Remoure la consciència

Hi ha notícies i fets que ens fan remoure la consciència. No sabem ni podem fer res per solucionar-ho, però, podem estar callats? Podem viure tranquils sabent el què passa i no fer absolutament res. Ningú no hi pot posar cullerada? 

La Mònica Bernabé, a través de l'ARA ens ho recorda de tant en tant. Ella hi va viure força temps i hi va sovint i ens trasllada imatges i comentaris. Entrevistes camuflades que s'escolen malgrat la repressió absoluta d'uns governants fanàtics que no haurien d'existir, però que hi són.

Els occidentals no podem tenir la consciència tranquil·la. Russos i Nord-americans hi han estat i n'han marxat deixant plantada la gent, les dones bàsicament, que viuen sotmeses a una dictadura i total menyspreu. Pitjor que les bèsties. Estic segur que tots els que llegim les cròniques de la Mònica no estem gens tranquils, i ens fa mal. Com pot ser que passi una cosa així?

Les notícies de l'entorn de Trump també ens indignen i ens fan sentir malament, però hi ha una gran diferència. A l'Afganistan les dones no poden viure amb la mínima dignitat d'una persona. No és que hi hagi desigualtat de sexe, sinó que són tractades pitjors que els animals. És molt fàcil de dir, però se't fa un nus a l'estómac.

Rellegint la història t'adones de la irresponsabilitat dels països que ens considerem civilitzats. T'expliquen la girada d'esquena davant de la repressió franquista, sense cap consideració. Però allò, malgrat els crims de la dictadura feixista, no és comparable amb tot el que està passant a l'Afganistan. I el món continua avançant, però allà la gent, però bàsicament les dones, malviuen per culpa d'uns fanàtics repressors i malvats.

Cal ser honestos

Aquests dies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials hi ha molts comentaris relacionats amb el genocidi de Gaza, sobretot arran de la posada en marxa de l'anomenada flotilla que ahir va ser assaltada per militars israelians. Hi ha diferents posicionaments, i amb això no hi ha res a dir, però sí que s'ha de criticar la manca d'honestedat.

No es pot aprofitar una desgràcia per interessos personals o polítics. Per altra banda, és fastigós sentir els comentaris de la presidenta de la Comunitat de Madrid. A vegades penses que no està bé del cap. Tothom pot dir el que li sembli, però hi ha uns límits que crec que ella ha traspassat i que no s'hauria de permetre. Pensar, però, amb qui ho pot aturar ja és tota una altra història.

El cas de l'assalt a la flotilla és greu, encara que tothom sabia que passaria. Un govern com l'israelià que mata indiscriminadament a tants palestins indefensos, què no farà amb quatre voluntaris que pretenen deixar-los en evidència. Dit això, no podem deixar de denunciar aquesta actitud. Israel ha actuat en aigües internacionals, i a més no té autoritat sobre les aigües de Gaza. Israel fa el que vol i les grans potències mundials, amb els EUA al capdavant, els ho permeten.

I dic que s'ha de ser honest, perquè tinc alguns dubtes sobre alguna de les actuacions que hem pogut veure aquests dies. No soc ningú per jutjar els altres, ni les seves actuacions ni paraules, però en tot cas hi ha posicionaments que no acabo de veure clars i m'agradaria que fossin coherents amb la persona, davant de qualsevol situació, i no es jugués amb la injustícia que pateixen els palestins des de sempre.

La flotilla ha deixat en evidència una realitat que els estats occidentals miren d'amagar o dissimular. Ara caldria veure quin és el següent pas. Pot ser que no passi res i que tot continuï igual, però la consciència de molts dirigents hauria de trontollar i fer prendre decisions valentes davant de tanta barbàrie.

Què més hem de fer?

Cada dia llegeixes comentaris i notícies d'actes en contra del genocidi d'Israel a Gaza. Ho llegeixes emprenyat perquè saps que no hi ha manera d'aturar-ho. Ho hem dit molt clar i arreu, però l'exèrcit israelià continua matant víctimes civils amb total impunitat. Què més hem de fer?

Demà sortirà de Barcelona l'anomenada "flotilla" per dirigir-se a Gaza. Sabem d'entrada que no servirà de res. Com tampoc serveixen tots els bastons a les rodes que es col·loquen a Trump, però que no aconsegueixen aturar la repressió que s'ha proposat tirar endavant des del primer dia.

Aquest sentiment d'impotència, encara que no vulguis, va minant la teva consciència fins al punt que et sents trist i no saps per què. Personalment, no tens res per queixar-te, però la situació del món, en aquests moments Gaza i Ucraïna en són els protagonistes, encara que no siguin els únics llocs on la injustícia és present, fa que el teu estat d'ànim sigui negatiu.

Llegia un article que ens parlava de la sensació de final de legislatura a Espanya, després d'un estiu farcit de polèmiques, no només pels incendis. I pot ser sí que s'acabaran convocant eleccions anticipades, però aquesta no és la qüestió que més ens preocupa, tot i que les conseqüències d'una victòria del PP i Vox al país poden ser claus per al nostre futur i els nostres drets. El problema principal en aquests moments és la malaltia que pateix el sistema democràtic a Occident, i les poques perspectives de sortir-ne airosos a mitjà termini.

