Algú que m'ho expliqui

Sempre que parlo de tribunals de justícia i sentències judicials comento que hi ha moltes coses que no entenc i que necessito que algú me les expliqui. Puc estar més o menys d'acord amb les decisions dels diferents jutges, però sempre em falta informació suficient i si pot ser objectiva millor. Una altra cosa és que critiqui la lentitud dels judicis. No pot ser que es triguin tants anys a sentenciar, sigui per absoldre o per condemnar.

També he posat en dubte l'objectivitat d'alguns jutges i d'algun tribunal de justícia a l'hora de dictar sentència i fins i tot a l'hora d'alentir un procediment que no els agrada. Crec que sense necessitat d'entendre de lleis, hi ha coses que queden molt clares i evidents. El cas de la no aplicació de la llei d'amnistia crec que és el més clar de tots en aquests moments.

Després de la sentència del TJUE em fa l'efecte que el Tribunal Suprem té plantejada una estratègia per evitar acceptar la derrota i aplicar l'amnistia. L'estratègia consistiria a anar amnistiant a poc a poc les causes menys impactants. Aquelles que afecten polítics i alts càrrecs de segona fila, deixant al calaix, de moment, els principals protagonistes que tothom coneix i n'espera el veredicte.

M'imagino que a la llarga tothom serà amnistiat, però l'orgull dels jutges que han fet mans i mànigues per mantenir imputats i a l'exili a uns quants, no els permet acceptar de cop la derrota. Ells no ho voldrien, i ha quedat palès des del començament, però cada vegada tenen menys excuses. D'arguments fa temps que no en tenen. Són només excuses i estratègies confuses que els mortals no coneixem ni entenem.

És una llàstima tot plegat perquè al final qui hi surt perdent és tot el sistema judicial i la mateixa democràcia. La desconfiança és total. Ja no creiem en l'objectivitat de la Justícia al nostre país, i això és molt negatiu en molts sentits, i un d'ells la convivència en un món divers i plural.

Què va passar amb la Sindicatura Electoral del Referèndum?

Ahir vaig assistir a una conferència a càrrec de qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, el senyor Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Per una estona vàrem poder imaginar-vos el patiment, però també la valentia d'unes persones enfrontades amb l'aparell de l'Estat espanyol. Només escoltant el seu relat et pots arribar a imaginar la força i brutalitat d'un Estat amenaçat pel poble.

Al marge de la teva ideologia, les teves creences i voluntats polítiques. Deixant de banda el teu interès per la independència de Catalunya o la continuïtat dins de l'Estat espanyol, intentes entendre què va passar i de quina manera va actuar l'aparell judicial espanyol, a instància del govern de l'Estat, o per iniciativa pròpia. Procures entendre com es pot negar el dret a consulta simplement perquè no t'agradi el possible resultat de la convocatòria i t'adones que això de viure en un estat de dret és molt qüestionable.

El conferenciant va seguir cronològicament els fets des del seu nomenament pel Parlament de Catalunya, el 7 de setembre de 2017, fins ahir mateix, quan encara estan pendents de judici o de l'aplicació de la llei d'amnistia que el Tribunal Suprem es nega a acceptar, malgrat que fos aprovada pel Congrés de Diputats.

Dissimulant el girament de budells que em genera tot aquest tema, em va semblar interessant conèixer de primera mà els fets gairebé silenciats o molt deixats de banda, d'unes persones escollides pels nostres representants polítics, per fer el seguiment de la consulta i donar fe del correcte funcionament de tot el procés. També de com ha jugat l'aparell judicial a l'hora de jutjar els fets amb una clara voluntat de venjança i total parcialitat.

De tot plegat, al marge de la satisfacció de conèixer uns fets que no han sortit gaire als diaris, et confirma la teva desconfiança en la Justícia d'aquest país, i en la manera establerta per administrar-la. En cap moment el conferenciant va comprometre el paper jugat pels dirigents polítics catalans d'aquell moment, cosa que no es pot dir el mateix d'algunes intervencions del públic assistent. Vaig tornar a casa amb molts interrogants oberts. Moltes preguntes i dubtes. Aquesta incertesa ens perseguirà durant molt de temps.

Del contingut de la conferència en podem parlar un altre dia, o esperar que se n'editi algun llibre. Només us diré que la vida de la sindicatura va ser efímera per necessitat.

I encara la llei d'amnistia

Avui s'ha conegut l'informe de l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la llei d'amnistia a favor dels implicats en el Procés català, en què avala la llei i no considera que afecti els interessos financers de la Unió Europea.

Com en totes les coses, no tothom ho veu de la mateixa manera i mentre el govern socialista i tots els polítics afectats per la no aplicació d'una llei que es va aprovar i que els jutges es resisteixen a acceptar-la, es feliciten per aquesta resolució, el PP interpreta que el dictamen apunta que la llei d'amnistia és contrària a la legislació europea al restringir a dos mesos el termini màxim perquè el Tribunal de Comptes analitzi la sol·licitud d'amnistia d'un encausat. Sincerament, crec que es tracta de buscar cinc potes al gat i no voler baixar del burro.

