Crida al voluntariat arenyenc

Ahir vaig llegir a les xarxes socials una petició de col·laboració voluntària per amenitzar el dia els residents d'un centre de persones grans de la vila, i el primer que vaig pensar és que no sempre tot el que surt a les xarxes socials és negatiu, encara que hi predomini, sinó que també pots trobar-hi comentaris i propostes positives.

La peticionària, treballadora d'una de les moltes residències que tenim a la nostra vila d'Arenys de Mar, proposava que, de manera voluntària, totes aquelles persones que poguessin organitzar alguna activitat a la residència serien benvingudes i ajudarien a dinamitzar les activitats que ja s'hi estan fent.

Segurament, la majoria de la gent tenim la imatge d'un col·lectiu de persones d'una certa edat, amb moltes dificultats de mobilitat, però també de comunicació, mig abandonades en un centre, amb bones prestacions i atenció, això sí, sense gaire activitat. Ens equivocaríem si pensem així. Aquests centres organitzen diferents activitats que no només serveixen per entretenir, sinó que també fan la seva aportació pedagògica i cultural. Tot i això, estic segur que necessiten més col·laboradors per farcir tots els dies de la setmana.

Tant de bo que la crida que es penjava a la xarxa tingui prou ressò i resposta, i d'aquesta manera, no només a la residència d'on sortia la iniciativa, sinó a totes les residències locals, puguin augmentar el nombre i la varietat d'activitats culturals i de lleure, perquè les persones que viuen probablement el darrer tram de la seva vida, ho puguin fer de la millor manera, com a premi a tot el que han fet durant la seva vida. S'ho mereixen.

Reconeixements i anonimat

A tots ens agrada el reconeixement, els premis i les medalles, però no hi ha millor satisfacció que l'orgull d'haver contribuït en un fet encara que sigui des de l'anonimat. 

Hi ha moltes ocasions en què tenim l'oportunitat d'agrair la feina desinteressada d'alguns per aconseguir guanys socials, però no podem oblidar que el dia a dia està ple d'actes que ignorem i que es porten a terme gràcies a la tasca d'uns quants que mai o rarament se'ls reconeixerà. Això, quan es fa amb la il·lusió d'ajudar els altres, no genera frustració, sinó satisfacció i el premi el reps a l'instant, sense que ningú t'hagi penjat la medalla.

Alguna vegada he plantejat que l'Ajuntament atorgués més títols d'arenyenc il·lustre a persones que han destacat per la seva col·laboració a millorar la nostra vila, sigui per la seva tasca cultural, econòmica o social. És cert, però que els reconeixements guanyen força i credibilitat si són escassos, davant el perill d'estar regalant títols a tort i dret, encara que caure en l'altre extrem tampoc és bo. Trobar l'equilibri no és fàcil.

La moda dels reconeixements ciutadans a través de votacions populars omple, en certa manera, aquest buit que podem trobar en l'escassetat de reconeixements institucionals. És bo que els vilatans valorin la feina dels seus convilatans, perquè ajuda a tenir en compte les persones que no només lluiten per viure, sinó que aprofiten el seu temps per ajudar els altres o que actuen de mirall per la seva tasca diària.

Al nostre país, anualment es concedeixen premis a persones que han destacat en la seva activitat professional, del lleure o social, i cal ser molt escrupolosos per no banalitzar els premis. És bo que tot reconeixement vingui avalat per una bona causa i no caure en el perill d'atorgar reconeixements per simpatia o compensacions. En un món tan castigat pel soroll, menyspreu i insults, trobar la manera de ser positius i buscar els mèrits de les persones, és el millor antídot contra la mediocritat imperant.

Odi i enveja

Dijous parlava de l'exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dedicat a l'escriptora Mercè Rodoreda i em vaig fixar en un dels cartells on es recollia unes declaracions d'una entrevista que mai es va publicar, arran de l'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'any 1980: "És que passa una cosa molt curiosa aquí a Catalunya: quan surt una persona important, automàticament desvetlla unes enveges, unes ràbies..., se'l rebutja, com si els fes nosa, no els agrada. De seguida hi ha una colla de gent que es giren en contra d'aquella persona. Ara, el que passa amb aquest Premi és que et converteixes en una patum i..., ja s'ha acabat. Jo, però, del que tinc ganes és que em deixin tranquil·la per poder continuar escrivint".

