Males sensacions

Sempre havia pensat i fins i tot comentat que quan surts de viatge tens una sensació d’inseguretat que fa que estiguis pendent de tots els teus moviments, molt més que quan ets per Catalunya. Que vigilis a qui tens al voltant i agafis amb fermesa les teves pertinences.

Us haig de dir que en el meu darrer viatge a Jordània res d’això m’ha passat. M’he sentit segur en tot moment, tant a l'hora de visitar monuments i paratges turístics, que és cert que hi havia policia, com caminant per les ciutats. Ha estat, en arribar al meu país, que tot ha canviat.

La sensació que a l’aeroport de la meva capital havies de vigilar que no m’estiressin la cartera, o que algú no se m’endugués una maleta, han estat les primeres sensacions d’inseguretat i por. Què passa al nostre país? En què s’ha convertit?

El fet que els delinqüents, si arriben a ser detinguts, surtin de comissaria després de ser fitxats, una vegada i una altra, sense que els passi res, és molt habitual. D’aquí la reincidència, amb centenars de casos com si es tractés de col·leccionistes.

No es tracta de posar més policies al carrer, sinó d’actuar amb contundència amb aquells que no es comporten correctament. No sé si és qüestió de bonisme o deixadesa, però el cas és que patim males sensacions, i això no és bo ni per a la nostra salut ni per a una bona convivència.

Hem d'aconseguir que caminar pels nostres carrers no generi por ni desconfiança. Que quan tanquem la porta de casa no passem l'angúnia de pensar si algú ens hi entrarà. De no haver de portar amagades la cartera i la documentació, o tenir por que no t'estirin el collaret o et robin el rellotge. Això no ens ha passat durant la nostra estada a Jordània. Per què no pot ser igual a casa nostra?

De tornada

Després d'un parèntesi, de mica en mica torno a connectar amb l'actualitat, i m'adono que poca cosa ha canviat d'ara fa vuit dies. De fet, quan es convoquen eleccions d'alguna manera tot s'atura. La desgràcia és que nosaltres estem aturats des de fa una colla d'anys, i ara has d'escoltar totes les promeses de canvi i millores que saps que no acabaran passant. Estem parlant de les mateixes persones, i sense relleu és difícil que es creïn noves expectatives.

    A Catalunya, doncs, tot de cara a les eleccions del mes de maig, amb poques possibilitats de canvi de cromo, i per tant continuarem com fins ara, encallats o fins i tot caminant enrere com els crancs. I a Europa una mica allò que deixava anar fa uns dies, sense tenir la informació recent. La paraula guerra es fa sentir arreu, i són moltes les veus que es manifesten intranquil·les, recordant els esdeveniments del segle passat, quan es descartava la possibilitat de la guerra, i aquesta va acabar arribant.

    El panorama actual ha deixat en segona posició les eleccions europees i la dels EUA, que havien ocupat moltes pàgines dels diaris. No és que no es considerin importants, però la por a la guerra, sobretot pensant que tenim un president rus que pot fer qualsevol disbarat, ha fet que les aparquin per a més endavant. No podem oblidar, però, que els resultats electorals poden transformar la situació actual, i ho poden fer en negatiu, sobretot si l'extrema dreta guanya més terreny del previst a Europa, i si Trump recupera la presidència nord-americana.

    He intentat posar-me al dia en poques hores, i no ha estat difícil, ja que gairebé arreu tot es concentra amb les dues notícies que he esmentat, i això m'ha permès dedicar temps a recordar l'experiència d'aquests dies, visitant una part del continent que desconeixia, i retornant a la capital francesa, una mica de potes enlaire a l'espera dels Jocs Olímpics d'aquest estiu. 

    Són moltes les coses que podria destacar del viatge, però avui em quedo amb l'aigua. Cada vegada som més conscients de la importància d'aquest líquid que a casa escasseja tant, i quan veus paisatges ben remullats, amb uns rius de gran cabal, et venen ganes de dir-los que no saben la sort que tenen. Que al sud l'aigua és escassa i que hem de fer moltes cabrioles per aconseguir unes reserves que evitin la sequera extrema. També et servei per pensar en països de més al sud que fa molts anys que la pateixen. Decididament hem de concloure que els humans no ho estem fent gaire bé.

Guatemala fa fora l'autoritarisme

Aquests dies m'he fixat en les notícies que ens arriben de Guatemala, recordant la meva visita al país l'estiu de 1993. Guardo un molt bon record d'aquell viatge que vàrem iniciar a la ciutat de Mèxic i vam baixar fins a Guatemala, anant una mica a l'aventura, passant alguns moments d'angúnia, però gaudint del paisatge i la seva gent. Sense conèixer gaire a fons la situació política d'aquest país, de seguida ens vàrem adonar que els militars ho dominaven tot, i que els indígenes eren l'ase dels cops.

    L'autobús que ens portava a visitar el parc nacional del Tikal va fer una marrada per entrar en una caserna militar i recollir la filla d'un alt càrrec que volia fer la visita. M'imagino que ningú se'n va estranyar, doncs a part de turistes, la resta sabia molt bé que qui decidia com es feia tot era l'exèrcit, llavors al poder.