El següent pas és veure què sentencia el TJUE, ja que l'informe de l'advocat no és resolutiu. Si, com acostuma a ser habitual, el Tribunal es posa del costat de l'advocat general, caldrà veure com actua el Tribunal Constitucional per forçar al Tribunal Suprem l'aplicació de la llei d'amnistia.

Sense entendre quasi res de temes judicials, fent un repàs a com ha anat tot, és molt fàcil afirmar, sense possibilitat d'error, que els jutges estan actuant políticament i no pas jurídicament. I aquí rau tot el problema de l'Estat espanyol. Quan no governa la dreta, totes les institucions de l'Estat es tanquen en banda posant bastons a les rodes perquè no es pugui avançar democràticament. La conclusió més evident és que la transició democràtica espanyola és un frau que ens hem empassat tots, amb més o menys consciència.

Miserables

Avui anava llegint diferents notícies que sortien a la premsa i pensava que està vist i comprovat que els humans ens comportem de manera miserable, sense adonar-nos del ridícul dels nostres actes. El que està passant aquests dies és molt trist i, permeteu-me que em repeteixi, miserable.

El principal problema de comportaments miserables és quan els seus autors tenen prou poder per incidir a la societat i causar danys, a vegades irreparables, o si més no, que requeriran molt temps i esforços per revertir.

A prop de casa, i que ens afecta com a catalans, tenim l'actuació miserable del PP contra la nostra llengua. Pressionant els estats europeus perquè el català no esdevingui oficial a la Unió Europea. Una activitat d'un partit polític que ha governat i que ho tornarà a fer en el futur, i que ara s'entreté convocant una manifestació per fer fora de la presidència del govern espanyol al seu adversari. És el seu estil, i ja ho va practicar l'expresident Aznar per fer fora a l'expresident González. Misèria pura. Els catalans hem patit en diferents ocasions la seva manera de fer política. Una manera mesquina i menyspreable que no és la mena de política que un partit amb aspiracions de govern hauria de fer. 

L'actitud del president dels EUA també es troba en aquest grup de misèries humanes. Està demostrant molt poca intel·ligència, però gràcies al seu poder, ell no en sortirà perjudicat. Seran els seus adversaris, però també la majoria dels seus votants els que ho pagaran car. 

I els nostres veïns de l'Aragó, que sigui quina sigui la força política que els governi, mai ens han estimat prou, s'entesten a recuperar un patrimoni que encara existeix, no pas per mèrits d'ells, i que segons sembla pot destruir-se si s'obeeix la sentència judicial d'un tribunal que sempre ha destacat per l'animadversió contra Catalunya. Tenim prou exemples coneguts que no cal mencionar en aquest post.

Tot plegat, doncs, després d'una lectura de cap de setmana, et fan venir moltes ganes de dir ja s'ho faran! Però hi ha moltes persones que no tenen la sort d'alguns, i que per culpa d'aquests miserables que ens governen, ho passaran molt malament. 

No és qüestió de justícia, sinó de jutges!

Tot i que la notícia rellevant continua essent la mort del papa Francesc, i sobretot les quinieles sobre la seva successió, avui també podies llegir totes les trifulgues judicials, a l'Estat espanyol, per mirar de burlar un tribunal o un altre. Per als que no som bragats en l'assumpte ens resulta xocant i, fins i tot, frustrant, observar que la justícia no s'aplica de la mateixa manera en els diferents tribunals, o si més no això és el que sembla.

Analitzant el cas dels nostres polítics pendents de la llei d'amnistia, veus que el Tribunal Suprem no té cap intenció d'aplicar-la, i busca totes les excuses possibles per evitar que uns polítics, que no poden perdonar el seu atreviment, quedin amnistiats. Els seus advocats intenten dirigir-se cap al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, perquè els sembla més fàcil que ho tinguin a favor. No es fien de portar el cas al Tribunal Constitucional perquè, tot i que creuen que els donaria la raó, sembla que el Tribunal Suprem tindria l'última paraula.

Resulta que quan el Tribunal Constitucional estava dominat pels conservadors, era el tribunal model a seguir i obeir amb els ulls clucs. Ara que diuen que qui el controla són els progressistes, ara és un tribunal que no és de fiar. O sigui, que cadascú actua per interessos polítics, i estem parlant de l'àmbit judicial. Tot allò de la separació de poders no s'ho creu ningú.

I és que la política ho empastifa tot. La política entesa com el joc per fer valdre els interessos econòmics de qui pot controlar-ho tot. Fixeu-vos, per exemple, els comentaris i especulacions sobre la successió del papa Francesc. No té tanta importància el seu missatge evangèlic com la línia política que pugui seguir el nou papa. Les pressions i xantatges que rebran els cardenals que han de votar-lo, desprestigia l'ètica i moral que hauria de presidir la institució. Es tracta realment de l'elecció del nou cap d'Estat del Vaticà, i no tant del representant o vicari de crist.

Votem els jutges?

Com que veig que els jutges fan i desfan en funció de la seva ideologia, potser ha arribat l'hora que els ciutadans puguem votar qui volem de jutge al Tribunal Constitucional, o al Suprem, o al Superior de Justícia de cada comunitat. Seria el més lògic, no?

