dilluns, 21 d’agost de 2017

Passejada pel glaciar Jostedal

A mesura que passen els dies anem aprenent a diferenciar els llacs dels fiords, i avui encara més perquè anàvem a visitar el glaciar més gran d'Europa, o millor dit, una de les 9 llèngües del glaciar Jostedal, i les aigües que baixaven tenien un color blau turquesa, aparentment més dens que les d'un riu a la plana, convertint els llacs en un to inconfundible.
L'objectiu principal de la jornada era trepitjar el glaciar Jostedal i gaudir del seu blau intens, i ens calia un bon dia, que la pluja fes una treva, i així ha estat. Les previsions eren aquestes, però sempre tens por de canvis de darrera hora.
La sensació que he tingut en trepitjar el glaciar ha estat una mica de tristesa, perquè m'he adonat del ritme de desgel, que entenc preocupant. Per altra banda també em sentia content perquè teníem la sort de respirar i emocionar-nos amb aquests paratges tan encantadors. L'ambient era molt distès i agradable i el sol ens permetia contrastar els colors.
Havíem assolit el repte i ara, de tornada a l'hotel, ens deixaríem caure al poble d'Urnes, per visitar l'església de fusta més important del país, que està catalogada com a patrimoni de la humanitat. Va ser el primer edifici noruec catalogat per la UNESCO. És l'església més antiga que es conserva. La visita ha estat interessant, amb una explicació de la seva història que ens ajuda a ampliar el nostre sac del coneixement.
La jornada ha acabat amb un bon sopar a l'hotel d.aquests dos dies, i demà sortirem cap a la ciutat de Bergen, on visitarem la casa-museu del compositor Edvard Grieg.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Passejada pel fiord dels somnis

El pla d'avui consistia en fer un trajecte per l'àrea dels fiords, en bus, tren i vaixell. Es tractava de continuar gaudint dels paisatges de la Noruega del sud-oest. Les aigües dels fiords, concretament del fiord dels somnis, i més cascades d'aigua que fa que et preguntis com hi pot haver-hi tanta aigua més amunt dels salts. 
Si ahir vàrem tenir un dia plujós fins ben bé les 6h de la tarda, avui ens hem despertat amb sol i uns núvols que poc a poc han anat guanyant terreny. La pluja no ens ha oblidat i s'ha presentat al moment d'agafar el vaixell per fer el recorregut del fiord dels somnis.
Avui, doncs, hem tingut millor temps i ens ha permés gaudir de colors més vius, un regal per als bons fotògrafs, que no és el cas. Haig de dir que les recomanacions per agafar el tren de muntanya eren un xic exagerades. Ha estat bonic, però sense que fos res de l'altre món. Feia joc amb el que estem veient cada dia i en gaudim.
Estem allotjats un parell de dies al Sognefjord Hotel, a la mateixa ribera del fiord, un hotel familiar, amb molta història i farcit de mobiliari antic i ornaments. Els àpats, tots ells en format bufet lliure, són exquisits i ens reconforten per tot el dia.
Demà, si el temps ens ho permet, trepitjarem un dels glaciars més grans del continent. Ja us en faré cinc cèntims.

dissabte, 19 d’agost de 2017

Jornada d'aigua

Avui, a diferència d'ahir, hem tingut un dia molt plujós fins ben bé les 6h de la tarda. La jornada era de desplaçament a la zona que visitarem els propers dies, i aprofitar-la per veure les cascades d'aigua, algunes d'elles impressionants. També hem pogut veure les obres d'enginyeria, amb uns tunnels llarguíssims sota els fiords, amb giratoris inclosos.
El fet que ens desplacéssim en autobús i ferri la pluja no ha destorbat el que sí ens hauria fet el dia d'ahir, i pensant que estàs visitant Noruega, tampoc li dónes tanta importància al temps plujós, sobretot pensant que a Arenys ja hem patit prou la calor.
Avui, doncs, ha estat un dia passat per aigua, que la trobaves a tot arreu. En forma de pluja, de riu, de llac, de cascades, de fiords... Molta aigua i molt verd, i algunes clapes de gel que s'entreveien al cim de les muntanyes, amb permís de les nuvolades. Hem pogut observar de lluny, una de les llèngües del glaciar que dilluns, si el temps ens ho permet, trepitjarem.
Demà ens podrem llevar una mica més tard i fer una passejada en tren, contemplant més paisatges encisadors. Fem més natura que viles i ciutats, però tot i així hi ha un detall que no se m'escapa i que molts que em seguiu endavinareu: els carrers són nets, sense deixalles ni excrements de gossos, cosa que no podem dir de casa nostra.




