Rodoreda, un bosc

Aquest matí hem fet una escapada a la capital, en tren fins a la plaça Catalunya, sense incidències i amb puntualitat. Cal remarcar-ho, perquè no és cosa habitual i quan funciona, s'ha de dir. Hem anat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on hi ha l'exposició "Rodoreda, un bosc", dedicada a l'obra de Mercè Rodoreda, que es podrà visitar fins al 25 de maig.

 És una gran exposició, amb infinitat de referències a l'obra de l'escriptora catalana més important del segle XX. No és una exposició fàcil de seguir i, al meu entendre, per gaudir-ne plenament cal conèixer bé la seva obra i, a poder ser, haver rellegit darrerament les seves novel·les.

Els lectors de Rodoreda si no hi han anat, no s'ho poden perdre i m'agradaria que em diguessin què pensen de l'orientació de la comissària de l'exposició, la Neus Penalba. Estic convençut que si es plantegés un debat sobre la manera com s'ha preparat l'exposició, hi hauria opinions per a tots els gustos. Personalment, que no soc un gran coneixedor de Rodoreda, ni de bon tros, m'ha sorprès el to de l'exposició. Seria interessant recollir aquí opinions dels visitants.

Sigui com sigui, penso que no es pot perdre l'oportunitat de visitar l'exposició i recordar fets i textos de l'escriptora. També intentar situar-se en l'època i entendre què significa viure trenta anys a l'exili. Contextualitzar és sempre un bon exercici per entendre la gent i la seva obra.

No cal dir que els catalans podem sentir-nos orgullosos de Mercè Rodoreda i tot el que va escriure, que s'ha traduït a moltíssimes llengües, que permet que persones d'arreu del món coneguin detalls i circumstàncies molt nostrades i que a través de la seva obra traspassen fronteres.

Si no hi heu anat, feu-hi una escapada, i m'ho comenteu. 

El català a Madrid quan?

Resulta una mica estrany que el govern del PSOE demani de poder parlar català al Parlament europeu, i no ho permeti al Congrés de diputats, i amb prou feines al Senat. Són d'aquelles coses que no s'acaben d'entendre i, si ets mal pensat, creus que tenen clar que la proposta presentada a Brussel·les no tirarà endavant i en canvi ells quedaran bé davant de Catalunya. 

La sol·licitud que fa el govern de Madrid s'haurà de discutir i aprovar per majoria. Tenint en compte l'equilibri de forces actual a Brussel·les, em fa témer que els conservadors espanyols s'encarregaran prou d'evitar que un fet prohibit a Madrid sigui possible a Brussel·les. De fet no seria la primera vegada que passa. Si més no pel que fa als nostres polítics exiliats, que tenen les portes obertes per Europa i també les de les presons espanyoles.

Sigui com sigui, la jugada va més enllà d'una imatge dels socialistes ja que ERC també s'hi posa bé i fa veure que és la seva influència que ha permès que la carta amb la sol·licitud perquè el català sigui una llengua que es pugui parlar al Parlament europeu, com també el gallec i el basc, s'hagi acabat enviant.

Una vegada més serem optimistes i defensarem l'actuació del govern espanyol, amb l'esperança que acabi bé. Tot sigui per la bona causa de la nostra llengua. Després ja tindrem temps de plorar les desgràcies si, com podem témer, s'acaba denegant i ens quedem com fins ara.

Els nostres polítics, però, no poden defallir i han de continuar batallant perquè totes les llengües oficials a Espanya es puguin emprar a les institucions del país. No pot ser que el català, com el basc i el gallec, continuïn sent llengües de segona categoria, i es vegin reprimides a les cambres de representació de la sobirania popular. L'excusa que ja hi ha el Senat, com a cambra territorial, on es pot parlar el català, en algunes ocasions, no ens ha de servir, sinó que hem d'insistir en poder parlar amb la nostra llengua, tal com ho fem a casa, al carrer i al país. Després ja parlarem de les dificultats que a vegades tenim per poder parlar en català al nostre propi país, Catalunya. No cal limitar-ho als jutjats i a les comissaries de policia, sinó que també passa en espais molt més habituals, més sovint del que ens pensem.

En defensa del català, cada dia i en tot moment!

