Una bona llevantada

Acabem de patir una bona llevantada que feia temps no vivíem, si més no els records que en tenim són de fa uns quants anys, encara que a vegades la nostra memòria ens traeix. Ens hem passat un parell o tres de dies observant si les finestres i les portes ajustaven bé, si no hi havia cap gotera sorpresa i si els desaigües que havíem condicionat absorbien bé la intensitat de la pluja en alguns moments. Malgrat tot, érem conscients de la importància de l'aigua, i les ganes que ens plogués més sovint, sense fer mal.

Sembla que això ja s'ha acabat i que ens n'hem sortit prou bé. Potser no tothom podrà dir el mateix, però en línies generals no he sentit a dir que hi hagués cap desgràcia. Algun edifici danyat, algun fanal caigut a terra, i alguna inundació dels baixos, però poca cosa més. Les imatges que hem vist de llocs com el Collsacabra, eren realment espectaculars, amb aigua abundant. 

En aquestes hores de pluja continuada, quan ja en portàvem una bona quantitat, et venia al cap la gent que viu al nord d'Europa i que acostumen, els que poden, a venir a prendre el sol a les nostres platges. Entens que els agradi tant, fins i tot a mi que me n'allunyo tant com puc. El sol, quan no el tens, el trobes a faltar. Sigui per la llum, l'escalfor... d'alguna manera t'anima i et treu els neguits. 

I també t'adones que no sempre sabem valorar allò que tenim. És cert que el nostre país pateix èpoques de sequera preocupant i que tenim molta feina per aconseguir no dependre tant de la pluja i poder sadollar la set. És important que plogui de tant en tant, però quan ens ho fa seguit ens n'afartem i enyorem el sol i el cel blau i lluminós.

He fet cas dels avisos del servei de Protecció Civil, i no m'he acostat ni a la platja ni a l'espigó del port. Ara caldrà anar-hi per veure com ha quedat tot. Ens queda platja? Recordo ocasions en què la platja del Cavaió gairebé va desaparèixer. La darrera no fa pas tants anys. La natura, però, actua lliurement i les platges es recuperen, sempre que l'home no hi posi entrebancs. Parlem de zones inundables on s'hi ha edificat, i barreres arquitectòniques que barren el pas a lliure circulació de l'aigua. Encara no n'hem après, i les desgràcies les provoquem nosaltres.

Aldarulls al mig de la vila, qui hi posarà remei?

Hi ha coses que són difícils d'entendre a parer d'un vilatà que no està bregat en temes polítics ni administratius i que es mou més aviat pel sentit comú i l'esperit de fer les coses de la millor manera possible en benefici de tots, o si més no de la majoria de les persones. Que un centre de lleure situat al bell mig de la vila provoqui aldarulls, amb baralles amb arma blanca, nit rere nit, no s'acaba de comprendre. Sembla que quan hi ha una cosa que no funciona s'hi hauria de posar remei. Si no es tracta d'un fet puntual, sinó que això es repeteix pràcticament cada dia, no es pot tolerar que cap autoritat ho resolgui. Qui en té competència?

Estem massa acostumats a què les coses es resolguin després d'alguna desgràcia, quan el mal ja està fet i és irreversible. A què esperem? A lamentar la mort d'alguna persona? 

No estem parlant d'incivisme, ni de delinqüència, sinó d'una mala praxi. De no entendre res de la vida. De confondre la llibertat i l'alegria amb fer allò que em dona la gana, encara que sigui fent mal i provocant dolor. Semblaria que els propietaris del negoci, que no poden esgrimir desconeixement de tot el que està passant, haurien de prendre la iniciativa d'evitar les baralles reincidents o fins i tot tancar el negoci. Seria la cosa més honesta, encara que perjudiqués el negoci. Si no ets capaç de controlar el teu espai i els teus usuaris o clients, el millor que pots fer és plegar. És demanar massa, oi?

Si la iniciativa no surt dels causants dels aldarulls, l'autoritat administrativa, per una banda, i la policial, per l'altra, haurien de resoldre-ho definitivament. No pot ser que la gran majoria de vilatans visquin atemorits i molestos per culpa d'uns pocs. Malauradament això acostuma a passar. Aquells que es comporten cívicament, que són la majoria, han de suportar el malviure d'uns pocs que no tenen gens d'interès amb els altres ni amb la convivència.

La reincidència, en el nostre país, es combat de manera feble i sense gaires resultats. Podem entendre fets puntuals, perquè la vida en societat no és fàcil. El que no es pot entendre de cap manera és que els delictes, els aldarulls, el trencament de la convivència es repeteixi tan sovint, normalment amb els mateixos protagonistes, i que no s'hi posi remei.  