Aquests dies, arran de l'inici del procés de regularització d'immigrants, s'han tornat a sentir frases plenes d'odi que fereixen els sentiments. No cal reproduir-les perquè tots les hem sentit i tant de bo les rebutgéssim amb totes les nostres forces. Em preocupa que aquest odi en boca de dirigents polítics lluny d'arraconar-los, els catapulta i en tenim una bona mostra arreu d'Europa, sense que Espanya i el nostre país en siguin cap excepció.

És una llàstima que el reconeixement literari a una gran escriptora sigui motiu d'enveja, no sé si per part de competidors o de persones que mai aconseguiran cap reconeixement. Voldria creure que les paraules amables als homenatjats són en boca de tothom, però per les paraules de Mercè Rodoreda sembla que no és ben bé així.

També m'agradaria pensar que l'odi que es respira a les xarxes socials i en mítings electorals, o en les mateixes institucions públiques, han arribat a un límit, i que la nostra societat és prou madura per dir prou i castigar els seus impulsors. No sé si soc massa innocent i encara caldrà lluitar amb totes les nostres forces per deixar-los en evidència.

Enhorabona, Lucía!

Gratant, gratant, trobes notícies positives i no les pots deixar perdre, sobretot en aquests temps en què les desgràcies ocupen les primeres pàgines dels diaris i ja no saps quina notícia és pitjor. Si, a més, la notícia té a veure amb la teva vila i amb alguna de les seves vilatanes, la joia encara és més gran i no podem deixar de parlar-ne.

Acostumem a llegir notícies d'esport on arenyencs o arenyenques triomfen. Tenim el cas de la Marta Mitjans que s'emporta gairebé tots els títols i rècords. No acostuma a passar el mateix amb temes culturals o específicament musicals. Tot i això, podríem parlar-ne d'alguns, sobretot de professionals. Penso per exemple en la parella formada per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells. En el món del cinema i l'espectacle, Arenys de Mar té uns bons representants.

Avui, però, us parlo d'una jove arenyenca, estudiant de l'Institut Els Tres Turons, i de piano al Conservatori Professional de Música de Badalona. Es tracta de la Lucía Jiménez Benassai que recentment va ser finalista del 10è Premi BBVA, amb una menció d'honor. La Lucía va interpretar peces de Debussy, Rakhmàninov i Beethoven. La Lucía ho toca de memòria i això li permet concentrar-se en la seva interpretació!

La Lucía va iniciar els seus estudis musicals a la nostra Escola Municipal de Música Carles G. Vidiella, que em porta molts records i satisfaccions. I no és la primera vegada que parlo de la Lucía en el meu blog. Ho vaig fer a finals del mes d'agost quan vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-la en un petit concert de caràcter gairebé familiar, que ens va encantar a tots els assistents.

La notícia m'ha arribat a través de la Laia Torres Badosa, professora de música i pianista, de qui també n'hauríem de parlar un dia, per tot el seu bagatge i el pòsit cultural i musical que deixa a la nostra vila. 

Desitjo que la notícia que avui us presento es faci públic en espais de més difusió que el meu blog, perquè se n'assabenti més gent, més arenyencs i arenyenques, perquè en puguem gaudir i li puguem fer arribar tot el nostre escalf. Felicitats, i endavant Lucía!

Reconeixement a en Joan Majó

Avui hem conegut qui s'ha escollit com arenyenc de l'any 2025. Es tracta d'en Joan Majó, cuiner i pescador, amb qui dona gust passar-hi estones, perquè per sobre de tot és una bona persona, sempre disposada a fer el bé, a ajudar qui ho necessiti i fer-te sentir confortable al seu costat. Això, que a vegades no valorem prou, és molt important per a la convivència, i és l'enveja d'aquells que no tenen la sort de compartir veïnatge amb persones com en Joan.

Quant als personatges de l'any, sigui allà on sigui, sempre he tingut una mica de recels. Entenc la intenció dels promotors i és bo que hi hagi persones i entitats que es dediquin a valorar fets positius que en sortim tots beneficiats, però també és cert que el món avança no tant per fets puntuals com per dinàmiques permanents. Particularment, valoro molt positivament la trajectòria de les persones per sobre d'actuacions d'un moment determinat.

