Cinquanta anys després

Avui hem celebrat la Diada Nacional de Catalunya recordant Sant Boi de Llobregat ara fa cinquanta anys. Era la primera vegada que es podia celebrar després del franquisme i la il·lusió de molts catalans es reflectia a la cara. Han passat aquests anys i és bo analitzar en què hem avançat i què ens falta per recórrer. 

No tothom pensa el mateix i trobarem persones que se sentiran frustrades perquè les expectatives eren massa optimistes i som allà on som, i d'altres pensaran que tot plegat són ganes d'embolicar la troca i que ens hauríem de concentrar en els "veritables" problemes de la nostra societat. Una societat que està anant enrere en molts aspectes, malgrat l'avenç que ningú no ens pot negar.

És trist que el discurs generalitzat continuï sent la defensa de la llengua catalana, reivindicant el dret a utilitzar-la i defensar-la davant de les traves que encara es posen. Com pot ser que després de cinquanta anys encara ens estiguem discutint per la llengua? Per una cosa tan important com és la llengua pròpia d'una nació?

A vosaltres no ho sé, però a mi m'entristeix. És una lluita constant on t'has de sentir dir segons quines coses, si defenses el teu dret a utilitzar la teva llengua, i t'has d'esforçar i lluitar perquè el català estigui respectat com a llengua pròpia del meu país.

Permeteu-me que recordi que, al marge d'institucions pròpies o foranes, que posen bastons a les rodes, tenim unes lleis que no sempre som capaços de fer complir. La normalitat de la llengua passa, en primer lloc, per utilitzar-la i no canviar-la quan algú se'ns dirigeix en una altra llengua o ens fa l'efecte que no ens pot entendre. Però també demana controlar que tots els establiments de casa nostra utilitzin, com a mínim el català per anunciar-se. Això és ben visible, i no hi ha excuses a l'hora de fer complir la llei. 

Com he dit mil vegades, morirem lluitant per la defensa del català. Cal tenir-ho clar, i admetre que és una feina feixuga que no podem defallir, però que n'estem fins al monyo!

Menjar la coca dins del cotxe

Sempre he pensat que val la pena esforçar-se en valorar el lloc on vivim i gaudir-ne plenament. Hi ha persones que sempre voldrien canviar de ciutat perquè no hi acaben de viure bé. Als pobles petits consideren que no poden moure's sense que els veïns se n'assabentin, a les grans ciutats l'anonimat és tan exagerat que pots necessitar algú i trobar-te sol.

Quan en parles amb els amics i familiars no sempre arribes a posar-t'hi d'acord. Defensar que és bo que els veïns et coneguin i sàpiguen si ets per casa, has sortit de vacances, o passes temporades a fora. Si arribes tard del vespre a casa o et lleves de bon matí. Hi ha qui no ho suporta, i ho troba una incomoditat i una manca d'intimitat. Al final, però tot és qüestió d'actitud i saber valorar la part positiva de les coses i separar-ho d'allò que et pot perjudicar. 

Al llarg dels anys he canviat de lloc de residència, tot i que l'actual fa més de vint anys que dura, i no crec que a hores d'ara hagi de canviar. A tot arreu m'hi he trobat bé, encara que pugui tenir les meves preferències. La ciutat on vaig néixer té un pes especial, que fa que ho portis sempre al cor, però al lloc que t'han acollit i que t'has sentit estimat també et dona un valor afegit que te'l fa estimar i defensar de qualsevol crítica.

La gran ciutat, Barcelona, és probablement el tema que genera més discussions. Et trobes posicions totalment contràries entre qui ho defensa i qui t'en diu pestes. Recordo bé les meves temporades vivint a la gran ciutat, i no ho trobo a faltar, malgrat no en guardi un mal record. La gran ciutat més aviat m'embafa, i prefereixo viure en una petita o mitjana població, on coneixes a la majoria de la gent. És on pots dir clarament que a part d'amics i coneguts hi tens els saludats.

La diada d'avui és per a molts barcelonins la jornada de menjar-se la coca a la carretera. La concentració de cotxes que surten de la capital provoca grans retencions a les nostres autopistes, tots desitjosos d'arribar a la segona residència, o a casa dels pares i familiars, i poder celebrar la revetlla més solemne del nostre país. A tots ells els desitjo que els sigui lleu, i que puguin arribar sans i estalvi al lloc de destinació, i celebrar la tradicional revetlla de Sant Joan. Bona festa!

