Un ple del Congrés de pur tràmit

Pràcticament no he seguit el debat del Congrés de Diputats, perquè el guió estava escrit i es tractava de pur formalisme. En vaig asseure davant del televisor just en el moment que parlava el portaveu d'ERC, el senyor Gabriel Rufian, i m'hi vaig quedar fins a la rèplica del president en funcions, el senyor Pedro Sánchez, després ja vaig desconnectar. Haig de reconèixer que varen ser dues intervencions assenyades, però previsibles. Si hagués enganxat un altre moment del debat, per exemple la intervenció de la senyora Arrimadas, segur que hauria tancat el televisor.

Diuen que la senyora Arrimadas va fer riure els diputats quan va parlar de la gran pèrdua d'escons del PSOE i Podemons... És ben bé allò de la palla a l'ull de l'altre.

Com que ja està tot escrit, ara només cal esperar la votació de dimarts i la proclamació de Pedro Sánchez com a president del govern, després de molts mesos interí. L'altra cosa a veure serà els canvis d'actitud del PSOE respecte al pacte amb ERC, i els moviments que faran des de l'extrema dreta, que sembla que se la discuteixen els tres partits de dreta. Qui és més extremista?

Cadascú farà el que voldrà, però crec que faria bé el senyor Casado d'escoltar unes paraules que li va adreçar el president en funcions, en relació a buscar la línia del centre-dreta per aconseguir recuperar els vots que ha perdut durant el seu trànsit a l'extremisme. Jo també penso que en trauria més bon profit. De fet, seria tornar al bipartidisme, ara desempallegats de l'extrema dreta del senyor Abascal.

Per educació i respecte a la institució catalana i al seu president

'Educats, tanmateix' és com titula Xavier Bosch el segon article de la contraportada d'aquest divendres a l'ARA. Hi estic molt d'acord i el seu missatge em recorda el meu escrit de la darrera diada de l'onze de setembre, després del discurs de l'alcaldessa de la nostra vila.

Ho sento, però el comportament de C's em resulta repugnant, però en aquest cas s'hi afegeixen el PSC i el PP. Els seus diputats haurien de ser tan respectuosos amb els símbols catalans, com ens exigeixen amb els símbols espanyols, amb la diferència que ells i elles han estat escollides pel poble per defensar-los i nosaltres som uns simples ciutadans.

Molt més greu encara és negar l'aplaudiment al president del Parlament que s'acaba de proclamar. Què significa això? Que només aplaudiran els seus? Puc entendre que no s'aplaudeixin les intervencions dels adversaris polítics, però en aquesta ocasió estem parlant de la proclamació de la segona autoritat de Catalunya.

Com molt bé diu Xavier Bosch, de C's i el PP es pot esperar tot. Jo sempre he dit que el PP català no té res a veure amb el PP basc, perquè aquests sempre han defensat els interessos del seu país. En el nostre cas han actuat com a representants del PP estatal, votant sempre en contra dels interessos de Catalunya. Del C's no cal que en parli més, simplement recordant com es va crear el partit. Del PSC no hauríem d'esperar-ne el mateix. Continuo creient que és un partit català i que estima les institucions catalanes i les vol defensar. L'incident d'aquest dimecres vull prendre'l com a fet puntual, un error de càlcul de Miquel Iceta i els seus.

Desconcert

Aquesta seria la millor definició de la sensació en què vivim la majoria de catalans, haguem defensat o no el dret d'autodeterminació, haguem participat o no en el referèndum, estiguem o no cansats de tants maltractes per part dels successius governs espanyols. És una sensació estranya que ens manté vius esperant poder conèixer el minut després de l'actual.

Ahir diumenge vàrem observar com quedaven ben definits els tres grups polítics que es mouen per Catalunya, amb les seves pròpies particularitats. Per una banda tenim els partits sobiranistes, que han defensat la proclamació de la República catalana, la qual encara està per veure. El segon grup és dels unionistes amb un posicionament molt clar del PSC, malgrat tot el que s'ha arribat a dir des de dins i fora. El tercer lloc és la dels Comuns, que tenen per norma no acabar de definir-se i mirar, d'aquesta manera, d'anar arreplegant vots. La Colau n'és tota una especialista.

Avui ens ha sorprès la notícia que el president cessat es trobava a Brussel·les, a fer què? No hi ha anat sol i he arribat a llegir que hi són per demanar asil polític? Serà una d'aquelles decisions que Junqueras ens va avançar que potser no entendríem? L'asil polític del govern català és l'estratègia per assolir la independència?

Estem molt acostumats a estudiar la història del passat que simplifiquem en poques paraules, i probablement no som conscients que tot allò que va succeir no va ser de la nit al dia, sinó que va trigar el seu temps, amb alts i baixos, amb petits triomfs i severes derrotes, per acabar passant allò que ja coneixíem d'antuvi. Ara ho estem vivint i és per això que ens trobem tan intrigats i en certa manera desconcertats.