Ja vaig comentar en alguna altra ocasió que em sorprenia que els jutges, quan es jubilen, comencen a parlar i dir coses que no han estat capaços d'assumir mentre estaven en exercici. Es manifesten molt més progressistes i contraris al funcionament normal dels diferents tribunals on hi han format part. Per què serà?

Avui llegia que una colla d'exmagistrats, i altres persones, han presentat una querella contra el rei emèrit, per delictes fiscals. Una cosa que sempre ens han dit que no se'n podia parlar perquè a Espanya el rei pot delinquir, no sé si fins i tot matar qui li faci nosa, sense que li pugui passar res, perquè és inviolable. Una concepció de la inviolabilitat que no entenc i que no crec que sigui correcta, però com que ho diuen els jutges... i als partits grans, els de sempre, PSOE i PP, ja els hi està bé...

M'imagino que la iniciativa, que ben segur ha estat meditada i deu tenir un fons jurídic correcte, no comportarà res més que soroll. Us imagineu que condemnessin el rei emèrit i hagués d'anar a la presó? Creieu que els Emirats Àrabs, que l'acullen, accedirien a l'extradició?

Tot plegat és una mica una pel·lícula de ciència-ficció, però amb un resultat previst i que no és el que ens agradaria, si més no als que pensem que la Justícia s'ha d'aplicar de la mateixa manera a tothom, i que el seu exercici és totalment objectiu i gens ideològic. Tot al revés del que acostuma a passar, si més no al nostre país.

És trist que estiguem observant judicis ràpids (que triguen anys) condemnatoris per uns miserables euros, i hàgim de suportar i alimentar un presumpte delinqüent sense que li passi res. La vida no és justa, i els que practiquen la justícia ho saben. A veure si arriba el dia que els podrem escollir!

Comencem de veritat?

Avui s'ha celebrat l'acte d'obertura de l'any judicial, amb la nova presidenta del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i amb les expectatives de si s'avançarà, després de més de cinc anys de paràlisi, i què passarà amb temes tan importants com l'aplicació de la llei d'amnistia.

La defensa de la tasca dels jutges és lògica i la llibertat d'interpretar les lleis també, però al meu entendre un dels problemes més greus que patim al país és la negativa dels jutges d'aplicar una llei aprovada pel Poder legislatiu. Una cosa és la seva interpretació, però sempre segons la lletra de la llei, i mai deixant-la en un racó perquè no agrada.

L'altre dia escoltava a l'exdiputat Jordi Turull reclamant resposta al recurs presentat al Tribunal Suprem, per la decisió de no aplicar-li la llei d'amnistia pel delicte de malversació, encara que sigui negativa, i així poder-ho traslladar al Tribunal Constitucional. Aturar un procés per impedir que es resolgui és, al meu entendre, prevaricar i, com ja he dit altres vegades, algú ho hauria de denunciar i evitar que es continuï practicant aquest mètode d'aturar-ho tot simplement per conveniència ideològica.

Un jutge no és més que una persona normal i corrent. Té uns drets i uns deures. Se li han de respectar tots els drets i fer-li complir tots els deures. Si això no passa, vol dir que el sistema no funciona. Que la democràcia en aquest país no és plena i que tenim un problema que cal resoldre com més aviat millor.

Veurem si finalment es desencalla tot, però haurem de lluitar molt perquè se'ns reconeguin i respectin els nostres drets, encara que no els agradi.

I avui també hi ha hagut sessió plenària al Parlament català. Per primera vegada el nou president del govern català s'ha presentat per explicar-se i respondre les preguntes de l'oposició. No he seguit el ple i, per tant, fins que no llegeixi les notícies de la premsa, no podré saber com ha anat. Espero i desitjo que, una vegada elegit el president del govern, aquest comenci a treballar seriosament, i que el Parlament, amb el pacte a tres, també surti de la paràlisi a què ens tenen acostumats.

Unes hores per Barcelona

Tothom té dret a representar el paper que considera que li escau en cada moment i nosaltres hem de ser capaços d'entendre-ho. Ens agradarà més o menys, però sabem que els formalismes tenen la seva importància, i en política també, potser més que en segons quins àmbits.

Ahir la consellera Clara Ponsatí, i actualment eurodiputada, va decidir tornar per unes hores al país que en va haver de marxar exiliada, inicialment amb l'amenaça de penes de presó i en aquests moments només reclamada per desobediència. I va venir sense fer el tràmit de passar per Madrid per visitar el Tribunal Suprem tot demostrant que no li reconeix cap tipus d'autoritat.

El resultat va ser una detenció puntual per portar-la davant del jutge de guàrdia perquè al jutge Llarena li interessava que tothom veiés que hi continua essent, i que no es cansarà mai de jugar el paper que ha volgut prendre en aquest procés. 

Cadascú, doncs, va fer el numeret que va voler, i la reacció va ser l'esperada per totes bandes. Els partits independentistes es varen posar al costat de l'eurodiputada, i els partits nacionals espanyols, molt contents de la reacció del jutge, i amb moltes ganes que la detenció pogués ser de llarga durada. En cap moment va pesar la condició d'immunitat, pel càrrec que ostenta, perquè els espanyols són així. Qui els ha de dir què han de fer i deixar de fer?

