El 600!

Avui he vist un 600 aparcat al costat de la carretera! Us semblarà una beneiteria, i segurament que se’n poden trobar encara uns quants, però jo feia temps que no n’havia vist cap i, esclar, m’ha vingut a la memòria el primer cotxe que vàrem tenir a casa, amb els pares, i també el meu primer cotxe que pràcticament el vaig estrenar (era de segona o tercera mà) a l’illa de Mallorca, durant sis mesos.

Per a la meva generació el Seat 600 va significar una revolució. N’estava empestat i va permetre que les famílies de classe mitjana poguessin sortir els diumenges a fer un tomb, sense haver de pensar en el bus, tren o taxi.

Si ara el transport públic és deficient, imagineu-vos com funcionava cinquanta o seixanta anys enrere. És cert que hi ha coses que no han canviat gaire. La línia de Rodalies que passa per Vic, continua sent de via única.

A vegades, coses que semblen insignificants, et fan pensar en una munió de vivències que pràcticament havies oblidat. És bo recordar el passat perquè t’ajuda a valorar tot allò que has aconseguit, i també a valorar els petits detalls. Avui, doncs, aquest cotxe m’ha fet retrocedir seixanta anys i recuperar fets que m’han fet somriure.

Preparant un cop d'estat a prop de casa

La notícia de la detenció, a Alemanya, d'unes persones acusades d'intentar perpetrar un cop d'estat, convida a reflexionar sobre el que passa a casa nostra. Pocs imaginàvem que la possibilitat d'enderrocar el govern alemany fos possible en aquests moments, i aquells que hem vist sempre a Europa com una protecció a més disbauxes en el nostre país, no ens acaba de deixar tranquils.

Fa quaranta anys el nostre país va patir un intent de cop d'estat, el 1981, i això va condicionar moltes coses. S'ha dit més d'una vegada, amb arguments, que l'acció va provocar una frenada molt important en l'avenç cap a la consolidació d'un sistema democràtic a Espanya.

El fet de viure en l'entorn d'Europa sempre s'ha vist com una protecció a qualsevol altre intent de revolució contra el govern elegit democràticament, però portem ja força temps amb un ressorgiment de l'extrema dreta a Europa que ens hauria de fer pensar si realment tenim el futur democràtic assegurat o bé hi ha alguna cosa que trontolla i que pot perillar el sistema.

Pel que puc llegir fins ara se'm fa difícil valorar el volum real de tot el muntatge que segons sembla Alemanya ha pogut desmuntar, però sí que és cert que hi ha un bloc d'extrema dreta perillós i que és capaç de qualsevol cosa. El fet està en saber veure i entendre què en pensa la majoria, i si són tan babaus com per tornar a donar la força als enemics de la democràcia, tal com va passar en aquell país el segle passat.

A casa nostra l'extrema dreta està molt menys controlada. Diria que fins i tot està massa ben tractada, i la seva ideologia blanquejada per una dreta molt propera, com és el PP, i uns socialistes que fan tota la impressió d'estar a la lluna, sense afrontar una realitat que pot arribar a ser molt perillosa.

Els discursos de l'extrema dreta a Espanya estan calant entre la població, molta de la qual els hauria de témer, però que no hi veu el perill que realment suposa. El fet que a altres països, amb els EUA al capdavant, hi hagi cada vegada més pronunciaments posant en dubte la llibertat democràtica i la llibertat d'expressió de la ciutadania, fa que els nostres extremistes de Vox agafin força i es trobin molt més valents del que ens convindria. A Espanya l'extremisme de la dreta no es troba només en els partits polítics, sinó també a la premsa, la justícia i en molts poders fàctics.

No vull pensar que la idea d'aquests colpistes alemanys pugui encomanar-se amb facilitat al nostre país, però no estaria de més que el nostre govern, i també la dreta civilitzada que encara hi pugui haver dins del PP, es posessin les piles i miressin de no donar ales a possibles golpistes al nostre país. En democràcia no tot s'hi val, i convindria seriositat i ulls ben oberts.

Deu anys del 15-M

Deu anys del 15-M i sembla com si no hagués passat res. En aquells moments hi vàrem donar molta importància, doncs ho vèiem com una lògica reacció del jovent davant la situació del país. Aquella revolució era un toc d'atenció a la societat perquè reconsiderés la seva evolució. També als partits polítics PP i PSOE que s'alternaven en el poder sense que al nostre país es produïssin canvis significatius.

Han passat deu anys i tens la impressió que som allà on érem, que cal tornar a fer una parada i un toc d'atenció perquè no anem bé. Deu anys després i Madrid es manifesta més de dretes que mai, amb una força important de l'extrema dreta, aquella que no es qüestiona res, sinó que viu de l'herència, de la rutina que sempre els afavoreix.

De què va servir veritablement el 15-M? Per a què? No es tracta de menystenir els moviments reivindicatius, els que fan obrir els ulls a la majoria silenciosa, però sí que és important adonar-se que la revolució, si no és permanent, no porta enlloc. Ens podríem preguntar si seríem gaire diferents sense els fets del 15-M. Potser així podríem valorar millor aquells dies.