Sé que el jurat encarregat de buscar els candidats a l'esmentat títol busquen fets ocorreguts durant l'any i els seus protagonistes o impulsors, i no els hi llevo el mèrit, però a mi m'agradaria més poder escollir entre les persones que tenen una manera de fer que et fan fàcil la vida. Persones amb qui et sents còmode compartint temps i espai. Aquells que saps que en tot moment hi podràs confiar perquè no t'enganyaran mai. Persones que si els hi mires el seu historial veus que està farcit de fets positius i dignes de reconeixement.

Estic convençut que al marge del que ha pogut protagonitzar en Joan Majó l'any 2025, és una persona d'un tarannà i una trajectòria que el fa mereixedor d'aquest premi. Estic, doncs, molt content de la seva elecció, sense menystenir el treball i les actuacions dutes a terme pels altres candidats. Tots ells eren a la llista per mèrits propis. Quan es convoca un premi hi ha guanyadors i perdedors. En aquest cas, però, totes les persones seleccionades són guanyadores pel reconeixement que han obtingut, tant per part dels organitzadors del premi com de tots els arenyencs que els hem votat.

La fidelitat té un preu

També podia haver dit que la fidelitat té premi, però en el fons qui pot fer concessions no sempre actua lliurement i li toca cedir davant de persones que li han estat fidels, que han donat la cara i caminat junts, malgrat que no tinguin les qualitats mínimes necessàries per a l'encàrrec que se'ls ofereix.

En el món dels partits polítics s'ha vist sempre que hi ha les persones que valen i les que es fan valer. Potser alguns reuneixen les dues qualitats, però acostuma a passar que uns van per un cantó i els altres per l'altre. Els "trepes" són a tot arreu, i això és el que frena a moltes persones a l'hora de comprometre's amb un grup.

L'alternança política ofereix exemples evidents. Quan un partit polític arriba al poder necessita distribuir tasques de responsabilitat i no sempre es regeix per capacitats, sinó més aviat per amiguismes i pagar el deute. Aquest fet, tan freqüent entre els partits, provoca en moltes ocasions que tinguem polítics mediocres davant de càrrecs de responsabilitat massa important pels seus mèrits i aptituds.

Ara estem davant d'un cas clar d'alternança política, amb el nomenament del candidat socialista com a president de la Generalitat. Ara és l'hora de decidir els noms dels consellers i conselleres, dels càrrecs de confiança i de tot aquell aparell que ha de sostenir la presidència i el govern, sobretot tenint en compte que no es disposa de majoria absoluta al Parlament.

També és l'hora de veure si els pactes polítics per aconseguir la presidència, porten implícits uns compromisos de respectar llocs de treball a l'administració pública, a tot un conjunt de persones fidels al partit que abandona el poder. Malauradament, el fet de mantenir la cadira a l'administració acostuma a pesar més que no pas la voluntat política d'un canvi, tant de política com de governants.

Aquests dies, doncs, anirem veient quins són els afortunats que aconsegueixen un lloc de responsabilitat política, els seus mèrits per obtenir-los i la fidelitat vers el president, que en última instància és qui decideix els noms, encara que no sempre amb la llibertat que se li suposa. Com deia al començament, la fidelitat té un preu, i aquest s'ha de pagar, encara que potser no acaba de convèncer ni agradar.

Hi ha coses que continuen existint!

El temps passa i tot canvia, però hi ha coses que es resisteixen a desaparèixer. Es transformen i intenten mantenir el mateix públic, o potser agafar-ne de nou. És llavors que t'adones que va arribar un dia que te'n vares oblidar i, per a tu, pràcticament és com si haguessin deixar d'existir. 

    Avui, repassant el diari, m'ha cridat l'atenció una notícia sobre els millors candidats a guanyar el Festival d'Eurovisió. Encara es fa? m'he preguntat. Sí, el festival continua organitzant-se, però desconec en què ha canviat de quan jo el vaig descobrir, ara fa moltíssims anys. Els meus records són els de la cantant anglesa, Sandie Shaw, que ho feia descalça i va guanyar el primer premi amb Puppet on a string. O també dels èxits espanyols de la Massiel, amb el La, la, la, que havia substituït a Joan Manuel Serrat, per negar-se a cantar en castellà, i la Salomé, amb el vivo cantando. Quins temps aquells! Després d'aquells anys s'ha de dir que gairebé em vaig oblidar que el festival continuava.