    Han passat trenta anys i l'autoritarisme ha continuat regnant, amb conxorxa de militars, fiscals i el poder econòmic, fins que un partit polític que se l'ha volgut il·legalitzar -no sé què em recorda- ha aconseguit que el seu líder, el senyor Bernardo Arévalo, aconseguís la presidència, amb no poques dificultats. Desconec el tarannà d'aquest nou president, però si realment ha de trencar amb tants anys d'opressió li desitjo molta sort i encerts.

    En un temps on la democràcia fa figa i que a tants països del món l'extrema dreta guanya adeptes i posicions dins dels governs, saber d'un estat en què l'esquerra progressista fa forat, no deixa de ser una gran notícia que ens ha d'alegrar la vida. Voldria pensar que no n'hem de desconfiar. Hi ha exemples recents de països on l'esquerra ha entrat a governar que no queda gens ben parada. 

    Tot recordant la nostra estada per aquelles terres, riques en vegetació, coloraines i amabilitat, els voldria desitjar tota la sort del món en aquesta nova etapa. Que la puguin gaudir plenament, recuperant drets i llibertats que els han estat negades des de fa molts anys. Em sabria molt greu que tot quedés en no-res. Segur que caldran molts esforços per tirar endavant una nova manera de fer política, el risc de cops d'estat serà latent, com ja s'ha vist d'entrada, i per tant necessitaran el nostre suport, per combatre contra qui ha perdut les eleccions, però que li costarà de pair. 

Terratrèmol al Marroc

Avui ens hem despertat amb la trista notícia del terratrèmol al Marroc. Quan passen fets com aquest se t'encongeix el cor i tens una sensació d'impotència que et fa adonar que la nostra vida penja d'un fil. Avui hi som, però demà, d'aquí a una estona...

Ahir també llegíem la mort en accident d'una jove mataronina, membre del grup dels castellers Capgrossos. Són notícies que no voldries llegir mai, i quan ho tens a prop, encara que no afecti a familiars o amics, la impressió és més gran. És llavors quan t'adones que som poc sensibles amb el dolor dels altres quan aquests són lluny. 

Les xifres de morts a la zona afectada pel terratrèmol va creixent, suposo que a mesura que es va podent accedir als llocs on han patit els pitjors estralls. A casa ens han vingut a la memòria imatges de quan hi vàrem estar, en un viatge, organitzat per l'amic Pep Quintana, que no oblidarem mai. Quan has trepitjat el país afectat també la impressió és més gran. He corregut a escriure a un amic de Facebook, d'aquests que un dia vares agregar i que probablement no tornaràs a veure mai més, però essent marroquí, he volgut saber si havia quedat afectat pel terratrèmol.

És bo que els governs dels països veïns donin el màxim suport al Marroc, i l'ajudin en tot allò que necessitin per poder salvar vides humanes que potser encara ara es troben semienterrades sota la runa de les seves cases. 

És una llàstima que la solidaritat entre les nacions només es manifesti davant de catàstrofes. Encara bo! Si realment ens comportéssim com a persones civilitzades hauríem d'estar sempre a punt de donar el nostre suport a la resta del món, davant de les seves dificultats diàries, sense que hi hagi cap desgràcia que els afecti directament. Ja és prou desgràcia veure morir moltes persones per manca d'aliments o medicaments.

Ara ens hem de concentrar en el Marroc, però tant de bo que ens servís per canviar de xip i a partir d'ara intentar estar més a prop d'aquelles persones que no ho tenen tan fàcil com nosaltres. I d'aquestes persones en podem trobar al Marroc, però també molt més a prop de nosaltres. Potser fins i tot al mateix carrer de la nostra vila. Sapigueu que l'acte solidari és el més agraït que us pugueu imaginar. No pas pel que et pot donar i dir l'altre, sinó per la satisfacció d'haver-te comportat com un ésser humà, amb els sentiments i el sentit comú per bandera.

La nostra cara bruta

Quan surto de viatge i visito pobles i ciutats haig de fer un esforç per no deprimir-me. Em pregunto moltes vegades per què ells ho poden fer i nosaltres no. Com és possible que ho tinguem tan mal organitzat si pots comprovar que n’hi ha d’altres que ho apliquen tan fàcilment. I el resultat és evident, i la pregunta no té resposta, a no ser que no et sàpiga greu d’enfadar-te amb tu mateix i amb tothom.

Aquesta vegada també em vaig fixar en la neteja dels carrers i com la majoria de la gent es comportava cívicament, una assignatura pendent a casa nostra. Però la meva observació preferent va ser una altra. Em preguntava si el país que visitava no tenien llum a les cases, ni gas, ni telèfon, ni fibra òptica. Tot el que es podia observar a les façanes de les cases eren els pluvials, la majoria d’ells, per no dir tots, soterrat el desaigüe. I això no passava en un poble, dos o tres, sinó en tots. Pobles i ciutats, fos quin fos el nombre d’habitants.