El jovent, els més perjudicats

Les noves mesures contra la Covid, a part d'afectar directament a la restauració i l'oci nocturn, té especial incidència en els joves, que són els que acostumen a sortir de nit, i ara tenen en contra el toc de queda des de la una fins a les sis de la matinada. Els més grans, que no acostumem a sortir de nit, ens passa una mica de llarg.

Si tens el costum de celebrar les festes nadalenques i de cap d'any a casa amb els teus familiars, les mesures dictades pel govern català i avalades pel TSJC, no tenen efectes i pots fer la vida ben normal. Als joves, però se'ls tanquen moltes portes i això, vulgues o no, té la seva repercussió.

Hi ha qui ho substitueix per moure's il·legalment, trobar-se amb amics bevent alcohol mig amagats, o bé enfrontant-se a la policia. No és estrany, doncs, que els empresaris de l'oci nocturn es queixin, i diguin que l'alternativa a les mesures és aquesta i que per tant no té sentit dictar-les.

A casa celebrarem la nit de cap de Nadal i la de cap d'any a casa, en petit comitè, amb la filla mil quilòmetres lluny, però molt a prop gràcies a les xarxes socials. El dinar de Nadal, amb un gruix més de família, tots ventilats i separats al màxim.

Des d'aquest blog, per a totes les persones que em seguiu, aprofito la diada per desitjar-vos un Bon Nadal, en companyia de totes les persones que us estimen. 

La fira de Nadal d'Arenys de Mar

Aquest cap de setmana Arenys de Mar ha celebrat la seva fira de Nadal, que és tradicional en aquestes dates i que omple la placeta de l'Església de parades de tot tipus de productes. Una tradició que s'afegeix als diferents mercats o fires de durant l'any, al llarg de la Riera.

Des d'Alemanya ens arriben imatges dels mercats de Nadal de diferents ciutats: Bonn, Colònia, Düsseldorf, Nuremberg... on, malgrat el fred que hi fa,  són moltes les persones que hi participen, i que a diferència d'aquí, s'allarguen en el temps, i no només durant un cap de setmana. Uns mercats que darrerament són visitats per persones d'arreu d'Europa, atès el seu reclam.

Tot i que la pandèmia continua afectant-nos, enguany ens ha permès celebrar més actes culturals i socials, malgrat tinguem l'espasa de Dàmocles ben esmolada. Necessitem poder-nos relacionar i celebrar actes conjuntament, per combatre l'individualisme que ens amenaça com a societat, i és bo visitar altres ciutats per observar les seves peculiaritats. 

A les xarxes socials hem pogut veure exemples de ciutats engalanades per celebrar el Nadal, encara que el seu fons religiós estigui molt arraconat. Són les festes de l'inici de l'hivern, que ens apropen al cap d'any.

A diferència de casa nostra, hem pogut observar que les mesures de control de la vacunació per a la Covid són molt més estrictes. Per accedir en aquests mercats es demana el green pass, i si no es disposa d'ell, no es permet l'entrada. A Arenys això no s'ha tingut en compte, probablement perquè les directrius del nostre govern autonòmic no són prou clares ni rígides. Desitgem que aquesta llibertat de moviments no ocasioni un increment de les persones infectades, i que el nombre d'ingressats no vagi a l'alça. En llocs on hi ha concentració de persones és important protegir-se amb la mascareta, rentar-se les mans i procurar mantenir  el que es pugui, la distància de seguretat.

Si ho diu Putin, sí

Si Putin felicita el candidat Joe Biden, llavors vol dir que sí que va guanyar les eleccions. Després de gairebé un mes i mig de celebrar-se les eleccions, i amb l'aprovació del Col·legi Electoral queda clar que el guanyador de les eleccions als EUA va ser Joe Biden i que el perdedor ha estat Trump, que no ha pogut demostrar el frau electoral que tant ha predicat.

Calia que Putin felicités Biden per quedar convençuts de qui era el guanyador. Els dubtes, però venien més per interessos del propi president rus, que no pas del funcionament electoral. Putin estava molt tranquil amb la presidència de Trump, que el feia bo i gairebé normal.