Caldria reflexionar molt bé què podem fer per salvar el món, i això ho podem aconseguir començant per casa nostra. Si som capaços de transmetre la necessitat de recuperar els valors que com a societat hem anat perdent. Les petites coses que fan un tot i que ara ens han deixat a l'estacada. La feina de cada dia al nostre entorn té la seva importància. Ens ho hem de proposar, malgrat que sigui clar que els aires que ens arriben no són els més propicis per iniciar cap aventura. Ens hi hem de fer i ho superarem!

I mira que ho diu ben clar!

Me’l mirava a veure què faria. De fet, no s’ha immutat i, sense llegir el rètol, s’hi ha llençat. Ho deia ben clar: ‘Do not cross the cannel’. Potser la traducció no era del tot correcta. Potser hauria d’haver dit ‘the dock’, però el cas és que l’ha travessat, tan tranquil. No li ha costat gens i ha quedat ben satisfet.

Això era a la tarda, però el matí, tot passejant al costat del mar, he observat una noia que caminava per l’altra banda de la tanca. Hi havia un avís de propietat privada i no es permetia saltar-la. Ella, però, no n’ha fet cas, i es passejava també tranquil·lament. Aquell avís no anava amb ella.

Sempre he estat escrupolós amb les normatives, segurament perquè així m’ho han ensenyat, i és per això que em sorprèn que no tothom pensa igual. El dubte que tinc és si no els hi han ensenyat, o bé no ho han assumit com a un deure o una obligació. Després ens queixem que les coses no funcionen.

Llegia també avui que un veí de l’altre Arenys descarregava les bosses de la brossa on no corresponia, i s’encarava amb qui li retreia l’acció. A ell tampoc no li varen ensenyar com es feia per llençar la brossa? O potser li resulta més còmode així, i no s’immuta. Com l’ànec!

Viure en societat pot ser molt fàcil, si tots som conscients de com ens hem de comportar, però ho podem complicar molt si cadascú va a la seva, sense pensar en els altres. A veure si en prenem consciència. No costa tant! 

Sentir-te controlat

Cada vegada estem més controlats, sigui perquè nosaltres mateixos donem pistes, com perquè el sistema ens detecta. Els pagaments amb targeta, que són tan habituals, deixen un rastre que no pots dissimular. La prohibició de pagar factures en efectiu hi ajuda, però la comoditat de no haver de pensar a tenir diners a la cartera també és important.

Res no és casual i si et bellugues per internet saben el que fas. Si has llegit un anunci, t'insisteixen sobre aquell producte. Si has mirat una pel·lícula, et demanen si t'ha agradat i t'aconsellen altres films que poden ser del teu interès.

I les empreses estan atentes per saber quan i com han d'insistir en la publicitat perquè caiguis a la seva trampa. No cal pensar en els anuncis fraudulents que volen estafar-te. Només tenint en compte la propaganda comercial ja en tens prou per sentir-te bombardejat i distret tot el dia.

Suposo que, si mireu la televisió, us haureu fixat que ara més que mai surten anuncis, en català, del BBVA, per convèncer-te que fer pinya és la millor solució per millorar i créixer, per obtenir els màxims beneficis. Ho fan ara que estan pendents de la decisió de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sobre l'OPA al Banc de Sabadell.

Pensar que podem alliberar-nos de la publicitat, de la insistència de les empreses perquè compris els seus productes no té cap mena de sentit. El més important, però, és ser-ne conscient. Ser capaç de sospesar tot allò que t'arriba, tant si t'agrada com no, i a partir d'aquí analitzar què és el que més et convé. Què necessites i quin ús en faràs.

No ens podem angoixar per sentir-nos espiats, però sí que ho hem de tenir en compte i, si fa el cas, tancar tot allò que no necessitem i que només és una finestra oberta a la xafarderia.

Ens han ben regat!

La notícia d'aquest cap de setmana ha estat la pluja que ens ha regat gairebé per igual a tot el país. Una pluja molt benvinguda després de molt temps sense veure a ploure amb una certa intensitat. El resultat, de moment, ha estat la crescuda dels nostres rius i, de retruc, la pujada del nivell dels nostres pantans, la reserva per als mesos de l'estiu, per tal de no haver de patir greus restriccions.

Malgrat tot, hauríem de ser conscients que cada vegada li costa més ploure, i que no podem quedar-nos tan tranquils, després d'aquest episodi de pluges, perquè no sabem què passarà els pròxims mesos. Ens cal reduir-ne el consum, reparar les canalitzacions que tenen greus pèrdues d'aigua, i mentalitzar-nos que l'aigua és un bé escàs, però totalment imprescindible per a la nostra existència.

La gestió de l'aigua també ha estat notícia a casa nostra. Les ganes de canviar de gestor al nostre municipi està latent i caldrà arremangar-se de valent i treballar fins a l'últim dia perquè un bé, com aquest, sigui gestionat per l'administració pública, com passa a la majoria dels països del món, però no a casa nostra.

Aquests dies hem vist imatges de rius superant el llindar òptim perquè no es desbordin, i salts d'aigua fantàstics que alegren la vista. També nevades que els esquiadors han trobat a faltar durant la temporada d'esquí, quan s'acostumen a fer vacances, però que ens hauran de servir per a reserva d'aigua per als mesos vinents. 

És bo que plogui i també que se'n parli, i que se li doni la importància que té. A vegades hi ha coses i fets que els trobem tan lògics i normals que només en tenim consciència quan ens manquen. Els núvols han impedit que les nostres plaques fotovoltaiques generessin energia, però hem tingut la compensació de veure com els nostres pantans podien emmagatzemar més aigua i deixar-nos viure una mica més tranquils, pensant en el futur.