Com a societat no sé si hem canviat, però políticament jo diria que no. Els partits polítics continuen retroalimentant-se, cada vegada més lluny de la societat, amb més interessos de partit que no pas pensaments per millorar la societat. Cada vegada més reticents a canviar res. Uns, la dreta, perquè no li interessa, els altres, l'esquerra, perquè no volen perdre la posició, volen mantenir el poder i aquest ve de l'estabilitat, de defensar a uns quants.

No soc gens optimista pensant en el 15-M d'ara fa deu anys, ni en la possibilitat que a curt o fins i tot mitjà termini hi torni a haver una altra sacsejada que ens faci veure que no anem bé. Anem fent bullir l'olla evitant problemes greus, i acostumats a la tradició, a jugar sobre segur i mirar cap a un altre costat quan se'ns presenten els problemes.

El model federal, una utopia?

Avui en una tertúlia improvisada a l'hora del cafè han sortit coses interessants, però sobretot em fixo en una que a vegades queda en segon pla i en canvi té la seva importància. Em refereixo en la divisió dreta/esquerra que no té les mateixes connotacions que fa uns anys, però que no ha deixat de tenir la seva importància. 

Som molts que pensem que el PSOE no actua com un veritable partit d'esquerres, sinó que més aviat el podem considerar descafeïnat. Les seves mesures no resulten el trencadores que hauríem d'esperar, sobretot quan governa després d'un partit de dretes, com és el PP.

Si fem un repàs dels moments que s'han aprovat moltes de les lleis trencadores, ens adonem que precisament no s'han donat en temps de governs socialistes, sinó amb el mandat del PP. I això per què? Com és que l'abolició de la obligatorietat del servei militar s'aprovés amb un govern conservador? I aquest no seria l'únic exemple.

El fenomen dreta/esquerra no ha desaparegut, però no és el mateix que podríem valorar abans de la democràcia, o els primers anys de la transició. És precisament la por al trencament total amb la manera de fer d'un país dictatorial que en surt fent filigranes, que evita que les grans lleis trencadores vinguin amb el govern dels socialistes. Què farà la dreta? En canvi, la dreta se sent molt més còmode substituint l'esquerra a l'hora d'enfrontar segons quines decisions.

Tot això ha sorgit arran de treure el tema del model federal a Espanya. Amb l'equilibri actual, encara que el PSOE fes cas del PSC quan defensa aquest model, seria molt impensable que es pogués arribar a instal·lar. Amb un PP menys conservador i amb pacte amb el PSOE, probablement seria més senzill que la revolució que suposaria un model federal a Espanya arribés imposant-se. Tot això, avui, és ciència-ficció, però les utopies ajuden a avançar. Per què no somiar-hi?

Daniel Ortega és la vergonya de la revolució sandinista

Quan llegeixo tot el que passa a Nicaragua, avui amb les notícies de la ciutat de Masaya, de 170.000 habitants, assetjada per les forces militars lleials al govern de Daniel Ortega, em costa de creure. Reconec que han passat molts anys, més de 30, quan el front sandinista s'alçava contra el dictador Somoza. Ho vàrem viure i animàvem els revolucionaris a desempallegar-se del dictador. Nosaltres també en teníem un.

Han passat anys sense que em fixés en què passava en aquell estat, per la qual cosa se'm fa difícil d'entendre la posició i actuació del president del govern de Nicaragua talment com un dictador qualsevol. Què ha passat? Què ha canviat d'ara amb abans?

Aquesta no és una qüestió aïllada, sinó que ens la fem moltes vegades quan parlem de Centre-Amèrica. ¿Com pot ser que persones que han lluitat contra dictadors, amb el suport de tot el poble, acabin ocupant de manera despòtica el mateix seient del dictador defenestrat?

Segur que se m'escapen moltes coses que m'ajudarien a entendre la situació actual, que no justificar-la, perquè mai es pot donar suport als atacs dels dirigents contra la població indefensa. Segurament si hagués anat seguint què passava en aquell país, ara entendria la situació en què es troben, però costa d'acceptar que les persones canviïn tant, i d'una manera tan radical, a no ser que ens hagin tingut enganyats des del primer dia. Falsos profetes que ens utilitzen per aconseguir la seva glòria.

Estic disposat a escoltar qui em pugui explicar l'evolució del senyor Daniel Ortega, des de finals dels setanta, del segle passat, fins als nostres dies. Entretant, però, em manifesto contrariat per la salvatge reacció d'Ortega a les protestes de la seva població.

La revolució de les autonomies

S'ha dit d'anada i de tornada que el sistema instaurat de les comunitats autònomes va servir per aigualir les aspiracions de Catalunya. D'alguna manera ens varen prendre el pèl, que potser en aquells moments no estàvem per gaires coses més. Han passat molts anys, massa anys, i l'invent ha servit perquè si des de Catalunya protestàvem i aconseguíem alguna cosa, les altres també se'n beneficiessin, encara que no els interessés. 