Particularment no dono gaire importància al fet, que haurà servit per engrescar a persones que estaven una mica avorrides perquè no passava res, però el problema de l'encaix de Catalunya a aquesta Espanya tan retrògrada continua i no té cap pinta de poder trobar-hi solucions. Ens volen submisos i sense cap privilegi especial, ni reconèixer la història ni els drets adquirits. De fet, el discurs del senyor Tamames ja va deixar clar quin era el pensament majoritari dels espanyols i, com apuntava en un post d'aquests darrers dies, si poguessin modificar la Constitució seria per fer-la encara més restrictiva quant als nostres drets diferencials. Ens ho varen descafeïnar amb el cafè per a tothom, però ara encara anirien més enllà i s'apuntarien a eliminar les comunitats autònomes per defensar la unitat territorial de tot l'Estat.

No li diguis sedició, rebel·lió o malversació, digues venjança

Sempre he dit que no entenia de lleis i del funcionament del sistema judicial espanyol, però recordo que vaig comentar, arran de la modificació de la llei penal i la supressió del delicte de sedició, que al meu entendre tot dependria de la interpretació dels jutges. No deia res de l'altre món, i s'ha pogut constatar que a la primera de canvi ha estat la interpretació que ha volgut fer el Tribunal Suprem de la nova llei, el que ha primat a l'hora de confirmar les penes als polítics jutjats pel Procés independentista català.

Si tothom fos sincer, i penso especialment en els mitjans de comunicació, reconeixerien que abans que res el que guia els jutges espanyols és venjar-se per l'atreviment dels catalans independentistes d'organitzar un referèndum, aconseguir l'èxit i un resultat significatiu. Això no ho han paït mai, i és el que volen castigar, amb el nom que preferiu, digueu-li sedició, rebel·lió o malversació. L'objectiu és castigar i que serveixi d'escarment.

És per això que l'actitud d'ERC ha estat una demostració de debilitat, de voler ser més que els altres, de voler passar la mà per la cara a Junts i ha acabat com s'ha pogut veure. Ja sé que sempre hi ha el recurs de conèixer què en diu Europa i els seus tribunals de Justícia, però veient com van les coses, a part d'anar tard, el cas que en vulguin fer els jutges i polítics espanyols és el que acabarà decidint el futur de tots els nostres polítics.

I amb això no vull dir que el posicionament de Junts sigui millor. Considero que uns i altres s'equivoquen i que el trencament, encara que difícil d'evitar, només és fruit de la pugna entre partits polítics per liderar el país, demostrant més interès partidista que voluntat política de servir el país.

El problema que tenim no és només judicial, sinó també polític. Estem sempre a mans dels espanyols, i hi ha qui es creu que fent bona cara i facilitant les coses, rebrem el premi. La història ens ha demostrat de llarg que això no funciona així. Governi qui governi sempre tindrem les de perdre. Segur que en funció del color polític podrem patir més o menys, però sempre estarem subjectats i amenaçats, pagant el beure, sense rebre res a canvi.

Penso que el fet que els polítics amnistiats estiguin al carrer ens treu un pes de sobre. La presó és molt feixuga i no la desitjo a ningú. Sï que és cert que encara tenim polítics exiliats, que tampoc és una bona cosa, i el seu futur no està gens clar. La inhabilitació la considero injusta, però sense deixar de fer els passos necessaris per intentar que Europa posi les coses clares, el que hem de fer és treballar junts per intentar sortir d'aquest atzucac on hem arribat, i procurar no donar més la raó als nostres enemics, que s'ho passen molt bé veient com ens tirem els plats pel cap.

Anul·lat el dret a l'avortament als EUA

Arran de la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units d'anul·lar el dret a l'avortament i deixar-ho en mans dels diferents estats americans fa que em qüestioni la idoneïtat de tribunals com aquest, que en funció de la ideologia dels seus membres puguin anul·lar drets que molt probablement serien votats a favor per una gran majoria dels seus habitants. El tema no és gratuït i es pot aplicar en molts països batejats com a demòcrates, i per a molts conceptes que no sempre són tan clars.

Ho he dit alguna vegada explicant el cas espanyol, amb una Constitució que porta molts anys sense revisar-se, i un Tribunal Constitucional ancorat a l'extrema dreta, que fa impossible cap gir si no és voluntat dels seus membres. Una dotzena de jutges decideixen què és constitucional o no, encara que una majoria de ciutadans opini el contrari.

És una reflexió que em faig sovint i que arribo a considerar una servitud del model de democràcia que tenim al món occidental. És al meu entendre un obstacle perquè es compleixi fidelment el principi de sobirania resident en el poble. I és discutible perquè partim d'un model que legitima unes persones a decidir el futur d'un país. Unes persones que ostenten un càrrec i una responsabilitat, que no emana directament del poble.

Espanya és un clar exemple de la manipulació a l'hora de mantenir uns càrrecs que esdevenen decisius, malgrat haver caducat fa anys. La lluita política entre els dos grans partits polítics espanyols fa inviable unes substitucions que, al llarg dels anys, podrien anar canviant el tarannà i la manera de pensar dels membres dels tribunals de justícia. 