divendres, 18 d’agost de 2017

Pujada al Púlpit

Ens hem llevat ben aviat, encara que no tant com ahir, per anar a esmorzar i preparar-nos per a un dia que ens han pronosticat que seria dur. Avui el programa era passejar-nos pel fiord de la llum i pujar fins al Púlpit, 604 metres de desnivell sobre el mar.
Si ahir la pluja va fer acta de presència bona part del dia, avui estava previst que només plouria de 4h a 6h de la tarda, i pràcticament ho han clavat. Aquests noruecs són molt aplicats, i el sol ens ha acompanyat pràcticament tot el dia.
La passejada pel fiord de la llum ens ha despertat poc a poc, contemplant les aigües tranquil·les, tot escoltant el Peer Gynt de Grieg, observant les cascades que arribaven fins al mar tranquil del fiord, amb alguns animals a les vores per alegrar els turistes. La segona part es presentava més complicada, encara que desconfiàvem un xic de les alertes que en algun cas varen fer efecte.
El desnivell era d'uns tres-cents metres, i uns quatre quilòmetres de camí. Aparentment era assequible i s'ha aconseguit, encara que amb més dificultats de les previstes. En l'últim quilòmetre, a la tornada, ha arribat la pluja, però ens ha deixat poc abans d'agafar el ferri que ens ha travessat des de Tau fins a Stavanger. Dutxats i descansats ha arribat l'hora de sortir a sopar. On anirem avui?

dijous, 17 d’agost de 2017

Primer dia a Escandinàvia

A mig matí hem arribat a la ciutat de Stavanger, la quarta ciutat de Noruega, en nombre d'habitants. Han estat, doncs, les primeres imatges del país que acabem de descobrir i es fa difícil una descripció perquè necessitem més referents, tot i així les primeres impressions són positives.
Ha estat un dia plujós fins a les 9h del vespre, però també us haig de dir que ho he agrait després de tants dies de calor i xafogor a casa nostra. Entens que als noruecs els pugui agradar el nostre sol, però jo no el trobo a faltar.
Tal com acostuma a passar, sobretot si t'has llevat aviat, el primer dia dóna per a molt i a mitja tarda tens la impressió que fa més d'un dia que viatges. La temuda sortida de l'aeroport del Prat ha anat com una seda, no sé si gràcies a la Guàrdia Civil. El tema de la vaga, l'externalització del servei i les condicions laborals dels treballadors dóna per a més d'un post. És vergonyós el que està passant i la manera com el govern espanyol, culpable, es treu la responsabilitat de sobre.
La gran tristesa i ràbia ha estat l'atemptat terrorista al cor de Barcelona. La notícia ens ha arribat quan ens disposàvem a sopar, poc abans de les set del vespre, a través de les xarxes socials. Ha estat dolorós i al mateix temps ens ha provocat ràbia i impotència. Mai entendrem una acció com aquesta que afecta a persones innocents sense cap tipus de justificació. 
El que havia de ser un post alegre i interessant, perquè no sempre tens l'oportunitat de viatjar als països escandinaus, s'ha tenyit de sang, per l'odi vessat injustament contra uns ciutadans que passejaven tranquil·lament per les Rambles barcelonines, de la mateixa manera que nosaltres ho fèiem pels carrers de Stavanger. 
El meu condol i suport als familiars de les víctimes, a tots els catalans i a les persones racionals del món sencer. Hem d'aconseguir que fets macabres com el d'avui no es tornin a repetir mai més.



dimecres, 16 d’agost de 2017

Amb la dansa d'Arenys acabem la festa

Amb la fotografia d'en Xavi Salbanyà il·lustro aquest escrit sobre la diada de Sant Roc que, per diferents motius, he participat menys que mai, però sí que a darrera hora he pogut gaudir de l'alegria de tots els col·laboradors que des de diumenge han estat organitzant diferents actes al voltant del vot de vila a Sant Roc.
He tingut temps també de pensar en Cantonigròs, el poble dels estius de la meva infantesa, que té Sant Roc com a patró. La festa major i l'endemà la tornaboda a la font del faig. Han passat molts anys.
Tal com m'avançava un dia d'aquests, cal agrair a totes les persones el seu temps, enginy i treball perquè la vila d'Arenys s'ompli de festa aquests dies. La pedalejada del diumenge; la passejada nocturna dels gegants, la nit de dilluns; la festa de la pesta, el capvespre de dimarts, i avui els macips, són els actes més destacats, però no els únics, d'uns dies que comencen a escurçar-se i preparar-se per a l'arribada del nou curs.
El govern municipal de torn ha d'estar cofoi de la col·laboració ciutadana i ens hauria de donar un marge de confiança que serem més cívics i no embrutarem tant la nostra vila. Potser, amb l'ajuda de la nova normativa d'animals domèstics i amb una mica d'esforç a l'hora d'encertar quina bossa hem de treure per al porta a porta, aconseguirem una vila neta, que és el repte que ens cal superar. Gràcies a tots, però sobretot als joves que són el nostre futur.