Al darrere hi ha més de 220 víctimes mortals

De la DANA que va inundar el País Valencià a finals del mes d'octubre passat només hauríem de parlar i estar preocupats per totes les víctimes, més de 220, els seus familiars, i també els efectes al seu patrimoni. Malauradament, sembla que els mitjans de comunicació parlen més del president valencià que no pas dels damnificats, i la culpa no és només dels periodistes, sinó que bona part d'ella se l'ha d'atribuir al mateix president, i al seu partit polític que el defensa.

Es parla molt del president perquè des del primer dia no ha deixat de mentir. La seva incapacitat per afrontar el problema sobrevingut, i m'imagino que la seva mala consciència per no haver estat al lloc ni en el moment oportú per intentar minorar els efectes de la catàstrofe, fan que el seu nom i les seves declaracions apareguin a les primeres pàgines dels diaris, quan ja han passat quatre mesos.

Voldria posar-me a la pell dels familiars dels morts i d'aquelles persones que han perdut la casa i pràcticament tot el seu patrimoni, i observar de què s'està parlant i de com reacciona el senyor Mazón i el Partit Popular, amb Feijóo al capdavant. Voldria imaginar què se sent, però és massa gros i dolorós per comprendre-ho en tota la seva magnitud. 

Es dona el cas que la jutgessa que investiga els fets, reconeix que la majoria de les morts es podien haver evitat si el govern valencià hagués donat l'avís a temps i no quan la majoria de les víctimes ja havien mort. I malgrat això, el president valencià no reconeix la seva responsabilitat i no fa el que seria més just i lògic en aquestes circumstàncies que és dimitir del seu càrrec. 

Els polítics, quan fan el pas de presentar-se a les eleccions i assumeixen responsabilitats, han de donar la cara i si la seva actuació no ha estat la correcta i ha provocat tantes desgràcies i morts, no poden excusar-se en res i han de retirar-se. La justícia seguirà el seu curs i decidirà si hi ha responsabilitat penal per tot el que va passar, però d'entrada el primer pas l'hauria de fer el president i el seu partit polític li hauria de fer veure i no estar aguantant-lo per interès partidista. 

Com podeu veure, el meu article parla més de l'incompetent que no va actuar com calia, que no pas de les morts i els seus familiars. Cal revertir la situació i el PP ens hi ha d'ajudar, si no pren la iniciativa el senyor Mazón.

Fer fàcil la vida al veí

Enguany, a casa, Nadal i Cap d'Any els vivim molt d'esquitllada, gairebé de manera inconscient, sense adonar-nos que són les festes que cada any celebrem en família, i que ens bombardegen per totes bandes, amb llums i felicitacions, de manera compulsiva. T'adones, així, que no tothom viu els esdeveniments de la mateixa manera, i només en prens consciència quan les circumstàncies et porten a viure uns moments complicats.

Crec que aquesta inconsciència és el que en el fons afecta el bon funcionament de la nostra societat. L'empatia i el fet de saber posar-se a la pell de l'altre, i de comprendre que a la vida hi ha moments que no sempre ho tens fàcil, i que hi ha famílies que viuen en penúria permanent, podrien ajudar a entendre que entre tots hem de procurar facilitar-nos la vida. 

És evident que la guerra, el terrorisme, les catàstrofes naturals són uns elements que condicionen la vida dels que ho pateixen, però no només els fets extraordinaris són els que ens marquen. També el dia a dia està ple d'entrebancs que no sempre sabem o podem superar amb èxit. I si a això hi sumem l'individualisme, girar-se d'esquena, l'oblit que en aquest món no estem sols, llavors encara s'agreuja més.

Aquests dies es parla de pau. Sovint se'n parla perquè és un costum i surt arreu, però no hi posem el nostre gra de sorra perquè aquesta pau sigui efectiva. És molt fàcil criticar i malparlar dels causants de les grans calamitats, però ens costa més adonar-nos d'aquelles actituds menys espectaculars, però que contribueixen a fer que el del nostre costat no s'ho passi bé. 

M'agradaria poder desitjar que aquest 2025 sigui un any millor que el que hem deixat. Que hi hagi pau i harmonia al món. Són desitjos simpàtics i que molts subscriurem, però al seu costat, i això és més fàcil d'aconseguir si hi ha voluntat, desitjaria que tots i cadascú de nosaltres canviéssim la manera de fer, pensant més en l'altre. El que rep sempre, i també el que ens passa desapercebut. 

Que aquest any que acabem d'encetar ens engresquem a fer més fàcil la vida dels que tenim al costat! Bon any!

Avui s'ho emporten tot!

El web de Ràdio Arenys es feia ressò del percentatge de recollida selectiva a la vila, que supera per poc el 50%. Si ho comparem amb poblacions com Argentona, amb un 86%, ens adonem que estem lluny del nivell que caldria i que molts desitjaríem. Per què no funciona prou bé? Hi ha moltes causes, i una d'elles és la manca de consciència d'una bona part de la població. És molt fàcil carregar els morts al govern de torn, i probablement hi podria fer més, però en el fons són els vilatans els que fent-ho malament impedim que la xifra de recollida selectiva augmenti.

Podríem parlar de molts malentesos i potser d'una manca de formació i informació, però també de ganduleria i poc interès a contribuir al bé comú. La implantació del porta a porta a tota la vila podrà ajudar a millorar el nivell, però sense el concurs i voluntat dels vilatans serà molt difícil assolir xifres com la d'Argentona.

