dimecres, 28 de febrer del 2018

M'apunto a l'Assemblea de Representants de la República, puc?

A veure si ho entenc bé. El pacte entre JxCat i ERC, i que ara ha d'afegir-s'hi la CUP, passa per crear l'Assemblea de Representants de la República, que estarà formada per diputats i representants del món local i de la societat civil, que no sé quants seran ni qui els escollirà. Aquests representants elegiran el president del Consell de la República, que ja se sap que serà Carles Puigdemont, i el president escollirà els membres del Consell de la República, que seran diputats dels tres partits que signen el pacte, si és que ho acaben fent.
No sé si és ben bé així. En tot cas tinc una colla de preguntes que m'agradaria tenir la resposta: 
- Per què el Consell de la República només hi haurà diputats dels tres partits independentistes? Els altres no hi poden ser?
- A l'Assemblea de Representants de la República hi podrà haver diputats, regidors o alcaldesses d'altres partits polítics?
- Quins seran els representants de la societat civil? Qui ho decidirà? Hi podrà anar tothom qui vulgui? M'hi puc apuntar?
M'imagino que ho han pensat tot i que tenen la intenció d'explicar-nos-ho. A no ser que passi com l'altra vegada i no ho tinguin tot previst!
A mi tot això em mareja una mica, però si volen els donaré un altre marge de confiança, i a veure si aquesta vegada ho han treballat millor. Encara que... donen per suposat que el nou president serà en Jordi Sànchez, oi? Em sembla que el president M. Rajoy no ho vol permetre. En una situació normal i de plena democràcia, Rajoy s'hi hauria de posar fulles, però ja sabem que aquest no és el cas, i que el Poder Judicial s'encarregarà de posar-ho pel clar. Encara no han entès que el secret és que sigui Rajoy qui digui qui vol de president de la Generalitat. La paella pel mànec!
Tenim un cap de setmana per pair-ho, oi? Doncs relaxem-nos i mirem què passa demà al Parlament. Hi ha prevista una actuació, no sé si d'un sainet o una lectura dramatitzada.

dimarts, 27 de febrer del 2018

Aquest fred ha glaçat les idees dels nostres polítics

Les baixes temperatures i la possibilitat de nevades a cotes baixes ens han entretingut un parell de dies i ens hem alliberat d'aquesta pressió constant que els nostres polítics desprenen amb tantes negociacions, desavinences i aturades. Avui, quan anava a treballar, he pogut veure cotxes que han passat la nit a l'aire lliure, mig empolsinats de neu. A Arenys això no és gaire habitual, i tots recordem grans nevades del passat. Probablement la darrera a començaments del 1984.
A la tarda, però, encara mig pendents si acabarà nevant o no, hem conegut la notícia que la CUP no veu amb bons ulls el pacte o intent de pacte entre JxCat i ERC. No podia ser que a la primera de posar-se d'acord ho trobessin tan fàcil amb la CUP. Què voldrà dir això?
A vegades penso que no s'adonen que al marge d'ells hi som tota una colla. És més, que ells hi són perquè nosaltres els hem votat, i que aniria bé que pensessin una mica en nosaltres. Que se n'assabentin d'una vegada que ja comencem a estar-ne tips! Que si es creuen que totes aquestes negociacions les fan per a nosaltres, s'equivoquen. Nosaltres aviat ho hauríem enllestit.
Potser que escoltin els altres i s'adonin que des de Madrid estan preparant lleis personificades. Van tant al detall que en tindrem una per a cadascú de nosaltres. Evidentment totes elles restrictives de la llibertat que se suposa en un estat democràtic, que ja ha quedat clar que no és el cas d'Espanya.
Senyors i senyores negociadores, acabin d'una vegada o es retiren. Som capaços d'aguantar unes noves eleccions, si això serveix per desencallar tanta comèdia.

dilluns, 26 de febrer del 2018

No és qüestió d'independència o no, sinó de civisme o incivisme

A diferència del que expressa Miquel Iceta, la postura del President del Parlament català i de l'alcaldessa de Barcelona l'entenc. Hi podem estar d'acord o bé en contra, i comprenc que el senyor Iceta no li agradés, però el que no pot dir és que negar-se a rebre el rei i assistir al sopar, amb el rei, és una contradicció. La meva interpretació és que es varen negar a rebre el rei, molestos, com jo, pel discurs del dia 3 d'octubre, però varen assistir al sopar de la inauguració del congrés. Són dues coses diferents i els congressistes no hi tenen cap culpa que tinguem el rei que tenim.
Tampoc estic d'acord amb qui diu que el president i l'alcaldessa havien de rebre el rei, perquè representen tots els catalans i barcelonins respectivament. És cert que ens representen i uns quants volíem que no rebessin el rei. Si ho haguessin fet, també se'ls podia criticar no haver respectat la voluntat de tots els catalans. 
Però permeteu-me que avui manifesti el meu enuig per les pintades que varen aparèixer a Arenys, reclamant l'alliberament dels presos polítics. No es tracta d'anar a favor o en contra del procés, de la independència o de la República, sinó que es tracta de civisme, d'educació i de respecte. 
No m'agrada que s'enganxin cartells a qualsevol lloc. Hi ha maneres de fer públic el nostre enuig, la nostra ràbia per com ens tracten des de l'Estat, sense necessitat d'embrutar. No hi estic d'acord i voldria que els responsables de les pintades s'encarreguessin de fer-les desaparèixer i deixar les parets i el mobiliari urbà tal com estaven. Això és més que una bretolada, és un acte d'incivisme que es mereixeria càstig.
Crec que l'alcaldessa ho posa al mateix nivell que l'arrancada d'estelades i pancartes. Si és així, jo no ho comparteixo. No estic d'acord en la despenjada, però molt pitjor és la pintada de parets privades i públiques. Si els que han de venir amb mi a defensar la República es comporten així, que no comptin amb mi.