dimarts, 15 d’agost de 2017

El xollo del ministre d'Exteriors

Hem pogut constatar que ser ministre d'Exteriors té uns grans avantatges, ja que tens allotjament gratuït a qualsevol país del món per poder-hi passar les vacances. Segons han publicat els diaris, el ministre d'Exteriors espanyol, el senyor Alfonso Dastis, es troba de vacances a l'Equador i està allotjat a l'ambaixada espanyola, convidat per l'ambaixador que ell mateix va nomenar, i disposa de cotxe oficial per fer les seves excursions.
Els polítics, en aquest cas del PP, s'acostumen als càrrecs i a tot allò que se'n deriva que al final ja no saben destriar què correspon a la seva tasca professional de la seva activitat familiar, i en el cas del ministre, vacacional.
Tots recordem la reacció de la primera dama catalana, la senyora Ferrusola, quan els electors varen permetre que el president de la Generalitat no fos el seu marit, sinó el líder del PSC. Per a ella això va ser com treure'ls de casa seva: els varen ocupar la seva residència.
També un ministre d'esquerres viatjava en helicòpter oficial amb la família. Vull dir que no tots són del mateix partit polític, i és que falta ser més curós i ser conscient que quan ocupes un càrrec polític no és la bicoca, sinó que et deus als electors i la teva vida privada n'ha de quedar al marge. La corrupció sovint neix d'aquesta confusió a la que s'hi adjunta l'ànsia de poder i la manca d'escrúpols.
Mentre tinguem polítics d'aquesta mena difícilment aconseguirem una societat plenament justa i democràtica. Ara encara hi ha curses i travetes per poder aconseguir el poder i arribar allà dalt, no pas per servir el poble, sinó per servir-se'n.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Una taxa per als barcelonins a les platges d'Arenys

Cada dia t'assabentes de coses noves, algunes d'elles força estúpides i d'altres molt discutibles i, en tot cas, necessiten ser estudiades a fons. Avui, doncs, parlo de les declaracions que s'han fet des de Barcelona en contra dels turistes de visita d'un dia i que són allotjats en altres poblacions catalanes. 
La raó que esgrimeixen és que a Barcelona hi ha excés de turisme, i que això és culpa dels turistes que no s'allotgen a la ciutat, sinó dels que vénen de visita. Com que aquests no fan despesa a la ciutat, els volen fora.
I jo em pregunto... els barcelonins i habitants de l'àrea metropolitana que vénen a passar el dia a les platges d'Arenys, es porten el menjar i no fan cap despesa, sinó que només n'obtenim les deixalles, què haurien de fer? Deixar de venir? Els fem pagar una taxa?
Penso que és important ser seriós a l'hora de fer denúncies i opinar sobre mesures a tenir en compte, sobretot si no es tenen en compte totes les variables. Ningú no pot negar la importància de la ciutat de Barcelona i el paper que juga com a capital del país i com a centre cultural i turística. S'ha d'estudiar la manera de solucionar els problemes que un excés de turisme ocasiona, però no es pot ser frívol, sobretot quan es tracta de persones amb càrrecs públics.
Per cert, de barcelonins i d'altres ciutats també en trobem a la Catalunya interior, i en cap cas se'ns ha acudit exigir-los una taxa per ocupar camins rurals i no fer despesa amb esmorzars o dinars. Siguem seriosos!