I permeteu-me que faci incidència en un tema que potser molts no saben o no volen saber: el divendres no és el dia que es recull tot. El divendres a Arenys es recull tot allò que no es pot treure durant la setmana. La realitat, però, no és aquesta. Moltes persones aprofiten el divendres per llençar plàstic, paper i orgànic, quan aquests materials ja tenen el seu dia. Si el divendres ho posem tot, el volum de brossa que s'haurà de portar a cremar no baixarà.

Divendres passat vaig sentir com un pare explicava al seu fill com funcionava el tema de la recollida selectiva porta a porta d'Arenys de Mar. A la pregunta del seu fill de què es recollia aquell dia, el pare va respondre molt convençut: avui s'ho emporten tot!

A veure si el nostre govern municipal, en les seves explicacions de com funciona la recollida selectiva, dedica un esforç més a recalcar que el divendres no s'hi val tot! El divendres és la resta. Sisplau, tinguem-ho en compte i no ens passem de llestos. És pel nostre bé, i també l'estalvi de recursos del nostre Ajuntament.

Grollers fent de polítics

Trobem a faltar entre els polítics uns bons oradors. També a persones amb arguments, convincents, honestes i educades. Més aviat el que tenim són xarlatans, que sabem que ens enganyen, que no ens convencen i a sobre n'hi ha de grollers i maleducats. Això podria ser una mica la causa del desencís i el cansament de la majoria de la població a l'hora d'implicar-se políticament, encara que només sigui per exercir el dret a vot.

    Suposo que tots heu llegit o, encara pitjor, escoltat les paraules d'un militant del PSC i al mateix temps sindicalista. No sé què us ha semblat. Voldria pensar que, al marge de la vostra ideologia i simpatia cap a un partit polític, les seves paraules us han ofès i avergonyit. Si no és així vol dir que alguna cosa us està passant i que convindria reflexionar-hi.

    Si als nostres adversaris polítics els podem insultar i ridiculitzar per sentir-nos més forts, vol dir que no hem entès res i, el que encara és pitjor, no sabem viure en societat d'una manera democràtica, respectant els altres, encara que no ens agradi com pensin. Si aquesta persona pot anar a una llista electoral, també vol dir que els recursos són escassos i que en política tot s'hi val, també la ignorància, la mediocritat i l'arrogància.

    Aplaudir segons quins discursos ens deixa en evidència. Som culpables, com l'orador, de contribuir a una grolleria innecessària i inútil. A haver d'aguantar unes paraules d'un maleducat que la història ignorarà, per sort d'ell, perquè si algú se'n recorda, serà per la vergonya provocada i el seu mal gust.

    No cal simpatitzar amb la víctima de la grolleria. Se'n pot estar molt decantat i trobar-li molts defectes, sense necessitat d'acceptar el maleducat. Ja sé que hi estic donant moltes voltes, però el seu discurs, que només n'he retingut una frase, em provoca fàstic i enuig, i espero que la seva consciència, si és que en té, li provoqui malestar.

    Quin panorama tan trist! No només hi ha promeses que no s'acaben complint, i enganys per aconseguir el vot dels pobres innocents, sinó que a més hem de veure com la ignorància va prenent terreny entre els aprenents de polític. Amb aquesta gent no anirem gaire lluny!

La mala consciència no em deixaria dormir

Podríem estar discutint molta estona sobre la utilitat de les mocions de caràcter polític i d’abast supramunicipal que es presenten en un Ple municipal. Hi ha partits polítics més disposats a presentar-ne que d’altres, alguns dels quals es tanquen en banda avançant que el seu vot serà sempre l’abstenció, sigui el que sigui el que pensen sobre el tema, pel fet de sortir de l’abast municipal, diuen. Alguns pensem, però que és la manera d’evitar significar-se sobre temes delicats i haver de justificar segons quin posicionament, sobretot quan hi ha temes que els cremen als dits.

Donem o no importància a les mocions de caràcter nacional o internacional, el vot dels nostres regidors deixa clar com pensen, i poden argumentar el seu vot per evitar segons quines crítiques que els vindran d’un lloc o un altre.

Feta aquesta prèvia voldria referir-me a la moció que la CUP d’Arenys de Mar, amb el suport d’Arenys en Comú, va presentar al Ple municipal del mes d’octubre passat, i que no va comptar amb suficients vots positius perquè es pogués aprovar. Era una moció a favor del poble palestí que està patint un setge terrible per part de l’exèrcit d’Israel, com a resposta a la cruel matança de Hamàs, el dissabte 7 d’octubre.

Observant tot el que està passant a Gaza i de rebot a Cisjordània, se’m fa molt difícil posar-me dins de la consciència dels regidors i regidores que hi varen votar en contra, sobretot pels motius argumentats.

Podem discutir el text d’una moció, millorar-ne el contingut i redactat, però no sé si hi pot haver cap persona amb un mínim de moralitat que no estigui d’acord en què l’actuació d’Israel no és l’exercici del dret a defensar-se, sinó l’execució d’un genocidi més que evident.

Em preguntareu, veient com estan actuant l’ONU, la UE, l’OTAN, o els EUA, per posar alguns exemples, per què m’haig d’anar a fixar en què diuen 10 regidors d’una vila de menys de vint mil habitants. Però resulta que són els representants polítics escollits pels meus convilatans, i que, si ens representen, alguna implicació hi ha per part de tots nosaltres, sobretot d’aquelles persones que els hi han donat el seu vot.