    Parlem d'uns anys que només teníem una opció. Un sol canal de televisió a Espanya, en blanc i negre, i l'endemà tots havíem vist els mateixos programes. La vida televisiva era molt simple. Passarien uns quants anys fins que no varen aparèixer els canals privats, depriments, amb espectacles com les mamachicho, que es varen posar de moda i semblava que no hi podia haver res més interessant i divertit. Quins temps!

    Tot i que no miro pràcticament gens la televisió, perquè m'ha deixat d'interessar, crec que no m'equivocaria si dic que malgrat els avenços en tots els camps, tecnològics, culturals i creatius, l'oferta televisiva no ha millorat pas gaire. Moltes hores d'emissió, amb molta xerrera, però amb poc contingut, sobretot cultural i formatiu. Pur entreteniment, i encara de baix nivell. És trist!

    Us puc assegurar que no seguiré la retransmissió del proper festival, que crec que es farà aquest mes de maig, ni sé quins cantants s'hi presenten ni amb quines cançons ho fan. Segurament que hi haurà gent interessada, i que s'ho passarà molt bé. Tots els meus millors desitjos. En un món divers, hi ha d'haver diversitat d'opinions i gustos, però a mi m'agradaria pensar que som capaços d'utilitzar la televisió per millors projectes, amb una base cultural que aixequi el nivell i no es limitin a entretenir i augmentar l'audiència passiva i resignada.

Hereu, premi de consolació

El CEO publicava l'altre dia les expectatives dels partits polítics catalans després dels pactes a què han arribat els partits independentistes amb el PSOE, per a la investidura de Pedro Sánchez. El guanyador, per golejada era el PSC, mentre que ERC anava fent la viu-viu, i Junts s'enfonsava. L'esforç de Puigdemont no els salvava de la desfeta. Però ai! avui ens comuniquen els nous ministres del govern socialista i... on és el PSC?

L'amic, defensor fidel del president, l'incansable Miquel Iceta ha desaparegut de la llista. L'han jubilat abans d'hora i enviat, junt amb l'exalcaldessa de Gavà, cap a casa que ja n'hi ha prou. De la senyora Sánchez es podia esperar. No ha estat a l'alçada, probablement sense que ningú se n'hagi estranyat. Iceta, però, que va entrar de ministre una mica d'esquitllada, ara semblava que li havien d'agrair el suport explícit al president, però no. La política és desagraïda.

I el PSC ha saltat dient que tots molt bé, però és més una reacció per dissimular el desengany, que res més. Li han donat el ministeri a una persona de perfil baix. Ni el seu pas per l'alcaldia de Barcelona el va enfilar gaire amunt. El premi al ministeri pot acabar sent un càstig. Veurem si aconsegueix fer petjada, que es noti més que el seu pas per la plaça de Sant Jaume.

I jo em pregunto, què farà ara en Miquel Iceta? Durant tota la seva vida ha estat a la cuina del PSC, remenant les cireres, posant i traient, i encara que s'ho hagi passat molt bé, m'imagino que tornar-hi ara, després del seu pas pel ministeri, no deu ser el que més li vingui de gust. Però la veritat no la sabrem pas. Si una cosa tenen els polítics professionals, aquells que no han fet res més a la seva vida més enllà d'estar dins d'un partit polític i anar escalant posicions, és que no ens diuen la veritat. Ni són transparents ni sincers.

Encara no he tingut temps de llegir gaires comentaris ni escrits al respecte, però segur que en aquests propers dies en tindrem l'ocasió. És una estratègia del president Sánchez o un descuit? De catalans ja se'n trobarà prou com per tenir-me més al costat? O es tracta de potenciar els socialistes del centre, els que més problemes li han posat a l'hora de pactar amb els independentistes? I Marlaska? A mi que algú m'ho expliqui. Jo només ho entenc per tal de tenir-lo a prop i que lluny no li comportés més problemes del compte. Doneu-li un càrrec i estarà callat. M'imagino que això és la política dels partits. La que hem de patir i aprendre a conviure-hi.