diumenge, 13 d’agost de 2017

Hi haurà referèndum

És interessant l'article de Suso del Toro, aquest diumenge al diari ARA, que titula "Espanya creu que té lumbàlgia". De fet m'agrada llegir diferents opinions respecte a la situació de Catalunya i concretament pensant en el referèndum del dia 1-O. És evident que cadascú manifesta què pensa i per tant simplement es tracta de llegir els arguments i fer-ne el cas que vulguis.
No m'agraden les persones que rebutgen qualsevol opinió que no els sigui favorable pel simple fet de defensar coses diferents. Una altra cosa és que puguin opinar-hi en contra i argumentar-ne els motius. Hi ha alguns habituals de les xarxes que es dediquen a insultar els que pensen de manera diferent, i això potser els alleugereix la consciència, però haurien de saber que els fa menors i prescindibles.
Em sap greu que en aquests moments transcendents per a Catalunya, l'esquerra estigui tan desdibuixada i dubtosa. Voldria veure com es defensa el país des d'una posició realment progressista, amb el permís de la CUP que a vegades surt amb ciris trencats.
L'escrit de Suso del Toro ajuda a reflexionar sobre les dificultats d'entendre'ns, des de dintre, amb l'Espanya més casposa, que és la que ens governa. Hi ha una altra Espanya que encara no ha despertat, o bé es troba massa pressionada com per reeixir i exigir ments obertes als seus dirigents.
És per tot això que tan sovint comento el meu disgust per l'actitud del PSC, que s'ha deixat portar per la mentalitat del PSOE, que no és una veritable esquerra, i no té cap sentit federalista, com ens volen fer creure. L'experiència, en temps de majoria absoluta, ens ho ha demostrat.

dissabte, 12 d’agost de 2017

Que fàcil és viure a l'oposició

Sempre s'ha dit que a l'oposició es passa molt de fred, però no em negareu que s'hi viu molt bé. No he passat per aquesta experiència, però si et fixes en les declaracions i actituds de les mateixes persones des de l'oposició o des de govern t'adones que no diuen el mateix ni es comporten de la mateixa manera.
L'alcaldessa de Barcelona n'és un bon exemple. Si recordem Colau quan teòricament no tenia vocació política i es manifestava contra les institucions i la veiem ara enfrontant-se, com a alcaldessa, a les vagues i manifestacions de diferents col·lectius, t'adones del canvi i de la saliva que s'ha d'empassar.
Però seria injust parlar només de l'Ada Colau, perquè hi ha infinitat d'exemples que corroboren la idea que a l'oposició, o al carrer, es viu molt millor que no pas governant. No s'han de prendre decisions, la majoria de les vegades desagraïdes i poc estimades. Quan no es governa és molt fàcil criticar-ho tot, i posar en dubte la capacitat dels governants.
De totes maneres res d'això serveix d'excusa als polítics que han rebut l'encàrrec de governar, perquè sinó tothom s'hi apuntaria, seria molt fàcil dir que és complicat acontentar tothom. Si Colau va guanyar les eleccions i, encara que en minoria, va ser escollida alcaldessa de Barcelona, ara d'assumir aquest paper i donar resposta a tots els problemes que se li presenten, i no evadir-se ni excusar-se, i encara menys fer la puta i la ramoneta, que sembla ser que és bastant propi del seu equip de col·laboradors. No és estrany que s'ajuntessin amb l'extingida (¿?) ICV.

divendres, 11 d’agost de 2017

Sant Roc, el Vot de Vila!

Aquests dies són el punt àlgid de les festes d'estiu a Arenys de Mar. Tot i que el sant patró és Sant Zenon, el 9 de juliol, la festa de Sant Roc, que és el sant que va deslliurar la vila de la pesta, cada vegada té més embranzida .
Els vilatans han aconseguit en pocs anys que a la tradicional sortida dels macips i macipes, ruixant amb les almorratxes plenes d'aigua i brots d'alfàbrega, s'hi hagi sumat tot un seguit d'actes festius que ja podem considerar tradicionals. A diferència de la festivitat de Sant Zenon, que es conserva més clàssica tipus Festa Major, els actes de Sant Roc són molt participats, sobretot pel jovent, i a més s'hi afegeixen concerts i actes del mes d'agost, com pot ser les sessions de Jazz al Xifré o els concerts a la gruta de la Mare de Déu de Lourdes, que fa la vila estigui de festa de manera continuada.
És tanta la moguda d'aquests dies que, arribats al 17 d'agost, et sembla que l'estiu ja va de baixa, tant per presència de forasters, o perquè el dia s'escurça, i perquè ja no queden dates assenyalades a festejar. Malgrat tot, els carrers continuen celebrant les seves festes i els cicles musicals s'allarguen fins a finals d'agost.
Convido a qui no ho hagi vist i es trobi de vacances a prop, a venir a Arenys el dia 16 d'agost, a bona hora, a presenciar la desfilada dels macips i a participar de la festa. Segur que us encantarà!