Tornant al començament, diré que desconfio de la utilitat de les mocions que es presenten al Ple municipal de la meva vila, també d’aquelles que són de competència municipal, però que, com el Codi Ètic, queden en un calaix sense que serveixin de res.

El tema de Palestina, però, clama les nostres consciències i, si alguna cosa podem fer, és manifestar el nostre rebuig i repulsa a la barbàrie que s’està cometent.

Quin parell d'ex!

Les declaracions de Felipe González i Alfonso Guerra en la seva reacció contra la intenció del president del govern en funcions de negociar amb els independentistes catalans la possibilitat d'aplicar l'amnistia a tots els immersos en el procés d'independència de Catalunya, resulten ofensives, grotesques i menyspreables. No són dignes d'unes persones que varen presentar-se davant de tots els espanyols com l'ànima del progressisme a Espanya.

La història ens ha demostrat que la gent canvia, o si més no deixa d'enganyar-nos. Perquè ja no sé si llavors, quan eren president i vicepresident, pel PSOE, ens estaven enredant, o és que la vida els ha portat a un canvi rotund en la manera de pensar i viure. 

Puc entendre que no els agradi, que ells ho farien diferent. Ja s'ha vist com han conduit la seva vida, que no té res a veure amb el que predicaven i defensaven anys enrere. Una altra cosa, però, és tenir la cara-dura de dir el que diuen. Mentir, en alguns casos, i comportar-se com uns simples militants de Vox o radicals del PP.

I no tenen el passat immaculat. Haurien de reconèixer tot el que varen fer malament. Les morts injustificades i camuflades. L'ús de la força aprofitant el poder que tenien. Si tinguessin la consciència neta potser no dirien el que diuen, o si més no, si tinguessin una mica de consciència, com a mínim callarien i deixarien que els altres actuïn de la manera que els sembla millor.

González i Guerra es posen al mateix nivell d'Aznar. I dia rere dia ens adonem de quins cràpules hem tingut per presidents del govern. Està vist i comprovat que qualsevol pot arribar a la Moncloa, sempre i quan tingui la capacitat d'enredar tothom i voltar-se de poders fàctics que es protegeixen mútuament.

Em fa molta vergonya sentir i veure tot això. Ja sé que se'm pot dir que no soc imparcial. És cert. Però també ho és que les declaracions d'aquests exdirigents, que no hi ha manera que es quedin a casa calladets, ens amarguen l'existència, sense donar solucions clares i transparents a una situació prou complexa. 

La funció no s'ha acabat i coneixent-los bé, sabem que continuaran atiant les flames per fer caure un líder socialista que no hi ha hagut manera de fer-lo combregar amb rodes de molí. No voldria estar a la pell de Pedro Sánchez. Ho té complicat, i aquest parell encara li posaran més difícil.

Demà, actueu en consciència!

Amb un dia no en tenim prou. Està ben clar que ens cal molta reflexió, els votants i els líders polítics, però sobretot honradesa i voluntat de millorar les coses. El sistema polític que vam dissenyar reserva la vigília de les eleccions com a jornada de reflexió, amb la prohibició de fer campanya electoral, suposo que per no influir el vot. Crec que convindreu amb mi que avui és tota una absurditat. Ens trobem al segle XXI amb un desenvolupament de les xarxes socials i les tecnologies que no té res a veure amb abans. Segur que caldria canviar-ho, la qual cosa no vol dir que no necessitem reflexionar.

Ens queixem molt del perill que suposa guanyar l'extrema dreta i el feixisme en un país que se les té de democràtic, però som incapaços d'analitzar com hi hem anat a parar, què hem fet malament, i què hauríem de fer per evitar situacions com les actuals.

ReflexióParlem clar i deixem de dir mots que no ens aporten res de nou, ni ens ajuden a resoldre els problemes de la nostra societat. No ens trobem sota l'amenaça d'un populisme que tothom interpreta com vol, sinó que es tracta de feixisme. Aquest no ha desaparegut mai, encara que es mantenia latent i sense el poder suficient com per fer-ho trontollar tot, però hi era, i ara vol emergir per decidir què podem fer i què no ens deixaren fer.

Sabem que la repressió mai és eterna, però pot durar molts anys. Espanya va patir-ho durant 40 anys, i quaranta anys més tard encara no se n'ha rescabalat. Allò que crèiem oblidat ha tornat i ens amenaça.

I els responsables, al marge dels propis feixistes, som els que no hem estat capaços de fer desaparèixer aquesta llavor maleïda que busca incansablement com fer mal. Hem desenvolupat una manera de viure on la ignorància presideix molts dels actes i actituds de la nostra societat, i és la manca de cultura i poder de reflexió el que facilita l'ascens del feixisme. Només així s'explica que les classes treballadores acabin votant formacions feixistes que encara les enfonsaran més.

I això no s'arregla votant un partit socialista que s'ha dedicat simplement a fer bullir l'olla, procurant salvar els mobles sense enfrontar-se als problemes reals. Només així s'explica que "el problema català" encara sigui vigent. No es pot fer callar la gent a base de promeses que mai s'acaben complint, i entendre-ho com a una realitat temporal, sabent que ho arrosseguem des del regnat de Felip V. 