Aquests dies que tots parlem tant del català a l'escola i del conjunt de mesures i pressions que reben per introduir el castellà, amb l'excusa que és la llengua a protegir, hauríem de fer un parèntesi i, mentre observem quina és la reacció del govern a la darrera interlocutòria del TSJC, fixar-nos com podem contribuir a defensar la llengua, no a l'escola, si no hi som, sinó a la vida diària, al nostre entorn.

Sempre em ve a la memòria una anècdota que va passar fa molts anys, al començament de viure a Barcelona per qüestió d'estudis universitaris, quan un meu company de pis, també d'Osona, es va adreçar en castellà a una botiga de barri, de l'Eixample. El seu raonament era que allà gairebé tothom començava parlant-te en castellà. Això no és un fet actual, sinó de cinquanta anys enrere.

Amb això està tot dit. Avui la presència del castellà a bona part de Catalunya és predominant, sobretot entre els joves, i són molts els joves catalanoparlants que canvien de llengua a la que algú se'ls adreça en castellà. Aquests dies veiem a les xarxes comentaris sobre la resistència a mantenir el català encara que l'interlocutor se'ns adreci en castellà, i aquest és un bon exercici per defensar el català a casa nostra.

No es tracta de ser maleducat o d'impedir que l'altre ens entengui. Si estem segurs que l'altra persona entén el català, encara que no el parli, tenim l'obligació de continuar parlant-hi en català, per respecte i consideració, i per defensar la nostra llengua. Respecte i consideració en tant que donem per entès que no considerem l'altre poc intel·ligent com per no entendre'ns en català, i que l'integrem al nostre nucli.

Sé que per a moltes persones no és fàcil mantenir un diàleg amb dues llengües diferents, però tot és practicar-ho. Personalment no tinc gaires problemes per mantenir-me en català, perquè és un exercici que he fet sempre, i mai he cregut que menyspreava el meu interlocutor. És per això que, a l'espera de què decideix fer el nostre govern, des de fa massa temps en hores baixes, nosaltres hem de contribuir en la defensa del català a casa nostra. Hem de saber valorar la importància de tenir dues llengües plenament consolidades, però on la nostra, la llengua pròpia del nostre país, necessita el nostre suport per poder subsistir amb un mínim de dignitat.

L'auge de Vox és culpa de tots

No vivim aïllats, sinó en un món globalitzat i això fa que fenòmens que succeeixen en altres indrets també passin aquí. Els que estimem la democràcia, el diàleg i les bones intencions no ens agrada l'auge de Vox, però no podem fer altra cosa que acceptar-ho i procurar desinflar aquesta crescuda tan important i significativa.

No hi ha una única causa per explicar l'entrada de Vox al Parlament català. En són vàries i totes elles sumades han provocat que la seva presència sigui més alta de la que inicialment podíem imaginar. L'extrema dreta ha crescut arreu d'Europa i nosaltres no podíem ser una excepció. A més, hi ha molts elements particulars que l'han fomentat. Els mateixos partits polítics l'han alimentat i l'han fet créixer. 

Les idees de Vox no són noves, sinó que es trobaven més o menys dissimulades dins d'altres opcions. Partits com el PP o C's, han conreat aquesta cultura populista i extremista, que les circumstàncies també l'han potenciat. No és estrany que C's hagi perdut tants vots i escons, i que no se n'hagi aprofitat el PP. És més que evident que bona part d'aquests vots, els que no han anat a parar al PSC, s'han desplaçat a Vox.

El fons és el mateix, encara que el plantejament és diferent. C's ho intentava dissimular i es disfressava de partit demòcrata. Vox no en té cap necessitat, i ho diu clar i sense embuts. Vox està en contra de l'Espanya de les nacionalitats, de les llengües que no siguin la castellana, i de qualsevol singularitat cultural, social i econòmica que no sigui la centralista, la que defensa a ultrança la sagrada unitat espanyola.

També els partits independentistes hi han tingut alguna cosa a dir. Les seves baralles constants, el desgovern i la paralització del país, han fet que molts catalans es quedessin a casa. També han perdut molts vots i no és només culpa de la pandèmia. Aquest fre motivat pel desencís de molts, també ha ajudat que la crescuda de Vox fos més significativa.