dijous, 10 d’agost de 2017

La fi del món, el proper setembre

Llegeixo la notícia dels que preveuen la fi del món per al mes de setembre, d'acord amb una d'aquestes teories que de tant en tant, i fins ara no ho han encertat, avancen la data de la fi del món a partir d'algun dels eclipsis solars o planetes en òrbita xocant contra la terra. Ja seria trist que Rajoy se'n sortís i no arribéssim a temps a celebrar el referèndum. Seria de molt mala sort, encara que com a mínim no ens ho podria llançar per la cara.
Els gats de casa es diria que dormen amb un estat de vigilància que al mínim soroll ja obren els ulls per veure què passa, quin perill se'ls acosta. Penso que aquest estiu els polítics estan de vacances com els meus gats, amb els ulls mig oberts per veure què fan els altres, i els pobres magistrats del Tribunal Constitucional també. Potser és per això que han anat més lluny i ara ja hi impliquen tots els jutges, no fos cas que se'ls escapés algun moviment.
Tot i que m'ho miro tot des de mitja distància, si em deixen triar, m'agradaria que la teoria esmentada torni a fallar i pugui viure l'1-O i comprovar què passa. Jo, que no he deixat de votar mai, des de que m'ho varen permetre l'any 1977, aniré a votar, no sigui dit que ara desaprofito les poques ocasions que ens deixen dir la nostra. Qui m'ho impedirà? Aquesta és la pregunta que ens fem tots i totes. Per si de cas, continuaré gaudint de les vacances, que com a mínim això no m'ho traurà ningú.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Un fantasma que ens deixa intranquils

A casa, de personatges com l'actual president nor-damericà en dèiem fantasmes perquè els agrada molt dir bajanades i fer-se valdre, per acabar en no-res. Al mateix temps, però, no te'n pots refiar i en qualsevol moment et poden sortir amb alguna treta desagradable.
Les amenaces nuclears dels mandataris dels EUA i Corea del Nord es poden agafar en broma o bé fer-nos estar intranquils. Avui les baralles entre dos de ben segur que afecten a tercers i això és una amenaça per a tot el planeta.
Els estudiosos de la política internacional ens podran dir fins a quin punt ens hem de creure que les amenaces siguin reals, però en tot cas no és una música agradable d'escoltar. Tothom té, doncs, els ulls posats al país comunista i el seu líder, amb l'esperança que tot plegat quedi en no-res i continuïn subsistint com fins fa uns anys, en què la majoria de mortals no recordàvem la seva existència, més enllà d'algun documental d'afers exteriors.
És cert que aquesta notícia junt amb les que ens arriben des de Veneçuela ha deixat una mica en standby tot l'enrenou que vivim a Catalunya a l'espera de què passarà tornant de vacances i quan es posi en marxa tot el dispositiu per al referèndum de l'1-O, que el rei, informat per Rajoy, ja sap com s'evitarà, o si més no com pensa fer-ho el govern espanyol. Desitgem que no siguin els dos mandataris amenaçadors d'una guerra nuclear els que evitin el referèndum.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Licitada una obra pública farcida d'errors

De la lectura de la notícia de Ràdio Arenys sobre les obres de les feixes del Xifré se'n dedueix que l'Ajuntament d'Arenys de Mar va aprovar un projecte mal redactat que es va licitar posteriorment, i no ha estat fins al moment d'executar l'obra que s'han adonat dels errors que obligaran a modificar el projecte. Alguna responsabilitat?
Ja no es tracta d'excel·lència, sinó simplement de coneixements tècnics bàsics, que fa massa temps que es repeteixen en la nostra administració local. Algú no tant optimista diria que estem de sort si se n'han adonat abans d'acabar l'obra. Trist, patètic i denunciable. Ens ho agafem en broma, com si no tingués conseqüències, entre elles l'econòmica. Quants diners malgastats per no fer bé la feina? Què li passa al nostre Ajuntament?
Després de fer-se efectiva la moció de censura i el canvi de govern, vàrem conèixer la creació d'un nou lloc de treball, sense concurs públic en tractar-se d'un càrrec de confiança: Cap de protocol. En aquell moment ja ho vaig criticar, no tant per la persona escollida, sinó per la necessitat de cobrir aquest lloc de treball i no un altre més important i necessari en aquells i aquests moments: Gerent.
S'evidencia una gran desorganització tècnica i administrativa perquè no hi ha qui en sigui un responsable real i efectiu. Em comenten, però jo no ho he pogut contrastar, que aquest mes d'agost no hi ha cap arquitecte municipal treballant, sinó que tots són de vacances. Si això fos cert, seria un greu error de planificació i d'atenció ciutadana. 
Els diferents exemples d'obra pública mal feta, que ha provocat reformes posteriors són una mostra del descontrol tècnic del nostre ajuntament al llarg dels anys. Moltes vegades han estat els propis polítics qui han realitzat inspeccions o defensat propostes per sobre dels tècnics, que o bé se n'han desentès o se'ls ha silenciat. En cap cas qüestiono la capacitat dels nostres funcionaris municipals, que no poso en dubte, sinó de la mala organització interna. L'actual govern ha perdut una nova oportunitat de posar-hi remei.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Veneçuela, tot en nom del poble!

