Adeu, Ciudadanos

Aquests dies he prioritzat altres temes i aquest m'ha quedat al calaix. Si una cosa positiva podem trobar d'aquestes eleccions europees, i d'aquesta manera aixecar una mica els ànims, és la desaparició de Ciudadanos a la darrera institució on encara es movien, sempre en negatiu i amb la mateixa obsessió: atac frontal a Catalunya.

    Molts comentaristes ho diuen, i els dono la raó, que el mal ja està fet i la seva manera d'actuar i parlar ha quedat entre els polítics i, a més, molts militants han abandonat el vaixell, com les rates quan s'enfonsa al mar, i han anat a parar a altres partits polítics que els han acollit amb els braços oberts. El partit ha fracassat, però els seus dirigents s'han buscat la vida per continuar vivint del rotllo.

    Seria desitjable que els partits polítics que continuen presents a les institucions canviessin la manera de fer. Sense renunciar a la seva ideologia ni principis, poden defensar-se educadament, sense insultar. Ciudadanos no era un projecte polític constructiu, sinó només un grup de persones amb ganes d'atacar la llengua catalana i els drets i singularitats dels catalans. Una colla de fanàtics espanyolistes, que vivint a Catalunya se sentien forans i gens integrats al territori que els havia acollit o vist néixer. Quan no tens res a construir, i només et dediques a destruir, tard o d'hora arriba el final. Lentament, massa lentament pel meu gust, el partit polític ha anat desapareixent i només en guardem un trist i nefast record.

    Diuen que tornaran, i tot és possible, ja que, si una formació com la de l'influencer Alvise aconsegueix tres diputats al Parlament Europeu, ens podem esperar qualsevol cosa. De totes maneres, com ja he dit més amunt, els líders de Ciudadanos ja s'han buscat la vida i en algun lloc o altre es ficaran per continuar amb les seves dèries. Avui, partits polítics com Vox o PP no amaguen les vergonyes.

    Algú podrà dir que podem trobar altres partits polítics molt pitjors que Ciudadanos. Tot és opinable, però jo valoro la transparència i claredat dels missatges. Quan parla Vox, per exemple, tothom entén què vol i pretén. Quan parlava Ciudadanos, t'amagaven els seus objectius i els disfressaven amb una aparença de partit polític liberal i democràtic. Al meu entendre, els pitjors són els que t'enganyen a l'hora de definir-se què són i què pretenen. Després la majoria de partits no acaben de complir les promeses, però això ja és un altre tema.

No utilitzeu l'esquerra en va!

No sé si el món d'avui continua diferenciant l'esquerra amb la dreta, però a mí em costa cada vegada més definir que és l'esquerra, per on es mou i què n'ha quedat d'allò que havíem vist fa anys, quan érem joves. El president Pedro Sánchez continua dient que són el govern més progressista de la història. A casa nostra, al PSC, defensant el Hard Rock, costa de veure-li l'esquerranisme. I ara, per acabar-ho d'adobar, apareix una nova marca política, Izquierda Espanyola, que vol entrar a Europa i després ser present al nostre Parlament. Una formació política impulsada per fundadors de Ciudadanos. No rigueu!

    El senyor Francesc de Carreras, líder d'un partit polític d'esquerres! I res a veure amb l'objectiu màxim de Ciudadanos, contra el català, res! Curiosament, però, un dels candidats a parlamentari europeu per aquesta formació és el pare de Canet de Mar que va demanar més hores de català a les aules i, d'alguna manera, va provocar la sentència del 25%. Una simple casualitat!

    I per què es fan dir d'esquerra? És molt fàcil d'entendre! Des de la dreta s'està intentant desestabilitzar el PSOE, que amb el lideratge de Pedro Sánchez, pactant amb els independentistes, s'aguanta per un fil, amb uns barons socialistes molt crítics i ben relacionats amb el PP i Vox, destacant qui fou president del govern, el senyor Felipe González. També d'esquerres!

    No ens estranyem, doncs, que amb aquest panorama, la gent ja no sàpiga on és l'esquerra i la dreta, i anem als extrems. El PP cada vegada més a la dreta i el PSOE també. On és el centre?

    Ja no sé què pot passar diumenge vinent, amb formacions estrambòtiques com Se acabó la fiesta i Izquierda Espanyola. Desconec quins seran els criteris per votar una o altra formació: la imatge dels seus líders? les promeses en campanya? les ganes de canviar de cromos?

    El problema de tot plegat és que el resultat condicionarà el futur, i aquest no és gaire clar. L'extrema dreta està creixent, amb un discurs populista i en contra dels partits tradicionals que no han sabut retenir militants ni simpatitzants. Europa és dèbil i a partir de diumenge encara ho pot ser més. I aquí, a casa nostra, el més calent és a l'aigüera.