No es tracta de fer saltar els mobles a la primera de canvi, però sí que és necessari que les lleis i la seva aplicació s'adeqüin als canvis que la societat experimenta al llarg del temps, i s'acostin a la voluntat dels seus habitants. Pensar que una Constitució és inamovible i que és sagrada, és un greu error. És bo escriure les pautes de conducta i els seus arguments, però això no treu que al llarg de la història no es puguin anar adaptant a les circumstàncies, sense que això signifiqui estripar les cartes a la primera de canvi.

La decisió del Tribunal Suprem americà sobre l'avortament és una decisió de gran transcendència, al marge de l'opinió que pugui tenir qualsevol persona, i en concret qualsevol nord-americana, directament afectada per la resolució. No sabem les conseqüències de la decisió presa, però sí que endevinem quins interessos hi ha al darrere. No és estrany que moltes persones considerem que el model de societat del món occidental estigui vivint uns temps difícils i que es qüestioni el seu funcionament, amb conseqüències que poden arribar a ser molt desagradables. 

L'estat de dret en perill de mort

M'ha semblat interessant referir-me als dos escrits que han sortit al diari ARA aquest cap de setmana en relació al canvi de criteri del Tribunal Suprem sobre la concessió dels indults, per part del govern espanyol, als independentistes catalans condemnats pel Procés. Sempre he dit que hi ha temes que se m'escapen i necessito que me'ls expliquin bé per entendre'ls. En aquest cas són dos magistrats jubilats que ho exposen molt clarament. És una llàstima que això passi només quan ja s'han jubilat.

Els dos escrits a què em refereixo són els publicats aquest dissabte, "la guerra dels indults", a càrrec de l'exmagistrat del Tribunal Suprem, el senyor José Antonio Martín Pallín, i el de diumenge "el Tribunal Suprem contra l'estat de dret", de l'exlletrat del Tribunal Constitucional, el senyor Joaquín Urías. Tots dos coincideixen en criticar la decisió de la sala tercera de canviar la decisió inicial de desestimar el recurs dels partits polítics de la dreta espanyola contra els indults del govern del PSOE, pel simple fet que ara la composició de la sala és majoritàriament conservadora i afí al PP.

La conclusió a què arriben els dos articulistes és que es tracta d'una decisió política i no pas jurídica, per la qual cosa es posa en dubte la independència del Poder Judicial, quedant totalment polititzat i per tant afectant l'estat de dret del nostre país.

Entenc que es tracta d'un fet molt greu, que malauradament no escandalitza els responsables jurídics espanyols, i que donen més força a la decadència i prostitució de la democràcia espanyola, que s'encamina a un caos total, amb l'arribada properament de la dreta més extremista al govern de la nació espanyola.

M'agradaria ser al subconscient del president socialista Pedro Sánchez per saber què pensa de tot això i si no li preocupa. A vegades crec que és prou inconscient i que només procura per la seva situació personal, ni tan sols la del seu partit polític. Una mica el que ha fet el seu antecessor, el senyor Felipe González, que va renunciar a tots els principis socialistes que defensava fa uns anys, per abraçar el món capitalista que li ha proporcionat una vida segura i plena de riqueses.

Aquest és el gran problema que patim tots plegats, perquè estem en mans d'unes persones sense escrúpols que diuen defensar els nostres drets, però que simplement lluiten per aconseguir el poder i els seus propis beneficis. Abans els polítics ensenyaven la trampa una vegada ja s'havien retirat. Ara t'adones que fins i tot en plena vida política ja deixen veure què hi ha de veritat al darrere, provocant que desconfiïs totalment de la seva paraula.

L'odi de Ciutadans els destrueix les entranyes

En política acostuma a ser difícil ser optimista, sobretot si pretens que la democràcia sigui una realitat en un país amb una transició enganyosa, on els tics dictatorials s'han mantingut en massa institucions, sobretot la policial i la judicial. Quan llegeixes estadístiques voldries veure com la lleialtat, la coherència, la transparència, són motius suficients com per ocupar els primers llocs de les preferències de la ciutadania, però no sempre és així.

Espanya no s'està comportant tan diferent de la resta del món occidental, on cada vegada la democràcia està més en perill, per l'allau de populisme que impregna la política dels diferents països, que sembla que, sense remei, se'ls acosta un període difícil i amb poca justícia social.

Quan entres en el detall, a vegades tens alguna sorpresa agradable, que no pot enlluernar-te gaire, per no oblidar-te de quina és la realitat global. Avui, per exemple, podíem llegir que segons les dades estadístiques del CIS, el futur de Ciutadans és molt magre, i els pot portar a la desaparició.

Un partit que va néixer i ha viscut només a partir de l'odi, no pot aspirar a res més que acabar enfonsant-se. Això ha estat més lent del que seria desitjable, però la situació del país els ha permès viure tots aquests anys, degradant la política i la societat catalana i també espanyola. El seu odi, sobretot dirigit al fet català, no els ha deixat viure. Han fet mans i mànigues per desestabilitzar la política, i ho han aconseguit fins força enllà. Massa, per a la salut del nostre país.