Les autonomies han servit de coixí als successius governs espanyols, en funció del color polític, és a dir, de la coincidència de color. Qui desentonava era bàsicament Catalunya que, als ulls de tothom, no estàvem mai contents.

En cap moment les comunitats autònomes ens han donat suport, ni el País Basc, amb qui podíem tenir trets en comú, i encara menys les comunitats que configuren els Països catalans, on el PP s'ha encarregat de maltractar la seva llengua i cultura fins a límits inimaginables en ple segle XXI.

Darrerament, però, amb un govern espanyol en funcions, sembla que algunes autonomies treuen pit amb la pressió del ministre Montoro, en temes fiscals, i ens podríem trobar que aquest divendres, quan els diferents consellers d'economia han estat convocats a Madrid, unes quantes de les autonomies clavessin un cop de puny a la taula i es neguessin a seguir les instruccions de l'Estat. El cinisme del ministre Montoro ha arribat a un grau que facilita que pugui rebre cops de porta successius. 

Caldrà veure quina és la reacció final de les autonomies que han aixecat la veu, si només ha estat això, o bé van més enllà, i sobretot què dirà Catalunya. Després vindrà la reacció del govern de l'Estat que no les té totes després que Europa li hagi enviat algun avís i que l'Autoritat Fiscal Independent hagi declarat que l'excés de dèficit no és culpa de les autonomies, que pateixen un mal finançament, sinó del mateix govern de l'Estat, sobretot de la Seguretat Social.

El Viacrucis d'UDC

Si hi ha un partit polític que ha viscut convulsions importants i traumàtiques aquest ha estat Unió Democràtica de Catalunya. Si hi ha una població que les convulsions s'hi han recreat, aquesta és la vila d'Arenys de Mar.

Vila d'Abadal, alcalde de Vic a l'anterior mandat municipal, va provocar una petita revolució dins d'UDC, que l'aparell del partit va poder sufocar. En posterioritat, una votació gairebé amb empat va fracturar el partit. Finalment el trencament de la Fundació CIU, va deixar un partit molt afeblit, que els resultats electorals l'han deixat fora del Parlament català i amb un futur molt negre.

En paral·lel a Arenys de Mar, i arran de les eleccions municipals d'enguany, Unió Democràtica va protagonitzar, amb el suport de les direccions nacionals d'UDC i CDC, un sainet o un drama, segons com es vulgui veure, negant la possibilitat de presentar-se l'alcalde en funcions, que finalment ho va fer amb un grup propi, assolint una majoria esclafant, i deixant Unió amb un sol representant que, finalment, s'ha donat de baixa per afiliar-se a Demòcrates de Catalunya.

Per acabar-ho d'adobar, aquests dies de campanya electoral els familiars del líder d'UDC Manuel Carrasco i Formiguera, condemnat a mort pel dictador Franco, varen prohibir l'ús del seu nom en actes del partit. Sempre he dit que la política de Duran i Lleida mai ha estat d'acord amb els principis que varen promoure el naixement del partit. Duran només ha utilitzat el partit per escalar i obtenir-ne rèdits personals, tan econòmics com de prestigi. El futur del partit pot coincidir amb la jubilació de qui l'ha dirigit cap a aquest cul-de-sac.

Procés constituent s'ho pensa

El problema del Procés Constituent és que se'ls covarà l'arròs. La Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres fa temps que ho intenten, però jo penso que no saben ben bé on són. Crec que les circumstàncies els han superat i ja no saben a quin cantó s'han de situar.

Els aniria molt bé llegir l'article que escrivia ahir en Vicent Partal "contra la revolució". De fet no va dirigit a ells, sinó a ICV, però els és totalment aplicable, sobretot quan es refereix a l'obsessió vers el president Mas.

Forcades va sobreestimar la seva capacitat de lideratge, a cap preu, i tard s'adona que ha estat un error, que sovint l'excés de supèrbia es paga car. Podria ser que al final acabés atacant allò que en un principi defensava. No sé si la CUP els acceptaria de socis de campanya, però en tot cas seria una bona opció si de veritat estan per la independència de Catalunya i d'un canvi social radical. Afegint-se al grup de Podemos i ICV traeixen els seus principis programàtics, o així em sembla a mi.

De moment sembla ser que aparquen la seva decisió. Haig de ser franc i dir que en aquests moments no sé qui està al darrere del Procés Constituent, quina relació tenen amb l'ANC, ni de quin volum de persones estem parlant. Podria ser que es tractés de la xocolata del lloro i estiguéssim aquí parlant i parlant per a no-res. 

Em comprometo a estudiar-ho i d'aquesta manera entendre si el que pugui dir avui la Teresa Forcades o l'Arcadi fa moure alguna cosa i cap on ho fa. Entretant penso que la CUP ha fet un pas important per acabar sent el gran referent de l'esquerra transformadora catalana.

Com representar el poder i alhora resistir-s'hi

La temptació de Syriza i Podem, és el títol d'un article de Srecko Horvat, filòsof, amb traducció de Lídia Fernàndez, per al diari ARA d'avui diumenge. El cito perquè l'he trobat interessant i al mateix temps he pensat que seria bo que moviments com Podemos i la mateixa CUP el llegissin i posessin en pràctica, si fa el cas, allò que l'autor apunta.