Avui mentre mirava les notícies de Veneçuela a través del 3/24 he pensat en les estructures de poder i en tot el treball de filigranes per mantenir-lo sense perill de sortir-ne escaldat. Una mica, penso, és com la corrupció. Una persona sola corrupta és impossible, necessita col·laboradors que li defensaran la seva corrupció a través del benefici que en trauran. És allò d'untar qui t'ha de salvar.
En política, als partits polítics, si un vol ser al capdamunt ha de procurar-se la gent que el catapultarà i saber-los agrair el seu esforç amb càrrecs i poder. En el món de la corrupció segur que també va per aquí.
Em fixava amb en Maduro, el seu president, i pensava en el concepte que en tinc d'ell, però em xocava veient tots els comandaments militars i civils fent-li costat. Aquests, tenien sentiment patriòtic o la butxaca plena gràcies a ell?
Podem considerar Maduro un boig o un curt de gambals, però... i tota aquella altra gent? també ho són? El consideren un líder a seguir? N'estan convençuts o bé s'apunten a allò que els mereix més confiança?
No sé què passa a Veneçuela, perquè tota la informació que tinc em ve filtrada i es fa molt difícil saber què hi ha de veritat i fins on, però si són certes les imatges que veiem, és molt trist que estigui passant, perquè al final qui més hi surt perdent és la població més humil.

diumenge, 6 d’agost de 2017

Tractar d'iguals els desiguals és injust

Aquest frase de Guillem López Casanovas en relació a les negociacions dels representants autonòmics amb el ministre Montoro per a un nou sistema de finançament, ho diu tot i em pregunto què pensen Iceta i els seus quan ens prediquen a tort i a dret que la solució de Catalunya i Espanya és un estat federal.
Puc estar d'acord amb la teoria, però no en la possibilitat que això s'acabés implantant, i no només perquè el PP vol recentralitzar-ho tot i fins i tot eliminar l'estat de les autonomies, sinó perquè l'alternativa de govern, que encara és el PSOE, tampoc ho vol. Una mostra ben clara és on té més força, a Andalusia.
En tota la negociació sobre el finançament el problema no és tècnic, sinó polític. El govern de l'Estat i la majoria d'autonomies no tenen cap intenció de canviar el sistema com es financen els diferents territoris espanyols. No pensen en la seva capacitat fiscal, sinó, com molt bé diu López Casanovas, en les transferències d'altres comunitats via l'Estat espanyol. 
Ja no és només discutir sobre el principi d'ordinalitat, defensable en el món sencer, sinó la pressió i voluntat ferma d'aprofitar-se de la rendibilitat econòmica catalana per viure bé a base de subvencions.
I no em considero insolidari, tal com ens volem fer creure. La insolidaritat en tot cas la practiquen ells que no hi posen esforç i a canvi en reben els beneficis a costa nostra.
Si algú em pot convèncer que el model federal a Espanya és possible d'aconseguir, deixaré de somiar en una Catalunya independent. Entretant, però, deixeu-me ser feliç i imaginar un futur lluny de la tirania i menyspreu que es respira més enllà de l'Ebre.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Recital a Sa Voga

Ahir vàrem assistir a un recital musical al pati de l'hotel Sa Voga, a càrrec d'en Dídac Rocher i en Fèlix Cucurull. D'entrada felicito la iniciativa dels propietaris de l'hotel que se sumen a les propostes culturals de la nostra vila en temps d'estiu. L'espai, que no dóna per a molta cabuda, estava ple i sense necessitat d'una gran propaganda. No cal dir que els músics porten molta claca i tenen molts simpatitzants, però això no els treu mèrit al poder de convocatòria.
M'ho vaig passar bé. No em va sorprendre en Dídac, que ja l'havia escoltat en més d'una ocasió, però sí en Fèlix Cu, que només l'havia sentit a través d'Internet. Em va agradar la seva posada en escena i la seva capacitat de mantenir l'interès dels que estàvem ben a prop d'ells gaudíem de la música i la poesia. Empatia que no tothom té, sense haver de fer grans escarafalls, que és el que a mi m'interessa.
Va ser una bona vetllada que va aplegar arenyencs de tota la vida i nou vinguts, i per alguns una prèvia al concert de Jazz que començava tot seguit al Xifré.
I recordava el meu escrit de l'altre dia quan parlava d'excel·lència i esperit de superació. Veia en l'actuació d'en Dídac i en Fèlix gust musical, s'ho passaven bé i ens ho feien passar bé a nosaltres, amb qualitat, ben treballat fins i tot els improvisats. Un detall: una mala entrada d'en Fèlix en una peça, es va corregir amb rigor i seriositat. Algú potser hi hauria fet broma, però en Fèlix va actuar professionalment. Moltes gràcies per la bona estona que ens vàreu fer passar!

