Excés de tacticismes

Puc entendre que en el món de la política els partits que governen o aspiren a poder-ho fer, utilitzin diferents tàctiques per aconseguir guanyar adeptes esperant el moment de les eleccions. Si féssim un paral·lelisme amb el futbol veuríem que els bons equips estudien diferents tàctiques per aconseguir fer entrar la pilota a la porteria contrària més vegades que el seu adversari. La tàctica és important, però no ho és tot.

Sovint ens trobem que s'abusa del tacticisme fins al punt que ens avorreix o, el que encara és pitjor, ens decep i provoca desconfiança. La fiscalització que fa l'oposició a l'obra de govern pot utilitzar diferents tàctiques que li siguin favorables i aconseguir deixar en evidència el govern. Aquest també n'utilitzarà per confondre l'oposició i justificar la seva política de govern. El problema està quan tot plegat és un conjunt de tàctiques que només pretenen confondre l'altre i seguir governant, o bé embolicar la troca per intentar fer caure el govern, sense una alternativa clara i positiva que beneficiï la ciutadania.

Aquesta setmana hem tingut un exemple que, al meu entendre, és fruit d'un tacticisme equivocat i que no ha aconseguit millorar la situació ni resoldre res beneficiós per a la ciutadania. Em refereixo a la llei òmnibus que ha presentat el govern de l'estat al Congrés de Diputats i que ha estat rebutjada. Què pretenia el govern? Deixar en evidència els partits dretans davant la negativa d'aprovar l'augment de les pensions? 

És cert que molts ciutadans, entre ells molts pensionistes, s'han enfadat amb el vot del PP, Vox i Junts, però probablement no s'han adonat dels motius del vot contrari d'aquests partits polítics. Realment estan en desacord amb l'increment de l'import de les pensions, o el que no els agrada és tot el que el govern havia afegit al darrere per intentar colar-ho?

Crec que l'honestedat és molt important, també en política. Si vols aprovar un augment de les pensions, presenta-ho sense farciment i segur que ho aconseguiràs. Si pretens aprovar més coses, sigues valent i lluita-ho per aconseguir-ho. Llavors deixaràs realment en evidència els altres, no pas ara.

Qui s'ha quedat el premi?

Vaig escriure el seu dia que em semblava un error haver concedit el Premi Novel de la Pau a la senyora María Corina Machado, bàsicament perquè estava immersa en un litigi poc clar. Atorgar el premi a la pau requeriria més cura de la que s'ha anat observant al llarg de la història, sobretot els darrers anys. Hi ha persones que s'han significat com a defensores de la pau d'una manera totalment altruista. La senyora Machado, amb més o menys raó, s'ha vist immersa en una lluita per al poder d'una nació i això obliga a investigar a fons què hi ha de veritat en un costat i l'altre.

Aquell dia comentava que el premi a la líder de l'oposició veneçolana era com una manera de no fer enfadar el president Trump que anhelava obtenir el guardó. Amb el lliurament de la medalla a Trump dona força a la meva idea de l'escrit. S'imaginaven que pogués passar això els responsables de decidir el guardonat o guardonada?

Haig de pensar que quan es confecciona la llista de candidats a rebre el premi a la pau es busquen persones que hagin fet prou mèrits per aconseguir la pau al món, o fins i tot simplement al seu país. Atorgar la pau a un polític que ha pretès aconseguir el poder, encara que hagi estat bandejat per un estafador o dictador té els seus perills i no considero que sigui motiu suficient. Però així ha anat.

Aquesta actuació, a la meva manera de veure, no deixa gaire ben parats, ni a Machado, ni a Trump, ni al jurat del Premi Nobel de la Pau. Crec que tots plegats n'hauríem d'aprendre la lliçó i, a qui respongui, ser més curosos la pròxima vegada si no volem que el premi perdi tot el seu significat. 

EUA ataca Veneçuela

No cal dir que la notícia del dia d'avui és l'atac dels EUA a Veneçuela i el rapte del seu president i esposa que, a hores d'ara, desconeixem on es troben. És massa aviat per parlar gaire del tema, i hem de suposar que anirem coneixent tots els esdeveniments. De totes maneres és prou important per a no esmentar-ho en el meu post diari.

Segur que no tothom pensa el mateix i l'anàlisi que es pot fer dels fets és prou complex per no enllestir-ho amb quatre paraules. Estem parlant de l'atac d'un país estranger i la captura del president d'un país sobirà. Això no és poca cosa. Deixem de banda de qui són els personatges, tant d'un país, l'atacant, com de l'altre, l'atacat. És la incursió d'un exèrcit a dins del territori d'un altre país. Imagineu-vos per un moment que Rússia ataqués Ucraïna i capturés el seu president. Què diríem?

No tinc gens de simpatia pel president veneçolà, com tampoc no en tinc pel president dels EUA. La informació que tinc d'un i altre m'arriba per conductes que no sempre puc contrastar. Vaig comentar, el seu dia, que l'atorgament del Premi Nobel de la Pau a la líder de l'oposició veneçolana era un error. El paper que jugarà a partir d'ara pot ratificar les meves sospites. 

Per altra banda, tenim un president nord-americà que aspirava a obtenir l'esmentat Premi Nobel, i que en les seves primeres declaracions, després de ser nomenat president per segona vegada, varen ser d'apartar els EUA de qualsevol guerra. És evident que les seves paraules se les emporta el vent i una vegada més queda demostrat que menteix i enganya tothom, començant per totes aquelles persones que li varen donar el seu vot.