El Col·legi Electoral va ratificar els resultats electorals amb victòria de Joe Biden i ara ja només falta que ho proclamin el Congrés i el Senat, si no m'equivoco, el dia 6 de gener. La presa de possessió serà el 20 de gener. Quan abandonarà la Casa Blanca l'actual president?

Segons he llegit sembla ser que Trump encara estaria esperant que passés algun miracle i que es revertís el resultat i d'aquesta manera poder continuar presidint el país. És obstinació o malaltia? S'haurà desprestigiat el país? Haurà fracturat el país i obligarà Biden a cosir-lo?

Diuen que s'ha demostrat que als EUA la democràcia està ben implantada i que res la pot fer tombar, però jo penso que en molts moments s'ha posat en dubte aquesta garantia i el fet que s'hagi qüestionat els vots dels ciutadans, no la deixa gaire ben posada.

L'altra pregunta que ens fem és: ha guanyat el menys dolent? S'ha alliberat el món del poder d'una persona autoritària, prevaricadora i manipuladora? Era això del que es tractava? Llavors com és que va aconseguir tants vots? Les eleccions als EUA han provocat molts discursos i també discussions, però penso que encara no s'ha acabat, i pot ser que hi hagi un abans i un després del 6 de novembre de 2020.

Tornant al cinema

Estava intentant fer memòria de quants anys fa que no vaig al cinema. No recordo quina va ser la darrera pel·lícula que vaig veure en un cinema, però segur que fa uns quants anys. Sempre faig la broma que va ser l'estrena de Benhur. Tampoc és que acostumi a veure pel·lícules per televisió, però en aquest cas hauria de parlar de mesos, a excepció de la sèrie "Gambito de dama", que he seguit per Netflix i que haig de dir que m'ha agradat.

Avui, doncs, després d'anys de no trepitjar un cinema assistiré a la presentació de la pel·lícula "La vampira de Barcelona" del director arenyenc Lluís Danés, i després al col·loqui que hi ha previst acabada la pel·lícula.

Probablement no és el millor dia per tornar a un cinema, tenint en compte la situació de l'epidèmia, però confio que hi haurà totes les mesures de seguretat i que no hauré de penedir-me d'haver-hi anat. És una bona ocasió, per felicitar el director en un dels molts èxits i veure l'actuació de Queralt, la filla de la Glòria.

Serà un cap de setmana cultural arenyenc, perquè demà tenim entrades per assistir al concert de Nexus Piano Duo, i gaudir de la magnífica interpretació a què ens tenen acostumats, i en aquesta ocasió celebrar els 250 anys del naixement de Beethoven. Ja us explicaré com haurà anat tot plegat.

Per si de cas... anem al teatre!

Aquests dies estem enfrontant les ganes de poder celebrar un Nadal una mica normal, amb la por d'excedir-nos i que arribi una tercera onada del coronavirus. Avui mateix s'han donat a conèixer les noves mesures a tenir en compte, pensant en els dies de festa, i la impressió que tens és que el govern et fa un obsequi sense estar-ne gaire convençut.

Una mica és el que se'ns deia fa uns dies, assegurant que si hi haguessin diners per compensar, no es permetria l'obertura d'establiments de restauració. Si fóssim capaços d'acceptar un Nadal confinats, no ens deixarien sortir a celebrar-lo amb la família.

L'única esperança és que es confirmi que ben aviat podrem vacunar-nos i deixar enrere aquest malson, tot i que no està clar que això passi aviat. La Gran Bretanya feia públic que començarien a vacunar de manera massiva els seus ciutadans, i al darrere ha aparegut Rússia que no vol ser menys. Aquí es parla del primer trimestre de l'any vinent.

Pel que pugui ser, i aprofitant l'escletxa, els de casa ens hem apuntat a assistir al concert d'aquest diumenge al Teatre Principal. Un concert de piano a quatre mans, a càrrec de Nexus Piano Duo, amb obres de Beethoven, de qui enguany celebrem els 250 anys del seu naixement. No fos cas que tornin a tancar els teatres. Ja fa molts mesos que no sé què és seure en una butaca d'un teatre!