Si es confirma la desaparició de Ciutadans, serà una bona notícia, encara que no podem deixar de pensar que els seus partidaris es buscaran els llocs i la forma de continuar atacant la política catalana. Quan veus la seva reacció a decisions com la d'avui del Tribunal Suprem sobre el rebuig als recursos contraris als indults als presos polítics, t'adones de qui són, i de com els sorprèn que un tribunal de justícia, que acostuma a afavorir ben poc els drets democràtics de Catalunya, pugui arribar a prendre una decisió contrària als seus anhels.

Celebrem que Ciutadans pugui desaparèixer, i concentrem-nos en trobar la manera que partits polítics com Vox, no tinguin el relleu que avui tenen a Catalunya i Espanya.

Denúncia inútil davant del Tribunal Suprem

El govern català es querella contra Casado i ha presentat una denúncia davant del Tribunal Suprem, per les declaracions que va fer contra els mestres catalans, dient que no deixaven anar al lavabo els nens i nenes que parlaven en castellà, i els posaven pedres a les motxilles.

No sé si la iniciativa és bona, perquè no cal esperar res de bo del Tribunal Suprem, que de ben segur arxivarà la denúncia. Tal com van les coses, i tenint en compte qui forma part del Tribunal Suprem, no hi ha res a fer contra la dreta espanyola. Si fos al revés, segur que hi hauria sentència condemnatòria. Aquesta és la realitat d'aquest país.

Allargar el tema no sempre és beneficiós, perquè dones relleu als altres, i si acaba, com és de suposar, amb l'arxivament de la denúncia, es considerarà una victòria i suport al líder del PP, i per tant, una nova derrota del govern català. 

Considero que s'ha de ser positiu i marcar el ritme des de Catalunya, tenint clares les directrius i donant suport als mestres catalans. És prioritari conèixer quina és la realitat de les escoles catalanes sobre la llengua, que sembla ser que el govern no en té ni idea. Saber si realment s'aplica la immersió lingüística i com es pot potenciar més el català, quan se sap que cada vegada hi ha menys joves que el parlin.

Seguir la dinàmica de presentar denúncies als tribunals de justícia espanyols no és bo per a ningú, i encara menys per a nosaltres, que ja coneixem com ens tracten. Toquem de peus a terra i lluitem pels nostres drets sent pragmàtics. Apliquem les normes i vetllem perquè es compleixin, i afavorim tot allò que sigui beneficiós per al català, que és la llengua que té totes les de perdre.

Noves mesures anti Covid

Avui la notícia més rellevant ha estat el nou paquet de mesures restrictives per fer front al coronavirus, amb la seva variant ómicron. Els més perjudicats són novament els bars i restaurants, que es queixen i confien que les mesures anunciades pel govern català no siguin avalades pel TSJC.

Escoltant la majoria de metges i infermers t'aconsellen reduir els contactes pel perill de col·lapsar el sistema de salut, amb un augment important de visites i ingressos. Acontentar tothom és molt difícil, però si bé s'han de prendre decisions que no agraden, també cal trobar la manera de compensar els afectats.

El perjudici dels bars i restaurants, sobretot, pot comportar el tancament i que no tornin a obrir. No tothom té prou marge com per deixar d'ingressar uns diners que els compensen les despeses fixes que segur que no poden descartar. En altres països, on s'han pres mesures semblants, els comerços afectats han rebut unes subvencions que els ha permès fer front a aquestes despeses.

El toc de queda de la una a les sis de la matinada és una altra de les mesures que es volen adoptar. Recordarem que quan ho va aprovar el govern espanyol, hi va haver un recurs judicial que els va donar la raó, i això va fer que s'anul·lessin les multes que s'havien aplicat. La cosa encara no ha acabat, ja que les empreses afectades varen interposar una denúncia al Tribunal Suprem, a l'espera de poder rebre uns diners per danys i perjudicis.

Caldrà, doncs, esperar quina és la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre aquestes mesures que ens ha anunciat el govern, i saber què és el que podrem fer durant aquestes vacances de Nadal i Cap d'any.

En defensa del català

Els que ataquen el català a l'escola els molesta que existeixi la llengua, més que no pas quin ús es fa d'una o altra. S'ha constatat que si alguna de les dues llengües s'ha de protegir és el català, i ells ho saben, però no els importa. Els molesta que parlem català, com els molesta totes les institucions catalanes. Ells voldrien centralitzar-ho tot des de Madrid, siguin del color que siguin.

Aquests dies hem llegit la sentència del Tribunal Suprem, on queda clar que es menysté la immersió lingüística i s'obliga a ensenyar en castellà amb un mínim del 25%. Els partits de la dreta espanyola van de bracet amb els tribunals de justícia, per atacar tot allò que faci olor de catalanisme. Tot allò que singularitza el nostre poble, perquè no volen diferències, malgrat siguin evidents.

L'altra dia parlava de la democràcia espanyola, que comportava molts dubtes, però no hi queda enrere el poder judicial. Els magistrats i jutges són majoritàriament hereus del franquisme i mai defensaran els interessos catalans. No seran mai objectius, sinó que la seva ideologia primarà per sobre de tot. No és estrany, doncs, que les sentències siguin sempre contràries a nosaltres.

