Guanyar-se el sou en política

Una companya deia tot esmorzant, que els polítics que no fan la feina no haurien de cobrar. Parlàvem de la incapacitat de Pedro Sánchez, de formar govern, i que portem quatre convocatòries d'eleccions amb tant poc temps.

Jo sempre he pensat que els sous dels polítics no són tan elevats com algú vol fer creure. Exercir el govern comporta unes responsabilitats que es mereixen retribuir. Un altra cosa serien els privilegis que a vegades s'obtenen a títol personal. Hi ha persones amb capacitat per governar que no es decideixen pel sou a rebre i els maldecaps que es posen a sobre. Potser si els sous fossin més elevats hi hauria més candidats entre la gent més preparada.

Esclar que els vividors també se'n beneficiarien, encara que no tinguessin la preparació necessària. Dins del món de la política hi ha moltes persones que no es mereixerien ocupar els llocs de responsabilitat que ocupen, ni per preparació o mèrits, ni per les seves intencions. 

Tornant al comentari de la companya, potser seria una bona idea haver de justificar el sou, i si un polític no és capaç de governar i manté pràcticament aturat el govern, que hagués de retornar el sou. Probablement s'espavilarien i, com deia ahir, no ens voldrien fer creure que ho han fet tot per aconseguir formar govern. No es pot ser més cínic.

L'error d'idealitzar les persones

Passen els anys i ens adonem que hem estat molt innocents, idealitzant moltes persones que al final hem pogut observar que són humans i que molts se n'han aprofitat per convertir-se en uns orgullosos o corruptes o vividors... Probablement la situació de dictadura durant tants anys, va fer que sobrevaloréssim els primers polítics de la democràcia. Alguns d'ells ens han decebut.

Sense negar-los mèrits, potser els anys els han corromput, potser la nostra idolatria, la nostra permissivitat... fins a quin punt no en som d'alguna manera culpables.

Polítics com Jordi Pujol, Felipe González, Narcís Serra, oferien una imatge de persones completes, amb uns valors, que podies compartir o no, però que els hi reconeixies. Uns personatges, i n'hi ha molts més, que estaven destinats a ser els símbols de la nostra història política.

N'hem tingut d'altres que no s'han deixat estimar, al marge dels seus simpatitzants polítics, perquè no han estat mai aigua clara. Polítics com José Aznar, Rodrigo Rato, Carmen Chacón, Oriol Pujol, o el mateix Josep Antoni Duran i Lleida.

Alguns polítics varen ser capaços de deixar-nos bocabadats durant molt temps, però n'hi ha que de seguida varen mostrar la seva cara dèbil i inconsistent, com José Luís Rodríguez Zapatero, Pere Navarro, Joan Herrera, Joan Saura...

No he pretès fer comparacions ni col·locar diferents polítics en un mateix bloc. Tots ells tenen personalitat pròpia, i n'hi ha més, però aquests són els que m'han vingut primer a la memòria. I en tenim d'altres que els hem castigat per errors comesos, però no els hem sabut valorar per la bona feina que també varen fer, i que mai haurem idealitzat. Segur que aquest grup l'emplenaríem més, i això és el que ens pot consolar. 

Brussel·les agraeix la iniciativa catalana

La resposta d'agraïment del comissari d'immigració europeu a l'oferta d'acollida del nostre president és una altra manera de deixar en evidència al govern espanyol, que es va sentir tan sorprès, dolgut i emprenyat per la decisió presa des de Catalunya. En pocs dies aquesta oferta i la llei de pobresa energètica suspesa pel Tribunal Constitucional han estat una mostra dels despropòsits espanyols.

Tot plegat forma part de l'anecdotari d'aquest govern en crisi i decadència, però que encara ens ha de donar molts disgustos. Malauradament la ciutadania està tan confosa que no acaba d'enterrar qui l'ha menyspreada i mentit amb una majoria absoluta demolidora que ha alimentat els pitjors corruptes de la història espanyola.

Si el nostre país fos un país normal i hagués estat capaç d'enterrar tot el passat franquista, un partit com el PP, amb les demostracions de corrupció i engany, faria temps que hauria desaparegut. Però ni el nostre país és normal, ni ha estat capaç de deslliurar-se del passat franquista, sinó que molts franquistes i hereus continuen tallant el bacallà.

Quan llegeixo opinions favorables a continuar amb aquesta Espanya carca i sense il·lusió, no sé si pensar que són uns ingenus o bé que són uns vividors.