Incertesa pels efectes de la declaració d'independència

Avui no és, o no hauria de ser, un dia de blancs o negres, de guanyadors o perdedors, sinó que és un dia de grisos, d'incerteses i d'expectatives de què pot acabar passant i quan menys actes irreversibles hi pugui haver millor. La declaració unilateral d'independència és transcendent i comporta efectes polítics immediats, i tan de bo només sigui política.

Com ja comentava fa temps, quan la situació no era tan crítica com la d'avui, voldria creure que les decisions preses no s'han fet a la lleugera, sinó que han estat fruit de la incapacitat d'arribar a cap tipus de diàleg i amb la certesa que el president Puigdemont i el seu govern tenen molt clar els passos a seguir per fer efectiva aquesta declaració.

També confio que no ho deixen tot en mans del poble, que en bona part els ha donat suport, sinó que hi ha escrit un full de ruta que no comporti cap tipus de violència als carrers del nostre país, ni càstigs desmesurats.

Hem vist moltes vegades documentals cinematogràfics de la proclamació de la República al balcó de la Generalitat, ara ho hem viscut en directe i desconeixem què passarà, només sabem què va passar la darrera vegada que es va proclamar.

Penso que tots hem perdut una mica la perspectiva i ens movem a cop de sentiments, a favor o en contra de la independència, i amb un desconeixement absolut de les conseqüències dels actes d'avui, que són fruit de tot el que ha passat fins ara, jo diria des de l'any 2010. És per això que els polítics han de tenir molt clar, amb els recels obvis, quins passos han de seguir per avançar d'acord amb la declaració aprovada.

El català de l'any a Lesbos

He estat veient uns moments de l'acte de proclamació del català de l'any i, tot i que no sóc gaire partidari d'aquestes proclamacions, he observat com el càrrec queia en la persona d'Òscar Camps i m'ha agradat. Una vegada més, com ha succeït en edicions de l'arenyenc o el mataroní de l'any, al final acaba guanyant la persona més solidària, més social, més desinteressada. Punts a favor dels votants.

Sense treure valor ni significança als altres candidats penso que el guardonat ha estat la millor opció en un moment de vergonya col·lectiva a Europa i al món sencer, per culpa d'uns governants ineptes i insensibles. Uns governants que no estan a l'alçada de les circumstàncies i que la història els col·locarà al lloc on es mereixen.

Les paraules d'Òscar Camps a l'hora de recollir el guardó han estat emotives precisament perquè ha recordat la misèria dels nostres governants. Parlem molts dels drets humans, ens omplim la boca de les Nacions Unides, però a l'hora de la veritat tot és fum.

Exemples com l'Òscar ens demostren que els valors no s'han esfumat, que a la societat nostra hi ha bones persones que es desvetllen pels altres, que renuncien a la comoditat per ajudar a tercers. Persones que deixen en evidència als nostres polítics i que ens fan sentir impotents davant tanta injustícia, tant dolor, tantes morts evitables.

Més cadàvers polítics al PSC

Amb la proclamació de la llista de Carmen Chacón a les generals espanyoles ha caigut definitivament Pere Navarro. Qui va amonestar Chacón quan era secretari general del PSC no podia formar part de la llista que ha pactat la líder socialista per anar a defensar els interessos catalans al Congrés espanyol. 

Era un temps en què el dret a decidir encara es comentava entre les files socialistes catalanes, mentre els seus representants a Madrid ni en volien sentir a parlar. Ara que els sobiranistes han desaparegut del partit, i que Miquel Iceta ha confiat amb Chacón per a la llista de Barcelona, no tindria gaire sentit que Navarro anés a la llista.

Pere Navarro, a qui molts hem criticat, va jugar un paper molt difícil, sobretot intentant agradar tothom. L'empenta definitiva dels unionistes l'ha fet fora per haver volgut fer-se estimar pels sobiranistes. L'única sortida per continuar a la primera fila de la política era l'opció de l'alcalde de Lleida, que no ha tingut escrúpols per renegar de tot allò que havia defensat, quan estava més de moda. Hem criticat molt els polítiques que han canviat de jaqueta, però això no passava només a començaments de la transició, sinó que el PSC n'ha tingut uns quants i, en aquest cas Pere Navarro ha sigut coherent i això l'ha perdut.

Pere Navarro haurà de patir una altra humiliació. En el cas que el fracàs de la llista de Chacón es confirmi, ni ella ni Iceta prendran cap mal. El 2014 Pere Navarro va assumir el fracàs de les eleccions europees i va dimitir.

No és per casualitat que jo sempre hagi renunciat a formar part de cap partit polític. Aquest peatge forçat no l'accepto i prefereixo la llibertat d'opinar i actuar per mi sol, acceptant els meus propis errors, fent costat en cada moment allò en què crec sense haver d'actuar hipòcritament per aconseguir que sap quin privilegi o poltrona.