Reconeixement merescut als Esquirols

Ahir quan llegia la notícia de la concessió del Premi enderrok d'honor vaig sentir una mica de nostàlgia, al mateix temps que una satisfacció pel reconeixement a unes persones que varen representar tot un símbol per a una generació d'osonencs que ens hem fet grans.

Els esquirols sonaven arreu i tots coneixíem les seves cançons. Els seguíem i gaudíem dels seus concerts i enregistraments, sobretot en uns moments en què sentir-los cantar en català ens estimulava a recuperar els nostres drets lingüístics. Qui ho diria que després de tants anys encara estiguem batallant per defensar la nostra llengua!

La Dolors Roca, component del grup, i que havia format part també del Duo Ausona, era veïna de casa, a Vic, i en Crosas o en Casadesús, eren de l'Esquirol, el municipi on pertany Cantonigròs, el meu poble d'estiueig. Em sentia, doncs, molt proper al grup, i les seves cançons em resultaven plaents i d'alguna manera reivindicatives d'una manera de ser i sentir-se que necessitava revelar-se contra tantes prohibicions i renúncies.

Els seus èxits eren els nostres i la seva proximitat trencava la inèrcia de veure les coses de lluny, dominades per unes forces estranyes que no t'estimaven i que et dominaven. Jo crec que era una manera molt innocent de dir no a l'statu quo. 

L'atorgament d'aquest premi m'ha evocat un passat que veig força llunyà i del qual en guardo bons records. Vivíem molt pressionats, i políticament dominats per una dictadura que encara hauria de durar uns quants anys, però teníem ganes de canviar el món. Avui han canviat moltes coses, però a vegades penso que continuem sotmesos als designis d'unes forces foranes, que no ens permeten viure en pau i que ens posen difícil el nostre futur, com a país, però també com a persones lliures.

El millor del món

S'ha posat de moda, o si més no jo no ho havia vist abans, declarar quin és el millor pa del món, o el millor pa de pessic, o panettone... No sé si és una manera d'entretenir-nos, o bé es busca alguna cosa més. És important millorar la qualitat dels aliments, i si concursant d'aquesta manera s'aconsegueix la millora, benvinguda sigui.

M'agradaria, però saber quanta gent hi participa, perquè ens podem trobar que siguin els mateixos de sempre, i una minoria respecte a la totalitat de productors. En aquest cas la importància del premi i del mateix concurs, seria nul·la.

També és bo conèixer la incidència que té a l'hora d'anar a comprar. Em pregunto si una pastisseria ha estat nominada com la que fa el millor croissant, si nota que la clientela augmenta i té molta més gent que hi va a comprar croissants.

I per acabar-ho d'arrodonir, seria bo saber si la matèria prima utilitzada en el concurs és la mateixa que s'utilitza cada dia, i no es fa trampa, és a dir, que llavors els clients no es trobin que van a comprar el millor pa, però que no té res a veure amb el pa premiat.

Sigui com sigui, tots plegats ens ho passem bé llegint aquest o aquell altre concurs, i ens fa feliços quan són gent de casa els premiats. Com més a prop millor, potser per anar-hi a comprar el producte premiat i valorar-ne el sabor tan exquisit.

Montserrat Torrent, premiada

Montserrat Torrent, organista de 95 anys, acaba de rebre el Premio Nacional de música, i és un reconeixement a tota la seva trajectòria com a organista i professora de moltíssims organistes del nostre país. A més, s'ha de destacar que tot i la seva edat, continua en actiu i els seus concerts meravellen a tots els oients.

Amb motiu dels premis Nobel concedits aquests darrers dies, pensava en la importància del reconeixement al treball de les persones en les diferents disciplines en què s'especialitzen, sobretot per l'exemple que donen a la resta de mortals.

No sempre sabem valorar prou bé el sacrifici que significa la dedicació total en l'estudi i pràctica professional qualsevol, i sembla com si els resultats surtin sols, sense esforç, però no és així. Quan una persona destaca en alguna cosa és perquè, al marge de la seva intel·ligència i habilitats, ha dedicat moltes hores de la seva vida.

En el cas de Montserrat Torrent, el premi és totalment merescut, i jo me n'alegro, i desitjo que puguem gaudir més anys de les seves interpretacions musicals.