Aquests dies es parla d'un canvi, d'una revolució, i cadascú s'emporta l'aigua al seu molí. Potser ho fa que molts catalans estem immersos llegint i analitzant què està passant al voltant del procés sobiranista, i l'acotem en l'aspecte independència i ens fixem poc en el model social i econòmic que perseguim.

A vegades fem uns judicis massa simples i isolats, quan el que passa realment és que tot està relacionat i és més complex del que som capaços d'entendre. Podemos no surt del no-res. Al marge del poder mediàtic de Pablo Iglésias, que és evident i transcendent, la situació econòmica i social ha anat derivant a un caos important, un augment de les desigualtats, un menysteniment del poder polític vers la ciutadania.

La CUP és a temps a reflexionar-hi i Podemos a tenir-ho en compte. No poden caure en la temptació del poder. Les esquerres radicals s'han de mantenir al costat dels moviments socials. Els problemes del PSC i ICV, a Catalunya, o el PSOE i IU a nivell espanyol, han sorgit a mesura que s'han distanciat de la societat. Com molt bé diu l'articulista: "com representar el poder i alhora resistir-s'hi".

Senyor Enric Millo, no ens vulgui enganyar

Que el senyor Enric Millo animi a crear una plataforma o "mesa social transversal" de debat, diàleg i reflexió té molta gràcia. Precisament això que vol impulsar és el que no ha sabut fer mai el Partit Popular, ni el català ni l'espanyol. Si el senyor Millo ho vol, jo m'hi apunto, però que sigui diàleg i no monòleg, perquè el PP confon els termes. I també que es pugui parlar de tot, perquè el PP veta els temes que no li agraden. El que ells han vingut practicant fins ara no és diàleg ni debat, sinó enganyar la gent.

Trobo molt bé que al PP li preocupi el debat independentista, la posició de CIU, o concretament la del president Mas, i la d'ERC, i que miri de contrarestar-ho, sobretot tenint en compte que les enquestes cada vegada els donen uns percentatges més baixos de resultats electorals. Que el PP vulgui pactar amb Ciutadans i si fos el cas amb UPyD, ho trobo lògic, perquè són els seus rivals directes. No ho són el PSC ni les altres formacions, encara que no siguin sobiranistes, com ICV o Podemos.

El problema del senyor Millo i en general de tot el PP català és que ja no enganyen ningú més. Ja han arribat al límit. No són alternativa de res, perquè ni tan sols el PP espanyol els dóna suport. Es val d'ells per anar sumant, però no els concedeix cap gràcia. Aquí rau el gran drama de Sánchez-Camacho i el mateix Millo.

A mi també m'agradaria anar a fons en altres temes que no només la independència. Ara sembla que Joan Herrera ha vist el diable, diguem-ne Podemos, i s'hi vol aliar. Jo penso que ha fet tard i ja no pot dissimular la seva incapacitat fins ara de plantejar un programa trencador i d'esquerres, ni tan sols quan va governar amb el tripartit. És per això que sentint a parlar Podemos, ja sigui per la seva mala consciència o la por de perdre bou i esquelles, es vol apuntar a la revolució.

No sé si Podemos s'hi agafarà o dubtarà, com ho a fet fins ara la CUP, d'abraçar-se a un partit que quan ha tingut l'oportunitat no ha sabut actuar. No ha posat en pràctica el seu discurs d'esquerra i progressista. La gràcia de Podemos és l'oportunisme de vendre la ruptura amb tot el que s'ha fet fins ara. Quant més temps tingui per explicar-se, més difícil li serà sorprendre la ciutadania. Els moviments com Podemos tenen èxit si es presenten de cop, sense donar temps a que la gent reflexioni, sense que coneguem a fons els seus líders ni tampoc gaire quines són les seves intencions, de manera concreta, pràctica.

El senyor Millo només té el recurs de sortir a la premsa i vendre fum. El seu partit governa a Espanya i ha estat incapaç de dialogar amb ningú. Ha utilitzat la majoria absoluta per imposar tot el que li ha vingut bé. Això mateix faria el senyor Millo si en tingués cap possibilitat, però ell sap molt millor que nosaltres, que això no passarà mai. Que reflexioni el senyor Millo sobre com ha actuat el PP de Rajoy, i ens expliqui què hi té a veure amb l'aparició de Podemos. Ha estat una casualitat? Sisplau senyor Millo, que se li veu el llautó.

Amb el meu post 3.400 inicio aquest 2015

Començo l'any amb el meu escrit número 3.400 des que el dia 9 de gener de 2005 vaig iniciar el meu blog parlant del Tractat per a la Constitució Europea. La setmana vinent, doncs, farà 10 anys que escric un comentari al blog, que des del 2006 faig diàriament.