Seguirem atentament tot el que succeeixi les pròximes hores, i en farem el cas que considerem, tenint en compte que el principal protagonista de tot plegat ens té massa acostumats a enganyar-nos. Cal suposar que la vida del president veneçolà no està en perill, però no podem oblidar que ha estat capturat violant tots els drets internacionals. Hi haurà qui estarà content i qui se sentirà traït, però en tot cas no podem restar indiferents. Els fets són massa greus per no tenir-los en compte.

Què està passant a Veneçuela?

Avui llegia la notícia de la cancel·lació dels vols a Veneçuela de la companyia aèria Ibèria, seguint les recomanacions de l'agència federal d'aviació dels EUA. Segons sembla, hi ha més companyies que han pres la mateixa mesura atesa la situació del país, amb una concentració de forces militars a la zona.

El grau de fiabilitat de les notícies que ens arriben, sobretot pel que fa als motius del conflicte, és una mica dubtós. No saps ben bé si allò que t'expliquen és cert o bé està interessadament manipulat perquè no coneguis la veritat de fons.

Sempre dic que les notícies s'han de contrastar, però hi ha moments i situacions que es fa molt difícil. En què ens hem de basar per conèixer la certesa d'allò que ens comenten de Veneçuela? La cap de l'oposició va rebre el Premi Nobel de la Pau. Un fet que va generar molts dubtes i desacords. Jo mateix ho vaig comentar en un post. No crec que sigui encertat atorgar un premi a una persona que es troba immersa en un conflicte on les coses no estan clares.

Sabem ben bé què està passant a Veneçuela? El seu president és un dictador que va manipular els resultats electorals per mantenir-se en el càrrec? L'oposició al govern és realment defensora dels drets dels veneçolans, o té uns interessos de classe que posa per sobre? Ens podem fiar dels amics de Trump?

Personalment, no ho tinc gens clar, i per això no posaria la mà al foc per a ningú. Puc malfiar-me de la premsa que ens informa, sigui perquè els interessa dir allò que diuen, o bé perquè les seves fonts estan manipulades d'origen.

Els atacs nord-americans a les llanxes, acusades de transportar droga, no són clars. No crec que sigui la manera més humana de lluitar contra una plaga que provoca morts i dependència. Tot és molt obscur, i per això els meus dubtes. Tot ho poso damunt la taula. Observo el que em diuen i soc incapaç d'opinar al respecte. Arribo al punt de no creure'm res i pensar que al darrere hi ha algú que té molt interès per dir-nos allò que ens arriba. No voldria posar-me a lloc dels veneçolans. Els desitjo sort i encert, i que la situació millori.

Perquè Trump no s'enfadi gaire

Avui s'ha donat a conèixer el nom de la persona guanyadora del Premi Nobel de la Pau d'enguany. Es tracta de l'opositora veneçolana María Corina Machado. Els més contents al nostre país han estat els militants de Vox. Per què? 

Trump s'havia preparat per rebre el premi i molts temíem que se li acabés concedint. Ho temíem perquè hem viscut casos prou significatius i sorprenents, fins al punt de deixar de creure en aquest premi. Al darrere hi ha intencionalitat política i, tal com està el món en aquests moments, no és bona la seva trajectòria.

Sense tenir prou coneixement de la realitat de Veneçuela, penso que no ha estat una bona idea concedir-li el premi. És cert que l'actual president no és aigua clara i no sabem què va passar a les darreres eleccions. Tampoc crec que una activista política com la senyora Machado sigui la persona adequada per concedir-li el premi. En el món hi ha multitud de persones, que no fan soroll, que són mereixedores d'aquest guardó.

No s'interpreti que estigui en contra de la senyora Machado o a favor de Nicolás Maduro, simplement crec que a l'hora de concedir el Premi Noble de la Pau, caldria ser molt curós i valorar totes les posicions enfrontades. Es pot concedir a una persona que defensi els drets de tothom, sense estar compromesa en una ideologia política concreta. Segur que tots tenim a la ment més d'una persona que hi encaixaria.

També em ve al cap que, concedint aquest guardó a una persona ideològicament propera a Trump, pot suavitzar la ira que li suposa no haver estat el guanyador. Alguns, fent broma, deien que si no rebia el premi seria capaç d'augmentar els aranzels dels intercanvis comercials noruecs. De Trump es pot esperar qualsevol cosa.

Una vegada més, la concessió del Premi Nobel de la Pau esdevé polèmic i la causa, al meu entendre, és concedir-lo a una persona que es troba en mig d'un conflicte polític que no està del tot clar. Els concessionaris han pres partit i això comporta la crítica de qui defensa criteris diferents dels de la guardonada.

Votar per molestar

Tenim la sensació que els partits polítics de l'oposició voten en contra les propostes del govern de torn simplement per molestar i posar pals a la roda. Això és la impressió que es té des de la posició del govern o quan ho mires des de fora sense entrar en detall. Seria bo, però que a l'hora de jutjar els vots contraris examinéssim bé si les propostes presentades estan ben pensades, a qui beneficien i, sobretot, si el resultat de la seva aplicació té un abast majoritari i satisfactori per a la societat.

Ho dic perquè en els darrers temps hem presenciat situacions esperpèntiques, algunes d'elles motivades per la mala redacció de noves lleis o modificacions de les existents. Sembla com si hi hagués un nivell baix dels legisladors a l'hora de redactar les lleis i es deixessin detalls importants que després s'ha de córrer a modificar.