Joaquim Cassà, cent anys de vida

L'esmentava el passat 2 de novembre, aniversari del meu pare, perquè recordava que es portaven cinc dies de diferència. Efectivament, el dia 7 de novembre el senyor Joaquim Cassà va celebrar el seu centenari. Són cent anys de tot un senyor, que es fa estimar i respectar. Una bona persona, treballadora i intel·ligent, que dona exemple de vida i admiració.

És un honor comptar amb ell dins d'aquesta vila, de nostàlgia cultural, però que ha canviat molt fins al punt de posar en perill tot el seu bagatge. El senyor Cassà ha estat una persona molt activa tota la seva vida, i això és palpable als seus cent anys, amb una brillant contribució a la vida cultural i industrial de la vila.

Avui el meu cor ha fet un salt quan he vist una carta a la bústia, l'adreça escrita a mà, un fet gairebé insòlit avui dia, que gairebé ho rebem tot per correu electrònic, tret de les circulars administratives. A l'interior del sobre, un punt de llibre amb la imatge del senyor Cassà i el seu agraïment als cent anys de vida reeixida.

Benvolgut Joaquim Cassà, no sabeu l'alegria que ens ha fet, a la M. Àngels i a mi, rebre aquest present, per la vostra consideració a unes persones que us tenen amb molta estima i respecte. La vida en societat només té sentit quan t'adones de l'existència de persones com el senyor Cassà. Tot seria molt diferent si existissin més persones de la categoria, generositat i amabilitat del senyor Cassà, i no és estrany que al seu dia fos reconegut com a fill il·lustre de la vila.

Desitjo de tot cor poder continuar molt més anys gaudint de la vostra amistat, aprendre del vostre saber fer, i recordar la vostra trajectòria cultural i humana. Gràcies per pensar en nosaltres a l'hora de celebrar els vostres cent anys de vida, rebeu una forta abraçada de qui us admira i us desitja bé.

La meitat dels nord-americans celebren la victòria de Biden

És un cap de setmana perquè els seguidors de Biden puguin celebrar la seva victòria a les eleccions presidencials dels EUA. Una victòria que molts veuen més com la derrota de l'impresentable Trump, que ha obtingut, però, més de setanta milions de vots. Unes eleccions que encara no han acabat el recompte a tots els estats, i que Trump continua defensant que encara no està decidit qui les ha guanyat, pel frau que diu que hi ha hagut, però que no pot demostrar.

Tenim, doncs, uns mesos encara amb informacions que aniran arribant sobre aquestes eleccions, perquè tal com ja deia fa uns dies, Trump no accepta la seva derrota, molt en la línia de com pensa i com és, com a persona. Certament el món no es mereix polítics com ell, i la prova és que a nivell mundial ha desestabilitzat tot allò que ha tocat. 

La victòria de Biden, a qui molts han votat per derrotar Trump, no és garantia de res més que la vida pot anar millor que amb l'actual president, que ja és molt! De mica en mica les reaccions internacionals van apareixent, i t'adones que hi ha molta hipocresia, que hi ha qui només parla quan les coses estan decidides, no fos cas que encara haguéssim de penedir-nos dels nostres comentaris.

Europa i Sud-Amèrica són, probablement, els més beneficiats del canvi de president, que en altres moments no destacaria, però que les circumstàncies i el tarannà de Trump posen en safata la millora de les relacions. Potser el cas d'Anglaterra sigui el més dubtós, ja que el primer ministre britànic tenia un bon coixí amb Trump, encara que Biden no voldrà trencar les tradicionals bones relacions entre els dos països.

Els EUA continuaran sent notícia i estic segur que veurem coses que ens sorprendran. Trump va preparar-ho tot molt bé, perquè la seva desfeta no fos fàcil, però molt s'haurien de deteriorar les coses, i posar en perill la democràcia, com perquè els fets es reinvertissin, i recuperés hostilment la presidència dels EUA.

Cent anys del naixement del meu pare

Tot i que és rar el dia en què no pensi en els meus pares, en dates assenyales com la d'avui es fan molt més presents. Avui dia dos de novembre el pare compliria cent anys. I em ve a la memòria el senyor Joaquim Cassà, que es portaven pocs dies de diferència i que sí podrà celebrar el centenari del naixement. Desitjo que es trobi bé i valent com sempre.