diumenge, 25 de febrer del 2018

Aquest rei no és el meu

Deixant de banda que no m'agrada la monarquia com a sistema polític, aquest rei espanyol que va fer el discurs que va fer el passat 3 d'octubre no pot ser mai el meu rei. No em considero el seu súbdit, com ell pretén, ni tampoc l'aniria a rebre, perquè m'ha ofès.
He llegit l'entrevista de l'Antoni Bassas al fundador i president del Nexus Institute, Rob Riemen, que avui surt a l'ARA, i l'he trobat interessant. Ahir em referia a C's els qualificava de mala gent. Penso que estem vivint una època molt dolenta, on ens caldria una reflexió profunda abans de continuar avançant. M'ha cridat l'atenció la definició de populisme que fa Rob Riemen, quan l'equipara al feixisme. Allò que pensàvem que es tractava d'una banalització del feixisme, resultarà que no, que estem vivint i patint els efectes d'un nou feixisme.
Ningú podrà negar que darrerament s'han envalentit aquells hereus del franquisme que ens crèiem desapareguts i penedits. Santa innocència! Ara podem entendre el ressorgiment de personatges i moviments com C's, totalment fidels a la visió populista i, després de llegir Riemen, feixista. 
No ens ha de venir de nou posicions i actituds com les de C's, el PP i representacions folklòriques de bufons com qui s'autoproclama president de Tabàrnia. Feixisme pur, que se senten representats per un rei que em va deixar clar que mai m'havia representat ni ho podria fer en un futur.

dissabte, 24 de febrer del 2018

C's, sou molt mala gent!!!

Parafrasejant l'expressió del foraster a TV3, però amb sentit invers, em refereixo als dirigents de C's, que intenten confondre els espanyols, també els catalans, com si fossin unes bones persones que ens volen salvar del mal i la injustícia, però realment el que fan és atacar l'estabilitat perquè creuen en aquella famosa frase que en castellà diu: "a rio revuelto ganancia de pescadores".
Es tracta de sembrar jull per fer-se amb el poder i forçar, de manera autoritària, allò que sempre han pretès: atacar la llengua i la cultura catalana.
Atacar la immersió lingüística i culpar els professors i escoles catalanes d'adoctrinament és injuriar, a propòsit, per introduir l'odi contra aquelles persones que fa anys estan fent una bona feina que es demostra amb els resultats. No es tracta d'un posicionament polític, el que fa C's, sinó d'una mentida greu de conseqüències imprevisibles.
Estic segur que dins la militància de C's hi ha bones persones. La generalització sempre és errònia i no es pot posar tothom en el mateix sac, però sí que és cert que la direcció del partit utilitza males arts per confondre la gent, insultar qui no pensa com ells i mentir descaradament. C's, que es va presentar dient que aniria contra qui corromp la política, no ha complert amb les seves promeses i és el primer de fer costat al PP, el partit més corrupte de la història.
Com que no estic parlant d'arguments, ideals o línies polítiques, sinó de mentides, enganys i prostitució de la política, no tinc cap recança en afirmar que C's són molt mala gent!

divendres, 23 de febrer del 2018

Quina biblioteca volem per a Arenys de Mar?

Ho va dir la regidora de Cultura, Isabel Roig, quan es referia als responsables de biblioteques de la Diputació de Barcelona. Per què ens obsessionem tant en on reubicar la biblioteca i no parem a pensar què volem que hi passi a la nostra biblioteca?
Hi ha mil preguntes a fer-nos i mil possibilitats de dissenyar una biblioteca que satisfaci les necessitats de la nostra vila, més enllà de si aquesta la posem al Xifré, al Calisay o a les Clarisses. Recordo tant el procés participatiu per decidir què volíem fer-hi al Xifré! Llavors estàvem parlant de serveis, probablement sense prou coneixement de quines competències hi tenia l'administració que organitzava la consulta. El resultat va ser un fracàs. Ara, però estem parlant de quin equipament ens agrada més que hi vagi a parar la biblioteca.
A l'exposició de les Clarisses hi havia dues propostes d'arquitectes que utilitzaren per acabar la seva carrera. En una d'elles es proposa construir un nou edifici per situar-hi tots els llibres, pel seu pes i destinar l'actual edifici a serveis complementaris i sales d'estudi. És una proposta, com n'hi poden haver d'altres, però, com a profà en la matèria no penso ficar-m'hi, però en canvi sí que m'agradaria opinar sobre l'horari d'atenció, els serveis que m'agradaria que oferís, l'accessibilitat, les activitats a desenvolupar... 
Coincideixo, doncs, en què una consulta sobre el lloc idoni per a la biblioteca ens depassa i cal molta informació i coneixement per poder opinar, més enllà de manifestar allò que ens agrada més o bé que defensa el grup municipal que jo he votat.
Preferiria que els disset regidors i regidores del nostre ajuntament consensuessin un Pla d'Equipaments a mitjà i llarg termini, que no pas que ens demanin on ens fa més gràcia que hi vagi la biblioteca. Participar no és només votar.

dijous, 22 de febrer del 2018

Rajoy s’emmiralla en Erdogan

I Pedro Sánchez li fa costat. La discrepància esdevé delicte i, per tant, reprimida i castigada. Només són permesos els dictats del govern popular, que rep el suport del principal grup de l’oposició i de tota la maquinària judicial.
Allò que ens pensàvem que havíem deixat en sortir del franquisme, retorna i ens fa anar enrere una pila d’anys. La democràcia està en perill i entre tots estem construint una dictadura de fet, encara que li amaguem el nom.
En un mateix dia es retira un llibre, es suspèn una exposició i s’empresona un cantant, i tot per dir i expressar la realitat que vivim. La censura ha tornat, amb tota la força que li permet un govern corrupte i una oposició dèbil i solidària amb el govern.
Aquesta és l’Espanya del segle XXI, la que desfigura la història, reprimeix la voluntat del poble i li retira el poder de decidir el seu futur. L’Espanya on qui governa decideix què es pot dir i què s’ha d’amagar sota l’estora. L’Espanya on el principal partit de govern és el més gran corrupte de la història del país i de la zona europea.
En una Espanya com aquesta no hi volem viure i, amb el nostre compromís i la nostra dignitat, ens erigim per dir prou i fer fora del govern espanyol, democràticament, aquelles persones que tenen postures autoritàries i menyspreen la voluntat ciutadana per als seus propis interessos.