A casa nostra és una vergonya! Ni les companyies s’encarreguen de mantenir bé el cablejat, ni es posen d’acord amb els ajuntaments per soterrar-ho, ni els ajuntaments aprofiten la urbanització dels carrers per preveure’n el soterrament. Si no arreu del país a la majoria de pobles i ciutats, i a tots els carrers.

Sé que la solució no és fàcil, ni econòmicament ni conceptualment. I és llavors quan veiem uns carrers amb unes façanes que fan fàstic, per més bona voluntat dels seus propietaris.

Suposo que enteneu la meva desesperació. Gaudeixo de la visita. Em meravella la manera com cuiden les cases, pobles i ciutats, i procuro oblidar-me de com ho tenim a casa. Jo continuaré denunciant aquesta manca de sensibilitat, però soc conscient que és picar ferro fred. 

Accident mortal a la Capadòcia

Avui m'ha colpit la notícia de l'accident que hi ha hagut a la Capadòcia, d'un globus amb turistes i on han mort dues persones del nostre país. I m'ha colpit perquè m'he posat al seu lloc i al de les seves famílies, ja que aquest estiu, en el viatge que vàrem fer a Egipte, també ens vàrem enlairar en un globus, en aquell cas per contemplar la vall dels reis, a Luxor.

Una mort sempre és trista i dol, i diàriament ens podríem estar lamentant pel desenllaç dels nostres veïns, amics o familiars. No sempre la repercussió o l'efecte és el mateix, en funció del grau de coneixença, però també, en el cas d'avui, per haver viscut una experiència semblant. Llavors, no temíem per la mort, per patir un accident, encara que prenguéssim totes les precaucions. Tampoc les víctimes de la Capadòcia podien imaginar aquest final tràgic.

Posar-te a la pell de l'altre és un exercici que avui dia practiquem poc. Ja no parlo de situacions extremes on la hi va la vida en risc, sinó simplement en el dia a dia, amb les petites coses que ens van passant i que no sempre són agradables. Conviure té això, i t'adones que no pots prescindir dels sentiments, a no ser que siguis una persona molt freda.

Aquests dies a la nostra vila es parla molt de l'incivisme, i llegeixes comentaris que et preocupen. No sempre som capaços d'acceptar que tenim unes obligacions, al marge dels nostres drets, i que aquelles s'han de complir i respectar si realment volem mantenir una societat rica i agradable. És en la pràctica del civisme que fem l'exercici de posar-nos a la pell de l'altre. Allò que no volem per a nosaltres, tampoc no ho hem de voler per al veí.

Em sap greu que aquestes persones, que varen decidir anar a la Capadòcia, de ben segur amb molta il·lusió i amb ganes de passar-s'ho bé, hagin tingut aquest lamentable accident i portin la tristesa als seus familiars que els esperaven per reviure la seva experiència.

No en va, sempre hem d'agrair a Déu tenir la sort de tornar a casa i poder recordar tot allò que hem descobert i ens ha ajudat a passar un temps de lleure i vacances, abans de tornar a la vida de sempre, a la feina, l'escola o a les obligacions que tenim assignades, ja sigui per pròpia iniciativa, o per les circumstàncies que ens han situat en un lloc i un temps determinat.

Han passat cinc anys

Avui fa exactament cinc anys que iniciàvem les nostres vacances al sud de Noruega amb moltes ganes de veure aigua en abundància. Ja llavors enyoràvem l'aigua al nostre país i això que no estàvem en la situació que ens trobem avui. L'objectiu era veure els fiords noruecs i descobrir noves terres. D'alguna manera trobar allò que no tenim a casa, la qual cosa no vol dir que a casa nostra no hi hagi contrades prou interessants i boniques, i que probablement desconeixem i no arribarem a visitar mai.

Va ser el mateix vespre d'haver arribat a Bergen que ens vàrem assabentar de l'atemptat a les rambles de Barcelona. Ens va cridar l'atenció les imatges que la televisió noruega passava, i que el guia del viatge es va encarregar de notificar-nos. Tot i que en tots els hotels que anem hi ha la televisió preparada, no tenim el costum d'engegar-la. No és aquest el nostre objectiu.

Si bé ens vàrem assabentar dels fets de Barcelona i Cambrils, no va ser fins a la tornada que no ens vam fer realment càrrec de la gran tragèdia, amb moltes víctimes, els familiars de les quals encara reivindiquen el reconeixement.

Potser sí que els fets de setembre i octubre d'aquell 2017 varen treure protagonisme als atemptats del mes d'agost, però sempre he pensat que la policia i també l'estat no van destinar prou energia per esbrinar què va passar realment, i per què no es va poder evitar.

Han passat cinc anys i el recordatori és dolorós, no només per les morts i les persones ferides, sinó perquè molts afectats no han estat atesos com caldria esperar. Som conscients que la mort d'un familiar és irreparable, però sí que esperes consol de qui té la possibilitat de treballar a fons les raons que varen fer possible els atemptats. Em temo que per més temps que passi, el mal record de com s'ha fet tot plegat durarà sempre, i no hi haurà manera de recuperar la pau que és tan necessària per viure feliç.