El pare va viure fins als noranta-cinc anys, seguint la tradició de la majoria dels seus germans i germanes. Una família de pagès de la Plana, que varen viure la guerra i patir la postguerra, sense els greus problemes de la gent de ciutat, però amb les angúnies i el sofriment que sortosament no vàrem heretar els seus fills, tot i viure els darrers anys del franquisme.

Cent anys en què el món s'ha transformat, però que estem vivint unes experiències que s'assemblen molt a les de començaments del segle passat. Un pandèmia, com la grip del 1918, i l'auge de l'extrema dreta, que confio no segueixi el mateix itinerari de passada la primera guerra mundial.

Malgrat els canvis resultarà que no som tan diferents, i que els humans no aprenem dels nostres errors. Ens entrebanquem amb les mateixes pedres i convertim la història en un moviment cíclic de reviure els pitjors moments.

Tal dia com avui, al llavors poble de La Guixa, a tocar del nucli urbà de Vic, naixia el nostre pare a qui avui faig memòria en el seu centenari.

On és el PSC d'Arenys?

He trobat a faltar el PSC a l'acte institucional de l'Onze de setembre a Arenys de Mar. S'han posat al mateix nivell que el PP, quan formaven part del consistori. Crec que no és bo que no hi fossin, en un acte on hi hauria d'haver representat tot el poble. Ja entenc que hi ha diferències entre els partits polítics, però continuo pensant que les formes són importants.

No estem parlant d'una manifestació pels carrers, o la reivindicació de la independència, que ja sabem que no la desitgen, sinó d'un acte de celebració de la resistència d'un poble davant la injustícia de l'abús de poder d'un estat. No tot el PSC ha actuat de la mateixa manera arreu de Catalunya, i he suposat que s'ha tractat d'una decisió de la gent d'Arenys de Mar. No ho trobo bé.

És molt important ser coherent i també ser present a tot arreu defensant la posició pròpia. Absentar-se dels llocs no és la millor manera de representar a ningú. Ho puc entendre de partits polítics intolerants com el PP o C's, però tinc un altre concepte del PSC, al marge d'estar-hi o no d'acord amb els seus principis. Ara veig que tornen a insistir amb el federalisme. La llàstima és que no hi creu ningú, potser sí sobre el paper, però no a la pràctica.

Enguany ha estat un onze de setembre estrany, molt diferent als darrers anys, i hauria volgut que només fos degut al COVID, i no a posicions partidistes que ja veiem que no ens porten enlloc. Implicar-se en la vida diària de la vila és important, defensant cadascú la seva posició, però no amagant-se de la gent, i deixar un buit inexplicable. Tots hem canviat molt, però el PSC, si més no el local, haurà d'esforçar-se molt per deixar de ser un partit residual.

La vila dels Teletubbies

Avui m'han demanat si jo vivia al poble dels Teletubbies. D'entrada m'he quedat una mica parat, primer perquè de fet no són de la meva època, però per altra banda no sabia a què es referia amb la pregunta. Què passava al meu poble que es pogués confondre amb el poble de les Teletubbies. M'han ensenyat la foto i ho he vist clar.

Arenys celebra aquests dies l'Arenys de flors, i s'intenta engalanar la vila amb flors, finestres i balcons, i l'Ajuntament acostuma a posar bonica alguna plaça o, en el cas d'aquest any, la seva façana. De fet, obro parèntesi, aquest cap de setmana s'acumulen les celebracions, algunes d'elles ajornades per culpa de la pandèmia, com és la Fira del Solstici d'estiu, i també podrem visitar la fira de brocanters i col·leccionisme. Tanco parèntesi.

No és la primera vegada que comento la decoració que prepara aquest ajuntament amb motiu de l'Arenys de flors, perquè em crida l'atenció el gust del promotor o dissenyador. Ja vaig dir l'altra vegada que es tractava de gustos i per tant cadascú té els seus. He comprovat que no coincideixen amb els meus, i veig que tampoc amb qui em preguntava la relació del meu poble amb els Teletubbies.

No es tracta de passar vergonya, sinó saber defensar que no tothom pensa igual ni li interessen les mateixes coses. El que és important és que es puguin celebrar actes culturals malgrat la pandèmia, i que ho aprofitem per passejar i saludar els amics i convilatans. Si l'ornamentació ens serveix per riure per sota el nas, agafem-nos-ho de bon humor i gaudim del llarg cap de setmana.

