Deixeu-me dir-hi la meva

S'ha escrit molt sobre la decisió del president del govern espanyol de cancel·lar la seva agenda cinc dies per reflexionar si ha de continuar o dimitir, per tot el que s'ha dit i fet en contra de la seva dona. Tothom hi diu la seva i he intentat quedar-me amb els comentaris de les persones que, aparentment, no tenen un interès directe en la decisió que pugui acabar prenent el president. També m'he fixat amb l'actitud del PP, qui podria ser el gran beneficiat en cas d'anar a eleccions anticipades, i haig de dir que em refermo en el fàstic que em produeix des de fa molt temps.

    Em quedo amb la idea que probablement la decisió del president Pedro Sánchez no és la més encertada. Sobretot tenint en compte que no és la primera víctima dels atacs sense treva de la dreta i l'extrema dreta espanyola, amb l'ajuda fidel de jutges i mitjans de comunicació. Partint d'aquesta base, hauria d'haver estat més llest i no provocar que tots aquells que fa anys que ho estan patint, li tirin en cara el fet que el seu partit polític, i ell en concret, no han fet mai res per combatre-ho ni posar-s'hi al costat a defensar el dret a la llibertat d'idees i a la presumpció d'innocència.

    Estic, doncs, d'acord amb aquells que diuen que en tot cas la reflexió l'hauria de fer sense abandonar el barco, encara que sigui momentàniament. Ell ha demostrat molta valentia en moltes ocasions, no només per enfrontar-se amb els adversaris polítics, sinó també dins del seu propi partit. 

    Demà acaba el termini que es va fixar, i de ben segur que haurà escoltat els crits de suport dels seus i també la petició de dimissió dels adversaris. Sincerament penso que no pot prendre una decisió sense posar-ho a consulta, i la millor manera, i crec que la més encertada, seria plantejant una moció de confiança. És la manera que el sistema democràtic vigent té a disposició per refrendar o rebutjar un governant. Després, qui continuï al capdavant haurà de treballar seriosament per solucionar aquesta xacra que arrosseguem des de fa tant temps, de la politització del Poder judicial. Un món, el dels jutges, que encara no ha entrat en la dinàmica democràtica. Mentre això no s'arregli el país no funcionarà i la qualitat democràtica s'anirà deteriorant.

La manipulació de la premsa a Espanya

Hem normalitzat que els mitjans de comunicació es dediquin a fer política a favor d'una ideologia i uns partits polítics concrets, sense que ens esquincem les vestidures. Ja ho trobem com la cosa més natural, i en tot cas, com a molt, ens desagrada el que diuen si no va amb nosaltres. La premsa escrita espanyola és descaradament partidista i fa campanya electoral tot l'any a favor d'una dreta i una extrema dreta que no accepta la diversitat, i que culpa els altres de tots els mals de la política d'aquest país.

    La manipulació que es fa és bestial. Imagineu-vos viure a la resta d'Espanya, on només hi arriba la informació interessada i falsejada d'un mateix corrent ideològic. Què voleu que pensin de nosaltres, els catalans, si aquesta premsa ens posa a parir?

    Certament nosaltres tenim part de la culpa. No sempre hem estat prou empàtics, potser en part degut a la pressió i a la necessitat continuada d'haver d'estar justificant la nostra manera de ser, la nostra cultura, la nostra història, la nostra llengua, però segurament que ho podíem haver fet millor. A vegades ens hem cregut els millors, els que tot ho fem bé, i això no va així.

    Malgrat tot, tampoc no ens han deixat explicar-nos clarament, ni ens han facilitat les coses. La discrepància no sempre és negativa. Sovint ajuda a créixer les institucions, les entitats i la societat en general, però hi ha d'haver una premissa que no sempre es té en compte, i es tracta de respectar la diversitat. Ho hem vist en temes tan delicats com la immigració, i ho patim a l'hora de valorar l'encaix de la cultura catalana en el conjunt de l'Estat. 

    Ens cansem de repetir que l'auge del sentiment independentista va sorgir després de trencar-nos massa les ales. Es demanava revisar un Estatut d'Autonomia que havia quedat obsolet i convenia posar al dia, revisant competències i voluntats, i la resposta va ser totalment negativa. Una resposta que al poc temps es convertiria en un clam d'independència. Quan no t'estimen et venen ganes de marxar. Si et mimen i et tenen en compte, i et respecten, acceptes conviure plegats. No és el nostre cas.