Aquests dies és notícia la proposta de reducció de la jornada laboral a trenta-set hores i mitja a la setmana, i que ha caigut per manca de suport parlamentari. Sabem que el govern socialista necessita el suport d'un conjunt de partits polítics, per compensar el vot contrari sistemàtic de Vox i PP, però té a Junts com el cigró a la sabata que li fa mal a l'ull de poll.

Junts ha votat en contra, argumentant que la mesura no beneficia les petites i mitjanes empreses, que a Catalunya conformen la base econòmica. És cert que cal treballar perquè els treballadors tinguin més temps lliure, però tampoc es pot oblidar què representa la reducció d'aquesta mitja hora diària de treball a les petites empreses. S'ha d'analitzar bé i trobar la manera que tothom en surti beneficiat. 

Trobo a faltar, en defensa dels treballadors, temes tan importants o més com són l'increment salarial i les condicions dels llocs de treball. Entenc que són temes més complexos que no pas retallar hores de treball, a l'hora de plantejar-ho, però ben segur que els treballadors agrairien que els sous augmentessin, i no hi hagués una pèrdua continuada del poder adquisitiu, i que els llocs de treball tinguessin unes condicions mínimes per exercir la seva feina. També que es tingués en compte la necessitat de la formació permanent i les possibilitats de millora i ascens dins de les empreses. Em fa l'efecte que sindicats i govern estan més de cara a la galeria que no pas de resoldre els veritables problemes del món laboral.

Comiat a José Manuel López

En plena festa major, la festa de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, ha mort qui fou regidor pel Partit Popular, el senyor José Manuel López, que vaig tenir la sort de conèixer i tractar durant els anys que va exercir com a regidor a l'oposició. El seu tracte era exquisit i tothom li ho reconeixia. Era un defensor del barri de Rocafonda, on residia, preocupat per tots els problemes de convivència que, des de la seva posició, intentava resoldre i entendre.

La política no és agraïda i si ja tenim el vici d'etiquetar els altres, quan es tracta de persones militants de partits polítics, aquesta pràctica s'extrema. Puc entendre que la pertinença a una agrupació política, fins i tot si no s'és militant, provoca que la gent els identifiqui d'una manera determinada, però cal tenir present que no tothom és igual. No tots els membres d'un partit polític pensen ni actuen de la mateixa manera, i és bo intentar conèixer les persones a fons i no classificar-los a la lleugera.

José Manuel López era tot un senyor i malgrat que poguéssim pensar diferent, amb ell podies treballar tranquil·lament al marge de les idees polítiques. Era respectuós, atent i treballador incansable. La meva experiència amb ell és positiva, cosa que no sempre pots dir de tothom, fins i tot d'aquells més propers ideològicament.

La seva mort m'ha sobtat. Des de la meva jubilació no hi havia tingut cap contacte i desconeixia que tingués problemes de salut. Seixanta anys són avui molt pocs anys, sobretot per aquelles persones que mantenen l'energia i les ganes de treballar per la societat, defensant les seves idees, amb il·lusió i dedicació, i honradesa.

Acompanyo en el sentiment la seva família i amics, que segur el trobaran a faltar, i també veïns i veïnes de Rocafonda i mataronins, que perden un ciutadà bo que va dedicar molts anys de la seva vida per millorar la ciutat. Que descansi en pau.

Una bassa d'oli!

El Ple municipal d'ahir el vespre, a Arenys de Mar, va discórrer plàcidament, sense exabruptes, pica-baralles ni males paraules. És d'agrair! No sempre podem dir el mateix, i les persones que tenim el costum de seguir-lo, encara que sigui des de casa, ens molesta quan el to que s'empra, o les paraules que s'utilitzen no són les més adequades. Això va pels regidors i regidores de govern i els de l'oposició.

Que un ple municipal es debati de manera tranquil·la i serena, no vol pas dir que tothom estigui d'acord amb tot, encara que ahir gairebé tot es va aprovar per unanimitat. Que discorri plàcidament vol dir que els membres del Consistori s'expressen correctament, expressant les discrepàncies, quan convé, i aclarint els conceptes que no eren clars, sense necessitat de ser groller o poc elegant.

Cal felicitar l'esforç d'uns i altres per expressar allò que pensen, respectant l'opinió dels altres i acceptant el resultat de les votacions, que en el cas d'Arenys, on l'equip de govern compta amb majoria absoluta, ja està tot dit.

Em va agradar el to, encara que no estigués d'acord amb algunes de les raons que es varen donar per desestimar aportacions ciutadanes. Crec que caldria evitar la urgència i mirar de presentar els temes amb arguments sòlids i, sobretot, interpretant correctament les paraules dels intervinents. No em vull allargar en aquest tema, però em refereixo a al·legacions presentades per ciutadans, que no han estat ben argumentades. No es tracta només d'acceptar o denegar, sinó que s'ha d'argumentar bé. Potser és qüestió de les presses.

Celebro l'aprovació unànime a l'adhesió d'aquest Ajuntament a l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua (AMAP) perquè segur que servirà per conèixer més en detall tot el procés de la gestió directa de l'aigua. Un tema pendent al nostre país, Catalunya, on la privatització d'aquesta gestió supera àmpliament la tendència del món global. A veure si n'aprenem.

Voldria agrair la voluntat de tots els grups municipals d'avançar davant de totes les dificultats, que no són poques, per tirar endavant els projectes de vila, i especialment al grup majoritari, per la seva voluntat d'escoltar la resta de grups, encara que no els necessiti per aprovar les propostes de resolució.