dimecres, 21 de febrer del 2018

El bufó del regne ja no parla de llibertat d'expressió

El bufó del rei, que ara s'ha autoproclamat president de Tabàrnia, tindria un paper a jugar si es tractés d'una persona honesta, coherent i amb dos dits de front. Vàrem ser moltes les persones que ens manifestàrem exigint llibertat d'expressió, quan el franquisme va actuar contra els Joglars. M'imagino que no ho deu recordar. Sense haver de fer l'esforç de pensar en els polítics catalans presos a Madrid, es podria concentrar en el rapper condemnat a més de tres anys per la lletra de les seves cançons.
Si a Boadella li funcionés bé el cap s'adonaria que aquest noi que han condemnat per 'injuriar' el rei, ha estat víctima com ell, ara ja fa uns quants anys. Seria, doncs, l'ocasió per sortir a defensar-lo, però no ho farà.
Boadella fa molts anys que va fer un gir cap a la comoditat, va abraçar el poder de mans de la dreta més radical i casposa d'Espanya, per viure bé, sense problemes, encara que la seva consciència vulgues moure's i rondinar una mica. Ell no té consciència i se li en fot tot i tothom. Ell només pensa en la seva persona i renuncia als seus ideals si aquests li poden comportar algun problema.
Boadella no es va vendre al dimoni, sinó al PP d'Aznar i Rajoy, i acabarà els seus dies, Déu faci que trigui molt, rient-se de mig món, fent el paper que millor li escau, el paper de bufó del regne.

dimarts, 20 de febrer del 2018

La Generalitat no haurà de pagar a qui vulgui estudiar en castellà

La data d'avui l'hauríem de subratllar del calendari, doncs la sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei Wert ha estat favorable. Concretament ha anul·lat l'obligació de la Generalitat de pagar 6.000 euros a les famílies que volien que el seu fill estudiés en castellà. No he llegit la sentència, però m'imagino que ha de ser molt ben argumentada perquè després de tant temps hi hagi una sentència que ens és favorable.
El problema és que el senyor Wert està gaudint del premi obtingut pels seus serveis al capdavant del ministeri, i el fet que ara el Tribunal Constitucional li tombi les seves ganes d'espanyolitzar els catalans, no li fa cap mal. Ell se'n sent totalment aliè. Ja n'ha passat pàgina.
Aquí rau la diferència entre els efectes dels recursos de la Generalitat dels que fa el govern espanyol. Quan una cosa no agrada a Rajoy, d'entrada ja queda suspesa, després pot trigar mesos o anys a tenir sentència. En el cas de la Generalitat, els seus recursos no tenen efecte fins que no hi ha sentència. A vegades el mal ja està fet.
Ahir deia que tot plegat era molt feixuc i que em cansava. La sentència del Tribunal Constitucional, encara que s'agraeix, no resol els problemes que tenim. De moment els imputats surten sense mesures cautelars, però a partir de demà tindrem una nova persona exiliada. M'han assegurat que si es presentava hauria anat de dret a la presó, que li tenien botada. Potser si ho tenia tan clar, haurà fet bé de quedar-se a Suïssa.
Aquí continuem de la mateixa manera i no sé si, ara que les dues "Marta's" vigatanes han quedat lliures, a l'espera de la sentència, sortirem de l'atzucac. Les declaracions d'elles dues els darrers dies, no les ha deixat en condicions de gaire lideratge. Haurem de veure qui assumeix la responsabilitat de recuperar l'autogovern.

dilluns, 19 de febrer del 2018

Feixuc aguantar l'actualitat de país i de la vila

És tan indignant tot el que està passant que perds les ganes de comentar-ho per no avorrir qui té la paciència de llegir-te. L'atac de PP i C's al català és mesquí i barroer. Si s'ho creuen són uns ignorants, i sinó són malèvols i amb ganes d'enfrontar-nos. La immersió lingüística ha estat la millor solució perquè tots els catalans escolaritzats puguin parlar les dues llengües oficials, i preservar la llengua dèbil, la que és pròpia de Catalunya.
Quin mal fa acceptar això? S'ha de ser hipòcrita o inconscient, vivint a Catalunya i mentint descaradament. Només el rèdit electoral que té, els fa ser tan deshonestos, falsos i provocadors. Llavors es queixen que sortim al carrer. És l'única alternativa que ens donen, perquè nosaltres no manipulem les lleis, ni els jutges. Nosaltres tenim sempre les de perdre i només podem manifestar públicament allò que és raonable, allò que és just, que no necessàriament és tractat justament.
Avui també hi ha enrenou a la nostra vila pel procés participatiu que ha de servir per decidir on traslladar-hi la biblioteca municipal. També se'm fa feixuc referir-m'hi. Ja ho he fet. En un primer moment demanant un procés impecable per la dificultat d'executar-lo correctament. En un segon post gairebé demanant que no es faci la consulta, davant la impossibilitat que s'aconsegueixi un procés apropiat per la seva tipologia.
Permeteu-me que acabi amb García Albiol, el senador català que menys ha treballat al Senat, i que ara demana poder participar a la mesa del Parlament, amb veu, però sense vot. Ara no li correspon, perquè així ho ha decidit el poble convocat a les urnes de manera autoritària pel seu president. Ara és l'hora de quedar-se al grup mixt, treballar des d'allà i fer-se sentir en sessions plenàries. Quan era senador hauria pogut treballar un mica més. 

diumenge, 18 de febrer del 2018

Anna Gabriel prepara la seva defensa

On és l'Anna Gabriel? Ha sortit a la premsa que l'exdiputada de la CUP es troba a Suïssa i que la seva defensa estaria preparant l'estratègia davant la cita que té dimecres al Tribunal Suprem. S'ha de dir que no només hem pogut llegir notícies i crítiques, sinó també insults. Això és el que predomina en uns mitjans de comunicació que hauríem de creure que són seriosos. És difícil evitar els insults a les xarxes socials, però no ho hauria de ser tant en els diaris i televisions del país, si realment hi hagués interès per eradicar-ho.
El problema és que els membres del govern espanyol són els primers en insultar aquells que no pensen com ells. No es tracta de criticar, sinó d'insultar, i això demostra el nivell humà que presideix el partit en el govern i no només en aquest partit.
Anna Gabriel és lliure de planificar el seu futur i, coneixent el nivell de democràcia que tenim en aquests moments a Espanya, és ben lícit que vulgui evitar un possible empresonament sense judici. Ja tenim quatre presoners sense haver estat jutjats i també polítics exiliats a Brussel·les. Aquesta és l'Espanya del PP i C's. Una Espanya repressiva, autoritària i gens democràtica. És l'Espanya que ha votat el poble i que no té la pinta de canviar gaire. 
Aquest futur dins de l'Espanya casposa de sempre no és gens il·lusionant i em sorprèn que estranyi tant les ganes de sortir-ne de molts. Com podem viure contents sabent què ens espera? Uns polítics corruptes, que només volen enfonsar-nos per enveja i ràbia que ja no poden contenir més.
Aquest odi que ha sembrat el PP i C's, amb el suport d'una bona part del PSOE, no és assumible ni tenim cap obligació de suportar-lo. Això és el que rebutgem i ens fa aixecar com a poble per sortir de l'esclavatge cultural, econòmic i judicial que estem patint, sense esperances de millora.

dissabte, 17 de febrer del 2018

Prou fer el ridícul, prou dubtes i estratègies!