divendres, 4 d’agost de 2017

Responsabilitat versus culpabilitat

Arran d'aquest desgraciat accident a la Costa Brava on hi ha perdut la vida un noi de 13 anys, he pensat en el grau de responsabilitat que tenim tots al llarg de la vida i que no sempre en som conscients. Parlo de responsabilitat i no de culpabilitat. Cal diferenciar els dos conceptes perquè no volen dir el mateix.
En aquest malaurat accident els monitors eren responsables dels menors que tenien al seu càrrec, però això no els fa culpables, tot i que no voldria estar en la seva pell. Malgrat poder tenir la consciència tranquil·la, el pes de la seva responsabilitat és immens i molt feixuc de suportar.
En situacions com aquesta tothom es fa mil preguntes i es qüestiona si la decisió de permetre la sortida del fill va ser encertada, si podia realment confiar en els monitors, si el lloc era el més adient per anar a visitar... totes són preguntes lògiques, però al mateix temps absurdes. Si no es demostra el contrari, segur que varen ser decisions encertades, però el risc sempre hi és, encara que et quedis a casa tancat amb pany i clau.
A la vida hem de tenir clar que se'ns demana responsabilitat i qui no la sap assumir, no farà res per a la societat on està vivint, serà un simple paràsit oportunista que només estarà pendent dels errors dels altres. Hem de responsabilitzar-nos de la nostra part d'existència i procurar actuar correctament, amb totes les precaucions necessàries perquè mai se'ns pugui culpabilitzar.

dijous, 3 d’agost de 2017

Sense excel·lència no aconseguirem l'objectiu

Trobo a faltar esperit de superació, excel·lència, sentit crític... M'adono que cada cop vivim més immersos en la mediocritat, en la llei del mínim esforç, d'esperar a aprovar, de no auto exigir-nos qualitat, millora, eficiència. I això en tots els àmbits de la nostra vida, el professional, el familiar, el del lleure, el cultural... Hem cregut que la frase "l'important és participar" s'ha d'aplicar a tot arreu, i jo no hi estic d'acord.
Si volem sentir-nos bé hem d'exigir-nos més i no acontentar-nos en ser-hi, en mirar-ho, en acceptar-ho. Tenim l'obligació de fer-ho el millor possible i no claudicar fins aconseguir-ho. Hem de ser crítics amb els altres i en nosaltres mateixos. No estem construint un món de bones persones, sinó de persones bones, capaces, autèntiques i amb esperit de superació.
Tot això, en què hi crec, a vegades em provoca dubtes i reflexió posterior. M'apareix la magnanimitat, el perdona vides, les frases amables, però gens sentides... per no ferir? per quedar bé? per no provocar l'altre? per enganyar-nos!
Ahir vaig assistir a un concert amb dues parts diferenciades. Una primera part on hi distingies la bona voluntat, l'esforç i el treball contra totes les adversitats, i una segona part amb resultats, que et podien agradar més o menys, però que hi distingies la bona feina, el coneixement, l'èxit. 
Un detall molt bonic va ser el reconeixement del treball dels primers per part dels segons. Fins aquí molt bé, i també el suport del públic, amb més o menys sinceritat. I després què? El concert d'ahir pot servir d'alguna cosa més que d'un entreteniment d'un parell d'hores? Cal buscar-hi alguna cosa més que el simple divertiment? El primer grup no hauria de treballar diferent per no continuar donant el resultat d'ahir? 
És delicat i pot ferir sensibilitats, però jo crec que estem obligats a buscar l'excel·lència, i si no ho acceptem, si no ens hi veiem en cor, com a mínim hem d'acceptar que mai arribarem al plaer absolut, perquè ens deixarem portar per sentiments i no ens farà por ni avergonyirà la mediocritat. Si no hi lluitem, acceptem que no hi hem arribat.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Ensurt al Rial de Sa Clavella