Descobrint el perfil dels candidats de C's i Podemos

Sembla ser que allò que temien Pablo Iglesias i companyia que pogués passar a Podemos si donaven carta blanca perquè es presentés tothom qui volgués a les eleccions municipals amb el seu nom, li està passant a Ciudadanos. Tots sabem que en política, a part de bones persones també s'hi infiltren vividors i especuladors, que pretenen viure de la política, dels rèdits que els pot donar. Aquests vividors són els que tan mal han fet a la política i als polítics honrats que han dedicat el seu temps a la comunitat. 

Aquests dies estem veient com es retiren persones de les llistes de C's perquè o bé no havien donat el seu consentiment o no n'eren conscients, o bé es pensaven que el partit era una altra cosa. També s'ha retirat alguna candidatura sencera perquè la direcció del partit s'ha adonat, d'entrada, que hi havia una colla de personatges poc desitjables.

Podemos no s'ha presentat amb el seu nom, però sí que en molts municipis es presenten succedanis del partit que encara els fa més perillosos. Persones, que potser ho fan de bona fe, però no tenen ni la més mínima preparació per entrar en un ajuntament, víctimes de l'auge del model Podemos, o de la seva pròpia inconsciència.

La pregunta que ens fem molts és si l'efecte crida de Podemos beneficiarà unes formacions que en una situació de normalitat tindrien problemes per obtenir tants vots com membres són a les llistes. Tant pel que fa al seu perfil personal com pel missatge i programa electoral.

Sempre he pensat que quatre anys eren pocs per un mandat municipal, però en situacions com l'actual, potser seran massa, perquè en alguns municipis on puguin obtenir representació, pot ser que se'n penedeixin durant tots aquests anys.

En el cas de Ciutadans em fa l'efecte que el discurs serà diferent en funció del municipi, però poc diferent del que pugui practicar el PP. Un i altre es retroalimenten, amb el gran objectiu de frenar el sobiranisme. En el cas d'Arenys voldria pensar que aquesta no és la intencionalitat i que no es dedicaran durant quatre anys a la guerra de les banderes, i els aprofitaran per treballar per al bé de tots els vilatans, si aquests els donen l'oportunitat de representar-los.

El Tribunal Constitucional és el tribunal del PP més radicalment conservador

No estic parlant de cap suspensió de cap llei catalana d'aspiració sobiranista ni de defensa de la nostra identitat, la nostra cultura, les nostres tradicions, la diversitat... estic parlant de la suspensió cautelar de la llei catalana que prohibeix el tall de la llum i el gas a l'hivern, en casos de pobresa energètica. Estic parlant d'una llei humanitària, però ja se sap que el govern de l'Estat de sentiments humans no en té i el seu Tribunal tampoc. Una llei que sense ser la panacea intentava pal·liar d'alguna manera el sofriment d'unes famílies caigudes en desgràcia per la crisi que han provocat uns altres.

No sé si cada vegada ens ho posen més fàcil, però som més i més els que rebutgem un Tribunal i un Estat espanyol que només persegueix el benestar de les quatre famílies franquistes que controlen el PP. Ho sento molt, perquè estic segur i jo en conec, que hi ha persones dins del PP que són molt bones persones i que actuen de bon cor, però estan en el lloc i moment equivocats i necessiten que se'ls obri els ulls.

Tant que es parla de creació de nous partits d'esquerra, el que caldria també és que sorgís un partit de dretes, defensor de la unitat d'Espanya, però no de l'Espanya del PP, sinó de l'Espanya justa, transparent i democràtica. Aquest partit no hi és, o si més no jo no el conec. L'esquerra, sobretot a Catalunya, continuarà dividint-se (ara el partit dels socialistes sobiranistes), desengrunant-se per aconseguir continuar situats en l'oposició durant molts anys, mentre que governant hi serà la dreta més casposa, farcida de corruptes, però amb el poder judicial al seu costat, que els estalvia la condemna i la presó.

Em creia que amb la mort del dictador hauria deixat de sentir aquesta ràbia interna i impotència davant de tanta injustícia, però la torno a patir i no em resigno a viure gaires més anys d'aquesta manera. 

Tot i que no crec massa en l'efecte Podemos, ni amb les seves possibilitats, desitjo sincerament que serveixi si més no de revulsiu i faciliti la sortida de tants corruptes, vividors, mentiders i enemics dels drets humans. Ja sé que és la ràbia la que em fa escriure tot això, però tinc la necessitat de buidar el meu pap després de llegir aquestes notícies tan escandaloses.