És una llàstima que el poble que se sent català, no sigui capaç d'anar junt a l'hora de defensar-se. I d'això se n'aprofiten els partits de la dreta, que cada vegada són més radicals, perquè competeixen entre ells per veure qui ho és més.

Preocupa la situació del català, perquè cada vegada té més dificultats per desenvolupar-se. En part és culpa nostra que no som prou valents a l'hora de mantenir-nos ferms a parlar-lo i també per la influència externa que és més forta. Cal discriminar el català en positiu, perquè és l'única manera de protegir-lo i que no quedi en desús. Tot el que puguin dir els jutges o els partits polítics de dretes, no pot desmotivar el nostre interès per defensar la nostra llengua.

Què hi ha de la visita a Madrid del major Trapero?

Avui el diari La Razón treia la notícia d'una visita a Madrid del cap dels Mossos d'Esquadra, el major Josep Lluís Trapero, que hauria visitat el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i el Palau de la Zarzuela, sense que la conselleria d'Interior n'estigués assabentada. Aquesta informació ha comportat un seguit d'escrits a la xarxa, la majoria d'ells criticant l'actuació del major, considerant-lo deslleial, i fins i tot exigint la seva dimissió.

No hi ha dubte que avui dia qualsevol informació s'escampa molt ràpidament i a vegades sense conèixer a fons la seva veracitat ni el contingut, en aquest cas, de les visites suposadament realitzades pel cap de Mossos d'Esquadra. 

És important la transparència, i també en aquest cas, conèixer a fons el motiu i intencionalitat de les visites, i si com diu la conselleria, es tracta de reunions operatives, no fer-ne més cas del necessari. No hi ha dubte, però, que totes les circumstàncies que varen envoltar l'1 d'octubre i el judici posterior, han creat molta alarma i desconfiança, tant cap al govern de la Generalitat com del propi major Trapero.

És per això que convé saber què hi ha de veritat i què s'esperava d'aquestes reunions. Un país necessita poder confiar en els seus governants, i també en la seva policia. No podem estar dubtant sempre de tot i tothom. Trapero sempre ha defensat la professionalitat en el seu càrrec, i és per això que no sempre ha agradat, sobretot a qui confiava poder tirar de la policia catalana per obtenir l'enyorada independència. En això crec que Trapero ha estat honest i transparent a l'hora de manifestar la seva posició, i en tot cas si no es vol que continuï en el càrrec, no seria per engany, sinó per concepte i predisposició professional.

M'imagino que en els propers dies es coneixerà més detall de tot plegat, i serà el moment de valorar les possibles conseqüències d'aquest suposat viatge a Madrid. De moment, però, crec que és important no fer valoracions sense prou coneixement i evitar el mal improvisat d'engegar-ho tot a fregar a la més mínima.

Divisió de criteris al Tribunal Constitucional

Considero que amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estat de l'alarma proclamat pel govern de l'Estat, amb una aprovació prèvia en el Congrés de Diputats per una àmplia majoria, és una demostració clara del sectarisme i politització d'aquest tribunal. Ja fa massa temps que les sentències del tribunal, sobretot les referides al procés d'independència català, han estat polítiques i d'aquí l'interès de la dreta espanyola en mantenir els membres que tenen caducada la seva representativitat.

Avui llegia que la Comissió Europea està preocupada per l'evolució dels tribunals judicials espanyols. Per poc que vulguin fixar-s'hi, no és estrany que s'adonin de quin tipus de justícia s'implanta al nostre país. És per això que la confrontació que hi ha hagut entre els membres del tribunal, que no s'ha limitat en els resultats de la votació, sinó que ha incorporat opinions i crítiques cap als conservadors, pot ser un punt d'inflexió, sempre i quan Europa no ens deixi de la mà, i el govern espanyol es mantingui fort.

El PSOE pot veure que l'atac sistemàtic del Tribunal Constitucional, i també el Suprem, no només afecta els catalans, sinó que ells també en surten perjudicats, i potser així serà la manera que moguin fitxa per protestar contra aquesta actitud sectària. 

És evident que Vox no està sol en política, sinó que té uns fans seguidors dins de la Justícia, i això és el més perillós de tot. És per això que ahir em manifestava preocupat per les continuades amenaces de la dreta espanyola, ja que quan arribin al poder, que hi arribaran, tombaran la poca feina que el PSOE ha fet. Una mostra és la llei aprovada avui de la memòria democràtica. Però abans que Vox i PP la puguin tombar, caldrà superar el primer obstacle i és el propi Tribunal Constitucional, que actua amb criteris polítics, i tots sabem quins són aquests.

Aquest desgast continuat es fa molt pesat i fa molta ràbia que sempre s'hagi d'anar contra corrent. La transició espanyola a la democràcia ha resultat una fal·làcia, i s'hi ha hagut d'esmerçar massa esforços, per aconseguir ben poc. En aquesta lluita i patiment s'hi repengen molts sentiment secessionistes i per això el nombre d'independentistes va créixer en pocs anys. Això no ho ha volgut entendre l'esquerra espanyola, que ho ha volgut deslligar de la realitat política d'Espanya.