Diuen que el temps tot ho cura, però quan les ferides no es treballen correctament, aquestes no arriben a cicatritzar mai, i crec que això és el que ha passat i passa amb els atemptats del 17 d'agost de 2017. Un dia que per a la nostra família era motiu de joia i il·lusió, perquè no sempre tens l'oportunitat de fer un llarg viatge i descobrir nous territoris, però que per a moltes famílies va ser l'inici d'un drama que encara perdura, i que els nostres responsables polítics han estat incapaços de resoldre de la millora manera possible. Serveixi aquest meu post d'homenatge a les víctimes i els seus familiars d'aquells tràgics esdeveniments del mes d'agost.

El record fotogràfic de les nostres vacances

Vaig llegir una vegada una crítica sobre les persones que durant les vacances es dedicaven a fotografiar-ho tot, oblidant-se de gaudir del paisatge i de tot el que passava en el viatge. Em va fer pensar si a mi em passava el mateix. Si realment parava més atenció en fotografiar el que se'ns presentava i em fixava poc en gaudir-ne al moment. 

Sempre que surto de vacances m'agrada tenir-ne un record gràfic, perquè tot i que puguis gaudir de tot el que et passa, a la llarga t'oblides de moltes coses, de molts moments, i les fotografies que hagis pogut fer t'ajuden a recordar coses que ja havies oblidat. Després intento analitzar si estic per allò que passa o em perdo fent la fotografia de rigor.

Penso que amb l'arribada del mòbil com a substitut de la càmera fotogràfica ha facilitat que les instantànies no ens distraguessin tant. Potser la qualitat de la fotografia no és la mateixa, tot i que ho dubto, però probablement la facilitat que tens a l'hora d'enfocar l'objectiu, fa que no et perdis el guió.

Després de quinze dies, recuperar imatges que ja havies aparcat, m'ha ajudat a recordar aquelles sensacions que vaig experimentar durant els dies del viatge. Entendre algunes coses que varen passar, i valorar els moments de pau i convivència amb persones que desconeixies i que només t'unien les ganes de descobrir coses noves. 

Avui, amb poca estona, hem reviscut les nostres vacances, però al mateix temps hem conegut altres viatges d'aquests dies, a països totalment diferents. Islàndia, on el paisatge està dominat per l'aigua, en totes les seves facetes i cabrioles, i Egipte, on l'aigua és vital per a la seva existència, i només ocupa una part insignificant de tot el seu territori. La conclusió sempre és la mateixa: l'aigua és vida!

He rebut un avís de la companyia asseguradora de la meva casa anunciant pluges fortes en vint-i-quatre hores, recordant-me què haig de tenir en compte per protegir la casa de qualsevol tipus d'inundació. Ara resultarà que la previsió del temps no em vindrà a través dels professionals meteoròlegs, sinó que seran les asseguradores que t'advertiran de les possibles catàstrofes en un món canviant, amb l'amenaça del canvi climàtic i totes les seves conseqüències. 

Necessitem la pluja, pel que acabo de dir més amunt. L'aigua és vida i sense ella se'ns tanquen moltes portes. Aquesta pluja, però, ha de venir de manera controlada perquè no haguem de lamentar desgràcies. De moment obro totes les finestres i balcons, perquè avui entra aire a la casa. Demà ja correrem a tancar-les si l'amenaça de la pluja és real.

Final de trajecte

Ahir ho avançava, però avui ja és un fet. El viatge s'ha acabat i tornem a ser a casa. Us haig de dir que, malgrat ser estiu i arribar a temperatures per sobre dels quaranta graus, arribats a la nostra vila la calor no afluixa, i encara que els termòmetres no assoleixen els mateixos graus, la xafogor provoca una sensació d'encara més calor. Estem suant.

Trigarem uns dies a acabar de pair tot el que hem contemplat. Unes visites que amb pocs dies concentren molta cosa i que necessites temps per acabar-ho d'assimilar. Les pedres històriques que ens han encisat i que demostren el coneixement d'una civilització mil·lenària, de la qual hem après moltíssim.

Karnak, Luxor, Edfu, Kom Ombo, Philae i Abu Simbel són una mostra de l'obra imponent que retrata una civilització de la qual hem après, copiat i incorporat a la nostra cultura molts dels seus costums i ensenyaments. I les piràmides! al costat mateix d'una capital de més de vint milions d'habitants. Una xifra que balla segons on ho consultis, però que saps que ha de ser gairebé impossible tenir-los a tots comptats.

Perquè a Egipte tot és monumental, grandiós, amb lletres majúscules. Ho són els seus monuments antics, però també l'obra més moderna. Comparteixen espai costums tradicionals amb la moda dels darrers temps, però tot col·locat als extrems. 

De camí cap a Abu Simbel t'adones de l'esforç necessari per enfrontar-se a la influència del desert, i les dificultats per disposar de terra fèrtil. La construcció de la presa d'Aswan, amb la creació de llac Nasser, et fa veure que tot allà és immens. La tasca de transportar l'aigua del Nil al desert és faraònica, si m'ho permeteu dir així. I és en això que t'adones que conviuen persones amb un nivell de vida molt per sota de la subsistència, amb tècnics capaços d'aconseguir qualsevol cosa per millorar l'economia del país, i fer front a l'adversitat que suposa la manca de pluja i la contundència del desert.