Ni m'interessa ni m'aporta res

No he seguit la manifestació convocada per Feijóo a Madrid i que, segons diuen les notícies, ha reunit unes cinquanta mil persones. No l'he seguit perquè no m'interessa gens ni mica. No m'interessa perquè no aporta res. És una manera de desgastar el govern i no pas de fiscalitzar-lo, que seria la seva obligació.

El nostre sistema democràtic ofereix la possibilitat d'escollir els nostres governants cada quatre anys. No sempre la força guanyadora aconsegueix formar govern, si no obté la majoria absoluta i no és capaç de sumar amb altres partits polítics. Això, pel que fa a Espanya, li va passar al Partit Popular, i si ens fixem en l'Ajuntament de Barcelona, a les darreres eleccions, ho va patir Junts.

Quan un partit polític es queda a l'oposició té l'obligació de fiscalitzar l'obra de govern, procurant que es facin bé les coses. No li faran com ell voldria, però ha de mirar que s'actuï correctament, fent bon ús dels recursos públics i, fins i tot, observant si aquelles promeses electorals s'estan complint o no. Dedicar-se tot el temps a exigir que s'acabi el mandat o la legislatura, segons el cas, per convocar noves eleccions i a veure si s'aconsegueix canviar els papers, és una mala praxi i una presa de per als ciutadans.

S'ha dit molt que Feijóo encara no ha exposat què faria de diferent si ell residís a la Moncloa. Què podríem esperar d'ell i del seu partit polític si estigués governant. Simplement, s'ha dedicat a demanar al president del govern espanyol que plegui i convoqui eleccions. Això és una desautorització de la mateixa capacitat de governar. És paper mullat. És enredar la perdiu i només buscar el poder per al poder.

És per això que no m'interessa el que em puguin dir, al marge del que puc pressuposar que passaria si arribés a governar amb l'ajuda de Vox, si ens fixem què està passant a les autonomies que estan sota d'ells. Si afegim l'actuació esperpèntica de la presidenta madrilenya a la trobada de presidents d'aquest divendres, ja no cal dir res més al respecte.

I amb això no defenso l'actuació de l'actual govern. Estic amb desacord amb moltes coses, i la primera que em ve a la memòria és l'incompliment de la derogació de la llei mordassa, que va prometre en campanya electoral. Una cosa no treu l'altra, però el que sí que fa és que no hi dediqui ni un segon a escoltar què diuen des de la plaça d'Espanya de Madrid.

Una oposició constructiva

No fa gaires setmanes, en una reunió de treball, un dels participants va manifestar que no li agradava que es parlés dels partits de l'oposició. Intentava trobar una altra manera de definir-ho, per evitar que es catalogués d'oposició als partits que no formen part d'un govern. La seva proposta era interessant, i potser, entre tots, hauríem de buscar un adjectiu que ho definís millor. 

Probablement és, en aquesta línia, que acostumo a parlar d'oposició constructiva, per donar-li més el sentit de col·laboració des de la distància, des de la posició que les urnes han col·locat unes forces polítiques, que no assumeixen responsabilitats de govern.

Seria lloable que els grups de l'oposició exercissin aquesta pràctica constructiva, en benefici de tots. Es pot discrepar, però no cal ser un destructor. S'ha d'opinar i criticar allò que es considera erroni, però aportant arguments i propostes de millora, perquè, en definitiva, això és el que espera la ciutadania. 

L'altre dia vaig seguir, per uns instants, la sessió de control al president de la Generalitat, al Parlament de Catalunya, i em quedo amb la intervenció del representant del Partit Popular. Amb el poc temps que tenia per expressar les seves idees i opinions, es va dedicar a criticar a tothom, vorejant l'insult. Ho portava escrit, per no descuidar-se de res ni ningú, i per això no podia dir que era fruit de l'acalorament o de la improvisació. S'ho havia preparat.

Al marge del mal gust que vaig trobar-hi, em va faltar veure-hi alguna cosa en positiu. Alguna aportació que pogués fer pensar que si el seu partit estigués governant a la Generalitat, ens podria aportar i beneficiar. La crítica fàcil sense arguments, basant-se simplement en l'anècdota i la barroeria, no ajuda que la ciutadania confiï en els polítics. 

Trobo a faltar elegància, idees constructives i empatia entre els polítics d'avui. Es pot ser molt crític, però convé un grau d'intel·ligència i educació, que sovint trobem a faltar. És una llàstima que no s'aprofiti l'altaveu de les institucions, com pot ser el Parlament, per donar exemple a la ciutadania, en pro d'una millora de la convivència. 

En l'oposició constructiva, o el nom que li vulguem donar, a mi sempre m'hi trobaran.

Seguiment i control de l'obra pública

Avui he llegit les declaracions de l'alcalde de la nostra vila, queixant-se de l'incompliment del contracte de l'empresa encarregada de la reforma del pavelló municipal. Sembla que l'empresa hauria enviat un escrit als grups municipals de l'oposició denunciant l'equip de govern per no haver pagat la darrera factura de l'obra.

El nostre país té un dèficit important en la qualitat de l'obra pública, i això fa que s'alcin veus en contra de tot el que fa l'administració pública, defensant les preferències a l'obra privada. Davant d'aquesta situació el que cal és millorar el control i seguiment de l'execució de l'obra pública que duen a terme empreses privades que han guanyat un concurs, que no sempre està prou ben plantejat i encara menys controlat.

És bo, doncs, que els nostres tècnics municipals, en aquest cas, estiguin atents en com s'executen les obres i si no es fa bé, s'exigeixi a les empreses que rectifiquin o esmenin allò que no s'ha fet prou bé.

