Anar al dentista, un luxe o una necessitat?

M’ha cridat l’atenció la notícia sobre el dentista municipal de Barcelona, un servei que desconeixia. Sembla ser que es troba en fase experimental i que aviat se n’haurà de fer una valoració.

Sempre m’he preguntat per què el dentista no entra a la Seguretat Social, més enllà d’arrencar queixals. La pregunta que em faig és si es tracta d’un luxe o d’una necessitat. Probablement si tenim en compte els diners que hi deixem podríem pensar que anar al dentista és un luxe.

Penso que s’hauria d’estudiar la manera perquè la Seguretat Social oferís més prestacions, tenint en compte que anar sense dents no et fa cap bé i que hi ha famílies que no es poden permetre afrontar una factura d’un import tan alt.

La solució que posa sobre la taula l’alcaldessa de Barcelona no pot ser definitiva. No es pot traslladar la responsabilitat i competència de la Seguretat Social als municipis. Al final, aquests es converteixen en el calaix de sastre que serveix per a tot.

Poders Executiu i Judicial contra el Legislatiu

A Espanya, no només no hi ha independència entre els tres poders (legislatiu, executiu i judicial), sinó que, ara que no hi ha majoria absoluta del partit del govern, l'executiu busca l'empara del judicial per deixar fora de joc el legislatiu.

Es tracta d'agafar-se en un punt de la lletra de la Constitució per dir que les lleis que aprova el Congrés de Diputats contra la voluntat del govern del PP provocarien un augment del pressupost, i amb això queden tan amples. O sigui que si domines l'executiu i ets amic del judicial no cal que pateixis per les decisions del legislatiu, ja que tot serà paper mullat. 

Tenim un cap d'Estat que diu i fa el que li mana el president del govern. Tenim un poder judicial que està en mans de l'executiu. Tenim un legislatiu que no pot aprovar lleis en contra de l'executiu, perquè el judicial via Tribunal Constitucional el deslegitima. Serà molt simplista la meva argumentació, però penso que és força preocupant. 

Si tot funciona d'aquesta manera, qui pot imaginar-se que hi pugui haver un referèndum pactat per la independència! És totalment absurd i una pèrdua de temps anar-hi donant voltes. 

I permeteu-me que digui que la ministra d'Ocupació i Seguretat Social menteix i ens enganya. No és cert que no perdem poder adquisitiu i les estadístiques que presenta són interessades. És lògic que l'increment de noves feines a Europa sigui alt a Espanya, perquè venim de molt avall.

Passant la calor de la millor manera, el Constitucional també

Avui he passat calor i diuen que n'ha fet, però també hi ha ajudat l'exercici físic de la tarda, movent mobles i suant la gota grossa. Ho hem aconseguit, però ens ha deixat baldats.

I arribant a casa, amb més set que no pas gana, t'assabentes de les darreres notícies a Catalunya, que tenen com a protagonista el Tribunal Constitucional que ha tornat a declarar inconstitucional una llei catalana. En aquest cas es tracta de les estructures d'estat que englobaven l'Agència Tributària, la Hisenda i la Seguretat Social pròpies, el control de les infraestructures pròpies...

Res no ens ve de nou, encara que n'estiguem farts. A vegades em sembla que ja no formo part d'aquest Estat, i quan escolto o llegeixo declaracions de personatges tipus Boadella, m'imagino que José Peman ha tornat a néixer. Em fa riure sentir dir al govern espanyol que ha estat el propi president Obama qui ha demanat trobar-se només amb els quatre líders dels quatre partits més grans, i per tant deixar fora els partits nacionalistes. No deixa de ser una manera o altra de deixar clar que ens exclouen.

I ens assabentem que el govern espanyol està preocupat per l'actuació del govern català a l'exterior. S'adonen que no és cap broma i que el govern català s'ho agafat seriosament, canviant el nom de la conselleria, això sí, però actuant com han pretès des del primer dia.

Histèrica, és una situació histèrica que no sabem on ens portarà. Demà m'agafo el dia lliure. Desitjo viure'l tranquil·lament, gaudint-ne plenament i, en tot cas, al vespre ja comentarem la jugada.

La revolució de les autonomies

S'ha dit d'anada i de tornada que el sistema instaurat de les comunitats autònomes va servir per aigualir les aspiracions de Catalunya. D'alguna manera ens varen prendre el pèl, que potser en aquells moments no estàvem per gaires coses més. Han passat molts anys, massa anys, i l'invent ha servit perquè si des de Catalunya protestàvem i aconseguíem alguna cosa, les altres també se'n beneficiessin, encara que no els interessés. 

Les autonomies han servit de coixí als successius governs espanyols, en funció del color polític, és a dir, de la coincidència de color. Qui desentonava era bàsicament Catalunya que, als ulls de tothom, no estàvem mai contents.

En cap moment les comunitats autònomes ens han donat suport, ni el País Basc, amb qui podíem tenir trets en comú, i encara menys les comunitats que configuren els Països catalans, on el PP s'ha encarregat de maltractar la seva llengua i cultura fins a límits inimaginables en ple segle XXI.

Darrerament, però, amb un govern espanyol en funcions, sembla que algunes autonomies treuen pit amb la pressió del ministre Montoro, en temes fiscals, i ens podríem trobar que aquest divendres, quan els diferents consellers d'economia han estat convocats a Madrid, unes quantes de les autonomies clavessin un cop de puny a la taula i es neguessin a seguir les instruccions de l'Estat. El cinisme del ministre Montoro ha arribat a un grau que facilita que pugui rebre cops de porta successius. 

Caldrà veure quina és la reacció final de les autonomies que han aixecat la veu, si només ha estat això, o bé van més enllà, i sobretot què dirà Catalunya. Després vindrà la reacció del govern de l'Estat que no les té totes després que Europa li hagi enviat algun avís i que l'Autoritat Fiscal Independent hagi declarat que l'excés de dèficit no és culpa de les autonomies, que pateixen un mal finançament, sinó del mateix govern de l'Estat, sobretot de la Seguretat Social.