Teresa Verdura, nova defensora de la ciutadania

D'alguna manera ho celebro per partida doble. En primer lloc perquè el càrrec que va deixar en Manel Pou, feia massa temps que no estava ocupat, i en segon lloc per la persona escollida.

La Teresa Verdura em mereix plena confiança i considero que serà una digna continuadora del bon treball que va desenvolupar en Manel Pou. La veig totalment capacitada per al càrrec, amb coneixement de la vida arenyenca, perquè s'hi ha implicat des de diferents àmbits, i amb la professionalitat i seriositat que la caracteritza en totes aquelles activitats que ha desenvolupat.

És una bona notícia saber que finalment el govern municipal ha desencallat una situació que feia massa temps que durava, havent deixat a la mà de Déu molts vilatans que han fet ús dels serveis del defensor davant el mal funcionament de l'administració pública. Estem massa avesats a no rebre resposta de l'administració local, o rebre-la malament i tard. La feina de la defensora de la ciutadania és precisament atendre aquells vilatans que se senten mal tractats per l'ajuntament i procurar resoldre els seus casos.

També és cert que el perfil de cadascú li dona caràcter al càrrec. En Manel Pou, de vocació i expertesa social, no s'oblidava de la gent menys afavorida, i procurava donar resposta a les seves necessitats més bàsiques, desviant-se potser una mica de l'estricta funció del defensor, però que afavoria el seu arrelament a la comunitat, evitant situacions crítiques i millorant la convivència.

Caldrà veure com, la Teresa Verdura, portarà a terme la seva tasca de defensora de la ciutadania, però estic convençut que servirà per millorar les relacions entre l'administració i l'administrat, i de manera directa o indirecta, les relacions humanes entre la població d'Arenys de Mar. 

Felicitats Teresa pel teu nomenament, i moltes gràcies per la teva generosa predisposició a afavorir les persones de la nostra vila.

Colau cancel·la el concert als terrats

Finalment l'alcaldessa de Barcelona ha cancel·lat el concert des dels terrats de Barcelona que s'havia de celebrar el proper dissabte. Hi ha hagut molta crítica per l'excessiu cost que representava l'organització del concert, però crec que més que res ha estat un malentès de tots plegats, o una manca de transparència per part de l'Ajuntament de Barcelona.

Sembla ser que als grups i cantants participants se'ls pagava mil cinc-cents euros, i el cost total representaven dos-cents mil euros per a l'ajuntament. Han sortit uns quants grups que han considerat que el cost era excessiu i que més valia dedicar els diners a altres coses més útils i necessàries ara que encara estem en mig de l'epidèmia. Crec que encobert hi havia la sensació que algú s'estava embutxacant més diners dels que caldria.

Sigui com sigui hi ha una cosa que convé tenir present: la cultura no és gratuïta i també és necessària. Suposo que s'ha organitzat malament i que l'administració pública, en aquest cas local, no ha estat a l'alçada de les circumstàncies, però no podem oblidar que també necessitem que la cultura no quedi marginada, perquè ens ajuda a viure. Quan s'organitza un concert o una representació teatral o de dansa, hi ha tot un treball al darrere que s'ha de tenir en compte. Les coses no es creen de cop, ni tenen lloc sense una infraestructura mínima. 

Potser el concert no era la millor idea, ni el cost necessari el més adient, i és millor dedicar aquests diners a disposar d'equipament de protecció contra el coronavirus, però no caiguem en l'error de col·locar la cultura a la cua de les prioritats.

Amb Beethoven desitjant l'entrada d'un millor any

El 16 de desembre de l'any 1770 va néixer a la ciutat alemanya de Bonn el gran compositor Ludwig van Beethoven, i per això l'any que entrarem celebrarem el seu 250è aniversari amb multitud de concerts arreu del món. A casa, per no ser menys, ja he instal·lat les nou simfonies que m'acompanyaran molts moments de repòs i d'escriptura dels meus posts.

Recordo que a casa dels meus pares teníem un tocadiscs que es plegava com una maleta, i uns quants discs, al començament no gaires, però entre ells hi havia algunes de les més famoses simfonies de Beethoven. Vaig començar, doncs, molt aviat a escoltar la seva música. Amb el temps m'he dedicat a escoltar més música coral i compositors anteriors, de l'època barroca i més matinera. Tot i així no he deixat de considerar Beethoven com el que ha estat, un dels millors compositors de la història de la música.