Ensurt al Rial de Sa Clavella

Ahir el vespre uns veïns varen haver de trucar a la policia local, i aquests als bombers, alarmats per unes branques que posaven en perill de despreniment d'una gelosia de la façana de casa seva. Aquests arbres són motiu de queixes dels veïns que no acabem d'entendre la tossuderia de l'alcaldessa i el tècnic de medi ambient del nostre ajuntament, per conservar uns arbres que només ocasionen problemes.

El Rial de Sa Clavella en el seu tram a dos nivells, entre la plaça dels cinc cantons i el carrer de Sant Jaume, sempre ha gaudit d'arbres que li donaven ombra i alegraven el paisatge. Històricament aquests arbres a mesura que s'anaven fent massa grossos es tallaven i substituïen per altres de més petits. Això va funcionar d'aquesta manera fins que l'actual tècnic de medi ambient va entabanar l'actual alcaldessa amb el principi que un arbre no es pot tallar, com si d'una vaca sagrada de l'Índia es tractés.

Aquests arbres protegits pel nostre Ajuntament fan pressió al mur que separa els dos nivells del Rial i l'esquerden, les seves arrels aixequen les llambordes, entrant per sota les cases buscant les antigues clavegueres de teula oberta, i el gruix del seu tronc obliga els cotxes que hi circulen, pujar dalt de la vorera i passar arran de façana.

A tot això cal afegir la política de poda que fa que actualment als fils elèctrics, desprotegits, s'hi entortolliguin les branques que xoquen contra les finestres i balcons, amb el perill d'algun curtcircuit.

El govern municipal presidit per l'ex-alcalde Estanis Fors, i amb el regidor d'Urbanisme Santiago Fontbona, va presentar als veïns un projecte d'obres en aquest tram del Rial i a la plaça dels cinc cantons. En aquest projecte es canviaven els arbres, s'anul·lava la vorera i es respectava un tipus de llamborda. El projecte va quedar aturat, en part, i sense que ningú ens n'informés, per un informe negatiu del tècnic de medi ambient.

Segons les informacions de què disposem els veïns, gràcies a preguntar sense descans, enguany s'ha de realitzar l'obra, amb una subvenció finalista de la Diputació de Barcelona. No hi ha cap garantia, però, que els arbres siguin substituïts, amb la qual cosa no solucionarem els problemes que aquestes ocasionen.

Tot fa pensar que el govern actual prefereix arriscar-se a causar algun mal irreparable, a tallar uns arbres massa grans per substituir-los per uns de més petits, com sempre s'havia fet. Desitjo que l'alcaldessa canviï d'opinió i no ens faci estar amb l'ai al cor esperant que no passi cap desgràcia per no haver de denunciar aquesta persistent temeritat.

Demagògia menyspreable en boca del delegat del govern

Avui s'ha fet ressò de les paraules del delegat del govern a Catalunya, el senyor Josep Enric Millo, amb un discurs de demagògia barata que ens avergonyeix i ens estranya que polítics amb alts càrrecs de responsabilitat utilitzin d'una manera tan barroera i sense prejudicis. 

Vivim un temps perillós per a la salut de la democràcia, no només a casa nostra, sinó a tot el món occidental. Sembla que ens prenem massa alegrament actituds i actuacions que no beneficien en res la nostra societat i ens presenta un futur inquietant.

De demagògia n'hi ha hagut sempre i l'ha utilitzat bastant tothom, però darrerament s'ha produït un salt alarmant fins al punt d'assimilar-se com la cosa més normal del món. Avui, però Josep Enric Millo ha estat cruel, com comentaven uns tertulians a la ràdio, perquè ha jugat amb la malaurada mort d'una nena de 8 anys a Blanes. Utilitzar una desgràcia com aquesta sense cap necessitat, és una mala pràctica del discurs polític que només aconsegueix menyspreu respecte qui l'utilitza. Avui el delegat del govern a Catalunya m'ha decebut i he trobat barroer i mesquí.

Entre tots hauríem de fer un esforç de parlar amb arguments i no utilitzar les desgràcies dels altres per defensar allò que és indefensable. El senyor Millo té tot el dret de criticar l'actuació del president català, però cal que ho faci en la justa mesura, argumentant la seva opinió, sense caure en la baixesa. 

Però el senyor Millo ho tenia difícil, perquè el seu partit en el govern a Madrid té molts punts per ser criticat utilitzant la demagògia. La millor defensa és l'atac, però aquest atac ha de ser intel·ligent, i evitar criticar el web de la Generalitat per no utilitzar el castellà, quan això no és cert i sí en canvi que el govern espanyol i les seves institucions tenen un llarg recorregut a emprendre si volen posar en pràctica la defensa de les altres llengües de l'Estat.

