Més sobre la balisa V16

El dia 4 de desembre escrivia un post parlant de la nova balisa que serà obligatori portar al cotxe a partir del dia 1 de gener del nou any. Comentava aquell dia que la decisió em semblava improvisada i destacava el fet que només serà obligatori al nostre país, per als nostres cotxes, però si sortim a l'estranger haurem de continuar col·locant els triangles.

Llegia un dia d'aquests que probablement també al nostre país haurem de continuar utilitzant els triangles perquè sembla que la balisa no fa prou llum i pot ocasionar accidents. No sé si aquestes declaracions són contrastades per experts, i desconec si els impulsors de l'ús del nou aparell en són conscients i hi estan d'acord.

Em queixo sovint que a Espanya no es legisla bé. Es redacten i aproven lleis que grinyolen i que de seguida s'han de portar a modificar. Decisions com aquesta d'obligar a tots els conductors a comprar una balisa que potser no acaba de fer el servei que es pretén, no és només un bunyol, sinó que a més és un despropòsit que probablement hauria d'acabar amb una indemnització i potser també dimissions.

M'agradaria equivocar-me i que quedés demostrat que l'eina és efectiva i que evitarà accidents i facilitarà la informació sobre vehicles aturats a la vorera. Permeteu-me que em situï al lloc dels dubtosos, reconeixent que no tinc ni prou coneixement al respecte, ni tampoc cap evidència que pugui ser un error a esmenar ben aviat. Simplement són impressions.

Sigui com sigui, durant els darrers mesos, el tema de la balisa ha estat present a moltes tertúlies, a les xarxes socials i diaris. És cert que els humans, i potser en aquest país de manera especial, som molt propensos a criticar allò que els governants decideixen, però no és menys cert que moltes vegades hi ha motius per malfiar-se de decisions preses, probablement massa a la lleugera. I no dic res sobre possibles interessos comercials, errors a l'hora d'homologar i controlar la seva venda, o poca sensibilitat vers els administrats. Tant de bo que m'equivoqui, i que l'eina, que ja tinc al meu cotxe, si mai l'haig de fer servir, que Déu no ho vulgui, em sigui d'utilitat.

Observem i reflexionem

Quan arriba el vespre i penses en tot el que has vist i fet durant el dia t'adones que sovint t'emportes unes impressions que probablement no són reals. Són aparences que els teus ulls retenen, perquè no vas més enllà. Les imatges que t'han passat pel davant et porten a unes conclusions que probablement t'enganyen. 

    És cert que no podem ser transcendents en tot moment i tenim també el dret de conviure amb la superficialitat de les coses, sobretot si aquesta és amable. Després ja ens encarregarem d'analitzar-ho més a fons i no deixar-nos portar fàcilment per tot allò que ens ha entrat pels ulls, d'una manera automàtica i sense filtres.

    Avui hem passejat per Vic i hem vist el mercat ple de gent comprant i venent, les botigues amb cua de persones esperant ser ateses, i sortint amb paquets i cabassos ben plens. Les converses que t'arribaven a les orelles tenien un to positiu, pràcticament tothom parlant en la teva llengua, fins i tot aquelles persones de trets evidentment forans, però que et feien pensar que estaven plenament integrades a la població que els havia acollit, a ells o als seus pares.

    Ara quan la teva ment fa un repàs de tot el que has viscut, penses que probablement no tothom amb qui t'has creuat pel camí té la vida fàcil. Segurament que algunes persones tenen problemes per trobar feina, o un pis per poder emancipar-se dels pares, o uns recursos per pagar aquells deutes pendents. 

    No podem anar tota la vida enfadats i amb mala cara. És bo que puguem sortir al carrer amb la rialla als llavis, i les ganes de parlar amb aquell veí amb qui no et trobes mai, o la botiguera que sempre va tan enfeinada, o simplement retornar al teu poble on vares néixer i adonar-te dels canvis, de la varietat de botigues i petits negocis, que de ben segur costen suor i llàgrimes, però que se't presenten de manera alegre, convidant-te a participar d'aquestes ganes d'avançar i de fer-ho de la manera més fàcil i positiva possible.

    Després, ja valorarem si tot allò que ens ha sembla bonic és totalment real, i si cal treballar a fons per millorar molts aspectes de la nostra vida, per fer més fàcil la vida de tothom. No ens podem quedar amb l'anècdota, però hem de procurar no amargar-nos més del compte. De ben segur, malgrat tots els problemes que hem d'afrontar diàriament, hem de reconèixer que hem tingut la sort de viure en un país molt més ben endreçat que d'altres. Ara cal que pensar en els que, tot hi viure al nostre costat, les coses no els hi van tan bé i, s'hi hi podem fer alguna cosa, contribuir a que la seva vida sigui digna i feliç.

Passejant per Vic

Avui he anat a Vic i ho he aprofitat per contemplar la ciutat, no pas com a turista, sinó com a espectador. He observat aquells detalls de la vida diària i n'he tret les meves impressions. Segur que una persona que visqui actualment a Vic em podrà refutar algunes de les opinions que n'he tret, però parlo pel que els meus ulls han vist.

No podem oblidar que soc vigatà i n'estic orgullós. És per això que la meva opinió sobre la ciutat no és del tot neutral, sinó que té un biaix en positiu, però he intentat observar i opino sobre allò que he vist, sense valor afegit.

He trobat una ciutat neta, endreçada, amb personal de l'administració treballant per a la ciutat. Tallant herba, arreglant mobiliari urbà, netejant... també preparant alguna celebració, no sé si com a cloenda d'una fira que hi ha hagut durant vuit dies, segons he vist anunciada, al parc Balmes.

El dia era favorable, perquè no feia calor, l'aire era pur i ventós. Abans d'arribar a Vic, ja he pogut contemplar el fons de la plana, el Pirineu enfarinat. Una imatge impactant, com quan acabes d'obrir una finestra enmig de la natura. 

He visitat algunes botigues i la gent ha estat súper amable. Algú podrà dir que si vas a comprar els botiguers t'atenen bé, però dissortadament això no passa sempre. A vegades tens la impressió que els molestes. Avui, a Vic, això no ha estat així.

Una parella amb dos gossos petits enjogassats corrent pel prat, al costat del riu Méder. Més tard una mare amb dos fills petitons, fotografiant-los en totes les posicions, gaudint d'un dia assolellat i tranquil. El conservatori silent, esperant la tarda per rebre els alumnes... i el Montseny, amb el Matagalls al davant, més a prop que mai.

Avui a Vic he gaudit de les petites coses, que aparentment no tenen importància, però que conformen el dia a dia d'una jornada qualsevol de la nostra societat, que està en crisi, però que treu pit per ser feliç i oblidar-se, encara que sigui per unes hores, de l'angoixa que ens provoca el coronavirus maleït.