En el cas que ens ocupa, tots vàrem quedar astorats quan vàrem veure que deixaven el pavelló sense coberta durant gairebé dos mesos, i que la pluja feia les seves destrosses. Una irresponsabilitat que algú havia d'assumir. D'acord amb les declaracions de l'alcalde, sembla que no només ha estat aquest l'error de l'empresa, sinó que ha deixat d'executar les millores proposades en l'oferta contractual, i que li varen suposar la seva adjudicació.

Tot plegat, doncs, una suma de despropòsits que han portat a retenir el darrer pagament a l'espera de valorar els danys ocasionats i el valor de l'obra no executada, per poder veure quin és realment el deute pendent.

Tots a l'una, sense trampes

La votació del decret òmnibus, ahir al Congrés de Diputats, em serveix per demanar als partits polítics, tant al govern com a l'oposició, més honestedat i menys ànsies de protagonisme. Em pot agradar més o menys la decisió de Junts, PP i Vox, de votar-hi en contra (jo soc pensionista), però ho puc entendre. De la mateixa manera que un govern juga brut quan posa en un mateix decret temes ben diferents, amb elements sensibles, per aconseguir el vot a favor de l'oposició, aquests també juguen amb el fet de saber que els seus vots són necessaris, per votar-hi en contra. Si no es pensa en la gent, s'estan equivocant.

Hi ha prou arguments per defensar els uns o els altres, i podríem estendre'ns-hi molt fins a fer-nos mal. Em limitaré a dir que no entenc l'oposició destructiva, la que sempre diu que no, sense arguments vàlids, anteposant els seus interessos de partit a les necessitats i voluntat de la ciutadania. Tampoc entenc l'abús de poder de qui governa, si no té la capacitat d'escoltar i no valdre's d'una possible majoria absoluta aconseguida un dia, per fer passar per l'adreçador a tothom, durant quatre anys.

Un bon exercici de la política es demostra amb la capacitat de negociar, amb la intenció final de millorar la situació de la ciutadania, sobretot la més vulnerable, la que requereix més suport de l'administració pública, que ha de vetllar per minorar els desequilibris i esmenar les injustícies que es produeixen sovint.

I per això el meu compromís a treballar per trobar la millor solució a tots els problemes que sorgeixen a la nostra societat, des del meu coneixement, responsabilitats i capacitat d'actuació, sense pretendre posar-me medalles, i només pensant en el bé comú. Malauradament, hi ha polítics que prefereixen fer llenya de l'arbre caigut, si això els beneficia personalment o com a partit. I per això observes actituds que no pretenen sumar, sinó restar. I això ho podem veure a escala mundial, nacional i local. 

Seria bo que tots plegats fóssim conscients del paper que juguen els nostres polítics, des del seu lloc de responsabilitat, govern o oposició, i ho tinguéssim en compte a l'hora de donar-los el nostre vot, quan se'ns permet opinar. Si a la meva vila hi ha un problema a resoldre, o una millora a aplicar, tots ens hem d'arremangar.

Any nou, vida nova?

Les notícies que ens arriben de Centreamèrica i Sud-amèrica són preocupants. Sent cauts a l'hora d'opinar, ja que avui no tens la certesa de la veracitat de les notícies, la conclusió a què arribes és que el món cada vegada està més rabiós, amb uns enfrontaments dialèctics trets de mare, un enriquiment d'uns pocs, i l'augment del nombre de persones que viuen sota el llindar de la pobresa.

És molt trist veure com el populisme, l'extrema dreta i els poders fàctics s'aprofiten de les eines del sistema democràtic per malbaratar-lo i destruir-lo. L'arribada de Trump és un exemple clar del mal que es pot arribar a fer, en benefici d'uns quants. Fins ara es dissimulava, però ha arribat el moment en què tot es fa a la vista, sense subterfugis. L'entorn de Trump només busca l'enriquiment personal i dels seus, amenaçant la resta de la població. I el més greu de tot és que la gent l'ha votat. La mateixa gent que en patirà les conseqüències.

La situació de Veneçuela no és clara. Les baralles entre l'actual mandatari i l'oposició no tenen cap possibilitat de remetre. Sigui quina sigui la realitat, queda clar que el conflicte va a pitjor, i els perjudicats seran sempre els mateixos.

A Guatemala les coses no van pas millor. Quan la vaig visitar, fa més de trenta anys, vivien en un conflicte que es va acabar l'any 1996 i des de llavors es troben immersos en un procés de transició democràtica, però que no se n'acaben de sortir.

Argentina va elegir com a president un radical que només pretén afeblir l'estat, amb el consegüent perjudici de la classe treballadora. Milei trobarà un bon aliat en Trump, per perpetuar-se en el poder. Si gosessin anul·larien els drets constitucionals i s'erigirien en monarques absoluts.

Perú, un país encantador que també he tingut l'oportunitat de visitar, viu una crisi econòmica important, de llarga durada, que necessitaria una transformació radical de la manera de funcionar. És un país ric en primeres matèries, però amb una explotació injusta que crea moltes desigualtats.

I podria anar seguint, però no vull acabar sense mencionar el que està passant ben a prop de casa. Alemanya tremola davant la possibilitat de victòria de l'extrema dreta en les pròximes eleccions. El president austríac ha encarregat al líder d'extrema dreta perquè confeccioni el nou govern. A França el seu president no ha aconseguit convèncer la seva gent, i l'extrema dreta ha crescut enormement. I també podria continuar amb els països escandinaus, Hongria, Romania... per no parlar de Rússia i Ucraïna.

Any nou, vida nova?

