es compliquessin més, perquè tampoc ho veia clar, i discrepava del seu president. Es va parlar molt de les gestions que va fer per evitar l'aplicació de l'article 155, i s'ha de dir que no va quedar gaire ben parat, si més no a les xarxes socials.

Hi ha un fet que em va portar a parlar-ne en aquest blog, ara fa dos anys, i és la manera com va quedar desemparat davant la responsabilitat com a conseller de Cultura, acusat d'obstaculitzar el retorn de les obres de Sixena. De fet, si no ho tinc malentès, encara hi ha un judici pendent el mes de maig. Entenc que un polític en exercici ha d'estar emparat, quan actua de bona fe i defensa els interessos del govern i país a qui serveix. Una cosa és que sigui culpable de corrupció, i l'altra que se'l jutgi per la seva activitat normal al capdavant d'una conselleria.

M'imagino que el càstig per haver baixat del tren, va ser el de no rebre suport davant la fiança que se li reclamava. Desconec com està el tema i les conseqüències que s'hagin pogut derivar del seu patrimoni personal.

Diuen que mai segons parts han estat bones, i no sé si el seu retorn a la política, si es confirma, serà aplaudit per l'opinió pública. Tampoc sé si el lloc on sembla ser que podria optar, l'alcaldia de Barcelona, és el més adient per a ell i la ciutadania. Sembla ser que Centrem, que és la força política que li donaria suport, també s'ha reunit amb l'expresident del Barça, el senyor Sandro Rosell. La seva líder, la senyora Àngels Chacón, té molt d'interès en reunir primeres figures de la política catalana, per evitar que li passi el mateix que a les passades eleccions, amb el PDECat, quan va quedar fora del Parlament.

La llengua i la independència

Entenc les dificultats de C's per fer-se un lloc a la política catalana, després de la gran davallada a les darreres eleccions i l'entrada de Vox amb molta empenta, dins la mateixa tònica. C's es veu obligada a fer-se notar per no desaparèixer del tot, i un dels temes estrella és el que va motivar la seva aparició: destruir el català. 

C's vol posar tots els obstacles possibles a la normalitat en català. Voldrien que només el parléssim quatre maníacs de poble, que ho portem a la sang, però que les persones que arriben de nou, o bé els fills i filles d'immigrants, també procedents de la resta d'Espanya, no el tinguessin en compte.

C's no pot entendre, ni acceptar, que el català sigui llengua vehicular, i confon la defensa d'una llengua minoritària, amb un odi al castellà. Cap català ha de voler menystenir el castellà, sinó simplement defensar, per la seva feblesa, el català, en tots els aspectes i situacions.

Està clar que amb els fets de 2017, qualsevol excusa és bona per atacar la singularitat del nostre país, en llengua i cultura, i partits com C's, PP o Vox, fan tot el possible per posar pals a les rodes. El PSC no ens ajuda prou, a diferència d'altres temps, i només ens queden els partits independentistes, per la qual cosa es confon la defensa del català amb la independència.

Aquesta hauria de ser una reflexió per a tothom. No només pels partits de dreta, sinó també pels partits independentistes, i sobretot per a la gent que no milita en cap formació política. Cal defensar el català perquè és part del nostre patrimoni, la nostra història i la nostra cultura, al marge de si volem i lluitem per a una Catalunya independent.

Onada de calor

Que bé que s'està a dins de casa! Amb la calor que avui fa, la millor sort és poder estar fresc a casa. El fet de viure en una casa antiga, amb parets gruixudes et reserva de la calor de l'exterior sense necessitat de connectar cap tipus de climatitzador. No hi ha dubte que en situacions com l'actual és tenir molta sort.

Tot i així avui també hem pogut gaudir d'un dels privilegis de viure a la costa, i ens hem refrescat a la platja, amb l'aigua molt neta i tranquil·litat a primera hora, abans de l'arribada dels forasters. Ha estat la meva tercera banyada de l'any, tot un rècord després d'alguns anys sense haver-m'hi banyat.

Desitgem, però que les temperatures vagin de baixa i aniria molt bé que també arribés alguna remullada. El terreny està massa sec i a part del risc d'incendis, hi ha la necessitat dels pagesos per conrear el terreny. La sort d'aquests dies d'altes temperatures és que tinguem els focs controlats i no hi hagi algun beneit que se li acudeixi de provocar-ne cap. Hem pogut veure els desastres de Grècia i Turquia, i darrerament també a Algèria.

I tot això en vigílies de la festa de Sant Roc, que a la nostra vila d'Arenys té preparades una gran quantitat d'actes que tindran lloc aquest cap de setmana, fins al dilluns amb la sortida dels macips per ruixar els vianants. Una festa que enguany ha rebut el reconeixement de festa patrimonial d'interès nacional, que fa honor a la tasca que any rere any molts vilatans han sabut mantenir i coordinar. És la tradició i l'estima per la terra que ens ha vist néixer que aconseguirem un país més ric, i una societat més respectuosa. Conreant els valors de convivència és la manera de viure amb més alegria i fer més fàcil la lluita de tirar endavant el dia a dia, en una societat que a vegades ens compliquem més del necessari.

A veure si els homes del temps l'encerten i de veritat la calor va de baixa. Diuen que el canvi climàtic és aquí, i que situacions com les actuals s'aniran repetint en el futur, encara amb més insistència i quotidianitat.

Recordant la tirolina

Després de visitar Vic i Tavertet hem fet una marrada i hem arribat fins a Cantonigròs. L'objectiu era recordar les estones que els meus fills havien passat jugant a la tirolina. Sembla estrany com fets puntuals i sovint sense importància, són recordats amb certa nostàlgia. El paisatge s'ho val i hem tingut la sort de coincidir amb la Montserrat, a qui hem saludat i desitjat molta sort.

Ha estat un dia de família i sense contacte amb l'exterior, sobretot amb les notícies que dia rere dia ens arriben des de la premsa, televisió i xarxes socials. Hem contemplat la natura i també el patrimoni arquitectònic de la ciutat de Vic, la meva ciutat natal.

Suposo que la jubilació deu ser això: aprofitar moments per recordar sense haver de pensar en la feina i les obligacions més immediates. Poder-ho fer amb calma i a deshora, una mica a contra corrent de la gent. Mentre els altres treballen, tu tens l'oportunitat de practicar la contemplació.

Tavertet, si no hi heu estat mai, val la pena una visita. T'adones que la vida no és només tribulació, concentració de persones i soroll, sinó que hi ha espai per a la contemplació, la relaxació, l'encant en silenci. El cos ho necessita i tothom hauria de tenir l'oportunitat d'experimentar-ho, encara que no agradi. Encara que estiguem tan acostumats a les tribulacions que el silenci ens faci mal.

Com diu el meu cunyat: tenim un gran país, amb molts racons que encara no hem descobert i que a mesura que ho anem fent en podem gaudir. Per poc que pugueu, feu una escapada i encara que només sigui per una estona, per un dia, imagineu-vos el món contemplant la pau i tranquil·litat des de les cingleres de Tavertet.