Perdoneu-me si molesto a algú de vosaltres, però ja n'estic fart d'aguantar tanta comèdia, tants dubtes i tantes estratègies buides de contingut. Crec que ens estan prenent el pèl i que tot plegat passa de rosca. No pot ser que estiguem encallats en la situació actual, mentre veiem amenaçat el nostre futur com a poble. 
Voldria remoure les consciències d'aquells polítics que hem escollit per avançar i que voluntàriament es troben en un atzucac que no soluciona res, al contrari, que omple d'incerteses el futur de Catalunya com a nació.
Reconec que de manera il·legal i autoritària Espanya ens ha pres el nostre govern i el nostre president, i que es tractava de recuperar la situació anterior al cop d'estat de Rajoy via article 155, però sisplau toquem de peus a terra. Treballem per aconseguir que els nostres polítics surtin de la presó i tornin de Brussel·les, però fem-ho amb un govern fort que ho faci possible, encara que sigui acceptant que no hi podem posar el president Puigdemont.
Aquestes setmanes i mesos de negociacions opaques ens fan més mal que bé, i la idea de respectar els símbols, inicialment saludable, no pot eternitzar-se posant en perill tots els drets com a poble, aconseguits fins ara.
Demano que els polítics escollits en les darreres eleccions imposades, es posin a governar, i es dediquin a buscar la manera d'alliberar els acusats de rebel·lió i sedició, a qui no podem deixar abandonats, però exerceixin el govern, o bé es retirin i donin pas a uns altres.

divendres, 16 de febrer del 2018

Tret de sortida al Consell d'Infants d'Arenys de Mar

L'acte d'aquesta tarda a l'ajuntament de la vila podrà semblar per alguns una petita escenificació sense importància, però permeteu-me que us digui que la formació i l'educació es comença de petits. Si hem d'esperar a ser grans per entendre com ens hem de comportar socialment, ho tenim clar! Potser per això el país va com va.
Aquesta tarda es constitueix el Consell d'Infants d'Arenys de Mar, amb alumnes de cinquè i sisè curs de les tres escoles de la vila, del Centre Obert Tallaferro i del cau Flos i Calcat. Es tracta de posar en pràctica un exercici que de grans sembla ser que ens costa prou: dialogar i consensuar actuacions per al bé de la nostra vila.
Sense entrar en el detall del seu funcionament, el que s'ha de valorar és la intencionalitat de la seva creació, com a plataforma de participació en la vida pública de la vila. És d'agrair la iniciativa del govern municipal i la col·laboració i participació de les escoles, perquè contribueix en la formació dels nois i noies en el debat públic en temes que ens afecten a tots.
L'experiència de moltes poblacions que fa temps que compten amb aquest consell participatiu, haurà animat l'actual equip de govern a tirar-ho endavant. És una proposta, de lluny més agraïda que mantenir actius el conjunt de consells de participació que tenen reglament aprovat en aquest ajuntament, la majoria dels quals fa mesos o possiblement anys que no es convoquen.
No es tracta d'aigualir la festa, però sí de recordar que la participació no és un aparador bonic que muntem i desfem segons ens convingui, sinó que s'hi ha de creure i posar-ho en pràctica de manera constant i viva.
Desitjo un bon futur al nou Consell d'Infants d'Arenys de Mar.

dijous, 15 de febrer del 2018

L'alcaldessa torna amb la variant sota el braç

Avui hem sabut que en la reunió que ha mantingut l'alcaldessa de la vila amb el director general de carreteres i el de mobilitat, li han comunicat que és molt probable que abans d'acabar aquest any la variant de Valldegata sigui una realitat. Ara, sembla ser que no tenen els diners, però que esperen poder fer una modificació del pressupost i poder disposar-ne.
La història de la construcció d'aquesta carretera donaria prou material per escriure'n un llibre. Ja ho vaig comentar en una ocasió, que de la variant ja se'n parlava en el primer ajuntament democràtic, i es donava per un fet. Han passat quaranta anys i encara ho estem esperant. Ara sembla ser que la cosa és seriosa. Confiem que aquesta sigui la darrera temptativa.
No tothom està d'acord amb la variant. La CUP considera que avui la variant no és necessària i que amb l'accés pel mig de la zona industrial ja n'hi hauria prou, perquè cada vegada queda més clar que la N-II es convertirà en una via interior del municipi i no hi haurà necessitat d'accedir-hi des de l'autopista. Recordem que en tres anys podria arribar a ser gratuïta.
La posició de la CUP va en línia amb la seva política de defensa de la terra i en contra de la urbanització innecessària del sòl. El debat en aquests moments, però es troba un xic obsolet. La decisió presa en el seu moment i els anys d'espera perquè fos executada, semblen massa forts com per engegar-ho tot a rodar. El govern municipal vol apuntar-se la jugada com a mèrit propi, encara que hagin estat molts els governs que hi han anat al darrera. La política és molt desagraïda, i per això hem d'entendre que una vegada aconseguit un objectiu, se'n vulgui treure rèdit. Amb insistència i coordinació s'aconsegueixen les coses. Si fóssim capaços de consensuar més les decisions que beneficien la vila, podríem sortir-hi guanyant tots.

dimecres, 14 de febrer del 2018

Tot això de les autopistes qui ho pagarà?