Què entenem per oposició?

En política, estar a l'oposició no és fàcil. No ho és per diferents motius. Si tens la possibilitat de governar, pots portar a terme aquells projectes que havies promès i plantejat a la ciutadania abans de les eleccions i que, d'alguna manera, justifica el fet que t'hagin donat el suport. També pots no fer-ho i canviar d'idea, i pensar que els votants tenen poca memòria i no se'n recordaran d'aquí a quatre anys. Si, per contra, ets oposició, aquelles promeses que havies fet no tens la possibilitat de dur-les a terme, però sí que hi ha tota una feina que no pots deixar de fer, i que els teus votants et poden reclamar.

L'oposició té l'obligació de fiscalitzar la feina del govern, sigui municipal, autonòmic o estatal. I aquesta fiscalització no vol dir posar bastons a les rodes ni bloquejar l'obra de govern, sinó observar si allò que s'està fent és correcte. Segurament no agradarà, perquè és la idea d'una altra formació política, però d'això n'has de prescindir i, en tot cas, demostrar que la teva opció era millor, amb arguments i proves.

Tradicionalment, a Espanya hi ha hagut alternança en el govern entre la dreta del PP i l'esquerra del PSOE. Sigui amb majoria absoluta o sense, aquests dos grans partits han tingut responsabilitats de govern, però també han estat a l'oposició. I quin paper han jugat quan eren oposició?

El PP s'ha dedicat sistemàticament a increpar els governs socialistes, amb un sentiment molt cregut que són ells els que tenen el dret a ser govern i que els socialistes són uns usurpadors. Els governs socialistes sempre han estat il·legals, als ulls de la dreta espanyola, que fins ara era la més rància d'Europa, però li han sortit competidors. 

Aquest pensar que no els toca als altres, sinó que han de pressionar tant com puguin per fer-los caure i recuperar el govern que no havien d'haver perdut mai, fa que l'ambient crispat sigui permanent i ens cansi a tots, fins i tot als que no tenim una simpatia especial pel partit en el govern. 

Aquesta legislatura està marcada per la denúncia continuada de corrupció, i ho fa un partit polític, el PP, que té un llarg currículum amb imputacions, denúncies i sentències en contra per culpa de la corrupció. I els ciutadans ens ho hem de mirar amb bona cara. El PP no sap quin paper li toca jugar a l'oposició, i per això el país va com va.

Per què dimitir?

Per què dimitir si la culpa és dels altres? Ningú no el va avisar. Li trucaven des d'un número que desconeixia. La consellera no sabia que es podien enviar avisos al mòbil. Madrid no els va dir que plouria tant i que podria causar tantes víctimes. Els manifestants estan manipulats. Són aquests catalans tan dolents que venen aquí no pas per ajudar a les víctimes, sinó a fer política. Ell sí que pensa en la gent i està al seu servei. Ell ho va fer tot bé. Per què hauria de dimitir?

Els temps estan revolucionats. Si Trump pot ser president dels EUA, per què no ho pot ser Mazón a València?, o Díaz Ayuso a Madrid?, o Meloni, primera ministra a Itàlia?

La inconsciència i l'insult sistemàtic estan servits. És això el que compta. El bon fer i les bones actituds són coses del passat. Són coses d’una altra època. Som vells i retrògrades. Estem fora de joc. Ens hem de retirar i donar pas a una altra manera de governar. Visca la llibertat! Qui no hi arribi que s’aguanti! Només serveixen els millors. Per què pensar en el bé dels altres? Tenim prou feina a casa. Els de fora no han de venir a fer-hi res. Que s’espavilin a casa seva. Si han nascut en un país en guerra i disbauxa no és el nostre problema, però si en podem treure un bon profit de les seves riqueses naturals o de la mà d’obra barata, ja ho pactarem amb els seus governants.

Trist, oi? On són tots aquells nostres ideals de joventut?

El senyor Mazón no dimitirà com no ho han fet tants d’altres. La dimissió no forma part del seu bagatge. L’han votat?, doncs, que l’aguantin quatre anys. La responsabilitat? Els opositors s’aprofiten de les desgràcies dels altres per fer-hi llenya.

Si Mazón fos socialista i el govern de Madrid del PP, aquests, Vox, Manos Limpias i tot un reguitzell d'entitats i associacions d'ultradreta ja haurien presentat no sé quantes querelles criminals, i els jutges s'estarien fregant les mans, però resulta que el president valencià és del PP, amb el suport de Vox. L'única solució és passar la culpa als altres i mantenir-se ferms al poder. Totes les queixes són infundades i no passa res!

Què passa amb el CAP d'Arenys de Mar?

Hi ha temes que semblen maleïts. Fa anys que sentim a parlar de l'ampliació del Centre d'Atenció Primària (CAP) de la nostra vila i el més calent és a l'aigüera. És cert que des de l'inici de les converses entre l'ajuntament i el govern autonòmic han passat moltes coses, alguna de les quals va paralitzar qualsevol  intent d'inversió pública en l'equipament, com va ser la crisi econòmica iniciada el 2008, però això no justifica, al meu entendre, que avui, quinze anys després, ens trobem en aquesta situació d'estancament.

Aquesta setmana hem sabut que l'equip de govern ha presentat a la Generalitat una proposta de nou emplaçament del CAP, a la plaça Lloveras. Crec que és una molt mala proposta i m'agradaria pensar que finalment es descartarà. Puc entendre que hi hagi dificultats de trobar un espai que l'ajuntament pugui cedir, i que reuneixi les millors condicions per ubicar-hi un servei tan important i de moviment diari, com és el centre de salut de primera atenció. Desconec els motius que impedeixen l'ampliació de l'equipament en el lloc actual.