L'experiència del viatge servirà no només per tenir una visió d'un altre país i una altra manera de fer i de ser, sinó per adonar-te que tots els entrebancs es poden superar si hi ha ganes de sortir del pou on a vegades caiem. Ens han ensenyat els seus monuments, però també els seus anhels, les seves tribulacions, i també les misèries. Tot ha de servir, però per millorar la situació actual i trencar tabús, i créixer en autoestima.

Moltes gràcies Adel per fer-nos estimar el teu país

Això s’acaba. Arribem al final del viatge amb dos dies dedicats pràcticament a desfer el camí fet, amb alguns moments per acabar de gaudir de l’experiència d’haver visitat un país que per a nosaltres era desconegut, amb milers d’anys d’història. Si alguna cosa hem après és que gairebé tot està descobert. Les diferents civilitzacions que han poblat el planeta han anat aprofitant el llegat dels seus antecessors, adaptant-t’ho a la seva cultura i costums, i afegint-hi novetats. 

La persona que ens ha acompanyat durant el viatge s’ha esforçat per fer-nos entendre que la cultura egípcia coneixia moltes de les coses que nosaltres donem per sabudes. Hem tingut la sort de ser guiats per l’Adel, un apassionat del país i la seva cultura, i també molt crític amb la gran ignorància de la seva gent vers aquesta cultura i coneixements.

L’Adel te l’autoestima de país molt alta, és una persona culta, i al mateix temps amable, i amb moltes ganes que la gent que acompanya marxin amb un bon coneixement de la història del seu país, i que siguem capaços d’estimar-lo i respectar-lo. Molt crític dels que per ignorància han malmès anys de cultura, i esperançat amb el govern actual, amb la confiança que serà capaç de situar el seu país al lloc que li correspon, per saviesa i tradició.

Tornarem a casa amb moltes coses apreses del país que ens ha acollit durant deu dies. Ens ha sabut greu veure-li les vergonyes, com és el nivell de brutícia i poc respecte pel medi ambient, però els ho perdonarem tot encoratjant-los a esforçar-se a millorar en netedat. Els agrairem la seva amabilitat i que tinguin la paciència d’aguantar els turistes que envaeixen el país, encara que  siguin conscients que això els aporta recursos per millorar la seva economia.

Ens hem acostumat al sol i les altes temperatures, una mica entrenats per l’augment que també hem experimentat al nostre país. Tornarem una mica més morenos, però sobretot il·lusionats i amb moltes ganes d’explicar la nostra experiència als nostres amics i coneguts, i també, seguint els precs dels amics egipcis, animar-los a venir a experimentar-ho personalment i gaudir-ne.

Més accidents de trànsit

Ahir parlava d'un cap de setmana negre i avui ho podria completar amb un accident de trànsit que ha provocat la mort d'una noia de 13 anys i un nen de 4. Són moltes les víctimes a les carreteres i sembla que no ens ho agafem prou seriosament. Tots estem exposats a tenir un accident i també provocar-lo, i per això cal anar molt en compte. Hem de tenir present que el vehicle i la carretera serveixen per aproximar-nos on volem anar, i que ho hem de fer molt concentrats, sabent que sempre hi ha un risc.

No hem de témer la conducció, sinó ser conscients de la responsabilitat que assumim quan conduïm un vehicle. Del mal que podem ocasionar i del que podem rebre per part dels altres, la majoria de vegades per inconsciència i mala praxis.

Aquesta mateixa setmana moria un noi de 21 anys, de Canet de Mar, que circulava en moto. La vulnerabilitat de conduir una motocicleta l'hauríem de tenir molt present, no només els seus conductors, sinó els que circulem en cotxe. La protecció que tenim amb el cotxe, que no sempre és suficient, no la tenen els motoristes i encara menys els ciclistes. D'aquí la meva insistència que cal entendre els viatges com una necessitat per poder-nos desplaçar i no com una diversió, i sobretot no fer imprudències.

L'accident d'aquesta matinada a Vidreres sembla ser que ha estat causada per l'endormiscada d'un dels conductors. Abans d'agafar el cotxe hem d'assegurar-nos de tenir el cap clar, tant perquè no hem begut, com perquè no tenim son. Si no n'estem segurs, val la pena ajornar el desplaçament o permetre que sigui un altre qui condueixi. Tota previsió és poca davant la possibilitat de tenir un accident i morir o matar a la carretera.

Un dia molt positiu

Encara que avui ha estat la votació al Parlament del nou president de la Generalitat, no parlaré de política, sinó del bon dia d'avui. Hi ha dies que tot surt malament, però sortosament n'hi ha d'altres que tot surt bé, tot són bones notícies i el dia es fa agradable al costat dels qui estimes.

Avui era el meu primer dia de vacances d'aquest any. Vacances al mes de maig, la qual cosa no és normal, però és que la situació no ho és. Avui també és l'aniversari de la mestressa i això sempre és important. I avui hem anat a Vic, la meva ciutat de naixement i que sempre portaré al cor, malgrat hagi passat més anys vivint fora d'ella.