En aquests escrits he reflectit el meu pensament sobre les notícies del dia, tant a nivell local, de país o de l'Estat. El tema que m'ha ocupat més dies és la política, però en sentit ampli. Si bé és cert que he parlat molt de partits polítics i governs de tot tipus, també he parlat d'aspectes que podríem considerar socials, però amb un fort component polític, i és que la convivència, el civisme, les manifestacions de tot tipus, no es poden considerar en cap cas apolítiques.

També he parlat de religió, i de la cúpula jeràrquica, tant espanyola com del Vaticà. En aquest cas és lloable el canvi que s'ha produït durant aquests deu anys. L'arribada del Papa Francesc l'any passat ha estat una revolució democràtica al Vaticà, i de retruc a tota l'Església. Espanya, amb una Conferència Episcopal en mans de Rouco Varela, va protagonitzar una de les etapes més grises de l'Església espanyola. Ara, amb el nou president, i amb la substitució de Rouco Varela a Madrid, tot fa pensar que vindrà una millor època per a l'Església.

La revolució democràtica del Papa Francesc és el que predica Ada Colau per aquest 2015, i ho vol posar en pràctica en les eleccions municipals d'aquest mes de maig a l'alcaldia de Barcelona. El que no m'agrada d'aquest anunci és que parli de la "gent normal". No sé on està la normalitat. El que sí és important és fer veure als partits polítics tradicionals, que la seva gestió no ha estat encertada, perquè s'ha realitzat d'esquena a la població, fins i tot per part dels partits que es consideren d'esquerres.

Ada Colau parla de fer un front comú amb les esquerres, però caldrà que estigui alerta amb qui s'alia, ja que fins ara no hi ha cap partit que hagi estat a l'alçada del que ens predica Colau en la seva felicitació per al nou any.

L'austeritat provoca la dimissió del govern francès

El primer ministre francès, Manuel Valls, ha presentat la dimissió de l'executiu al president Hollande i ha rebut d'aquest l'encàrrec de confeccionar un nou govern. El motiu de tot plegat ha estat la mini revolució d'alguns ministres contraris a la política d'austeritat que Merkel està forçant a tots els governs europeus, i que Valls veu bé i practica.

S'ha vist que sigui quin sigui el color dels diferents governs dels estats europeus, tots segueixen submisos a les directrius de la canceller alemanya Angela Merkel. Espanya, amb govern socialista abans, i conservador ara, ha practicat amb més o menys encert una política de grans retallades que no tothom veu bé.

Aquest cap de setmana Merkel es va afrontar amb un grup d'economistes de gran reputació que li argumentaven l'error de la política d'austeritat tan severa que havia fet aplicar a Europa. No és un tema nou, sinó que fa molts mesos, per no dir anys, que es discuteix i que s'ha presentat prou arguments per fer veure que un excés de retallades comportava una depressió. Cal incentivar l'oferta i no retallar la despesa.

La història ens ha brindat experiències dels efectes d'una política massa austera, però sembla ser que els humans no n'aprenem i continuem caient en els mateixos errors. Europa té un futur molt incert, tant políticament com econòmica, i han de passar molts anys i molts canvis per aconseguir una Unió Europea forta, que es faci respectar i que millori el nivell econòmic dels ciutadans.

Pendents d'Alemanya i de la Conferència Episcopal

Avui estàvem pendents dels resultats electorals a Alemanya, no tant per veure qui guanyaria, que això estava tancat, sinó amb quina força i si li caldria algun pacte. Els primers sondejos, i no pas resultats, donen una majoria absoluta a la cancellera Merkel, la qual cosa faria que després de mig segle, Alemanya tingués un govern amb majoria absoluta al Bundestag.

A Espanya això passa més sovint, no pas per mèrits dels partits guanyadors, sinó per demèrit dels perdedors. La història recent espanyola és molt clara i ens deixa a tots plegats molt malament, ja que demostra que la nostra democràcia ni està consolidada ni va pel bon camí.

Haurem d'esperar unes hores més per confirmar els resultats alemanys, i entretant deixeu-me que us parli de la Conferència Episcopal Espanyola. Aquest Papa, els ha sortit de trascantó i els està deixant en evidència. Monsenyor Rouco Varela i tota la seva tribu veuen com un Papa, que no és pas revolucionari, els desmunta la paradeta. Els seus canals d'adoctrinament no saben com donar les notícies perquè no se'ls vegi el "plomero", i no haver de dir segons què, que a les orelles de segons quins bisbes ressona malament.

Estic d'acord amb les veus que ens recorden que de moment no ha començat cap revolució dins l'Església catòlica, sinó simplement tenim un Papa que pensa en veu alta, reflexiona en boca de l'Església i la seva història i és capaç, cosa estranya fins fa poc temps, de reconèixer errors, no només de males pràctiques d'alguns dels seus capellans i bisbes, sinó de la pròpia doctrina, predicada com si ens trobéssim a primers del segle XX.

És per això que la Conferència Episcopal Espanyola es troba en fora de joc, i amb sort, aviat pot obtenir una targeta groga. Recordeu que amb la segona se'n van al carrer.