Interessant apunt del cap d'economia de l'ARA, l'Àlex Font Manté, en relació a la decisió d'ahir del Congrés de Diputats que totes les autopistes siguin de gestió pública, és a dir, que no es prolongui més la durada de les concessions, moltes de les quals acaben l'any 2021, concretament les catalanes.
Sorgeix després el debat sobre mantenir els peatges o no, i em sorprèn que hi hagi qui estigui en contra d'un sistema o altre de peatge. Ho trobo surrealista. L'articulista parla del trànsit rodat d'europeus, i és cert, però no cal anar a buscar els forasters, sinó que ens podem quedar amb totes les persones, nacionals, que no utilitzen el vehicle, que no circulen per les autopistes.
La cosa està molt clara. Si el manteniment de les autopistes l'ha d'assumir l'Estat, voldrà dir que això ho pagarem tots de la nostra butxaca, tant si les utilitzem com no. No creieu que és més raonable que pagui qui les utilitza? Després podem entrar en el sistema de pagament, i característiques tan importants com pot ser pensar en les rondes a les grans ciutats, els accessos a Barcelona...
Aprofitant la pregunta retòrica de l'Àlex Font, no creieu que val la pena que tots els turismes i camions que entren al país per anar a Portugal o travessar l'estret de Gibraltar, per posar dos exemples, no haurien de pagar un tipus de peatge? Per què l'hauríem de pagar tots nosaltres, tan si hi circulem o no?
No anirem a inventar la sopa d'all. Hi ha països que utilitzen sistemes prou raonables i, al meu entendre, més justos. Veig molt bé l'opció de l'eurovinyeta, però hi poden haver altres sistemes, sobretot tenint en compte l'avenç de les tecnologies. El que més importa és que no siguem cornuts i a més paguem el beure!

dimarts, 13 de febrer del 2018

Qüestionada la feina d'Oxfam Internacional

De com una mala praxis d'uns quants pot posar en perill la supervivència d'una entitat del tercer sector. El descobriment de l'escàndol d'uns dirigents d'OXFAM Internacional a Haití, pot arruïnar l'entitat i menystenir tota la bona feina que ha estat fent durant anys, substituint, en molts casos, la tasca que li correspondria a l'administració pública dels estats.
Sempre hi ha qui desconfia de tothom i per una altra banda qui s'ho creu tot, que va amb el lliri a la mà. Ni una cosa ni l'altra són aconsellables, sinó que cal molta transparència, per part de les ong i esperit positiu, però crític, de la ciutadania. D'entrada hem de creure que les persones son bones si no es demostra el contrari. Aquesta norma que permet viure amb més confiança, cada vegada resulta menys creïble, i si entrem en el món de la política ens adonem que tothom ha quedat desacreditat, sempre per culpa d'uns quants, però que l'han feta grossa.
Descobrir que el diner recollit per a una bona causa s'ha utilitzat en la prostitució forçada, fa mal. És repulsiu i odiós pensar que puguin existir persones tan inhumanes i corruptes en un ambient tan sa com és el treball voluntariós de moltes persones per ajudar els damnificats, per fer aquelles feines que no realitzen els governs.
El consell que podem donar és de no tirar enlaire tota la feina feta per aquesta organització, però sí que cal arribar al fons de tot i fer fora totes aquelles persones que han traït la confiança de molts ciutadans del món. El tercer sector necessita una auditaria seriosa per treure del cap qualsevol imatge o pensament que faci dubtar de la feina que realitzen. Només amb plena confiança podrem avançar. Deixem per a un altre dia discutir si són les ong les que han de redistribuir justícia o bé són els estats que haurien d'assumir aquesta funció i aquests deures socials i humanitaris.

dilluns, 12 de febrer del 2018

Senyora fiscal, tot es demostra amb fets i no amb bones paraules

He llegit les declaracions de la nova fiscal de Barcelona, la senyora Concepción Talón, que substitueix Ana Magaldi, aquella senyora que es creia perseguida per tothom. Talón, segons diu la notícia de l'ARA, ha volgut defensar aferrissadament la imparcialitat de la fiscalia i la dignitat professional dels representants del ministeri públic que treballen a Catalunya, en uns moments difícils. I ha afegit: "Lamentablement hi ha una visió negativa de la nostra figura per una part dels poders públics i de la ciutadania. El ministeri públic no pren part i es dedica únicament a la defensa de l'estat de dret, la Constitució i l'Estatut d'Autonomia". 
Tot això, que sona molt bé, s'ha de demostrar amb els fets i no només amb bones paraules, i els fets que s'han esdevingut en el darrer any ho posen en entredit. No, senyora Talón, no ha funcionat d'aquesta manera. És cert que han dit que defensaven l'estat de dret i la Constitució, i fins i tot potser han pensat en l'Estatut d'Autonomia, però ho han fet humiliant els catalans díscols, empresonant per la ideologia i actuant de manera autoritària i repressiva com en qualsevol règim autoritari no democràtic.
La senyora Talón hauria d'entendre que els catalans no pretenem la protecció del fiscal, sobretot tenint en compte que el govern que els nomena ens va en contra (a Catalunya és un partit residual), però no tenim ni tan sols el recurs del "defensor del pueblo", que també el tenim en contra, i el síndic de greuges no hi pot fer res.
Davant d'una situació com aquesta, no tenim més consol que defensar-nos solets, alguns van a la presó i d'altres encara poden dir segons quines coses, amb el risc que això s'acabi i es converteixi en una dictadura, que alguns ja l'hem patit.

diumenge, 11 de febrer del 2018

Pere Casaldàliga, una persona santa que complirà 90 anys

L'ARA ens recorda aquest cap de setmana Pere Casaldàliga, per a molts un sant en vida, un testimoni del sentit que té creure en Déu, molt lluny de l'Església, la seva història i la seva jerarquia. Molt lluny de Roma.
La seva figura és força més coneguda a casa arran de la pel·lícula que es va rodar sobre la seva persona i la seva obra al Mato Grosso brasiler, però per a uns quants fa molts anys que l'hem tingut al cap i hem venerat la seva actitud en aquest món, sobretot perquè ens ha servit per justificar i entendre el sentit de la fe catòlica, molt desvirtuada per l'exemple que ens ha arribat des del Vaticà i de la Conferència Episcopal Espanyola.
Constatar l'existència de persones com Pere Casaldàliga ens ajuda a continuar creient en la paraula de Jesús i oblidar-nos d'aquells bisbes i papes que l'han embrutat i continuen donant exemple del que no predicava Jesús, sinó que s'han servit de la institució per compartir poder terrenal, al costat dels pitjors governants del món.
Pere Casaldàliga ha tingut enemics que han pretès fins i tot llevar-li la vida. Enemics poderosos que veien perillar la seva situació econòmica i de poder, perquè s'ha posat al costat dels humils i esclaus. Ha tingut, però també, molts enemics dins la mateixa Església. Sacerdots, bisbes i papes que no han estat capaços de viure la senzillesa i la pobresa de les persones més humils i han preferit arrecerar-se en el poder del diner, proclamant una religió que no han entès ni practicat. Aquesta ha estat la gran desgràcia de la història de la religió, i la que ha provocat que sorgissin persones com Pere Casaldàliga que han sacsejat la consciència de molta gent, no han revolucionat el món, però han sabut estimar aquelles persones mancades d'estima i desarrelades injustament de les seves terres.


