Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Créixer. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Créixer. Mostrar tots els missatges

dijous, 5 de febrer del 2026

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

dilluns, 15 de maig del 2017

Unes primàries poc nítides

Quan un partit polític organitza unes primàries i els candidats en campanya es dediquen a llançar merda als altres, alguna cosa no va bé. Malament si l'ànsia de poder és per desbancar les altres opcions, perquè les primàries no funcionen o no haurien de funcionar com unes eleccions en què els candidats són rivals. L'endemà de les votacions els votants d'un o altre candidat hauran de caminar junts per enfrontar-se amb els rivals de veritat. Creieu que després d'una campanya agressiva això es podrà fer normalment?
Una cosa és defensar un programa davant de l'altre candidat, i una altra és dir-ne pestes perquè la gent no el voti. El PSC va celebrar unes primàries i, al meu entendre, es va jugar amb fair play. Els contrincants tenien els seus adeptes, i com en el cas del PSOE l'aparell del partit tenia un clar candidat, però no hi vaig veure guerra bruta. No es pot dir el mateix entre Susana Díaz i Pedro Sánchez.
És important fixar-nos que el gran repte de la política espanyola és la reforma de la Constitució i la divisió territorial d'Espanya. Si les reivindicacions catalanes varen provocar un impàs en la constitució del darrer govern, només aconseguit per la baixada de pantalons del PSOE, ara, en les primàries socialistes, també hi treuen el nas, encara que algú vulgui amagar-ho.
Malgrat tot el que puguem pensar, surti qui surti com a nou líder del PSOE, els problemes de Catalunya no ens els resoldrà, perquè l'experiència ens té guardats molts exemples de compromisos incomplerts. Cap govern espanyol no ens permetrà no l'autogovern, sinó ni tan sols créixer econòmicament i cultural. Surti qui surti, el PSC continuarà predicant el federalisme, no pas per convicció, sinó com a excusa per esperar temps millors sense desaparèixer.



diumenge, 1 de novembre del 2015

Ja en són 95!

Amb un dia d'antelació, aprofitant que avui és festa, hem celebrat els 95 anys del pare. Hi érem tots, fills, néts i besnét. El pare s'ha fet gran i diríem que no és home de moltes paraules. Intento entrar a la seva ment i conèixer què pensa i com veu el que l'envolta.
Viure la vellesa d'un familiar proper, a qui li coneixes el passat, perquè l'has compartit, t'ajuda a entendre que, tot i que a la vida hi som avui i demà no ho sabem, sí que ens ensenya a aprofitar el present i totes les oportunitats que et brinda, sense menystenir el futur, però essent conscient que no saps com hi arribaràs.
La nostra societat s'ha dedicat a ensenyar-nos com fer créixer els fills, però poc a com conviure i ajudar els pares, que cada vegada arriben a edats més avançades. La ciència evoluciona i permet que l'esperança de vida augmenti, però ens falta aprendre com allargar la nostra vida amb dignitat i capacitat cognitiva.
Demà farà 95 anys que en un poblet molt petit que s'ha convertit en un barri de Vic, La Guixa, naixia el petit de molts germans, que haurà passat una guerra, i la postguerra, una dictadura i una transició política. Que haurà votat per un futur millor, que malauradament no en podrà gaudir gaire, si és que no es torça tot. 
Una vida durant la qual s'ha inventat la televisió, s'ha anat a la lluna i no només ens telefonem, sinó que ens enviem imatges de manera instantània d'una part a l'altra del món. Una vida treballant per pujar una família i donar-li tot allò que ell no ha tingut mai. Un amor de molts anys que va perdre ara en farà 13, i que la fe l'ha ajudat a creure que podrà retrobar ben aviat.
El premi és la família que l'estima. Segur que n'és conscient i que ho agraeix, encara que ens costi d'entendre'l. Felicitats pare!