Avui, respectant la jornada de reflexió, no us diré a qui heu de donar el vostre vot i la vostra confiança demà diumenge. Només cal que reflexioneu sobre tot el que ha passat aquests darrers quatre anys, i us adoneu de qui són els responsables de la desafecció política, del resorgiment del feixisme, del perill de perdre drets i llibertats. I davant d'aquesta realitat, actueu en consciència.

T'esperem a l'acte de la CUP!

Avui la CUP realitza el seu acte de campanya per a les eleccions generals de diumenge. Una campanya que amb prou feines s'ha fet present a la nostra vila. Algunes pancartes, quatre cartells mal comptats i un únic acte al carrer per recordar que diumenge ens juguem el futur d'aquests quatre anys, i més.

És evident que la televisió, la ràdio i la premsa s'han encarregat de recordar-nos-ho, però si ho comparem amb les eleccions municipals d'ara fa dos mesos, no té res a veure. La repercussió pot ser més gran, encara que menys propera. Estem cansats de campanyes i votacions? No hi veiem un futur clar on nosaltres hi puguem incidir?

La CUP cada vegada es planteja si es presenta en unes eleccions que no són les municipals. Anar a Madrid a què fer? No és una posició fàcil, i a la CUP ja se l'ha acusat de no donar la cara, o bé no prendre decisions davant de disjuntives importants. La CUP va decidir aquesta vegada tornar a Madrid per continuar donant la cara, sabent que poca cosa més que parlar i defensar els interessos dels catalans es podrà fer, amb uns resultats que no s'auguren esperançadors.

Però no ens confonguem i pensem que cal un vot útil contra el feixisme. A Madrid no hi poden haver només dos discursos, que mai són favorables als catalans. A Madrid s'hi ha d'anar per fer acte de presència i perquè ens escoltin. S'hi ha d'anar per poder dir la veritat i intentar que els faci mal. Que tinguin mala consciència, o com a mínim que no tot siguin discursos desorientadors i allunyats dels problemes reals d'una part de l'Estat, que ens reté, però no ens estima.

És una llàstima que el discurs en defensa de Catalunya no sigui unànim, però és una evidència que no tots els catalans som ni pensem igual. La diversitat enriqueix i defineix una realitat que no podem negar. Sí que hem d'esforçar-nos per no tirar-nos els plats ple cap i provocar que els que no ens volen hi surtin guanyant. Cadascú, des de la seva ideologia i voluntat política ha de treballar per aconseguir un tracte just i un reconeixement a la diversitat que propugna la carta magna que tant es posen a la boca PSOE i PP.

A Arenys de Mar, aquesta tarda explicarem per què anem a Madrid, i ho farem amb la participació dels nostres regidors locals, que es presenten en aquestes eleccions, i del diputat Carles Riera, a qui hem d'agrair el seu testimoni al Parlament català, una institució en hores baixes, que alguns dels seus membres voldrien suprimir, i ho intentaran si són capaços d'obtenir prou vots per capgirar el nostre sistema democràtic. Us esperem a l'acte, i diumenge el vostre vot!

La importància del canvi en la manera de governar el municipi

Aquests dies, a les xarxes socials, pots llegir diferents comentaris amb sorna sobre la feina que el govern municipal està fent i que s'ha trobat a faltar durant els quatre anys de mandat. N'hem parlat diferents vegades i també hem conclòs que és una pràctica habitual. Sabem que la memòria és efímera i el que es pretén és enlluernar la gent a darrera hora perquè ho tingui en compte a l'hora d'anar a votar.

També és cert que els partits polítics que volen aconseguir un lloc al Consistori busquen les pessigolles i critiquen aquesta pràctica. En tot cas és bo que tothom estigui al cas de la situació i que després obri segons cregui més oportú. ¿Ens hem de creure que el govern ho ha fet molt bé, perquè darrerament ho neteja i pinta tot i soluciona aquells problemes que fins ara no tenien solució, o preferim creure'ns les promeses engrescadores de grans solucions per als propers quatre anys i que malauradament queden en un calaix?

Moltes persones que decideixen presentar-se en unes eleccions municipals desconeixen la realitat que es cou dins d'un ajuntament. L'experiència que es pugui tenir després de ser-hi uns anys, o haver-hi treballat mitja vida, com seria el meu cas, et fa veure que no pots anar fent promeses alegrament, si de veritat ets honest i no vols enredar la gent.

Hi ha unes limitacions, a l'hora de prendre decisions, invertir i gestionar el diner públic, que no et permeten fer tot allò que t'encantaria i que satisfaria els anhels de molt vilatans. És per això que cal ser escrupolós amb les teves promeses si no vols que llavors t'ho retreguin. Esclar que els vots ja els hauràs rebut i en faràs l'ús que la teva consciència et permeti.

Però hi ha unes promeses que sí que pots fer i a més t'hi has de comprometre pel simple fet de presentar-te a les eleccions, i aquestes passen per exigir-te a treballar tots els dies de l'any amb la màxima dedicació, honestedat i transparència, per resoldre els problemes que puguin patir els vilatans, millorar la convivència i facilitar el diàleg, fer fàcil la tramitació administrativa, respondre les preguntes i suggeriments que et presenten els vilatans i tenir en compte les famílies que són més vulnerables i que poden quedar al marge. I aquí sembla ser que els partits polítics no hi paren prou atenció. Probablement perquè no és tan atractiu, o perquè creuen que és de sentit comú, però llavors passa que tot això no es té en compte i els vilatans no reben l'escalf que caldria, no es troben representats dins l'ajuntament, i arriba el desencís i la desafecció. És quan es posa a tothom en el mateix sac. Ho hem pogut veure aquests darrers anys, i ho volem canviar.

