Sor Lucía Caram se m'ha avançat. L'incendi de la catedral de Notre-Dame és una tragèdia que ha commogut a molta gent. La pèrdua de patrimoni històric provoca tristesa i ràbia al mateix temps. Penso en altres casos esdevinguts els darrers anys, com han estat les destrosses del temple de Baal a la ciutat siriana de Palmira, a càrrec de la Jihad islàmica o l'explosió, pels talibans, dels budes de Bamiyan a l'Afganistan, i a casa nostra, ara fa vint-i-cinc anys, l'incendi del Liceu.
Casualment estava llegint l'obra de Ken Follet, "Els pilars de la Terra", el capítol on s'encén l'antiga catedral romànica de Kingsbridge. Pura casualitat, i que em farà estar atent per conèixer-ne les causes i assegurar que en aquest cas no ha estat provocat, sinó de manera fortuïta.
Deia que Sor Lucia Caram se m'havia avançat perquè coincideixo amb ella quan es lamenta del poc cas que es fa de les morts al Mediterrani. És molt trist que unes vides humanes siguin menys significatives que un edifici del segle XII, i se'n faci menys ressò. És molt trist el que ha passat a París, però més trist és saber que tantes víctimes humanes queden atrapades a les aigües del Mediterrani i ens hi girem d'esquena.
Notre-Dame de París trobarà mecenes que hi abocaran milions d'euros per a la seva reconstrucció, i això és bo de sentir, però què està passant i passarà amb les persones que naufraguen durant la travessia des del continent africà a Europa? No creiem que el succés d'ahir la nit ens obliga a fer una reflexió? Mentre hi hagi morts entre els emigrants, haurem de concloure que al nostre món no hi ha justícia.