Els partits polítics i la cohesió social

Hauríem d'exigir els nostres polítics que no juguin amb la cohesió social perquè ens poden portar a la ruptura i el desastre. La responsabilitat que varen assumir el moment de ser escollits no els dóna dret a perjudicar la convivència i la pau social. La societat és diversa i hi caben moltes maneres de pensar diferent i contràries, però això s'ha d'entendre com una oportunitat per créixer i avançar, i no com una excusa per augmentar la confrontació entre les persones.

Aquesta demanda no és poca cosa, no és cap discurs menor, sinó la base del nostre benestar i del respecte que totes les persones ens mereixem. Em preocupa molt l'actitud de molts polítics i de tots els partits polítics, que juguen brut davant la ciutadania per obtenir un reconeixement que cada vegada els costarà més d'obtenir. El poble atorga la confiança als polítics, i les decepcions els provoca desafecció en un primer moment, però la reiteració pot comportar el rebuig i encara pitjor, una revolta contra el sistema establert.

No estic parlant de revoltes militars, sinó d'afectació a la convivència, la seguretat i el benestar. Els polítics, i també la premsa, tenen una gran responsabilitat que han de ser capaços d'exercir, i convèncer la ciutadania de la bondat de la transparència i el joc net.

Estic molt decebut amb els partits polítics, que no necessàriament amb totes les persones que hi participen, i em preocupa el nostre futur, com a nació sobirana, però també com a societat acollidora i democràtica. No m'agradaria pensar que hi ha més i més persones que prefereixin encendre la metxa a renunciar a beneficis personals i de partit. Jugar amb les persones i la seva salut convivencial és mesquí i deplorable, i malauradament penso que això està passant i em dol i em fa ràbia alhora.

Preparant la manifestació tot veient caure les bombes

Mentre nosaltres estem pendents que no es rebaixin més el sou n'hi ha que procuren no els caigui una bomba a casa seva, i l'ONU s'ho mira amb resignació. Serveixen d'alguna cosa aquestes institucions tipus ONU? De què en traiem de saber que s'estan negant els drets més elementals, si no som capaços de fer-hi res? Ni el dret a la vida podem assegurar? Perquè dos països dictatorials, com són la Xina i Rússia no ho veuen bé, hem de deixar que l'exèrcit sirià i els rebels es vagin matant i morin tantes víctimes civils?

Estem cansats de tantes comissions i tants estudis i anàlisis que no serveixen per a res. Tot plegat només ens comporta una gran impotència i molta ràbia continguda. Diàriament, a la televisió, veus imatges esfereïdores que t'has d'empassar, plenes de paraules buides, sense sentit, que pretenen justificar el que no es pot justificar de cap manera.

No sé si us passa a vosaltres, però a mi em ve a la memòria la guerra civil espanyola, on l'exèrcit es va aixecar contra el govern de la república, i m'imagino persones d'altres nacions veien les nostres imatges. Què haurien pensat? No creieu que també haurien criticat que cap país sortís en defensa del poble castigat per les bombes dels rebels? Ens queda el dubte del grau de coneixement de la gent del carrer, sense televisió i poques imatges als diaris. O potser també passava.

Nosaltres estem molt concentrats en la Diada d'enguany, si hi participarà el president i la vicepresidenta, de si tindrà un gran ressò entre la ciutadania, i el paper que hi jugarà el PSC, que és qui ho té més complicat, sobretot si volen donar una resposta única i consensuada.

Senyors polítics, n'estem farts

I això ho diem persones que tenim la sort de conservar una feina, sense problemes amb l'habitatge ni amb la hipoteca. Imagineu-vos què poden dir aquelles persones que han quedat sense feina, que no cobren cap sou ni retribució social, que tenen l'habitatge hipotecat i els amenacen amb el desnonament... no és cap exageració, sinó un fet ben real. 

¿Què poden pensar quan escolten el president del govern de l'Estat que els diu que la manca de credibilitat, que situa la prima de risc per sobre dels 500 punts no té res a veure amb Bankia? ¿Què pensen quan llegeixen al diari que un executiu de Bankia es retira amb una indemnització de 14 milions? I... ¿De què tenen ganes de fer quan el PP i el PSOE es neguen a crear una comissió investigadora per aclarir en què s'han malgastat els diners de Bankia? Per què passa això? 

Senyors, on és la transparència? El que se m'acut de seguida, sense pensar, és que Bankia compromet els dos partits majoritaris. Que estem vivint i patint la dictadura dels partits majoritaris. Que ens enganyen i ens fan pagar la mala fe, el lladronici i la incompetència d'uns quants que s'han ficat a la política per interessos personals. Que només busquen el seu bé. 

Aquest dia el magistrat Dívar el salven d'haver d'explicar que amb diner públic s'ha estat pagant uns caps de setmana d'hotel i platja amb un o una acompanyant. Avui són Rubalcaba i Rajoy que s'uneixen per no haver d'explicar que s'han apoderat d'uns diners de Bankia, per als seus respectius partits i simpatitzants. Perquè si no és cert, quina por tenen que s'investigui? 