Al meu entendre hi ha prou arguments per descartar l'opció proposada pel govern local, des de la simple estètica, que no li fa cap favor al deteriorat litoral de la nostra vila; la pèrdua de centralitat amb relació a la situació actual; o temes encara més preocupants, com és l'accessibilitat, esponjament i mobilitat dels vehicles i usuaris a peu, per no parlar del risc de les avingudes d'aigua, quan plou, en un rial, el del Bareu, que tenim tantes dificultats per canalitzar, amb una desembocadura problemàtica, que és allà mateix. Un tema  que també fa dècades que tenim aturada la solució.

Desconec el procés que ha seguit el govern municipal per arribar a la conclusió d'aquesta proposta, però tot això continua afirmant la meva convicció que a aquest govern té greus problemes de planificació, i també d'encert en les seves decisions. Els vilatans coneixem les coses una vegada ja està tot dat i beneït. En aquesta ocasió, per aquelles casualitats de la vida, ho hem sabut quan no està confirmat i això podria ser una sort, si la reacció de la ciutadania i els grups municipals de l'oposició fan obrir els ulls a l'equip de govern i ho reconsideren.

Estic segur que amb una mica d'enginy i voluntat es poden trobar altres propostes més idònies, que no comportin tant de risc i que aconseguim d'una vegada endreçar el nostre CAP, ampliar serveis i posar-ho al llistat de feines resoltes, que en tenim necessitat.

Qui hi posa ordre?

Passen els mesos i no veiem cap millora en el funcionament de la casa de la vila. En campanya electoral es fan moltes promeses, però quan és l'hora de la veritat, tot és fum i no s'avança. Teníem l'esperança que amb un canvi de timó s'ordenés el desmanec que existia, però es fa palès que el desordre continua i no hi ha perspectives de canvi.

Les coses no s'improvisen. S'ha de planificar i organitzar, tant si es tracta d'una empresa privada com d'una administració pública. Algú s'ha de posar al capdavant i tenir prou autoritat perquè el personal actuï segons les seves atribucions i responsabilitats. S'han de marcar uns objectius a assolir, però també un calendari de compliment de les tasques, sense el qual es fa molt difícil que la feina surti.

Cal tenir clar l'organigrama, tant pel que fa a la distribució de funcions, com de la dependència orgànica, i tot això requereix una coordinació i direcció. Les coses no surten per generació espontània, ni per casualitats. És la planificació i l'organització que reclamo el que pot fer possible l'èxit de l'empresa.

Sense oblidar-nos del dret i l'obligació dels membres de l'oposició de fiscalitzar la feina del govern. Tan sols fixant-nos en la gestió del govern, que s'ha de pressuposar que té la voluntat d'obtenir bons resultats, buscant l'eficiència i eficàcia i l'optimització de recursos, observem desoris i incongruències. 

No pot ser que hi hagi departaments tan importants com Hisenda que s'ofeguin en la feina i paralitzin més del compte el funcionament administratiu. Qui posa ordre en l'estructura orgànica? Qui decideix l'organigrama de l'ajuntament, valora les necessitats de cada departament i optimitza el treball perquè res no quedi aturat? Com és possible que la sessió plenària de cada mes, presenti uns expedients a aprovar, i es desconegui el seu contingut fins hores abans de l'inici del Ple, havent-hi programada una setmana abans, una Comissió Informativa, que el Reglament Orgànic Municipal, indica que cal presentar-hi tota la documentació que anirà al Ple?  Per què l'excepcionalitat de la urgència ha esdevingut un costum, o potser una necessitat?

Si políticament no hi ha capacitat per posar ordre en la gestió administrativa, és evident que cal una gerència tècnica que assumeixi aquesta funció. No pot ser que tot s'eternitzi, i es deixi a l'aventura de la sort i les circumstàncies. No n'hi ha prou amb bona voluntat, sinó que cal professionalitat, ordre i concert. 

Comencem de veritat?

Avui s'ha celebrat l'acte d'obertura de l'any judicial, amb la nova presidenta del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i amb les expectatives de si s'avançarà, després de més de cinc anys de paràlisi, i què passarà amb temes tan importants com l'aplicació de la llei d'amnistia.

La defensa de la tasca dels jutges és lògica i la llibertat d'interpretar les lleis també, però al meu entendre un dels problemes més greus que patim al país és la negativa dels jutges d'aplicar una llei aprovada pel Poder legislatiu. Una cosa és la seva interpretació, però sempre segons la lletra de la llei, i mai deixant-la en un racó perquè no agrada.

L'altre dia escoltava a l'exdiputat Jordi Turull reclamant resposta al recurs presentat al Tribunal Suprem, per la decisió de no aplicar-li la llei d'amnistia pel delicte de malversació, encara que sigui negativa, i així poder-ho traslladar al Tribunal Constitucional. Aturar un procés per impedir que es resolgui és, al meu entendre, prevaricar i, com ja he dit altres vegades, algú ho hauria de denunciar i evitar que es continuï practicant aquest mètode d'aturar-ho tot simplement per conveniència ideològica.

Un jutge no és més que una persona normal i corrent. Té uns drets i uns deures. Se li han de respectar tots els drets i fer-li complir tots els deures. Si això no passa, vol dir que el sistema no funciona. Que la democràcia en aquest país no és plena i que tenim un problema que cal resoldre com més aviat millor.