Cal que el nou govern, el que surti de les negociacions en marxa, ho tingui molt present, i sàpiga reconduir la situació. Han de guanyar-se la confiança perduda, i fer veure a tota la població que el discurs de Vox és fals, que s'aprofita de les circumstàncies, per cridar l'atenció, però que els seus mètodes mai seran operatius ni ens portaran a la solució dels problemes. Tenim quatre anys per convèncer-nos, que una altra manera de fer política és possible, sense el concurs de populistes ni feixistes.

La immersió lingüística

Les discussions i crítiques que rep la immersió lingüística no tenen res a veure amb les raons que s'exposen, de protecció del castellà en front d'un model que el discrimina, sinó de l'objectiu de aparcar el català i deixar com a llengua el castellà.

S'entén, oi? Els detractors del model d'immersió lingüística el que volen és que la llengua a Catalunya sigui el castellà i que en tot cas el català sigui d'ús restringit a les famílies. És mentida que els crítics busquin l'equilibri de les dues llengües perquè són conscients que el castellà no té cap perill i en canvi el català, si no es protegeix, té les de perdre.

És per això que és tan odiós escoltar les paraules dels detractors, malgrat tinguis clar qui les expressa, però el que em preocupa i em sap més greu és que l'actual cúpula del PSC també caigui en l'error de posar en dubte el bon funcionament de la immersió lingüística i que si algun problema té és que el català encara es troba en inferioritat de condicions.

Em fa ràbia el paper que juga el senyor Iceta, que tots sabem que diu allò que li interessa dir en el moment que toca, per quedar bé i fer contents els dirigents del PSOE. No és només amb el cas de llengua catalana, sinó en tots els temes, sobretot aquells que procuren millorar la situació de Catalunya. És lògic que els socialistes que continuen sentint-se catalans, puguin estar en contra de l'actual dirigent, però la llàstima és que la seva veu no arriba gaire enllà.

#VolemAcollir

Demà tindrà lloc a Barcelona la manifestació de suport a les persones retingudes a les fronteres d'Europa i de protesta a les actituds dels governs europeus insensibles a la situació dramàtica que pateixen des de fa mesos. Els de casa hi serem, perquè ens solidaritzem amb la causa que ens fa avergonyir com a ciutadans europeus que som.

Conscients que la nostra actitud difícilment farà canviar el comportament aberrant de l'Estat espanyol, però que il·lustrarà les moltes persones que ens revelem contra aquesta actitud passiva i de menyspreu cap a persones humanes desplaçades per la guerra de la qual en som corresponsables.

Hi serem convençuts que tenen dret a ser acollits perquè no tenen cap altra alternativa, i que som prou  capaços de compartir el nostre país amb persones d'altres cultures, llengües i religions, com ja hem demostrat fins ara amb les persones arribades de lluny, malgrat la xenofòbia i racisme d'una part de la nostra població que també ens avergonyeix.

De la mateixa manera que defensem que les persones de creença musulmana puguin disposar d'uns equipaments religiosos en condicions, també obrim els nostres pobles i ciutats a aquelles persones que han hagut de deixar les seves cases, els seus pobles, la seva feina, la seva vida.

A la manifestació de demà no hi podem faltar, no hi pots faltar!

Rajoy interlocutor de Trump a mig món

Rajoy vol ser l'interlocutor de Trump a mig món. Convençut de les seves habilitats en el diàleg s'ha ofert a Trump per posar-li fàcil les coses amb l'Orient mitjà, Amèrica del Sud i el Nord d'Àfrica. Està demostrat el seu do de llengües, dominant a la perfecció el castellà..., bé amb el castellà en té ben prou, i sinó es tracta de donar feina als traductors simultanis.

Un president que és incapaç d'asseure's a parlar amb el president del govern català, ni donar la cara, ni fer l'esforç de dialogar per trobar una solució als problemes de convivència interna, s'atreveix a proposar-se com interlocutor internacional.

Serà perquè s'identifica amb Trump, o bé perquè somia amb la imatge d'Aznar amb els peus a la taula al costat de Bush, o la fotografia amb Bush i Blair celebrant l'atac a l'Iraq com a gran solució al terrorisme internacional...