    Ara qualsevol cosa que diguis dels darrers anys, tot queda encasellat en el Procés, i cadascú té les seves idees al respecte. Uns hi veuen tots els dimonis, d'altres el fracàs de tot un poble, coincidint en trobar-hi només la part negativa. Refer-nos-en no és fàcil i per això passa el que està passant. Si a tot això hi sumes el joc brut dels polítics de torn i la politització de la justícia, el tema es complica sense que siguem capaços, a hores d'ara, de veure'n el final del túnel.

La politització de la Justícia

Resulta curiosa la indignació de la dreta espanyola amb el nomenament de la nova fiscal general de l'Estat. Diuen que no és imparcial perquè ha estat ministra del govern socialista anterior. Dic que és curiós perquè resulta que els tribunals judicials espanyols estan plens de simpatitzants i exmilitants del PP, i no passa res.

No em ficaré en què diu la Llei i si aquest nomenament s'ajusta a dret o no, però sí que em crida l'atenció, i per això ho escric, que s'estripin les vestidures els que més influència han practicat a l'hora de nomenar càrrecs de magistrats dels diferents tribunals espanyols.

No és estrany que siguem tants els que hem perdut la confiança en la justícia, perquè està totalment polititzada. Ho ha estat sempre, però ara hi ha una pressió política molt forta que agreuja la situació i la parcialitat dels jutges.

Entenc que el fiscal general ha de defensar l'Estat i les seves institucions, i que això es pot regular molt fàcilment, i si es fa amb transparència, no ha de ser cap obstacle que hagi estat membre d'un govern i d'un partit polític concret. No defensen que el senyor Carlos Lesmes és imparcial i com a tal es comporta? I quin és el seu passat?

He parlat d'un jutge en concret, però a la llista n'hi podem posar molts més. ¿No és normal sentir a dir que tal o tal altre magistrat ha estat col·locat per tal o tal altre partit polític? Ho tenim assumit i no hauria de ser problema, sempre i quan actuessin al marge de la seva ideologia. Quan veus que no es limiten a jutjar, sinó que es fan trampes al solitari per aconseguir allò que políticament persegueixen, és quan no s'està actuant correctament, i és quan pots parlar de la politització de la justícia.

Alerta per la llibertat d'expressió a Espanya

Avui, mentre llegia el titular, em fregava els ulls per assegurar-me que era cert el que estava escrit: "Alerta de grups internacionals per la llibertat d'expressió a Espanya". De sobte he retornat a un passat que ja creia oblidat. 

La notícia parla del deteriorament de la llibertat d'expressió en aquest darrer tram de la legislatura de Mariano Rajoy, amb una colla de decisions que signifiquen una pèrdua important de la qualitat democràtica del país. En concret esmenta la preocupació del International Press Institute (IPI) que ha marxat d'Espanya sense haver pogut parlar amb ningú del govern del PP.

L'informe de l'IPI parla de la politització descarada de RTVE, que reconec que no miro ni escolto mai i per tant no puc opinar; la manera de concedir les sis llicències de TDT que ho decideix el govern i no un organisme independent, encara que al nostre país això d'organismes independents no sabem què són; la nova llei de seguretat pública; la manera com es gestiona la publicitat institucional, i la pressió aplicada als propietaris de mitjans per controlar la seva línia editorial.

No ens resulta gens difícil trobar exemples d'aquesta tendència a limitar la llibertat d'expressió amb qualsevol excusa. És fruit de la incapacitat de dialogar, consensuar, pactar... esgrimint les lleis com a raó de tot, unes lleis que modifiquen i creen servint-se de la seva majoria absoluta i amb el suport del poder judicial, polititzat com mai.

Molts esperen el final, aquesta tardor, amb una derrota cantada de Rajoy i el PP, però no convé quedar-nos amb els braços plegats perquè les coses no es fan soles i hi ha qui té molt interès en què continuï la situació actual. Fins fa poc l'única alternativa era el PSOE, però en perspectiva veiem que no ens va resoldre tots els problemes que el PP ens havia ocasionat, i així ens va anar. 

Ara Rivera i Iglesias s'han llançat a la pista per intentar acabar amb el bipartidisme, afegir alternatives  i il·lustrar la diversitat del país, quaranta anys després de la caiguda del dictador. Els catalans, però no ho acabem de veure clar. No hi sabem veure cap opció que ens sigui favorable i d'aquí les eleccions del 27-S. Qui ho resoldrà?