dissabte, 10 de febrer del 2018

Un govern mentider i corrupte sense oposició

Algú podrà dir que llegir el diari ARA i escoltar i veure TV3 et converteix en un adoctrinat incapaç de ser crític amb el Procés sobiranista. Qui cregui que la premsa o la televisió són objectius segurament viu feliç i un xic il·luminat, però que ningú caigui en l'error de pensar que ell sí que està ben documentat, perquè s'estarà enganyant. 
La importància de llegir opinió està relacionada amb la capacitat de reflexionar sobre allò que està escrit i l'encert en argumentar-hi a favor i en contra. Si el text no et convida a pensar-hi i opinar, i simplement entra a formar part del teu intel·lecte, estàs equivocat i perds capacitat de tenir la pròpia opinió de les coses, amb ample de mires.
A l'ARA d'aquest dissabte pots llegir l'article de Narcís Comadira, "Mes notes disperses", o bé "The Guardian i el delicte de rebel·lió", de Javier Pérez Royo. M'hi trobo llegint-los. Estic adoctrinat? No fa gràcia, perquè és massa seriós, llegir les propostes de qui acusa els mitjans de comunicació i les escoles d'adoctrinament, sobretot per part de C's, quan és el seu objectiu prioritari imposar allò que ells volen sense permetre la discrepància.
La Història s'encarregarà de posar cadascú en el lloc que li correspon, però entretant haurem patit injustament una època de manca de llibertats, d'usurpació de funcions i d'insults sistemàtics per part d'un poble, l'espanyol, que ha estat expressament influït per un govern mentider i corrupte. Per a la nostra desgràcia aquest govern no compta amb una oposició que pugui donar esperances a un projecte millor a mitjà termini.

divendres, 9 de febrer del 2018

En lloc de seduir ens humilien, error imperdonable

En Xavier Bosch escrivia avui, "...en comptes de seduir, han decidit trepitjar, humiliar i voler mig país agenollat. Han triat l'opció equivocada." Ho hem comentat des de fa temps, si Espanya ens hagués afalagat i reconèixer la manca d'inversió, i no hagués estat atacant la llengua i la immersió lingüística, no hauríem arribat al punt on ens trobem ara. La seva actitud prepotent i autoritària ens ha  fet rebel·lar i deixar de considerar-nos espanyols. 
El govern català i els catalans en general ens hem equivocat. No ho hem fet tot bé, però tampoc ens ho han posat fàcil. No podem justificar moltes de les coses que hem acabat fent, però en cap moment l'adversari, que és com se'ns ha presentat, no ha reconegut cap error ni en el tracte ni en les decisions preses. Des d'Espanya s'ha fet una gran propaganda en contra dels catalans i, el pitjor de tot, s'ha fet sacrificant la salut de la democràcia que es troba en aquests moments en plena crisi. La conxorxa entre els tres poders per tal d'esclafar qualsevol revolta catalana, ha deixat l'Estat en una situació predemocràtica i autoritària, amb greus perjudicis a la llibertat d'expressió i els drets humans.
Estem en un cul de sac que a no tardar haurem de resoldre cap on anem, però una cosa ha de quedar clara i és que amb actituds com la del govern espanyol i partits polítics com C's, no aconseguiran mai fer-nos canviar d'opinió. Davant la disjuntiva que em presenten, tinc molt clar que sóc català, i no sento res per Espanya més enllà del que pugui sentir per França o Alemanya.

dijous, 8 de febrer del 2018

Entretinguts amb la possible nevada, aparquem el Procés

Parlar del Procés avui seria repetir més del mateix. Ho deia en Serrat, marejant la perdiu es maregen ells mateixos. M'agradaria que tot plegat estigués resolt, però no entraré a parlar del mateix. Tenim la sort que avui ens hem entretingut amb la possibilitat de nevades al costat del mar i, com passa a la meva vila, ens hem quedat amb les ganes.
Ahir havent dinat, a Tavertet, parlàvem amb un pagès de fora vila que manifestava ser contrari a la neu. El dilluns el va deixar incomunicat a casa i va haver de tornar al llit. Ens parlava de quan treballava al bosc i la neu el podia deixar uns dies sense poder-hi entrar i, per tant, sense sou. 
Als urbanites de vora mar ens fa gràcia veure nevar i desitjaríem que això passés cada hivern, perquè no em patim les conseqüències. Veure nevar és tota una festa, i fins i tot acceptem quedar atrapats a la carretera perquè ho vivim com una experiència divertida. Quan la neu t'afecta el dia a dia i et pot deixar sense feina o amb problemes de comunicació, ja no és el mateix. No és estrany, doncs, que la visió de les nevades, a cotes baixes, no es rebin de la mateixa manera per part de tothom.
Avui, doncs, llegint les peripècies d'alguns dels afectats per les nevades ens ha entretingut i hem deixat de pensar per una estona en el ditxós procés, si em permeteu que així el qualifiqui. També podríem passar l'estona mirant el bufó del regne com actua de president de Tabàrnia, sinó fos que ho fa amb la mala llet que el caracteritza des de que va haver de marxar derrotat de Catalunya. La seva obsessió contra Jordi Pujol el va fer embogir i l'odi el va estendre a tots els catalans.