Per tot això, però per molts més motius, podem dir que n'estem farts, que ja no ens creiem ningú. Que el president Mas ens havia venut que volia convèncer els altres partits catalans de que el Pacte fiscal era tant necessari, i ara resulta que l'altre partit de la seva Federació, per boca de la vicepresidenta, el delegat del govern català a Madrid i l'etern màxim dirigent d'UDC, hi estan en contra. Que no és prioritari? Qui ens està enganyant? 

Els pagesos de Lleida han recuperat el sometent, què hem de fer nosaltres? Ens hem de revoltar? Potser sí que ens creurem que hi ha coses més urgents que el Pacte fiscal, jo hi posaria un relleu en el conjunt de dirigents ineptes, mentiders i covards. Volem veure rodolar caps. Que no ens quedem només amb el governador del Banc d'Espanya. Però volem que assumeixin responsabilitats i no que es jubilin amb la vida assegurada.

Temps de seny

Estem vivint uns dies atípics de l'estiu, que acostuma a ser buit de notícies. Enguany, però, hi ha dos temes que són molt vius que preocupen a un món globalitzat, que sap que no hi ha problema d'un país que no pugui acabar passant a casa. Els equilibris per evitar una recessió econòmica històrica, per una banda, i els actes vandàlics a Londres i algunes altres ciutats britàniques, per l'altra, fan que no deixem de llegir els diaris o escoltar el telenotícies.

Els dos elements que són notícia, estan completament relacionats. En moments de crisi econòmica hi ha uns sectors de població que la pateixen de manera especial, i facilita la fractura social que està en la base dels actes vandàlics d'aquests dies, com va passar a França el 2005.

Temps d'incertesa, de dubtes i desconfiança. No entenem el mercat financer, no entenem la política financera dels nostres governs, no entenem la manca de direcció política, i tot això amb problemes de subsistència per a moltes famílies. És per això que no s'ha entès el canvi en la manera de pagar el PIRMI. S'entén la intencionalitat, i és bo comprovar si tots els que ho cobren hi tenen dret, però no la forma, sobretot la precipitació que ha comportat problemes a moltes famílies, i escridassades a personal municipal sense tenir-ne cap responsabilitat.

Necessitem relaxar-nos i reflexionar sobre què hem estat fent malament. Els que puguem, calmem-nos i no ens afegim en el desori. Discutim allò que convingui, però tinguem present que tot plegat s'aguanta per un fil, i si el trenquem... ningú sap dir-nos què ens pot passar. Hem d'avançar socialment, i no engegar-ho tot a fer punyetes. És temps de Seny.

El dret a manifestar-nos no ho justifica tot

Tot i defensar el dret a manifestar-nos, penso que un abús o mal ús d'aquest dret ens pot portar al caos. La nostra societat no està tan ben assentada com perquè la fem trontollar gaire. Des que ho vaig llegir ho he anat repetint: la nostra societat no és participativa, sinó reactiva, i aquesta reacció no sempre ha de ser en forma de manifestació al carrer, i molt menys destrossant mobiliari urbà.

Avui he llegit que a Lloret de Mar, quan tanquen les discoteques, al voltant de les quatre de la matinada, els joves es dediquen a obstaculitzar l'avinguda principal de la zona de discoteques i els mossos d'esquadra i policia local els han de dissoldre. A la matinada de dissabte la tangana va ser més grossa i els aldarulls varen acabar amb la detenció d'algun d'aquests joves.

Aquest mateix dia, o nit, a la zona nord de Londres també es va aprofitar una manifestació, per fer destrosses, calar foc a cotxes i cases, i saquejar botigues, emportant-se sobretot aparells de televisor, mòbils...

Sentirem la música de sempre, que en tota manifestació s'hi infiltren incívics a rebentar la pròpia organització, i espatllar el mobiliari urbà, però també béns privats. Però això ens porta a un atzucac i no és bo quedar-nos atrapats. Cal tenir cura a l'hora de promoure protestes públiques i ser conscients del que pot arribar a passar. 

Fa uns dies que comentava la necessitat de responsabilitzar-nos dels nostres actes, i organitzar qualsevol acte a l'espai públic coneixedors del que podem provocar nosaltres i també els convocats i/o infiltrats. El problema és la manca de civisme, agreujat per una situació econòmica degradada, amb moltes persones a l'atur i amb dificultats per sobreviure. Però res pot justificar una actuació vandàlica. Defensem on sigui el dret a manifestar la nostra disconformitat, a defensar els nostres drets, però fem-ho com i quan calgui, i amb els mitjans necessaris per evitar que haguem de lamentar-nos.

Si els joves turistes de Lloret pensessin una mica amb les persones que aquelles hores de la matinada estan dormint, o bé els vandàlics londinencs amb els propietaris de les cases i cotxes incendiats, potser actuarien de manera diferent. Si ni així canviaven d'actitud... ho tenim fotut!