Tot plegat em sembla esperpèntic, encara que ja ens hi té acostumats des de fa molts anys, si més no des dels "hilillos de plastilina", o del seu cosí que li va explicar allò del canvi climàtic, que era mentida. Veus! en això es deu semblar a Trump, que tampoc no hi creu.

Potser pensa que si algun interlocutor hi ha d'haver amb Catalunya aquest ha de ser el flamant delegat, el senyor Millo. Esclar que en el poc temps que fa que exerceix el càrrec se li ha vist el llautó i el segell permanent del PP català que, com ja he dit moltes vegades, mai s'ha proposat defensar Catalunya, sinó que han actuat amb total dependència de la voluntat de Madrid.

La indiferència s'apodera de les nostres emocions

Quan llegeixo notícies com l'exigència del PP valencià perquè el president del govern del seu país defensi que les llengües catalana i valenciana són diferents no sé si posar-me a riure o a plorar. Intento ficar-me a la pell dels valencians que s'ho creuen i em costa d'imaginar. Només hi trobo intencionalitat política. És allò de no saber portar el barret adequat. En aquest país judicialitzem la política i polititzem la lingüística.

Entenc que cada Parlament té la seva pròpia vida i que es parla de tot, però barallar-se per això quan hi ha problemes greus, ho trobo estúpid i una pèrdua de temps innecessària. Esclar que hi ha qui pensa el mateix de la independència. Cadascú ho veu a la seva manera.

Ens preocupen els brots racistes, i ho entenc, perquè remenar aquests temes no saps mai on et portarà. No podem oblidar, però la situació dels milers de persones que estan en terra de ningú, per dir-ho d'alguna manera, i que sofreixen i moren per culpa de la nostra insensibilitat. La dels nostres representants polítics.

Tenim un president del govern espanyol que basa tota la seva política en no mullar-se en res que el pugui condicionar. És incapaç de donar la cara en situacions com ara amb el president Trump que pretén desestabilitzar el món per orgull i profit personal. Aquests dies he llegit articles al respecte que m'han semblat molt interessants. No podem viure al marge d'una situació que no sabem on ens durà.

Avui la indiferència s'ha apoderat de les nostres emocions i som capaços d'escoltar estoicament que una persona ha estat expulsada de l'Exèrcit perquè ha tacat la imatge de la institució quan l'ha denunciat per corrupció. Tampoc no es podia dir que la Guàrdia Civil llençava bales de goma contra els immigrants que intentaven arribar a la costa espanyola (en varen morir quinze). Deixaven malament la institució i de passada a l'inepte i missaire ministre de l'Interior.

Demagògia menyspreable en boca del delegat del govern

Avui s'ha fet ressò de les paraules del delegat del govern a Catalunya, el senyor Josep Enric Millo, amb un discurs de demagògia barata que ens avergonyeix i ens estranya que polítics amb alts càrrecs de responsabilitat utilitzin d'una manera tan barroera i sense prejudicis. 

Vivim un temps perillós per a la salut de la democràcia, no només a casa nostra, sinó a tot el món occidental. Sembla que ens prenem massa alegrament actituds i actuacions que no beneficien en res la nostra societat i ens presenta un futur inquietant.

De demagògia n'hi ha hagut sempre i l'ha utilitzat bastant tothom, però darrerament s'ha produït un salt alarmant fins al punt d'assimilar-se com la cosa més normal del món. Avui, però Josep Enric Millo ha estat cruel, com comentaven uns tertulians a la ràdio, perquè ha jugat amb la malaurada mort d'una nena de 8 anys a Blanes. Utilitzar una desgràcia com aquesta sense cap necessitat, és una mala pràctica del discurs polític que només aconsegueix menyspreu respecte qui l'utilitza. Avui el delegat del govern a Catalunya m'ha decebut i he trobat barroer i mesquí.

Entre tots hauríem de fer un esforç de parlar amb arguments i no utilitzar les desgràcies dels altres per defensar allò que és indefensable. El senyor Millo té tot el dret de criticar l'actuació del president català, però cal que ho faci en la justa mesura, argumentant la seva opinió, sense caure en la baixesa. 