Una parella recupera la filla 10 anys després del tsunami

Gairebé deu anys després del tsunami d'Indonèsia, una parella troba la seva filla que havien donat per morta. Sembla ser que el tsunami va fer que els seus dos fills se'ls emportés l'aigua i no els varen poder rescatar. Ara ha aparegut la seva filla i no perden l'esperança de recuperar el seu fill.

La notícia és important per la parella i la seva família, que va patir la desgràcia de trobar-se en el pitjor lloc en el pitjor moment. El balanç de morts se situa a l'entorn de 230.000, dels quals 170.000 eren de la zona on varen perdre els dos fills.

Sempre és bo poder parlar d'una notícia positiva, encara que a la gran majoria no els interessa. De fet ens agrada més poder comentar desgràcies i investigar trames obscures, una mica el pa de cada dia. Estem immersos en les notícies sobre Jordi Pujol i família, els preparatius de la diada i poder resoldre la incògnita del 9-N.

Hem deixat una mica de banda la guerra a Ucraïna, encara que potser el boicot de Rússia als nostres productes agrícoles ens ho recordarà. També ha passat en un segon terme el conflicte de l'Orient Mitjà, en part pel compliment de l'alto al foc durant 72 hores. La llàstima és que ningú no confia en una aturada definitiva, sinó que ja s'està fent el compte enrere.

Com que estem de vacances, uns quants, ens ho agafem amb més patxoca, tot pensant que el mes de setembre serà clau per al nostre futur immediat. A curt i llarg termini, no hi podem pensar massa, perquè dependrà molt de com serem capaços de rebre una nova sotragada. Cada vegada anem estirant més la corda i no tenim la seguretat de si aquesta resistirà.

La intervenció del papa Francesc no ha evitat la guerra

Mentre a casa nostra només es parla del procés sobiranista i de manera especial de la cita entre Rajoy i Mas, que no acabem de saber qui diu la veritat, a l'Orient mitjà continuen els bombardejos i la mort de víctimes innocents. No es tracta de qui té raó, sinó d'evitar l'assassinat de persones que han tingut la desgràcia de viure en un país en conflicte des de fa molts anys.

La incapacitat per aturar la guerra fa que dia rere dia anem sumant morts, i de la boca dels dirigents i responsables dels atacs només en surt odi i ànims de revenja. El papa Francesc va intentar reunir les dues parts per evitar que continuessin lluitant sense diàleg ni resultats. La iniciativa de Francesc estava condemnada al fracàs, un més dels molts que s'han anat succeint al llarg dels anys. 

No és normal que qualsevol fet, per esgarrifós que pugui ser, sigui motiu o excusa per recuperar els atacs i multiplicar exponencialment el nombre de morts. Si bé la mort i la injustícia es troba a diferents indrets del nostre món, hi ha territoris que ho pateixen de manera intensa. 

A les aigües d'aquest mar nostre, on molts hi aneu a banyar-vos i que molts més contemplem diàriament, la mort i el patiment hi és molt present. Síria, Egipte, Líbia, Israel... països banyats pel Mediterrani i castigats per les armes.

Càrrecs de confiança que cobren sense anar a la feina

Això és el que ha declarat el senyor Josep Maria Amargant, cap de protocol de la Diputació de Girona, parlant dels càrrecs de confiança de la seva Diputació que cobren, però ni es presenten a la feina. Ningú no els controla les hores de dedicació, a unes persones nomenades a dit pels partits polítics, sense que se'ls exigeixi res, disposen de despatx, però cobren tant si treballen com no.

Sempre he defensat els càrrecs de confiança, encara que no vol dir que tot el que es faci al voltant d'aquesta figura estigui ben fet. A vegades s'abusa de la figura i només serveix per col·locar polítics caiguts en desgràcia.

Un càrrec de confiança, com indica el nom, és el d'una persona de la confiança del polític de torn, que coneix l'ofici i l'assessora en aquells temes que domina per formació o experiència. Col·locar una persona amiga per agrair-li favors rebuts o estalviar-lo d'anar a l'atur, sense tenir coneixement pel càrrec, és un mal ús d'aquesta figura i desprestigia la resta. 

Mai he entès la figura dels càrrecs de confiança de les diputacions. Entenc l'objectiu, però no la quantitat de persones contractades (penso en la Diputació de Barcelona), ni en la manera que treballen. Es pot entendre un assessor de la Diputació que exerceixi de regidor de govern d'un poble o ciutat? Jo no. Puc entendre que un polític estigui en un Ajuntament i en la Diputació, però no els càrrecs de confiança. I això passa. Passa massa sovint.

El sou, un se l'ha de guanyar, i no pot ser que hi hagi càrrecs de confiança que cobrin sense anar a la feina, i que quan hi van, a sobre els paguin dietes. Això està pervertit, i això també crea desafecció. Ho podem considerar corrupció? No és una manera d'apropiar-se de diner públic enganyant la ciutadania? Potser que ens ho fem mirar!