El camí a la llibertat serà llarg

Tenen raó els que diuen que falta negociació política per a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. La mesura aprovada avui pel Consell de Ministres és un pas discutible, però un pas cap a la solució d'aquest conflicte, però no es pot quedar en això. 

No sabrem mai si la decisió de Pedro Sánchez de concedir els indults és voluntària o bé si s'hi ha vist obligat, i més ara que el Consell d'Europa ha estat molt clar amb l'aprovació de l'informe on qüestiona el respecte dels drets humans a l'Estat.

S'ha de ser molt cec i mal intencionat no veure que la sentència del Tribunal Suprem no era més que una revenja per tot el procés iniciat a Catalunya, amb la convocatòria del referèndum del dia 1 d'octubre de 2017. Això no treu que no es fessin malament moltes coses des del govern de Catalunya, però una cosa no treu l'altra. 

La manifestació liderada per l'ANC i Òmnium Cultural, per la qual varen ser condemnats els seus presidents, Sánchez i Cuixart, no havia de comportar de cap de les maneres les penes que el Tribunal Suprem va dictar. Només es poden entendre per un sentiment d'orgull ferit de nostàlgics del franquisme.

No serà fàcil que l'Estat espanyol reconegui els seus errors i el biaix dels tribunals de justícia, i caldrà molts informes i sentències europees perquè es normalitzi la situació i es restitueixin els drets robats als presos polítics i exiliats, i a tots els alts càrrecs que venen sent pressionats per sentències condemnatòries arran del procés.

El camí a la llibertat serà llarg i hem de demanar al nostre govern que sigui digne representant del poble que l'ha escollit i deixi de donar pals de cec. Cal que el nostre país recuperi el lideratge social i polític que el caracteritzava, i sobretot l'econòmic, tan malmès per les circumstàncies. Hem d'aconseguir que l'obcecació del PP tingui els seus fruits en el fracàs del seu gir cap a la ultradreta de la mà de Vox.

Canvi d'estratègia a ERC?

Un dels temes de què més es parla aquests dies és del canvi de discurs del dirigent d'ERC Oriol Junqueras. Alguns defensen la coherència i especifiquen que es tracta simplement d'una priorització d'actituds. Ara no és hora de defensar la unilateralitat, sinó que cal esforçar-se per aconseguir mantenir un diàleg amb l'Estat.

És cert, però, que no fa tant temps que el mateix Oriol Junqueras afirmava que intentar negociar amb l'estat espanyol era una pèrdua de temps. Al final no sabem massa què va passar els dies claus de la proclamació de la independència de Catalunya. Què pensaven uns i altres, i què va provocar la decisió presa de suspendre la independència segons després.

El president Pere Aragonès ha defensat aquests dies la negociació amb Madrid, i ho ha visibilitzat davant del mateix president del govern espanyol. M'imagino que és una tàctica per aconseguir donar suport al president estatal, davant la pressió de la dreta espanyola contra els indults. Per altra banda, també podem parlar d'estratègia política quan ens referim al govern espanyol, amb algunes opinions sobre la previsió que tenen que els tribunals europeus acabin tirant per terra les sentències del Tribunal Suprem i l'aval del Tribunal Constitucional.

Les paraules d'Oriol Junqueras no han agradat a molta gent. S'ha vist com una traïció als objectius defensats fins ara, i una marxa enrere que menysté tot el treball i suport que hi ha hagut des de la societat civil. Jordi Sánchez ho ha criticat directament i sense fer-se esperar. Pot això posar en perill el pacte de govern? Vull suposar que no, que s'ha optat per anar junts i no tirar-se els plats pel cap, si més no abans dels dos anys de consens.

Els partits de l'oposició pressionen el govern socialista

El rebuig a l'indult del Tribunal Suprem continua sent la notícia més comentada i tot el que se'n deriva, com ara les manifestacions dels grups polítics de l'oposició i les mesures que pensen prendre per pressionar el govern perquè no el concedeixi.

Com no podia ser d'una altra manera continuem barrejant política amb justícia perquè mai havia d'haver sortit de l'àmbit polític. Les declaracions del Tribunal Suprem són clarament polítiques i no s'adeqüen a l'àmbit judicial. És per això que animen els partits constitucionalistes a fer el que sigui per evitar l'indult.

També veiem aquests dies l'historial d'indults i els arguments per anar-hi a favor o en contra. Una de les conclusions a què es pot arribar és que el judici i la sentència del Procés és política, però se la vol revestir de judicial.

Els jutges han actuat en ànim venjatiu, com també ho fan els líders de l'oposició. Volen un escarment al marge de la seva adequació judicial. És clar que Europa no pensa de la mateixa manera i que només la seva independència dels poders judicial i polític permetrà a la llarga conèixer la veritat de tot plegat. Políticament els estats es protegeixen, però els tribunals europeus sentenciaran al marge dels criteris polítics. La llàstima és que això passarà massa tard, quan els nostres polítics hauran complert una bona part del seu càstig que no havien d'haver rebut mai.