La sequera que tenim a sobre

Demà començaran a aplicar-se noves mesures de restricció del consum de l'aigua a diferents zones del territori català i la nostra vila en queda afectada. Portem molts mesos sense que plogui suficientment al país i les reserves d'aigua dels nostres pantans s'ha anat reduint fins a unes xifres insòlites i preocupants.

Sortosament, al seu dia, es varen construir plantes dessalinitzadores que han permès tirar endavant més temps sense limitar el consum de boca, però cada vegada es fa més difícil preveure si finalment també l'aigua que ens arriba als nostres dipòsits es veurà reduïda.

La manca d'aigua a la terra és una preocupació global, que quan no t'afecta directament sembla que no existeixi. El nostre país està situat prou al sud com per acabar patint problemes greus de manca d'aigua, a l'agricultura, la indústria, però també a les cases.

En alguna ocasió, arran dels problemes de subministrament de petroli, havíem comentat que les conseqüències del seu encariment, o fins i tot la reducció de les reserves de petroli arreu del món ens provocaria problemes greus si no érem capaços de trobar-hi substituts a temps. La idea de la sequera es feia present a les converses i més d'un afirmava que el veritable problema del nostre planeta és la manca d'aigua a moltes regions.

M'imagino que els caps pensants tenen present aquesta realitat i que estudien com solucionar-ho abans no sigui massa tard. De moment a casa nostra podem obrir l'aixeta les vint-i-quatre hores del dia, però potser arribarà el dia en què de l'aixeta no en rajarà ni una gota, si més no durant unes hores del dia.

Fa anys que escoltem campanyes que ens sensibilitzen a reduir el nostre consum d'aigua. A reparar les pèrdues d'aigua, a tancar l'aixeta quan no la necessitem, però després cauen quatre gotes i ens oblidem del problema.

No hem de ser alarmistes, però sí conscients de tot el que està passant. Hem de col·laborar en la reducció del nostre consum d'aigua, i tenir present que el nostre planeta cada dia es troba més sec, i que el ritme de pluges ha canviat, amb molts períodes sense veure una gota sobre els nostres caps.

Exigim als nostres governants que prenguin mesures per evitar situacions extremes de manca d'aigua, però arremanguem-nos i siguem els primers en col·laborar perquè l'aigua no llisqui inútilment per casa nostra.

El drama de la immigració que ens interpel·la

L'ONG Caminando Fronteras s'ha convertit en una mena de notari de morts i desapareguts, segons informava el diari ARA. El titular de la notícia era que en cinc anys, més d'11.000 persones han mort intentant arribar a Espanya. Això és molt fort i ens hauria de remoure la consciència. En quin món vivim?

Ja sé que no cal sortir del país per observar injustícies, famílies que viuen en la pobresa, desnonaments sense pietat i més, però no podem deixar de pensar en les persones que motivades per la fam o la guerra surten del seu país per trobar un lloc on viure amb dignitat.

T'adones que no estem fent res per aturar tanta mortaldat. Per aconseguir que deixin de patir i morir tantes persones en el seu trajecte cap a un món millor. Un món que els permeti viure. Llavors també recordes que tenim una llei d'estrangeria, de la qual n'he parlat més d'una vegada, que és totalment injusta i maliciosa. Una llei que no fa justícia al perfil que vol tenir de democràcia i respecte als drets humans. 

I jo em pregunto, de quins humans estem parlant quan ens referim als seus drets? A uns quants humans, que han tingut la sort de viure unes circumstàncies que els han permès gaudir amb un mínim de dignitat, o volem parlar de tots els humans?

La immigració és una llosa que ens persegueix i molt em temo que ho continuarà fent sense que siguem capaços de trobar una solució justa per a tothom. Avui, al funeral d'en Ramon Solé, quan s'hi referien en la seva tasca humanitària i de voluntariat, he pensat que sortosament tenim persones que pensen en els altres i que es desviuen per ajudar-les. Una tasca que no acostuma a ser prou lloada ni reconeguda, i que al mateix temps hauria de ser responsabilitat dels nostres governs, els quals ens representen.

Definitivament no anem bé. No ens estem preocupant de les coses importants, de les persones que pateixen, sigui quin sigui la seva procedència, cultura i raça. Ens dediquem massa a coses supèrflues, fets menors que no aporten res a la societat, més enllà d'un gaudi puntual d'uns pocs, dels que som i ens hem de considerar uns privilegiats.

Si no som capaços de denunciar aquesta fredor, aquesta insensibilitat i menyspreu cap a la vida de les persones, no podem sentir-nos orgullosos de la nostra societat, ni de la nostra pròpia existència.

Posar-nos a la pell de l'altre

Una expressió molt comú és la de posar-se a la pell de l'altre a l'hora d'opinar sobre algun aspecte que sovint ens mirem des de fora. Fa uns dies, amb un grup de gent, parlàvem de les dificultats de moviment en una població per part de les persones que tenen alguna disfunció, ja sigui de vista o bé perquè necessiten desplaçar-se amb cadira de rodes. Pensàvem que potser els nostres governants eren massa joves per entendre que la gent gran no sempre ho té fàcil per anar d'un lloc a l'altre de la nostra vila.