Ja hem votat, i ara què?

Coneguts els resultats de les eleccions d'aquest diumenge som allà on temíem que arribaríem, amb molts dubtes, moltes preguntes i especulacions, i molta incertesa. Ho sabíem perquè no veiem a cap candidat la capacitat d'obtenir la majoria necessària per formar govern, i al mateix temps moltes rancúnies i animadversió entre aquells que haurien d'asseure's a pactar. Què passarà?

    Abans d'especular amb els possibles pactes és important analitzar els resultats que, tot i previstos, no ens poden deixar indiferents i, si és possible, aprofitar-ho per aprendre dels errors, que en són molts i molt repartits.

    Hem de destacar el fracàs d'ERC, que estic segur no els ha sorprès, per previsible, potser més exagerat del que s'imaginaven i que hauran d'analitzar a fons per intentar sortir del clot, si volen participar del futur del nostre país. Han governat sols sense gaire oposició en els moments claus, fins al final, però no han sabut utilitzar aquesta experiència de govern, sinó més aviat n'han estat víctimes. ERC té, en general, un problema de formes que caldrà que hi posin remei si no volen continuar amb aquests alts i baixos que caracteritzen la seva història electoral.

    Però no només ERC ha fracassat. També ha estat un fracàs el resultat obtingut per la CUP, que ha perdut més de la meitat dels escons i passa a ser insignificant al nostre Parlament, sense ni tan sols aconseguir formar grup parlamentari. Els Comuns han salvat els mobles, però continuen sent residuals, i la dreta es fa forta, amb dos grups d'extrema dreta i un PP reforçat. Només la desaparició de Ciudadanos ens deixa una mica tranquils. Ells han estat els principals culpables del deteriorament de la pràctica parlamentària al nostre país. Ells desapareixen, però el mal ja està fet.

    I el gran guanyador ha estat el PSC que, per primera vegada, guanya en vots i escons. Una victòria que no assegura la seva presidència i això ens pot portar a un bloqueig que ens obligui a celebrar unes noves eleccions abans d'acabar l'any. El PSC aconsegueix, amb el desastre d'ERC i la CUP, que els partits independentistes perdin la majoria al Parlament. Només Puigdemont i els seus mantenen el pols, sense gaires possibilitats d'èxit. Les matemàtiques hi juguen.

    Serà bo que cada partit polític valori els resultats i tingui molt present que els ciutadans no s'han equivocat amb el seu vot. L'error l'han comès els partits polítics que han quedat en evidència. La bondat de les eleccions és que els electors col·loquen als polítics al lloc que es mereixen. Estem farts de falses promeses. Volem realitats. Necessitem un govern fort, eficient i transparent. 

El Duo Dinámico i el canvi climàtic

A veure si ho he entès bé. Resulta que un membre del Duo Dinámico declara que això del canvi climàtic és una bajanada sense sentit, i hi ha un diari espanyol que se'n fa ressò, i com ho hem de valorar? El fet que el cantant sigui famós per la seva història musical, li dona autoritat per parlar del canvi climàtic? És així com funcionen les teories al nostre país?

    Suposo que al darrere d'això hi ha un interès partidista. M'imagino que la ultradreta, de la mà d'aquest diari, va furgant per sembrar el caos en el pensament de la gent, sobretot de les persones que cauen més fàcilment en l'engany, mogudes per uns interessos que resulten prou amagats.

    No hi ha dubte que Espanya és un país de pandereta. Ens queixem dels polítics que tenim, però t'adones que el nivell de tots plegats és baixíssim. Si som així tampoc no hem d'esperar grans patums com a governants.

    La notícia l'he agafat molt d'esquitllada i, per tant, no sé la profunditat de la mateixa. No voldria carregar-me un famós cantant sense tenir prou informació al respecte, però en tot cas em serveix per comentar que la ignorància és atrevida. Sigui en aquest cas o en altres. I només així es pot entendre que postulats com els de Vox o Ciudadanos, per posar dos exemples, tinguin els seus seguidors.

    Ara Ciudadanos potser acabaran desapareixen del dos llocs on encara es belluguen, els parlaments català i europeu, però han tingut la seva història i no podem oblidar-nos que varen guanyar unes eleccions catalans, essent la força més votada. Això ens fa veure quina és la nostra realitat, i tota la feina que ens fa falta per arribar a ser un país seriós.

    Jo no hi entenc i per tant no puc defensar el canvi climàtic, però tampoc no tinc cap argument per manifestar que no existeix. Sí que puc afirmar que en els darrers anys he passat més calor que no pas abans. Que he vist ploure menys del compte i que la sensació que tinc és que la primavera i la tardor han pràcticament desaparegut. Potser això no ha notat el cantant esmentat, o és que segueix fervorosament els postulats de Vox, i no li toca cap altre remei que creure-s'ho, encara que no tinc cap argument per defensar-ho. I el diari?