Ahir el vespre uns veïns varen haver de trucar a la policia local, i aquests als bombers, alarmats per unes branques que posaven en perill de despreniment d'una gelosia de la façana de casa seva. Aquests arbres són motiu de queixes dels veïns que no acabem d'entendre la tossuderia de l'alcaldessa i el tècnic de medi ambient del nostre ajuntament, per conservar uns arbres que només ocasionen problemes.
El Rial de Sa Clavella en el seu tram a dos nivells, entre la plaça dels cinc cantons i el carrer de Sant Jaume, sempre ha gaudit d'arbres que li donaven ombra i alegraven el paisatge. Històricament aquests arbres a mesura que s'anaven fent massa grossos es tallaven i substituïen per altres de més petits. Això va funcionar d'aquesta manera fins que l'actual tècnic de medi ambient va entabanar l'actual alcaldessa amb el principi que un arbre no es pot tallar, com si d'una vaca sagrada de l'Índia es tractés.
Aquests arbres protegits pel nostre Ajuntament fan pressió al mur que separa els dos nivells del Rial i l'esquerden, les seves arrels aixequen les llambordes, entrant per sota les cases buscant les antigues clavegueres de teula oberta, i el gruix del seu tronc obliga els cotxes que hi circulen, pujar dalt de la vorera i passar arran de façana.
A tot això cal afegir la política de poda que fa que actualment als fils elèctrics, desprotegits, s'hi entortolliguin les branques que xoquen contra les finestres i balcons, amb el perill d'algun curtcircuit.
El govern municipal presidit per l'ex-alcalde Estanis Fors, i amb el regidor d'Urbanisme Santiago Fontbona, va presentar als veïns un projecte d'obres en aquest tram del Rial i a la plaça dels cinc cantons. En aquest projecte es canviaven els arbres, s'anul·lava la vorera i es respectava un tipus de llamborda. El projecte va quedar aturat, en part, i sense que ningú ens n'informés, per un informe negatiu del tècnic de medi ambient.
Segons les informacions de què disposem els veïns, gràcies a preguntar sense descans, enguany s'ha de realitzar l'obra, amb una subvenció finalista de la Diputació de Barcelona. No hi ha cap garantia, però, que els arbres siguin substituïts, amb la qual cosa no solucionarem els problemes que aquestes ocasionen.
Tot fa pensar que el govern actual prefereix arriscar-se a causar algun mal irreparable, a tallar uns arbres massa grans per substituir-los per uns de més petits, com sempre s'havia fet. Desitjo que l'alcaldessa canviï d'opinió i no ens faci estar amb l'ai al cor esperant que no passi cap desgràcia per no haver de denunciar aquesta persistent temeritat.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Abonats a les cues de l'aeroport

Ahir vaig tenir ocasió d'anar fins a la terminal 1 de l'aeroport del Prat, per acompanyar la meva filla que tornava a Maó, i veure les cues que es formen per poder passar el control de seguretat. És curiós que amb el temps les cues s'han traslladat de lloc. Abans les cues les trobaves en el moment de facturar les maletes. Ara cada vegada hi ha menys maletes, però el problema es troba en el moment de passar el control.
L'empresa privada ha aconseguit modernitzar el check in, i és possible fer-ho des de casa i, en el cas de Vueling, treure't tu mateix la targeta d'embarcament. Després has d'anar tot seguit a fer la cua de l'administració pública. Aquesta ha empitjorat.
Entenc que les condicions actuals d'amenaces i atacs reals de terrorisme comporten mesures més dràstiques a l'hora de comprovar que totes les persones que embarquen als avions ho fan correctament i sense elements que puguin ocasionar una catàstrofe, però això no justifica que s'hagin de produir aquestes llargues cues. Es poden obrir més zones de control, no?
Tinc el costum, quan assisteixo a llocs on hi ha persones d'arreu del món, d'imaginar-me sota la seva pell i intentar endevinar què pensen sobre les situacions en què es troben. Ahir, per exemple, havent de fer aquestes llargues cues. No cal dir que el meu pensament anava dirigit a la vergonya que sentia per les condicions de tercer món en què ens trobàvem. Però això sembla interessar ben poc a les nostres autoritats, i tots sabem l'opinió dels ministres espanyols: la Generalitat ho administraria molt pitjor.
Per cert, vaig fer un comentari a una noia del taulell d'informació, i em va dir que eren unes cues normals les d'ahir, que no destacaven per llargues... Segur que hi deu haver dies pitjors.