Dimarts visitava una família on la seva àvia era completament cega i ens explicava què significava haver de dependre dels altres per fer qualsevol cosa. Recalcava que era un patiment tenir un ple coneixement i memòria, però no poder veure-s'hi. Em va venir al cap la conversa que comentava al principi, i la dificultat que tenim per posar-nos a la pell de l'altre i tenir plena consciència de què significa tenir alguna mancança que et fa fer dependent, amb grans dificultats per moure't.

Això ho podríem aplicar a moltes coses. No només en temes de mobilitat, sinó també d'opinió i coneixement. Procurar posar-se a la pell de l'altre per entendre el seu comportament, les seves idees i opinions és bàsic per mantenir una conversa, un diàleg, ara que està tan de moda la paraula, i poder opinar amb més coneixement de causa.

Si només ens mirem el melic, només pensem en nosaltres, en la nostra experiència i coneixements, es fa difícil arribar a entendre els altres, perquè la diversitat pot ser molt gran. No es tracta de pensar com els altres ni fer el mateix que fan els altres, sinó procurar entendre'ls i, sobretot, respectar-los.

Tornant al tema de la mobilitat en una població, seria important que els nostres governants ho apuntessin com una prioritat: salvar obstacles perquè les persones amb dificultats de moviment ho tinguin més fàcil. La nostra vila, on hi ha rials que hem convertit en carrers estrets, es fa difícil aconseguir unes voreres practicables i fàcilment accessibles, però probablement hauríem de fer un esforç per trobar la manera perquè siguin més practicables del que ho són ara mateix.

Posar-se a la pell de l'altre hauria de ser un principi a tenir en compte sempre. Tant a l'hora d'opinar i discutir, com en el moment d'arremangar-se i posar-se a treball, sobretot quan es tracte de servir qui t'ha escollit perquè milloris el benestar de la comunitat.

El món de la pagesia

Avui m'he fixat en l'article de l'exconseller Carles Mundó, que publica l'ARA, que relata els problemes que tenen els pagesos, i concretament els que tenen vaques i venen la llet a les empreses lleteres. Segons diu l'exconseller, en aquests moments els pagesos estan venent la llet per sota del preu de cost, la qual cosa ha fet que molts pagesos hagin plegat. I es pregunta: Volem un país sense pagesos?

Viure de la pagesia ha estat sempre molt complicat, amb pocs incentius més enllà de la passió pel camp. Dependre de la climatologia i haver-hi de dedicar totes les hores de la setmana, festius inclosos, ha fet que molt jovent no hagi continuat la professió dels seus pares i hagi preferit anar a ciutat a treballar en altres camps.

Si afegim l'èxode del jovent a la precarietat amb què es viu a l'hora de vendre els productes que es conreen, tot plegat ajuda a pensar que el món de la pagesia té cada vegada més números per desaparèixer de casa nostra. Es parla molt de consumir productes de quilòmetre zero, però si quedem sense pagesia, haurem de consumir productes que venen de molt lluny.

El poder de les empreses lleteres sobre el mercat de la llet, que evidentment té una data de caducitat, és molt gran i fa que els pagesos tinguin poc marge de maniobra. L'exconseller treu el tema de la força dels consumidors a l'hora de comprar a una empresa lletera o una altra, i posa l'exemple del cas de Llet Pascual l'any 2003, quan va deixar de comprar llet de les granges catalanes i la venda es va desplomar, un signe de solidaritat dels compradors en vers els pagesos.

Sigui d'una manera o altra, hem de tenir consciència de quina és la realitat, i de la importància que els pagesos tinguin un marge de benefici que els permeti continuar treballant i no hagin de plegar. Un país no pot prescindir del sector primari i dependre de fora per al consum intern. Si tenim consciència d'aquesta realitat, caldrà que trobem la manera de solucionar aquesta anomalia.

Més accidents de trànsit

Ahir parlava d'un cap de setmana negre i avui ho podria completar amb un accident de trànsit que ha provocat la mort d'una noia de 13 anys i un nen de 4. Són moltes les víctimes a les carreteres i sembla que no ens ho agafem prou seriosament. Tots estem exposats a tenir un accident i també provocar-lo, i per això cal anar molt en compte. Hem de tenir present que el vehicle i la carretera serveixen per aproximar-nos on volem anar, i que ho hem de fer molt concentrats, sabent que sempre hi ha un risc.

No hem de témer la conducció, sinó ser conscients de la responsabilitat que assumim quan conduïm un vehicle. Del mal que podem ocasionar i del que podem rebre per part dels altres, la majoria de vegades per inconsciència i mala praxis.

Aquesta mateixa setmana moria un noi de 21 anys, de Canet de Mar, que circulava en moto. La vulnerabilitat de conduir una motocicleta l'hauríem de tenir molt present, no només els seus conductors, sinó els que circulem en cotxe. La protecció que tenim amb el cotxe, que no sempre és suficient, no la tenen els motoristes i encara menys els ciclistes. D'aquí la meva insistència que cal entendre els viatges com una necessitat per poder-nos desplaçar i no com una diversió, i sobretot no fer imprudències.

L'accident d'aquesta matinada a Vidreres sembla ser que ha estat causada per l'endormiscada d'un dels conductors. Abans d'agafar el cotxe hem d'assegurar-nos de tenir el cap clar, tant perquè no hem begut, com perquè no tenim son. Si no n'estem segurs, val la pena ajornar el desplaçament o permetre que sigui un altre qui condueixi. Tota previsió és poca davant la possibilitat de tenir un accident i morir o matar a la carretera.