Veurem si finalment es desencalla tot, però haurem de lluitar molt perquè se'ns reconeguin i respectin els nostres drets, encara que no els agradi.

I avui també hi ha hagut sessió plenària al Parlament català. Per primera vegada el nou president del govern català s'ha presentat per explicar-se i respondre les preguntes de l'oposició. No he seguit el ple i, per tant, fins que no llegeixi les notícies de la premsa, no podré saber com ha anat. Espero i desitjo que, una vegada elegit el president del govern, aquest comenci a treballar seriosament, i que el Parlament, amb el pacte a tres, també surti de la paràlisi a què ens tenen acostumats.

És el que hi ha!

Avui col·loco dues situacions de costat, que no tenen res a veure, més enllà de les dificultats de ser creïble. Per una banda, tenim els resultats electorals a Veneçuela, on el president en funcions ha proclamat la seva victòria, però l'oposició no s'ho creu i declara que s'està enganyant la població. Per l'altre cantó hi poso un altre president en funcions, en aquest cas molt més proper. El president de la Generalitat que d'aquí a poc deixarà de ser-ho. Ells sí que varen reconèixer haver perdut les eleccions i ara han pactat el successor. 

La pressió que hi ha avui dia no té res a veure amb la que hi havia fa uns quants anys. Les facilitats per fer públic qualsevol mena de declaracions té els seus avantatges, però també els inconvenients. Per una banda, hi ha l'anonimat que permet dir moltes bajanades sense haver de donar la cara, però per l'altra també hi ha la manca de rigor i, en cap cas, la contrastació de les informacions. 

Soc incapaç d'afirmar res sobre la veritat dels resultats electorals veneçolans. Puc imaginar-me mil coses, però tot el que m'arriba té uns canals que no tinc la certesa que m'informin veraçment. Hi ha molts interessos pel mig i, per tant, qualsevol cosa és possible. Maduro, el president, només pot mantenir-se a base de la força del seu exèrcit i simpatitzants. Si cau, se li tiraran al damunt. És per això que defensarà amb les ungles i les dents la seva suposada victòria. I l'oposició necessita fer creure que la victòria és d'ells. És massa la repressió que pateixen i encara pitjor la que poden acabar acumulant. Davant d'aquests fets és molt difícil opinar, i això ho hauríem d'entendre tots. Les coses no són tan fàcils com ens volem imaginar. 

En el nostre cas, el pacte d'ERC i PSOE per donar la presidència a Salvador Illa, estic convençut que no ha estat una decisió fàcil. La disjuntiva era punyent i matadora, fos quina fos la decisió final a prendre. Pensar  que ho han fet de manera frívola és un error. Segur que en pagaran les conseqüències, i també és lògic que ho defensin, fins i tot cridant i insultant. No voldríem estar al seu lloc.

El gran problema dels nostres polítics és l'hemeroteca. Davant les evidències caldria més dimissions i deixar el pas a persones que no arrosseguin segons quines motxilles. La llàstima de tot plegat és que no aprenem dels errors, i això que ara podem veure amb desesperació no ens servirà per fer-ho millor la pròxima vegada. Ens entrebancarem amb la mateixa pedra!

Veneçuela, què ha passat ben bé?

Estava cantat que, fos quin fos el resultat proclamat de les eleccions d'ahir diumenge, els declarats perdedors no acceptarien la derrota, ja fossin els seguidors del president, o els de l'oposició. Més aviat s'esperava que la informació del recompte de vots seria favorable a l'actual president, i que l'oposició l'acusaria de frau. Què hi ha de cert?

És molt difícil avui dia posar la mà al foc que no hi ha hagut trampes, tenint en compte que tots s'hi juguen molt. Si als EUA, que per a molts és el model de democràcia a seguir, Trump va mobilitzar els seus seguidors per desestabilitzar el país, amb la intenció de capgirar els resultats oficials, què no es pot esperar de països, com Veneçuela, que arrosseguen molts anys de crisi política i manca de confiança dels seus dirigents i opositors?

Potser hi ha algú que pot gosar certificar que els resultats són bons o falsos, però estic convençut que la gran majoria només opina en funció del seu desig, simpaties o prejudicis. El sistema democràtic fa molts anys que genera desconfiança arreu. S'utilitzen les eleccions en sistemes polítics com Rússia, per decidir uns governants que ja tenen clar que guanyaran. Desmuntar un sistema polític com el veneçolà, sempre serà dramàtic. És gairebé impossible canviar el curs de la història amb unes simples eleccions, quan al darrere hi ha tants interessos polítics i econòmics. Perdre unes eleccions representa un fracàs massa gran, per deixar-ho en una anècdota, un canvi de cromos, un canvi de lideratge. I amb això no dono per fet que hi hagi hagut frau electoral. Tot s'ha de provar, i això resulta gairebé impossible de fer.

El nostre país fa molts mesos que està encallat sense que els resultats electorals s'hagin materialitzat en un govern electe. Aquí no parlem de frau, sinó d'uns resultats que no ha agradat a la majoria i que costen d'acceptar. Imagineu-vos si hi afegim la incertesa del frau. Com podem pensar que els veneçolans acceptin alegrament els resultats?

Per desgràcia hi ha molts països que tot se soluciona amb un cop d'estat. És la manera pràctica i ràpida de resoldre el dubte, però és evident que és la manera més dramàtica de resoldre els problemes d'una societat incapaç d'acceptar el joc democràtic. Espero i desitjo que els veneçolans trobin la sortida a aquesta situació. No serà fàcil, perquè baixar del burro és complicat. Demostrar el joc net o brut, també.