Recordeu que el dia 12 hi ha eleccions!

Avui m'he desplaçat fins a la Barceloneta i la impressió que he tingut és que Vox és molt present a la campanya electoral. Durant el viatge, només he vist cartells seus. Segur que n'hi ha d'altres, i conduint tampoc hi pares gaire atenció, però les úniques imatges que recordo són les de la seva marca. No sé si és una casualitat, o bé que no em fio gens de les estadístiques i continuo pensant que la seva opció és una amenaça real que hauríem de tenir més present.

    Crec que molts es pensen que Vox, a casa nostra, ja ha tocat sostre i que el seu futur més aviat és a la baixa, una mica com li passa als Ciudadanos del senyor Carrizosa, però això no és així. No sé si baixaran, pujaran o es mantindran. Probablement no hi haurà gaires canvis, però ells hi continuen sent, i això no és un bon senyal per a la democràcia. Tal com he llegit en algun lloc, la seva missió és valdre's de les institucions democràtiques per anul·lar-les i deixar-les sense efecte.

    Perquè no n'hi ha prou en pensar que els seus vots no condicionaran a ningú, ni a res. És més que probable que ningú no conti amb ells per decidir res, però la simple presència al Parlament ja és una taca negra que molts voldríem evitar. Ho va ser amb la Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada, i seria, si entrés, amb Aliança Catalana, de l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols. Per cert, tots dos nascuts a Vic, i això encara em fa més mal.

    Davant de les eleccions del dia 12 de maig tenim l'oportunitat de votar un partit democràtic, que es tanqui a qualsevol pacte amb l'extrema dreta. La participació és important perquè el percentatge de vots que aniran a parar al discurs feixista es redueixi. Només per això ja és important que sortim de casa a exercir el nostre dret a vot, encara que tinguem tants dubtes sobre quina és la millor opció. 

    Tots els partits que es presenten tenen el seu currículum. Alguns venen de molt lluny i d'altres han aparegut fa ben poc. Tot i així som capaços de comparar entre el que ens diuen i prometen amb el que han fet fins ara, sobretot si han tingut l'oportunitat de governar o d'influir en aquest govern. És per això que tenim la responsabilitat d'obrar bé, i premiar qui més honest ens sembli, o si més no evitar que pugi qui no ens mereix cap tipus de credibilitat. Atenció amb Vox. Encara tenen molta força i ens poden sorprendre desagradablement!

ERC claudica

Cada dia que passa la imatge d'ERC és més deplorable. Fa angúnia de veure com el PSC se'ls passeja, aconseguint tot allò que volen i que els interessa com a partit polític, i així continuar amb la tendència de creixement que ja varen experimentar en les darreres eleccions autonòmiques a costa de Ciudadanos. 

La desfeta de la coalició de govern amb Junts no ha beneficiat en res a ERC, encara que algunes persones s'ho varen creure. Mantenir un govern amb minoria li resultarà molt negatiu de cara a les properes eleccions municipals, sobretot per la imatge que estan donant de contradiccions i falta de lideratge polític.

El president de la Generalitat no ha aconseguit engrescar a ningú, tret dels seus propis militants i simpatitzants, però fins i tot una part d'aquests es poden posar en contra de decisions com la que ha pres la direcció del partit sobre la B-40, en la desesperada cursa cap a l'aprovació dels pressupostos. Una decisió que encara no garanteix el suport final dels socialistes. El recanvi a l'empresonament d'Oriol Junqueras no ha funcionat.

El PSC va fort i s'aprofita de la feblesa d'ERC i de la seva vulnerabilitat, per marcar el ritme de les negociacions. Els socialistes saben que ERC encara no ha superat el trencament amb Junts. Se les prometien molt felices, pensant que els equivocats eren els de Junts i que els seus militants els castigarien. És evident que Junts té un problema d'autodefinició i necessita aclarir a tothom què vol ser en el futur, però també és clar que ERC no ha estat capaç d'aprofitar la presidència del govern per enfortir-se com a partit polític i esdevenir la primera força del país.

Les exigències del PSC per aprovar els pressupostos no són pròpies d'un partit polític progressista, i això encara és més greu, sobretot per al país que observa incrèdul com es poden manipular les coses només per interès personal i de partit. Per desgràcia nostra, doncs, si el partit en el govern fa aigües el país no avança, i així anem tirant des de fa massa temps. 