dimecres, 7 de febrer del 2018

Una plàcida jornada d'hivern a Tavertet

Quina pau i tranquil·litat es respira a Tavertet un dimecres d'hivern! Quin país que tenim! És necessari aprofitar les ocasions que es presenten per reflexionar sobre la manera com vivim dia rere dia sense temps per pensar-hi i procurar corregir tot allò que és innecessari i que ens perjudica. Quatre, cinc, sis... fins a vuit voltors sobrevolant el municipi a la punta del precipici sobre el pantà de Sau, planejant en absolut silenci.
Quina diferència quan arribes al Vallès i t'encamines cap al Maresme... És cert que el mar t'obre els braços i et brinda un captard serè i amb un lleu onatge. També aquí hem de ser capaços de trobar-hi la pau que necessitem tots en un moment del dia. No pot ser estar sempre neguitós, angoixat i preocupat, i ara a més amb tot el sainet polític de la investidura.
Ja a casa, repassant la premsa del dia he llegit l'escrit a l'ARA del filòsof Ferran Sáez Mateu, "Manuel Valls: retorn a Espanya". M'ha cridat l'atenció, ja al final de l'escrit on parla del polític català naturalitzat francès, quan diu: "No fa gaire, en una llarga conversa amb persones de dos partits diferents que han ocupat importants responsabilitats, vaig observar una coincidència en la diagnosi. El problema dels partits -deien- no és pagar campanyes electorals, sinó mantenir -cito literalment- l'eixam de 'vivales' que s'han fet grans a les joventuts del partit i volen el despatxet". 
N'he parlat alguna vegada en aquest blog. Hi ha persones que no han fet mai res fora del partit, i això probablement intoxica els partits polítics, i explica per què sovint els nostres polítics viuen tan apartats de la realitat del carrer. Avui he coincidit amb dos càrrecs polítics de Tavertet... res a veure amb el concepte que tenim dels "polítics". És un altre món, una altra dimensió!
Us recomano que llegiu l'article esmentat. El trobo molt encertat!

dimarts, 6 de febrer del 2018

La paciència té un límit i a vegades s'acaba

Tal com estan anant les coses, em fa pensar que estem arribant al punt d'inflexió a partir del qual començarem a restar adeptes a l'independentisme. Totes les coses tenen un límit, i és d'agrair la paciència i implicació de tantes persones al fet nacional. El marge de maniobra concedit als nostres polítics ha estat molt ampli, més del que ells podien haver imaginat. Ara, però la gent comença a estar cansada i a molts els entren les ganes de dir: ja us ho fareu!
Penso que si encara hi ha prou gent defensant l'independentisme és gràcies a Rajoy, el seu govern i els jutges que l'apadrinen. Estic convençut que si a Espanya no hi hagués un govern corrupte i no hagués desaparegut la divisió de poders, ja faria estona que molts catalans i catalanes haurien desistit i deixat Puigdemont amb el cul enlaire.
Probablement la distància no li deixa veure la realitat del carrer, però té prou gent que l'assessora que li ho podria explicar. S'han comès molts errors i tots s'han excusat i perdonat. Això és molt d'agrair, però no se'n pot abusar i ara toca ser transparent i efectiu, i davant la situació en què ens trobem, els símbols són molt bonics, però no ens solucionen els problemes.
No sé si els lletrats ens anunciaran que les properes eleccions estan a punt de caure, però en tot cas seria desitjable que Puigdemont i els seus prenguessin una decisió seriosa i "resultona". És cert que cada vegada hi ha més institucions, organismes i grups d'opinió que posen en dubte la constitucionalitat i legalitat de les mesures preses per Rajoy i beneïdes pels tribunals judicials i el Constitucional, però això no treu que haguem d'avançar, perquè els resultats trigaran a estabilitzar-se. Serà llavors quan la història explicarà l'autoritarisme antidemocràtic del govern del PP, però potser nosaltres ni ho podrem llegir.

dilluns, 5 de febrer del 2018

A l'expectativa dels lletrats del Parlament

No sé si la pluja d'aquests dies frenarà la sequera que patíem des de fa mesos i podrem tornar a veure els nostres pantans mig plens. Les darrers fotografies que ens havien ofert feien pena i probablement haurà de ploure molt més per aconseguir que el nivell torni a la normalitat.
És curiós que tots estem força conscienciats amb la necessitat de ploure, però quan fa dos dies seguits que cau aigua, ja ens molesta. Tenim molt poca memòria, o ens sabem sacrificar molt poc. Tinc la sort que jo prefereixo un temps plujós i fred a la color que acostumen a regalar-nos darrerament els mesos d'estiu.
Estic pendent del temps per aprofitar unes gestions administratives per fer una escapadeta entre setmana, quan la majoria de la gent treballa i et trobes les poblacions de muntanya gairebé buides. Tot sigui que no hi hagi excés de neu i gel.
La setmana ha començat amb les mateixes incògnites en què acabàvem l'altra, però expectants per les notícies que poden sorgir demà dimarts. Els lletrats del Parlament català han de presentar l'informe sol·licitat pel seu president, per conèixer si el compte enrere d'unes noves eleccions està en marxa o bé ho tenim tot congelat. Sigui quina sigui la resposta, JxCat i ERC han de desencallar la situació en què ens trobem, i no crec que la resposta arribi més enllà d'aquesta setmana. 
Hem de reconèixer que tenim més resistència que la suposada, i tenim molt clar que res no ha acabat, encara que ens costi veure la continuació del camí. A veure si demà es resol alguna cosa, o sinó aprofitarem el dimecres per fer una pausa, que ja va sent hora.

diumenge, 4 de febrer del 2018

La participació ciutadana entre espasa i paret

A la trobada de divendres del Grup de Debat i Tertúlia vàrem parlar de la biblioteca d'Arenys de Mar i de la consulta que convocarà els vilatans perquè decidim on volem que es traslladi. Les opcions que el Consistori plantejarà són tres edificis municipals, en què només un és buit perquè l'acaben de comprar. 
Les Clarisses, el Xifré o el Calisay, són les tres opcions, totes elles defensades, inicialment, per diferents grups municipals. El govern actual, format per quatre partits polítics, defensa les Clarisses; el govern dimitit, amb moció de censura, defensa o defensava el Calisay, i la CUP vol el Xifré.
A la trobada de divendres, amb la participació de dues persones que han tingut contacte molt directe amb la biblioteca i amb tota la gestió per a la compra de les Clarisses, ens va resultar força senzill arribar a la conclusió que la consulta era innecessària o fins i tot un error convocar-la.
En el cap m'ha vingut més d'una vegada l'experiència del procés participatiu per decidir què volíem els arenyencs per al Xifré. El procés va ser un fracàs, en primer lloc per ser mal plantejat, també mal assessorat per una empresa que no va estar a l'alçada, i probablement també pels mateixos motius que podríem col·locar en aquesta nova consulta.
Qui em coneix sap que porto l'etiqueta de la participació penjada a l'esquena, per això si mai em posiciono en contra es podrà entendre que tinc raons per pensar que no és adequat un procés participatiu, que lògicament em puc equivocar.
No fa gaires dies que en aquest mateix blog parlava de la consulta i venia a dir que s'havia de convocar un procés impecable perquè sortís bé. Avui aniria més enllà i veient com pensa enfocar-ho el govern local, m'atreviria a demanar-los que no convoquin la consulta i ho consensuïn amb les altres forces polítiques. Tinc la impressió que només hi ha una opció i si aquesta no és l'escollida pels vilatans, es podria qüestionar la consulta i la participació, un element que considero bàsic en la gestió pública.