Hem rebut una trucada que sembla desencallar un tema que portàvem arrossegant des de fa més d'un any, i el més important de tot és que tots ens trobem bé de salut i amb moltes ganes d'afrontar els canvis que vindran ben aviat. Amb un dia clar i assolellat, un bon dinar i un bon viatge de tornada, s'ha de dir que el dia ha estat complert i satisfactori.

No ens calia seguir l'actualitat política, sinó que ens n'hem ben desconnectat, i només arribant a casa ens hem volgut assegurar que ja teníem president i que confiem que la mecànica comenci a rutllar i a fer-nos sortir de la paràlisi que arrosseguem des de fa molts mesos. A Vic sentíem converses parlant d'anades a la platja. Nosaltres la tenim a casa i a vegades no ho sabem apreciar prou. Com diu el meu cunyat: "Quin país!".

Una aproximació a Josep Pla

Aquest dissabte del mig del pont ens hem deixat caure a Llafranc, i ha estat per casualitat, doncs aquesta no era la nostra intenció. El motiu del viatge era visitar la Fundació Josep Pla, de Palafrugell i després anar a dinar. A Llafranc ens hi hem trobat després d’engegar a rodar el GPS del cotxe que no ens deixava marxar de Palafrugell.

Haig de dir que no recordo haver estat a Llafranc en temporada d’estiu. La darrera vegada que recordo haver-hi anat, també es trobava pràcticament buit, amb la majoria de persianes avall. Un silenci que avui era més remarcat que mai, pel dia grisós, mig ventós i força fred.

No cal el brogit de la gent perquè un poble d’un racó de l’Empordà t’agradi, però és cert que en aquesta època sents certa melancolia. Et sembla que no et trobes en el seu estat natural i fàcilment t’entristeix. Les roques i el mar t’agraden veure-les silents, però no les cases, els restaurants o les gelateries. Malgrat tot, la passejada mig abrigats i un bon dinar a pocs metres de la sorra, ens ha deixat com nous.

He pensat amb en Josep Pla, la seva experiència de vida, prou moguda i viatjada. He pensat que havia de treure’m de sobre molts prejudicis i intentar llegir-lo per entendre’l millor. Crec que la meva generació, en general, no va estimar Pla. En l’època de més rebombori i identificació en la societat va coincidir amb la sortida del franquisme, i Pla no ens semblava la millor escapatòria.

Sovint som massa simplistes a l’hora de valorar les persones i les seves accions. Ens deixem portar massa per estereotips. La vida és molt més que tot això. Avui m’he proposat entendre Pla. A veure si me’n sortiré!

Adéu Stockholm

Som a dalt l’avió, el més pesat del viatge. Abans recordo que em feia il·lusió volar, però ara ja no, ara em cansa. De totes maneres aquest viatge és curt. A quarts de nou serem a Barcelona. Hem sortit mitja hora més tard de l’horari previst.

En el comiat d’Stockholm ens ha plogut. No podia ser que estiguéssim dos dies a la ciutat sense veure la pluja. La sort és que no ens ha impedit fer allò que volíem.

L’objectiu era visitar la biblioteca pública, per recomanació d’en Josep. Minuts abans de les 10h hi havia un parell de cues amb persones esperant per poder-hi entrar. Fins i tot infants d’alguna escola bressol o curs infantil. Ha valgut la pena! L’exterior resulta curiós, però l’interior és fantàstic. Hem preguntat com es podia fer perquè hi haguessin llibres en català i ens han dit que aquests els podríem trobar a l’edifici internacional on hi ha llibres de mes de cent-vint llengües diferents.

La resta del matí consistia en retornar a l’illa del centre de la ciutat i passejar per aquells bonics carrers, això sí amb els paraigües estesos, i entrar a comprar les darreres coses que ens feien falta ho volíem regalar. 

En l’últim tram del matí, quan hem arribat a l’hotel per carregar les maletes al bus, ha deixat de ploure i hem pogut replegar el paraigües. Ha estat llavors quan m’he adonat que el viatge s’havia acabat. Demà ja farem una anàlisi de tot el viatge. Avui ens quedem amb l’adéu a Stockholm.

Primer dia a Escandinàvia

A mig matí hem arribat a la ciutat de Stavanger, la quarta ciutat de Noruega, en nombre d'habitants. Han estat, doncs, les primeres imatges del país que acabem de descobrir i es fa difícil una descripció perquè necessitem més referents, tot i així les primeres impressions són positives.

Ha estat un dia plujós fins a les 9h del vespre, però també us haig de dir que ho he agraït després de tants dies de calor i xafogor a casa nostra. Entens que als noruecs els pugui agradar el nostre sol, però jo no el trobo a faltar.