Avui, doncs, he iniciat el meu homenatge al compositor alemany i sense esperar l'inici de l'any commemoratiu he començat a escoltar les seves simfonies, que m'acompanyen en la redacció del meu post de Nadal.

Tot paint el menjà de Nadal, us desitjo unes bones festes i en cosa de vuit dies, una bona entrada d'any, que sigui millor que el que està acabant i que els nostres presos polítics puguin sortir de la injusta presó, i s'avancin les eleccions per poder aconseguir un govern i un president millor del que tenim ara.

Nadal en família, però no tots

Avui és Nadal i la família d'Arenys ens hem reunit per compartir la taula. Sortosament hi som tots, i encara que podem pensar i votar partits diferents, o no votar, no ens hem barallat, perquè per sobre de tot hi ha les persones, i en aquest cas la família. Es tracta d'aprofitar les poques oportunitats que tens per asseure't a taula i compartir. A Vic, ja no hi tenim els pares i això es fa notar, però també ens vàrem trobar i recordàrem que la mare, aquest mes de desembre, hauria celebrat els cent anys del seu naixement.

Avui, però, hi ha famílies que no ho hauran pogut celebrar plegats, segur que n'hi ha moltes, però algunes d'elles, que tots tenim en la memòria, no hauran pogut compartir la taula perquè a Espanya no hi ha justícia, sinó venjança. Polítics i jutges no han paït que un poble s'alcés pacíficament per exigir un referèndum i poder conèixer què volem ser.

Espanya, amb el guiatge de M. Rajoy, corrupte, orgullós i prepotent, però amb tot el poder a les seves mans, ha caminat enrere i ha perdut el poc prestigi que hagués pogut tenir. Des de fora s'observa com els espanyols no viuen amb la llibertat que atorga un sistema democràtic, sinó sotmesos a la llei d'uns pocs, i a mercè d'uns jutges prevaricadors i repressors.

A casa hem celebrat el Nadal, ahir compartint amb veïns, amics i vilatans la missa del gall, i avui amb la família marinera a la taula, amb canelons i pollastre rostit, neules i torrons. Els amics que es troben a les presons catalanes per ordre d'una decisió injusta, hauran d'esperar encara uns mesos a que s'arribi a fer justícia. No hem pogut fer res més que pensar en ells i desitjar-los que tinguin la suficient valentia  i coratge per aguantar aquesta situació injusta.

Constitució, res a celebrar!

Els pocs que podem dir que vàrem votar la Constitució i que ho férem favorablement constatem que ens va moure la necessitat i desig de sortir d'un règim dictatorial per anar a un model de democràcia com el que funcionava a la resta d'Europa. Per a molts de nosaltres la Constitució marcava l'inici d'aquesta transició, la bondat de la qual ara posem en quarantena.

La meva adolescència i joventut la vaig viure en un règim autoritari que no em permetia parlar la meva llengua, expressar les meves opinions i en definitiva parlar clar contra la manca de drets i llibertat. El canvi de sistema polític s'orientava cap a la meta desitjada i qualsevol millora era benvinguda.

Després de quaranta anys el text ha quedat obsolet, per a uns, els nostàlgics, voldrien tornar enrere, limitar les competències dels territoris autònoms i prohibir la llibertat d'expressió. Per a uns altres desitjaríem que el text s'adeqüés a la realitat actual del món, millorant el respecte als drets de totes les persones i permetent un sistema de govern federal. Potser és cert, com diu un dels pares de la Constitució, en Miquel Roca, que una modificació de la Constitució, observant el panorama polític que tenim, probablement seria a pitjor.

Vaig votar favorablement en el referèndum de la Constitució que ara no em representa i que voldria canviar. És per això que davant dels fets que s'estan produint i la lectura restrictiva del seu text, no tinc res a celebrar i molt a demanar i exigir. Espanya es troba molt lluny d'un model de democràcia real, per més que digui el nostre insigne ministre d'exteriors.