Però el senyor Millo ho tenia difícil, perquè el seu partit en el govern a Madrid té molts punts per ser criticat utilitzant la demagògia. La millor defensa és l'atac, però aquest atac ha de ser intel·ligent, i evitar criticar el web de la Generalitat per no utilitzar el castellà, quan això no és cert i sí en canvi que el govern espanyol i les seves institucions tenen un llarg recorregut a emprendre si volen posar en pràctica la defensa de les altres llengües de l'Estat.

Un pacte contra Catalunya

Avui ens han fet saber que PP i C's han pactat definitivament el suport a la investidura de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol. De tot allò que havia dit Rivera i els seus amics de frenar la corrupció i de no permetre que persones corruptes tinguin càrrecs polítics, no se n'ha parlat més. Finalment el tema estrella ha estat atacar la immersió lingüística per decret llei.

Aquestes són les maneres de fer de la gent retrògrada que van de progres. Una dreta ultraconservadora i irrespectuosa amb la llibertat dels altres. Una posició que només pot salvar el PSOE si actua amb seny i es fa valdre. El perill és que estigui tan tocat que sigui incapaç de denunciar allò que sempre havia defensat: la immersió lingüística.

El títol d'aquest post no és cap error, perquè el pacte no va contra els catalanistes, sinó contra tots els catalans, perquè ens fa més febles, més ignorants, amb l'excusa que potencien l'anglès. Vergonya haurien de tenir aquells polítics només coneixen el castellà i necessiten traductors arreu on van. La gran solució és convertir les comunitats amb llengua pròpia en trilingüe, quan s'ha demostrat que la immersió lingüística en català ha estat un èxit per a les dues llengües oficials, i que si hi ha una llengua que necessita ser protegida és precisament el català.

Però el pacte és irracional i només aboca odi i ganes d'ensorrar tot allò que la transició va fer de positiu, per quedar-nos només en aquells vicis i privilegis que no hem estat capaços d'anul·lar. Avui és un dia trist per a la democràcia en aquest nostre país, que està ara més que mai en mans del PSOE.

El PP no veu bé que el PSOE busqui pactes per deixar-los fora de joc

El president espanyol s'estranya o més aviat renya Pedro Sánchez i el PSOE perquè arraconen el PP amb pactes amb altres formacions, fins i tot amb l'extrema esquerra. Segons Mariano Rajoy el partit socialista hauria de preferir pactar amb l'extrema dreta que ell representa abans que amb l'extrema esquerra que diu representar Podemos.

Només puc dir que arraconar el PP a les Balears o València és un favor immens que es fa a illencs i valencians després d'aguantar uns polítics corruptes, molts d'ells, i atacants viscerals de les cultures i llengües respectives. Per això sol ja hi ha motius suficients per aïllar el PP.

Tot i que no considero necessari que el dirigent de la llista més votada sigui l'alcalde del municipi o president de la comunitat, el cas de Badalona, si finalment deixen Albiol fora de l'alcaldia, és digne d'estudi. Estem parlant d'un municipi on el PP ha augmentat en vots i percentatge, respecte l'any 2011, i doble en nombre de regidors la segona força política. 

És cert que la suma de la resta i per tant dels vots aconseguits pels altres partits polítics és superior als vots dirigits al PP, però la diferència és important i, si és cert que això passa a la majoria de districtes de la ciutat, alguna cosa vol dir. Per convicció i pel fet que el PP i sobretot Albiol fessin un discurs xenòfob fa que estigui content si el deixen sense l'alcaldia, però caldria revisar la llei electoral i buscar una vinculació més directa entre elector i elegit.

Penso, però que el PP no ha sabut mai gestionar les majories absolutes. La seva actitud ha estat de passar de tothom i construir un mur entre els polítics i la ciutadania, provocant que en les següents eleccions rebi el càstig merescut. Aznar i Rajoy han aprofitat la majoria absoluta per imposar les lleis en benefici d'uns pocs, sense tenir en compte res ni ningú. No han entès que governar no significa fer passar per l'adreçador tothom, sinó aprofitar la comoditat de la majoria absoluta per fer bona pedagogia amb humilitat i respecte a la diversitat. La seva majoria absoluta els ha de portar a perdre, i això és el que els està passant.