 

Tal com acostuma a passar, sobretot si t'has llevat aviat, el primer dia dóna per a molt i a mitja tarda tens la impressió que fa més d'un dia que viatges. La temuda sortida de l'aeroport del Prat ha anat com una seda, no sé si gràcies a la Guàrdia Civil. El tema de la vaga, l'externalització del servei i les condicions laborals dels treballadors dóna per a més d'un post. És vergonyós el que està passant i la manera com el govern espanyol, culpable, es treu la responsabilitat de sobre.
La gran tristesa i ràbia ha estat l'atemptat terrorista al cor de Barcelona. La notícia ens ha arribat quan ens disposàvem a sopar, poc abans de les set del vespre, a través de les xarxes socials. Ha estat dolorós i al mateix temps ens ha provocat ràbia i impotència. Mai entendrem una acció com aquesta que afecta a persones innocents sense cap tipus de justificació. 

El que havia de ser un post alegre i interessant, perquè no sempre tens l'oportunitat de viatjar als països escandinaus, s'ha tenyit de sang, per l'odi vessat injustament contra uns ciutadans que passejaven tranquil·lament per les Rambles barcelonines, de la mateixa manera que nosaltres ho fèiem pels carrers de Stavanger. 

El meu condol i suport als familiars de les víctimes, a tots els catalans i a les persones racionals del món sencer. Hem d'aconseguir que fets macabres com el d'avui no es tornin a repetir mai més.

El retrocés de la glacera del Grossglockner em transporta quaranta anys

Tot i que la notícia no és bona, m'ha cridat l'atenció i m'ha recordat l'experiència viscuda ara fa quaranta anys quan una avaria del cotxe ens va deixar set dies atrapats a la petita població de Heiligenblut, molt a prop d'on s'acaba la llengua del glaciar del Grossglockner. Les fotografies comparatives del glaciar mostren la impressionant reducció en el temps. Tot això com a conseqüència d'allò en què no creu el president dels EUA, ni tampoc el cosí del president espanyol: el canvi climàtic.

Tornàvem d'una Setmana Cantant a St. Moritz (Suïssa) i fèiem una volta per Àustria amb la intenció de visitar Salzburg i gaudir del Tirol austríac, érem tres cotxes i al nostre, un Seat 127, se li va quedar el canvi de marxes bloquejat en la quarta (la directa, en dèiem). Els altres dos cotxes varen continuar el viatge amb la confiança que ja els atraparíem. No els vàrem veure fins a Vic.

Després d'una setmana anant a banyar-nos els peus al riu, va semblar que ja teníem el cotxe llest per continuar el viatge. Dos-cents quilòmetres més enllà el cotxe va repetir la jugada, però en aquest ocasió es va bloquejar en la segona marxa. Què fem? L'Enric, que n'era el conductor, va dir que es veia en cor d'arribar a Vic circulant sempre en segona, i la Pilar i jo hi vàrem accedir.

En segona des d'Àustria fins a Vic! I sense roda de recanvi, que havia quedat al taller de Heiligenblut, i amb pana travessant la ciutat de Berna, un diumenge! I aturats per la policia quan circulàvem per la ciutat d'Olot, perquè l'Enric es va oblidar de treure els llums llargs!

No oblido aquest viatge tot i que han passat quaranta anys; el camí cap al riu, el B&B; el patir perquè al cotxe no li passés res més; l'haver d'empènyer-lo per fer marxa enrere... I el Grossglockner!

Uns anys més tard vaig poder visitar Salzbourg, i el cotxe de l'Enric es va incendiar en un taller de pintura.

La mort també en el bell mig de la natura

Ahir a la tarda, des de l'Avenc, contemplàvem el poc nivell del pantà de Susqueda i poc podíem pensar que poques hores més tard tres persones hi perdrien la vida en un fatídic accident automobilístic. Quan creus que tot allò que la vista et permet contemplar està ple de pau, t'adones de la crueltat de la vida, i de la necessitat de viure intensament el present i aprofitar l'existència per gaudir i fer gaudir els teus.

Una vegada plorades les tres morts i amb la mirada en com evolucionen la resta dels familiars afectats, tres menors d'edat, parlem de la imprudència o temeritat del conductor del vehicle, i tots ens escandalitzem de les condicions del viatge, sense mesures de seguretat i amb excés de passatgers. Ara, però és tard i només pot servir d'exemple per aquelles persones que continuen fent orelles sordes als avisos preventius.

Molts conductors, abans d'iniciar un viatge, no s'aturen a pensar en la seva responsabilitat per les persones que ocupen el vehicle, i la necessitat de conduir amb precaució, no només limitant la velocitat, sinó tenint molt clar també quin és el trajecte a realitzar i les dificultats o perills que pot suposar.

Cal pensar que tan perillós pot ser un conductor que supera els límits de velocitat, com aquell que condueix a poc a poc, però no sap situar-se a la dreta. Tens la sensació que per alguns conductors el fet que els avanci un cotxe sigui un atac al seu honor, i per això fan l'impossible per evitar-ho.

A mi m'agrada conduir, però continuo pensant que la conducció en si mateixa no té cap sentit, i que el cotxe serveix per apropar-te on vols, i ho has de fer amb seny i responsabilitat.
Des d'aquí el meu condol als familiars de les víctimes de l'accident d'ahir a la tarda.