Primera festa de Sant Jaume sense el pare

Avui és la primera diada de Sant Jaume sense el pare. Malgrat que a Catalunya ja fa molts anys que va deixar de celebrar la festa, el pare la tenia molt present i a casa es va convertir en un costum anar a passar uns dies a Andorra. Allà era jornada festiva. En les primeres ocasions també hi vàrem anar la Beth i jo. Encara recordo la vegada que esperant l'inici de la missa, en una església d'Andorra, ens vàrem adonar que també hi eren els meus oncles, la tieta Maria i el tiet Joan. El vespre abans ens havien vingut a desitjar una bona estada a Andorra i a felicitar el pare.

Recordar moments viscuts per la família t'adones de la importància que té cada cosa que fas. No hi ha res que no mereixi un record i és bo que aquests siguin positius, encara que puguin semblar insignificants.Bes

Tot i que el temps passa molt de pressa, noranta-cinc anys donen per a molt. Per haver viscut una guerra i la postguerra, haver format una família fent-la créixer del no-res, i oferint-li futur. Després de treballar molt, des de gairebé una criatura, i poder veure néixer i créixer les seves netes i néts, i fins i tot un besnét.

Sovint ens oblidem de viure, de ser conscients que som vius, que teixim una xarxa amb els amics, familiars i veïns, que tard o d'hora ens acull quan les forces flaquegen. En una data especial, recordar el pare és una manera d'agrair-li el que va fer per nosaltres, potser no sempre amb encert, però sí amb estimació i ganes de fer-ho el millor possible. Felicitats pare!

Celebrant el Nadal amb el pare

Ens hem desplaçat a Vic per celebrar el Nadal. Des de sempre el dia de Nadal l'he passat amb els meus pares, en els darrers dotze anys amb el pare. El dia 7 de gener farà tretze anys que la mare ens va deixar. Tindria noranta-set anys.

Enguany ho celebrem amb el pare, però em costa veure si n'és del tot conscient. Em mira, queda pensatiu, i amb prou feines fa un gest perquè pugui adonar-me que m'entén, que sap que som amb ell tots quatre. A la Clara li dol, se li entristeixen els ulls i no pot evitar alguna llàgrima furtiva.

Tenim la llar de foc encesa i contrasta la flama dels branquillons amb el caliu del tió. Els branquillons de seguida es consumeixen i cal posar-ne més. El tió resisteix i permet que el foc no s'apagui, encara que a vegades pugui semblar que s'ha extingit. 

El pare és el nostre tió, el foc en somort. Consumeix aire i temps. No té l'embranzida de la flama. Va fent i t'obliga a mirar-te'l bé per comprovar que hi és, encara que distant, al marge de la festivitat. Celebrem el Nadal, qui sap si el darrer amb el pare, l'avi de Vic. Som més conscients del que seria normal, dels segons que compartim, com si ens preparéssim per guardar-los en la memòria, talment com el 7 de gener de 2003 quan m'acomiadava de la mare, tots dos ben conscients que la seva flama s'apagava.

A 36 hores del nomenament dels nous alcaldes

Ahir dimecres es varen celebrar els darrers plens municipals d'aquest mandat, amb l'aprovació de les actes pendents i, en molts casos, la intervenció de regidors i regidores que voluntàriament o forçades pels resultats electorals, no continuaran en el proper mandat que s'inicia dissabte, en el Ple de constitució i elecció del nou alcalde.

Arenys de Mar acomiada una bona colla de regidors i regidores, la majoria per voluntat democràtica dels arenyencs. Els resultats a la nostra vila varen ser sorprenents, si més no per a la majoria dels vilatans, i va sacrificar alguns electes no tant per la feina feta més o menys bé, sinó per la marca del partit pel qual es presentaven, probablement com va passar ara fa quatre anys amb alguns dels partits que ara han crescut.

A Arenys de Mar, però també ha tingut la singularitat dels resultats de CIU després que l'alcalde en funcions es veiés forçat a presentar-se amb un grup propi. Tot això condiciona les persones, però no per això són menys legítimes les seves decisions a l'hora de votar el seu candidat.

Els pactes, que n'he parlat darrerament, són l'actualitat d'aquests dies, alguns dels quals, a 36 hores del Ple de constitució, encara no estan clars ni decidits. A la nostra vila tot fa pensar que l'alcalde Estanis Fors liderarà un nou govern, encara que potser sigui en minoria, i per tant amb menys regidors, a l'espera de quina serà la decisió final del PSC, que amb el PP, han format govern fins a finals d'aquest mandat.