dimecres, 1 de juliol del 2015

Canvi de dècada amb agraïment

No he amagat mai l'edat que tenia, perquè sempre l'he assumit positivament, agraint tot el que havia viscut i esperant poder continuar amb les mateixes forces i il·lusió. No sempre ha estat fàcil, ja que la vida et presenta obstacles que no sempre són fàcils de superar. Sovint som nosaltres mateixos que ens compliquem la vida i ens costa adonar-nos-en. És molt més fàcil culpar els altres.
El fet que en el meu perfil de Facebook hi figuri la data de naixement, facilita que els amics i persones agregades t'enviïn un missatge de felicitació. S'agraeix i, d'alguna manera, substitueix aquelles cartes i postals que fa anys rebíem. En guardo una bona colla i em serveix per recordar el passat.
Arribar als 60 anys no m'ha estalviat reflexionar sobre tot el que he viscut, les persones amb qui he conviscut, els moments positius i els que no ho han estat tant, per acabar agraint on sóc i amb qui estic. La família que estimo amb bogeria, la vila que m'ha acollit, la meva ciutat natal que tinc sempre molt present...
Agraeixo totes les persones que m'han ajudat a créixer, uns aplanant-me el camí, d'altres posant-m'hi pedres i algun bassal, però tot això m'ha fet fort i m'ha permès arribar on sóc, i desitjo poder continuar molt temps més. 
Em sap greu, però, que la nostra societat s'ha tornat molt egoista. Ens tanquem massa, procurant resoldre els nostres problemes, i oblidem els dels altres, que són molt més greus que els nostres. Aquelles persones que es troben amb dificultats per viure cada dia amb un mínim de dignitat. No hem sabut construir la societat que tots ens mereixem, vinguem d'on vinguem, creguem allò que creguem. 
Penso amb el meu pare, que en farà 95, i m'adono que he assolit dos terços de la seva vida, el primer dels quals va girar al voltant de Vic, i aquest segon al Maresme. Mai hagués pogut imaginar que hauria anat a parar a una vila marinera, quan sempre havia estat envoltat de muntanyes amb els meus estius a Cantonigròs, al Collsacabra.
Tot això em fa pensar a 30 anys vista, quan arribi a l'edat del pare, si la vida em fa l'honor, i em pregunto on seré, què hauré viscut i de quina manera. Veritablement la gràcia de la nostra vida és la incertesa que, si la sabem viure amb il·lusió i ganes, podem ser els més feliços del món.
Moltes gràcies a tots els meus amics, coneguts i saludats.

dimarts, 9 de juny del 2015

La CUP a Arenys de Mar té camp per créixer des de l'oposició

La CUP, que va aconseguir ser la tercera força en les eleccions municipals a la nostra vila, té camp per créixer treballant fort des de l'oposició, no pas per posar pals a les rodes, sinó per aconseguir que les decisions del govern municipal siguin justes, clares i transparents. Per fer possible que la poca tendència de l'alcalde en funcions a donar veu als arenyencs durant els quatre anys del mandat, canviï i puguem participar activament en la gestió pública per sortir d'aquest atzucac en què ens trobem des de fa quatre anys.
De la CUP podem esperar una bona fiscalització de l'activitat municipal, dels seus comptes, les seves contractacions, les subvencions i convenis, de l'aplicació dels reglaments, d'unes bones ordenances fiscals i un pressupost que prioritzi la voluntat de reduir desigualtats, millorant la situació de les famílies en atur, amb problemes d'habitatge i amb risc d'exclusió social.
Perquè necessitem accions contundents i no simplement d'imatge i purament superficials. No n'hi ha prou en actuar de cara a la galeria i mirar-nos el melic per creure'ns millors que els altres. No n'hi ha prou en detectar problemes i buscar culpables per no resoldre res. 
La CUP ha demostrat, en els quatre anys d'oposició, que no és un grup d'amics de terrassa i passar l'estona, ni ha deixat per a última hora recórrer als veïns per conèixer quins són els seus problemes, i què esperen dels càrrecs públics.
Amb la col·laboració de grups municipals com ERC, ICV i qui s'hi apunti, es pot fer una bona feina d'acostament de la política als vilatans, per demostrar-nos que l'ajuntament no és una cursa d'obstacles, ni que els serveis que es presenten són lents i embolicats. 
No volem que ens comprin amb regals i encara menys amb promeses que mai s'acaben complint. Volem saber que les coses no són fàcils, que no només podem pensar en els nostres carrers, sinó que cal caminar junts tots plegats, però que ens demostrin amb fets que els anys no passen en va, i que les obres i millores no es queden per fer.
Dissabte tindrem un nou alcalde que haurà de començar a treballar des del mateix dia per fer realitat tot allò que ens han promès, però sobretot per millorar la nostra vila, que no haguem d'esperar quatre anys més per adonar-nos que estem allà on érem fa quatre anys.