dissabte, 3 de febrer del 2018

Espanya capital Ankara

No es tracta de posar-nos a comparar situacions i vivències entre estats, però sí que resulta interessant adonar-se que cada vegada ens resulta més creïble situacions de manca de llibertat i d'agressió als drets fonamentals que existeixen en altres països. Ho entenem més fàcilment perquè ho estem patint a casa nostra. El grau d'intensitat ja no té tanta importància com el fet d'acceptar que la democràcia al nostre país està malalta.
Tenim sort que encara podem llegir escrits com el d'en David Fernández, avui al diari ARA. Tal com van les coses ens podem trobar que aviat no es puguin publicar i tinguem dificultats per trobar premsa que no estigui directament implicada amb el règim de la repressió a la nostra llibertat.
I tot això passa mentre un partit amb història de defensa del treballador i també dels anhels de llibertat del poble català, s'ha situat a l'altre bàndol, al cantó dels repressors i no per casualitat, sinó que ho justifica i es defensa atacant-nos de desestabilitzadors. Ara resulta que un partit d'esquerres no accepta que el poble es reveli contra l'status quo. On s'és vist això?
Els nostres polítics estaran més o menys encertats, hauran errat en la seva estratègia, ens agradarà més o menys la lluita per la independència, però mai hauríem de negar el dret al respecte a la persona i a la llibertat d'expressió. Es pot estar en contra de la independència, però mai a favor de la repressió i l'empresonament per les idees que un pugui defensar. Això no és democràcia, i no ens pot deixar d'estranyar tot allò que Erdogan està fent a Turquia. Ells no poden entrar a la Unió Europea, però Espanya potser n'hauria de sortir-ne.

divendres, 2 de febrer del 2018

Una setmana de reflexió i moltes incògnites per als independentistes

Parlar diàriament de la situació en què es viu a Catalunya darrerament comporta el perill de repetir els arguments i les conclusions a què arribes després de llegir tot el que passa. Les novetats segueixen una mateixa línia i es basen en la manca de democràcia, la revenja política dels partits espanyols en conxorxa amb els jutges, el silenci de la comunitat d'estats europeus, i les baralles entre els partits indepdentistes.
No ens ve de nou que Europa doni suport a Espanya, perquè tothom tira per a casa, i en aquest cas el soci és l'Estat espanyol i no una regió d'aquest estat. De totes maneres no perdem l'esperança que a la llarga el món s'adoni de la restricció de drets que estem patint, per una causa que alguns podran pensar que és injusta, però al cap i a la fi el que importa és com s'està reprimint aquest atreviment del poble català, d'una bona part del poble català.
L'ajornament del Ple d'investidura i la intromissió en una conversa privada entre president i conseller han estat els dos elements claus d'aquesta setmana que han portat a molts a pensar que tot s'havia acabat. Desconec com continuarà tot plegat, però estic convençut que res no haurà acabat. Potser els més optimistes s'adonaran que allò que donaven per fet haurà d'esperar una pila d'anys, i molt probablement ni ho podran veure ni viure-ho. Qui s'imagini, però que el fet català s'ha acabat i que mai més es posarà en dubte la unitat espanyola, està molt equivocat. Aquesta sensibilitat i per a molts necessitat de sentir-nos alliberats de la pressió que Espanya ha fet sobre Catalunya al llarg del temps, no s'elimina fàcilment, sinó que més aviat s'amplia a cada nova generació, i no pot estranyar que tornin a sorgir enfrontaments. Una altra cosa és saber endevinar si mai per mai s'aconseguirà l'èxit anhelat. Això són figues d'un altre paner.

dijous, 1 de febrer del 2018

Arenys de Mar no es mereix un govern municipal com aquest

Llegint la crònica de Ràdio Arenys del Ple municipal d'ahir dimecres sembla com si la paràlisi del Parlament s'hagi encomanat a l'Ajuntament de la nostra vila. De fet, portem mesos així i no sabria dir qui va començar primer. Què passa? Per què costen tant les coses? Que no es convoqui el consell de Cultura no ens ha de venir tan de nou. La participació no és el punt fort d'aquest govern, més enllà de les aparences. Quants consells municipals de participació es troben realment en actiu actualment?
Portem mesos parlant de l'obertura del viver d'empreses, o de la posada en marxa del projecte Radars... No cal parlar dels projectes d'obres aturades per la fallida de l'empresa constructora, perquè ja n'hi ha una colla que són per culpa de la lentitud de l'actual equip de govern.
Quant temps fa que parlen de la revisió del ROM, o del famós Pla d'Equipaments, del Mercat municipal ja gairebé no se'n sent cantar ni gall ni gallina. Fa dies que no ens parlen de la variant de Valldegata, però sí que esperen que vinguin empreses al polígon industrial. Algú es mou perquè vinguin o vindran soles?
Jo em pregunto en veu alta, per què varen decidir presentar-se a les eleccions municipals? Ens podrien presentar un inventari de tot allò que han fet en els dos darrers anys? Algú es mira el Pla d'Actuació Municipal i contrasta allò que varen prometre fer i allò que han fet realment?
Conec l'administració local i sé que no és tan fàcil com sembla des de fora, però entre poc i massa. A vegades algú s'escuda amb aquestes dificultats per amagar la seva apatia i poca dedicació, o si m'apureu, amb prou dedicació, però amb un grau molt alt d'ineficàcia.