Europa acull o requisa els refugiats?

Se'm fa difícil imaginar com acabarà el tema dels refugiats del nord d'Àfrica. Darrerament se'n parla menys que a finals de l'any passat, però no per això la seva situació és millor que abans. Aquests dies ha estat notícia el fet que Dinamarca, primer i ara Suïssa han aprovat requisar els diners i objectes de valor dels refugiats. Ara resultarà que no tan sols no se'ls ajudarà, sinó que els països acollidors es convertiran en rapinyaires.

Se'ns ha dit que només les persones amb alguns recursos han pogut sortir del seu país en guerra. Que alguns, amb més diners, han pogut arribar més al nord d'Europa, mentre que els altres es quedaven als camps de refugiats. Ara sabem que els que han arribat a països com Dinamarca o Suïssa, l'estat acollidor els requisa el poc que els ha quedat del seu llarg i tortuós viatge.

¿De qui s'hauran d'acabar refiant aquestes persones obligades a marxar de casa seva per la guerra i la fam? I aquestes persones són les teòricament més afortunades.

Ja sé que el senyor Rajoy té molta feina per aconseguir conservar el govern, i que nosaltres acabem de viure tres mesos monotemàtics i que ara tot està per començar, però potser seria convenient obrir els ulls i les mans, i trobar solucions reals a la situació d'aquestes persones abandonades per tothom.

Quan es va començar a parlar de l'arribada de refugiats i la necessitat que tots els estats europeus organitzessin un pla d'acollida, tots els governs es varen posar a organitzar les estructures per fer-ho efectiu, però ha passat el temps i el més calent és a l'aigüera. I no em refereixo a que els refugiats no han arribat a Espanya, que potser no hi tenen cap interès, sinó que ningú sap què passarà.

El que no em podia imaginar, però és la reacció de Dinamarca i Suïssa en la benvinguda dels seus refugiats. Necessito que algú m'ho expliqui i m'ho faci entendre, perquè d'entrada penso que és un frau a gran escala.

Els populismes del senyor Duran

El senyor Duran diu que tots els moviments que surten per tal de canviar la manera de fer política són populistes i per això ell ha de crear un moviment transversal que no serà populista. El populisme s'exerceix des de fa molt temps. Per guanyar vots els partits polítics s'han dedicat a prometre tot allò que saben que la gent vol i fent concessions quan es té el poder, per després fer el que volen i oblidar-se de les promeses. No sé què entén el senyor Duran per populisme.

La seva tàctica política ha consistit en sortir al diari cada dia per tapar les notícies importants, i quan hi ha marro desaparèixer en un viatge a l'estranger. La seva política consisteix en culpar els altres de tots els errors, apuntar-se els encerts i amagar-se davant les dificultats.

Entenc que la seva posició davant la incertesa del nou 9N és molt delicada. Això de no saber què acabarà passant és fotut, perquè no pot preparar el terreny per desentendre's dels problemes, si n'hi ha, o apuntar-se al carro si la cosa surt bé.

El meu alcalde, que és d'Unió, ho té clar. Ell vol la consulta i la independència, encara que el seu líder hi estigui en contra. Suposo que com el meu alcalde n'hi ha més dins d'Unió que votarien 'sí, sí'. És per això que Duran tindrà molts problemes si el president opta per unes eleccions plebiscitàries, les dels dictadors segons Iceta, perquè haurà de posicionar-se, i si es manté contrari a la proclamació de la independència, què faran els seus militants sobiranistes?

Entenc, doncs, que ara el senyor Duran s'entretingui buscant alternatives i criticant els populismes, i d'aquesta manera desviar l'atenció, però tard o d'hora haurà de prendre partit. A veure si pren una decisió d'una vegada!

La infecció dels catalans es cura llegint i viatjant

El ministre Margallo ha dit avui a Madrid, que el nacionalisme excloent es cura llegint i viatjant. Interpreto que, per l'entorn on ha fet aquest comentari, el nacionalisme excloent és el nostre i no l'espanyol. Ja sé que no podem lluir del nivell de lectura del nostre poble, però no és pas més gran el nivell lector de la resta d'Espanya, i de viatjar, crec que està força demostrat que els catalans som els més viatjats.

No hi ha dubte que som els veritables protagonistes del moment, la qual cosa no sé si és positiu o bé ens perjudica. Sempre m'havien dit que passar desapercebut era el millor amb què et podien obsequiar. Normalment, quan destaques, et crees molts enemics que intentaran enfonsar-te. 

En aquests moments ens trobem en l'objectiu de moltes mirades i no s'hi val a badar. Cal anar amb peus de plom i actuar seriosament, perquè el nostre discurs sigui creïble, tant si es decanta per la sobirania com pel federalisme, però pallassades. Penso, i ho he dit diverses vegades, que ERC hauria de valorar les seves intervencions al Congrés de Diputats, per no donar armes als adversaris, perquè ens titllin de comediants i de passar una malaltia que no trigarà massa a desaparèixer. Llavors serem els catalans de sempre, els submisos i creients, que de tant en tant mereixem alguna relaxació, que mai no ens portarà enlloc.