L'experiència de la Queralt

L'arenyenc Lluís Danés ha aconseguit un nou èxit, ara amb la pel·lícula La Vampira de Barcelona, que ha rebut el Premi del Públic, al Festival de Sitges. Una vegada més la professionalitat i bon fer d'en Lluís ha aconseguit entusiasmar. Serà qüestió de veure la pel·lícula quan en tinguem l'oportunitat.

L'elaboració d'aquesta pel·lícula l'he anat seguit de prop, atès que una companya meva de la feina hi tenia la filla com a participant. Una nena de vuit anys, la Queralt, que ha viscut una experiència que no oblidarà mai, i que en Lluís li ha proporcionat tot el suport i empatia.

Em comentava la seva mare anècdotes de la seva filla que donaven a entendre la importància d'una experiència com aquesta, i que va tenir el colofó a Sitges en una fotografia sobre la catifa vermella. Per a la Queralt, la pel·lícula li ha donat l'oportunitat de conèixer i ampliar el nombre d'amigues, tal com ella parlava de les seves companyes de repartiment, relacionant-se amb persones que tenen una llarga experiència en el món del cinema i el teatre.

No sabem si el futur de la Queralt serà el cinema, però de ben segur que els mesos viscuts, en el rodatge de la pel·lícula i l'apoteosi de Sitges, no ho oblidarà, i segur que l'hi servirà per al seu futur. La seva mare, la Glòria, ens comentava com havia crescut la seva filla durant aquest temps, i n'estic segur que passi el que passi en el futur, l'experiència l'ajudarà en el creixement personal. Enhorabona Queralt!

Els tripijocs dels governs andalusos, un càstig o premi electoral?

La dreta guanyadora a les eleccions autonòmiques andaluses està fent mans i mànigues per poder treure a la llum pública, el més aviat possible, tota la porqueria que sembla ser que han trobat després de tants anys de govern socialista. Volen, a cinc dies de les eleccions generals, explicar el descontrol financer dels governs anteriors, amb uns ajuts gens transparents a simpatitzants i votants socialistes.

Tenen la intenció de donar comptes d'una auditoria que deixaria en evidència els governs socialistes anteriors. De fet es tracta d'ensenyar amb dades concretes tot allò que fa molts anys sospitem una mica tothom, però, com molt bé diu la notícia, no està tan clar que posar en evidència aquest frau castigui al partit socialista, que pot continuar rebent el suport dels beneficiats d'aquests tripijocs.

És per això que arribes a la conclusió que la política està plena de porqueria miris on miris, i que els polítics, decididament, no es presenten per servir el poble, sinó per adquirir poder i riquesa i que els altres es fotin. A aquesta conclusió som molts els que hi arribem, però quan és hora d'exercir el nostre dret a votar, seguim confiant en uns polítics que mai ens arribaran a convèncer.

Actes passats de moda, tronats

Ha plogut molt des del temps que a casa ens quedàvem davant l'únic canal de televisió observant el concurs d'Eurovisió. Ho recordo en imatges del passat més llunyà, en blanc i negre, perquè fa molts anys que no hi he tornat. Aquest Festival era anunciat amb bombos i platerets durant setmanes i les cançons finalistes ocupaven tots els espais musicals. Les recordo als altaveus al carrer el dia del Mercat del Ram, a Vic.

Ara ve just assabentar-te'n el dia abans i el dia després, quan et donen els resultats. Espanya va triomfar dos anys seguits i mai més ha aconseguit guanyar el premi. Ahir, el representant català va quedar en la darrera posició, després d'una actuació desastrosa, segons es pot veure en les xarxes socials. Avui se sap tot, encara que no ho hagis seguit en directe.

El Festival d'Eurovisió em serveix de reflexió per a l'organització d'actes al llarg dels anys. No tot serveix per sempre, i amb el temps s'han d'anar adaptant a les circumstàncies. No és el mateix ara que seixanta anys enrere, quan va néixer el Festival. Ni les circumstàncies que el varen fer néixer ni les relacions entre els estats participants. Aquells anys la informació arribava en comptagotes, i al cap d'uns dies d'haver succeït. Avui te n'assabentes a l'instant.