L’experiència és un grau

No sé si sou lectors de La Vanguardia i concretament de "la contra". Acostumo a llegir-la, sobretot perquè t'adones de la riquesa que significa conèixer experiències dels altres. No cal ser primeres figures, però sí que té importància ser perseverant i convençut de les possibilitats d'un mateix. El que no s'hi val és ser un subjecte passiu i esperar a veure-les venir. El món és dels cansats, i això ho diu tot.

Avui l'entrevistat era Michael Kazin, professor d'història dels EUA a Georgetown, un jueu novaiorquès i d'esquerres, tal com es defineix. Parla de la política nord-americana i posa èmfasi en una diferència respecte al nostre model en el fet que el President dels EUA té menys poder executiu que un primer ministre europeu, i diu textualment: "La presidència nord-americana no es defineix pel seu poder, sinó pels límits del seu poder".

No cal fixar-nos amb l'exemple que comenta per il·lustrar la seva afirmació, sinó que amb les trifulgues d'aquests dies ja s'ha vist que Barack Obama no fa i desfà el que vol, sinó que està lligat de mans i peus.

Al llarg de l'entrevista parla del Tea Party i de Sarah Pallin, amb un respecte i reconeixement que és bo de llegir, sobretot sabent que ve d'una persona d'esquerres (caldria analitzar l'equivalent esquerranós europeu).

Però a mi m'ha cridat l'atenció un comentari, que l'editor ha senyalat al capdamunt de la pàgina, també, quan es referia als indignats. Kazin comenta que havia militat a Students for a Democràtic Society, i diu "érem tan ingenus que demanàvem a la gent que no votés. Al final, vam aconseguir que sortís elegit... Richard Nixon! És una lliçó per als indignats espanyols."

Aprofitant l'avinentesa que els indignats han tornat a fer acte de presència a Madrid i els han seguit a Barcelona, els diria que és bo tenir present la història dels moviments polítics i les revolucions, i no tornar a caure en la ingenuïtat del passat. Molts estem d'acord que el sistema democràtic ha de canviar. La representativitat, la transparència i la participació són tres valors que cal recuperar, però no ho podem fer des del no-res. Que cadascú faci els seus càlculs i no pretengui esperar miracles. És des de les institucions que les podrem canviar i millorar.

Pau, misèria i indignació

No podem esperar que hi hagi pau si la gent viu en la misèria. Aquesta frase l'ha pronunciat Anna Ferrer, la vídua de Vicenç Ferrer, en una entrevista que apareix a l'ARA d'avui. Res no justifica la guerra, però a ningú pot estranyar que quantes més persones visquin de manera miserable, més probable que hi hagi insurreccions i protestes violentes. Quan les persones tenen alguna cosa a perdre, es guarden prou de sortir al carrer a fer proclames i reivindicar justícia. És quan ja no es té res per perdre que la gent s'envalentona. Una mica el que podem veure en els indignats que el 15M varen decidir sortir a les places i protestar.

Al llarg de la història s'ha vist que untant les persones amb diners, els poderosos aconseguien fer callar qui els podia comportar problemes. Ja sé que tot això és molt trist, però retrata la realitat del nostre món i explica el per què de moltes actuacions i reaccions.

Una vegada més la Fundació Vicenç Ferrer tornarà a aspirar al premi Nobel de la pau. Estic segur que hi ha prou persones i institucions que es mereixen aquest reconeixement, però també, a la meva manera de veure-ho, n'hi ha una colla a qui ja se'ls ha concedit que no s'ho mereixien pas. El darrer que hi col·loco en aquest sac és el President dels EUA, el senyor Barack Obama, però no m'oblido del secretari d'estat Henry Kissinger, ni de Yasser Arafat... i n'hi ha més. 

L'exemple de Vicenç Ferrer i la seva gent, que no és únic, però sí que mereix l'atenció de la societat que sovint camina en direcció contrària. L'evidència de la multitud de persones que viuen en la misèria, malauradament l'hem pogut sentir ben a prop, i només ens cal donar un tomb pel nostre barri, la nostra vila, i ens adonarem que moltes famílies estan per sota del nivell on es determina la pobresa. Això vol dir que avui no ens cal anar a l'Índia a treure gent de la misèria, sinó que podem ser molt útils simplement sortint de casa.

Estem indignats perquè la vida per als joves és avui molt pitjor que la dels seus pares, però també hem de mirar què hem fet malament per arribar a la situació actual. Està molt bé que ens queixem, i fins i tot que culpem els polítics dels nostres mals, però de seguida ens hi hem d'afegir, a aguantar el xàfec i, sobretot, a donar alternatives. Marina Llansana recordava avui en el seu article de l'ARA, una anècdota del president Pujol quan va preguntar a uns professors universitaris que es manifestaven amb el lema "una altra Europa és possible", com havia de ser aquesta Europa que volien, i li varen respondre que no ho sabien, però que això era feina dels polítics.

Està molt bé reivindicar canvis, però tenim clar quina alternativa volem? i si la tenim, sabem com fer-ho? Pensem una cosa i és que al més pintat antisistema se li presenta un altre que encara ho és més. Això no ens ha de decepcionar, sinó engrescar-nos a treballar per canviar la realitat d'avui, aquella que no ens agrada.