La responsabilitat de la situació en què es troba Catalunya està molt repartida. No hi ha un únic responsable, però sí que és cert que el partit en el govern hauria de donar senyals d'entendre la problemàtica i ser capaç de capgirar-la. Amb ERC ho tenim molt complicat.

Què més ha de passar al nostre govern?

Escriure sobre el govern català avui té el perill de quedar obsolet quan l'acabes de penjar al teu blog. Les notícies volen i la situació canvia d'un moment a l'altre. Aquesta inestabilitat que patim des de fa gairebé dos anys es correspon amb la impossibilitat de comprovar avenços en la governabilitat del país. 

La pèrdua de confiança del president del govern cap al seu vicepresident no és poca cosa. Les raons s'han exposat a bastament i cadascú les valorarà de la manera que li sembli millor, però la preocupació per al futur de la governabilitat del país és màxima i m'imagino que anirem veient cap on va tot plegat.

Paral·lelament a la commemoració d'uns fets que varen trastocar tots els plans interns i externs, com va ser l'1 d'octubre d'ara fa cinc anys, ens trobem amb aquests problemes de confiança i la incapacitat de posar-se d'acord per governar Catalunya. Per una banda es demana la ciutadania que acudeixi a celebrar l'aniversari del referèndum per a la independència i per l'altra s'escenifica una inestabilitat del govern que fa perillar el futur del nostre país. 

Ho he dit moltes vegades en aquest blog, però sembla ser que encara no ha arribat l'hora per parlar de passat. Estem vivint un període molt gris de la història política del nostre país, que ens hauria d'avergonyir a tots plegats. En el fons només hi sé veure un afany de dominar la situació que provoca aquesta lluita fratricida entre els partits independentistes catalans. Aquestes ànsies de poder i voler tenir la raó per davant dels altres, ens porta a la ruïna.

Tenim els polítics que tenim i ja no m'atreveixo a dir que no ens els mereixem. Probablement sí que són els polítics que ens mereixem, i que difícilment trobarem el relleu per endreçar-ho tot. Què més ha de passar?

Entretant és el PSC qui s'està fregant les mans i veu una llum al final del túnel. No fa tants anys que va passar per uns moments difícils que el varen portar a ser gairebé irrellevant a la política del nostre país. Ara, en canvi, està veient que se li obren les portes no tant per mèrits propis com pels errors dels seus adversaris. Sortosament no és el cas de partits polítics indesitjables, com podia ser Ciudadanos, i caldrà veure si el relleu dels actuals dirigents ens anima a posar els punts sobre les i, i tornar amb més força i encert a defensar els nostres drets com a poble, com a cultura diferenciada de la resta de l'estat.

Amb el lliri a la mà o ens prenen per idiotes?

Aquests darrers dies hem estat parlant de l'acord entre quatre partits catalans per modificar la Llei de Política Lingüística, i d'aquesta manera evitar haver de complir la sentència del TSJC i aplicar un 25% de l'ensenyament en castellà. No sé si tenim uns polítics covards, però al mateix temps innocents, o és que ens prenen per idiotes. De veritat es creuen que amb aquesta modificació proposada, que no concreta res, els jutges en tindran prou? Creuen que els enemics del català, abanderats per Ciudadanos, quedaran contents amb aquesta resposta?

He parlat darrerament de la ineptitud dels nostres polítics i de la necessitat que facin un pas al costat i deixin lloc a gent que ho pugui fer millor. Avui llegia l'entrevista que l'ARA feia al secretari de política lingüística, el senyor Francesc Xavier Vila, i em feia vergonya mentre la llegia. Es pot ser tan poca cosa? Es pot creure allò que diu?

Si d'alguna cosa n'hem agafat experiència aquests darrers cinc anys és de la força i males arts emprades per les institucions espanyoles, amb els jutges al capdavant, i entitats contràries a la llengua, com per entendre que la proposta que varen acordar els quatre partits catalans, i que després JxCat se n'ha desdit, no aturarà l'empenta decidida per matar el català. 

Hi ha prou evidència a les escoles i instituts catalans com per adonar-se que si una llengua necessita ser protegida perquè està en hores baixes, és el català? Que no s'adonen que no s'està defensant el castellà, sinó atacant el català? Que només volen que la nostra llengua s'extingeixi? Si no ho veuen que carai fan a la política?

Ho deia al començament, que se'm fa estrany que hi pugui haver gent tan innocent que es pugui imaginar que amb un lliri a la mà, i matant la immersió lingüística, ho solucionaran tot. Això només ho pot avalar el PSC actual i els Comuns, però no unes persones que formen part d'uns partits polítics que es diuen independentistes i que ens volen fer creure que segueixen el camí cap a la independència del nostre país. És que ja no es tracta d'aconseguir la independència o no de Catalunya, sinó salvaguardar la nostra llengua. Simplement això!