Sempre dic que organitzar un esdeveniment costa molt menys que mantenir-lo al llard dels anys, i és precisament perquè tot canvia i es fa necessari que l'acte en qüestió també s'adapti al moment que viu i, sobretot, que no es perdi la il·lusió ni l'interès. Avui el Festival d'Eurovisió no té el relleu que tenia cinquanta anys enrere, quan Espanya ja hi participava, i això és el que caldria analitzar, com cal examinar totes aquelles activitats que arrosseguem des de fa molt temps i que no tenen els resultats esperats ni desitjats.

Ja en són 95!

Amb un dia d'antelació, aprofitant que avui és festa, hem celebrat els 95 anys del pare. Hi érem tots, fills, néts i besnét. El pare s'ha fet gran i diríem que no és home de moltes paraules. Intento entrar a la seva ment i conèixer què pensa i com veu el que l'envolta.

Viure la vellesa d'un familiar proper, a qui li coneixes el passat, perquè l'has compartit, t'ajuda a entendre que, tot i que a la vida hi som avui i demà no ho sabem, sí que ens ensenya a aprofitar el present i totes les oportunitats que et brinda, sense menystenir el futur, però essent conscient que no saps com hi arribaràs.

La nostra societat s'ha dedicat a ensenyar-nos com fer créixer els fills, però poc a com conviure i ajudar els pares, que cada vegada arriben a edats més avançades. La ciència evoluciona i permet que l'esperança de vida augmenti, però ens falta aprendre com allargar la nostra vida amb dignitat i capacitat cognitiva.

Demà farà 95 anys que en un poblet molt petit que s'ha convertit en un barri de Vic, La Guixa, naixia el petit de molts germans, que haurà passat una guerra, i la postguerra, una dictadura i una transició política. Que haurà votat per un futur millor, que malauradament no en podrà gaudir gaire, si és que no es torça tot. 

Una vida durant la qual s'ha inventat la televisió, s'ha anat a la lluna i no només ens telefonem, sinó que ens enviem imatges de manera instantània d'una part a l'altra del món. Una vida treballant per pujar una família i donar-li tot allò que ell no ha tingut mai. Un amor de molts anys que va perdre ara en farà 13, i que la fe l'ha ajudat a creure que podrà retrobar ben aviat.

El premi és la família que l'estima. Segur que n'és conscient i que ho agraeix, encara que ens costi d'entendre'l. Felicitats pare!

Amb el papa Francesc arriba el reconeixement a Joan XXIII

Haig de confessar que, tot i la meva creença religiosa, això de les canonitzacions no em van, i les veig més com a farciment que res més, encara que accepto que pot ajudar en la fe a altres persones i per això ho respecto. El mateix que deia sobre les processons de Setmana Santa.

És per això que l'acte de demà, en si mateix, no em motiva especialment, però sí que em sap greu una cosa, i és que es posi en el mateix nivell els dos papes. No sé si heu llegit l'article "De sant, res de res", de Maureen Dowd, periodista premi Pulitzer, de The New York Times, amb traducció de Lídia Fernàndez Torrell, al diari ARA. Hi estic força d'acord.

El reconeixement a Joan XXIII li arriba tard, per culpa de la marxa enrere que els papes Joan Pau II i Benet XVI, sobretot el primer, varen ocasionar a l'Església Catòlica. El papa polonès va arribar amb un component de repressió molt fort, per tot el que va haver de patir la religió catòlica al seu país, i això va fer que s'abracés al conservadorisme extrem i evités qualsevol posició que li pogués comportar canvis difícils d'acceptar personalment. Un autoritarisme exagerat, permès per tot la Cúria romana i l'església en general.

Els que vàrem viure i creure en el Concili Vaticà II i en el seu artífex, ens va saber molt greu l'evolució posterior i va deixar moltes persones fora de l'Església. Amb l'arribada del papa Francesc ha brotat una certa esperança, potser més volguda que real, però amb ganes de recuperar tot el temps perdut.

Francesc no podia evitar la canonització de Joan Pau II, ni tampoc sé si aquesta hauria estat la seva intenció, però sí que ha volgut desencallar la del papa Joan XXIII. Al marge, doncs, de si creiem o ens agrada o no les canonitzacions, ens podem fixar en el reconeixement a la persona del papa Joan XXIII, i com a mal menor la de Joan Pau II. A fi al cap personatges prou reprovables del món mundial han rebut honors immerescuts i no ens hem esquinçat les vestidures.